Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

135. MANUEL LINARES RIVAS

 

Manuel Linares i Astray-Caneda va néixer a Santiago de Compostel·la, a La Corunya, en el nombre sis del carrer de Casas Reales, a les dues del matí del dia 8 de febrer de 1866, va ser polític, periodista, escriptor i dramaturg.

Era fill de de Aureliano Linares Rivas (1840-1903) i d'Adela Astray-Caneda i Álvarez-Builla. El seu pare havia sigut periodista, advocat, jurista i va destacar des de molt jove per la seva vocació política liberal, sent elegit membre de la Junta de Govern local de La Corunya durant la Revolució de 1868. Després seria elegit diputat amb el partit constitucional per aquesta mateixa ciutat en les eleccions de 1879 i, posteriorment, amb el partit fusionista el 1881 i 1884. Ja a la seva vellesa, desencantat pels fracassos i incompliments liberals, militaria en el partit conservador de Cánovas, sent elegit diputat el 1891, 1893, 1896, 1898 i 1899, i arribant a exercir, entre el 23 de novembre de 1891 i el 11 de desembre de 1892, com ministre de Foment, lloc des del qual afavoriria considerablement el desenvolupament cultural i comercial de La Corunya. Va ser fiscal del Tribunal Suprem i senador vitalici.

Manuel Linares i Astray va freqüentar tot tipus de salons a la seva joventut. Després d'estudiar Dret, i animat per l'exemple del seu pare, va entrar en política. Una sordesa progressiva va constituir un llast, de mica en mica, per a les seves ambicions polítiques i socials i es va anar inclinant cap a l'art dramàtic, mentre va ser magistrat. El 1890, als 24 anys d'edat, va estrenar a Madrid la joguina en un acte "Carolinas". Va començar com redactor a les revistes "El Resumen" i "El Nacional" i va seguir escrivint teatre, estrenant en el Teatro de la Princesa de Madrid el 23 de febrer de 1891, la comèdia en tres actes i en prosa "El camino de la gloria" i el 22 de desembre de 1893, en el Teatro Español de Madrid, la comèdia dramàtica en tres actes i en vers "La ciencia de los hombres". La seva carrera es va aletargar durant més de vuit anys, potser per la negativa del seu pare que desenvolupés lo que es considerava una mera afició. El 10 d'octubre de 1894 es va casar amb Elisa Soujol O'Connor que el va animar, per contra, a seguir estrenant. El 1901 va publicar la seva primera narració "Un ilustrísimo señor".

El 31 de març de 1903 Manuel Linares i Astray va estrenar, en el Teatro Español de Madrid, la comèdia en tres actes i en prosa "Aire de fuera" amb gran èxit de crítica i públic. Entre aplaudiments i al crit de "autor, autor", el públic va reclamar la seva presència a l'escenari, mentre ell es trobava al costat del seu pare moribund. Quan María Guerrero i el seu espòs Fernando Díaz de Mendoza -que representaven els personatges principals- van explicar des de l'escenari la raó de l'absència de l'autor, el públic en massa va acudir al pis de la família Linares Rivas i, des de la balconada, Manuel va rebre el tribut silenciós del seu públic, barreja de condol i d'èxit: <<Mi primer espanto de la muerte y mi primera visión de la gloria>>, va escriure a la dedicatòria de la seva edició de "El Teatro Moderno". Les tres obres anteriors, molt al gust d'Echegaray, no se semblaven en res al tipus de teatre que inaugurava "Aire de fuera", i per aquesta raó Manuel Linares no va tornar a esmentar-les mai més. Des de llavors, la crítica va considerar-la la seva primera obra i totes les històries de la literatura posteriors han incidit en el mateix error. A "Aire de fuera" va combinar el tema de l'adulteri amb la proclamació de la necessitat del divorci, abordant també els escabrosos temes de la infidelitat femenina, amb el propòsit últim d'enjudiciar unes lleis obsoletes que coartaven la realització plena de la dona.

El diumenge 14 de juny de 1903, la "Revista Gallega" de La Corunya va publicar que Manuel Linares estava donant les últimes correccions a la comèdia en tres actes i en prosa "Mar de fondo" i que la peça seria lliurada a la companyia de Guerrero-Mendoza, i que l'estrenarien en el Teatro Español de Madrid, la pròxima temporada. El diumenge 14 de juny de 1903, es va anunciar, a la mateixa publicació, que la seva joguina lírica amb música de José Baldomir "La flor de la maravilla" era pròxima a ser representada i que la comèdia en dos actes i en prosa "Las buenas formas" també era pròxima a ser representada, encara que no s'ha trobat referència de la seva estrena o edició.

El 4 de gener de 1904, un any després de la mort del seu pare, per qui sentia una profunda devoció, Manuel Linares i Astray va sol·licitar i se li va concedir: "autorización para usar unidos como un solo apellido los dos de su padre, conservando en segundo término el que por su madre le corresponde". Així consta en el Negociado tercero de la Dirección General de los Registros Civil y de la Propiedad y del Notariado. Des de llavors, signaria les seves obres simplement com Manuel Linares Rivas. La seva vida política va començar militant en el partit Conservador, arribant a ser Diputat a Corts el 1904 i va ser sempre un conservador volterià.

Manuel Linares Rivas va estrenar, en el Teatro Moderno, el 12 de gener de 1904 -segons altres fonts la nit del 20 de febrer de 1905- la comèdia en dos actes "La cizaña". El 19 de febrer del mateix any va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes "El abolengo" en la que va realitzar una crítica de la vanitat social i de les lluites i preocupacions de classe. El 5 d'abril de 1904 va estrenar, en el Teatro Español de Madrid, la comèdia en tres actes "María Victoria" en la que defensava que els diners no donen la felicitat. El 12 d'abril va estrenar, en el Teatro Español, la joguina còmica en un acte "Porque sí" i el 11 de juliol va estrenar, en el Teatre Novetats de Barcelona, la comèdia en quatre actes i en prosa "La estirpe de Júpiter".

El 5 d'agost de 1904 va rebre, a La Corunya, un homenatge dels seus amics i admiradors. En la orla que acompanyava al menú, es podien llegir els noms de les obres literàries escrites fins a aquest moment i que duien per títol: "El camino de la gloria", "Aire de fuera", "El abolengo", "María Victoria", "Porque sí" i "La estirpe de Júpiter". Excepte les dues primeres totes les altres van ser publicades el 1904. El menú -al que em refereixo- va estar d'acord amb la vida de Manuel Linares Rivas: ràpid de preparar, fàcil de digerir, còmode de pagar i en la millor època de l'any, a les vacances d'agost.

 

Menú d'homenatge a Manuel Linares Rivas del 5 d'agost de 1904.

Foto Historia Cocina


Menú d'homenatge a Manuel Linares Rivas del 5 d'agost de 1904.

Foto Historia Cocina

 

El 7 de desembre de 1904 Manuel Linares Rivas va estrenar, en el Teatro de la Comedia, el drama en tres actes "La divina palabra". Tot lo anterior, a més dels tràmits per a canviar el cognom, fer alguna que altra foto sense que sortís moguda i viatjar a la capital del regne en aquells tortuosos transports de principis del segle XX, ho va fer en el temps rècord de set mesos. El 22 de març de 1905 va estrenar, en el Teatro Apolo, la sarsuela en un acte amb música d'Amadeu Vives "Sangre roja" i el dia 28 del mateix mes va estrenar, en el Teatro Lara, la joguina còmica en un acte "Lo posible. El 22 de maig de 1905 va estrenar, en el Teatro Principal, el quadre únic "El amo" i el 21 de novembre d'aquest mateix any va estrenar, en el Teatro Lara, la joguina còmica en un acte "En cuarto creciente".
Manuel Linares Rivas va estrenar, en el Teatro Español de Madrid, el 23 de gener de 1906 la comèdia en tres actes "El ídolo"; el 5 de febrer del mateix any va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes i en prosa "Bodas de plata"; el 11 de desembre, en el Teatro Apolo, la sarsuela en un acte i tres quadros "La fragua de Vulcano" amb música de Ruperto Chapí; el 14 del mateix mes i any, en el Teatro Español, la comèdia en tres actes "Añoranzas"; i aquest mateix any la comèdia "El sueño de Regina". El 17 de gener de 1907 va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes i en prosa "El mismo amor"; el 2 d'octubre, en el Teatro Apolo, la comèdia "El rey consorte"; el 11 de novembre, en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes "Nido de águilas" en la que una jove sacrifica el seu amor per no casar-se amb un plebeu a causa de les preocupacions de classe; i aquest mateix any les comèdies "El arca del Cid", "Cómo se cogen las mujeres" i "Rebeca".
L'activitat teatral no es reduïa exclusivament al marc dels teatres comercials, sinó que existien grups d'aficionats, com la Sociedad Linares Rivas, dirigida per Santos Moreno, que el 1908 celebrava les seves funcions en el Teatro de la Princesa, en el Circo Price, en el Teatro de la Comedia o en el Teatro Apolo. Per això, no és d'estranyar que, entre 1900 i 1938, Linares Rivas figurés entre els dramaturgs amb més èxit de públic i amb major nombre d'obres publicades en les col·leccions de teatre més rellevants, com "La Farsa" o "El Teatro Moderno". El 14 de gener de 1908 va estrenar, en el Teatro Apolo i després el 11 de febrer en el Teatro de la Zarzuela, la sarsuela en un acte i tres quadros, amb música de Lleó i Baldomir "Santos e meigas" i el 27 de juny, en el Salón Regio, la comèdia en un acte "Cuando ellas quieren...", que es va estrenar també com sarsuela amb música de Rafael Calleja en el Teatro Cómico, el 27 d'octubre. El 15 de juliol de 1908 va publicar el conte dialogat "Querer y no querer" a la col·lecció "Los Contemporáneos". El 17 de juliol de 1908 va estrenar, a Urquiza (Montevideo) i després el 2 de gener de 1910 en el Teatro de la Princesa de Madrid, la comèdia en tres actes "La fuente amarga", i també va estrenar el 1908, en el Teatro de la Comedia, "La buena moza", una comèdia en tres actes. El 10 de desembre d'aquest any va publicar el conte "Un fiel amador".
El 3 de gener de 1909 va estrenar, en el Teatro Español, el pas de comèdia en un acte "Lo que engaña la verdad"; el 22 del mateix mes i any, en el Teatro Español, la faula escènica en tres jornades "El caballero lobo" que és una sàtira social amb personatges de meravella; i el 8 de febrer, en el Price, la comèdia lírica en tres actes amb música de Federico Reparaz (basada en la seva opereta) "La viuda alegre". El 20 d'agost de 1909 va publicar a la col·lecció "Los Contemporáneos" la narració "Enrique y el alma de Enrique" i aquest mateix any va publicar també la narració "Mientras suena la gaita" a la col·lecció "Biblioteca de Escritores Gallegos", enquadernada amb "Un fiel amador", "Querer y no querer" i "Enrique y el alma de Enrique". El 16 o 17 de desembre de 1909 va estrenar, en el Price, la sarsuela en tres actes, amb música de Federico Reparaz basada en la opereta vienesa "Maniobras de otoño" d'Emerich Kalman, "Guerra franca". El 29 d'abril de 1910 va estrenar, en el Salón Nacional, el pas de comèdia en un acte "Clavito". Aquest mateix any va estrenar la comèdia lírica en un acte i tres quadres amb música de Ruperto Chapí "La magia de la vida"; el 10 de desembre, en el Noviciado, la humorada còmic-lírica en un acte i tres quadros amb música del mestre Puchades "Huyendo del pecado"; i va publicar el conte "Lo que no vale la pena".
Manuel Linares Rivas va estrenar el 20 de gener de 1911, en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes "El buen demonio"; el 10 de febrer va publicar a la col·lecció "Los Contemporáneos" la narració "La cobardía de los dioses"; el 30 d'abril va estrenar, en el Teatro de la Princesa, la comèdia en tres actes "La raza" en la que ataca cruelment a les jerarquies que se serveixen dels seus drets heretats i a les lluites i preocupacions de classe; el 28 de juliol va publicar de nou a la col·lecció "Los Contemporáneos" la narració "La garra del tigre"; i aquest mateix any va estrenar, en el Teatro Coliseo Imperial, la comèdia en dos actes "Las buenas intenciones"; i va publicar els contes "¡Las malditas ideas!" i "Las alondras". El 15 de gener de 1912 va estrenar, en el Teatro Español de Madrid, la llegenda històrica en quatre jornades i en vers "Lady Godiva", que Margarida Xirgu va estrenar més tard, el 9 de desembre d'aquest mateix any, en el Teatre Principal de Barcelona amb èxit de crítica i públic i que la Xirgu també va representar el 1913, durant el seu primer viatge-gira a Amèrica visitant Argentina, Xile i l'Uruguai. El 30 de gener de 1912 Manuel Linares Rivas va estrenar, en el Teatro de la Princesa de Madrid, la comèdia en tres actes "Doña desdenes", el 13 d'abril en el Teatro Lara la comèdia en dos actes "Flor de los pazos", i el primer de maig en el Teatro Apolo el monòleg "La maja desnuda". El 4 de gener de 1913 va estrenar en el Price la opereta "El rey de las montañas", el 11 de febrer en el Teatro Cervantes la comèdia en dos actes "Camino adelante", dirigida a encarir el triomf del deure sobre l'egoisme i que Margarida Xirgu va representar en repetides ocasions durant 1915 formant part l'obra del repertori de la seva companyia. El 24 de maig Manuel Linares Rivas va estrenar, en el Teatro de la Comedia, la quisicosa en un acte "La razón de la sinrazón" i el 11 de desembre, en el Teatro Cervantes, la comèdia en dos actes "Como buitres".

El 20 de febrer de 1914 va estrenar, en el Teatro de la Princesa de Madrid, la comèdia en tres actes "La fuerza del mal" i el 21 de desembre va estrenar, també en el Teatro de la Princesa, la comèdia dramàtica en dos actes "La garra", el tema de la qual és el divorci i en la que advoca, segons els ideals del Regeneracionisme, per l'adopció d'unes lleis foranes, encarnades per Antonio, divorciat als Estats Units, per la lliure expressió dels sentiments. Linares Rivas va donar suport al divorci o a la infidelitat, en les seves obres de tesis i "La garra" va ser una de les més polèmiques o infaustes per a la sensibilitat del nacionalcatolicisme, al plantejar problemes candents i espinosos del món burgès. Margarida Xirgu la va representar el 1915, també el 1922 i va formar part l'obra del repertori de la seva companyia.

Manuel Linares Rivas va ser el principal representant del denominat teatre social. La seva obra va trobar ressò a la crítica social, conreant un teatre vuitcentista, qualificat algunes vegades com naturalista. Va trair els interessos i privilegis de la seva pròpia classe social, per a defensar els interessos socials i polítics de la petita burgesia i del proletariat. És notable la semblança que ofereix Linares Rivas amb Campoamor en la barreja, veritablement pelegrina i estranya, de doctrines i conducta. Ambdós conservadors, burgesos pacatos a la vida i, no obstant això, en el pensament dels seus escrits, revolucionaris i dissolvents. Manuel Linares Rivas va ser un dramaturg demolidor, mig àcrata i un rebel que en política tenia filiació conservadora. Van ser temps de lluita contra la desigualtat, contra els privilegis de classe o corporatius, de la recerca d'una cultura de masses, amb el desig d'abastar en un mateix projecte a tota la humanitat, de comprendre altres cultures, d'eliminar la barrera entre sexes amb la igualtat d'homes i dones, de protegir a la infància i als vells, i de lluitar contra el dolor i la tortura. La resposta de Linares Rivas, en sintonia amb unes sensibilitats i valors netament progressistes, no es va fer esperar. La corrupció política, el caciquisme, la intransigència religiosa, el transvestisme liberal burgès, la desigualtat social, l'educació de la dona, la marginació del camperol, la pobresa, el treball, l'europeisme o l'emergent món capitalista són algunes de les constants temàtiques de Linares Rivas que defineixen el tarannà ideològic de l'autor i avalen el seu compromís amb els moviments i reivindicacions socials o polítiques de llavors. Linares Rivas era un home d'idees, no d'ideologies, que havia llegit a Costa i entenia que el futur d'Espanya passava per una profunda regeneració de totes les seves estructures socials, polítiques i econòmiques. El seu teatre és un teatre compromès, però no propugna cap idea política ni s'adhereix a cap partit. El que va pretendre va ser regenerar la societat tirant a baix els anquilosats tabús socials, humanitzant els codis de la llei i millorant les relacions personals entre els homes i les dones. Els mitjans que va utilitzar per a portar a terme els seus propòsits van ser els seus drames, en els quals va exposar els mals socials i va oferir idees per a eliminar-los. Va creure en la necessitat de canvis radicals i/o revolucionaris, i es va expressar en el caràcter radical progressista del discurs polític que va emprar en el seu teatre, o en l'aposta constant per una radical transformació dels mitjans teatrals que va emprar, acceptant les noves formes que es produïen en altres àrees de la producció artística com l'Expressionisme o el Surrealisme. I efectivament, en el camp de l'estètica i la construcció escènica, sempre de manera molt més pràctica que preceptiva, el teatre de Linares Rivas va semblar encaminar-se des de molt aviat en una direcció distinta a la dels seus companys realistes, atemptant obertament contra el verisme i la suspensió voluntària del descreure. Va tenir la intenció de convertir l'escena en un fòrum de controvèrsia sobre els problemes socials, polítics i fins i tot judicials, per als quals s'oferien de vegades solucions més o menys avançades. A diferència de Benavente i els seus "epígons", els quins vitalitzaven el teatre, intentant convèncer a un públic complagut i complaent que sobre l'escenari s'estava donant una realitat viva i quotidiana, Linares Rivas va teatralitzar la vida, conscient del valor simbòlic i ritual de l'escena i coneixedor, també, del seu impacte i valor socipolític. D'aquí la nuesa conceptual de la seva escena. Certament, seria absurd situar a Linares Rivas dintre dels corrents avantguardistes de principis de segle: el seu compromís social i polític no se lo permetia. Aquesta nova estètica deshumanitzada quina característica bàsica era, en lo negatiu, el rebuig del realisme i el naturalisme -formes tradicionals d'una literatura directament compromesa amb les qüestions socials i polítiques-, anava molt més allà del que la consciència progressista de l'autor podia dur-li. No obstant això, és evident que el teatre de Linares Rivas tampoc pot amidar-se per la mateixa rasadora realista burgesa que el teatre de Benavente, Arniches, els Quintero o els Martínez Sierra. També el teatre de Linares Rivas va ser molt diferent de lo que Unamuno entenia per realisme social, que era més pròpiament una sort de catequesis costumista que no anava més enllà de la identificació del problema: <<El teatro es docente, escuela de costumbres por ser espejo de ellas, y para enseñar al pueblo hay que aprender primero de él>>. Els nous corrents teatrals portaven noves idees, noves propostes d'estructuració social, econòmica i política que, alimentaven i assenyalaven el camí d'una crítica molt més compromesa amb la problemàtica del nou segle.
El 18 de març de 1915 va estrenar, en el Teatro Eslava de Madrid, la comèdia en quatre actes "La espuma del champagne"; el 4 de setembre va publicar la narració "Mi cacique"; el 31 d'aquest mes va estrenar, en el Teatro Infanta Isabel, la comèdia en quatre actes "El cardenal", escrita en col·laboració amb Federico Reparaz i traduïda de l'obra del mateix nom de Luis N. Parker; i el 25 de novembre va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes "Fantasmas" en la que va representar les idees canovistes de la Restauració, a través del personatge de Raimundo.

 

Portada de la comèdia "Fantasmas".

Foto Google Images

 

També el 1915 va estrenar la comèdia en dos actes "Los olvidados". El 1 de gener de 1916 va publicar la narració "Por curiosidad...". El 11 de febrer va estrenar, en el Teatro Español, la bufonada heroica en un pròleg i tres jornades "Toninadas" d'un rusc antirepublicanisme. El teatre de Linares Rivas s'anava decantant cada vegada més per una ideologia més conservadora, conforme l'evolució política d'Espanya anava contrastant amb ell i l'anava deixant enrere. El 19 de febrer d'aquest mateix any, va publicar la novel·la curta "El poder de la ilusión"; el 11 de març va estrenar, en el Teatro Apolo, el pas de comèdia en un acte "El milagro"; el 27 de maig va publicar la novel·la curta "El sembrador"; i aquest mateix any també va publicar la narració "El crucero".

 

Portada de la novel·la curta "El sembrador".

Foto Uniliber

 

Durant diversos anys Linares Rivas va ser el dramaturg preferit de la burgesia madrilenya i provinciana. Els seus biògrafs són unànimes a l'esmentar-lo com seguidor dels models de Jacinto Benavente i escriptor d'obres costumistes, amb quelcom de fons social. El teatre de Linares Rivas discuteix problemes morals o legals, de vegades considerats pertanyents al Naturalisme. Les seves peces dramàtiques duen a l'extrem, la tendència discursiva del teatre de Benavente. Per els que parlaven del teatre de Linares Rivas com el vessant aspre i brega del teatre de Benavente, el llenguatge escarit i exacte, i el diàleg ràpid i natural, els semblava de mal gust. Linares Rivas pensava que havia coses que només es poden dir-se sense delicadeses, sense rodejos i a seques. Per tant, si bé és cert que el teatre de Linares Rivas va heretar del "teatre de tesi" una intenció clarament reivindicativa, també és cert que aquesta "tesi" no obeeix a preocupacions morals, sinó socials o polítiques, pel que més pròpiament cabria parlar de "teatre d'idees" o, millor encara i més senzillament, de "teatre social". Amb Benavente van arribar a l'escena espanyola els tipus de personatges que pul·lulaven pel teatre europeu, de bon to, refinats i que ostentaven una cultura epidèrmica. En suma, utilitzava una gamma ambiental que anava des del refinament aristocràtic més decadent fins al "charme discret de la burgeoisie". Molt al contrari, els ambients de Linares Rivas pertanyen en gran mesura a la petita burgesia i, reflecteixen els seus interessos i vivències de manera brega i aspra, en un intent per vehicular una ideologia que marqués la diferència existent entre els seus interessos i els de les classes que integraven l'oligarquia en el poder. Els personatges de Linares Rivas són simplement personificacions dels diversos aspectes defensats per la tesi, estan manipulats per l'autor i emmalalteixen de falta de vida. Els personatges de Linares Rivas resulten encartonats, més titelles que persones, més idea que cos, més circumstància que psicologia, en suma: poc convincents com persones de carn i os. Però és que, precisament des del desacatament al realisme burgès a lo Benavente, els personatges de Linares Rivas no pretenen ser altra cosa que el que en realitat són i han estat sempre els personatges de l'obra teatral: màscares, com ocorria en el primitiu teatre grec. De la mateixa manera, la trama és poc més que un argument en cernes, la conjunció dels diversos aspectes que componen l'argument i per això se li va atribuir una construcció escènica pobra i malament elaborada.

Amb Maeterlinck, Ibsen, Bjomson, Strindberg, Hauptmann i Sudermann, entre altres, arribava a Espanya un aire de fora que significava una manera diferent d'entendre i fer teatre. Davant el "punxó" de la comèdia burgesa "a lo Benavente", el teatre de Linares Rivas quedava molt lluny d'aquell altre teatre realista finisecular del més genuí tipus "burgès", un teatre: <<que ayudaba plácidamente a la digestión de su cena al comerciante o al empleado, permitiéndole acostarse pronto>>. El teatre de Linares Rivas representa, vist en perspectiva històrica, la versió extremista del vessant crític burgès i pertany a l'escola de Benavente, però amb una nota personal de vigor i sàtira. El coneixement de les noves lleres pels quals discorria la dramatúrgia europea en aquells anys i l'elaboració d'uns principis ideològics, cada vegada més coherents i de classe, va fer que aviat aparegués una crítica molt més precisa del teatre burgès. Ja no serà suficient que el dramaturg encartat faci una crítica de la societat que mostra a les seves obres la seva "moral", sinó que se li exigeix que proposi noves formes de conducta més justes, que dugui a l'escena personatges portadors de les idees que ha d'estructurar la societat del futur i que siguin rebels contra els convencionalismes de la societat present. Aquesta va ser, sens dubte, la intenció de Linares Rivas i, a pesar que moltes de les seves obres puguin entendre's en clau benaventina, la veritat és que no pot dir-se amb justícia que Linares Rivas fos un imitador de Benavente. Els separen massa diferències o antipaties. Potser l'alè dramàtic de Linares Rivas no sigui tan enginyós, hàbil i radiant com el de Benavente. Però és més fort, més ferm, més masculí, i més humà de controvèrsia.

 

Retrat de Manuel Linares Rivas.

Foto La casa de la Troya

 

El 3 de març de 1917 Linares Rivas va publicar la narració "Como se adoran los novios"; el 20 de març va estrenar, en el Teatro Apolo, el sainet en un acte "El señor Sócrates"; el 7 d'abril va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes "Como hormigas"; el 9 de juny va publicar la novel·la curta "De mujer a mujer"; el 28 de novembre va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en tres actes i en prosa "Las zarzas del camino"; el 10 de desembre va estrenar, en el Teatro Odeón, el drama en tres actes inspirat en una obra de Lleó Tolstoi "El conde de Valmoreda"; i aquest mateix any va estrenar també la comèdia "Mis escenas favoritas". El 17 d'abril de 1918 va estrenar, en el Teatro Lara, el pas de comèdia en un acte "Cada uno a lo suyo"; el 15 de juny va publicar la novel·la curta "La señora de Varamil"; el 19 d'octubre va publicar la narració "El escalafón"; i el 30 de novembre va estrenar, en el Teatro Infanta Isabel, la comèdia en dos actes "En cuerpo y alma", una obra de tesi en la que va donar suport al divorci i a la infidelitat; i aquest mateix any va publicar "Cuentos de amor y de amores".

Manuel Linares Rivas va estrenar, el 15 de gener de 1919 en el Teatro Lara, la comèdia en dos actes "Cobardías", en la que la vulgaritat i el lloc comú s'imposen sense contrapès, al·ludint a la massa tolerància dels homes honrats, que disculpen i àdhuc fomenten les males arts dels perduts. El 26 de febrer va estrenar, en el Teatro de la Comedia, l'arranjament escènic en tres actes de la novel·la del mateix títol, d'Alejandro Pérez Lugín, "La casa de la Troya" i el 28 del mateix mes va estrenar, en el Teatro Martín, en col·laboració amb Federico Reparaz el passatemps líric en un acte i adaptació de l'obra del mateix títol de M. Fernández Palomero i Cambra Sanz "De padre y muy señor mío". El 28 de juny va publicar la novel·la curta "Lo fácil que es ser feliz" i aquest mateix any també va publicar les narracions "Los aventureros" i "Mis mejores cuentos". El 13 de març de 1920 va estrenar, en el Teatro de la Comedia, el diàleg "Una cosita que se les olvidaba"; el 23 del mateix mes estrenà, primer en el Teatro Nacional de L'Havana i després el 11 d'abril de 1921 en el Teatro Lara de Madrid, la comèdia en tres actes "Frente a la vida"; i va estrenar el 26 d'abril, primer en el Teatro Nacional de L'Havana i després el 15 d'octubre del mateix any en el Teatro Lara de Madrid, la tragèdia rústica d'ambient gallec en dos actes "Cristobalón", en la que es percep una clara influència de "Terra baixa" d'Àngel Guimerà; en quina comparança surt guanyant l'autor català.

El 22 de maig de 1921 va estrenar, en el Teatro de la Princesa, el drama en tres actes "Nuestro enemigo"; el 17 de juny va estrenar, en el Teatro Reina Victoria, l'assaig líric en un acte amb música de Fuentes, E. i Vela i A. S "Lo que quiero yo"; el 29 d'octubre va publicar la novel·la curta "El hombre que lo sabía todo" i també el 1921 va ser nomenat Membre de la Real Academia Española de la Lengua, fins a la seva mort, després de ser Acadèmic de la Real Jurisprudencia. El 13 de març de 1922 va estrenar, en el Teatro de la Princesa, la tragicomèdia en tres actes "Almas brujas"; el 21 d'abril va estrenar, en el Teatro Rey Alfonso, la comèdia en dos actes "Lo pasado, o concluido o guardado"; i el 2 de desembre va estrenar, en el Teatro Centro de Madrid, la comèdia en tres actes "Como Dios nos hizo".

Linares Rivas va estrenar, el 21 de febrer de 1923 en el Teatro Lara, la comèdia rural en tres actes "La mala ley" i el 29 d'abril va publicar la narració "Entre fieras" a la col·lecció "Los Contemporáneos". El 28 d'octubre es va publicar en el diari "ABC", dintre de la secció "Retrato y Estudio Grafológico", el seu dibuix-retrat fet per Daniel Vázquez Díaz; el 19 de desembre va estrenar, en el Teatro Lara, l'adaptació escènica de la novel·la del mateix títol de Pérez Lugín "Currito de la cruz"; i aquest mateix any va publicar, a Galícia, la narració "Laspartijas".

 


Retrat de Manuel Linares Rivas, realitzat per Daniel Vázquez Díaz el 1923.

Foto Mapfre Arte


El 28 de febrer de 1924 va estrenar, en el Teatro de la Princesa, la comèdia en tres actes "La jaula de la leona"; el 29 d'abril va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en un acte "Querer y no querer"; el 21 de novembre va estrenar, en el Teatro Eslava, la comèdia en tres actes "Cuando empieza la vida" en la que denuncia els obsolets codis d'honor que encara s'usaven per a resoldre vells litigis; el 29 del mateix mes va estrenar, primer en el Teatre Poliorama de Barcelona i després el 30 de desembre en el Teatro Lara de Madrid, la comèdia en tres actes "El alma de la aldea"; i el 13 de desembre va estrenar, en el Teatro Fontalba, en col·laboració amb José de Elorza Urquía la tragicomèdia en tres actes "Los Rikaldy". El 18 de febrer de 1925 va estrenar, en el Teatro Infanta Isabel, l'adaptació de l'obra del mateix títol de Luis N. Parker "Disraeli"; el 27 del mateix mes va estrenar, en el Teatro Cómico, la comèdia satírica en tres actes adaptació d'una obra de Jules Romain "Knock o el triunfo de la medicina"; el 29 d'octubre va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en tres actes adaptació de l'obra de J. Noziére "El marido de la estrella"; i aquest mateix any va publicar la narració "Lo difícil que es ir al cielo".

Manuel Linares Rivas va publicar el 6 de gener de 1926 a la col·lecció "Los Contemporáneos" la narració "El buen caballero Pedrín Pai de los Pedreles"; el 16 del mateix mes va estrenar, en el Teatro de la Princesa, la comèdia en tres actes "Primero, vivir..."; i al novembre d'aquest mateix any va publicar la narració "El hombre que vio en una sola jornada a la fortuna, al amor y a la muerte". Al gener de 1927 va publicar la narració "Lo que tiene papá"; el 11 de febrer en col·laboració amb Emilio Méndez de la Torre va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en tres actes "A martillazos"; el 27 d'abril va estrenar, en el Teatro Infanta Isabel, la comèdia en tres actes "Lo mejor de la vida"; i el 27 d'octubre va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en tres actes "Mal año de lobos", uns exercicis melodramàtics desmesurats que se centren en una Galícia tel·lúrica massa convencional, sobretot si ho comparem amb les peces gallegues de Valle-Inclán. El 5 de novembre va estrenar, primer en el Teatro Principal de Saragossa i després el 18 de febrer de 1928 en el Teatro Lara de Madrid, la comèdia en tres actes "La última novela", en la que un escriptor de novel·les naturalistes recull el fruit amarg de la seva mala llavor.

El 31 de maig de 1928 va estrenar, en el Teatro Lara, el pas de comèdia en un acte "No hay dificultad"; el 29 de novembre va publicar la novel·la "La mocita pinturera"; el 5 de desembre va estrenar, en el Teatro Reina Victoria, la comèdia en tres actes "El rosal de las tres rosas"; el 27 del mateix mes va estrenar, en el Teatro Infanta Isabel, la glossa teatral de la novel·la del pare Coloma en tres actes "Boy"; i aquest mateix any va publicar la novel·la "Lampazo". El primer de febrer de 1929 va estrenar, en el Teatro Lara, la comèdia en tres actes "Hilos de araña" i el 21 de desembre va estrenar, en el Teatro Reina Victoria, la comèdia en tres actes "El pájaro sin alas".

 

Retrat de Manuel Linares Rivas.

Foto Google Images

 


Linares Rivas va estrenar, el 24 de gener de 1930 en el Teatro Español, el drama en tres actes "Sancho Avendaño", una exaltació d'un molt passat heroisme militar. El 13 de febrer de 1931 va estrenar, en el Teatro Infanta Isabel, la comèdia en tres actes "¡Déjate querer, hombre!"; al març va publicar la narració "La inundación"; el 27 d'octubre va estrenar, en el Teatro Alcázar, la comèdia en tres actes "Todo Madrid lo sabía"; i al novembre va publicar la narració "Lo que dicen los muertos".

Els temps van canviar i el teatre va tenir dificultats. El 16 de març de 1932 José María Acevedo a la publicació "Ahora", indicava com a titular: "Linares Rivas habla de las dificultades que encuentra para estrenar y la situación difícil del teatro. El autor de "La garra" se duele de que ahora se le llame cavernícola cuando antes seguramente le hubiesen llamado jabalí". Aquest mateix any Manuel Linares Rivas va estrenar la comèdia popular "La de San Antonio de la Florida" i la sarsuela amb música del mestre Ernesto Rosillo "Campanas de Bastábales".

El 14 de gener de 1933 va estrenar, en el Teatro Beatriz, la comèdia en tres actes "Eva Quintanas" i el 8 de març va estrenar, en el Teatro de la Zarzuela, la comèdia en tres actes "Romance de fieras". El 20 de gener de 1934 va estrenar, en el Teatro Beatriz, la comèdia en tres actes "Por tierra de hidalgos". Al setembre de 1935 va escriure, a la seva propietat del Pazo de la Peregrina, la comèdia "Fausto y Margarita", l'estrena pòstuma de la qual es va realitzar en el Teatro Lara el 12 de febrer de 1943. Aquest mateix mes també va acabar, en el seu pazo, la comèdia "El error del capitán Rubín".

Avui, ni tan sols a La Corunya se'l recorda i el seu cognom tan sols suggereix el nom d'una de les principals avingudes de la ciutat: l'Avenida Linares Rivas -en honor al seu pare Aureliano, protector i mecenes de la ciutat- o de l'estàtua també del seu pare, situada a la Rosaleda limítrof amb els jardins de Méndez Núñez, a La Corunya, i inaugurada per ell mateix, el matí del 10 d'agost de 1912. No obstant això, més que una falta de cultura, l'oblit acusa motius molt més complexos. La Corunya, malgrat la seva llarga tradició liberal progressista, va caure molt aviat en mans dels militars colpistes, el dia 24 de juliol de 1936, produint-se un veritable caos social, polític i econòmic a la vida de la ciutat que es reflectiria en el funcionament de la burocràcia, la direcció de la qual seria assumida immediatament per falangistes i altres afins que compensaven la seva incompetència en la funció pública amb la seva exaltació feixista. Linares Rivas va tenir antipaties personals amb Gonzalo Torrente Ballester, qui opinava que: <<Linares Rivas no es un buen dramaturgo, ni un mediano poeta, ni un hombre sensible...>>. La seva obra a cavall de la incoherència d'una ideologia clarament progressista i una filiació política aparentment conservadora, ha servit tant per a condemnar-lo des de la dreta com per a no reconèixe'l des de l'esquerra.

Amb més de cent quaranta obres en el seu haver teatral, Manuel Linares Rivas va ser, durant tot el primer terç del segle XX, un dels dramaturgs més influents a l'àmbit de l'escena espanyola. Adorat pel públic i acaronat per la crítica, els grans empresaris competien per estrenar les seves obres, sinònimes d'èxit de taquilla, i rara era la companyia que no inclogués en el seu repertori alguna de les seves comèdies. Actors i actrius de la talla de Margarida Xirgu, Emilio Thuillier, María Tubau, María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza o Rosario Pino, competien per encapçalar el repartiment de moltes de les seves obres, que eren dutes a escena en les sales de major prestigi llavors, com les del Princesa, Español, Centro, Lara, Infanta Isabel, Reina Victoria, Eslava i Cómico. Linares Rivas va estrenar 26 peces en el Teatro Lara, 12 en l'Español, 10 en el Princesa, 7 en l'Apolo, 6 en l'Infanta Isabel, 3 en el Reina Victoria, 3 en el Circo Price, 2 en el Beatriz, 2 en l'Eslava, 2 en el Zarzuela, 2 en el Cómico, 1 en el Moderno, 1 en el Novetats, 1 en el Comedia, 1 en el Centro, 1 en el Fontalba, 1 en el Poliorama, 1 en l'Alcázar, i 1 en el Rosalía de Castro. Entre 1918 i 1931, Linares Rivas va tenir una mitjana de 14 obres en cartellera per temporada i 3 estrenes anuals. Malgrat els seus continguts socials i la seva densitat conceptual, el teatre de Linares Rivas ha suportat malament el pas dels anys perquè sacrifica l'efectivitat dramàtica a l'expressió monologal d'un ideari polític en el marc d'un vacu i repetit efectisme escènic.

El 8 d'agost de 1938, Manuel Linares Rivas va morir als 72 anys d'edat, a la seva propietat del Pazo de la Peregrina, a La Corunya; no a Madrid el 3 de febrer de 1938 com asseguren algunes fonts. Va ser oncle de l'actor José María Linares-Rivas i Laguno (1901-1955). Diversos manuscrits inèdits seus, es conserven a la Biblioteca de la Diputación Provincial de La Corunya.

 


Alguns texts han estat extrets de: "El Caso de Linares Rivas. Exhumación de una Obra Maldita" de Fidel López Criado, i de Manuel Linares Rivas: Biografias y Vidas, i Wikipedia.



XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.