134. JOAN MARAGALL
Joan Maragall i Gorina va néixer
a Barcelona, el 10 d'octubre de 1860 al carrer Jaume Giralt
núm. 4, al barri de Santa Caterina (Ciutat Vella) molt
a prop d'on va viure per primera vegada Margarida Xirgu a Barcelona.
Joan Maragall va ser poeta, escriptor i dramaturg d'una sola
obra.
Retrat de Joan Maragall, del any
1864.
Foto Escriptors Catalans
Joan Maragall va ser el fill petit,
junt amb tres germanes, del matrimoni format per Josep Maragall
Vilarosal i Rosa Gorina Folchi. El seu pare era fabricant tèxtil
i Joan Maragall, després d'uns anys d'estudi, va començar
el 1875 a treballar com aprenent a la indústria familiar.
És un període que ell mateix defineix com d'infelicitat,
ja que va ser arrencat dels llibres, només acabar el
batxillerat, per a ser col·locat a la indústria.
Va ser un cop molt fort per al jove Joan que començava
a escriure poesies furtivament, a estones que robava a la feina.
L'any 1877 va viatjar amb tota la
família, primer per Espanya: València, Granada,
Còrdova, Madrid, Saragossa i, a continuació a
Marsella i París. Joan Maragall recordava aquests viatges
de la seva adolescència com autèntics <<oasis
de goig, dos respiros, la meva situació era insostenible;
passats dos anys vingué la convicció de que jo
no servia per a industrial y se'm donà a escullir carrera>>.
El 22 de setembre de 1878 va publicar el seu primer poema "Óptica"
en el diari "Lo Nunci". Va ser un període de
definició personal, de lectures romàntiques, d'escriure
poesies, algunes emulant la literatura barroca espanyola, d'altres
amoroses o simples divertiments. Del 1878 són les poesies
"Al veure't l'ànima entera" i "Quan t'acostes
on sóc jo". L'afirmació passava per una certa
rebel·lia, per una tendència anarquitzant i defensora
del nihilisme. Joan Maragall va passar en aquells moments per
una fase d'enamorament pròpia de la seva edat, estimant
i volent ser estimat, arribant a obsessionar-se en no aconseguir
els seus objectius.
Joan Maragall a l'edat de 18 anys.
Foto Escriptors Catalans
L'enfrontament amb el pare, li va fer concebre per sempre la
literatura com a passió i com a reacció defensiva.
Finalment, després d'una forta discussió amb el
seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbrica tèxtil
per a ingressar a la facultat de Dret. Maragall va escullir
aquests estudis en comptes dels de Filosofia i Lletres perquè
estava convençut que era millor estudiar una carrera
amb aplicació pràctica. Va ser a la facultat on
va tenir l'oportunitat de desenvolupar el seu interès
per les lletres. Va compartir amb els companys d'estudis les
tertúlies on debatien sobre les lectures, l'òpera
i la música. El grup dels set companys més afins
s'autoanomenava el "Círcol", i hi figuraven
amics que ho serien per a tota la seva vida com: Antoni Roura,
Josep Maria Lloret i Garrigosa o Josep Soler i Miquel. Joan
Maragall es va instruir en les literatures catalana i castellana
i es va manifestar admirador de la literatura germànica
a la qual havia arribat per la traducció del poeta valencià
Teodor Llorente i la seva obra "Leyendas de oro",
i que el va introduir a Schiller, Heine i especialment Goethe
de qui el 1881 va llegir la versió francesa de "Werther",
"Faust" i "Hermann i Dorothea" mentre paral·lelament,
es manifestava un <<catalanista entusiasta>> i llegia
"Recuerdos de viaje" de Víctor Balaguer. Inspirat
en aquestes obres va escriure el poema "Dins sa cambra"
amb el qual va guanyar el seu primer premi literari la Flor
Natural als Jocs Florals de Badalona de 1881. Per poder entendre
les obres germàniques en la seva llengua vernacla, va
fer servir el llibre d'Eugène Favre "Premières
leçons d'allemand ou grammaire élémentaire
et pratique de la langue allemande", si bé el 1882
va decidir començar a estudiar amb un professor particular,
en Jaume Sturzenegger, un bavarès que vivia prop dels
Maragall i amb qui va mantenir contactes al llarg de tota la
seva vida. Però el que havia començat com una
necessitat instrumental es va convertir en una activitat permanent
a la vida de Joan Maragall. Estava convençut que traduir
altres llengües ajudava a modernitzar la pròpia
llengua. En el moment que va començar a escriure, el
català escrit no estava encara normalitzat i existia
una inquietud per aconseguir unes regles harmonitzades que evitessin
certes llicències tant dels escriptors com dels editors.
Les traduccions, a més, suposaven l'apertura de la literatura
catalana als continguts i models de la literatura internacional
i, traduint les millors obres, s'incorporaven els continguts
universals millorant la formació espiritual i es marcava
el camí cap al progrés humà.
Quan es va llicenciar el 27 de juny
de 1884, va decidir regalar-se les obres de Goethe en alemany.
A continuació va entrar a treballar de passant al despatx
de l'advocat Danés, on, segons explicava en una carta
a Josep Maria Lloret: <<tinc poca feina i a les tardes
aprofito per anar a l'Ateneu i a la nit al Liceu>>. Joan
Maragall vivia sense obligacions ni penúries econòmiques,
dedicat a una vida relaxada, rodejat d'amics, habitual de les
tertúlies,... en resumides comptes: un jove lliure de
responsabilitats. Inicià una crisi personal perquè
es debatia entre el que li demanava el seu esperit romàntic
i la possibilitat d'integrar-se a la vida burgesa, marcada des
de sempre per l'entorn familiar. Joan Maragall rebé una
formació adequada a la seva condició social: aprengué
anglès i alemany, a part de francès i italià;
cursà, també, estudis de piano.
Retrat de Joan Maragall.
Foto Edu Bcn
El 1886 es va fer soci de l'Ateneu Barcelonès, on es
va relacionar amb els escriptors Josep Yxart, Joan Sardà,
Narcís Oller,... D'octubre de 1885 a maig de 1886 va
escriure les primeres "Notes autobiogràfiques"
que són breus anotacions sobre la seva vida particular
i íntima, i que, per la seva sinceritat, constitueixen
un document de valor inapreciable per a comprendre l'actitud
espiritual de la seva obra i de la seva vida. Aquest primer
fragment és una meditació sobre la situació
personal del poeta. En ocasió d'haver complert els 25
anys fa una revisió i una anàlisi de la seva vida:
commemora melancòlicament la seva infantesa; ens parla
de la seva preocupació amorosa a la recerca de l'ideal
femení; dels seus somnis de glòria (<< i
fins he cregut que un dia el món tindria interès
a conèixer les vicissituds de la meva existència!>>);
de l'ideal que per a ell constitueix la bellesa en les seves
tres formes de naturalesa, art i amor; de la inquietud de si
arribarà algun dia a ser un veritable artista o serà
sempre, a causa de el seu caràcter indolent, un dilettante;
del seu anhel de felicitat,... Però en el fons, tenia
una gran seguretat en la seva vocació poètica
i una gran fe en la vida. L'ambient universitari, els companys,
la nova forma de vida van ser per a ell una revelació,
la troballa d'alguna cosa que desitjava ardentment trobar: <<això
fou per a mi com una terra de promisió, com si entrés
en una pàtria, després d'una absència gairebé
inmernorial>>. I aquest primer fragment el tanca Maragall
amb un gest d'expectació davant la vida, l'amor i l'art.
El 1886, el seu pare va explicar en una reunió familiar
que tenia problemes econòmics per unes inversions fallides.
Davant la greu situació, va patir una crisi que li va
fer perdre l'autoestima com a suport familiar. Joan Maragall,
com a únic fill mascle, es va veure forçat per
la seva família a intervenir-hi, agafant les regnes de
la situació i havent de renunciar a la còmoda
vida anterior. Però, a més, va suposar un cop
per al jove menyspreador de les convencions socials i amant
de la naturalesa i la bellesa que va haver d'entrar en contacte
amb un món que desconeixia i que li repugnava, arribant
a manifestar: <<Renego de la societat, del progrés,
del diner, de l'educació, del dret, de la moral i de
qui va inventar totes aquestes porqueries>>. El darrer
paràgraf de les "Notes autobiogràfiques"
marca clarament el seu sentiment del moment que vivia: <<Aquí
acaba la meva joventut. Una obra de geni, lo "Werther",
me convertí de noi en jove. Un fet, la pèrdua
de la meitat de la fortuna de casa, me converteix de jove en
home. Edat la més hermosa de la vida, adéu per
sempre! Ilusions d'amor y de glòria, adéu siau>>.
Aquesta primera etapa d'escriptor
i poeta, anomenada sovint com "vitalista", destaca
pels poemes plens de vitalitat i energia, com també ho
va ser l'epistolari amb Josep Maria Lloret. Joan Maragall pateix
una crisi de joventut que acaba quan poden confluir les inclinacions
naturals i els valors espirituals: és l'amor a la dona
real el que acaba la trasbalsada, incoherent, però riquíssima
actitud de l'home que ha deixat de ser un infant. La dona és
definida com: <<el receptacle perfecte o la conjunció
on s'encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions>>.
Es coneixen dos amors previs al de la que seria la seva esposa:
Amanda, amb qui coincidiria al Liceu i a la qual dedicaria frases
apassionades a l'epistolari que mantenia amb el seu amic Josep
Maria Lloret, a més de ser la destinatària del
seu poema "A dues violetes"; i l'altra va ser Teresa
Ferran, una estiuejant de Puigcerdà. El 30 d'abril de
1888 va publicar el seu primer poema important, "L'oda
infinita", obra que conté la seva teoria poètica.
Aquest mateix any estiuejant a Puigcerdà va conèixer
a Clara Noble Malvido, nascuda el 1872 i filla d'un comerciant
anglès i d'una dama andalusa. Seria la seva futura esposa,
tot i que en aquell moment només la veia com el que era,
una adolescent de setze anys.
El seu trentè aniversari va
representar un punt d'inflexió, i quasi d'obsessió,
per no haver formalitzat una relació amorosa estable,
després de la seva ruptura amb Teresa Ferran. Maragall
va començar una relació epistolar amb Clara Noble
i es va preocupar d'enfilar la seva vida professional i personal.
Va entrar a treballar al despatx de l'advocat Brugada i, quan
es resignava a ser un advocat de segona, va trobar feina l'any
1890, al "Diario de Barcelona" com a secretari de
redacció de Joan Mañé i Flaquer, on publicaria
més de dos-cents articles en castellà sobre literatura,
política, temes socials i obrint-se una nova perspectiva
professional. Aquesta feina va representar la seva professionalització
com a escriptor. La seva col·laboració amb el
"Diario de Barcelona" entre el 1892 i el 1903 es va
concretar en 248 articles, des d'on va aconseguir infiltrar
les idees modernistes a una burgesia conservadora.
A la primera etapa (1860-1890) de
religió de la bellesa, Maragall va evolucionar de ser
un infant plenament catòlic a un rebuig a l'adolescència
i una recuperació panteista d'arrel romàntica
a la seva joventut. La seva religió era una exaltació
de la naturalesa, l'art, l'amor i la bellesa: en definitiva,
una religió romàntica i estètica, al temps
que rebutjava la burgesia a la qual pertanyia.
Desprès d'uns mesos de festeig
formal es va casar, el 27 de desembre de 1891, amb la Clara
Noble. Amb motiu de la seva boda, es va fer un recull de tota
la seva obra, pròpia o traduïda, que sota el nom
de "Poesias" i en una edició limitada de 100
exemplars, li varen regalar el seus amics: Enric Buxaderas,
Jeroni Buxareu, Emili Clausolles, Joan Gubern, Francesc Matheu,
Narcís Oller, Josep Ribas, Anton Romaní, Víctor
Sanpere, Joan Sardà, Josep Soler, Josep Ventayol i Josep
Yxart. El matrimoni va ser el resultat d'un enamorament apassionat
i força diferent a d'altres propostes, més interessades,
que li començava a fer la seva família. Varen
marxar de viatge de noces a Niça, Montecarlo, Florència,
Pisa, Gènova i Marsella. La parella es va instal·lar
a un pis del carrer Roger de Llúria, núm. 2. En
els anys immediatament posteriors, la feina de periodista s'imposà
progressivament a la d'advocat. El 22 d'octubre de 1892 es va
estrenar com a redactor al "Diario de Barcelona" amb
l'article "El Paraguay" i aquest mateix any és
ja citat per Josep Yxart com: <<un dels poetes que trenca
amb la poesia dels certàmens i escriu de manera individual
i moderna>>. També en el 1892 va escriure "Pirinenques",
una obra amb fragments decadentistes, i el mateix any va participar
a la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer
fragments d'un article sobre Nietzsche, del qual fou l'introductor
a Catalunya. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses,
va escriure els poemes "La vaca cega", que es van
publicar dos anys més tard a "L'Avenç".
Va acceptar, el 13 d'abril de 1893,
el nomenament de membre numerari de l'Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona i uns mesos més tard va ser testimoni
presencial de la bomba del Liceu. Maragall en arribar a casa
va veure la seva dona donant el pit a la seva primera filla,
Helena, nascuda aquell mateix any, i a partir d'aquesta imatge
va escriure "Paternal" que esdevé una optimista
declaració de fe en la bondat última de la vida,
i l'afirmació de la innocència sobre els interessos
polítics, l'odi i la por. De fet, la força del
poema consisteix, no en el simple contrast entre la vida pública
i la privada, sinó en l'associació entre dos tipus
de barbàrie: la de la violència civil i la de
l'infant innocent. El 1893 va publicar a la revista "L'Avenç"
l'article sobre Nietzsche llegit en part a Sitges i que va ser
el seu primer article en català, signant-lo amb el pseudònim
"Pamphilos". Posteriorment va col·laborar amb
la revista "L'Avenç" com a traductor i poeta;
i bona part de la seva obra va ser editada mitjançant
aquesta publicació. D'aquest mateix any és el
poema "Excelsior", que també prové del
vitalisme nietzschià. Parla del rebuig a l'immobilisme
ideològic i proclama el viatge inacabable, obert a tot
lo nou, un programa de vida, no perdre el nord, la recerca d'un
objectiu, insistint en el viatge mateix, el moviment continu.
El 1894, al cap de tres anys de viure
al carrer Roger de Llúria, es varen traslladar al Passeig
de Gràcia, núm 64 (actualment núm. 20)
i va néixer la seva segona filla Maria. Aquest mateix
any guanyà l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona
amb el conegut poema "La sardana", que Margarida Xirgu
gravaria a Buenos Aires i que tantes vegades recitaria, com
en el 1932 en el Teatre Grec de Montjuïc de Barcelona,
en un festival a benefici del Hospital de la Esperanza; o el
20 de juny de 1934 a la sessió extraordinària
organitzada per l'Associació de la Premsa de Badalona;
o tantes vegades a Sud Amèrica, en els Casals Catalans
de diferents països. Aquest mateix any i una mica influït
per la moda del moment, va entrar en un període decadentista
del qual destaquen, com el seu títol indica les "Estrofes
decadentistes". L'any 1895 és nomenat secretari
de l'Ateneu Barcelonès i en aquesta condició va
ser testimoni del primer discurs d'inauguració del curs,
realitzat en català per Àngel Guimerà.
També en el 1985, publicà el llibre "Poesies",
editat per "L'Avenç", que, considerat com a
molt innovador, va obtenir una acollida favorable de la crítica.
El recull "Poesies" està estructurat en tres
parts: "Claror", "Pirinenques" i "Tríptic
de l'any", amb "L'oda infinita" com a pròleg
i "Excelsior" com a epíleg. Aquest any es va
publicar "La vaca cega" a "L'Avenç",
un poema que s'inclou dins la temàtica de la natura,
un dels temes cabdals en la poesia de Maragall. En el llibre
s'hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis
del Modernisme, que l'autor va rebutjar posteriorment en favor
d'un vitalisme optimista, influït per Nietzsche, pel qual
va entendre la poesia com a font de salut i energia.
L'èxit va continuar amb l'obtenció
de la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el
1896, amb "El mal caçador" i aquest mateix
any es varen altre vegada traslladar d'habitatge, aquesta vegada
al carrer Consell de Cent, núm. 344 i va néixer
la seva tercera filla Eulàlia. En aquesta etapa Maragall
va començar a desenvolupar un catalanisme diferent de
la Renaixença que s'aparellava amb el vitalisme. Es manifestà
un Maragall dual, que Gaziel descriu amb la seva teoria del
"doble fons", una figura desenvolupada arran d'unes
paraules del mateix Maragall, on manifestava: <<La vida,
contemplada per sobre i en total, és hermosa: la vida,
viscuda, és trista>>, per a explicar com apareixen
a la seva obra uns textos de procedència més aviat
externa i intel·lectual -els comentaris d'actualitat
al "Diario de Barcelona"- i uns altres procedents
d'una font més profunda i íntima, els textos més
religiosos. Joan Maragall a la seva col·laboració
setmanal, com a articulista, parlà sobre la ciutat, parlà
sobre política propera i internacional, parlà
sobre costums i sobre els nous invents. Va tenir una clara vocació
didàctica mirant de guiar la burgesia barcelonina, mancada
d'inquietuds culturals, i això és lo que a Maragall
el molestava extraordinàriament.
Joan Maragall amb la seva esposa Clara Noble. Any 1896.
Foto Escriptors Catalans
El 1897 es suïcidà el
seu amic Josep Soler i Miquel, que l'havia entroncat amb l'idealisme
de les darreres generacions romàntiques junt amb Joan
Sardà, i Maragall va quedar molt afectat. L'any 1898
va publicar els seus "Tres cants de guerra": "Els
adéus", "Oda a Espanya" referit al desastre
colonial i la crisi que se'n derivà, i "Cant del
retorn", iniciant-se un procés de ruptura amb Espanya.
Maragall va traduir una ampla selecció d'obres de Goethe,
Novalis i Nietzsche, i tanmateix clàssics com Homer i
Píndar. A aquests treballs més voluminosos cal
afegir les múltiples traduccions de cançons populars
de Mendelssohn, Brahms o Schumann, i poesies de Eichendorff,
Daudet, Lamartine o Reinick. Les primeres traduccions de Goethe
varen ser publicades entre 1888 i 1891 a la "Il·lustració
Catalana", continuant a "L'Avenç" fins
el seu tancament el 1893. En aquell moment, Maragall estava
treballant en cançons per a l'Orfeó Català
dins del programa en el que es trobaven traduccions de peces
de Wilhelm Müller, Reinick, Friedrich Rückert, escenes
del "Parsifal" de Wagner i alguna coral de Bach. L'any
1898 va publicar a "Catalònia" les seves traduccions
de Nietzsche i "Ifigènia a Tàurida"
de Goethe, que posteriorment va editar en llibre a la Biblioteca
L'Avenç i que es va representar en sessió del
Teatre Íntim, sota la direcció d'Adrià
Gual, als jardins del Laberint d'Horta. L'escenificació
va tenir una especial importància perquè la gent
dels ambients més benestants de la societat catalana
s'adonés de la validesa de la llengua catalana en obres
de gran entitat cultural.
Enric Prat de la Riba va refundar
"La Veu de Catalunya" com a òrgan de la Lliga
Regionalista a començaments de 1899, oferint-li la direcció
a Maragall, però a la que ell va renunciar. Aquest mateix
any s'instal·laren al que seria l'habitatge definitiu
i que ha esdevingut la casa pairal de la nissaga Maragall i
actual Casa Museu; i varen néixer les seves quarta i
quinta filles Clara i Anna. El 5 de maig de 1900 va morir el
seu pare i ell va patir una forta depressió. La seva
dona Clara va decidir posar-lo en mans del doctor Robert, qui
li va recomanar desconnectar de la vida urbana i que es traslladés
a Cauterets, a França. L'any 1900 va aparèixer,
a la revista "Catalònia", el primer fragment
de "El Comte Arnau" i "L'Avenç" li
publicà "Visions & Cants", el segon poemari
que el consolidava com a poeta i en el què aportà
mites i himnes. Va contribuir decisivament a la recuperació
del catalanisme a través d'uns gèneres que afecten
a la col·lectivitat (cants, himnes i cançons),
i també a través de la seva pròpia poètica,
dinamitzant la llengua i arraconant formes massa complexes.
Va començar el seu distanciament del Modernisme i va
esdevenir un escriptor de fama reconeguda. Aquest mateix any
va fer un viatge a Madrid i a d'altres indrets de Castella.
A Madrid entrà en contacte amb intel·lectuals
castellans, amb els quals va mantenir una intensa relació
epistolar durant la resta de la seva vida. També en l'any
1900 va néixer el seu sisè fill Josep i va morir
el germà del seu amic suïcidat tres anys abans,
en Joan Mañé i Flaquer. Cap al 1900 Maragall va
acceptar els valors morals i, al mateix temps, va ser capaç
de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees
i d'obrir-se a tot el que li arribava.
L'etapa (1890-1901) d'exaltació
dels forts, Maragall es va integrar a la societat burgesa, acceptant
acríticament el catolicisme com a part del seu nou ordre,
però sense fer-ne bandera. Va escriure molt poc sobre
qüestions religioses. Progressivament, va anar incorporant
l'ideari juvenil: <<d'anar sempre més enllà;
anar sempre més amunt>> que va materialitzar en
el seu "Excèlsior". Poèticament, Maragall
va expressar la seva fidelitat a una religió còsmica
no institucionalitzada.
Als primers anys del nou segle, Maragall
encara delicat per la mort del seu pare, va veure com perdia
també a sa mare el 1902 i aquest mateix any va néixer
el seu setè fill Joan Antoni. L'amistat amb Pijoan no
va començar fins aquest mateix any. Els amics no solament
l'estimulaven, sinó que també l'apartaven: <<del
seguiment de les pròpies conviccions>>. L'actitud
de Maragall era: <<prompta a l'entrega i a la renúncia,
a la serenitat i a la nostàlgia>>. L'11 de setembre
de 1902 va publicar "La nueva patria", un article
pel qual fou processat. Aquest fet i la publicació de
"San Jorge, patrón de Cataluña", "Sentimiento
catalanista" i "El trágico conflicto"
li varen suposar una enfrontament amb el nou redactor del "Diario
de Barcelona" i Maragall va abandonar el 1903 la redacció,
durant uns anys. Aquest mateix any, al juliol, fou elegit President
de l'Ateneu Barcelonès, pronunciant el seu discurs amb
"l'Elogi de la paraula", on desgranava la seva teoria
de la "paraula viva" i on elogiava la paraula i el
poder que té per expressar tot el pensament. Maragall
va viure la transició de la Renaixença al Noucentisme,
de la primera havia heretat el floralisme i el retoricisme,
però va fer una defensa de l'espontaneïtat i de
la recerca de la simplicitat. Rebutjava la grandiloqüència
i perseguia una naturalitat emanada de l'experiència
personal. Apropava el llenguatge a la parla col·loquial,
deslligant-se de límits formals, convertint-se en un
exponent de vitalisme, contrari al simbolisme que havia reduït
la dimensió social de la poesia. La "paraula viva"
s'oposa a les paraules vanes amb la força espontània
de la sinceritat, lluny de la retòrica i connectada amb
el parlar popular, amb el "català que ara's parla".
Amb tot, la defensa de l'espontaneïtat de Maragall no va
aparellada a la improvisació ni a la renúncia
a la correcció, perquè Maragall revisava molt
a fons els seus poemes. Com expressava Agustí Bartra
i Lleonart: <<La poesia per a ell, és inspiració
total, troballa estremida de la realitat o somni profètic,
es a dir, una realitat futura acostada a la realitat. Aconsegueix
integrar en una forma apol·línia l'emoció
de la seva temporalitat transcendent, les seves càlides
veritats humanes, la seva sorpresa davant la vida i la mort>>.
Per a Manuel de Montoliu i de Togores, la "paraula viva"
és: <<l'expressió completament cristal·litzada;
és l'expressió sorgint prenyada encara de lo inexpressable,
eixint a la llum encara sagnant i palpitant del part dolorós,
mostrant encara l'arrel càlida que la lliga indissolublement
a l'entranya tenebrosa on es complerta la misteriosa concepció,
a l'antre insondable de l'esperit, que ha estat visitat i fecundat
per un miracle. La "paraula viva" d'en Maragall, no
és l'expressió, es una super-expressió,
en que el verb, encara en ignició, se volta i s'embolcalla
a sí mateix d'una aureola d'irradiacions i fluids impalpables
i irreductibles a l'anàlisi dels laboratoris on se manipula
la paraula humana>>. En el 1903 va néixer el seu
vuitè fill Ernest.
Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard.
Foto Wikipedia
En els primers anys del segle XX el nacionalisme es configurava
sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic
i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense certa
resistència íntima, amb aquesta línia ideològica
dominant. El 1904 a l'edició d'homenatge "Artículos",
hi va expressar sovint posicions acostades a les dels dirigents
de la Lliga Regionalista, i va acostumar comentar els textos
pastorals del bisbe Torras i Bages. Aquest mateix any guanyà
la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia
"Glosa" i va ser proclamat Mestre en Gai Saber al
haver guanyat més de tres premis als Jocs Florals. Publicà
"De les reials jornades" a "L'Avenç"
i el llibre "Les disperses". També es van editar
"l'Elogi de la paraula" i les seves traduccions de
Goethe "Eridon i Amina" i "La Margarideta".
El 1905 va reprendre la col·laboració amb el "Diario
de Barcelona", tot i que un any més tard va tornar
a tenir discrepàncies amb la direcció i va deixar
de treballar en el diari. D'altra banda, va continuar elaborant
les traduccions del escriptor alemany Novalis. En l'àmbit
polític, Maragall va refusar l'oferta d'Enric Prat de
la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat
a les corts, convençut que el seu camí no era
la política. El 1905 va néixer el seu novè
fill Guillem.
El maig de 1906 va publicar "Haidé"
i el recull de poemes "Enllà", on apareix la
segona part de "El comte Arnau" i on s'observa un
to més atenuat respecte a l'exaltació d'obres
anteriors i es concentra en el seu vessant naturista. Amb aquest
llibre guanyà el premi Fastenrath, als Jocs Florals de
Barcelona. Uns mesos més tard va intervenir en el Congrés
de la Llengua Catalana llegint-hi el discurs "En pro de
les varietats dialectals". Va conèixer Unamuno a
Barcelona i van iniciar una fructífera amistat (el seu
epistolari es publicà l'any 1951). Unamuno dedicà
a Maragall "L'Oda a la catedral de Barcelona" apareguda
a "La Vanguardia" i va traduir per primer cop al castellà
"La vaca cega" de Maragall. Tot i que Maragall va
adonar-se que el seu Iberisme no tenia partidaris ni a Lisboa,
ni a Madrid, ni gairebé tampoc a Catalunya, estava convençut
que la Federació Ibèrica era l'únic camí
de salvament. A l'article "L'ideal ibèric"
aparegut el 1906, coetani de "l'Himne ibèric",
desenvolupava i raonava les idees que li servien de base: la
integritat de la pàtria. Per a Maragall, la "pàtria
ibèrica comuna", com ell deia, hauria d'ésser
la unió política de les diverses pàtries
naturals o llengües peninsulars: Federació de Portugal,
Castella, Bascònia i Catalunya. Per a entendre el posicionament
espanyol sobre el català, manifestava: <<L'entestament
dels castellans de que no s'escrigui en altra llengua que no
sigui la castellana, ni s'en parli més que en castellà,
obeeix a la seva lleugeresa de caràcter i a la seva egoista
mandra, que li són comunes amb els francesos, que s'entesten
que el seu idioma sigui llengua universal>>. Entre 1904
i el 25 de febrer de 1906 va tenir una col·laboració
continuada amb la "Il·lustració Catalana"
amb un total de vint-i-dos articles. El 1906 va néixer
el seu dècim fill Raimon.
A la tercera etapa (1901-1906) de
un neoespiritualisme modernista, Maragall fa una crida a recuperar
les dimensions espirituals de l'ésser humà, tractant
als seus escrits les qüestions religioses des d'una òptica
força convencional. Manté un distanciament dels
que representaven l'ortodòxia (Torras i Bages i Gaudí).
Comença a elaborar una poètica amb una reflexió
clarament religiosa, descrivint, fins i tot, experiències
místiques viscudes.
A partir de l'any 1907, Maragall
va tornar a viure una forta crisi personal i va entrar en una
fase de relativa passivitat. Aquest període es caracteritzarà
per una: <<transfusió de corrents de dintre a fora
i de fora a dintre>>, que va constituir una: <<osmosi
espiritual>>. En aquesta època Maragall va patir
moments de depressió degut a la incomprensió que
sentia i va patir també davant l'avanç del Noucentisme.
El 1907 es va publicar l'opuscle "l'Elogi de la poesia"
que exposa la seva teoria de la "paraula viva", de
tall romàntic, per la qual l'emoció pura, l'espontaneïtat
i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.
Aquest mateix any va néixer la seva onzena filla Elvira.
El 5 de maig de 1908 va publicar l'article "Visca Espanya",
tota una definició de la seva interpretació d'una
Espanya integradora i respectuosa amb els seus pobles. La seva
crisi personal es va agreujar pels fets de la Setmana Tràgica,
del 25 de juliol al 2 d'agost de 1909. Quan va succeir va trobar
a Maragall a Caldetes, i així que va poder tornar a Barcelona,
va recórrer amb el seu amic Josep Pijoan els llocs afectats.
Maragall va decidir parlar mitjançant els seus escrits.
El primer de setembre de 1909 va aparèixer a "La
Veu de Catalunya" l'article "Ah! Barcelona",
on acusava subtilment a la ciutadania de Barcelona, mirant de
despertar la consciència col·lectiva. Com que
hi havien detinguts, alguns de dubtosa culpabilitat, va escriure
el 10 d'octubre "La ciutat del perdó" on Maragall
feia una crítica ferotge a la burgesia dominant i els
hi demanava que exigissin l'indult de Francesc Ferrer i Guàrdia
i d'altres detinguts; Prat de la Riba, director de "La
Veu de Catalunya" va impedir la seva publicació
degut al compromís que tenia amb el President Maura.
Finalment, va escriure l'article "La iglésia cremada"
inspirat en el fort impacte que li va causar l'assistència
a una missa dins d'una de les esglésies que havien estat
cremades. Fa un discurs crític cap al distanciament entre
la institució i el poble, amb una progressiva identificació
amb els posicionaments de la burgesia, mantenint, per exemple,
barreres culturals com la utilització del llatí,
o l'ostentació de la riquesa dels temples. L'article
descriu un imaginari sermó crític, fet pel mossèn
als feligresos; descriu a continuació la reacció
entre els ben pensants -nom amb que es coneixia els burgesos
lectors de "La Veu de Catalunya"- i de com ressonarien
les paraules del sermó, unes paraules que de fet ja estaven
en l'aire de feia temps; acaba criticant directament la falsa
pietat de la burgesia. Una posició compartida amb sectors
crítics de dins l'Església, com en el cas del
jesuïta Ignasi Casanovas i Camprubí, qui també
es va pronunciar arran dels fets. Maragall, indignat demana
que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que
li pertoquen en l'assumpte. Maragall va recuperar l'individualisme
i el vitalisme de les primeres èpoques. Mai no va estar
vinculat a cap partit ni es va involucrar en política,
tot i que va fer servir els seus articles al "Diario de
Barcelona" i a "La Veu de Catalunya" per a expressar
les seves idees polítiques. En el 1909 va néixer
el seu dotzè fill Gabriel i va publicar el llibre "Elogi
de la poesia".
El 1910, ja totalment dedicat a la creació literària,
només va exercir de periodista quan el temptava un fet
important d'actualitat o un gran moviment d'opinió. A
més, a Caldetes, va acabar la tragèdia en vers
"Nausica", l'única obra de teatre que va escriure,
basat en la Penèlope de l'Odissea d'Homer i que Margarida
Xirgu representà varies vegades el 1912 i començaments
del 1913. El 1910 va morir el seu amic Antoni Roura. El 10 d'octubre
de 1910, data en que complia Joan Maragall els 50 anys, es van
publicar les segones "Notes autobiogràfiques",
un segon fragment, molt breu, que és una resposta als
dubtes i preguntes de la seva joventut: la vida ha estat benèvola
per a Maragall, que es creia tan feble. Tot s'ha complert: l'amor,
la glòria la possessió de la bellesa, la seguretat
personal i Maragall, amb la mateixa sinceritat d'abans, afirma
que és un home afortunat, una pura criatura de la providència
divina.
Joan Maragall al jardí de
la casa del carrer Alfons XII, amb l'esposa i la filla Eulàlia.
Foto Escriptors Catalans
El 1911 va néixer el seu tretzè
i darrer fill Jordi. Maragall va cofundar aquest any la Secció
Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), des
d'on va demanar diners per a la creació de la Biblioteca
de Catalunya. Aquest any també publicà "Seqüències",
imprès per "L'Avenç", que representaria
la poetització de les llegendes populars i que conté
la tercera i darrera versió del mite de "El comte
Arnau": la de la redempció a través de la
renúncia. "Seqüències" a demés
conté "El cant espiritual" -en el que algunes
estrofes seves figuren en el pedestal del bust de Margarida
Xirgu, situat front la casa en que va néixer a Molins
de Rei-, i la "Oda nova a Barcelona" que és
un exponent d'una nova societat en construcció. És
un text que va ser iniciat com una mena d'actualització
de l'oda verdagueriana, al compàs majestuós dels
alexandrins. A mig escriure-la, però, s'esdevingué
la Setmana Tràgica, amb el sotrac que representà,
particularment per a Maragall. S'estronca, aleshores, el ritme
pausat i majestuós del poema per donar pas a un seguit
de versos trencats, que s'encavalquen precipitadament, amb aire
acusador i es clou el poema amb una declaració de barcelonisme.
L'any 1911 va començar a traduir els "Himnes Homèrics"
que van estar publicats pòstumament per l'Institut d'Estudis
Catalans.
L'última etapa (1906-1911)
de relació amb l'eternitat, Maragall situa la seva obra
en una reflexió sobre l'origen i la finalitat religiosa
de l'home. Feia una crida els seus coetanis a una fe viva i
reflexiona a fons sobre la relació entre temps i eternitat.
Conclou que els humans han de convertir tots els instants en
eterns, assolint una reconciliació del més enllà
amb el més ençà.
Retrat de Joan Maragall.
Foto Google Images
La seva obra poètica es la
vessant literària més coneguda, si bé destaca
la seva important producció en prosa, amb més
de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances
biogràfiques i pròlegs. Amb tot, confessava un
mes abans de la seva mort, en una carta dirigida a Pere Bosch
i Gimpera el 18 de novembre de 1911, les seves dificultats per
a entendre la parla alemanya. Caigué malalt el mes de
novembre d'aquest mateix any i dos dies abans de morir, va demanar
ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc i el 20 de desembre
de 1911, amb només 51 anys, va morir a Barcelona. Havia
agafat una estranya malaltia diagnosticada com a febre de Malta,
encara que la febre no es va presentar fins els darrers dies
tot i estar al llit des de començaments de desembre.
Les seves últimes paraules foren: "Amunt, amunt!...".
Estàtua de Joan Maragall
i Gorina, al Parc de la Ciutadella, obra d'Eusebi Arnau, col·locada
el 14 de maig de 1913.
Foto Wikipedia
La seva esposa Clara Noble Malvido va morir el 26 d'abril de
1944. Un dels seus nebots, en Josep Lleonart i Maragall, va
seguir la petja del seu oncle, i va ser un molt bon escriptor
i poeta, malgrat que en la seva obra s'hi nota potser massa
l'estil del seu oncle. El seu nét és l'exPresident
de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall i Mira.
Les principals edicions de les obres
completes de Joan Maragall es van publicar els anys 1912-1913,
1929-1930, el 1947, i el 1960.
La seva casa familiar, al carrer
d'Alfons XII de Barcelona, allotja l'Arxiu Joan Maragall, un
centre patrimonial on es conserva informació de l'autor.
Disposar dels escrits originals, notes o correccions d'articles
és un privilegi que cal agrair a l'exemplar dedicació
de la seva família. De fet, va ser la família
qui es va encarregar de la primera publicació de les
obres completes, a càrrec de l'Editorial Gustavo Gili.
Alhora, la seva família és una altra part important
del seu llegat. Clara Noble i els seus fills varen lluitar per
perpetuar la memòria del poeta. D'ell varen heretar l'interès
pel país i per la cultura; varen ser polítics,
filòsofs, escriptors, pintors, escultors, tot perpetuant
la nissaga.
Alguns texts ha estat extrets de Joan Maragall:
Vikipèdia i Escriptors Catalans
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
