136. JOSÉ LÓPEZ
PINILLOS
José Luis de la Santísima Trinidad
López Pinillos va néixer a Sevilla el 2 de juny de 1875, va ser
periodista, novel·lista i dramaturg.
El seu pare, Luis
López Anaya era natural de Santiago de Cuba com la seva àvia paterna
i la seva mare, María Teresa Pinillos i Bravo era natural de Castro del
Río (Còrdova) com els seus avis materns Rafael Pinillos i Teresa
Bravo Migans. Els seus pares nouvinguts a la capital andalusa, van tenir a José
en una fonda de la Plaza Nueva. La seva infància va transcórrer
a Osuna on, per herència, el seu pare posseïa una finca i la família,
en la qual es conten diversos germans més, gaudia d'una posició
acomodada. Va tornar a Sevilla per a estudiar la segona ensenyança i el
batxillerat, després va començar la carrera de Dret a la Universitat
de la seva ciutat natal, però la mort del seu pare el 1898 així
com una sèrie de revessos econòmics a la seva família, li
va impedir acabar l'últim curs, per falta de mitjans.
Referent
a la seva formació cultural i literària, cal establir un paral·lelisme
amb la de Pío Baroja. Va llegir molt, i entre els seus autors preferits
estaven Francis Bret Harte (especialment "Els esbossos californians"),
Edgar Allan Poe (sobretot "Històries extraordinàries"),
Lleó Tolstoy (principalment "Guerra i pau"), Fedor Dostoievski
i Charles Dickens. També va conèixer, molt bé, als novel·listes
populars del segle XIX: Dumas pare, Sue, Javier de Montepin, Gaboriau,... per
citar alguns noms. En aquests anys, va començar a escriure, traslladant-se
a Madrid per a dedicar-se al periodisme, com nombrosos andalusos que buscaven
el seu avenir a la capital, entre els quals sobresortien literats, músics,
periodistes; com els germans Machado i els germans Álvarez Quintero. Així
va deixar els estudis José López Pinillos, no quedant clar quan
va acabar la carrera.
El nepotisme o el favoritisme no van
ser amics seus: a l'arribar a Madrid portava amb si una carta de presentació
per a Francisco Romero Robledo, perquè li facilités una destinació
burocràtica a Governació. No obstant això, el nouvingut li
va manifestar molt aviat la seva desobediència i en menys de tres mesos
ja no va tenir la ocupació. Va publicar alguns relats a la publicació
"Vida Nueva" el director de la qual era Dionisio Pérez i allí
va conèixer també, entre altres, a Manuel Bueno. Després
d'això, José López Pinillos va aconseguir estrenar, el 1
d'abril de 1900 en el Teatro Español, la seva primera obra teatral, el
drama urbà "El vencedor de sí mismo" amb la Companyia
que encapçalava el seu gran amic el director i actor Paco Fuentes. Arran
d'haver dit pestes del teatre de Valle-Inclán, aquest va realitzar intrigues
en alguna de les representacions de "El vencedor de sí mismo"
per provocar al seu fracàs, però encara que les tretes de Valle-Inclán
van tenir gran impacte en l'àmbit teatral, el primer drama de López
Pinillos va obtenir un clamorós èxit i va rebre un ampli ressò
a la premsa madrilenya.
Quan el 1902, el diari "El Globo",
que havia estat òrgan del possibilisme castelaní, va ser adquirit
per Rius i Periquet, José López Pinillos va entrar a la seva primera
redacció, que va ser memorable doncs amb ell estaven Pío i Ricardo
Baroja, Martínez Ruiz Azorín, Luis de Oteyza, Pedro de Répide,
Camilo Bargiela i altres coneguts bohemis de corda política radical. Va
signar la seva primera crònica el 2 de novembre, al mateix temps que ressonava
encara la notícia de la mort de Zola i la seva dona -el 30 de setembre-
per inhalació de vapors de l'estufa, pel que el succés es venia
seguint en la premsa com un serial de fulletó. José López
Pinillos va agrair sempre l'embranzida rebuda -era per a ell qüestió
de vida o mort- en la seva primera obra teatral del crític Francisco F.
Villegas (Zeda), ja que mai va oblidar els dies de fam, de cansament i lluita
per Madrid buscant l'èxit, per que els diaris no donaven per a viure.
Pío
Baroja deia sobre López Pinillos que era un maldient i parlava malament
de tothom: <<Era un tipo repulsivo, un andaluz gordo, seboso, con el pelo
rojo, como de virutas, y que hablaba de todo el mundo con una cólera incomprensible>>.
José López Pinillos va utilitzar en el diari "El Globo"
el pseudònim de "Puck", a part del seu nom habitual. Quin significat
tenia aquest pseudònim? Puck és un personatge fantàstic o
figura familiar a les llegendes i creences populars angleses, que va ser immortalitzat
per Shakespeare en el seu "Somni d'una nit d'estiu". Se li atribueixen
moltes alegres anècdotes i trastades. Aquest nom és genèric
del folklore de diversos països, dient-se a Islàndia Puki; en irlandès
Pooca, Puca o Piwca, en gaèlic Pixie, i Puck, Pokker o Niss Puck, a Holanda
i Dinamarca. La imaginació popular el presenta moltes vegades en forma
d'un cavall o d'un gos. Se'l troba a les llegendes dels Anglos, Juntos i Frisones.
Goethe el va introduir en el "Faust". És, doncs, admirable comprovar
el caràcter juganer i entremaliat que López Pinillos va voler donar-li
al seu heterònim tal com va manifestar en el seu primer drama, i fins i
tot en els altres, i particularment en les seves comèdies. Va ser un caràcter
interessant per a un home de teatre, que va deixar passar subtilment una crítica
fingint agradar. O, si es prefereix, la gràcia li va servir per a guanyar
la simpatia i la confiança del lector-públic i infiltrar d'aquesta
manera l'ensenyament que es va imposar. Al mateix temps, va quedar confirmada
la tendència del dramaturg a buscar les seves arrels en la tradició.
Entre altres treballs periodístics d'aquella època destaquen els
seus articles en el diari "El Globo" del 4 de febrer de 1903 "Un
viaje a América", del 13 de febrer "Madame Flirt" i del
16 de febrer "Un viaje a América" en la secció "Chismografía
Teatral".
El 17 de març va assistir al banquet
homenatge que se li va rendir a Benito Pérez Galdós -del qui era
un fervent admirador- en el Restaurante Fornos, al costat de personatges com Palacio
Valdés, Pérez de Ayala, Martínez de la Sierra, Ramiro de
Maeztu, Luis Bello, Alejandro Sawa, Luis Paria, Federico Oliver, Manuel Bueno,
J. Gómez Baquero, Pío Baroja, els germans Álvarez Quintero,
Linares Rivas, Azorín, Valle-Inclán, Roberto Castrovido, Francos
Rodríguez, Miguel Moya, Ortega y Gasset, entre altres noms. La crisi econòmica
no va trigar a dur a la redacció de "El Globo" -i a la seva famosa
tertúlia- a les pàgines de "Espanya", el diari fundat
per un grup vinculat a Maura i dirigit per Manuel Troyano que era a la vegada
el seu gerent, i qui va incorporar la col·laboració de Ramiro de
Maeztu, Francisco Grandmontagne i Luis Bello. Del 18 d'abril al 7 de maig de 1903,
ambdós inclusius, López Pinillos va signar cròniques des
de Sevilla i posteriorment va efectuar un altre viatge a Andalusia, a Còrdova
aquesta vegada, des d'on va enviar cròniques entre el 25 de maig i el 3
de juny, ambdós inclusius. Aquestes circumstàncies van marcar la
fi de la seva col·laboració en el diari "Espanya". De
fet, la seva signatura va deixar d'aparèixer a partir del 3 de juny, data
de la seva última crònica cordovesa, "Mi tío Manuel",
de caràcter eminentment autobiogràfica. A l'agost de 1903, va ingressar
a l'Asociación de la Prensa. Per altra banda, van ser anys molt problemàtics
en quant a supervivència, i prova d'això és que es va veure
obligat a donar-se de baixa en aquesta associació per falta de pagament
al març de 1905, i no va tornar a figurar altra vegada d'alta fins a desembre
del mateix any. La seva labor en aquesta associació van ser els seus desvetllaments
perquè es creés una pensió de viduïtat. El tema de la
penúria de l'escriptor en general i del periodista en particular va ser
recurrent en les seves col·laboracions de premsa. Acceptada la iniciativa,
la mala o la bona estrella va disposar que la seva vídua fora la primera
en beneficiar-se d'ella. Per altra banda, la seva activitat en "El Globo"
es va estendre fins a finals de setembre de 1903. A primers de 1904 va col·laborar
esporàdicament en la publicació "Àlma Española".
A principis de 1906 José López Pinillos va arribar
a Bilbao i va començar a col·laborar en qualitat de Redactor en
Cap en el diari prerepublicà "El Liberal", doncs Miguel Moya
havia decidit reforçar la plantilla del periòdic arran de la vaga
d'aquest mateix any. Pretenia amb això obtenir tiratges més elevats
de manera diària. Amb el transcurs del temps José López Pinillos
va ser director d'aquest diari. La seva labor es va estendre fins al 7 de novembre,
data aquesta de la seva última crònica. D'aquesta etapa a Bilbao
daten els seus primers relats (si exceptuem els primers publicats a "Vida
Nueva"): "La vuelta del miedo" i "La apuesta", publicats
a "La Ilustración Española y Americana" el 22 de febrer
i 22 de juny, respectivament. José López Pinillos va contreure matrimoni
aquest mateix any amb Matilde Pardo, una senyoreta de Carrión de los Céspedes
(Sevilla). Encantadora, pleneta, maca i elegant, va contrastar amb el tremp obsessiu,
neurotic, gelós i malhumurat del seu marit, a qui per altra banda li reconeixien
la seva generositat, el seu do de ser un excel·lent conversador i el seu
desvetllament per la família, el valor de la qual situava per sobre de
tot. És a Madrid on es van celebrar les noces i la seva llar va quedar
fixada en el carrer Alcalá, nombre 125. La mare de Pinillos i una germana
soltera, Asunción, van compartir un temps la nova llar fins que les desavinences
amb la seva dona Matilde van obligar a l'escriptor a allunyar als seus familiars
i retornar-los a Carrión de los Céspedes. El 15 d'agost de 1906
va néixer la seva primera filla Matilde.
El 14 de febrer
de 1907 va aparèixer la seva primera crònica en "El Liberal"
de Madrid, compartint redacció amb Bueno, Insúa, Répide i
altres. López Pinillos va introduir a l'escriptor asturià Ramón
Pérez de Ayala en la secció "El Cuento Semanal" i va ser
un dels primers en apreciar la seva qualitat de prosista. Del 18 al 25 d'agost,
ambdós inclusius, López Pinillos va enviar cròniques des
d'Andalusia, des de Màlaga en concret. El 8 de novembre es va celebrar
un homenatge a Cavia, l'organització del qual ell l'havia llançat
i donat suport però es va quedar a Madrid. Sempre va demostrar la seva
admiració cap a Cavia, al mateix temps que evocava els seus dies d'escola
en els quals el seu mestre li feia llegir articles de l'homenatjat en veu alta.
El 8 de desembre de 1907 va néixer la seva segona filla, María Luisa.
Per aquell temps López Pinillos freqüentava cafès i tertúlies
literàries amb grans homes de la cultura de l'època. L'última
crònica que López Pinillos va signar en "El Liberal" de
Madrid va dur la data del 11 de desembre.

Retrat de José López Pinillos.
Foto
Historias de Castro del Río
El 1907 va publicar,
també, les seves dues primeres novel·les curtes "La sangre
de Cristo" i "Frente al mar", on va abordar la problemàtica
andalusa de l'època, fins i tot la rivalitat entre províncies, i
també va suposar un glossari de trets fonètics i morfològics
de l'andalús amb expressions que ja han desaparegut. El 1908 va entrar
a formar part de la redacció del diari independent prerepublicà
"El Heraldo de Madrid" on ja va signar gairebé sempre amb el
pseudònim del nom del criat de "La Celestina": "Parmeno"
i que el va fer molt popular, sota l'epígraf de "Charlemos" o
"Apunte del Día". Aquests treballs, en part es van recollir a
la col·lecció "Hombres, hombrecillos y animales", on va
fer molt famoses les seves entrevistes. El 13 de gener de 1908 es va publicar,
en dit diari, la crònica "La ruina de Fuentes", el 14 "El
zorro en la trampa" i el 15 del mateix mes "Los toreros de faros"
tots en la secció "Charlemos". El 19 de febrer, en la mateixa
secció, es va publicar la seva crònica "Cromos andaluces".
En altres cròniques, Parmeno es va aixecar en contra dels defensors de
l'Espanya de les panderetes i particularment, de "ese hidalgo pintor de panderitas
que se llamó don Arturo Reyes". López Pinillos va ser un seguidor
de Joaquín Costa i dels noranta-i-vuitistes per: el seu pessimisme precursor
del Tremendisme, tan arrelat a la potguerra civil espanyola; el seu apassionament;
el seu subjectivisme; i el seu caràcter irracional. Arturo Ramoneda en
la seva "Antología de la literatura española del siglo XX"
va puntualitzar: <<Existe un grupo de narradores que, pese a su menguado
interés literario y a las escasas novedades formales de sus obras, exhiben,
a veces con una gran violencia, unas inquietudes cercanas a las de los regeneracionistas.
De ahí que con frecuencia se les haya calificado de "epígonos
del 98". Entre ellos, destacan Ciges Aparicio, López Pinillos y Eugenio
Noel>>.
D'ideologia socialitzant i amb una postura política
de progressista, es va manifestar seguidor d'una estètica violentament
realista. Les inquietuds de López Pinillos van anar sempre en la línia
de la professió d'escriptor, a la qual s'havia dedicat resoltament. L'ànsia
d'arribar al seu objectiu el va dur a mantenir una postura de combativitat amb
els seus coetanis, denunciant i condemnant, sense insinuació alguna, tot
intent consistent a impedir la realització encertada de la seva labor.
En aquest sentit, i des de les pàgines de "El Heraldo de Madrid",
la seva insistència sobre el teatre es va fer manifesta, tal com va expressar
en el seu article "El pleito del teatro": << Azorín, nuestro
admirado e ilustre amigo, hace hoy algunas reflexiones sobre la cuestión
del teatro Nacional. Dice Azorín que alrededor de este asunto se han creado
algunas fantasías que conviene desvanecerlas, que participan de ellas espíritus
que se creen liberales e independientes. ¿Cuáles son estas fantasías?
El autor de "La voluntad" asegura que en Madrid hay dos o tres teatros
dedicados a la literatura dramática; y que si uno, cualquiera, lleva una
obra excelente a esos teatros es seguro que dicha obra será representada.
No se mirará su tendencia; importará poco que sea clásica
o romántica, que sea reaccionaria o progresista. Si la obra es lo que llaman
"teatral", será puesta en escena. Según parece, los que
hemos sostenido lo contrario somos unos "creadores" de fantasías.
Y, no obstante, bondadoso Azorín, sostener lo contrario, es decir la verdad.
No es seguro, no es ni probable, que una obra excelente sea admitida. Hasta después
del estreno no hay obras excelentes para las empresas. ¿Qué las
acogerán con júbilo sin son "teatrales"? y ¿Qué
es lo "teatral"? ¿Lo que distrae, lo que interesa por la habilidad
de su carpintería? ¿Son "teatrales" los engendros de Decourcelle
y no lo son las comedias de Ibsen? ¿No rodó nueve años, y
no se estrenó de mala manera y por chiripa? Pero esto no importa. No hay
que mirar la cuestión desde el punto de vista de la libertad artística,
porque un teatro Nacional -según Azorín- "es lógico
que sea un teatro restrictivo, abierto sólo a unos pocos, a los ya sancionados
y consagrados por el público". ¿Las razones? "Que al ser
el teatro Nacional una tradición o un creador de tradición, toda
fórmula nueva de arte, toda innovación estética, ha de ser
de él rechazada. Si no hay tradición ¿Cómo ha de ser
nacional este teatro? Si se quiere que él encarne una fórmula de
arte, un cuerpo de doctrina estética, un ambiente peculiar ¿Cómo
se van a admitir en él fórmulas, doctrinas y estéticas que
le nieguen y estén en pugna con el ambiente de la casa?" Confesamos
que esta argumentación elocuentísima nos maravilla y nos sorprende.
¿Habla en serio Azorín? ¿Se burla? ¿Por qué
no han de ser admitidos los jóvenes en el teatro Nacional? ¿Es que
por ser jóvenes han de apartarse de la tradición española?
Y los ya sancionados, por eso únicamente, por estar sancionados, ¿mantienen
la tradición? En Benavente, ¿se adivina el espíritu calderoniano?
¿sigue la tradición española, huyendo de innovaciones estéticas
y fórmulas novísimas de arte? Además, eso de que apartándose
de la tradición, nuestro teatro no sería Nacional es una broma de
Azorín, que, por lo visto, desea reírse de nosotros. ¿No
cambian los hombres? ¿No se renuevan las ideas? ¿No mueren los prejuicios
para que otros prejuicios nazcan? Acaso las innovaciones de hoy, ¿no son
las tradiciones de lo por venir? ¡Bah! Azorín se burla>>. López
Pinillos es va enfrontar, doncs, en relació amb el text anterior, amb problemes
de molt diversa índole. Amb Azorín, la clau del seu altercat radicava
en el conflicte de generacions. Azorín no transigia amb que s'alteressin
les tradicionals formes de teatre espanyol, lo que significava la repulsa pel
grup dels "nous desconeguts" dels quals formava part López Pinillos.
Per a acceptar el repte artístic de José Martínez Ruiz, López
Pinillos va formular un profund sentit del concepte de tradició donant
a entendre que abastava el passat, el present i el futur, ja que: <<¿Acaso
las innovaciones de hoy, no son las tradiciones de lo por venir?>>. Va ser
una pregunta retòrica que va expressar i en la que López Pinillos
va denunciar l'actitud reaccionària d'Azorín en quant a la intenció
innovadora del teatre espanyol d'inicis del segle XX. Però, López
Pinillos va ser molt contradictori amb si mateix: el 20 d'abril de 1908, després
de les morts, del mes anterior, d'Alejandro Sawa i Chapí, es va sumar a
l'homenatge a favor de Ricardo de la Vega, el saineter, malgrat haver promès
no sumar-se a cap més després del de Fígaro i el de Cavia,
i malgrat que va témer que el critiquessin "los jaleadores que en
estos casos sólo buscan la notoriedad".
Entre el
28 de juny i el 11 de juliol de 1908, ambdós inclusius, López Pinillos
va estiuejar a Pamplona, des d'on va enviar cròniques al diari, bolcant-se
en la informació referent als problemes de Melilla que van conduir a la
guerra. El 15 de desembre de 1908 va ser la data en la que va realitzar atacs
directes contra Azorín, ja que havia imprès a la seva vida un gir
d'home de dreta i de la burgesia conservadora, la qual cosa li va desagradar profundament,
encara que potser sense sorprendre a alguns companys seus. Junts havien treballat
en els diaris "El Globo" i "España", junts havien coincidit
en llocs i inquietuds, havien lluitat per preocupacions comunes i havien acomiadat
als mateixos amics. Ara Azorín havia canviat i López Pinillos, que
era incapaç de romandre en silenci davant de semblant incompatibilitat
o contratemps, va acusar: <<¿Recuerdan ustedes aquellos pequeños
discursos del respetable marqués de la Vega de Armijo, que comentaba con
un gracejo humorístico el compañero Azorín?... (
) Entonces,
Azorín, el autor de "La voluntad", agria novela donde son los
políticos tundidos y bataneados, no pensaba en las glorias de la tribuna.
Azorín no prodigaba su verbo, no nos regalaba con las armonías de
su voz algo nasal; (...) La oratoria, para el escritor semianarquista, era algo
terrible; temía, envidiaba y desdeñaba a los oradores, y burlábase
de los elocuentes y reíase de los garrulos. ¡Hablar! ¡Corcusir
párrafos instantáneamente, sin pulirlos, sin adobar la frase, (...)
¡Hablar, sin vacilaciones ni perplejidades; hablar sin detenerse, saltando
la barrera de una afirmación dudosa, agrupando con arte las oraciones,
refrenando a veces el potro cerril de la inspiración!... Imposible, Dios
poderoso. Imposible, no siendo una criatura despreocupada, temerosa e ignorante.
¿Es ahora despreocupado, temerario e ignorante Azorín? Ignorante,
no; despreocupado y temerario, sí. Nuestro buen compañero se ha
convertido en un orador descomunal; nuestro buen compañero, que no dispara
aún "pequeños discursos", pronuncia magníficas
arengas, sin que le intimide la estupefacción de la Cámara. Y estas
arengas, lectores, son lo mismo que las clásicas, con idénticos
cimientos, tan graciosos y tan inútiles. Azorín se ha soltado, y
ya sólo le preocupa darle gusto a la lengua. Como un tribuno de aquellos
que le suspendían por su inconsciente intrepidez, no medita, no reflexiona,
no escoge los asuntos. El caso es hablar gallardamente unos momentos sea de lo
que sea, con razón o sin razón, le escuchen o no le escuchen. (...)>>.
El 18 de desembre de 1908 va assistir al banquet en honor
d'Hamlet-Gómez, insigne novel·lista, que després es va traduir
a l'alemany. La vida de López Pinillos semblava no tenir descans. El 1908
es va publicar la seva tercera novel·la curta andalusa "Los enemigos",
basada en la rivalitat entre províncies i que avui es reflecteix en el
futbol i llavors ho feia en els toros. Des de juny fins a gener de 1909 va alternar
el seu treball a "El Heraldo de Madrid" amb col·laboracions en
la publicació "Faro". López Pinillos es va cartejar amb
Unamuno contant-li la recepció de les seves obres i el cost de les mateixes.
Amb data 14 de desembre de 1909, Unamuno va dirigir una carta a López Pinillos
baix el pseudònim de Parmeno. La hi va dirigir com resposta a una carta
anterior seva. Unes ratlles d'aquesta carta diuen el següent, profundament
preocupat pels problemes de Parmeno: <<No sé hasta qué punto,
mi querido amigo y compañero, sea pudoroso el que un escritor escriba de
lo que en dinero le hayan producido sus escritos. Es algo así como ostentar
los interiores, quiero decir los bajos, no siempre mondos, sino a menudo cazcarrientos,
de su vanagloria. Y es por lo que en esto, más que en otra cosa, campea
nuestra hipocresía. Pero como no fue nunca el pudor literario virtud que
realzara mis otras indudables virtudes, allá va, con su sal de cinismo,
lo que me pide. En una decena de años, desde 1897 en que di a luz mi novela
histórica "Paz en la guerra" -esta guerra es la carlista, como
usted sabe-, he publicado diez libros; a razón pues, de 0,8333... por año.
Y observe cómo en este decimal aparece una fracción periódica
pura, y que se un poquito de matemáticas. De estos diez libros, dos ("De
la enseñanza superior en España" y "En torno al casticismo")
los regalé, uno de ellos a un kantiano exaltado, según el Sr. Ugarte,
y otros dos ("Tres ensayos" y "Paisajes") casi los regalé,
uno de ellos a una joven viuda muy guapa. De "Paz en la guerra" no me
queda ya un ejemplar que sea mío; de "Amor y pedagogía",
el libro para mí más productivo, vendí el original en 2.000
pesetas. Y me quedan cuatro, que son míos, y no porque yo los haya concebido
y escrito, sino porque editándolos por mi cuenta me han costado mi dinero.
Entre las muchas nociones claras y precisas que poseo, una de las más claras
y precisas es mi noción de la propiedad. Se que mis zapatos son más
míos que mis ideas. Es de uno lo que compra, no lo que hace. De estos cuatro
libros llevo vendidos hasta hoy (26 de noviembre de 1909) de "La vida de
Don Quijote y Sancho", mi obra maestra, 1.300 ejemplares, que me producen
ya 1.745 pesetas; de mis "Poesías", otra obra maestra, 525, con
un producto de 211 pesetas; del libro "De mi país", no tan maestro,
456, con un producto de 120 pesetas, y de los "Recuerdos de niñez
y de mocedad", muy maestro también, 411, con 270 pesetas. Haga usted
la cuenta y verá que, sumando 1.865 a 481, da 2.346 pesetas. Ya sabe usted
¡oh matemáticas!, que más, más menos, da menos. Y como
ve el producto de mis libros, es negativo; pero producto. En resolución,
que en doce años de labor literaria mis diez libros me habrán producido
4.000 pesetas, a 400 por año y 333,33... por libro. Y vuelve, observe usted,
la fracción periódica pura[...]>>.
La
importància amb la que López Pinillos va treure el cap al món
de la literatura de primers del segle XX no va deixar als seus contemporanis indiferents.
Alguns van valorar la seva obra, al mateix temps que, van menysvalorar la d'altres
de la seva esfera. Per a Felipe Sassone, i a les altures de 1909, en comparació
d'altres joves novel·listes tals com Ricardo León, Insúa,
Hernández Catá, José Francès, Zamacois, per donar
algunes figures, López Pinillos era un autor de talla que podria ser considerat
mestre dels moderns. Entre 1900 i 1909 va tenir una riquíssima col·laboració
en revistes i en diaris publicant importants articles i cròniques de caràcter
autobiogràfic. Va presentar inseguretat en la professió d'escriptor
i frustració en els seus anhels de fer-se camí en el món
de la dramatúrgia. Va passar apuros econòmics, lo que va dificultar
el seu procés d'escriptura, doncs en deu anys només va publicar
un drama, tres novel·les curtes, mentre que va fer ressò en el món
del periodisme; en lo social i l'humà. Va tenir relacions interpersonals
dubtoses i una llarga i nodrida tensió dialèctica, ja que van ser
relacions alhora amistoses i conflictives.
El 27 de gener de
1910, López Pinillos va publicar un article de títol "Nuestra
pereza" fent referència a un altre de Salaverría sobre el rellevant
tema d'Espanya i els espanyols. Els punts de vista que van expressar referent
a això van ser discrepants. El 8 de febrer va ser Maeztu qui va replicar
a Salaverría, que al seu torn ho havia fet abans a López Pinillos.
En poques paraules, Salaverría va defensar, aferrissadament, la necessitat
d'imitar a França o Anglaterra i fer primer nació: horts, canals,
fàbriques, escoles, és a dir, riquesa i cultura, i després
vindria la resta com per exemple qüestions ideològiques, disputes
polítiques, i més problemes, eventualment, el que té com
a conseqüència complicar-ho tot i enganyar als uns i als altres. Per
a Salaverría, la solució va semblar ser un home, un partit, perquè
així s'aconseguís una simplificació dels problemes espanyols.
Maeztu el va rebatre i li va negar el raonament, i el va nomenar conservador inconscient.
En la seva opinió, França i Anglaterra tenien el que tenien després
d'haver passat pel Renaixement, la Reforma i la Revolució; després,
en suma, d'una lluita espiritual. Va argumentar que entre els espanyols no hauria
ni cultura ni riquesa, "hasta tanto que el pueblo se organice en partido
o en partidos radicales (...) Más para hacer que el pueblo se organice
hay que meter ruido, charlar, discutir", que és el que Salaverría
havia vist aquí al tornar i no li havia agradat, per incomprensió
o per optar resoltament per una tendència diferent. López Pinillos
va anticipar la postura de Maeztu i de forma reiterada va expressar el seu desacord
amb Salaverría. López Pinillos no creia en un home, sinó
en molts. La seva frase lapidaria va cobrar especial rellevància: "El
hombre indispensable de hoy es el dictador de mañana". El 9 de març,
López Pinillos va pronunciar unes paraules expressivament elogioses cap
a Gabriel Miró, en aquell temps en dificultats econòmiques, altra
vegada, per haver estat destituït com cronista de la publicació "Alicante",
al mateix temps que va llançar alguna ironia contra Azorín i contra
Canalejas, ara president del Govern després de la dimissió el 9
de febrer de Moret.
El 31 de març de 1910, López
Pinillos va tornar al teatre amb l'estrena, en el Teatro Español, de la
comèdia urbana en tres actes "Hacia la dicha", que gira entorn
de l'honor i l'honra amb un biaix còmic. Havien passat deu anys d'absència
de les tables! L'estrena va augurar una carrera artística d'èxit
per al jove dramaturg. El comentari del crític Francisco Flóres
García sobre aquesta comèdia, va ser un autèntic homenatge
que va rendir a l'autor. De títol "Vida teatral madrileña",
l'article conté les valuoses informacions següents, donades a l'endemà
de l'estrena: <<José López Pinillos, el brillante escritor
que firma sus crónicas en "El Heraldo de Madrid", con el seudónimo
de Parmeno ha querido volver á probar fortuna en el teatro, y anoche nos
dió en el Español una comedia en tres actos titulada "Hacia
la dicha". (Hace años estrenó en el mismo teatro un drama titulado
"El vencedor de sí mismo") ¿salió airoso de la
arriesgada prueba? Y digo arriesgada, porque, aunque siempre hay peligro en el
estreno de una producción teatral, en el caso de López Pinillos,
el riesgo era mayor que el que se corre de ordinario, por tratarse de una comedia
que se aparta bastante de la vulgaridad ambiente y es reflejo de la vida en su
más implacable y dura realidad. López Pinillos no trata de dorar
la palabra; y con una honradez artística verdaderamente curiosa y repulsiva.
Pero vista en la realidad y fielmente copiada, para llegar lógicamente
á una solución hermosa y consoladora. El autor de "Hacia la
dicha", fue llamado repetidamente á la escena y justamente aplaudido
al final de los actos segunto y tercero. El éxito, pues, fue excelente.
La ilustre actriz Carmen Cobeña interpretó á maravilla el
papel de Gloria, modelo de ingenuidad, de bondad y de resignación, siendo
merecedora de ir, como fué; hacia la dicha, y de los aplausos con que fue
premiada su exquisita labor....>>. Quan es va editar "Hacia la dicha",
va dur la dedicatòria "A Carmen Cobeña i Federico Oliver".
López
Pinillos el 5 d'abril i sota el títol de "Sevilla no es así",
va criticar la visió que de la ciutat andalusa havia ofert Cejador en "Los
Lunes" de "El Imparcial", en la que va reunir tots els tòpics
a l'ús i amb els que López Pinillos no estava d'acord. Entre el
20 d'abril i el 10 de juny de 1910, un període relativament breu, va escriure
la seva primera i millor novel·la llarga "Doña Mesalina"
que representa en la literatura espanyola -juntament amb "Jarrapellejos"
de Felipe Trigo- la culminació de les novel·les de tema caciquil.
És una novel·la sobre la condició social de la dona de classe
mitja a l'Andalusia rural, que enllaça amb els intents de novel·la
social dels anys trenta i, pel seu peculiar món de tragèdia i brutalitat,
coincideix -en certs aspectes- amb el de Valle-Inclán dels esperpentos,
dintre del marc d'una complexa visió de l'Espanya negra. Pérez de
Ayala i Azorín van elogiar l'obra. El 7 de setembre i amb el títol
de "De enhorabuena", va publicar un article contra Burell, flamant Ministre
d'Instrucció Pública, en el que va esmentar algun detall autobiogràfic,
com que va estar a "El Gráfico" dues setmanes a les seves ordres,
al mateix temps que va atacar el seu projecte de provisió de càtedra.
El 2 de gener de 1911, gairebé quatre mesos després de publicar-se
l'article, Burell va ser un dels ministres substituïts.
El
24 de febrer de 1911 va publicar la seva quarta novel·la breu "El
ladronzuelo" en "El Cuento Semanal". López Pinillos va vorejar
freqüentment la perfecció en el gènere de la novel·la
curta. La seva peculiar sensibilitat per a la creació d'ambients opresius
i broncs va contribuir decisivament a la coherència dels relats: el que
en algunes novel·les de Galdós i de la Pardo Bazán començava
a apuntar-se -el compacte xafarrinon de l'Espanya negra, associada sistemàticament
al món rural-, es va perfeccionar en López Pinillos, en Eugenio
Noel, en Felipe Trigo, en Silverio Lanza. Arrodonit en Pinillos per un insòlit
sentit de lo grotesc i caricatural. "El ladronzuelo" és un consumat
exemple de com una "imatge-relat" vertebra, sense fisures, una acció
que fon ambient i símbols personalitzats, en una trama perfectament tràgica.
Entre març i abril va escriure la segona novel·la de narrativa extensa
i molt antitaurina "Las águilas", dedicant-la a Miguel Ferrero
i subtitulant-la "De la vida del torero". Entre el 3 i el 19 de juny
va viatjar a Granada. Des d'allí, va enviar cròniques que van coincidir
en el temps amb la sortida al carrer de la seva esmentada novel·la. El
seu cost va ser de tres pessetes amb cinquanta cèntims.
El
1912 des de les pàgines de "El Heraldo de Madrid" va felicitar
als poetes Unamuno, Villaespesa, Marquina, per no menjar amb els versos. D'igual
forma va elogiar a dramaturgs que tampoc ho feien, resistint-se a donar noms i
va elogiar als novel·listes Pereda, la comtessa de Pardo Bazán,
Galdós i Palacio Valdés entre altres, que havien escrit per donar-se
i donar-nos gust. Dels joves va fer la següent pregunta: <<Valle- Inclán
¿ganará con su prosa estupenda lo que gana un jefe de negociado?...
Baroja, el agudísimo observador, ¿se iría de jolgorio a Inglaterra
y a Italia, con su inseparable guitarrilla, si no fuese panadero?... Ricardo León,
ese prodigio de talento y de alegría, que escribe como Fray Luis, que tañe
la vihuela como Ciges Aparicio y que se divierte con el vigor de un diablo, ¿Podría
prescindir de los ingresos que le proporcionan sus tareas burocráticas?
Y los demás, exceptuando a los vareadores de la pornografía, ¿viven
de sus novelas?>>. La resposta de López Pinillos era un no rotund
i contundent. Però això no exclou que per la seva banda no intentara
viure de la seva ploma. És obvi que va sobreviure amb el periodisme i que
va anant temptejant el camí de la novel·la successives vegades,
abans d'abandonar-lo definitivament pel teatre, amb el que sí aconseguirà
uns ingressos no menys importants al final de la seva vida. El 4 de març
va estrenar, en el Teatro Cervantes, la comèdia urbana en dos actes "El
burro de carga" amb dedicatòria a Ricardo Simó Raso, l'actor
que va interpretar al protagonista. El 13 de març va estrenar, en el Teatro
Español, la comèdia rural "La casta" dedicada a Manuel
Martínez Conde, de l'empresa d'aquest mateix teatre.
A
l'abril de 1913 López Pinillos va assistir a l'homenatge d'Enrique García
Velloso, crític argentí de "La "Nación" i
de "Caras y Caretas" a més de dramaturg. També van prendre
part en aquesta celebració Valle, Tallaví, Martínez Sierra,
Francos Rodríguez, els germans Álvarez Quintero, Insúa, Marquina,
entre altres. El 16 de maig va estrenar, en el Teatro Español, el drama
rural naturalista "El pantano", títol que simbolitza l'ostracisme
moral i econòmic d'un poble meridional, molt en la línia de Benito
Pérez Galdós, el seu referent fonamental en el teatre, i el va dedicar
a José Tallaví que, com era habitual quan es tractava de dedicatòries
a actors, havia interpretat a Juan, el protagonista del drama. "El pantano"
és marcadament regeneracionista. Després de l'estrena, va passar
un llarg i agradable estiu a Santander. Des d'allí, va enviar entre el
3 de juliol i el 4 de setembre cròniques signades per "Puck",
que va ser el pseudònim artístic que utilitzava de moment. De retorn
a Madrid, va coincidir amb una nova crisi de Govern, doncs Maura s'havia retirat
de la política al gener, Moret havia mort aquest mateix mes i Dato va ser
nomenat aleshores president del Govern conservador, amb la presentació
per part de López Pinillos en nom de Tallaví -a la Comisión
de Espectáculos presidida per l'alcalde- la seva proposició pel
Teatro Español. Però la seva proposició no va ser acceptada
i sí la de Nieves Suárez. Tant en una com en l'altra el director
artístic proposat era Pérez Galdós. López Pinillos,
dolgut per la decisió, va publicar el 27 d'octubre l'article "La proposición
de Tallaví", en el que va desmentir fil per randa els hipotètics
arguments en els quals es va basar el rebuig de la seva proposició. Després
d'això, va estrenar al novembre el drama rural "Nuestro enemigo",
dedicada aquesta vegada a Enric Borràs el seu protagonista. També
aquest mateix any va estrenar, en el Teatro Español, el drama urbà
"La otra vida".
La seva obra dramàtica es
divideix en drames rurals i drames urbans. En els primers s'observa una accentuada
tendència al tremendisme i la animalització dels personatges, unida
sempre a una ideologia reformista i fins i tot regeneracionista. La seva proximitat
a la indigencia soferta a Sevilla a l'arruïnar-se la seva família,
va formar la seva visió de la societat i de la política. En la seva
obra predominen caràcters i ambients ombrívols, i el seu vocabulari
és cru i abundant en arcaismes. El seu teatre és efectista i aspre.
És d'assenyalar que en aquesta època, es conreaven: el teatre en
vers, el teatre còmic, i el teatre social. En aquest últim subgènere,
s'encasella el teatre de López Pinillos. En quant a l'inici del drama social
a Espanya, i deixant de costat a Enrique Gaspar, es dóna com referencia
el drama de Joaquín Dicenta titulat "Juan José", estrenat
el 1895, i en el que es representa la festivitat del primer de maig com mostra
de la lluita obrera. L'obra va ser aclamada per un públic integrat per
espectadors procedents d'estrats socials molt baixos. Aquest subgènere
té com rellevants conreadors en el primer terç del segle XX, a més
de Joaquín Dicenta i de José López Pinillos, a José
Fola Igúrbide, Marcel·lí Domingo i Federico Oliver. Tots
ells, López Pinillos inclusiu, van desenvolupar la seva labor dramàtica
sota la influència de Dicenta, que va manifestar en l'esmentat drama i
en "El señor feudal" de 1896, un alliberament de l'escena espanyola
de la dictadura melodramática de José de Echegaray. Dicenta va reforçar
la línia traçada per Enrique Gaspar concebent el teatre com lloc
on presentar unes injustícies que ell extreu del poble, perquè aquest
poble es converteixi en jutge i part del fallo. Des de llavors, la funció
del teatre és educativa. Dintre del teatre social, ocupa un lloc de privilegi
el drama rural. Jacinto Benavente és un dels seus màxims exponents.
López Pinillos es presenta com una altra figura preponderant i una mica
més tard, Federico García Lorca. Les fonts d'inspiració de
López Pinillos van ser en primer lloc la sàtira social benaventina,
essencialment urbana, ambientada en un univers aristocràtic i que es dirigiria
a un públic acomodat que aplaudia al dramaturg, mentre la crítica
manifestava el seu disgust per la decadència a l'escena espanyola, però
que no oblidava els ambients rurals, com ho demostren les obres "Señora
ama" de 1908 o "La malquerida" de 1913 de Benavente. A Espanya,
el teatre social i el drama rural van evolucionar simultàniament (amb altres
antecedents com els de Feliu i Codina, Guimerá, Arniches, Gual, els germans
Álvarez Quintero en la seva obra "Malvaloca",...). La localització
industrial o urbana del text literari, no coneixerà el seu esplendor fins
a la dècada dels quaranta.
Els trets característics de l'obra
parmeniana són: a) l'abundància d'exclamacions, de gran efecte tràgic;
b) la caracterització moral dels personatges a través dels acotaments;
c) la introducció d'escenes domèstiques i d'oci; i d) la idealització
del villano i la seva ubicació rural. El final del segle XIX i els principis
del XX, van donar lloc a Espanya a una crisi ideològica i de valors que
es va conèixer com el Modernisme. Andalusia no va ser aliena a aquesta
crisi, a la que s'unien els problemes d'aïllament cultural, atur, immigració
i passivitat del sud. Tot això va ser retratat per José López
Pinillos magistralment en les seves obres.
El 1914 va escriure el diàleg
teatral "La muerte del tordo". El 24 de novembre, va assistir a un banquet
en honor de Federico Oliver i Enric Borràs per l'èxit de "Los
semidioses" escrita pel primer. Aquest mateix any va néixer el seu
tercer fill Luis. El 1915 López Pinillos va estrenar els drames breus o
diàlegs dramàtics "La fuente", "La justiciera"
i "Vida nueva". Aquest any va publicar també la seva tercera
novel·la de narrativa extensa "Ojo por ojo", dedicat a Martínez
Sierra. També aquest mateix any va publicar en "El Cuento Semanal
els relats "El paseo de Petronila", "El ajo", "Los perseguidos"
i "Un hombre digno". En aquesta època es va fer amic de Juan
Belmonte García, celebèrrim torero, sevillà com el propi
López Pinillos. D'ell, tenia a casa seva un bust dedicat. López
Pinillos va publicar el 1916 la seva quarta i última novel·la extensa
"El luchador" dedicada a Miguel Moya i la seva cinquena i última
novel·la breu andalusa "Cintas rojas" a "La Novela Corta"
que suposa un glossari de trets fonètics i morfològics de l'andalús.
"El luchador" descriu una trajectòria de lluita continuada i
amarga que coneix un oasi momentani i artificial en una victòria significativament
fugaç, que desemboca finalment en el fracàs del personatge principal,
Adolfo Ureña. La seva preocupació és triomfar en el diari
i per què no, en l'art literari en general. La vida del protagonista d'aquesta
novel·la és el reflex de la del propi autor des dels primers moments
que va arribar a Madrid procedent de la seva Sevilla natal, fins al final de la
seva producció, truncada per una mort precoç. El 1917 va publicar
l'article "Lo que confiesan los toreros" dedicat a Antonio Sacristán
i desgraciadament el seu fill Luis va ser internat en un hospital de meningitis
tuberculosa, lo que li va provocar un retard mental del que mai es va reposar.
Portada de "Cintas Rojas" amb el retrat de José
López Pinillos "Parmeno".
Foto
Uniliber
López Pinillos el 1918
es va dedicar exclusivament al teatre: va estrenar, el 14 de gener en el Teatro
Infanta Isabel, la comèdia urbana en tres actes "A tiro limpio"
que va dedicar a Aurelio Romeo i Casimiro del Valle. Va ser protagonitzada per
Mercedes Pardo en el paper de Salud i interpretada per l'actor Rafael Ramírez
i la seva Companyia. Més tard, després de la seva estrena, va ser
representada també per Margarida Xirgu. L'argument tracta de dos amants
Salud i Juan Chiclana que viuen a Triana, un barri de la ciutat de Sevilla, en
la riba dreta del Guadalquivir. Ambdós personatges s'estimen de forma admirable.
Però, com lo bo en els sentiments amorosos sol tenir poca fortalesa per
a resistir les temptacions, de nou, en aquesta comèdia costumista, la vida
de Salud i Juan va a ser l'escenari de la problemàtica de l'honra i honor,
tema central de l'obra. Salud observa en Juan un canvi sobtat de comportament
envers ella i dubte d'ell. Els dubtes es confirmen: Juan és un home infidel
que no s'acontenta només amb Salud, vol a quantes veu. Salud no suporta
l'engany i assumeix la venjança. Fa fora a Juan de casa, amb el discret
propòsit que canviï, que torni a ser-li fidel. Però la vida
rondaire que duu Juan no permet augurar res de bo. Troba a la cupletista, la cançonera
"La Velázquez", una madrilenya que les seves bellesa i composicions
líriques deixen seduït a Juan. Discretament, la Velázquez acudeix
a la botiga de Salud, perquè Salud és administradora d'una sabateria
que abans havia pertangut al seu oncle polític, el Maestro Curro. La Velázquez
demana un favor a Salud: que li ensenyi a cantar saetes, perquè va saber
que Salud se les sabia. Però Salud rebutja el favor, perquè li parla
de Juan, dient-li que la va venjar anit d'un individu que l'havia insultat. Salud
és molt gelosa i es resisteix categòricament a ensenyar-li a cantar
les saetes. Quan Salud s'assabenta que la Velázquez surt amb Juan, la fa
fora també de la seva botiga. Entretant, dos homes, amb categoria de galants,
cortegen a Salud. Es tracta de Rafaelito, alies "El Salero" i Manolillo,
alies "El Bruto". Com prova d'amor, Rafaelito "El Salero"
li porta un ram de clavells a Salud. Aquesta, que no ha deixat d'estimar a Juan,
el rebutja amb finura, aconsellant-li que sigui discret i sobretot, que eviti
la precipitació i que tingui paciència. El mateix dia, a la tarda,
la Velázquez torna a visitar a Salud i li demana altre favor. Salud li
contesta asprament que s'afavoreix a les amigues, i elles no ho són. La
Velázquez replica que tampoc són enemigues, ni vol que ho siguin.
Salud incrédula, li pregunta si Juan és el seu novio. Llavors és
quan la Velázquez li diu el veritable motiu pel que ha tornat a veure-la:
va a casar-se amb Juan. Els gelos de Salud s'acreixen, i diu a la seva rival que
Juan és seu, malgrat tot. I per si no fos poc, l'informa que sempre Juan
fa promesa de matrimoni a les dones, però mai es realitzen. Per tant, la
Velázquez no serà una excepció a aquesta regla. Surt la Velázquez
i apareix Juan. Salud l'aborda amb una ràbia incandescent. De totes maneres,
s'adona que el seu amant segueix deshonranla. Arriba fins a un grau de nerviosisme
insostenible i, empunya el revòlver i intenta disparar contra Juan. Afortunadament
per a l'amant infidel, encerta a inclinar-se ràpida i hàbilment.
La víctima serà Rafaelito "El Salero" el braç dret
del qual ha estat ferit pel projectil. Doncs en el moment de disparar, entraven
Rafaelito, Piesdeliebre i el Maestro Curro. Es produeix llavors una espècie
de tragicomèdia: plora a doll Salud pel succeït, mentre que la víctima,
que desitjava ja a Salud, es vanagloria dient que és més aviat la
seva sort, ja que va a passar una bona temporada a casa seva, mentre es guareixi
perquè així ho proposa Salud. Rafaelito somia amb la seva felicitat
en aquesta circumstància, atès que s'il·lusiona pensant que
Salud pot consentir contreure matrimoni amb ell, si més no per l'ocorregut.
Però Salud vol al seu Juan. El Maestro Curro es preocupa molt per la salut
de Rafaelito "El Salero" i pregunta si ha vingut el doctor. La víctima
contesta que va quedar en venir més tard. De sobte, Rafaelito, que havia
sortit, torna i sorprèn a Manolillo "El Bruto" dient-li piropos
a Salud, amb l'ànim de desitjar-la, igual que Rafaelito. Els dos es creuen
greus despropòsits. Salud recorda als dos galants que no pot incórrer
en la mateixa falta com la que retreu a Juan; o sigui, no consenteix en cap avanços
amorosos d'altres homes. El Maestro Curro, que ajuda a la seva neboda Salud a
dur el negoci de la botiga, arriba en companyia de Sieteojos. Al veure'ls, Salud
expressa la seva inquietud que Curro hagi deixat la botiga sola, i demana a la
seva criada, la Quica, que vagi a substituir-lo, mentre Curro explica el per què
de la visita de Sieteojos a la saleta de Salud. És un moment d'esglai i
calfred per a la dona, perquè Sieteojos és l'autoritat judicial
que ve per a reprimir l'acte delictiu comès per ella. La víctima
juga a la galanteria, dient-li que no ha passat res greu. Però Sieteojos
expressa la serietat amb la que pren el succeït i afirma que és un
moment idoni per a prescindir de galanteria. Qualifica l'acte comès de
"homicidi frustrat". Com a tal, es castiga amb una estona llarga de
presidi. Té, doncs, l'obligació de donar part. No obstant això,
és el Maestro Curro qui va a salvar a la seva neboda Salut, donant a entendre
enganyosament a Sieteojos que l'acte de Salud no va ser intencionat; pensava que
el revòlver estava descarregat. Per altra banda, li assegura que ell mateix
es fa càrrec de la indemnizació de la víctima. També
la presència de Juan, que dóna suport a la postura indulgent de
Curro, en favor de Salud, contribueix a protegir-la. Finalment, l'autoritat judicial
consenteix en no castigar el cas. És el segon dia i per fi arriba el metge
per a atendre al malalt. La criada, la Quica, el duu a la saleta de Salud per
a tal fi. Juan, que ha vingut a suplicar a l'autoritat judicial en favor de la
seva amant, renyeix amb Rafaelito "El Salero", perquè veu que
la intenció d'aquest és quedar-se per a sempre a la casa de Salud
amb ella. És un problema de gelos, que duu a Salud a enyorar el que per
salvar-la Juan, hagi tingut de nou accés a la seva casa. Per a Salud, Juan
no té dret a viure amb ella, per anar darrere de les faldilles. Juan no
entén que la seva amant segueixi ficant-se amb ell, fins i tot després
d'haver intentat matar-lo. Davant l'obstinació de Salud de rebutjar-lo,
Juan es tira un tir. Però serà un suïcidi frustrat també.
Encara que cau, no mor. Aquest tir serveix per a aclarir l'assumpte. En l'opinió
de Salud, va voler matar a Juan per a dir-li "colomí"; és
a dir, era un tir carregat d'afecte i d'amor. El de Juan és també
un tir de gelosia; o sigui del mateix amor. Cap dels dos tirs han causat una mort.
Per ser amants que es destrossen entre gelos, han buscat arguments per a demostrar
quant s'estimen. Com si no fos suficient, Manolillo "El Bruto" intenta
suïcidar-se també, és clar, per la mateixa gelosia, perquè
galantejava en tercera posició a Salud. Feliçment, impedeixen l'escàndol
amorós, subjectant-lo, Rafaelito "El Salero" i el Maestro Curro.
L'estat animic de les dones és commovedor: Salud, espantada i la Quica,
molt desesperada. Rafaelito "El Salero" i el Maestro Curro procuren
arravassar el revòlver a Manolillo "El Bruto", però aquest
es resisteix ferament a soltar-lo i es posa a lluitar contra els dos. La comèdia
acaba amb la desesperació total de la majoria dels galants, mostrant Rafaelito
"El Salero" i Manolillo "El Bruto", una gran desesperació
deguda a la explosió d'un amor frustrat. Només Juan Chiclana troba
tranquil·litat i esperança en aquest entramat de relacions sentimentals,
ja que reconciliadora la seva dona, s'acosta a ell sulicant, afectuosa i indulgent.
És una comèdia amorosa en la que la dona dehonrada emprèn
la venjança i encerta regenerar al seu amant.

Portada
de "A tiro limpio".
Foto Archive
També
va estrenar el 1918: la comèdia urbana que gira entorn de l'honor i l'honra
amb un biaix còmic "Los senderos del mal", dedicada a Eduardo
Yañez; la comèdia urbana "Las alas" en la que el protagonista,
Pablo Vinuesa, roba als rics no per treure algun profit personal, sinó
per donar-ho als pobres. José López Pinillos va estrenar, el 9 de
desembre en el Teatro Centro, el drama rural naturalista en tres actes i en prosa,
"Esclavitud", que va dedicar a Enric Borràs. El seu clamorós
èxit li va valer a Pinillos un banquet que es va celebrar el 29 de desembre
de 1918 a l'Hotel Ritz, quan a Europa s'acabava de signar la fi de la guerra.
El seu argument tracta sobre don Antonio Venegas que és un poderós
cacic, que manté a tots els camperols del poble que viu, sota una autoritat
tiranitzadora. El descontentament del poble sencer, origina unes eleccions amb
vista a posar fi al poder de don Antonio Venegas. Dos candidats es presenten:
don Antonio Venegas i Sacris, un altre potentat del poble. En aquestes circumstàncies,
don Antonio Venegas, temorós que Sacris guanyi les eleccions, provoca el
seu arrest i l'empresona. També fa detenir al seu administrador don Pedro
Govantes, un militar degradat, secretari de l'ajuntament; i a Caramecha, un dels
camperols més intrèpids. Tots voten en contra de don Antonio Venegas,
però la seva posició social influeix tant que surt elegit, per frau
per descomptat. Al ser alliberat, Caramecha intenta assassinar a don Antonio Venegas,
però aquest el desarma. La conspiració de l'administrador don Pedro
Govantes contra Sacris ha fracassat i tenia com a fi enderrocar al temut cacic.
Arran del fracàs de la conspiració electoral, Sacris, rival de don
Antonio Venegas, es converteix en partidari d'aquest. Amb la qual cosa el poble
considera ja a Sacris com un campió que es rendeix, ja que tots van votar
a favor seu. Però aquesta situació, que aparentment queda apaivagada,
es fa de nou tibant, amb l'aparició de Pedro Luis Govantes, fill de don
Pedro Govantes. En efecte, el jove espanyol enriquit a Argentina, arriba de Buenos
Aires i s'assabenta que no només don Antonio Venegas explota al seu pare,
sinó que s'aprofita també de la seva germana Julia. És un
motiu palès de deshonor el que duu a Pedro Luis a venjar al seu pare i
a la seva germana i escomet a don Antonio Venegas. Les raons avançades
per Julia no satisfan al seu germà, doncs segons explica ella, don Antonio
esclavitza al seu pare perquè ella no es lliura als seus avanços
amorosos. En altres paraules, el seu pare viu permanentment sota el xantatge del
cacic. L'actitud atacadora de Pedro Luis sobre don Antonio infon por a les dones
que l'observen: Natividad, Julia i Consolación. Don Pedro Govantes dirigeix
unes amenaces a la seva filla per haver-se ajuntat amb el seu amo, però
reconeix també la incapacitat de la seva filla de poder escapar de tal
jou. Pedro Luis expressa la seva ardorosa resolució de posar fi als dies
de don Antonio Venegas, i comença per agredir al seu guardaespatlles, Rojillo.
El fill i el pare es posen d'acord en matar a don Antonio. Però el pare,
al voler fer-ho, fereix de gravetat a la seva filla Julia, a l'habitació
de don Antonio Venegas, creient assassinar a aquest amb la faca de Rojillo. La
seva filla perd el coneixement durant molt de temps. El pare, s'adona del succés
més endavant. Reconeix després la seva malaptesa i demana disculpes
a la seva filla. En el propi pati de don Antonio Venegas, Pedro Luis, l'agredeix
de nou, i el mata d'un tir. El fill de don Pedro Govantes, que s'ha resolt a honrar
al seu pare i a la seva germana posant fi a la vida del cacic, aconsegueix finalment
el seu objectiu. Consolación, l'esposa del difunt cacic, Natividad, la
seva filla i el llaurador Tío Manuel queden atemorits pel desenllaç
fatal del fet. El protagonista de "Esclavitud" va ser Enric Borràs,
que el 20 de setembre de 1919 la va tornar a representar juntament amb Margarida
Xirgu i la Companyia d'ambdós, també en el Teatro Centro de Madrid
situat al carrer Atocha i més tard nomenat Odeón i Calderón.
"Esclavitud" se situa en el deixant de "El señor feudal"
de Joaquín Dicenta, doncs denuncia sense embuts l'ultratge continu al que
sotmet un senyor feudal als homes i dones que es troben sota la seva ègida.
El 5 de desembre va aparèixer per última vegada la signatura de
López Pinillos a "El Heraldo de Madrid".
El
1919, encoratjat per l'èxit de "Esclavitud" i per la solvència
econòmica que li va aportar, López Pinillos va estrenar la comèdia
urbana "Caperucita y el lobo" que va dedicar a José Vallejo i
en la que Eugenio descobreix que l'agència de don Samuel Dechado no és
una veritable agència que conrea informacions particulars, sinó
una autèntica cova de lladres. També va estrenar en aquesta època
el drama urbà "El obscuro dominio" i el 12 de desembre, en el
Teatro Centro amb la Compañía Xirgu-Borràs, el drama rural
"La red", un al·legat contra el funcionament mecànic de
la justícia, que va dedicar a Manuel Bueno. L'argument es basa en la història
de Dolores que visita al seu espòs Salvador, a la presó on està
detingut. Allí descobreix que el seu marit ha confessat falsament, que
si va assassinar a don Segundo i al seu fillastre Domingo. És un xoc difícil
d'aguantar per a aquesta dona que no creu en la culpabilitat del seu marit i li
demana que no segueixi mentint. La justícia és un entramat de codis
i lleis, en la que els termes d'intercanvi es tradueixen per la incoació
del procés contra Salvador, els interrogatoris, l'autodefensa i les supliques
del reu, la seva detenció, el seu empresonament i el seu alliberament inesperat.
El repertori va ser el següent: Dolores Retamar de 34 anys (Margarida Xirgu),
Petra de 23 anys (María Luján), Mónica de 62 anys (María
Bru), Librada de 18 anys (Ascensión Vivero), Salvador Linero de 40 anys
(Enric Borràs), D. Germán Páramo de 45 anys (L. Ruiz Tatay),
D. Segundo Retamar de 62 anys (José Rivero), D. Galo de 30 anys (Ramón
Gatuellas), Quintín "El Anguila" de 27 anys (Alberto Romea),
Bernardo Linero de 72 anys (José Trescolí), Tranquilino de 26 anys
(José Rucio), Domingo de 26 anys (Miguel Ortín), Bernabé
de 50 anys (Pedro González) i Breñales de 30 anys (Luis D. Luna).
La crònica del diari "ABC" de l'estrena de l'obra, es referia
a Margarida Xirgu amb aquests elogis: <<...con esa admirable sobriedad y
cuidada expresión que caracterizan su manera de hacer>>. José
López Pinillos va seguir mantenint una postura eclèctica entre la
comèdia amarga i el drama rural, la qual cosa va enriquir la tensió
dialèctica que representava la seva forma de veure i d'entendre el teatre,
conreant les dues formes amb el mateix afany i amb el mateix esperit crític.

Portada de "La
red" estrenada per Margarida Xirgu el 1919.
Foto Flipkart
El 23 de setembre de 1920 va publicar
l'article "Los favoritos de la multitud. Como se conquista la notoriedad",
dedicat al pintor Julio Romero de Torres i amb un apartat "Los triunfos de
Margarita Xirgu" dedicat a Margarida. Li van seguir els articles "En
la pendiente. Los que suben y los que ruedan" dedicat al periodista José
Ortega Munilla i "Vidas pintorescas. Gente graciosa y gente rara" dedicat
a Armando Palacio. A fins d'aquest mateix any, va estrenar el drama rural "El
condenado", obra que va dedicar a Francisco Morano. També va estrenar
la comèdia urbana "Como el humo" que va dedicar a Roberto Castrovido.

"Los
triunfos de Margarita Xirgu"
López
Pinillos va estrenar en el mes de gener de 1921 el drama rural naturalista "La
tierra" dedicat a Melquíades Álvarez. És una espècie
de Fuenteovejuna de jornalers i cacics que lluiten per la possessió de
les fonts de producció primàries i en el que el problema de la terra
es resol desfavorint alhora als jornalers en vaga i als terratinents/patrons.
La seva estrena va resultar ser, veritablement, un èxit estrepitós.
També es va estrenar la comèdia urbana en tres actes "Ardillas
y lirones" original d'Alejandro Varaldo i amb adaptació del propi
López Pinillos i Enrique Tedeschi. En el mes de desembre, López
Pinillos va escriure el drama tràgic rural "El caudal de los hijos",
que es va estrenar el 1922 i el va dedicar a María Guerrero, però
per aquestes dates, va començar a ressentir-se la seva salut: patia freqüents
molèsties i indisposicions.

Portada de "El
caudal de los hijos".
Foto Google Images
El
Dr. Marañón li va descobrir una bronquitis i li va aconsellar un
viatge a Andalusia per a recuperar-se. Al gener de 1922 López Pinillos
va marxar amb la seva família a Carrión de los Céspedes.
Era realment per a recuperar-se? No va veure el Dr. Marañón que
el seu estat de salut era tal vegada irreversible? De qualsevol manera a Sevilla,
el Dr. José González Meneses va realitzar un diagnòstic distint,
que semblava confirmar el que en realitat patia: càncer de pulmó
i va avisar a la seva dona. Va tornar a Madrid per a acabar el drama tràgic
"Embrujamiento" amb una energia frenètica. El drama s'estrenaria,
a títol pòstum, el 1923. En el mateix sentit, va intentar acabar
la comèdia urbana "La nariz". A "Embrujamiento", el
conflicte amorós entre Eugenio i el seu pare Juan, a propòsit d'Ana,
té com solució el suïcidi d'Ana, la dona disputada. Eugenio,
el seu amant, la perd; i Juan, el marit imposat, lo mateix.
L'estat de José
López Pinillos va empitjorar: els dolors van ser aguts i els vòmits
de sang habituals. L'Asociación de la Prensa li va concedir préstecs
per a l'adquisició de medicaments. Per a intentar calmar-li els dolors,
li van injectar morfina amb freqüència. Final i fatalment, un últim
vòmit va acabar amb la seva vida, el dia 12 de maig de 1922 a Madrid, als
47 anys d'edat. No va poder concloure la seva darrera obra "La nariz".
Serien els germans Álvarez Quintero qui, a iniciativa pròpia i sense
esperar de ningú cap avantatge material, van decidir acabar-la, deixant
les seves petjades amb un canvi de títol: "Los malcasados".
En
el seu enterrament van presidir el duel el seu germà i el seu cunyat; Francos
Rodríguez com a president de l'Asociación de la Prensa; Carlos Arniches
i Serafín Álvarez Quintero per la Sociedad de Autores, i Miguel
Muñoz pel sindicato de Autores. En el fèretre, es van distingir
tres corones: una de María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza,
altra de l'empresa del Teatro Infanta Isabel i altra d'Enric Borràs. Sobre
el taüt, es va dipositar un gegantesc pensament, dedicat a López Pinillos,
per la cèlebre ballarina "Perla Negra". La relació d'assistents
va ser extensa: Francos Rodríguez, Castrovido, Camba, Palacio Valdés,
Rivas Cheriff, Rocamora, els Álvarez Quintero, Répide, De la Fuente,
Arniches i tota la junta directiva de la Sociedad de Autores Españoles,
Royo Villanova, Ardavín, Sánchez Vidal, Mir, Catá, Insúa,
García Mercadal, Cabestany, López del Oro, tot el personal de la
Sociedad de Autores, Marquina, Vives, Muñoz Seca, Asenjo i Torres del Álamo,
J. i A. Lapeña, Martín Díaz, J. Arpe, Berbete, Aceval, Vergudo,
Contreras, Manuel Bueno, Ródenas, Rodolfo Gil, Escalante, Indalecio Prieto,
Ricardo Fuente, Millán Astray, Taberner i Perdiguero, Baldomero Argente
i tota l'horda de la redacció de "El Heraldo de Madrid".
En
termes generals, la premsa va destacar en José López Pinillos la
seva admirable condició de lluitador, dotat de "una voluntad de hierro
puesta al servicio de una inteligencia clara y luminosa, capacitada para los mayores
empeños literarios". A més, va posar de manifest la seva personalitat
plena de vigor i valentia, i com trets temperamentals la generositat, la bondat,
la sinceritat, l'honestedat i l'enginy, al costat del seu mal humor o la seva
misantropia. En altra circumstància, la publicació "La Llibertad",
per exemple, a part de passar revista als seus valors personals i literaris, va
indicar que la seva novel·lística, de gran talla, havia quedat subjugada
i rebaixada pel teatre. Veritablement la seva labor com novel·lista sobresurt
a la de dramaturg i periodista. Com especialista del Dret i de la llei, va adoptar
l'actitud d'un jutge que davant les dues parts litigants, no pren partit, sinó
que procura fer prevaler la justícia sobre la resolució dels problemes
plantejats.
El 1929 es va publicar, a títol pòstum, el seu drama
curt "Las uvas", del que es desconeix la seva primera edició.
Alguns texts ha estat extrets de la
"Tesis de Doctorado: El teatro de López Pinillos, "Parmeno"
de Didier Awono Onana de la Facultad de Filosofía y Letras de Valladolid.
Director: Dr. D. Ricardo de la Fuente Ballesteros" i de "López
Pinillos. Parmeno": Historias de Castro del Río y Wikipedia.
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar

Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.