136. JOSÉ LÓPEZ PINILLOS

José Luis de la Santísima Trinidad López Pinillos va néixer a Sevilla el 2 de juny de 1875, va ser periodista, novel·lista i dramaturg.

El seu pare, Luis López Anaya era natural de Santiago de Cuba com la seva àvia paterna i la seva mare, María Teresa Pinillos i Bravo era natural de Castro del Río (Còrdova) com els seus avis materns Rafael Pinillos i Teresa Bravo Migans. Els seus pares nouvinguts a la capital andalusa, van tenir a José en una fonda de la Plaza Nueva. La seva infància va transcórrer a Osuna on, per herència, el seu pare posseïa una finca i la família, en la qual es conten diversos germans més, gaudia d'una posició acomodada. Va tornar a Sevilla per a estudiar la segona ensenyança i el batxillerat, després va començar la carrera de Dret a la Universitat de la seva ciutat natal, però la mort del seu pare el 1898 així com una sèrie de revessos econòmics a la seva família, li va impedir acabar l'últim curs, per falta de mitjans.

Referent a la seva formació cultural i literària, cal establir un paral·lelisme amb la de Pío Baroja. Va llegir molt, i entre els seus autors preferits estaven Francis Bret Harte (especialment "Els esbossos californians"), Edgar Allan Poe (sobretot "Històries extraordinàries"), Lleó Tolstoy (principalment "Guerra i pau"), Fedor Dostoievski i Charles Dickens. També va conèixer, molt bé, als novel·listes populars del segle XIX: Dumas pare, Sue, Javier de Montepin, Gaboriau,... per citar alguns noms. En aquests anys, va començar a escriure, traslladant-se a Madrid per a dedicar-se al periodisme, com nombrosos andalusos que buscaven el seu avenir a la capital, entre els quals sobresortien literats, músics, periodistes; com els germans Machado i els germans Álvarez Quintero. Així va deixar els estudis José López Pinillos, no quedant clar quan va acabar la carrera.

El nepotisme o el favoritisme no van ser amics seus: a l'arribar a Madrid portava amb si una carta de presentació per a Francisco Romero Robledo, perquè li facilités una destinació burocràtica a Governació. No obstant això, el nouvingut li va manifestar molt aviat la seva desobediència i en menys de tres mesos ja no va tenir la ocupació. Va publicar alguns relats a la publicació "Vida Nueva" el director de la qual era Dionisio Pérez i allí va conèixer també, entre altres, a Manuel Bueno. Després d'això, José López Pinillos va aconseguir estrenar, el 1 d'abril de 1900 en el Teatro Español, la seva primera obra teatral, el drama urbà "El vencedor de sí mismo" amb la Companyia que encapçalava el seu gran amic el director i actor Paco Fuentes. Arran d'haver dit pestes del teatre de Valle-Inclán, aquest va realitzar intrigues en alguna de les representacions de "El vencedor de sí mismo" per provocar al seu fracàs, però encara que les tretes de Valle-Inclán van tenir gran impacte en l'àmbit teatral, el primer drama de López Pinillos va obtenir un clamorós èxit i va rebre un ampli ressò a la premsa madrilenya.

Quan el 1902, el diari "El Globo", que havia estat òrgan del possibilisme castelaní, va ser adquirit per Rius i Periquet, José López Pinillos va entrar a la seva primera redacció, que va ser memorable doncs amb ell estaven Pío i Ricardo Baroja, Martínez Ruiz Azorín, Luis de Oteyza, Pedro de Répide, Camilo Bargiela i altres coneguts bohemis de corda política radical. Va signar la seva primera crònica el 2 de novembre, al mateix temps que ressonava encara la notícia de la mort de Zola i la seva dona -el 30 de setembre- per inhalació de vapors de l'estufa, pel que el succés es venia seguint en la premsa com un serial de fulletó. José López Pinillos va agrair sempre l'embranzida rebuda -era per a ell qüestió de vida o mort- en la seva primera obra teatral del crític Francisco F. Villegas (Zeda), ja que mai va oblidar els dies de fam, de cansament i lluita per Madrid buscant l'èxit, per que els diaris no donaven per a viure.

Pío Baroja deia sobre López Pinillos que era un maldient i parlava malament de tothom: <<Era un tipo repulsivo, un andaluz gordo, seboso, con el pelo rojo, como de virutas, y que hablaba de todo el mundo con una cólera incomprensible>>. José López Pinillos va utilitzar en el diari "El Globo" el pseudònim de "Puck", a part del seu nom habitual. Quin significat tenia aquest pseudònim? Puck és un personatge fantàstic o figura familiar a les llegendes i creences populars angleses, que va ser immortalitzat per Shakespeare en el seu "Somni d'una nit d'estiu". Se li atribueixen moltes alegres anècdotes i trastades. Aquest nom és genèric del folklore de diversos països, dient-se a Islàndia Puki; en irlandès Pooca, Puca o Piwca, en gaèlic Pixie, i Puck, Pokker o Niss Puck, a Holanda i Dinamarca. La imaginació popular el presenta moltes vegades en forma d'un cavall o d'un gos. Se'l troba a les llegendes dels Anglos, Juntos i Frisones. Goethe el va introduir en el "Faust". És, doncs, admirable comprovar el caràcter juganer i entremaliat que López Pinillos va voler donar-li al seu heterònim tal com va manifestar en el seu primer drama, i fins i tot en els altres, i particularment en les seves comèdies. Va ser un caràcter interessant per a un home de teatre, que va deixar passar subtilment una crítica fingint agradar. O, si es prefereix, la gràcia li va servir per a guanyar la simpatia i la confiança del lector-públic i infiltrar d'aquesta manera l'ensenyament que es va imposar. Al mateix temps, va quedar confirmada la tendència del dramaturg a buscar les seves arrels en la tradició. Entre altres treballs periodístics d'aquella època destaquen els seus articles en el diari "El Globo" del 4 de febrer de 1903 "Un viaje a América", del 13 de febrer "Madame Flirt" i del 16 de febrer "Un viaje a América" en la secció "Chismografía Teatral".

El 17 de març va assistir al banquet homenatge que se li va rendir a Benito Pérez Galdós -del qui era un fervent admirador- en el Restaurante Fornos, al costat de personatges com Palacio Valdés, Pérez de Ayala, Martínez de la Sierra, Ramiro de Maeztu, Luis Bello, Alejandro Sawa, Luis Paria, Federico Oliver, Manuel Bueno, J. Gómez Baquero, Pío Baroja, els germans Álvarez Quintero, Linares Rivas, Azorín, Valle-Inclán, Roberto Castrovido, Francos Rodríguez, Miguel Moya, Ortega y Gasset, entre altres noms. La crisi econòmica no va trigar a dur a la redacció de "El Globo" -i a la seva famosa tertúlia- a les pàgines de "Espanya", el diari fundat per un grup vinculat a Maura i dirigit per Manuel Troyano que era a la vegada el seu gerent, i qui va incorporar la col·laboració de Ramiro de Maeztu, Francisco Grandmontagne i Luis Bello. Del 18 d'abril al 7 de maig de 1903, ambdós inclusius, López Pinillos va signar cròniques des de Sevilla i posteriorment va efectuar un altre viatge a Andalusia, a Còrdova aquesta vegada, des d'on va enviar cròniques entre el 25 de maig i el 3 de juny, ambdós inclusius. Aquestes circumstàncies van marcar la fi de la seva col·laboració en el diari "Espanya". De fet, la seva signatura va deixar d'aparèixer a partir del 3 de juny, data de la seva última crònica cordovesa, "Mi tío Manuel", de caràcter eminentment autobiogràfica. A l'agost de 1903, va ingressar a l'Asociación de la Prensa. Per altra banda, van ser anys molt problemàtics en quant a supervivència, i prova d'això és que es va veure obligat a donar-se de baixa en aquesta associació per falta de pagament al març de 1905, i no va tornar a figurar altra vegada d'alta fins a desembre del mateix any. La seva labor en aquesta associació van ser els seus desvetllaments perquè es creés una pensió de viduïtat. El tema de la penúria de l'escriptor en general i del periodista en particular va ser recurrent en les seves col·laboracions de premsa. Acceptada la iniciativa, la mala o la bona estrella va disposar que la seva vídua fora la primera en beneficiar-se d'ella. Per altra banda, la seva activitat en "El Globo" es va estendre fins a finals de setembre de 1903. A primers de 1904 va col·laborar esporàdicament en la publicació "Àlma Española".

A principis de 1906 José López Pinillos va arribar a Bilbao i va començar a col·laborar en qualitat de Redactor en Cap en el diari prerepublicà "El Liberal", doncs Miguel Moya havia decidit reforçar la plantilla del periòdic arran de la vaga d'aquest mateix any. Pretenia amb això obtenir tiratges més elevats de manera diària. Amb el transcurs del temps José López Pinillos va ser director d'aquest diari. La seva labor es va estendre fins al 7 de novembre, data aquesta de la seva última crònica. D'aquesta etapa a Bilbao daten els seus primers relats (si exceptuem els primers publicats a "Vida Nueva"): "La vuelta del miedo" i "La apuesta", publicats a "La Ilustración Española y Americana" el 22 de febrer i 22 de juny, respectivament. José López Pinillos va contreure matrimoni aquest mateix any amb Matilde Pardo, una senyoreta de Carrión de los Céspedes (Sevilla). Encantadora, pleneta, maca i elegant, va contrastar amb el tremp obsessiu, neurotic, gelós i malhumurat del seu marit, a qui per altra banda li reconeixien la seva generositat, el seu do de ser un excel·lent conversador i el seu desvetllament per la família, el valor de la qual situava per sobre de tot. És a Madrid on es van celebrar les noces i la seva llar va quedar fixada en el carrer Alcalá, nombre 125. La mare de Pinillos i una germana soltera, Asunción, van compartir un temps la nova llar fins que les desavinences amb la seva dona Matilde van obligar a l'escriptor a allunyar als seus familiars i retornar-los a Carrión de los Céspedes. El 15 d'agost de 1906 va néixer la seva primera filla Matilde.

El 14 de febrer de 1907 va aparèixer la seva primera crònica en "El Liberal" de Madrid, compartint redacció amb Bueno, Insúa, Répide i altres. López Pinillos va introduir a l'escriptor asturià Ramón Pérez de Ayala en la secció "El Cuento Semanal" i va ser un dels primers en apreciar la seva qualitat de prosista. Del 18 al 25 d'agost, ambdós inclusius, López Pinillos va enviar cròniques des d'Andalusia, des de Màlaga en concret. El 8 de novembre es va celebrar un homenatge a Cavia, l'organització del qual ell l'havia llançat i donat suport però es va quedar a Madrid. Sempre va demostrar la seva admiració cap a Cavia, al mateix temps que evocava els seus dies d'escola en els quals el seu mestre li feia llegir articles de l'homenatjat en veu alta. El 8 de desembre de 1907 va néixer la seva segona filla, María Luisa. Per aquell temps López Pinillos freqüentava cafès i tertúlies literàries amb grans homes de la cultura de l'època. L'última crònica que López Pinillos va signar en "El Liberal" de Madrid va dur la data del 11 de desembre.

Retrat de José López Pinillos.

Foto Historias de Castro del Río

El 1907 va publicar, també, les seves dues primeres novel·les curtes "La sangre de Cristo" i "Frente al mar", on va abordar la problemàtica andalusa de l'època, fins i tot la rivalitat entre províncies, i també va suposar un glossari de trets fonètics i morfològics de l'andalús amb expressions que ja han desaparegut. El 1908 va entrar a formar part de la redacció del diari independent prerepublicà "El Heraldo de Madrid" on ja va signar gairebé sempre amb el pseudònim del nom del criat de "La Celestina": "Parmeno" i que el va fer molt popular, sota l'epígraf de "Charlemos" o "Apunte del Día". Aquests treballs, en part es van recollir a la col·lecció "Hombres, hombrecillos y animales", on va fer molt famoses les seves entrevistes. El 13 de gener de 1908 es va publicar, en dit diari, la crònica "La ruina de Fuentes", el 14 "El zorro en la trampa" i el 15 del mateix mes "Los toreros de faros" tots en la secció "Charlemos". El 19 de febrer, en la mateixa secció, es va publicar la seva crònica "Cromos andaluces". En altres cròniques, Parmeno es va aixecar en contra dels defensors de l'Espanya de les panderetes i particularment, de "ese hidalgo pintor de panderitas que se llamó don Arturo Reyes". López Pinillos va ser un seguidor de Joaquín Costa i dels noranta-i-vuitistes per: el seu pessimisme precursor del Tremendisme, tan arrelat a la potguerra civil espanyola; el seu apassionament; el seu subjectivisme; i el seu caràcter irracional. Arturo Ramoneda en la seva "Antología de la literatura española del siglo XX" va puntualitzar: <<Existe un grupo de narradores que, pese a su menguado interés literario y a las escasas novedades formales de sus obras, exhiben, a veces con una gran violencia, unas inquietudes cercanas a las de los regeneracionistas. De ahí que con frecuencia se les haya calificado de "epígonos del 98". Entre ellos, destacan Ciges Aparicio, López Pinillos y Eugenio Noel>>.

D'ideologia socialitzant i amb una postura política de progressista, es va manifestar seguidor d'una estètica violentament realista. Les inquietuds de López Pinillos van anar sempre en la línia de la professió d'escriptor, a la qual s'havia dedicat resoltament. L'ànsia d'arribar al seu objectiu el va dur a mantenir una postura de combativitat amb els seus coetanis, denunciant i condemnant, sense insinuació alguna, tot intent consistent a impedir la realització encertada de la seva labor. En aquest sentit, i des de les pàgines de "El Heraldo de Madrid", la seva insistència sobre el teatre es va fer manifesta, tal com va expressar en el seu article "El pleito del teatro": << Azorín, nuestro admirado e ilustre amigo, hace hoy algunas reflexiones sobre la cuestión del teatro Nacional. Dice Azorín que alrededor de este asunto se han creado algunas fantasías que conviene desvanecerlas, que participan de ellas espíritus que se creen liberales e independientes. ¿Cuáles son estas fantasías? El autor de "La voluntad" asegura que en Madrid hay dos o tres teatros dedicados a la literatura dramática; y que si uno, cualquiera, lleva una obra excelente a esos teatros es seguro que dicha obra será representada. No se mirará su tendencia; importará poco que sea clásica o romántica, que sea reaccionaria o progresista. Si la obra es lo que llaman "teatral", será puesta en escena. Según parece, los que hemos sostenido lo contrario somos unos "creadores" de fantasías. Y, no obstante, bondadoso Azorín, sostener lo contrario, es decir la verdad. No es seguro, no es ni probable, que una obra excelente sea admitida. Hasta después del estreno no hay obras excelentes para las empresas. ¿Qué las acogerán con júbilo sin son "teatrales"? y ¿Qué es lo "teatral"? ¿Lo que distrae, lo que interesa por la habilidad de su carpintería? ¿Son "teatrales" los engendros de Decourcelle y no lo son las comedias de Ibsen? ¿No rodó nueve años, y no se estrenó de mala manera y por chiripa? Pero esto no importa. No hay que mirar la cuestión desde el punto de vista de la libertad artística, porque un teatro Nacional -según Azorín- "es lógico que sea un teatro restrictivo, abierto sólo a unos pocos, a los ya sancionados y consagrados por el público". ¿Las razones? "Que al ser el teatro Nacional una tradición o un creador de tradición, toda fórmula nueva de arte, toda innovación estética, ha de ser de él rechazada. Si no hay tradición ¿Cómo ha de ser nacional este teatro? Si se quiere que él encarne una fórmula de arte, un cuerpo de doctrina estética, un ambiente peculiar ¿Cómo se van a admitir en él fórmulas, doctrinas y estéticas que le nieguen y estén en pugna con el ambiente de la casa?" Confesamos que esta argumentación elocuentísima nos maravilla y nos sorprende. ¿Habla en serio Azorín? ¿Se burla? ¿Por qué no han de ser admitidos los jóvenes en el teatro Nacional? ¿Es que por ser jóvenes han de apartarse de la tradición española? Y los ya sancionados, por eso únicamente, por estar sancionados, ¿mantienen la tradición? En Benavente, ¿se adivina el espíritu calderoniano? ¿sigue la tradición española, huyendo de innovaciones estéticas y fórmulas novísimas de arte? Además, eso de que apartándose de la tradición, nuestro teatro no sería Nacional es una broma de Azorín, que, por lo visto, desea reírse de nosotros. ¿No cambian los hombres? ¿No se renuevan las ideas? ¿No mueren los prejuicios para que otros prejuicios nazcan? Acaso las innovaciones de hoy, ¿no son las tradiciones de lo por venir? ¡Bah! Azorín se burla>>. López Pinillos es va enfrontar, doncs, en relació amb el text anterior, amb problemes de molt diversa índole. Amb Azorín, la clau del seu altercat radicava en el conflicte de generacions. Azorín no transigia amb que s'alteressin les tradicionals formes de teatre espanyol, lo que significava la repulsa pel grup dels "nous desconeguts" dels quals formava part López Pinillos. Per a acceptar el repte artístic de José Martínez Ruiz, López Pinillos va formular un profund sentit del concepte de tradició donant a entendre que abastava el passat, el present i el futur, ja que: <<¿Acaso las innovaciones de hoy, no son las tradiciones de lo por venir?>>. Va ser una pregunta retòrica que va expressar i en la que López Pinillos va denunciar l'actitud reaccionària d'Azorín en quant a la intenció innovadora del teatre espanyol d'inicis del segle XX. Però, López Pinillos va ser molt contradictori amb si mateix: el 20 d'abril de 1908, després de les morts, del mes anterior, d'Alejandro Sawa i Chapí, es va sumar a l'homenatge a favor de Ricardo de la Vega, el saineter, malgrat haver promès no sumar-se a cap més després del de Fígaro i el de Cavia, i malgrat que va témer que el critiquessin "los jaleadores que en estos casos sólo buscan la notoriedad".

Entre el 28 de juny i el 11 de juliol de 1908, ambdós inclusius, López Pinillos va estiuejar a Pamplona, des d'on va enviar cròniques al diari, bolcant-se en la informació referent als problemes de Melilla que van conduir a la guerra. El 15 de desembre de 1908 va ser la data en la que va realitzar atacs directes contra Azorín, ja que havia imprès a la seva vida un gir d'home de dreta i de la burgesia conservadora, la qual cosa li va desagradar profundament, encara que potser sense sorprendre a alguns companys seus. Junts havien treballat en els diaris "El Globo" i "España", junts havien coincidit en llocs i inquietuds, havien lluitat per preocupacions comunes i havien acomiadat als mateixos amics. Ara Azorín havia canviat i López Pinillos, que era incapaç de romandre en silenci davant de semblant incompatibilitat o contratemps, va acusar: <<¿Recuerdan ustedes aquellos pequeños discursos del respetable marqués de la Vega de Armijo, que comentaba con un gracejo humorístico el compañero Azorín?... (…) Entonces, Azorín, el autor de "La voluntad", agria novela donde son los políticos tundidos y bataneados, no pensaba en las glorias de la tribuna. Azorín no prodigaba su verbo, no nos regalaba con las armonías de su voz algo nasal; (...) La oratoria, para el escritor semianarquista, era algo terrible; temía, envidiaba y desdeñaba a los oradores, y burlábase de los elocuentes y reíase de los garrulos. ¡Hablar! ¡Corcusir párrafos instantáneamente, sin pulirlos, sin adobar la frase, (...) ¡Hablar, sin vacilaciones ni perplejidades; hablar sin detenerse, saltando la barrera de una afirmación dudosa, agrupando con arte las oraciones, refrenando a veces el potro cerril de la inspiración!... Imposible, Dios poderoso. Imposible, no siendo una criatura despreocupada, temerosa e ignorante. ¿Es ahora despreocupado, temerario e ignorante Azorín? Ignorante, no; despreocupado y temerario, sí. Nuestro buen compañero se ha convertido en un orador descomunal; nuestro buen compañero, que no dispara aún "pequeños discursos", pronuncia magníficas arengas, sin que le intimide la estupefacción de la Cámara. Y estas arengas, lectores, son lo mismo que las clásicas, con idénticos cimientos, tan graciosos y tan inútiles. Azorín se ha soltado, y ya sólo le preocupa darle gusto a la lengua. Como un tribuno de aquellos que le suspendían por su inconsciente intrepidez, no medita, no reflexiona, no escoge los asuntos. El caso es hablar gallardamente unos momentos sea de lo que sea, con razón o sin razón, le escuchen o no le escuchen. (...)>>.

El 18 de desembre de 1908 va assistir al banquet en honor d'Hamlet-Gómez, insigne novel·lista, que després es va traduir a l'alemany. La vida de López Pinillos semblava no tenir descans. El 1908 es va publicar la seva tercera novel·la curta andalusa "Los enemigos", basada en la rivalitat entre províncies i que avui es reflecteix en el futbol i llavors ho feia en els toros. Des de juny fins a gener de 1909 va alternar el seu treball a "El Heraldo de Madrid" amb col·laboracions en la publicació "Faro". López Pinillos es va cartejar amb Unamuno contant-li la recepció de les seves obres i el cost de les mateixes. Amb data 14 de desembre de 1909, Unamuno va dirigir una carta a López Pinillos baix el pseudònim de Parmeno. La hi va dirigir com resposta a una carta anterior seva. Unes ratlles d'aquesta carta diuen el següent, profundament preocupat pels problemes de Parmeno: <<No sé hasta qué punto, mi querido amigo y compañero, sea pudoroso el que un escritor escriba de lo que en dinero le hayan producido sus escritos. Es algo así como ostentar los interiores, quiero decir los bajos, no siempre mondos, sino a menudo cazcarrientos, de su vanagloria. Y es por lo que en esto, más que en otra cosa, campea nuestra hipocresía. Pero como no fue nunca el pudor literario virtud que realzara mis otras indudables virtudes, allá va, con su sal de cinismo, lo que me pide. En una decena de años, desde 1897 en que di a luz mi novela histórica "Paz en la guerra" -esta guerra es la carlista, como usted sabe-, he publicado diez libros; a razón pues, de 0,8333... por año. Y observe cómo en este decimal aparece una fracción periódica pura, y que se un poquito de matemáticas. De estos diez libros, dos ("De la enseñanza superior en España" y "En torno al casticismo") los regalé, uno de ellos a un kantiano exaltado, según el Sr. Ugarte, y otros dos ("Tres ensayos" y "Paisajes") casi los regalé, uno de ellos a una joven viuda muy guapa. De "Paz en la guerra" no me queda ya un ejemplar que sea mío; de "Amor y pedagogía", el libro para mí más productivo, vendí el original en 2.000 pesetas. Y me quedan cuatro, que son míos, y no porque yo los haya concebido y escrito, sino porque editándolos por mi cuenta me han costado mi dinero. Entre las muchas nociones claras y precisas que poseo, una de las más claras y precisas es mi noción de la propiedad. Se que mis zapatos son más míos que mis ideas. Es de uno lo que compra, no lo que hace. De estos cuatro libros llevo vendidos hasta hoy (26 de noviembre de 1909) de "La vida de Don Quijote y Sancho", mi obra maestra, 1.300 ejemplares, que me producen ya 1.745 pesetas; de mis "Poesías", otra obra maestra, 525, con un producto de 211 pesetas; del libro "De mi país", no tan maestro, 456, con un producto de 120 pesetas, y de los "Recuerdos de niñez y de mocedad", muy maestro también, 411, con 270 pesetas. Haga usted la cuenta y verá que, sumando 1.865 a 481, da 2.346 pesetas. Ya sabe usted ¡oh matemáticas!, que más, más menos, da menos. Y como ve el producto de mis libros, es negativo; pero producto. En resolución, que en doce años de labor literaria mis diez libros me habrán producido 4.000 pesetas, a 400 por año y 333,33... por libro. Y vuelve, observe usted, la fracción periódica pura[...]>>.

La importància amb la que López Pinillos va treure el cap al món de la literatura de primers del segle XX no va deixar als seus contemporanis indiferents. Alguns van valorar la seva obra, al mateix temps que, van menysvalorar la d'altres de la seva esfera. Per a Felipe Sassone, i a les altures de 1909, en comparació d'altres joves novel·listes tals com Ricardo León, Insúa, Hernández Catá, José Francès, Zamacois, per donar algunes figures, López Pinillos era un autor de talla que podria ser considerat mestre dels moderns. Entre 1900 i 1909 va tenir una riquíssima col·laboració en revistes i en diaris publicant importants articles i cròniques de caràcter autobiogràfic. Va presentar inseguretat en la professió d'escriptor i frustració en els seus anhels de fer-se camí en el món de la dramatúrgia. Va passar apuros econòmics, lo que va dificultar el seu procés d'escriptura, doncs en deu anys només va publicar un drama, tres novel·les curtes, mentre que va fer ressò en el món del periodisme; en lo social i l'humà. Va tenir relacions interpersonals dubtoses i una llarga i nodrida tensió dialèctica, ja que van ser relacions alhora amistoses i conflictives.

El 27 de gener de 1910, López Pinillos va publicar un article de títol "Nuestra pereza" fent referència a un altre de Salaverría sobre el rellevant tema d'Espanya i els espanyols. Els punts de vista que van expressar referent a això van ser discrepants. El 8 de febrer va ser Maeztu qui va replicar a Salaverría, que al seu torn ho havia fet abans a López Pinillos. En poques paraules, Salaverría va defensar, aferrissadament, la necessitat d'imitar a França o Anglaterra i fer primer nació: horts, canals, fàbriques, escoles, és a dir, riquesa i cultura, i després vindria la resta com per exemple qüestions ideològiques, disputes polítiques, i més problemes, eventualment, el que té com a conseqüència complicar-ho tot i enganyar als uns i als altres. Per a Salaverría, la solució va semblar ser un home, un partit, perquè així s'aconseguís una simplificació dels problemes espanyols. Maeztu el va rebatre i li va negar el raonament, i el va nomenar conservador inconscient. En la seva opinió, França i Anglaterra tenien el que tenien després d'haver passat pel Renaixement, la Reforma i la Revolució; després, en suma, d'una lluita espiritual. Va argumentar que entre els espanyols no hauria ni cultura ni riquesa, "hasta tanto que el pueblo se organice en partido o en partidos radicales (...) Más para hacer que el pueblo se organice hay que meter ruido, charlar, discutir", que és el que Salaverría havia vist aquí al tornar i no li havia agradat, per incomprensió o per optar resoltament per una tendència diferent. López Pinillos va anticipar la postura de Maeztu i de forma reiterada va expressar el seu desacord amb Salaverría. López Pinillos no creia en un home, sinó en molts. La seva frase lapidaria va cobrar especial rellevància: "El hombre indispensable de hoy es el dictador de mañana". El 9 de març, López Pinillos va pronunciar unes paraules expressivament elogioses cap a Gabriel Miró, en aquell temps en dificultats econòmiques, altra vegada, per haver estat destituït com cronista de la publicació "Alicante", al mateix temps que va llançar alguna ironia contra Azorín i contra Canalejas, ara president del Govern després de la dimissió el 9 de febrer de Moret.

El 31 de març de 1910, López Pinillos va tornar al teatre amb l'estrena, en el Teatro Español, de la comèdia urbana en tres actes "Hacia la dicha", que gira entorn de l'honor i l'honra amb un biaix còmic. Havien passat deu anys d'absència de les tables! L'estrena va augurar una carrera artística d'èxit per al jove dramaturg. El comentari del crític Francisco Flóres García sobre aquesta comèdia, va ser un autèntic homenatge que va rendir a l'autor. De títol "Vida teatral madrileña", l'article conté les valuoses informacions següents, donades a l'endemà de l'estrena: <<José López Pinillos, el brillante escritor que firma sus crónicas en "El Heraldo de Madrid", con el seudónimo de Parmeno ha querido volver á probar fortuna en el teatro, y anoche nos dió en el Español una comedia en tres actos titulada "Hacia la dicha". (Hace años estrenó en el mismo teatro un drama titulado "El vencedor de sí mismo") ¿salió airoso de la arriesgada prueba? Y digo arriesgada, porque, aunque siempre hay peligro en el estreno de una producción teatral, en el caso de López Pinillos, el riesgo era mayor que el que se corre de ordinario, por tratarse de una comedia que se aparta bastante de la vulgaridad ambiente y es reflejo de la vida en su más implacable y dura realidad. López Pinillos no trata de dorar la palabra; y con una honradez artística verdaderamente curiosa y repulsiva. Pero vista en la realidad y fielmente copiada, para llegar lógicamente á una solución hermosa y consoladora. El autor de "Hacia la dicha", fue llamado repetidamente á la escena y justamente aplaudido al final de los actos segunto y tercero. El éxito, pues, fue excelente. La ilustre actriz Carmen Cobeña interpretó á maravilla el papel de Gloria, modelo de ingenuidad, de bondad y de resignación, siendo merecedora de ir, como fué; hacia la dicha, y de los aplausos con que fue premiada su exquisita labor....>>. Quan es va editar "Hacia la dicha", va dur la dedicatòria "A Carmen Cobeña i Federico Oliver".

López Pinillos el 5 d'abril i sota el títol de "Sevilla no es así", va criticar la visió que de la ciutat andalusa havia ofert Cejador en "Los Lunes" de "El Imparcial", en la que va reunir tots els tòpics a l'ús i amb els que López Pinillos no estava d'acord. Entre el 20 d'abril i el 10 de juny de 1910, un període relativament breu, va escriure la seva primera i millor novel·la llarga "Doña Mesalina" que representa en la literatura espanyola -juntament amb "Jarrapellejos" de Felipe Trigo- la culminació de les novel·les de tema caciquil. És una novel·la sobre la condició social de la dona de classe mitja a l'Andalusia rural, que enllaça amb els intents de novel·la social dels anys trenta i, pel seu peculiar món de tragèdia i brutalitat, coincideix -en certs aspectes- amb el de Valle-Inclán dels esperpentos, dintre del marc d'una complexa visió de l'Espanya negra. Pérez de Ayala i Azorín van elogiar l'obra. El 7 de setembre i amb el títol de "De enhorabuena", va publicar un article contra Burell, flamant Ministre d'Instrucció Pública, en el que va esmentar algun detall autobiogràfic, com que va estar a "El Gráfico" dues setmanes a les seves ordres, al mateix temps que va atacar el seu projecte de provisió de càtedra. El 2 de gener de 1911, gairebé quatre mesos després de publicar-se l'article, Burell va ser un dels ministres substituïts.

El 24 de febrer de 1911 va publicar la seva quarta novel·la breu "El ladronzuelo" en "El Cuento Semanal". López Pinillos va vorejar freqüentment la perfecció en el gènere de la novel·la curta. La seva peculiar sensibilitat per a la creació d'ambients opresius i broncs va contribuir decisivament a la coherència dels relats: el que en algunes novel·les de Galdós i de la Pardo Bazán començava a apuntar-se -el compacte xafarrinon de l'Espanya negra, associada sistemàticament al món rural-, es va perfeccionar en López Pinillos, en Eugenio Noel, en Felipe Trigo, en Silverio Lanza. Arrodonit en Pinillos per un insòlit sentit de lo grotesc i caricatural. "El ladronzuelo" és un consumat exemple de com una "imatge-relat" vertebra, sense fisures, una acció que fon ambient i símbols personalitzats, en una trama perfectament tràgica. Entre març i abril va escriure la segona novel·la de narrativa extensa i molt antitaurina "Las águilas", dedicant-la a Miguel Ferrero i subtitulant-la "De la vida del torero". Entre el 3 i el 19 de juny va viatjar a Granada. Des d'allí, va enviar cròniques que van coincidir en el temps amb la sortida al carrer de la seva esmentada novel·la. El seu cost va ser de tres pessetes amb cinquanta cèntims.

El 1912 des de les pàgines de "El Heraldo de Madrid" va felicitar als poetes Unamuno, Villaespesa, Marquina, per no menjar amb els versos. D'igual forma va elogiar a dramaturgs que tampoc ho feien, resistint-se a donar noms i va elogiar als novel·listes Pereda, la comtessa de Pardo Bazán, Galdós i Palacio Valdés entre altres, que havien escrit per donar-se i donar-nos gust. Dels joves va fer la següent pregunta: <<Valle- Inclán ¿ganará con su prosa estupenda lo que gana un jefe de negociado?... Baroja, el agudísimo observador, ¿se iría de jolgorio a Inglaterra y a Italia, con su inseparable guitarrilla, si no fuese panadero?... Ricardo León, ese prodigio de talento y de alegría, que escribe como Fray Luis, que tañe la vihuela como Ciges Aparicio y que se divierte con el vigor de un diablo, ¿Podría prescindir de los ingresos que le proporcionan sus tareas burocráticas? Y los demás, exceptuando a los vareadores de la pornografía, ¿viven de sus novelas?>>. La resposta de López Pinillos era un no rotund i contundent. Però això no exclou que per la seva banda no intentara viure de la seva ploma. És obvi que va sobreviure amb el periodisme i que va anant temptejant el camí de la novel·la successives vegades, abans d'abandonar-lo definitivament pel teatre, amb el que sí aconseguirà uns ingressos no menys importants al final de la seva vida. El 4 de març va estrenar, en el Teatro Cervantes, la comèdia urbana en dos actes "El burro de carga" amb dedicatòria a Ricardo Simó Raso, l'actor que va interpretar al protagonista. El 13 de març va estrenar, en el Teatro Español, la comèdia rural "La casta" dedicada a Manuel Martínez Conde, de l'empresa d'aquest mateix teatre.

A l'abril de 1913 López Pinillos va assistir a l'homenatge d'Enrique García Velloso, crític argentí de "La "Nación" i de "Caras y Caretas" a més de dramaturg. També van prendre part en aquesta celebració Valle, Tallaví, Martínez Sierra, Francos Rodríguez, els germans Álvarez Quintero, Insúa, Marquina, entre altres. El 16 de maig va estrenar, en el Teatro Español, el drama rural naturalista "El pantano", títol que simbolitza l'ostracisme moral i econòmic d'un poble meridional, molt en la línia de Benito Pérez Galdós, el seu referent fonamental en el teatre, i el va dedicar a José Tallaví que, com era habitual quan es tractava de dedicatòries a actors, havia interpretat a Juan, el protagonista del drama. "El pantano" és marcadament regeneracionista. Després de l'estrena, va passar un llarg i agradable estiu a Santander. Des d'allí, va enviar entre el 3 de juliol i el 4 de setembre cròniques signades per "Puck", que va ser el pseudònim artístic que utilitzava de moment. De retorn a Madrid, va coincidir amb una nova crisi de Govern, doncs Maura s'havia retirat de la política al gener, Moret havia mort aquest mateix mes i Dato va ser nomenat aleshores president del Govern conservador, amb la presentació per part de López Pinillos en nom de Tallaví -a la Comisión de Espectáculos presidida per l'alcalde- la seva proposició pel Teatro Español. Però la seva proposició no va ser acceptada i sí la de Nieves Suárez. Tant en una com en l'altra el director artístic proposat era Pérez Galdós. López Pinillos, dolgut per la decisió, va publicar el 27 d'octubre l'article "La proposición de Tallaví", en el que va desmentir fil per randa els hipotètics arguments en els quals es va basar el rebuig de la seva proposició. Després d'això, va estrenar al novembre el drama rural "Nuestro enemigo", dedicada aquesta vegada a Enric Borràs el seu protagonista. També aquest mateix any va estrenar, en el Teatro Español, el drama urbà "La otra vida".

La seva obra dramàtica es divideix en drames rurals i drames urbans. En els primers s'observa una accentuada tendència al tremendisme i la animalització dels personatges, unida sempre a una ideologia reformista i fins i tot regeneracionista. La seva proximitat a la indigencia soferta a Sevilla a l'arruïnar-se la seva família, va formar la seva visió de la societat i de la política. En la seva obra predominen caràcters i ambients ombrívols, i el seu vocabulari és cru i abundant en arcaismes. El seu teatre és efectista i aspre. És d'assenyalar que en aquesta època, es conreaven: el teatre en vers, el teatre còmic, i el teatre social. En aquest últim subgènere, s'encasella el teatre de López Pinillos. En quant a l'inici del drama social a Espanya, i deixant de costat a Enrique Gaspar, es dóna com referencia el drama de Joaquín Dicenta titulat "Juan José", estrenat el 1895, i en el que es representa la festivitat del primer de maig com mostra de la lluita obrera. L'obra va ser aclamada per un públic integrat per espectadors procedents d'estrats socials molt baixos. Aquest subgènere té com rellevants conreadors en el primer terç del segle XX, a més de Joaquín Dicenta i de José López Pinillos, a José Fola Igúrbide, Marcel·lí Domingo i Federico Oliver. Tots ells, López Pinillos inclusiu, van desenvolupar la seva labor dramàtica sota la influència de Dicenta, que va manifestar en l'esmentat drama i en "El señor feudal" de 1896, un alliberament de l'escena espanyola de la dictadura melodramática de José de Echegaray. Dicenta va reforçar la línia traçada per Enrique Gaspar concebent el teatre com lloc on presentar unes injustícies que ell extreu del poble, perquè aquest poble es converteixi en jutge i part del fallo. Des de llavors, la funció del teatre és educativa. Dintre del teatre social, ocupa un lloc de privilegi el drama rural. Jacinto Benavente és un dels seus màxims exponents. López Pinillos es presenta com una altra figura preponderant i una mica més tard, Federico García Lorca. Les fonts d'inspiració de López Pinillos van ser en primer lloc la sàtira social benaventina, essencialment urbana, ambientada en un univers aristocràtic i que es dirigiria a un públic acomodat que aplaudia al dramaturg, mentre la crítica manifestava el seu disgust per la decadència a l'escena espanyola, però que no oblidava els ambients rurals, com ho demostren les obres "Señora ama" de 1908 o "La malquerida" de 1913 de Benavente. A Espanya, el teatre social i el drama rural van evolucionar simultàniament (amb altres antecedents com els de Feliu i Codina, Guimerá, Arniches, Gual, els germans Álvarez Quintero en la seva obra "Malvaloca",...). La localització industrial o urbana del text literari, no coneixerà el seu esplendor fins a la dècada dels quaranta.
Els trets característics de l'obra parmeniana són: a) l'abundància d'exclamacions, de gran efecte tràgic; b) la caracterització moral dels personatges a través dels acotaments; c) la introducció d'escenes domèstiques i d'oci; i d) la idealització del villano i la seva ubicació rural. El final del segle XIX i els principis del XX, van donar lloc a Espanya a una crisi ideològica i de valors que es va conèixer com el Modernisme. Andalusia no va ser aliena a aquesta crisi, a la que s'unien els problemes d'aïllament cultural, atur, immigració i passivitat del sud. Tot això va ser retratat per José López Pinillos magistralment en les seves obres.
El 1914 va escriure el diàleg teatral "La muerte del tordo". El 24 de novembre, va assistir a un banquet en honor de Federico Oliver i Enric Borràs per l'èxit de "Los semidioses" escrita pel primer. Aquest mateix any va néixer el seu tercer fill Luis. El 1915 López Pinillos va estrenar els drames breus o diàlegs dramàtics "La fuente", "La justiciera" i "Vida nueva". Aquest any va publicar també la seva tercera novel·la de narrativa extensa "Ojo por ojo", dedicat a Martínez Sierra. També aquest mateix any va publicar en "El Cuento Semanal els relats "El paseo de Petronila", "El ajo", "Los perseguidos" i "Un hombre digno". En aquesta època es va fer amic de Juan Belmonte García, celebèrrim torero, sevillà com el propi López Pinillos. D'ell, tenia a casa seva un bust dedicat. López Pinillos va publicar el 1916 la seva quarta i última novel·la extensa "El luchador" dedicada a Miguel Moya i la seva cinquena i última novel·la breu andalusa "Cintas rojas" a "La Novela Corta" que suposa un glossari de trets fonètics i morfològics de l'andalús. "El luchador" descriu una trajectòria de lluita continuada i amarga que coneix un oasi momentani i artificial en una victòria significativament fugaç, que desemboca finalment en el fracàs del personatge principal, Adolfo Ureña. La seva preocupació és triomfar en el diari i per què no, en l'art literari en general. La vida del protagonista d'aquesta novel·la és el reflex de la del propi autor des dels primers moments que va arribar a Madrid procedent de la seva Sevilla natal, fins al final de la seva producció, truncada per una mort precoç. El 1917 va publicar l'article "Lo que confiesan los toreros" dedicat a Antonio Sacristán i desgraciadament el seu fill Luis va ser internat en un hospital de meningitis tuberculosa, lo que li va provocar un retard mental del que mai es va reposar.

Portada de "Cintas Rojas" amb el retrat de José López Pinillos "Parmeno".

Foto Uniliber

López Pinillos el 1918 es va dedicar exclusivament al teatre: va estrenar, el 14 de gener en el Teatro Infanta Isabel, la comèdia urbana en tres actes "A tiro limpio" que va dedicar a Aurelio Romeo i Casimiro del Valle. Va ser protagonitzada per Mercedes Pardo en el paper de Salud i interpretada per l'actor Rafael Ramírez i la seva Companyia. Més tard, després de la seva estrena, va ser representada també per Margarida Xirgu. L'argument tracta de dos amants Salud i Juan Chiclana que viuen a Triana, un barri de la ciutat de Sevilla, en la riba dreta del Guadalquivir. Ambdós personatges s'estimen de forma admirable. Però, com lo bo en els sentiments amorosos sol tenir poca fortalesa per a resistir les temptacions, de nou, en aquesta comèdia costumista, la vida de Salud i Juan va a ser l'escenari de la problemàtica de l'honra i honor, tema central de l'obra. Salud observa en Juan un canvi sobtat de comportament envers ella i dubte d'ell. Els dubtes es confirmen: Juan és un home infidel que no s'acontenta només amb Salud, vol a quantes veu. Salud no suporta l'engany i assumeix la venjança. Fa fora a Juan de casa, amb el discret propòsit que canviï, que torni a ser-li fidel. Però la vida rondaire que duu Juan no permet augurar res de bo. Troba a la cupletista, la cançonera "La Velázquez", una madrilenya que les seves bellesa i composicions líriques deixen seduït a Juan. Discretament, la Velázquez acudeix a la botiga de Salud, perquè Salud és administradora d'una sabateria que abans havia pertangut al seu oncle polític, el Maestro Curro. La Velázquez demana un favor a Salud: que li ensenyi a cantar saetes, perquè va saber que Salud se les sabia. Però Salud rebutja el favor, perquè li parla de Juan, dient-li que la va venjar anit d'un individu que l'havia insultat. Salud és molt gelosa i es resisteix categòricament a ensenyar-li a cantar les saetes. Quan Salud s'assabenta que la Velázquez surt amb Juan, la fa fora també de la seva botiga. Entretant, dos homes, amb categoria de galants, cortegen a Salud. Es tracta de Rafaelito, alies "El Salero" i Manolillo, alies "El Bruto". Com prova d'amor, Rafaelito "El Salero" li porta un ram de clavells a Salud. Aquesta, que no ha deixat d'estimar a Juan, el rebutja amb finura, aconsellant-li que sigui discret i sobretot, que eviti la precipitació i que tingui paciència. El mateix dia, a la tarda, la Velázquez torna a visitar a Salud i li demana altre favor. Salud li contesta asprament que s'afavoreix a les amigues, i elles no ho són. La Velázquez replica que tampoc són enemigues, ni vol que ho siguin. Salud incrédula, li pregunta si Juan és el seu novio. Llavors és quan la Velázquez li diu el veritable motiu pel que ha tornat a veure-la: va a casar-se amb Juan. Els gelos de Salud s'acreixen, i diu a la seva rival que Juan és seu, malgrat tot. I per si no fos poc, l'informa que sempre Juan fa promesa de matrimoni a les dones, però mai es realitzen. Per tant, la Velázquez no serà una excepció a aquesta regla. Surt la Velázquez i apareix Juan. Salud l'aborda amb una ràbia incandescent. De totes maneres, s'adona que el seu amant segueix deshonranla. Arriba fins a un grau de nerviosisme insostenible i, empunya el revòlver i intenta disparar contra Juan. Afortunadament per a l'amant infidel, encerta a inclinar-se ràpida i hàbilment. La víctima serà Rafaelito "El Salero" el braç dret del qual ha estat ferit pel projectil. Doncs en el moment de disparar, entraven Rafaelito, Piesdeliebre i el Maestro Curro. Es produeix llavors una espècie de tragicomèdia: plora a doll Salud pel succeït, mentre que la víctima, que desitjava ja a Salud, es vanagloria dient que és més aviat la seva sort, ja que va a passar una bona temporada a casa seva, mentre es guareixi perquè així ho proposa Salud. Rafaelito somia amb la seva felicitat en aquesta circumstància, atès que s'il·lusiona pensant que Salud pot consentir contreure matrimoni amb ell, si més no per l'ocorregut. Però Salud vol al seu Juan. El Maestro Curro es preocupa molt per la salut de Rafaelito "El Salero" i pregunta si ha vingut el doctor. La víctima contesta que va quedar en venir més tard. De sobte, Rafaelito, que havia sortit, torna i sorprèn a Manolillo "El Bruto" dient-li piropos a Salud, amb l'ànim de desitjar-la, igual que Rafaelito. Els dos es creuen greus despropòsits. Salud recorda als dos galants que no pot incórrer en la mateixa falta com la que retreu a Juan; o sigui, no consenteix en cap avanços amorosos d'altres homes. El Maestro Curro, que ajuda a la seva neboda Salud a dur el negoci de la botiga, arriba en companyia de Sieteojos. Al veure'ls, Salud expressa la seva inquietud que Curro hagi deixat la botiga sola, i demana a la seva criada, la Quica, que vagi a substituir-lo, mentre Curro explica el per què de la visita de Sieteojos a la saleta de Salud. És un moment d'esglai i calfred per a la dona, perquè Sieteojos és l'autoritat judicial que ve per a reprimir l'acte delictiu comès per ella. La víctima juga a la galanteria, dient-li que no ha passat res greu. Però Sieteojos expressa la serietat amb la que pren el succeït i afirma que és un moment idoni per a prescindir de galanteria. Qualifica l'acte comès de "homicidi frustrat". Com a tal, es castiga amb una estona llarga de presidi. Té, doncs, l'obligació de donar part. No obstant això, és el Maestro Curro qui va a salvar a la seva neboda Salut, donant a entendre enganyosament a Sieteojos que l'acte de Salud no va ser intencionat; pensava que el revòlver estava descarregat. Per altra banda, li assegura que ell mateix es fa càrrec de la indemnizació de la víctima. També la presència de Juan, que dóna suport a la postura indulgent de Curro, en favor de Salud, contribueix a protegir-la. Finalment, l'autoritat judicial consenteix en no castigar el cas. És el segon dia i per fi arriba el metge per a atendre al malalt. La criada, la Quica, el duu a la saleta de Salud per a tal fi. Juan, que ha vingut a suplicar a l'autoritat judicial en favor de la seva amant, renyeix amb Rafaelito "El Salero", perquè veu que la intenció d'aquest és quedar-se per a sempre a la casa de Salud amb ella. És un problema de gelos, que duu a Salud a enyorar el que per salvar-la Juan, hagi tingut de nou accés a la seva casa. Per a Salud, Juan no té dret a viure amb ella, per anar darrere de les faldilles. Juan no entén que la seva amant segueixi ficant-se amb ell, fins i tot després d'haver intentat matar-lo. Davant l'obstinació de Salud de rebutjar-lo, Juan es tira un tir. Però serà un suïcidi frustrat també. Encara que cau, no mor. Aquest tir serveix per a aclarir l'assumpte. En l'opinió de Salud, va voler matar a Juan per a dir-li "colomí"; és a dir, era un tir carregat d'afecte i d'amor. El de Juan és també un tir de gelosia; o sigui del mateix amor. Cap dels dos tirs han causat una mort. Per ser amants que es destrossen entre gelos, han buscat arguments per a demostrar quant s'estimen. Com si no fos suficient, Manolillo "El Bruto" intenta suïcidar-se també, és clar, per la mateixa gelosia, perquè galantejava en tercera posició a Salud. Feliçment, impedeixen l'escàndol amorós, subjectant-lo, Rafaelito "El Salero" i el Maestro Curro. L'estat animic de les dones és commovedor: Salud, espantada i la Quica, molt desesperada. Rafaelito "El Salero" i el Maestro Curro procuren arravassar el revòlver a Manolillo "El Bruto", però aquest es resisteix ferament a soltar-lo i es posa a lluitar contra els dos. La comèdia acaba amb la desesperació total de la majoria dels galants, mostrant Rafaelito "El Salero" i Manolillo "El Bruto", una gran desesperació deguda a la explosió d'un amor frustrat. Només Juan Chiclana troba tranquil·litat i esperança en aquest entramat de relacions sentimentals, ja que reconciliadora la seva dona, s'acosta a ell sulicant, afectuosa i indulgent. És una comèdia amorosa en la que la dona dehonrada emprèn la venjança i encerta regenerar al seu amant.

Portada de "A tiro limpio".

Foto Archive

També va estrenar el 1918: la comèdia urbana que gira entorn de l'honor i l'honra amb un biaix còmic "Los senderos del mal", dedicada a Eduardo Yañez; la comèdia urbana "Las alas" en la que el protagonista, Pablo Vinuesa, roba als rics no per treure algun profit personal, sinó per donar-ho als pobres. José López Pinillos va estrenar, el 9 de desembre en el Teatro Centro, el drama rural naturalista en tres actes i en prosa, "Esclavitud", que va dedicar a Enric Borràs. El seu clamorós èxit li va valer a Pinillos un banquet que es va celebrar el 29 de desembre de 1918 a l'Hotel Ritz, quan a Europa s'acabava de signar la fi de la guerra. El seu argument tracta sobre don Antonio Venegas que és un poderós cacic, que manté a tots els camperols del poble que viu, sota una autoritat tiranitzadora. El descontentament del poble sencer, origina unes eleccions amb vista a posar fi al poder de don Antonio Venegas. Dos candidats es presenten: don Antonio Venegas i Sacris, un altre potentat del poble. En aquestes circumstàncies, don Antonio Venegas, temorós que Sacris guanyi les eleccions, provoca el seu arrest i l'empresona. També fa detenir al seu administrador don Pedro Govantes, un militar degradat, secretari de l'ajuntament; i a Caramecha, un dels camperols més intrèpids. Tots voten en contra de don Antonio Venegas, però la seva posició social influeix tant que surt elegit, per frau per descomptat. Al ser alliberat, Caramecha intenta assassinar a don Antonio Venegas, però aquest el desarma. La conspiració de l'administrador don Pedro Govantes contra Sacris ha fracassat i tenia com a fi enderrocar al temut cacic. Arran del fracàs de la conspiració electoral, Sacris, rival de don Antonio Venegas, es converteix en partidari d'aquest. Amb la qual cosa el poble considera ja a Sacris com un campió que es rendeix, ja que tots van votar a favor seu. Però aquesta situació, que aparentment queda apaivagada, es fa de nou tibant, amb l'aparició de Pedro Luis Govantes, fill de don Pedro Govantes. En efecte, el jove espanyol enriquit a Argentina, arriba de Buenos Aires i s'assabenta que no només don Antonio Venegas explota al seu pare, sinó que s'aprofita també de la seva germana Julia. És un motiu palès de deshonor el que duu a Pedro Luis a venjar al seu pare i a la seva germana i escomet a don Antonio Venegas. Les raons avançades per Julia no satisfan al seu germà, doncs segons explica ella, don Antonio esclavitza al seu pare perquè ella no es lliura als seus avanços amorosos. En altres paraules, el seu pare viu permanentment sota el xantatge del cacic. L'actitud atacadora de Pedro Luis sobre don Antonio infon por a les dones que l'observen: Natividad, Julia i Consolación. Don Pedro Govantes dirigeix unes amenaces a la seva filla per haver-se ajuntat amb el seu amo, però reconeix també la incapacitat de la seva filla de poder escapar de tal jou. Pedro Luis expressa la seva ardorosa resolució de posar fi als dies de don Antonio Venegas, i comença per agredir al seu guardaespatlles, Rojillo. El fill i el pare es posen d'acord en matar a don Antonio. Però el pare, al voler fer-ho, fereix de gravetat a la seva filla Julia, a l'habitació de don Antonio Venegas, creient assassinar a aquest amb la faca de Rojillo. La seva filla perd el coneixement durant molt de temps. El pare, s'adona del succés més endavant. Reconeix després la seva malaptesa i demana disculpes a la seva filla. En el propi pati de don Antonio Venegas, Pedro Luis, l'agredeix de nou, i el mata d'un tir. El fill de don Pedro Govantes, que s'ha resolt a honrar al seu pare i a la seva germana posant fi a la vida del cacic, aconsegueix finalment el seu objectiu. Consolación, l'esposa del difunt cacic, Natividad, la seva filla i el llaurador Tío Manuel queden atemorits pel desenllaç fatal del fet. El protagonista de "Esclavitud" va ser Enric Borràs, que el 20 de setembre de 1919 la va tornar a representar juntament amb Margarida Xirgu i la Companyia d'ambdós, també en el Teatro Centro de Madrid situat al carrer Atocha i més tard nomenat Odeón i Calderón. "Esclavitud" se situa en el deixant de "El señor feudal" de Joaquín Dicenta, doncs denuncia sense embuts l'ultratge continu al que sotmet un senyor feudal als homes i dones que es troben sota la seva ègida. El 5 de desembre va aparèixer per última vegada la signatura de López Pinillos a "El Heraldo de Madrid".

El 1919, encoratjat per l'èxit de "Esclavitud" i per la solvència econòmica que li va aportar, López Pinillos va estrenar la comèdia urbana "Caperucita y el lobo" que va dedicar a José Vallejo i en la que Eugenio descobreix que l'agència de don Samuel Dechado no és una veritable agència que conrea informacions particulars, sinó una autèntica cova de lladres. També va estrenar en aquesta època el drama urbà "El obscuro dominio" i el 12 de desembre, en el Teatro Centro amb la Compañía Xirgu-Borràs, el drama rural "La red", un al·legat contra el funcionament mecànic de la justícia, que va dedicar a Manuel Bueno. L'argument es basa en la història de Dolores que visita al seu espòs Salvador, a la presó on està detingut. Allí descobreix que el seu marit ha confessat falsament, que si va assassinar a don Segundo i al seu fillastre Domingo. És un xoc difícil d'aguantar per a aquesta dona que no creu en la culpabilitat del seu marit i li demana que no segueixi mentint. La justícia és un entramat de codis i lleis, en la que els termes d'intercanvi es tradueixen per la incoació del procés contra Salvador, els interrogatoris, l'autodefensa i les supliques del reu, la seva detenció, el seu empresonament i el seu alliberament inesperat. El repertori va ser el següent: Dolores Retamar de 34 anys (Margarida Xirgu), Petra de 23 anys (María Luján), Mónica de 62 anys (María Bru), Librada de 18 anys (Ascensión Vivero), Salvador Linero de 40 anys (Enric Borràs), D. Germán Páramo de 45 anys (L. Ruiz Tatay), D. Segundo Retamar de 62 anys (José Rivero), D. Galo de 30 anys (Ramón Gatuellas), Quintín "El Anguila" de 27 anys (Alberto Romea), Bernardo Linero de 72 anys (José Trescolí), Tranquilino de 26 anys (José Rucio), Domingo de 26 anys (Miguel Ortín), Bernabé de 50 anys (Pedro González) i Breñales de 30 anys (Luis D. Luna). La crònica del diari "ABC" de l'estrena de l'obra, es referia a Margarida Xirgu amb aquests elogis: <<...con esa admirable sobriedad y cuidada expresión que caracterizan su manera de hacer>>. José López Pinillos va seguir mantenint una postura eclèctica entre la comèdia amarga i el drama rural, la qual cosa va enriquir la tensió dialèctica que representava la seva forma de veure i d'entendre el teatre, conreant les dues formes amb el mateix afany i amb el mateix esperit crític.

Portada de "La red" estrenada per Margarida Xirgu el 1919.

Foto Flipkart

El 23 de setembre de 1920 va publicar l'article "Los favoritos de la multitud. Como se conquista la notoriedad", dedicat al pintor Julio Romero de Torres i amb un apartat "Los triunfos de Margarita Xirgu" dedicat a Margarida. Li van seguir els articles "En la pendiente. Los que suben y los que ruedan" dedicat al periodista José Ortega Munilla i "Vidas pintorescas. Gente graciosa y gente rara" dedicat a Armando Palacio. A fins d'aquest mateix any, va estrenar el drama rural "El condenado", obra que va dedicar a Francisco Morano. També va estrenar la comèdia urbana "Como el humo" que va dedicar a Roberto Castrovido.

"Los triunfos de Margarita Xirgu"

López Pinillos va estrenar en el mes de gener de 1921 el drama rural naturalista "La tierra" dedicat a Melquíades Álvarez. És una espècie de Fuenteovejuna de jornalers i cacics que lluiten per la possessió de les fonts de producció primàries i en el que el problema de la terra es resol desfavorint alhora als jornalers en vaga i als terratinents/patrons. La seva estrena va resultar ser, veritablement, un èxit estrepitós. També es va estrenar la comèdia urbana en tres actes "Ardillas y lirones" original d'Alejandro Varaldo i amb adaptació del propi López Pinillos i Enrique Tedeschi. En el mes de desembre, López Pinillos va escriure el drama tràgic rural "El caudal de los hijos", que es va estrenar el 1922 i el va dedicar a María Guerrero, però per aquestes dates, va començar a ressentir-se la seva salut: patia freqüents molèsties i indisposicions.

Portada de "El caudal de los hijos".

Foto Google Images

El Dr. Marañón li va descobrir una bronquitis i li va aconsellar un viatge a Andalusia per a recuperar-se. Al gener de 1922 López Pinillos va marxar amb la seva família a Carrión de los Céspedes. Era realment per a recuperar-se? No va veure el Dr. Marañón que el seu estat de salut era tal vegada irreversible? De qualsevol manera a Sevilla, el Dr. José González Meneses va realitzar un diagnòstic distint, que semblava confirmar el que en realitat patia: càncer de pulmó i va avisar a la seva dona. Va tornar a Madrid per a acabar el drama tràgic "Embrujamiento" amb una energia frenètica. El drama s'estrenaria, a títol pòstum, el 1923. En el mateix sentit, va intentar acabar la comèdia urbana "La nariz". A "Embrujamiento", el conflicte amorós entre Eugenio i el seu pare Juan, a propòsit d'Ana, té com solució el suïcidi d'Ana, la dona disputada. Eugenio, el seu amant, la perd; i Juan, el marit imposat, lo mateix.
L'estat de José López Pinillos va empitjorar: els dolors van ser aguts i els vòmits de sang habituals. L'Asociación de la Prensa li va concedir préstecs per a l'adquisició de medicaments. Per a intentar calmar-li els dolors, li van injectar morfina amb freqüència. Final i fatalment, un últim vòmit va acabar amb la seva vida, el dia 12 de maig de 1922 a Madrid, als 47 anys d'edat. No va poder concloure la seva darrera obra "La nariz". Serien els germans Álvarez Quintero qui, a iniciativa pròpia i sense esperar de ningú cap avantatge material, van decidir acabar-la, deixant les seves petjades amb un canvi de títol: "Los malcasados".
En el seu enterrament van presidir el duel el seu germà i el seu cunyat; Francos Rodríguez com a president de l'Asociación de la Prensa; Carlos Arniches i Serafín Álvarez Quintero per la Sociedad de Autores, i Miguel Muñoz pel sindicato de Autores. En el fèretre, es van distingir tres corones: una de María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza, altra de l'empresa del Teatro Infanta Isabel i altra d'Enric Borràs. Sobre el taüt, es va dipositar un gegantesc pensament, dedicat a López Pinillos, per la cèlebre ballarina "Perla Negra". La relació d'assistents va ser extensa: Francos Rodríguez, Castrovido, Camba, Palacio Valdés, Rivas Cheriff, Rocamora, els Álvarez Quintero, Répide, De la Fuente, Arniches i tota la junta directiva de la Sociedad de Autores Españoles, Royo Villanova, Ardavín, Sánchez Vidal, Mir, Catá, Insúa, García Mercadal, Cabestany, López del Oro, tot el personal de la Sociedad de Autores, Marquina, Vives, Muñoz Seca, Asenjo i Torres del Álamo, J. i A. Lapeña, Martín Díaz, J. Arpe, Berbete, Aceval, Vergudo, Contreras, Manuel Bueno, Ródenas, Rodolfo Gil, Escalante, Indalecio Prieto, Ricardo Fuente, Millán Astray, Taberner i Perdiguero, Baldomero Argente i tota l'horda de la redacció de "El Heraldo de Madrid".

En termes generals, la premsa va destacar en José López Pinillos la seva admirable condició de lluitador, dotat de "una voluntad de hierro puesta al servicio de una inteligencia clara y luminosa, capacitada para los mayores empeños literarios". A més, va posar de manifest la seva personalitat plena de vigor i valentia, i com trets temperamentals la generositat, la bondat, la sinceritat, l'honestedat i l'enginy, al costat del seu mal humor o la seva misantropia. En altra circumstància, la publicació "La Llibertad", per exemple, a part de passar revista als seus valors personals i literaris, va indicar que la seva novel·lística, de gran talla, havia quedat subjugada i rebaixada pel teatre. Veritablement la seva labor com novel·lista sobresurt a la de dramaturg i periodista. Com especialista del Dret i de la llei, va adoptar l'actitud d'un jutge que davant les dues parts litigants, no pren partit, sinó que procura fer prevaler la justícia sobre la resolució dels problemes plantejats.
El 1929 es va publicar, a títol pòstum, el seu drama curt "Las uvas", del que es desconeix la seva primera edició.

Alguns texts ha estat extrets de la "Tesis de Doctorado: El teatro de López Pinillos, "Parmeno" de Didier Awono Onana de la Facultad de Filosofía y Letras de Valladolid. Director: Dr. D. Ricardo de la Fuente Ballesteros" i de "López Pinillos. Parmeno": Historias de Castro del Río y Wikipedia.

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

tornar

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons.