Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

134. JOAN MARAGALL

 

Joan Maragall i Gorina va néixer a Barcelona, el 10 d'octubre de 1860 al carrer Jaume Giralt núm. 4, al barri de Santa Caterina (Ciutat Vella) molt a prop d'on va viure per primera vegada Margarida Xirgu a Barcelona. Joan Maragall va ser poeta, escriptor i dramaturg d'una sola obra.

 

Retrat de Joan Maragall, del any 1864.

Foto Escriptors Catalans

 

Joan Maragall va ser el fill petit, junt amb tres germanes, del matrimoni format per Josep Maragall Vilarosal i Rosa Gorina Folchi. El seu pare era fabricant tèxtil i Joan Maragall, després d'uns anys d'estudi, va començar el 1875 a treballar com aprenent a la indústria familiar. És un període que ell mateix defineix com d'infelicitat, ja que va ser arrencat dels llibres, només acabar el batxillerat, per a ser col·locat a la indústria. Va ser un cop molt fort per al jove Joan que començava a escriure poesies furtivament, a estones que robava a la feina.

L'any 1877 va viatjar amb tota la família, primer per Espanya: València, Granada, Còrdova, Madrid, Saragossa i, a continuació a Marsella i París. Joan Maragall recordava aquests viatges de la seva adolescència com autèntics <<oasis de goig, dos respiros, la meva situació era insostenible; passats dos anys vingué la convicció de que jo no servia per a industrial y se'm donà a escullir carrera>>. El 22 de setembre de 1878 va publicar el seu primer poema "Óptica" en el diari "Lo Nunci". Va ser un període de definició personal, de lectures romàntiques, d'escriure poesies, algunes emulant la literatura barroca espanyola, d'altres amoroses o simples divertiments. Del 1878 són les poesies "Al veure't l'ànima entera" i "Quan t'acostes on sóc jo". L'afirmació passava per una certa rebel·lia, per una tendència anarquitzant i defensora del nihilisme. Joan Maragall va passar en aquells moments per una fase d'enamorament pròpia de la seva edat, estimant i volent ser estimat, arribant a obsessionar-se en no aconseguir els seus objectius.

 

Joan Maragall a l'edat de 18 anys.

Foto Escriptors Catalans

 


L'enfrontament amb el pare, li va fer concebre per sempre la literatura com a passió i com a reacció defensiva. Finalment, després d'una forta discussió amb el seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbrica tèxtil per a ingressar a la facultat de Dret. Maragall va escullir aquests estudis en comptes dels de Filosofia i Lletres perquè estava convençut que era millor estudiar una carrera amb aplicació pràctica. Va ser a la facultat on va tenir l'oportunitat de desenvolupar el seu interès per les lletres. Va compartir amb els companys d'estudis les tertúlies on debatien sobre les lectures, l'òpera i la música. El grup dels set companys més afins s'autoanomenava el "Círcol", i hi figuraven amics que ho serien per a tota la seva vida com: Antoni Roura, Josep Maria Lloret i Garrigosa o Josep Soler i Miquel. Joan Maragall es va instruir en les literatures catalana i castellana i es va manifestar admirador de la literatura germànica a la qual havia arribat per la traducció del poeta valencià Teodor Llorente i la seva obra "Leyendas de oro", i que el va introduir a Schiller, Heine i especialment Goethe de qui el 1881 va llegir la versió francesa de "Werther", "Faust" i "Hermann i Dorothea" mentre paral·lelament, es manifestava un <<catalanista entusiasta>> i llegia "Recuerdos de viaje" de Víctor Balaguer. Inspirat en aquestes obres va escriure el poema "Dins sa cambra" amb el qual va guanyar el seu primer premi literari la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona de 1881. Per poder entendre les obres germàniques en la seva llengua vernacla, va fer servir el llibre d'Eugène Favre "Premières leçons d'allemand ou grammaire élémentaire et pratique de la langue allemande", si bé el 1882 va decidir començar a estudiar amb un professor particular, en Jaume Sturzenegger, un bavarès que vivia prop dels Maragall i amb qui va mantenir contactes al llarg de tota la seva vida. Però el que havia començat com una necessitat instrumental es va convertir en una activitat permanent a la vida de Joan Maragall. Estava convençut que traduir altres llengües ajudava a modernitzar la pròpia llengua. En el moment que va començar a escriure, el català escrit no estava encara normalitzat i existia una inquietud per aconseguir unes regles harmonitzades que evitessin certes llicències tant dels escriptors com dels editors. Les traduccions, a més, suposaven l'apertura de la literatura catalana als continguts i models de la literatura internacional i, traduint les millors obres, s'incorporaven els continguts universals millorant la formació espiritual i es marcava el camí cap al progrés humà.

Quan es va llicenciar el 27 de juny de 1884, va decidir regalar-se les obres de Goethe en alemany. A continuació va entrar a treballar de passant al despatx de l'advocat Danés, on, segons explicava en una carta a Josep Maria Lloret: <<tinc poca feina i a les tardes aprofito per anar a l'Ateneu i a la nit al Liceu>>. Joan Maragall vivia sense obligacions ni penúries econòmiques, dedicat a una vida relaxada, rodejat d'amics, habitual de les tertúlies,... en resumides comptes: un jove lliure de responsabilitats. Inicià una crisi personal perquè es debatia entre el que li demanava el seu esperit romàntic i la possibilitat d'integrar-se a la vida burgesa, marcada des de sempre per l'entorn familiar. Joan Maragall rebé una formació adequada a la seva condició social: aprengué anglès i alemany, a part de francès i italià; cursà, també, estudis de piano.

 

Retrat de Joan Maragall.

Foto Edu Bcn


El 1886 es va fer soci de l'Ateneu Barcelonès, on es va relacionar amb els escriptors Josep Yxart, Joan Sardà, Narcís Oller,... D'octubre de 1885 a maig de 1886 va escriure les primeres "Notes autobiogràfiques" que són breus anotacions sobre la seva vida particular i íntima, i que, per la seva sinceritat, constitueixen un document de valor inapreciable per a comprendre l'actitud espiritual de la seva obra i de la seva vida. Aquest primer fragment és una meditació sobre la situació personal del poeta. En ocasió d'haver complert els 25 anys fa una revisió i una anàlisi de la seva vida: commemora melancòlicament la seva infantesa; ens parla de la seva preocupació amorosa a la recerca de l'ideal femení; dels seus somnis de glòria (<< i fins he cregut que un dia el món tindria interès a conèixer les vicissituds de la meva existència!>>); de l'ideal que per a ell constitueix la bellesa en les seves tres formes de naturalesa, art i amor; de la inquietud de si arribarà algun dia a ser un veritable artista o serà sempre, a causa de el seu caràcter indolent, un dilettante; del seu anhel de felicitat,... Però en el fons, tenia una gran seguretat en la seva vocació poètica i una gran fe en la vida. L'ambient universitari, els companys, la nova forma de vida van ser per a ell una revelació, la troballa d'alguna cosa que desitjava ardentment trobar: <<això fou per a mi com una terra de promisió, com si entrés en una pàtria, després d'una absència gairebé inmernorial>>. I aquest primer fragment el tanca Maragall amb un gest d'expectació davant la vida, l'amor i l'art. El 1886, el seu pare va explicar en una reunió familiar que tenia problemes econòmics per unes inversions fallides. Davant la greu situació, va patir una crisi que li va fer perdre l'autoestima com a suport familiar. Joan Maragall, com a únic fill mascle, es va veure forçat per la seva família a intervenir-hi, agafant les regnes de la situació i havent de renunciar a la còmoda vida anterior. Però, a més, va suposar un cop per al jove menyspreador de les convencions socials i amant de la naturalesa i la bellesa que va haver d'entrar en contacte amb un món que desconeixia i que li repugnava, arribant a manifestar: <<Renego de la societat, del progrés, del diner, de l'educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries>>. El darrer paràgraf de les "Notes autobiogràfiques" marca clarament el seu sentiment del moment que vivia: <<Aquí acaba la meva joventut. Una obra de geni, lo "Werther", me convertí de noi en jove. Un fet, la pèrdua de la meitat de la fortuna de casa, me converteix de jove en home. Edat la més hermosa de la vida, adéu per sempre! Ilusions d'amor y de glòria, adéu siau>>.

Aquesta primera etapa d'escriptor i poeta, anomenada sovint com "vitalista", destaca pels poemes plens de vitalitat i energia, com també ho va ser l'epistolari amb Josep Maria Lloret. Joan Maragall pateix una crisi de joventut que acaba quan poden confluir les inclinacions naturals i els valors espirituals: és l'amor a la dona real el que acaba la trasbalsada, incoherent, però riquíssima actitud de l'home que ha deixat de ser un infant. La dona és definida com: <<el receptacle perfecte o la conjunció on s'encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions>>. Es coneixen dos amors previs al de la que seria la seva esposa: Amanda, amb qui coincidiria al Liceu i a la qual dedicaria frases apassionades a l'epistolari que mantenia amb el seu amic Josep Maria Lloret, a més de ser la destinatària del seu poema "A dues violetes"; i l'altra va ser Teresa Ferran, una estiuejant de Puigcerdà. El 30 d'abril de 1888 va publicar el seu primer poema important, "L'oda infinita", obra que conté la seva teoria poètica. Aquest mateix any estiuejant a Puigcerdà va conèixer a Clara Noble Malvido, nascuda el 1872 i filla d'un comerciant anglès i d'una dama andalusa. Seria la seva futura esposa, tot i que en aquell moment només la veia com el que era, una adolescent de setze anys.

El seu trentè aniversari va representar un punt d'inflexió, i quasi d'obsessió, per no haver formalitzat una relació amorosa estable, després de la seva ruptura amb Teresa Ferran. Maragall va començar una relació epistolar amb Clara Noble i es va preocupar d'enfilar la seva vida professional i personal. Va entrar a treballar al despatx de l'advocat Brugada i, quan es resignava a ser un advocat de segona, va trobar feina l'any 1890, al "Diario de Barcelona" com a secretari de redacció de Joan Mañé i Flaquer, on publicaria més de dos-cents articles en castellà sobre literatura, política, temes socials i obrint-se una nova perspectiva professional. Aquesta feina va representar la seva professionalització com a escriptor. La seva col·laboració amb el "Diario de Barcelona" entre el 1892 i el 1903 es va concretar en 248 articles, des d'on va aconseguir infiltrar les idees modernistes a una burgesia conservadora.

A la primera etapa (1860-1890) de religió de la bellesa, Maragall va evolucionar de ser un infant plenament catòlic a un rebuig a l'adolescència i una recuperació panteista d'arrel romàntica a la seva joventut. La seva religió era una exaltació de la naturalesa, l'art, l'amor i la bellesa: en definitiva, una religió romàntica i estètica, al temps que rebutjava la burgesia a la qual pertanyia.

Desprès d'uns mesos de festeig formal es va casar, el 27 de desembre de 1891, amb la Clara Noble. Amb motiu de la seva boda, es va fer un recull de tota la seva obra, pròpia o traduïda, que sota el nom de "Poesias" i en una edició limitada de 100 exemplars, li varen regalar el seus amics: Enric Buxaderas, Jeroni Buxareu, Emili Clausolles, Joan Gubern, Francesc Matheu, Narcís Oller, Josep Ribas, Anton Romaní, Víctor Sanpere, Joan Sardà, Josep Soler, Josep Ventayol i Josep Yxart. El matrimoni va ser el resultat d'un enamorament apassionat i força diferent a d'altres propostes, més interessades, que li començava a fer la seva família. Varen marxar de viatge de noces a Niça, Montecarlo, Florència, Pisa, Gènova i Marsella. La parella es va instal·lar a un pis del carrer Roger de Llúria, núm. 2. En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista s'imposà progressivament a la d'advocat. El 22 d'octubre de 1892 es va estrenar com a redactor al "Diario de Barcelona" amb l'article "El Paraguay" i aquest mateix any és ja citat per Josep Yxart com: <<un dels poetes que trenca amb la poesia dels certàmens i escriu de manera individual i moderna>>. També en el 1892 va escriure "Pirinenques", una obra amb fragments decadentistes, i el mateix any va participar a la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer fragments d'un article sobre Nietzsche, del qual fou l'introductor a Catalunya. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses, va escriure els poemes "La vaca cega", que es van publicar dos anys més tard a "L'Avenç".

Va acceptar, el 13 d'abril de 1893, el nomenament de membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i uns mesos més tard va ser testimoni presencial de la bomba del Liceu. Maragall en arribar a casa va veure la seva dona donant el pit a la seva primera filla, Helena, nascuda aquell mateix any, i a partir d'aquesta imatge va escriure "Paternal" que esdevé una optimista declaració de fe en la bondat última de la vida, i l'afirmació de la innocència sobre els interessos polítics, l'odi i la por. De fet, la força del poema consisteix, no en el simple contrast entre la vida pública i la privada, sinó en l'associació entre dos tipus de barbàrie: la de la violència civil i la de l'infant innocent. El 1893 va publicar a la revista "L'Avenç" l'article sobre Nietzsche llegit en part a Sitges i que va ser el seu primer article en català, signant-lo amb el pseudònim "Pamphilos". Posteriorment va col·laborar amb la revista "L'Avenç" com a traductor i poeta; i bona part de la seva obra va ser editada mitjançant aquesta publicació. D'aquest mateix any és el poema "Excelsior", que també prové del vitalisme nietzschià. Parla del rebuig a l'immobilisme ideològic i proclama el viatge inacabable, obert a tot lo nou, un programa de vida, no perdre el nord, la recerca d'un objectiu, insistint en el viatge mateix, el moviment continu.

El 1894, al cap de tres anys de viure al carrer Roger de Llúria, es varen traslladar al Passeig de Gràcia, núm 64 (actualment núm. 20) i va néixer la seva segona filla Maria. Aquest mateix any guanyà l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona amb el conegut poema "La sardana", que Margarida Xirgu gravaria a Buenos Aires i que tantes vegades recitaria, com en el 1932 en el Teatre Grec de Montjuïc de Barcelona, en un festival a benefici del Hospital de la Esperanza; o el 20 de juny de 1934 a la sessió extraordinària organitzada per l'Associació de la Premsa de Badalona; o tantes vegades a Sud Amèrica, en els Casals Catalans de diferents països. Aquest mateix any i una mica influït per la moda del moment, va entrar en un període decadentista del qual destaquen, com el seu títol indica les "Estrofes decadentistes". L'any 1895 és nomenat secretari de l'Ateneu Barcelonès i en aquesta condició va ser testimoni del primer discurs d'inauguració del curs, realitzat en català per Àngel Guimerà. També en el 1985, publicà el llibre "Poesies", editat per "L'Avenç", que, considerat com a molt innovador, va obtenir una acollida favorable de la crítica. El recull "Poesies" està estructurat en tres parts: "Claror", "Pirinenques" i "Tríptic de l'any", amb "L'oda infinita" com a pròleg i "Excelsior" com a epíleg. Aquest any es va publicar "La vaca cega" a "L'Avenç", un poema que s'inclou dins la temàtica de la natura, un dels temes cabdals en la poesia de Maragall. En el llibre s'hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme, que l'autor va rebutjar posteriorment en favor d'un vitalisme optimista, influït per Nietzsche, pel qual va entendre la poesia com a font de salut i energia.

L'èxit va continuar amb l'obtenció de la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb "El mal caçador" i aquest mateix any es varen altre vegada traslladar d'habitatge, aquesta vegada al carrer Consell de Cent, núm. 344 i va néixer la seva tercera filla Eulàlia. En aquesta etapa Maragall va començar a desenvolupar un catalanisme diferent de la Renaixença que s'aparellava amb el vitalisme. Es manifestà un Maragall dual, que Gaziel descriu amb la seva teoria del "doble fons", una figura desenvolupada arran d'unes paraules del mateix Maragall, on manifestava: <<La vida, contemplada per sobre i en total, és hermosa: la vida, viscuda, és trista>>, per a explicar com apareixen a la seva obra uns textos de procedència més aviat externa i intel·lectual -els comentaris d'actualitat al "Diario de Barcelona"- i uns altres procedents d'una font més profunda i íntima, els textos més religiosos. Joan Maragall a la seva col·laboració setmanal, com a articulista, parlà sobre la ciutat, parlà sobre política propera i internacional, parlà sobre costums i sobre els nous invents. Va tenir una clara vocació didàctica mirant de guiar la burgesia barcelonina, mancada d'inquietuds culturals, i això és lo que a Maragall el molestava extraordinàriament.

 


Joan Maragall amb la seva esposa Clara Noble. Any 1896.

Foto Escriptors Catalans


El 1897 es suïcidà el seu amic Josep Soler i Miquel, que l'havia entroncat amb l'idealisme de les darreres generacions romàntiques junt amb Joan Sardà, i Maragall va quedar molt afectat. L'any 1898 va publicar els seus "Tres cants de guerra": "Els adéus", "Oda a Espanya" referit al desastre colonial i la crisi que se'n derivà, i "Cant del retorn", iniciant-se un procés de ruptura amb Espanya. Maragall va traduir una ampla selecció d'obres de Goethe, Novalis i Nietzsche, i tanmateix clàssics com Homer i Píndar. A aquests treballs més voluminosos cal afegir les múltiples traduccions de cançons populars de Mendelssohn, Brahms o Schumann, i poesies de Eichendorff, Daudet, Lamartine o Reinick. Les primeres traduccions de Goethe varen ser publicades entre 1888 i 1891 a la "Il·lustració Catalana", continuant a "L'Avenç" fins el seu tancament el 1893. En aquell moment, Maragall estava treballant en cançons per a l'Orfeó Català dins del programa en el que es trobaven traduccions de peces de Wilhelm Müller, Reinick, Friedrich Rückert, escenes del "Parsifal" de Wagner i alguna coral de Bach. L'any 1898 va publicar a "Catalònia" les seves traduccions de Nietzsche i "Ifigènia a Tàurida" de Goethe, que posteriorment va editar en llibre a la Biblioteca L'Avenç i que es va representar en sessió del Teatre Íntim, sota la direcció d'Adrià Gual, als jardins del Laberint d'Horta. L'escenificació va tenir una especial importància perquè la gent dels ambients més benestants de la societat catalana s'adonés de la validesa de la llengua catalana en obres de gran entitat cultural.

Enric Prat de la Riba va refundar "La Veu de Catalunya" com a òrgan de la Lliga Regionalista a començaments de 1899, oferint-li la direcció a Maragall, però a la que ell va renunciar. Aquest mateix any s'instal·laren al que seria l'habitatge definitiu i que ha esdevingut la casa pairal de la nissaga Maragall i actual Casa Museu; i varen néixer les seves quarta i quinta filles Clara i Anna. El 5 de maig de 1900 va morir el seu pare i ell va patir una forta depressió. La seva dona Clara va decidir posar-lo en mans del doctor Robert, qui li va recomanar desconnectar de la vida urbana i que es traslladés a Cauterets, a França. L'any 1900 va aparèixer, a la revista "Catalònia", el primer fragment de "El Comte Arnau" i "L'Avenç" li publicà "Visions & Cants", el segon poemari que el consolidava com a poeta i en el què aportà mites i himnes. Va contribuir decisivament a la recuperació del catalanisme a través d'uns gèneres que afecten a la col·lectivitat (cants, himnes i cançons), i també a través de la seva pròpia poètica, dinamitzant la llengua i arraconant formes massa complexes. Va començar el seu distanciament del Modernisme i va esdevenir un escriptor de fama reconeguda. Aquest mateix any va fer un viatge a Madrid i a d'altres indrets de Castella. A Madrid entrà en contacte amb intel·lectuals castellans, amb els quals va mantenir una intensa relació epistolar durant la resta de la seva vida. També en l'any 1900 va néixer el seu sisè fill Josep i va morir el germà del seu amic suïcidat tres anys abans, en Joan Mañé i Flaquer. Cap al 1900 Maragall va acceptar els valors morals i, al mateix temps, va ser capaç de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees i d'obrir-se a tot el que li arribava.

L'etapa (1890-1901) d'exaltació dels forts, Maragall es va integrar a la societat burgesa, acceptant acríticament el catolicisme com a part del seu nou ordre, però sense fer-ne bandera. Va escriure molt poc sobre qüestions religioses. Progressivament, va anar incorporant l'ideari juvenil: <<d'anar sempre més enllà; anar sempre més amunt>> que va materialitzar en el seu "Excèlsior". Poèticament, Maragall va expressar la seva fidelitat a una religió còsmica no institucionalitzada.

Als primers anys del nou segle, Maragall encara delicat per la mort del seu pare, va veure com perdia també a sa mare el 1902 i aquest mateix any va néixer el seu setè fill Joan Antoni. L'amistat amb Pijoan no va començar fins aquest mateix any. Els amics no solament l'estimulaven, sinó que també l'apartaven: <<del seguiment de les pròpies conviccions>>. L'actitud de Maragall era: <<prompta a l'entrega i a la renúncia, a la serenitat i a la nostàlgia>>. L'11 de setembre de 1902 va publicar "La nueva patria", un article pel qual fou processat. Aquest fet i la publicació de "San Jorge, patrón de Cataluña", "Sentimiento catalanista" i "El trágico conflicto" li varen suposar una enfrontament amb el nou redactor del "Diario de Barcelona" i Maragall va abandonar el 1903 la redacció, durant uns anys. Aquest mateix any, al juliol, fou elegit President de l'Ateneu Barcelonès, pronunciant el seu discurs amb "l'Elogi de la paraula", on desgranava la seva teoria de la "paraula viva" i on elogiava la paraula i el poder que té per expressar tot el pensament. Maragall va viure la transició de la Renaixença al Noucentisme, de la primera havia heretat el floralisme i el retoricisme, però va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat. Rebutjava la grandiloqüència i perseguia una naturalitat emanada de l'experiència personal. Apropava el llenguatge a la parla col·loquial, deslligant-se de límits formals, convertint-se en un exponent de vitalisme, contrari al simbolisme que havia reduït la dimensió social de la poesia. La "paraula viva" s'oposa a les paraules vanes amb la força espontània de la sinceritat, lluny de la retòrica i connectada amb el parlar popular, amb el "català que ara's parla". Amb tot, la defensa de l'espontaneïtat de Maragall no va aparellada a la improvisació ni a la renúncia a la correcció, perquè Maragall revisava molt a fons els seus poemes. Com expressava Agustí Bartra i Lleonart: <<La poesia per a ell, és inspiració total, troballa estremida de la realitat o somni profètic, es a dir, una realitat futura acostada a la realitat. Aconsegueix integrar en una forma apol·línia l'emoció de la seva temporalitat transcendent, les seves càlides veritats humanes, la seva sorpresa davant la vida i la mort>>. Per a Manuel de Montoliu i de Togores, la "paraula viva" és: <<l'expressió completament cristal·litzada; és l'expressió sorgint prenyada encara de lo inexpressable, eixint a la llum encara sagnant i palpitant del part dolorós, mostrant encara l'arrel càlida que la lliga indissolublement a l'entranya tenebrosa on es complerta la misteriosa concepció, a l'antre insondable de l'esperit, que ha estat visitat i fecundat per un miracle. La "paraula viva" d'en Maragall, no és l'expressió, es una super-expressió, en que el verb, encara en ignició, se volta i s'embolcalla a sí mateix d'una aureola d'irradiacions i fluids impalpables i irreductibles a l'anàlisi dels laboratoris on se manipula la paraula humana>>. En el 1903 va néixer el seu vuitè fill Ernest.

 


Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard.

Foto Wikipedia


En els primers anys del segle XX el nacionalisme es configurava sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. El 1904 a l'edició d'homenatge "Artículos", hi va expressar sovint posicions acostades a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i va acostumar comentar els textos pastorals del bisbe Torras i Bages. Aquest mateix any guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia "Glosa" i va ser proclamat Mestre en Gai Saber al haver guanyat més de tres premis als Jocs Florals. Publicà "De les reials jornades" a "L'Avenç" i el llibre "Les disperses". També es van editar "l'Elogi de la paraula" i les seves traduccions de Goethe "Eridon i Amina" i "La Margarideta". El 1905 va reprendre la col·laboració amb el "Diario de Barcelona", tot i que un any més tard va tornar a tenir discrepàncies amb la direcció i va deixar de treballar en el diari. D'altra banda, va continuar elaborant les traduccions del escriptor alemany Novalis. En l'àmbit polític, Maragall va refusar l'oferta d'Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no era la política. El 1905 va néixer el seu novè fill Guillem.

El maig de 1906 va publicar "Haidé" i el recull de poemes "Enllà", on apareix la segona part de "El comte Arnau" i on s'observa un to més atenuat respecte a l'exaltació d'obres anteriors i es concentra en el seu vessant naturista. Amb aquest llibre guanyà el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona. Uns mesos més tard va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana llegint-hi el discurs "En pro de les varietats dialectals". Va conèixer Unamuno a Barcelona i van iniciar una fructífera amistat (el seu epistolari es publicà l'any 1951). Unamuno dedicà a Maragall "L'Oda a la catedral de Barcelona" apareguda a "La Vanguardia" i va traduir per primer cop al castellà "La vaca cega" de Maragall. Tot i que Maragall va adonar-se que el seu Iberisme no tenia partidaris ni a Lisboa, ni a Madrid, ni gairebé tampoc a Catalunya, estava convençut que la Federació Ibèrica era l'únic camí de salvament. A l'article "L'ideal ibèric" aparegut el 1906, coetani de "l'Himne ibèric", desenvolupava i raonava les idees que li servien de base: la integritat de la pàtria. Per a Maragall, la "pàtria ibèrica comuna", com ell deia, hauria d'ésser la unió política de les diverses pàtries naturals o llengües peninsulars: Federació de Portugal, Castella, Bascònia i Catalunya. Per a entendre el posicionament espanyol sobre el català, manifestava: <<L'entestament dels castellans de que no s'escrigui en altra llengua que no sigui la castellana, ni s'en parli més que en castellà, obeeix a la seva lleugeresa de caràcter i a la seva egoista mandra, que li són comunes amb els francesos, que s'entesten que el seu idioma sigui llengua universal>>. Entre 1904 i el 25 de febrer de 1906 va tenir una col·laboració continuada amb la "Il·lustració Catalana" amb un total de vint-i-dos articles. El 1906 va néixer el seu dècim fill Raimon.

A la tercera etapa (1901-1906) de un neoespiritualisme modernista, Maragall fa una crida a recuperar les dimensions espirituals de l'ésser humà, tractant als seus escrits les qüestions religioses des d'una òptica força convencional. Manté un distanciament dels que representaven l'ortodòxia (Torras i Bages i Gaudí). Comença a elaborar una poètica amb una reflexió clarament religiosa, descrivint, fins i tot, experiències místiques viscudes.

A partir de l'any 1907, Maragall va tornar a viure una forta crisi personal i va entrar en una fase de relativa passivitat. Aquest període es caracteritzarà per una: <<transfusió de corrents de dintre a fora i de fora a dintre>>, que va constituir una: <<osmosi espiritual>>. En aquesta època Maragall va patir moments de depressió degut a la incomprensió que sentia i va patir també davant l'avanç del Noucentisme. El 1907 es va publicar l'opuscle "l'Elogi de la poesia" que exposa la seva teoria de la "paraula viva", de tall romàntic, per la qual l'emoció pura, l'espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia. Aquest mateix any va néixer la seva onzena filla Elvira. El 5 de maig de 1908 va publicar l'article "Visca Espanya", tota una definició de la seva interpretació d'una Espanya integradora i respectuosa amb els seus pobles. La seva crisi personal es va agreujar pels fets de la Setmana Tràgica, del 25 de juliol al 2 d'agost de 1909. Quan va succeir va trobar a Maragall a Caldetes, i així que va poder tornar a Barcelona, va recórrer amb el seu amic Josep Pijoan els llocs afectats. Maragall va decidir parlar mitjançant els seus escrits. El primer de setembre de 1909 va aparèixer a "La Veu de Catalunya" l'article "Ah! Barcelona", on acusava subtilment a la ciutadania de Barcelona, mirant de despertar la consciència col·lectiva. Com que hi havien detinguts, alguns de dubtosa culpabilitat, va escriure el 10 d'octubre "La ciutat del perdó" on Maragall feia una crítica ferotge a la burgesia dominant i els hi demanava que exigissin l'indult de Francesc Ferrer i Guàrdia i d'altres detinguts; Prat de la Riba, director de "La Veu de Catalunya" va impedir la seva publicació degut al compromís que tenia amb el President Maura. Finalment, va escriure l'article "La iglésia cremada" inspirat en el fort impacte que li va causar l'assistència a una missa dins d'una de les esglésies que havien estat cremades. Fa un discurs crític cap al distanciament entre la institució i el poble, amb una progressiva identificació amb els posicionaments de la burgesia, mantenint, per exemple, barreres culturals com la utilització del llatí, o l'ostentació de la riquesa dels temples. L'article descriu un imaginari sermó crític, fet pel mossèn als feligresos; descriu a continuació la reacció entre els ben pensants -nom amb que es coneixia els burgesos lectors de "La Veu de Catalunya"- i de com ressonarien les paraules del sermó, unes paraules que de fet ja estaven en l'aire de feia temps; acaba criticant directament la falsa pietat de la burgesia. Una posició compartida amb sectors crítics de dins l'Església, com en el cas del jesuïta Ignasi Casanovas i Camprubí, qui també es va pronunciar arran dels fets. Maragall, indignat demana que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que li pertoquen en l'assumpte. Maragall va recuperar l'individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Mai no va estar vinculat a cap partit ni es va involucrar en política, tot i que va fer servir els seus articles al "Diario de Barcelona" i a "La Veu de Catalunya" per a expressar les seves idees polítiques. En el 1909 va néixer el seu dotzè fill Gabriel i va publicar el llibre "Elogi de la poesia".

El 1910, ja totalment dedicat a la creació literària, només va exercir de periodista quan el temptava un fet important d'actualitat o un gran moviment d'opinió. A més, a Caldetes, va acabar la tragèdia en vers "Nausica", l'única obra de teatre que va escriure, basat en la Penèlope de l'Odissea d'Homer i que Margarida Xirgu representà varies vegades el 1912 i començaments del 1913. El 1910 va morir el seu amic Antoni Roura. El 10 d'octubre de 1910, data en que complia Joan Maragall els 50 anys, es van publicar les segones "Notes autobiogràfiques", un segon fragment, molt breu, que és una resposta als dubtes i preguntes de la seva joventut: la vida ha estat benèvola per a Maragall, que es creia tan feble. Tot s'ha complert: l'amor, la glòria la possessió de la bellesa, la seguretat personal i Maragall, amb la mateixa sinceritat d'abans, afirma que és un home afortunat, una pura criatura de la providència divina.

 

Joan Maragall al jardí de la casa del carrer Alfons XII, amb l'esposa i la filla Eulàlia.

Foto Escriptors Catalans

 

El 1911 va néixer el seu tretzè i darrer fill Jordi. Maragall va cofundar aquest any la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), des d'on va demanar diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya. Aquest any també publicà "Seqüències", imprès per "L'Avenç", que representaria la poetització de les llegendes populars i que conté la tercera i darrera versió del mite de "El comte Arnau": la de la redempció a través de la renúncia. "Seqüències" a demés conté "El cant espiritual" -en el que algunes estrofes seves figuren en el pedestal del bust de Margarida Xirgu, situat front la casa en que va néixer a Molins de Rei-, i la "Oda nova a Barcelona" que és un exponent d'una nova societat en construcció. És un text que va ser iniciat com una mena d'actualització de l'oda verdagueriana, al compàs majestuós dels alexandrins. A mig escriure-la, però, s'esdevingué la Setmana Tràgica, amb el sotrac que representà, particularment per a Maragall. S'estronca, aleshores, el ritme pausat i majestuós del poema per donar pas a un seguit de versos trencats, que s'encavalquen precipitadament, amb aire acusador i es clou el poema amb una declaració de barcelonisme. L'any 1911 va començar a traduir els "Himnes Homèrics" que van estar publicats pòstumament per l'Institut d'Estudis Catalans.

L'última etapa (1906-1911) de relació amb l'eternitat, Maragall situa la seva obra en una reflexió sobre l'origen i la finalitat religiosa de l'home. Feia una crida els seus coetanis a una fe viva i reflexiona a fons sobre la relació entre temps i eternitat. Conclou que els humans han de convertir tots els instants en eterns, assolint una reconciliació del més enllà amb el més ençà.

 

Retrat de Joan Maragall.

Foto Google Images


La seva obra poètica es la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. Amb tot, confessava un mes abans de la seva mort, en una carta dirigida a Pere Bosch i Gimpera el 18 de novembre de 1911, les seves dificultats per a entendre la parla alemanya. Caigué malalt el mes de novembre d'aquest mateix any i dos dies abans de morir, va demanar ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc i el 20 de desembre de 1911, amb només 51 anys, va morir a Barcelona. Havia agafat una estranya malaltia diagnosticada com a febre de Malta, encara que la febre no es va presentar fins els darrers dies tot i estar al llit des de començaments de desembre. Les seves últimes paraules foren: "Amunt, amunt!...".

 

Estàtua de Joan Maragall i Gorina, al Parc de la Ciutadella, obra d'Eusebi Arnau, col·locada el 14 de maig de 1913.

Foto Wikipedia


La seva esposa Clara Noble Malvido va morir el 26 d'abril de 1944. Un dels seus nebots, en Josep Lleonart i Maragall, va seguir la petja del seu oncle, i va ser un molt bon escriptor i poeta, malgrat que en la seva obra s'hi nota potser massa l'estil del seu oncle. El seu nét és l'exPresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall i Mira.

Les principals edicions de les obres completes de Joan Maragall es van publicar els anys 1912-1913, 1929-1930, el 1947, i el 1960.

La seva casa familiar, al carrer d'Alfons XII de Barcelona, allotja l'Arxiu Joan Maragall, un centre patrimonial on es conserva informació de l'autor. Disposar dels escrits originals, notes o correccions d'articles és un privilegi que cal agrair a l'exemplar dedicació de la seva família. De fet, va ser la família qui es va encarregar de la primera publicació de les obres completes, a càrrec de l'Editorial Gustavo Gili. Alhora, la seva família és una altra part important del seu llegat. Clara Noble i els seus fills varen lluitar per perpetuar la memòria del poeta. D'ell varen heretar l'interès pel país i per la cultura; varen ser polítics, filòsofs, escriptors, pintors, escultors, tot perpetuant la nissaga.


Alguns texts ha estat extrets de Joan Maragall: Vikipèdia i Escriptors Catalans


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.