Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

133. JOAQUÍN DICENTA fill

 

Joaquín Dicenta Alonso va néixer a Madrid, el 1893, va ser poeta, novel·lista i dramaturg.

Era fill de Joaquín Dicenta Benedicto, el conegut periodista, ateu, utopista, republicà, anticlerical, poeta i dramaturg. Era fill d'aquell Joaquín Dicenta que va escriure "Juan José" buscant el drama d'amor per a trobar els antecedents del teatre social.

 

Retrat de Joaquín Dicenta pare.

Foto Robertoro


El seu germà va ser el conegut actor Manuel Dicenta.

 


Retrat de Manuel Dicenta, germà de Joaquín.

Foto Photobucket


Joaquín Dicenta fill, va ser un dels més joves representants de la bohèmia de principi de segle, al costat de Villaespesa, Emilio Carrere, Pedro Luis de Gálvez, ... El 1912 va publicar la col·lecció de poesies "El libro de mis quimeras" amb pròleg de Francisco Villaespesa i va començar la seva carrera dramàtica amb la tragèdia en tres actes i en vers titulada "El bufón", que es va estrenar el 1913 a Madrid. Aquest mateix any va publicar també el llibre de poesies "Lisonjas y lamentaciones" i la novel·la curta "El baile de panaderos" que va incloure un article de J. Bueno i dibuixos de Robledano. El 1915 Joaquín Dicenta va estrenar a Madrid el poema dramàtic en un acte "La leyenda del yermo".

 

Retrat de Joaquín Dicenta fill.

Foto Vandel


El 1920 va estrenar el drama en tres actes "Gente de honor" i el 1921 va publicar la novel·la "El espectro". Ja en el 1922 va estrenar el capritx carnavalesc, en un pròleg en vers i dos actes "El carnaval de los viejos" i el disbarat còmic en tres actes "El cuarto de gallina" en col·laboració amb Antonio Paso fill. Joaquín Dicenta va estrenar el 1923 la joguina còmica en tres actes "Simón y Manuela", de nou en col·laboració amb Antonio Paso fill. Aquest mateix any Dicenta va estrenar el drama "El héroe", identificant-se amb l'heroi del seu drama per a condemnar els vicis de la societat, i la joguina còmica en tres actes "La casa de salud" en col·laboració amb Antonio Paso fill.
Joaquín Dicenta va estrenar, el 23 de desembre de 1924 en el Teatro Reina Victoria de Madrid, la joguina còmica "El tenedor", en col·laboració de nou amb Antonio Paso fill i amb Margarida Xirgu com a protagonista . El 5 de febrer de 1925 va estrenar, en el Teatro Maravillas, la joguina còmica en tres actes "Mi tía Javiera" en col·laboració de nou amb Antonio Paso fill i que va arribar a les 117 representacions. El 22 d'abril del mateix any va estrenar, en el Teatro Apolo, la comèdia "Tutankamen, rey de Egipto o La momia de Tutankamen" en col·laboració amb Antonio Paso Díaz. Dicenta, com Benavente, Lope de Vega i Tirso de Molina, havia nascut a Madrid. Per això tenia la gràcia fluida i dialogant dels naturals de la vila i li interessaven els episodis històrics que van tenir, en altra època, el marc madrileny. Així, inspirat en la trista i misteriosa mort del comte de Villamediana, va estrenar a Madrid el 1925 el drama en quatre actes i un epíleg en vers "Son mis amores reales", que va obtenir el premi de la Real Academia Española. També el 1925 es va estrenar la refundició dramàtica de la sarsuela de Joaquín Dicenta i Manuel Paso "Rosario la cortijera" i la comèdia en tres actes "La reina patosa" escrita per Dicenta en col·laboració amb Antonio Paso fill. El 1925 es va publicar la traducció de l'obra popular catalana d'Amichatis i Màntua "Marieta (Baixant de la Font del Gat)" en col·laboració amb Manuel Carballeda. També el 1925 Joaquín Dicenta va estrenar el disbarat en tres actes "La casa del señor cura" en col·laboració amb Antonio Paso fill.

 

Portada de "El tenedor" de la col·lecció "La Novela Teatral"

Centro de Investigación y Documentación, festival de Mérida


El 1927 va estrenar, en el Teatro Español de Madrid, el passatemps o fantasia bufo-líric-ballable en un acte "Los cuernos del diablo" escrita en col·laboració amb Antonio Paso fill i amb música d'Ernesto Rosillo. El 1928 Joaquín Dicenta va estrenar la sarsuela en tres actes "Contrabandista valiente" i el 1929 el disgust conjugal "La mujer de bandera" en col·laboració amb Alfonso Paso Díaz. El 1931 va estrenar a Madrid el drama en vers "Pluma en el viento" i el 1932 va publicar la novel·la "Héroes".

 


Retrat de Joaquín Dicenta fill.

Foto Uniliber

 

Al gener de 1933, l'obra de Joaquín Dicenta, "Leonor de Aquitania", va ser guardonada, entre les 27 obres presentades, amb l'últim Premi Lope de Vega abans de la Guerra Civil, convocat per l'Ajuntament de Madrid el 1932 i destinat a seleccionar un drama escrit en vers castellà, en tres o més actes. Com en el cas de "La sirena varada" d'Alejandro Casona, una de les bases del concurs va incloure el compromís d'estrenar el text guanyador en l'escenari del Teatro Español i representar-la amb la companyia titular, en aquell cas l'empresa Xirgu-Borràs, dirigida per Cipriano de Rivas Cherif. La fascinació de l'autor per la personalitat de Leonor d'Aquitània, va dur a Joaquín Dicenta a recrear teatralment aquest personatge controvertit per la seva agitada vida amorosa i la seva trajectòria històrica, primer com Reina de França, al contreure matrimoni amb Lluís VII, i Reina d'Anglaterra després, com esposa d'Enric II. És en aquesta segona època, a Anglaterra, en la que es desenvolupa l'acció, que descriu les lluites fratricides pel tron, l'empresonament de la Reina durant 15 anys, la relació de Leonor amb els seus fills, especialment l'estreta unió amb el seu preferit, Ricard Cor de Lleó, i l'eterna rivalitat d'aquest amb el seu germà Joan sense Terra. Leonor (1122-1204) va ser una dona poderosa, intel·ligent i lliure; Reina de l'Amor Cortès i Reina dels Trobadors quan la poesia d'amor naixia a Occident... Leonor va ser descendent de Carlomagno, Duquessa d'Aquitània i Comtessa de Poitou; Reina de França (durant quinze anys), Regent de Normandia i Reina d'Anglaterra (durant mig segle). Mare de reis i reines: Ricard Cor de Lleó i Joan sense Terra, Reis d'Anglaterra; Joana, Reina de Sicília; i Leonor, Reina de Castella. Àvia, així mateix, d'almenys quatre il·lustres reines espanyoles: Berenguela de Castella, Reina de Lleó; Leonor de Castella, Reina d'Aragó; Urraca de Castella, Reina de Portugal; i Blanca de Castella, Reina de França. En fi, besàvia, sobretot, de dos famosíssims reis sants: Sant Fernando de Castella-Lleó i Sant Lluís de França. Leonor d'Aquitània està en el centre de tots els camins de l'Edat Mitja. Leonor, era néta del gran trobador Guillem d'Aquitània i va estar casada amb el meditabund Rei de França, Lluís VII, al que va aportar gairebé tant territori com el que el Capeto posseïa. Després d'un temps en el que la seva influència era llei a la cort de París, es va sentir anul·lada per consellers i clergues (<<estoy casada con un monje>>). Llavors va ser capaç d'ordir l'anul·lació del seu matrimoni amb Lluís VII, per a casar-se, només un parell de mesos després, amb el seu adversari i vassall, Duc de Normandia i Rei d'Anglaterra, Enric II Plantagenet... duent-se amb si mig regne a la corona contrària, des d'Aquitània i el Poitou. Entre ambdós sobirans, Enric i Leonor, van aixecar un regne poderós, temut i envejat, amb el Canal de la Mànega al mig. Van navegar entre tempestats, en un món en el que ser rei i reina suposava estar sempre en actiu, administrant justícia o planejant aliances, imposant vassallatges i plantant setges. Formaven un gran equip. Una vida que no va ser pura novel·la, Enric la va trair, amb Rosamunda, per tant aquell pacte regi es va acabar. I des de llavors, Leonor va posar el seu temible talent al servei de la intriga dels seus fills contra el pare, per a heretar el regne (per a això els va inspirar aliances de tornada una vegada i una altra amb el rei Capeto). I quins fills! Enric el Jove, Ricard Cor de Lleó, Joan sense Terra... a tots va sobreviure, a tots va impulsar, els va veure ascendir, algun compondre poemes, com Ricard, anar a les Croades (hi havia anat ella mateixa, en vigílies del seu divorci) i ser raptat; i després caure, en uns temps perillosos com pocs, a la volta d'una intriga, un accident o una ferida. Fins i tot Enric II, pot dir-se, que va morir del disgust de veure al seu fill favorit, Joan sense Terra, passar-se a les files de la seva mare, en el moment que ell l'anava a coronar. Vida va ser, i en les seves cartes enlluerna Leonor als seus contemporanis i als nostres. En els seus fets està la pulsió que travessa l'Edat Mitja, la llum de la voluntat per a exercir el poder i la pietat, per a crear una cort delicada i culta i al mateix temps, arriscada i cavalleresca. Política (feudal), amors (de vegades no tan cortesos), enganys i martiris; fan la trama trepidant. Fins i tot llegim amb fruïció la llista de la compra de la Reina. Quan Leonor va travessar el Canal de la Mànega amb Enric enmig de la tempestat, va arriscar la seva vida per a trobar un regne humit i fred. I va encarregar oli per a bandejar el sèu dels llums, i perfums i llenços per a cobrir humitats, i vi i fruites del migdia. Una dona inigualable, lliure d'una manera que sembla impossible -avui com en el segle XII-, una Reina de dos mons, quin major do seu va ser sens dubte el d'inspirar als altres, fossin reis o poetes. Per això encara dóna molt que parlar. D'altra banda, diuen que va ser tan bella...
La trama del drama en vers, en cinc actes, els tres últims dividits en cinc quadres i un epíleg "Leonor de Aquitania" de Joaquín Dicenta, està dividida en:

Acte I. Les Corts d'Amor: En aquest acte hi ha tot un acopi de sentiments, d'amors i de gelosia. L'amor de Rimbaldo, escuder de la Reina, descendent d'una noble família del sud, que confessa el gran amor que des de la infància sent per Leonor. La gelosia de Leonor cap a Rosamunda de Clifford, que és una dama de la Reina de la qual s'enamora perdudament Enric II. Leonor li demana que abandoni la seva Cort d'Amor, en la qual ella recita uns versos de Rimbaldo i es representa una "tensió" entre Rimbaldo i Blondel, el trobador, a la pregunta de Leonor: <<¿Es el amor pecado, o es virtud el amor?>>. Com en totes les Corts d'Amor se nomena una Reina de la Festa, i Enric II proclama com a tal a Rosamunda, perquè tots li rendeixin vassallatge. Aquest ultratge desborda la gelosia de Leonor que, abocant el verí de l'anell de Saladino en una copa, la hi oferix a Rosamunda, la qual no triga a morir enverinada. Enric II vol capturar a Leonor per l'ocorregut, però la defensa el seu fill Ricard, enfrontant-se al seu pare; i amb gran altivesa abandonen Leonor i Ricard la sala.

Acte II. La presonera: Leonor fa 15 anys que està presonera a la torre de Salisbury. Tots els fills estan enfrontats al seu pare menys Joan, que és el gran traïdor, ja que simula estar de part de la seva mare, obtenint així tota la informació que necessita a favor seu. Però Enric II ha signat la pau amb Felip August a condició de saber qui l'ha traït. Ricard entra a la torre disfressat de monjo confessor i en la conversa amb la seva mare, es dirigeix a ella com "Àguila d'Aquitània" -com la van anomenar a la seva època- recordant una profecia de Merlín que la representa com un àguila que estén les seves ales sobre Anglaterra i França. Entra a la sala Joan i s'enfronta al seu germà Ricard, una vegada més pel regne d'Anglaterra. Ricard surt victoriós, abrigallat pels nobles que arriben a la seva trobada, i és nomenat Rei. Promet partir per a la Croada i queda Leonor alliberada i Joan presoner.

Acte III. El pelegrí: En el Quadre I es presenta a Ricard mort en una tempesta en el mar, al regressar de la Croada. En el Quadre II Leonor no pot suportar la idea que el seu fill més estimat hagi mort. Apareix Blondel, el trobador, com un pelegrí, i li conta que Ricard segueix viu, presoner a Alemanya. Leonor decideix presentar-se en el Concili que anava a nomenar Rei d'Anglaterra a Joan, per a anunciar que el veritable Rei segueix viu. I en el Quadre III Leonor irromp en la catedral i deté l'acte de coronació de Joan. Els alemanys demanen un rescat per Ricard que els nobles no estan disposats a concedir, pel que Leonor decideix anar al seu ducat d'Aquitània para demanar-lo, porta a porta.

Acte IV. El monjo de Montierneuf: En el Quadre I Joan fa que els aquitans confonguin a la seva mare amb una bruixota, amb una impostora i volen matar-la. Però arriba en la seva ajuda el monjo del monestir al que tots respecten, i la mostra com la veritable Duquessa d'Aquitània. Tot el poble està disposat a pagar els cent cinquanta mil marcs de plata per a l'alliberament de Ricard. El misteriós monjo no és altre que Rimbaldo, l'etern enamorat de Leonor. En el Quadre II, Ricard apareix fent gala del seu sobrenom "Cor de Lleó", doncs no deixa de guerrejar i barallar-se contra tots els que no van voler col·laborar en el seu alliberament, entre els quals es trobava l'Ordre dels Templaris. Avisat per un monjo que la Reina Leonor ha estat feta presonera i traslladada a Limoges, Ricard munta en còlera una vegada més i va prest a la seva recerca.

Acte V. La batalla: Beltran és el carceller de Leonor. El seu objectiu és poder matar a Ricard, per a venjar així la mort del seu pare, que va ser a la seva vegada carceller de Leonor a Salisbury, i que Ricard l'havia manat penjar per això. Destaca l'altivesa de Leonor, davant el seu vassall. En la batalla cau ferit de mort Ricard, que aconsegueix, no obstant això, arribar als braços de la seva mare i lliurar per ella la corona d'Anglaterra al seu germà Joan, que a la vegada li demana perdó.

Epíleg: Quatre anys després, Leonor ha embogit de tant dolor, i espera amb passió l'arribada de la mort. Ve a confessar-la el monjo misteriós, Rimbaldo. Però Leonor no pensa més que en reunir-se amb el seu fill Ricard, i finalment mor.

"Leonor de Aquitania" de Joaquín Dicenta és, en resum, un drama que no té més pretensió ideològica que la d'escenificar, amb més idealisme que objectivitat, uns esdeveniments històrics utilitzant com eix principal la singular figura de la seva protagonista. L'obra va ser estrenada el 15 de març de 1933 en el Teatro Español, interpretada per un llarguissim repartiment de la Compañía Xirgu-Borràs: Margarida Xirgu (Leonor de Aquitania), Enric Borràs (Ricardo Corazón de León vell), Laura Bové (Ricardo Corazón de León jove), Enric Guitart (Juan sin Tierra), Alberto Contreras pare (Enrique II), Alberto Contreras fill (Hugo de Nonan), Enrique Álvarez Diosdado (Beltrán de Gourdón), Miquel Ortín (Blondel de Neele), Blanca Alonso de los Ríos (Rosamunda de Clifford), Pedro López Lagar (Rimbaldo), Luis Torner (Ranulfo), María Arias (Adelaida), Fernando Porredón (Gancelmo), José Cañizares (Fortunato de Gourdón i un hombre de pueblo), Ricardo Merino (guerrero 1º), Gustavo Bertot (guerrero 2º), Fernando Aguirre (un correo), Rosario Ruíz París (mozo del mesón), José Luengas (un arriero i un noble), Amanda Nalda (una mujer), Amalia Arisa (otra), Francisco Alonso (un templario) i Isabel Plaza (un paje i un pastor).
Després de l'estrena, la premsa va acollir amb gran desigualtat el nou muntatge del Teatro Español. Mentre alguns crítics van lloar el valor poètic del drama, uns altres, com Fernando Almagro de "El Sol" o Juan Chabás de "Luz", van considerar poc nou tant el tema com la tècnica triada per l'autor, superada en el segle XIX amb el teatre històric en vers. Van percebre, a més defectes dramatúrgics greus, entre ells, una pretesa grandiloqüència poètica, lentitud en la concepció de les escenes i falta d'una ferma arquitectura dramàtica; aspectes que influïen negativament en el moviment escènic, la recitació i el ritme de l'acció. En aquest sentit, van elogiar els mateixos cronistes l'eficaç labor duta a terme per Rivas Cherif, qui va assolir dirigir, a pesar d'aquestes dificultats, un excel·lent conjunt d'actors, oferint unes intervencions personals molt ben estudiades i mesurades. Sense majors aportacions escèniques que les pròpies dels coneguts drames històrics en vers, tal com va reconèixer el propi Rivas Cherif, que va arribar a qualificar l'obra de "trasnochadísima", però amb certa acceptació del públic, "Leonor de Aquitania" va romandre en cartellera fins al 7 d'abril, superant les 35 representacions. Altres crítiques al contrari van ser molt favorables, com l'apareguda en el diari "ABC" el dijous 16 de març de 1933 en la secció d'espectacles: <<Vuelve en buen hora Joaquín Dicenta a reconquistar su puesto en el teatro dramático, del que había desertado, y del que nos dio tan evidente prueba al escribir "Son mis amores reales", galana producción de su ingenio. "Leonor de Aquitania" es un drama escrito en su mocedad literaria, que por diversas razones que no son del caso permaneció inédito hasta hoy, que al ser galardonado con el primer premio del concurso del Ayuntamiento explende sus luces en la escena del Español. Es obra de juventud, de pujanza, de nervio. Lo dicen su arrebatado brío y el estruendo poético de que se acompaña. Su arpada versificación no es aquí simplemente atavío o ropaje, decorativas galas externas, sino instrumento, vehículo muy directo que se acompasa con exactitud al ritmo de la acción dramática. Y estos difíciles acordes entre el poeta y el autor dramático tienen, a mi entender, en el drama de Dicenta un perfecto encaje. Un extenso panorama histórico otea la mirada del autor, que se sitúa en la Inglaterra del siglo XII, y con permitida licitud poética escribe su obra idealizando la figura de doña Leonor. Son hechos muy notorios, de las que fuimos muchas veces espectadores, se confunden y tergiversan al ser interpretadas por los comentaristas, ¿qué podremos fiar de lo acaecido en remotas edades? La misma Historia abona esta opinión, pues con mucha frecuencia se ve rectificada por eruditos investigadores. Circunscribiéndonos a la época que Joaquín Dicenta ha evocado para escenario de su drama, la disparidad de juicios más profunda y contrapuesta. Se ha dicho ya todo en unos y otros extremos sobre aquel período obscuro y turbulento de la historia de Inglaterra, no desprendido todavía de las injerencias autoritarias del feudalismo, en que reinaron Enrique II y Leonor de Aquitania, y a la muerte del primero su tercer hijo, Ricardo, Corazón de León. Ambiciones, concitados odios, inmoderados apetitos para apoderarse del trono, fratricidas luchas, desenfrenadas pasiones, ruinosas alianzas, instigaciones de rebeldía, alentadas por la Reina en sus hijos para alzarse contra su padre y señor, obra implacable de sus furiosos celos, tal aparece en el lienzo de la Historia el aprobioso reinado, que nos presenta a la que fue Reina de Francia y después esposa de Enrique II, como mujer placentera y disoluta, sensible a los efluvios madrigalescos y a las insinuaciones galantes, y a Ricardo, Corazón de León, cual monstruo de tiranía y crueldad. Empero, estos condenatorios dictados tienen por contrapeso otras favorables opiniones y así se nos muestra a Leonor de Aquitania, protectora augusta de los ingenios de su corte, modelo de discreción y cordura, y al armipotente Ricardo, Corazón de León, cuyo valor indomable le da eterno fuero entre los más esforzados paladines, espejo de hidalguía, generosidad y diplomático de astutas artes. Joaquín Dicenta, poeta al fin, reivindica noblemente la empañada fama de sus dramáticas personas y las enaltece vinculándolas en un mismo afán y sentimiento: el exaltado y heroico amor maternal, que funde hasta la muerte las vidas de doña Leonor y su hijo, que al guerrear contra su padre muévele más que la codicia del poder el desquite, la reparación de los públicos agravios inferidos a la Reina y a la mujer. Para la consecución de tan alto propósito Joaquín Dicenta se ha ceñido el coturno, y, prestas sus armas, ha penetrado en las silentes capillas donde yacen entre el polvo de los siglos doña Leonor de Aquitania y Ricardo Corazón de León. Y al conjuro de su rotundo verbo hemos visto fulgir la flamígera tizona de Ricardo I de Inglaterra, que abrió paso a su esforzado pecho en descomunales batallas y asistido a las tribulaciones y opresoras inquietudes de doña Leonor. Joaquín Dicenta escribe su espectacular drama en tono mayor, con acentos de lírica efusión y palpitantes trémolos románticos. Pueden citarse como ejemplo, en el primer acto, los agudos conceptos acerca del amor en la ingeniosa "tensión" a propuesta de la Reina, tema sobre el que discurren sus leales vasallos Rimbaldo y Blondel. Este y otros bellos pasajes de caudalosa riqueza narrativa esmaltan y señorean el drama de Dicenta. Si algunas voces desmaya el interés por lo prolijo de la acción, que comprende desde la adolescencia de Ricardo I hasta su muerte, pronto se recobra y vuelve al receptor del público la perdida onda. El éxito por todo extremo favorable y entusiasta en muchos momentos, se inició ya en el primer acto al decir Margarita Xirgu, de modo magistral la bellísima relación de...>>

 


Caricatura d'Ugalde de Margarida Xirgu i Enric Borràs protagonitzant "Leonor de Aquitania" de Joaquín Dicenta el 1933.

Foto ABC

Margarida Xirgu i Enric Borràs protagonitzant "Leonor de Aquitania".

Foto ABC Sevilla

 


Lo que no va deixar Dicenta d'escriure mai, va ser poesia i així el 1933 va publicar el llibre de poemes del record "El corazón viajero", amb anàloga estructura a "La divina comèdia" de Dante, amb un pròleg i 98 cants estructurats en estrofes de versos hendecasíl·labs.

El 1935 es va estrenar la pel·lícula de costums aragoneses, dirigida per Florián Rey, "Nobleza baturra" basada en l'obra homònima en tres actes, de 1929, de Joaquín Dicenta. Va ser un dels majors èxits comercials del cinema de la II República, la clau de la seva popularitat es va contenir en la combinació de drama i comèdia (encarnada aquesta última en el personatge de Perico, interpretat per Miguel Ligero) tot això amanit amb una clàssica representació del folklore aragonès amb clàssiques jotes, interpretades per la màxima estrella del moment, Imperio Argentina, en aquell temps esposa del director. Es tractava de la segona i més famosa de les tres versions que es van rodar sobre la mateixa obra. Els intèrprets van ser: Imperio Argentina, Miguel Ligero, Juan de Orduña, José Calle, Manuel Luna, Carmen de Lucio, Pilar Muñoz, Juan Espantaleón, Blanca Pozas i Rafaela Aparicio. La música era de Rafael Martínez, el so de León Lucas de la Peña, la fotografia d'Enrique Guerner, el muntatge d'Eduardo García Maroto, l'escenografia de José María Torres i en el guió va participar també el mateix Florián Rey. L'argument està ambientat en l'Aragó de principis del segle XX i narra la història de María del Pilar (Imperio Argentina), una noia honesta, el bon nom de la qual es veu deshonrat quan un antic pretendent rebutjat, per despit, l'acusa d'haver mantingut relacions sexuals fora del matrimoni. La calúmnia aviat s'estén per tota la comarca.

 

Cartell de "Nobleza baturra" de 1935.

Foto Cartelmania


Durant la Guerra Civil, Joaquín Dicenta va exercir de manera interina la presidència de la Societat General d'Autors. Al finalitzar aquesta, va passar diversos anys a la presó. Es diu que el dia en el que anava a ingressar en ella, el director de la presó, en deferència cap a ell, la va fer endreçar prèviament com si fora a ser visitada per algun dels alts càrrecs del nou règim. En qualsevol cas, a partir de llavors, les seves obres van ser retirades de tots els escenaris nacionals.

El 1945 Joaquín Dicenta va estrenar, en el Teatro Alcázar, el poema escènic "Madre Paz", que va trobar una adequada interpretació en Ana Adamuz, Rafael Alonso, Josefina Robeda, Carlos Lemos i Ena Sedeño, entre altres. El 21 de febrer de 1947 la Compañía Lope de Vega, dirigida per Tamayo, va estrenar el poema dramàtic "Cuento de cuentos", de Dicenta i posteriorment la va representar en gira per gairebé tota Espanya. Aquest mateix any Alejandro Ulloa va estrenar a Barcelona la trilogia dramàtica "Hernán Cortés" de Joaquín Dicenta, que ja havia estat premiada per la Real Academia Española.

El 5 de juliol de 1955 es va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia de Joaquín Dicenta i Ernesto Vellvé "El hogar en la calle" i el 1956 Dicenta juntament amb José Cobos va estrenar el poema dramàtic "La zarza sin espinas. Vida y milagros de San Francisco Solano", amb una sola representació, a Montilla, en ocasió de les festes centenàries dels sants que la van inspirar. Dicenta igual que Moreto va escriure vides de sants per al teatre, escrivint dramàticament les exemplars existències de Sant Francisco Solano i Santa Rosa de Lima.

Encara que ja havia escoltat alertadores crides de la malaltia que havia d'arrabassar-li la vida, Joaquín Dicenta no va deixar d'escriure. Inèdita va deixar una tragèdia titulada "Tulia", una obra de profund alè, llarg abast i del major esforç tràgic. Joaquín Dicenta es trobava en possessió de nombrosos premis, entre els quals es contaven: el "Piquer", el "Lope de Vega", el "Álvarez Quintero" i havia llançat la seva ploma al vent -com el títol d'una de les seves obres-. Unes vegades, la va veure pujar i unes altres va contemplar com l'aire asserenat la deixava reposar.

El dissabte 21 d'octubre de 1967, a les tres de la tarda, Joaquín Dicenta va morir en el seu domicili de Madrid, als setanta-quatre anys d'edat, a causa d'un vessament o trombosi cerebral. Només feia tres mesos que es trobava a la capital d'Espanya, després d'haver estat durant algun temps a Astúries reposant-se d'un amago de paràlisi. Feia tan sols un mes i mig que un nou atac li va paralitzar el costat esquerre del cos.


Alguns texts han estat extrets de Joaquín Dicenta: Wikipedia i Biografias y Vidas.


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.