Alfonso Hernández Catá va
néixer a Aldeadávila de la Ribera, a la zona dels Aribes a la província
de Salamanca, el 24 de juny de 1885, va ser escriptor de narrativa en contes i
novel·les curtes, poeta, periodista, assagista, diplomàtic i dramaturg.
Era fill del tinent coronel de l'exèrcit espanyol,
Ildefonso Hernández Lastras (1844-1893) destacat a Santiago de Cuba, i
de la cubana Emelinda Catá Jardines (1856-1915) que pertanyia a una família
arrelada a la zona oriental de l'Illa, que havia mantingut fermes posicions anticolonialistes.
El seu pare Ildefonso Hernández, el 1874 , havia visitat a José
Dolores Catá Gonsé, a la presó de Baracoa, per a demanar-li
la mà de la seva filla Emelinda i el pare va acceptar. El matrimoni entre
Ildefonso i Emelinda es va celebrar a Guantánamo, poc després de
l'execució del pare de la núvia enfront d'una muralla del Fuerte
de la Punta, el 24 de maig de 1874, per conspirar contra Espanya en plena Guerra
dels Deu Anys. El seu oncle matern, Álvaro Catá Jardines (1866-1908),
que va exercir com periodista a "La Lucha", "La Discusión"
i "El Fígaro", es va incorporar a l'exèrcit mambí,
va col·laborar amb Mariano Corona a "El Cubano Libre" en plena
manigua, va arribar al grau de coronel i va ser elegit representant a la Cámara
per Orient, a l'iniciar-se la república neocolonial.
El
primer fill d'Ildefonso i Emelinda va ser concebut a Cuba i la seva mare va venir
a donar-lo a llum a Aldeadávila de la Ribera, el poble natal del seu pare,
ja que aquest s'havia pres un permís militar i passaven una temporada a
Espanya. Als tres mesos mesos d'haver nascut, va tornar amb la seva família
a Cuba per a residir a Santiago, on el seu pare ocupava un lloc a l'administració
militar de Cuba.
Dels seus anys infantils a Santiago, el propi
Hernández Catá, recorrent els carrers de la capital oriental el
1930, li contava al seu marmessor literari Antonio Barreras: <<Aqui, por
esta calle y las aledafias (que eren les de San Tadeo i altres), jugué
con mis compañeros infantiles a españoles y mambises, en plena guerra
de emancipación. Tomaba tan en serio mi papel, que en más de una
ocasión castigué la aparente bizarria de mis enemigos con la honda
primitiva -arma infalible--, que manejaba a la maravilla...>>. Hernández
Catá va haver de sofrir els estrips de la divisió i enfrontament
que va produir la Guerra d'Independència de Cuba. Aquests estrips de l'ànima
van començar molt aviat per a Alfonso, doncs la seva infantesa i adolescència
es van forjar en plena guerra. Als deu anys va assistir al enterrament de l'heroi,
poeta i revolucionari cubà, José Martí, caigut en el camp
de batalla.
L'educació primària i secundària
la va rebre al Colegio de don Juan Portuondo i a l'Instituto de Segunda Enseñanza,
a la ciutat de Santiago de Cuba, al costat de la seva mare. Tenia vuit anys quan
va morir el seu pare, a l'any 1893. Fet que li va deixar un profund buit i una
insaciable inquietud, que va intentar omplir participant en revoltes juvenils.
La seva mare va decidir, llavors, temperar el seu inquiet esperit amb la disciplina
militar. Tenia 14 anys quan va ser enviat, el 1899, a Espanya, on més tard
va ingressar el 1901, a l'edat de 16 anys, al Colegio de Huérfanos de Militares
de Toledo com fill d'oficial espanyol per a seguir la petjada paterna, però
allí no duraria molt i aviat escaparia amb diversos companys cap a Madrid,
on va arribar a peu i en aquesta capital es va formar com l'intel·lectual
que arribaria a ser, donant un tomb a la seva vida i integrant-se a la bohèmia
literària madrilenya. Alfonso va escriure molt més tard: <<Tuve
que dormir en las plazas y allí adquirí amistad con la majestuosa
doña Urraca, cuya severidad preside el cónclave real de la Plaza
de Oriente>>. Quan Alfonso va venir a estudiar a Espanya, el Modernisme
estava en ple apogeu, Rubén Darío havia publicat "Azul"
el 1888 i per tant els seus anys juvenils de residència a Espanya, van
transcórrer mentre s'afermava aquest moviment.
A Madrid
va viure durant uns anys -passant fam i penúria amb treballs molt corrents-
amb lo que cobrava per les escasses col·laboracions que li admetien en
alguns diaris i revistes literàries. Va aprofitar aquesta joventut bohèmia
per a estudiar i llegir a la Biblioteca Nacional, que va ser per a ell com una
espècie de llar de cultura contra el fred i la solitud. Va ser aprenent
d'ebenista mentre estudiava francès i anglès, psicologia, història
i literatura. Va travar amistat amb alguns escriptors, entre ells Eduardo Zamacois
el 1904, Rafael Villaespesa i Ramón Gómez de la Serna, i sobretot
amb el també hispà cubà Alberto Insúa, que en realitat
es deia Alberto Galt Escobar (1883-1963) i que va canviar el seu primer cognom
pel segon del seu padrastre, i de quina germana, Mercedes Galt Escobar (que segons
altres errònies fonts es cognomenava Lila) es va enamorar, i amb la que
després es va casar. Va conèixer a Madrid a Alberto Insúa,
a les reunions literàries que efectuava, a casa seva, l'escriptor Antonio
de Hoyos Vicent. Insúa havia nascut a L'Havana, fill del periodista espanyol
Waldo Galt Insúa, qui, al concloure la dominació colonial, va regressar
al seu país amb la seva família. Alberto Insúa recordaria
freqüentment a Hernández Catá en els dos toms de les seves
"Memorias". Dels seus primers contactes anotava: <<Tenia una memoria
prodigiosa. Sentados los dos en algún banco de la Plaza de Bilbao, me recitaba
versos de Dario, de Guillermo Valencia, de Nervo, de Julian del Casal, de toda
la pléyade modernista. Usaba unas corbatas polícromas, con grandes
mariposas. También era melómano: silbaba las sonatas de Beethoven
y las rapsodias de Liszt. Pero su ídolo era Grieg>>. En aquesta època,
Hernández Catá va començar a traduir alguns llibres i va
assolir que Benito Pérez Galdós escrivís unes línies
al director de "Blanco y Negro" perquè publiqués una col·laboració
seva, lo que per fi va assolir després de moltes visites i algunes artimalies
del jove narrador Wenceslao Fernández Flórez, que la havia conegut
a La Corunya, el 1905, on s'havien reunit amb diversos joves escriptors, com Alberto
Insúa i Francisco Camba.
No obstant això, no
havia perdut el sentit de família i va tornar a Cuba el 1905, amb només
20 anys d'edat, i allí va reiniciar les seves activitats literàries
i periodístiques, col·laborant en diferents diaris, entre altres
en el "Diario de la Marina", en aquells dies ja un dels més prestigiosos.
Apunten algunes biografies que, a L'Havana, va treballar com lector de tabaqueria
-el que no és cert- i va començar a relacionar-se amb importants
personatges de la política, de les lletres i amb els joves intel·lectuals
cubans de la primera generació republicana. Entre ells estava Jesús
Castellanos, amb qui va establir una relació estreta. Des de llavors va
exercir el periodisme. El 1905 Hernández Catá va ser citat a l'antologia
lírica "La corte de los poetas" .
Dos anys
després, el 1907, va tornar a Espanya i el 22 de juny d'aquest mateix any,
a Madrid, va contraure matrimoni amb Mercedes Galt Escobar a l'església
madrilenya de San José, a la capella de Santa Teresa, lloc històric
doncs en ella s'havia casat Simón Bolivar, el Llibertador d'Amèrica,
amb una neboda del marqués del Toro. Alfonso i Mercedes, més tard,
van tenir cinc fills. Hernández Catá va publicar la seva primera
novel·la curta "El pecado original", a "El Cuento Semanal"
de Madrid, que havia fundat i dirigia Eduardo Zamacois i després, en aquesta
mateixa ciutat, va aparèixer el seu primer llibre "Cuentos pasionales"
on es percep l'influx de Guy de Maupassant -tan interessat en els conflictes psicopatològics
i la bogeria- i d'altres narradors francesos. Hernández Catá va
ser un devot admirador de Guy de Maupassant. A "Cuentos pasionales"
un fort cromatisme va acolorir les pàgines de prosa, en la descripció
tant dels personatges com dels paisatges. Va expressar un erotisme que es barrejava
i harmonitzava amb un misticisme, no només referit directament a lo religiós
sinó en un sentit més ampli, a una clara visió espiritual
de les coses i els éssers. En aquest aspecte Hernández Catá
va tenir una estreta relació amb els "eròtics" i "galants",
i especialment amb Felipe Trigo en novel·les com "La Áltísima"
o "Murió de un beso", encara que la seva escriptura es va emmarcar
en el moviment renovador del Modernisme. La primera edició de "Cuentos
pasionales" va constar de sis contes: "La hermana", "El padre
Rosell", "Un drama", "Otro caso de vampirismo", "Diócrates,
santo" i "Un milagro", acompanyats per dues comèdies breus:
"Horas trágicas" i "De la edad galante" -testimoniatge
de la seva inclinació cap a la creació dramàtica- i d'una
novel·la curta: "Tragedia". L'edició de 1920 va créixer
en el seu contingut. En ella van aparèixer catorze contes i cinc comèdies.
En el conte "Un milagro", va tractar de penetrar en la psicologia dels
animals, en la qual arribaria al seu clímax amb "Zoologia pintoresca"
el 1919 i, sobretot, amb "La casa de las fieras" el 1922. En el conte
"La hermana" va desenvolupar una història de vesània eròtica
al voltant d'un cas d'incest -la perspectiva era el cas clínic- que, en
termes artístics, es comunica amb alguns sensuals i morbosos fantasmes
de Poe. A la novel·la curta titulada "Tragedia", narra la història
d'un esclau negre que embogeix de pur deliri sexual, a causa d'una joveneta blanca.
Caricatura d'Alfonso Hernández Catá.
Foto Flickr
Hernández
Catá va tornar a Cuba amb la seva esposa i es va establir a l'Havana. Alberto
Insúa recorda que després de les noces: <<... puede decirse
que del altar saltaron los novios al barco, con rumbo a La Habana, pues allí
contaba Alfonso con un tío carnal por la rama materna, don Álvaro,
que ocupaba un puesto en la Cámara de Representantes, y era de esperar
que nuestro pariente don Salvador de Cisneros Betancourt, Presidente a la sazón
del Senado, no les negara su protección>>. Va arribar al seu país
sense perspectives, solament amb la seva esposa i les seves il·lusions.
Al juny de 1907 va iniciar les seves col·laboracions a la prestigiosa revista
havanera "El Fígaro". Va escriure de nou en el "Diario de
la Marina" i també a "La Discusión". En el diari
cubà "Diario de la Marina" va publicar les seves novel·les
per lliuraments: "Alma", "La sangre llama" i "La última
copa". Aviat va obtenir la ciutadania cubana i el 1909 va ingressar a la
carrera diplomàtica com Cònsol de segona classe. Des d'aquest moment
dues facetes distintes, però complementàries de la seva vida, van
constituir la personalitat d'Hernández Catá, va ser simultàniament
diplomàtic i escriptor. Al febrer de 1909 va ser designat Cònsol
de Cuba de segona classe a L'Havre, a França, amb l'haver anual de dos
mil pesos. Va ocupar dit càrrec fins al primer d'octubre de 1911.
Alberto
Insúa, a les seves "Memorias", conta la seva estada a casa del
seu cunyat a L'Havre, els seus passejos i relacions amb artistes, escriptors i
editors durant aquests dies. Hernández Catá participava en una tertúlia
a L'Havre, a la qual concorria Raoul Dufy, que seria després, amb Matisse,
un dels promotors del Fauvisme. Hernández Catá i Insúa van
visitar junts Rouen, en admirat record a Gustau Flaubert, un dels seus ídols,
i van recórrer el territori normand peregrinant a la saga dels contes de
Maupassant. Narrà Alberto Insúa: <<Con Alfonso, en coche o
a pie, seguí la ruta de la diligencia de "Boule de suif", visité
los lugares en que transcurren los episodios de "Une vie" y de "Notre
coeur" y, en la playa de Étretat, bajo sus candiles, entre sus dos
rocas calcáreas y en la sombra húmeda de sus grutas, me pareció
ver pasar y ocultarse a esa humanidad del prodigioso cuentista...>>. En
les converses entre els dos cunyats, que en moltes ocasions derivaven cap a franques
discussions, sobresurten els noms dels escriptors als quals retia homenatge Hernández
Catá. Perquè no eren només Maupassant i Flaubert, els màxims
mestres, sinó altres, com Jules Renard i el entomóleg Henri Fabre,
fins la molt famosa en aquells dies madame Rachilde. I àdhuc el filòsof
Henri Bergson i compositors com Debussy i Ravel. Per Catá va conèixer
Insúa les obres d'aquests autors, i personalment a joves escriptors espanyols,
després tan destacats, com Eugeni d'Ors i Enrique Díez Canedo. Sens
dubte, Hernández Catá disposava d'una bona cultura literària
i musical, pel que es pot dir que estava al dia. Així ho reconeix a les
seves "Memorias" Alberto Insúa, encara que no compartís
totes les preferències del seu cunyat. El seu allunyament de Cuba no el
va distanciar dels joves escriptors que eren els seus contemporanis. Catá
va enviar col·laboracions a les principals revistes cubanes d'aquest temps,
com "El Fígaro" i "Cuba Contemporánea".
El
1909 també va publicar el seu primer llibre de ficció "Novela
erótica" en el que sobresurten tres narracions: "El crimen de
Julian Ensor", "La verdad del caso de Iscariote" i "El pecado
original". En elles va emprar una técnica més de dramaturg
que de novel·lista. El títol fa pensar que és una novel·la,
quan en realitat aquest volum esta compost per contes i novel·les curtes;
una d'elles li dóna títol al tom. Aquest mateix any Garnier Germans
de París, li van editar la seva novel·la "Pelayo González.
Algunas de sus ideas. Algunos de sus hechos. Su muerte", impregnada de valors
assagístics, dedicada a Benito Pérez Galdós, i que presenta
el retrat d'un savi escèptic, irònic i sentimental. "Pelayo
González" és un personatge agut, paradoxal i contradictori,
que exposa les seves idees no massa originals. El tercer llibre d'Hernández
Catá estava tècnicament enllaçat amb l'anterior. És
una obra sense intriga novel·lesca, en la que col·loca dos o tres
tipus, d'inconsistent fisonomia, per fer que diguin el que a l'autor se li ocorria
sobre totes les coses d'aquest món i les dels altres.
En
aquesta època Hernández Catá va donar conferències
sobre el país que representava. El 1910 va oferir algunes d'aquestes conferències
a la Societat Lliure d'Estudis Americanistes, a Barcelona, destacant-se entre
elles la titulada "Cuba después de 1908", que va aparèixer
a la revista "Cuba en Europa", de la mateixa ciutat. Hernández
Catá acostumava a dir a periodistes i investigadors -una mica en broma,
una mica de debò-, que havia nascut a Santiago de Cuba. El 1911 va ser
nomenat Cònsol de Cuba de segona classe a Birmingham, a Anglaterra, i va
publicar a Madrid la seva novel·la "La juventud de Aurelio Zaldívar"
en la que es pot descobrir l'atmosfera de L'Havana, encara que el nom de la ciutat
no s'esmenti mai. En les seves pàgines s'assisteix a un diàleg entre
dos ancians de ferma personalitat, en els que és possible identificar les
figures de Manuel Sanguily i Enrique José Varona xerrant a la redacció
de la revista "El Fígaro", lloc que molt bé coneixia.
Aquest
mateix any va publicar a la revista "El Fígaro" una devota i
bella crònica, "Un amor de Guy de Maupassant", en ocasió
d'una visita que fes a Étretat, on va conèixer a la bella Ernestina,
la seva passió romàntica. Poc després, al juliol de 1912,
Hernández Catá va dirigir una instància als senyors acadèmics
per mitjà de la qual presentava la seva candidatura per a la butaca que
havia deixat vacant a l'Academia Nacional de Artes y Letras, la mort de Jesús
Castellanos; però l'Acadèmia va designar al doctor Francisco Domínguez
Roldín en el seu lloc. El 1913 Hernández Catá va ser nomenat
Cònsol de Cuba a Santander i va estrenar, en col·laboració
amb el seu cunyat Alberto Insúa, la seva primera obra teatral, el drama
romàntic en tres actes "El amor tardío" ambientada en
espais hispans. L'obra sosté el conflicte sentimental d'un home de ciència
que veu florir l'amor a l'hivern de la seva vida. Aquesta obra va ser representada
a partir del mes d'abril de 1915, en el Teatro de la Princesa de Madrid, repetides
ocasions per Margarida Xirgu i Ricardo Puga.
Margarida Xirgu i Ricardo Puga interpretant "El amor tardío".
Foto Flickr
El
28 de juny de 1913 va escriure a la revista "El Fígaro" l'article
titulat "La sombra de Martí", on partia de la contraposició
entre Ariel i Calibán -segons l'havia concebut José Enrique Rodó-
per a oferir algunes consideracions sobre la poesia martiana i sobre la transcendència
del seu missatge. Per altra banda, per la labor de transcriure els manuscrits
de les obres completes de José Martí, Gonzalo de Quesada Aréstegui
va contar amb la col·laboració de la poetessa Aurelia Castillo de
González. A ella li va dedicar Hernández Catá l'article "La
sombra de Martí". En ell es pot trobar el germen del que seria el
seu llibre "Mitologia de Martí" de 1929. En aquest article va
exposar: <<...de espíritus como el de José Martí valiera
mejor decir que no se van: mezclados a la tierra patria, son como su aliento,
flota sobre sus arboles, cantan a lo largo de sus ríos, se ciernen sobre
sus hombres en las horas decisivas>>.
Retrat d'Alberto Galt
Escobar, que signava com Alberto Insúa a les seves obres en col·laboració
amb el seu cunyat Alfonso Hernández Catá.
Foto
Javier de Costromori
El
23 de gener de 1914 va estrenar, en el Teatro Lara de Madrid, en col·laboració
de nou amb el seu cunyat Alberto Insúa, la seva segona comèdia "En
familia", l'acció de la qual transcorre a Galícia. Aquest mateix
any va ser nomenat Cònsol de Cuba a Alacant. El 1915 va estrenar la seva
tercera comèdia en col·laboració, una vegada més,
amb el seu cunyat Alberto Insúa, "Cabecita loca", i va publicar
la col·lecció de novel·les curtes "Los frutos ácidos",
compost per les novel·les curtes: "Los muertos", "El laberinto"
i "La piel", que giren entorn de la pèrdua de valors de la societat
moderna i que formen un "corpus" qüestionador dels valors, no només
de la societat burgesa sinó de la modernitat i del que aquesta representa
per a l'home. Les tres coincideixen en desenvolupar el motiu de la mort -tema
assidu en l'obra d'Hernández Catá- encara que aparellat a un segon,
rector del text: el mestissatge, la marginació social i l'espiritualitat.
Així mateix, reflexionen sobre l'identitat de l'home que absurdament no
pertany a cap lloc i és obligat a formar el seu espai específic
fora de la societat. És l'ésser humà i el seu comportament
qui, en aquestes històries, anirà a traçar un camí
d'exclusió i marginalitat. Temàticament aquest llibre es partiona
d'altres col·leccions per centrar els seus conflictes en la mort social
més que en la pèrdua física. És l'home turmentat i
empès per regles i interessos econòmics, polítics o racials.
El mateix ésser relegat a una zona de confluències i que troba en
la marginació la seva pertinença a la societat. Però aquí
mateix estarà la ruptura, doncs l'exclusió i el qüestionament
el duran a acabar amb lo ja establert: li serviran de trànsit cap a la
mort. I llavors apareixerà, també, la tornada a una de les interrogants
constants en Hernández Catá: si l'ésser humà val per
se o pel que decideix la societat, segons els valors heretats.
A
la novel·la curta "Los muertos", publicada per primera vegada
el 1915 a la revista "Cuba Contemporánea", detalla una atmosfera
ombrívola que exposa el trànsit cap a la mort com alliberament d'un
grup de leprosos. Hernández Catá narra la historia d'una mansió
esdevinguda en leproseria i la dels seus habitants, reclosos contra la seva voluntat,
com si pertanyessin a alguna novel·la de Dostoyevski. Aquests homes busquen,
costi el que costi, una sortida pel seu abandó i un poc d'alleugeriment
a la seva malaltia, tant de l'ànima com del cos. Les ficcions socials teixides
entorn de la lepra pertoquen fonamentalment als temes "pecat" i "mort"
associats a ella. Els leprosos han de purgar una sèrie de pecats cíclics
en els que la societat s'identifica i que, costi el que costi, tractarà
d'ocultar. Si per a Miguel de Unamuno, contemporani d'Alfonso Hernández
Catá, l'enveja era la lepra que corcava a Espanya; per a Catá la
veritable, estava en l'apatia i en l'exclusió, dues cares de la falsa misericòrdia.
Una tècnica comuna en Hernández
Catá va resultar caracteritzar als personatges a través d'àlies,
que englobaven ja sigui un aspecte preponderant de la seva personalitat o del
seu ofici. El Coco, el verdugo, el practicant, el marmessor, no tindran caràcters
definits en la història; en canvi seran símptomes evidents de la
desídia social. En l'altre extrem és troben aquells leprosos personatges
nominats que tenen una personalitat definida i participen directament en la trama:
Remigio, Samuel, Juan i els dos vells, que simbolitzen la gula, la luxúria,
la ira, l'avarícia i la mandra, respectivament. En el bàndol oposat,
don Manuel, Quico, Antoñito i Ramón equilibren l'eix bondat-maldat
sobre el qual han estat creats. Just al mig d'aquests dos conjunts sobresurt la
figura de Sor Eduvigis qui assoleix independitzar-se del malnom del Coco al relacionar-se
amb els malalts, i al funcionar com ajudant quan tracta de modificar la realitat
imperant. El gran cronótop de la història, i element fonamental
en la creació de l'ambient, ho constitueix la mansió on s'aixeca
la leproseria. A ella està dedicada la primera de les cinc parts de la
novel·la curta: al seu naixement, florida i decadència; establint
així una equivalència implícita amb els malalts que l'habiten.
Sorgeix del testament de Doña Emília com una gran ficció
i d'ella depenen tots al seu voltant. A l'obra, l'espai apareix presentat a través
de motius que semànticament projecten empobriment, degradació, presó
i mort. L'espai va tancant-se entorn dels personatges de forma accelerada fins
a convertir-se en una veritable presó, no només per la construcció
sinó pel rebuig de i per als seus habitants. Per als habitants de la leproseria
existeixen dues zones clarament definides i inviolables: els està prohibit
sortir als leprosos i se'ls limita cada vegada més l'espai al que pertanyen
(murs, patis, reixes i finalment una gran tàpia). D'igual forma, els metges,
practicants i monges, solament tenen un accés limitat al saló on
es reuneixen els malalts. L'hospital, és el lloc "frontera" on
es produeixen els descobriments i on els personatges van a permetre's algunes
llibertats que, per les característiques dels espais propis, no els serien
possibles. El binomi temps-espai unit al motiu de la mort i als personatges, defineixen
el present de l'home modern com un "deja vu", una tornada constant,
com un cicle que ha de ser vençut i que es reprendrà al morir. El
futur es projectarà tancat i aclaparador, negant la possibilitat d'una
solució als conflictes i convertint indistintament a l'home en una entitat
particular i general d'una societat que ha transformat els seus valors per ambició
o apatia. A l'altra novel·la curta "La piel", escrita el 1913,
va narrar la història del mulat Eulogio Valdés, aguaitat i copejat
pels prejudicis racials i també es percep, en el to gairebé expressionista
de la narració, la projecció de la realitat com un gran engranatge
cíclic que l'impedeix al ser humà modificar-la.
Retrat d'Alfonso Hernández Cata.
Foto
En Caribe
La mort es va convertir en un dels temes àmpliament
treballats per Hernández Catá. La poca preparació de l'home
per a morir o per a enfrontar la pèrdua d'altre ésser humà,
és produïda, en gran part, pel temor a lo desconegut i pels diferents
factors subjectius que envolten al fenomen. La mort va ser una de les seves més
complexes obsessions. El 17 de juliol de 1915, Margarida Xirgu va estrenar "La
mujer desnuda" d'Henri Bataille en traducció d'Hernández Catá
en el Teatre Novetats de Barcelona. Aquest mateix any Catá va publicar
la novel·la curta "La madrastra". El 1916 va estrenar la seva
quarta comèdia en dos actes i en prosa, en col·laboració
de nou amb el seu cunyat Alberto Insúa, "La culpa ajena". Aquest
mateix any va publicar la seva novel·la en forma de gregueries "Fuegos
fatuos" i les novel·les curtes "Girasol" i "Los ojos
zarcos".
El 1918 va arribar a Madrid ascendit com Cònsol
de Cuba de primera classe. El 1919 va publicar el llibre "Zoologia pintoresca".
Hernández Catá va mostrar una gran afició cap al cultiu del
conte d'animals, des de l'escriptura del seu primer llibre. No ha de pensar-se,
per descomptat, que fora procliu a les faules. Per tenir molta inclinació
a l'home, d'aquí la seva evident filantropia, fixava la seva atenció
en els animals. En una literatura tan escassa d'aquesta modalitat creativa, va
produir relats en els que la penetració en l'esperit dels seus zoològics
personatges, entrelluca molt humans reconcomis. El 1919 va estrenar la seva cinquena
comèdia dramàtica en tres actes "El bandido", després
la seva sisena comèdia "Nunca es tarde", escrites ambdues, una
vegada més, en col·laboració amb el seu cunyat Alberto Insúa
i també va estrenar la seva primera comèdia en tres actes, escrita
en solitari, "La casa deshecha" que va protagonitzar Margarida Xirgu
a la seva estrena i en diverses representacions més. El domini del diàleg
-sempre present en les seves narracions- li va permetre traspassar fàcilment
els límits entre la narrativa i el gènere teatral. Els incidents
en la creació i posta en escena de les seves comèdies, els va narrar
amb luxe de detalls Alberto Insúa a les seves "Memorias".
Portada de la comèdia "La casa deshecha".
Foto Todo Colección
El
1920 va publicar la col·lecció de contes psicològics "Los
siete pecados", distingida pel seu to confessional i melodramàtic,
per la complaença en lo morbós i per la concepció fatalista
de l'existència. En el conte "La media muerte" va narrar la història
dels germans bessons Duffy, sempre units en vida, separats per la mort, i que
emprenen l'insolent desafiament d'un retrobament en el més enllà.
En un altre conte de la mateixa col·lecció, "La mala vecina",
va exposar que no és sinó la mort mateixa, la qui arrossega a un
nen aterroritzat per ella.
Dintre de la labor periodística
d'Hernández Catá sobresurten texts com la sèrie de catorze
articles publicats de juliol a octubre de 1921 sota el títol de "Crónicas
de Hernández Catá", en ocasió de la lluita dels marroquins
en favor de la seva independència del domini espanyol, que va publicar
el diari "El Mundo" de L'Havana. Aquesta actitud en favor de l'emancipació
dels marroquins, va provocar que el Govern espanyol sol·licités
la seva expulsió de Madrid i fora acomiadat com Cònsol de primera
classe de Cuba i fora traslladat transitòriament com Cònsol a L'Havre,
que va ser el lloc on va iniciar la seva carrera. El 1921 també va publicar
la novel·la "El placer de sufrir" escrita l'any anterior i va
estrenar la seva segona comèdia en tres actes, escrita sense col·laboració
alguna, "La última flecha". El 1921 va publicar la seva novel·la
"El drama de la señorita de Occidente", en la que va descriure
el contrast de personatges i l'ambient de Filipines amb el d'una família
catalana; i sobretot la protagonista i la temàtica dels prejudicis racials
. Aquest mateix any va publicar també les seves novel·les "Estrellas
errantes", "La patria azul", "El nieto de Hamlet" i "La
voluntad de Dios".
Retrat d'Alfonso Hernández Catá.
Foto
Archivo Cubano
El 1922 va escriure la novel·la
"El corazón" -que es va publicar al següent any- d'estirp
naturalista gairebé al peu de la lletra, sobre la tensió eròtica
triangular: els sinuosos nexes entre un metge, la seva esposa i una infermera.
Parla del cor ideal, construeix una relació binària amb el múscul
visceral, sagnant, i parla de la qualitat irresistible i hipnòtica de la
sang, on sang és també igual a sexe. També el 1922 va publicar
el conte o narració breu "La casa de las fieras", del que cap
destacar relats tan valuosos com "Nupcial" i "Dos historias de
tigres", comparables als de l'anglès Rudyard Kipling i als del uruguaià
Horacio Quiroga. L'interès a sondejar els comportaments humans va conduir
a Hernández Catá a incursionar en contes o històries d'animals,
a partir dels quals podien plantejar-se diferents conductes, i amb els que també
va demostrar el seu bon domini del diàleg. El 1922 va publicar també
la seva novel·la "La muerte nueva", que segons l'intel·lectual
cubà Juan Marinello va ser la seva millor obra. Altres van afirmar que
en les seves novel·les es veia més al dramaturg que al novel·lista.
No obstant això, les seves novel·les semblen demorar-se en certs
procediments literaris, mostren un to que sembla detenir-se en tècniques
deixades enrere; en les seves narracions extenses sembla com si Hernández
Catá perdés la substància del seu relat, el domini del seu
preciós instrument expressiu, per altra banda tan eficaç en les
seves novel·les breus i en els seus contes. No va conquistar en les novel·les
el mestratge que ensenyoreix els seus relats més breus. El 1922 també
va publicar les novel·les "Los ojos claros", "El aborto",
"El límite" i "Una mala mujer", on va exposar la fantàstica
psicosomatització de la culpa relacionada amb la lascívia i el sexe,
i en la qual un mosso mossegat per un gos i enfebrat, determina tirar-se un tir
inferint des de l'ambigua mirada de la mare, per la possibilitat de la seva metamorfosi
en lobisò. Aquest mateix any va publicar també el conte "El
sembrador de sal" dedicat a Carlos Loveira, en el que relata la violència
homicida de la conquesta amorosa en el territori del cos lesbià. També
el 1922 va publicar els seus relats curts "Fantasmas" i "Pisapapeles".
Més
enllà de la distinció d'elements identitaris sobre lo cubà
o lo espanyol, tot i que les històries se situïn en espais nacionals,
en els contes d'Hernández Catá s'evidencia una preocupació
per les contradiccions socials i pels conflictes humans en tot el seu dramatisme
i universalitat. En aquest sentit, la seva obra va representar una línia
més cosmopolita, lliure de lligaments nativistes o costumistes, dintre
de la narrativa cubana d'aquesta etapa. La convergència de trets modernistes
i naturalistes a l'obra d'Hernández Catá pot notar-se en la prosa
preciosista de fortes atmosferes sensuals i en la tendència cap a un psicologisme
que explora a l'humà universal. L'ex-libris d'Hernández Catá,
que resava: "apasionadamente hacia la muerte", de certa manera sintetitza
el seu sentiment tràgic de la vida i de l'art: en les seves obres, es repeteixen
amb freqüència els desenllaços funests de personatges angoixats,
temperamentals o hipersensibles, els quals moltes vegades deriven en la bogeria
o en la destrucció total. Algunes de les seves narracions s'inspiren en
la pobresa ètica o en successos de l'esperit, de manera que es tracta,
en la seva majoria, de casos psicològics que limiten amb lo morbós
i lo patològic. Tot això va comportar que la seva obra fora estudiada
en el volum "Literatura y psiquiatría" de 1950, on el psiquiatra
espanyol Antonio Vallejo Nágera va dedicar un capítol per a examinar
diversos contes d'Hernández Catá, qualificat en aquestes pàgines
com: <<el literato moderno que más cuidadosamente ha especulado sobre
sus casos dentro de la realidad clínica>>.
El
1923 va publicar la seva novel·la "Bajo la luz" i el 1924 la
novel·la "El libro de amor". A les seves novel·les i assajos
s'aprecia la seva actitud crítica i especulativa, i el seu esperit cosmopolita,
atret pels temes sensuals. El 1925 va tornar a Madrid com Cònsol de Cuba
de primera classe, quatre anys més tard després del seu acomiadament
el 1921. Aquest mateix any va estrenar en col·laboració única
amb Eduardo Marquina, i amb bastant d'èxit, la comèdia "Don
Luis Mejía" en la que va calar, amb aguda penetració, en la
psique de l'antagonista de don Juan Tenorio. El 1926 va publicar la seva novel·la
"El bebedor de lágrimas", en la que el seu millor moment és
quan el protagonista contempla la badia de Santiago de Cuba i recorda el desastre
de l'esquadra espanyola. Aquest mateix any va publicar el seu conte "La quinina",
publicat originalment a la revista "Social" amb el títol "Mandé
quinina", en el que s'adverteixen molts elements autobiogràfics, sobretot
relacionats amb els records d'infantesa entorn del començament de la Guerra
d'Independència de 1895, dos anys després de la mort del seu pare.
Hernández Catá, la seva esposa i els seus cinc fills, el 1923.
Foto Iconografía Cubana
Hernández
Catá el 1927 va publicar la col·lecció de contes "Piedras
preciosas". Tres d'aquestes narracions duen per títol: "La perla",
"Los brillantes" y "El rubí", en les quals va demostrar
quant li interessaven com material de les seves obres, els casos patològics
treballats amb la major cura estètica. Altres narracions pertanyents a
aquesta col·lecció són: "La carta", "El testigo",
"Cuento de miedo","Cuento de amor", i "Cuento de misterio"
on jugant el protagonista a ser fantasma acaba tornant-se fantasma. El 1928 va
publicar la novel·la "El ángel de Sodoma" prologada per
Marañón i epilogada per Jiménez de Asúa, i en la que
va abordar el tema de l'homosexualisme masculí. El 28 de setembre d'aquest
mateix any va estrenar, en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, la sarsuela en
tres actes i en prosa "Martierra" amb llibret seu i amb música
del mestre Jacinto Guerrero. L'acció se situa a Martierra, un poblet imaginari
enclavat entre la muntanya i el mar. Va conrear amb igual èxit les tres
modalitats de la narrativa: la novel·la, la novel·la curta i el
conte. En Hernández Catá s'ajunten trets de la literatura norantista
espanyola i del Modernisme hispanoamericà. La seva prosa va ser genuïna
prosa modernista, treballada amb art, castigada i elegant, i li va donar realç
a la seva producció. Cap assenyalar la riquesa del seu lèxic i el
colorit i elegància de les seves imatges. L'esperit modernista va ser,
a la península, una realitat vista a través de dues perspectives:
els escriptors del 98, observadors de la seva nova circumstància històrica
amb un llenguatge distint; també, els seguidors rubendarians que manejarien
no només el canvi d'estructures formals com la musicalitat o la recerca
de la bellesa; sinó l'apropiació de l'esperit d'una nova època.
La literatura d'aquestes dues primeres dècades duria en si una càrrega
important de malenconia i recerca d'evasió com mitjà de modificar
el moment. L'altre costat del mateix fenomen estaria en el rescat de lo nacional
a través del paisatge. El llenguatge enramaria per les lleres de la naturalitat
i senzillesa per a uns i per a uns altres es tornaria suggeridor, estudiat, musical:
per a ambdós, preciosista i abocat a trobar lo que ha de ser redimit. El
pessimisme d'aquesta etapa parteix de la decepció del ser humà davant
la realitat circumdant, la qual desemboca en dos grans conflictes mundials per
un domini hegemònic del món. Ambdues conteses van tocar a Hernández
Catá, qui va respondre de forma similar als seus contemporanis. Entre els
trets modernistes hi han alguns que el caracteritzen i distingeixen: el cosmopolitisme,
que neix no tant, encara que també, de la seva vida errant, sinó
més aviat del seu afany de visualització i descripció de
nous mons; a això s'uneix l'orientalisme, que l'allunya del realisme de
cort provincià i el duu a descobrir mons i personatges exòtics.
A això podem afegir l'americanisme, més obvi, ja que gran part de
la seva vida es va desenvolupar en aquests ambients d'Amèrica del Sud.
Retrat
d'Alfonso Hernández Catá a la seva biblioteca.
Foto Iconografía Cubana
Va reunir una àmplia
bibliografia martiana que li van remetre durant diversos anys, on estigués,
els seus amics, Arturo de Carricarte, Argilagos i altres. Va sostenir relacions
amb alguns intel·lectuals del Grup Minorista -com Juan Marinello, Emilio
Roig de Leuchsenring, Jorge Mañach i Rubén Martínez Villena-
i va llegir amb passió les obres del més gran dels poetes i revolucionaris
cubans, José Martí, publicades a Cuba, a partir de 1913. Com resultat
de tot això, va publicar el 1929 l'assaig "Mitologia de Martí"
. No és una biografia novel·lada de José Martí; és
mes bé un conjunt d'estampes biogràfiques, d'evocacions històriques,
de relats que directa o indirectament estan lligats a la vida i a l'ideari martià.
En dit assaig va narrar a "El entierro de José Martí",
l'exhumació d'aquell home caigut al camp de batalla, la trajectòria
del qual, lluminosa en aquells dies, desconeixia. Sens dubte, aquesta obra conté
dos dels contes d'Hernández Catá de mes profund patriotisme i de
més qualitat literària: "Apólogo de Mary González"
i, sobretot, "Don Cayetano el informal". Aquest últim és
el seu conte cubà més notable, a causa de la temàtica cubana
i martiana que el caracteritza. En les dècades dels 20 i dels 30, s'adverteix
en l'obra d'Hernández Catá cada vegada amb major força, l'interès
explícit per temes cubans i per les problemàtiques sociopolítiques
de la república neocolonial.
També el 1929 va
estrenar sense col·laboració alguna, en solitari, la seva última
obra teatral, la comèdia en tres actes "La noche clara". A l'abril
de 1930 Hernández Catá va visitar, a la Universitat de L'Havana,
a l'Asociación de Estudiantes de Derecho, i va donar suport a la lluita
dels estudiants universitaris contra la dictadura de Gerardo Machado i els hi
va transmetre la solidaritat en la seva lluita dels estudiants espanyols. Aquest
mateix any va publicar el seu conte solt "La niña débil".
El 1931 va publicar el seu únic llibre de poesia, "Escala", que
reuneix bona part de la seva producció lírica i en el que va donar
testimoniatge que el Modernisme el va inclinar a dedicar-se a la literatura. Va
conèixer a Rubén, va ser el seu admirador i va contribuir a la projecció
de les lletres americanes cap a Espanya i a la mútua influència,
fins a fer una sola literatura en castellà a Hispanoamèrica i a
Espanya. En efecte, la seva obra, es caracteritza per posseir els trets modernistes
fonamentals, que poden detectar-se perfectament en el seu llenguatge. El seu cromatisme
és la prova més fefaent de la influència del Impressionisme
pictòric, que es fa símbol de la mà del Simbolisme francès.
La paraula modernista ressalta per la seva lluentor: són pedres precioses
que van encastades tant en la poesia com en la prosa, colors que s'oloren i són
tàctils; i la mateixa prosa arriba a tenir musicalitat, és a dir
ritme i harmonia interns, que s'aconsegueixen amb la combinació pretesa
de paraules sonores. La descripció de la dona s'até al prototip
dels escriptors d'aquest principi de segle. Sens dubte aquí perdura el
Realisme descriptiu, que es combina perfectament amb la paraula modernista. Com
poeta va reunir també en la seva obra "Guitarra guajira" les
seves composicions que freguen temes insulars: "Tres momentos", "El
secreto" i "Separación", i va rendir tribut a la moda afrocubana
amb la rumba "La negra de siempre" i la composició "Son"
que Ramón Guirao va incorporar a la seva "Órbita de la poesia
afrocubana" de 1938.
El 1931 va publicar el seu llibre
de contes "Manicomio" amb magnifiques il·lustracions del gallec
Arturo Souto Feijoo, que semblen brollades d'una ment esquizofrènica. A
"Manicomio" va oferir una àmplia galeria de problemes psicopatològics.
És potser on estan recollits els millors contes d'Hernández Catá,
dintre del perfil temàtic de la bogeria, com: "Los ojos", "Los
muebles", "Cámara oscura", "Atentado", "Mil
y un crímenes" i "Deberes". Hernández Catá
va enllaçar la persistència del tema de la mort amb la bogeria,
en el preàmbul que va escriure pel seu llibre. Com afirma el propi autor,
hi ha una estreta relació entre les dues fatídiques germanes, encara
que no estiguin contínuament unides en la seva nefasta labor. A l'endinsar-se
en la ment i el cor humans, Catá ho fa no solament amb penetració
precisa, sinó que basa moltes de les seves històries en informes
psiquiàtrics o en documents clínics que corroboren les seves afirmacions,
imprimint-los un segell de veracitat. La bogeria i la mort s'integren en la trama
com si una comportés l'altra i fossin inseparables. Si el gran narrador
va expressar que: <<Un libro dado a luz, es algo íntimo que se separa
de nosotros; una disgregación anímica>>, pot categoritzar-se
la seva actitud literària com la d'un observador minuciós que meditava
els seus temes i els transmetia a través d'un procés de creació
gairebé dolorós. En algunes històries de "Manicomio"
apareixen temes que van, des de les aberracions sexuals més increïbles,
fins als conflictes psicopatològics de molt diverses implicacions. En el
conte "Los muebles", relata la història d'un home que angoixat
per la mort, viu en perpetu horror a l'espera de l'aniquilació de la vida.
No pot sofrir el pensament que uns altres el sobrevisquin i llegix amb fruïció
els obituaris per a alegrar-se íntimament que altres persones hagin mort
abans que ell. Al visitar una almoneda nota que hi ha mobles fins, de de molta
antiguitat. L'impressiona un armari francès, que data de cent cinquanta
anys enrere. Pensa amb terror com aquests mobles han sobreviscut als homes que
els van construir. Els mobles es tornen, davant els ulls del protagonista, en
ens reals que es burlen de la seva mortalitat i de quins és possible venjar-se.
Simbòlicament, el temor del protagonista que altres éssers el sobrevisquin
i objectes inanimats perdurin més que ell, no és més que
una aberració de l'anhel d'immortalitat que sent l'home. Els artistes i
escriptors solen afirmar el seu desig de no caure en l'oblit a través de
les seves obres; uns altres se senten perpetuats en els seus descendents; alguns
confien que la seva intervenció en fets grandiosos els donarà vigència
a la posterioritat. En aquest conte, el protagonista ha sofert una exacerbació
tal de la seva ànsia d'eludir la mort, que en la seva bogeria pensa que
la destrucció dels objectes duradors, com són els mobles, l'ajudarà
a aconseguir la immortalitat que tant desitja o tal vegada així es vengi
de la durabilitat de les coses inanimades sobre la vida dels homes. Precisa clau
la d'aquesta història, que s'endinsa en un dels més íntims
afanys de la humanitat: l'anhel d'eternitat.
Retrat d'Alfonso Hernández Cata.
Foto
En Caribe
Va publicar també, el 1931, el conte "El
mal barquero" que comporta, en el seu títol, el simbolisme del barquer
mitològic que creuava les ànimes a través de la llacuna Estigia,
en el seu viatge definitiu. Presenta el cas d'una dona, possessiva, gelosa i sensual,
que idolatra al seu marit. Ell tem abandonar-la per temor a la seva reacció
i acaba per suïcidar-se. Ella li guarda dol per a sempre i el seu estat mental,
que no arriba a la bogeria completa, zona intermèdia entre la raó
i el desvari, exaspera a un home entenimentat, duent-lo a perdre el seu equilibri
mental. Aquesta subtil partió de dues zones de la ment: la raó i
la bogeria, constitueix un símbol de les tenebroses aigües en que
sura el seny humà, susceptible de caure en una o altra ribera. La clau
s'estableix amb el fet del suïcidi del marit, impulsat per la sense raó
de la seva esposa.
Hernández Catá va publicar
el 1933 la novel·la curta "Los chinos" basada en l'ocupació
dels brasers antillans, espanyols i asiàtics, en l'expansió de la
indústria sucrera, arran de la Primera Guerra Mundial. En aquesta novel·la
curta hi ha un tall brusc amb el passat del narrador-protagonista, que s'incorpora
a una quadrilla de treballadors mal retribuïts, sostraient-lo així
l'autor de la seva realitat habitual i llançant-lo a un món que
li és aliè. L'ambient es caracteritza per la multiplicitat ètnica,
que l'imparteix universalitat, a pesar de circumscriure l'acció a un escull
de la costa cubana. Un agitador entra en acció i aprofitant el descontent
general, assoleix que els homes es declarin en vaga. L'arribada d'una quadrilla
de xinesos deslliga el conflicte i la seva diligència en el treball els
fa execrables davant els vaguistes, que enverinen als intrusos orientals i tots
moren. El narrador-protagonista havia emmalaltit i febril i inconscient, s'havia
mantingut com suspès sobre els esdeveniments. Aquesta separació
entre el relator i el temps de la història, crea un àmbit temporal
separat, ja que testimonia l'ocorregut marginat de l'acció. L'arribada
d'altre grup de xinesos per a substituir als seus compatriotes morts, simbolitza
la inexorabilitat del temps que es repeteix. Lo temporal i lo vital s'enllacen
en aquest final inesperat. El temps, símbol de l'òrbita existencial
de l'home, és la clau evident d'aquest relat.
Li va
seguir, en el mateix any, la publicació de la novel·la curta "Cuatro
libras de felicidad" destacant-se en ella, principalment, els relats: "El
gato", "Venganza", "El ciego" i "A muerte".
Va publicar també el seu volum de contes "Un cementerio en las Antillas"
on penetra en la destinació sociopolítica de Cuba i denuncia el
règim sagnant i tirànic de Gerardo Machado. Dos contes particularment
valuosos, "El pagaré" i "A él", concentren la
protesta d'Hernández Catá contra aquell desgovern recolzat en la
repressió violenta, la tortura i l'assassinat dels seus opositors. La temàtica
cubana -àdhuc sent breu- flueix com una veta contínua al llarg de
la seva producció narrativa, en forma més o menys evident.
Després
de ser encarregat de negocis a la Legació de Cuba a Lisboa i sent ja Delegat
a Espanya de la Sección de Información y Propaganda de la Secretaria
del Estado, va demanar el seu alliberament del càrrec al gener de 1933
per estar en desacord amb la política repressiva del dictador Gerardo Machado.
A l'octubre del mateix any, després del derrocament de la tirania, les
noves autoritats el van nomenar Ambaixador de Cuba a Madrid, davant la República
espanyola, però va renunciar pocs mesos després d'acceptar la responsabilitat,
al gener de 1934.
Va fer amistat amb Rubén Martínez
Villena i a la seva mort a causa de la tuberculosi, el 16 de gener de 1934, li
va dedicar l'article: "Muerte de un joven", en el qual va bolcar la
seva estimació pel dirigent comunista. El 1935 com representant de Cuba
va ser nomenat Ministre de Panamà i Alejandro Casona va estrenar, a València,
la comèdia "El misterio de María Celeste" escrita en col·laboració
amb Hernández Catá i basada en el seu conte "María Celeste"
que va aparèixer a l'antologia "Cuentos del mar" de Gustavo Eguren.
És un conte en el que apareix lo fantàstic com clau narrativa d'essencial
significat. El vaixell "María Celeste", trobat a la deriva, sense
tripulació a bord i sense senyals de violència, intriga i sorprèn
a tots a l'any 1872, data de la misteriosa troballa. En aquesta història
no hi ha sobrevivents que puguin explicar lo succeït i arriba a saber l'autor-narrador,
a través de les comunicacions d'una mèdium, lo que veritablement
va esdevenir. Aquest personatge, no partícip de l'acció, és
vehicle inconscient del missatge d'altre ésser que va protagonitzar els
inexplicables fets: el cuiner del vaixell, que va relatar, com embriagat per la
seva fantasia, i va explicar històries fabuloses als ingenus tripulants
i els va parlar d'una illa remota, sense nom conegut i absent dels mapes, que
era un veritable paradís terrenal. Durant la navegació, van trobar
una illa desconeguda que van associar amb les descripcions del cuiner i van creure
en el miratge de la fantasia, exacerbats per les desbordades faules, convertides
en somni. La imatge del paradís entrevist, perdut i no recobrable, és
un poderós símbol dels anhels humans d'impossible realització.
La frustració d'un somni idealitzat és de vegades més cruel
que el fracàs d'una realitat viscuda. Al desembarcar a l'illa somiada,
després dels entusiasmes inicials, el vaixell trenca les seves amarres
i desapareix a la deriva. Els homes es van transformant en éssers brutals
i obliden les regles de la convivència civilitzada. Aquesta reculada a
una condició primitiva revela una clau de la conducta humana, que es conté
per les limitacions que la societat l'imposa, però que deslliga sense fre
al veure's fora d'aquest àmbit restrictiu. Es revela així altra
reiterada clau d'Hernández Catá: la fragilitat de la ment i de la
conducta humanes i les seves possibilitats de caure en la bogeria i en el crim,
davant circumstàncies no usuals. Molts dels seus relats poden classificar-se
com psicopatològics i en ells apareixen éssers malalts de la ment
o el cos, de vegades d'ambdós i que, generalment, acaben les seves vides
i les d'uns altres de manera tràgica. La major part de les històries,
classificables en aquest grup, mostren una penetració psicològica
extraordinària i característiques que acusen un coneixement científic
dels casos que presenta.
El 1936 el novel·lista Eduardo
Barrios va seleccionar i va prologar l'àmplia col·lecció
de "Sus mejores cuentos" editada aquest mateix any, a la que pertany
el conte "Noventa días", l'acció del qual se circumscriu
a l'estació primaveral, en el transcurs de noranta jornades. La contenció
de la primavera en un nombre prefixat de dies, que trastornen a molts i en que
acaban tràgicament dues vides, es converteix en una "separata"
del transcórrer normal del temps. Els canvis en la personalitat dels recent
casats i la transformació del plàcid ritme de vida del poble, se
situen en un procés cronològic que emmarca els dies en una càpsula
temporal, apartada del decursar lògic de les estacions. S'observa en alguns
contes d'Hernández Catá, veritables mons a part, ambient i fets
sense molta relació amb la realitat coneguda. En aquest conte, l'espai
temporal es crea per a presentar esdeveniments i emocions desusats. La commoció
psicològica col·lectiva és un símbol de la vulnerabilitat
de la ment humana i la seva reacció il·lògica és la
clau que impulsa el tràgic desenllaç d'aquest relat, que coincideix
amb el final de la embogidora primavera capaç de pertorbar la ment humana.
Aquest mateix any va publicar també la col·lecció de narracions
"Cuentos" i el conte solt "La cara perdida".
Hernández
Catá, el 1937, va obtenir la representació de Cuba a Xile, amb rang
de Ministre. A Santiago de Xile es va integrar a la tertúlia literària
que es reunia a la llibreria "Nascimiento", fent amistat amb escriptors
tan afamats com Joaquín Edwards Bello, Mariano Latorre, Domingo Melfi,
Eduardo Barrios i José Santos González Vera. Va fer amistat amb
aquests i altres escriptors del continent, com José Eustaquio Ribera, Ricardo
Güiraldes i Rómulo Gallegos, entre els quals tenia ja un prestigi
ben guanyat, buscant nous camins per a la narrativa en aquells moments en que
s'estava afermant el Modernisme. Catá va oferir conferències en
diverses institucions culturals i també en la Universitat de Xile, on va
ser professor de Valores Literarios de la Escuela de Verano. També el 1937,
va publicar el seu conte solt "Aquel espejo" que és una història
que sembla va a desembocar en lo fantàstic, però es queda en un
fi límit, a l'excloure del desenllaç la possibilitat que s'insinua.
L'aparició misteriosa del mirall en una casa familiar, crea una commoció,
doncs l'inquiet cristall és capaç de revelar el futur i de posar
de manifest les qualitats positives i negatives dels que és miren en ell.
El subconscient surt a la superfície inusitadament. Això crea una
tensió creixent, al sospitar els familiars que els altres van a les golfes,
on han confinat al mirall i que van allí per a mirar-se i saber els íntims
secrets dels altres. Al trencar-se el fatídic mirall, retorna la tranquil·litat
a la llar. El símbol del mirall, al reflectir la imatge veritable de l'home,
revela com es fa intolerable per a la humanitat el fet de conèixer-se a
fons. La clau narrativa es funda en la necessitat d'existir, creient en les mentides
vitals que acompanyen a molts éssers, que prefereixen ignorar les seves
fosques fallides interiors. Lo sobrenatural eludeix l'explicació raonable,
en canvi lo misteriós pot tenir una base en la realitat normal i és
accessible a la comprensió. Lo fantàstic es basa en la incertesa,
que pot o no quedar en el camp de l'inexplicable.
El 1937
va aparèixer també en la "Revista Nacional de Cultura",
a L'Havana, el conte "Cocktail", que va ser un dels últims que
Catá va escriure. Presenta un curiós cas de concubinat entre un
mariner escocès i una mulata axinada. L'acció ocorre a L'Havana
i la dona utilitza tres noms: María, Flor de Loto i Balbina, que corresponen
a la confluència de sangs que corre per les seves venes. En ella, aquesta
barreja ètnica no s'integra en harmonia psicològica normal, per
contra, tres diferents personalitats apunten separadament i cadascuna d'elles
té característiques pròpies i acusa canvis temperamentals.
Catá, per a subratllar la fusió de races a l'Illa, que crea una
fisonomia cultural pròpia, descriu fruïciosament els còctels
que es preparen en els bars i suggereix que cada licor pot produir un efecte diferent.
També narra com els músics ambulants caminen amb els seus instruments
típics pels carrers de la ciutat, oferint un còctel musical que
penetra per la via auditiva i trastorna els sentits. La mulata vol abandonar a
l'escocès que la maltracta i demana ajuda a alguns mariners visitants i,
al no assolir-ho, l'assassina. Al descobrir el crim, la policia cerca a tres persones
que semblen haver comès l'assassinat. Per a eliminar al seu amant, la triple
personalitat de la dona es va desdoblegar i cadascuna d'aquestes facetes es va
venjar, seguint les característiques de cada raça. Aquesta clau
narrativa és extremadament original, ja que presenta un conflicte ètnic-psicològic
que simbolitza la barreja racial que a Cuba existeix i que no sempre arriba a
una harmònica integració. A Catá li van interessar els problemes
socials en els seus diferents estrats, tant racials com econòmics i socials,
encara que en la seva obra no aparegui formalment la protesta.
El
1938 va ser nomenat Ambaixador de Cuba a Brasil. En tots aquests països hispanoamericans
va realitzar una notable obra de divulgació cultural, vinculant-se als
cercles d'artistes i escriptors. A Brasil va propiciar la publicació d'un
tom de les "Páginas escogidas de José Martí", traduïdes
al portuguès per Silvio Julio, amb pròleg del propi Catá,
però no va ser publicat en espanyol. En una carta al poeta cubà
Emilio Ballagas des de Rio de Janeiro, Catá li confessava: <<Mi drama?
Verá usted. No me gusta nada de lo que he hecho, y no quiero aumentarlo.
Siento en mi marejadas fuertes, comprensión, amor, visión aguda
de la vida, que ha cambiado mientras yo cambiaba también. Y quiero expresar
este otro mundo con otro acento: pero hallé necesario una pared de silencio
para evitar ósmosis que, al cabo, hubieran equivalido a una continuación.
Sé que usted me comprende: por eso le escribo estas cosas que no le he
escrito a nadie. Nunca he trabajado tanto en mi arte como ahora que nada publico>>.
Aquest mateix any va publicar el conte solt "Casa de novela".
A
pesar de la versatilitat de la seva obra, que va transitar per gèneres
com l'assaig, el periodisme, la poesia, la sarsuela o el teatre, en realitat va
ser la narrativa: el conte o la novel·la curta, la que va merèixer
l'enorme reconeixement de la seva època, així com els elogis dels
crítics més destacats d'Espanya i d'Amèrica Llatina. En aquest
sentit, sobresurt la consciència que va tenir sobre el propi gènere,
dintre del qual va ser defensor, sobretot, de la novel·la curta. No obstant
això, les seves millors obres van ser els contes, encara que en alguns
d'aquests s'assenyalen tècniques més pròpies dels dramaturgs
que dels narradors i en uns altres un pronunciat caràcter assagístic.
Són els seus contes i novel·les curtes, relats fefaents de la vida
de principis de segle. La psicologia dels seus personatges i l'exteriorització
dels seus sentiments i passions, descriuen un quadre viu de l'existència
personal i social de l'època del primer terç del segle XX. Aquests
quadres de costums, descripció de la societat real del seu temps, es converteixen
moltes vegades en denúncia social de la burgesia dominant, que lleva la
raó als qui l'han acusat de falta de sensibilitat social. Va saber embastar
les seves narracions amb encert singular: va imprimir elegància al seu
llenguatge, versemblança a les seves històries i, sobretot, va penetrar
en la consciència i en la ment de l'home, amb intensa comprensió
dels seus conflictes i va sorprendre la seva més recòndita intimitat.
Va contribuir a una nova direcció de la narrativa, com és la troballa
dels nomenats "punts de vista narratius", que després van influir
tant en el "boom" de la novel·la hispanoamericana. Fins i tot
es va incorporar amb els seus assaigs als tractadistes del relat curt, que ja
llavors, i encara després, es considerava un gènere menor, i va
establir la seva pròpia teoria sobre el valor intrínsec d'aquestes
narracions i els caràcters en els que avantatja a la novel·la, és
a dir en l'exigència d'equilibri en l'ordit de la trama i en la major perfecció
formal sobretot en la selecció i lluentor del llenguatge.
Però
segurament l'oblit i relegació a un segon pla de Catá, es degui
en part a la poca estima que han tingut els crítics de l'un i l'altre costat
de l'Atlàntic per aquest tipus de narracions en castellà; i que
fos considerat un dels "eròtics o "galants" i enquadrat,
amb més o menys encert, entre els que es van catalogar com la "generación
del Cuento Semanal". Prescindint d'aquesta discutible catalogació,
es pot afirmar que va pertànyer a una època, el primer terç
del segle XX, en que va triomfar la renovació de la literatura des de la
superació del Realisme del segle anterior, encara que aquest realisme estigués
encara present en Catá com en molts altres. Aquest moviment renovador,
que va ser fonamentalment el Modernisme, va triomfar en les dues ribes, on s'havia
iniciat independentment, però aviat va trencar les barreres d'Amèrica
i va irrompre cap a l'Occident europeu i es va convertir així en un moviment
renovador del castellà que va tenir especialment un sentit hispanoamericà.
Catá mai va abandonar els seus vincles amb les importants figures culturals
i literàries de l'Illa, igual que va col·laborar activament en les
principals publicacions; però els seus anys de formació i bona part
de la seva producció, no només narrativa sinó poètica,
teatral i periodística, es va desenvolupar a Espanya. No obstant això,
es va proclamar cubà i la seva literatura, a partir d'un discurs principalment
cosmopolita, és una reafirmació de les seves arrels hispanoamericanes.
L'assumpció de les característiques del Modernisme, que no han de
veure's antagòniques a les de la generació norantista, s'integren
en ell de forma orgànica i sincrètica com mostra del quefer d'una
època pletòrica de divergències, crisis i evolucions. Com
escriptor va haver de sofrir un cert exili: el no ser plenament admès ni
a Cuba ni a Espanya. A Espanya se'l va considerar un escriptor cubà; a
Cuba se li negava també amb freqüència la pàtria literària
per espanyolitzant. Va viure com un gran cubà i va escriure com un gran
espanyol. L'acusació de hispanisme que se li va imputar a Catá,
es va sostenir amb poca anàlisi de la seva pròpia obra. Perquè
a Catá no li interessava la reproducció de trets nacionals o regionals.
La recreació localista o autoctonista estava mes allà de les seves
apetències literàries. Se sentia lliure de lligaments ambientals,
de limitacions nativistes i de costumismes. El seu anhel d'universalitat, aquesta
ànsia per situar la pròpia creació per sobre de fronteres
geogràfiques, va col·locar a Catá en el tinter dels escriptors
espanyols que van voler superar el pintoresquisme. Per això no va subordinar
la seva creació a la recol·lecció d'anècdotes, cobertures
i altres elements de curiosos costums. Per aquest motiu el van titllar de hispanisme
o hispanitzant, quan van sobrevenir en les nostres lletres moments d'accentuat
nativisme.
El 1939 va publicar la seva última
novel·la curta "La galleguita" en la que descriu a la dona jove,
de no més de 24 anys, que ha arribat a Cuba per a servir en una casa burgesa,
i ha deixat a Espanya un drama personal, íntim, que amaga en el seu cor
ferit de mare soltera, doncs ha deixat al seu fill allí. Catá va
posar una especial cura i gust en els matisos que va aprendre del Simbolisme i
del Parnassianisme. I va emprar amb freqüència la sinestèsia
aplicada a la percepció sensorial; i sobretot va emprar el lèxic
típic dels escriptors modernistes, on: si no hi han cignes, està
present la flor de lis i les pedres precioses.
Alfonso
Hernández Catá al costat de Casablanca i de la esposa del jugador
d'escacs, a Rio de Janeiro el 1939.
Foto En
Carib
Catá està considerat com un dels millors
cuentistes de la seva generació per l'elegància i originalitat de
les seves obres. Va gaudir d'una enorme popularitat i les seves obres van ser
traduïdes a nombrosos idiomes. Les seves narracions solen ser de caràcter
realista, amb elements naturalistes; el seu tema més freqüent és
el de la psicologia patològica, amb tints melodramàtics, però
amb una prosa solta i àgil. Les claus de la seva narrativa han de trobar-se
a través del curós escrutini dels temes que reiteradament va utilitzar
en la majoria dels seus contes: la mort, el temps, el misteri, les malalties,
tant corporals com psíquiques i els conflictes emocionals. El plantejament
d'aquests factors donarà com resultat el desenvolupament de la trama, i
els recursos literaris que va utilitzar es converteixen en claus definidores i
precises. Els símbols estan predeterminats en fórmules originals
i deslliguen els esdeveniments, gairebé mai gradual i serenament, gairebé
sempre en sorpresius remolins espirituals. Entre els seus contes cal destacar
"Cámara oscura" i "Los monstruos".
"Cámara
oscura" refereix una història, basada en informes psiquiàtrics
sobre una joveneta, reclosa en un sanatori que parla repetidament de les seves
relacions sexuals amb un escultor que havia fet la seva estàtua. Estranyament,
el contacte carnal es va consumar a través de l'estàtua ja acabada.
La jove, embarassada, va tenir un avortament. Les investigacions de la família
i dels metges proven que mai va conèixer a un escultor i, no obstant això,
viu emocionalment una història imaginària que és per a ella
una poderosa veritat. Lo de l'avortament va ser cert, però l'estàtua
i l'artista mai van existir. Entre el narrador i el psiquiatra, les converses
creen un ambient de verosimilitat i la bogeria de la jove, explicada en termes
mèdics, es fa accessible al lector, sense desxifrar el misteri. Existeix
en el relat un poderós símbol, que és la impossibilitat de
separar els límits entre un fet viscut i un esdevenir imaginari, mostrant
un total desinteres per la realitat, que pot ser la clau del més agut desvari.
A
"Los monstruos", s'endinsa Catá en el delicat tema de l'herència
genètica i narra com una parella, harmònicament avinguda, té
dos fills completament deformes. La dona atribueix al seu espòs les anormalitats
que els nens hereten. Al tenir un fill amb un altre home que li neix igualment
monstruós, la jove embogeix. Clau d'aquesta història és l'angoixa
d'un ésser que arriba al coneixement de la seva involuntària culpabilitat
genètica que dona empenta a la seva bogeria.
El 8 de
novembre de 1940, a l'aeroport Santos Dumont, de Rio de Janeiro, va agafar un
avió, amb 15 passatgers més, per a dirigir-se a Sao Paulo, on havia
d'oferir una conferència. Tot just s'havia elevat l'avió sobre l'ancorada
de Botafogo, un petit avió militar va xocar amb l'aparell que anava Alfonso
Hernández Catá i es va precipitar al mar, a la Badia de Botafogo.
El cadàver, rescatat del mar, va ser posat sobre el paviment de l'ancorada
de la badia. El moment de confusió i improvisació va fer que en
lloc de ser cobert amb un llençol, ho fos simplement amb paper de diaris.
Un panegirista va fer una frase lapidaria: "Obrero de la letra de molde,
su mortaja inicial fue, adecuadamente, el papel impreso". A les butxaques
duia un conte sense acabar, "Seguro de muerte", en el qual treballava
durant aquests dies. La notícia va commoure als cercles literaris de Rio
de Janeiro, de Brasil i de tot el món hispànic. En els salons del
Palacio de Itamaraty, durant la sessió solemne dedicada a la memòria
d'Alfonso Hernández Catá, afavorida per la Comisión Brasileña
de Cooperación Intelectual i l'Instituto Brasileño-Cubano de Cultura,
van pronunciar sengles discursos la poetessa xilena Gabriela Mistral i l'escriptor
austríac Stephan Zweig. En les seves paraules, l'extraordinària
poetessa va recalcar els dots humaníssims de l'escriptor desaparegut i
els mèrits singulars de la seva obra literària, esmentant que: <<Sus
amigos han contado que el hombre viajero, enemigo del sedentarismo, no quería
para si una muerte postrada, un acabamiento pausado, que él decía
vergonzante. Dicen que hace muy poco, él hizo elogio de la otra muerte
viril que cumple su faena, como el leñador de la Amazonia, como el torrente
andino>>. El notabilíssim escriptor austríac, que patia el
seu bandejament americà impost pel feixisme i que va tractar a Catá
de prop, va exposar sobre l'amic mort: <<Necesidad vital era en él
dar a todo ser humano, aun al más extraño, algún signo de
su buena voluntad, una palabra amable, un gesto cordial. Para sentirse dichoso
había de sentir dichosos a cuantos le rodeaban. No podia vivir si no era
en medio de la gran cordialidad humana, y dondequiera que se hallase, creaba en
rededor suyo una atmósfera límpia y bienhechora>>.
Alfonso
Hernández Catá va tenir la sort i el privilegi que la seva memòria
no s'esvaís en l'oblit col·lectiu, ja que va contar amb la devoció
i l'esforç deixebla del doctor Antonio Barreras. Aquest va organitzar anualment,
des de 1941 fins a 1960, peregrinacions a la tomba de Catá, en el cementiri
de Colón a L'Havana, on en cada ocasió parlaven dos o tres escriptors,
professors o amics de l'autor desaparegut. A la primera commemoració van
participar Juan Marinello, Jorge Mañach i el propi Barreras. Aquestes inicials
dissertacions van ser recollides immediatament en una plaquette que va imprimir
el poeta Manuel Altolaguirre en el seu taller de La Verónica: "Recordación
de Hernández Catá. La Habana, 1941". En aquest moment, Antonio
Barreras va anunciar la creació dels Premis Nacionals de Conte Hernández
Catá, que aviat es van duplicar amb uns altres de caràcter internacional.
Aquests concursos, que mai van tenir suport oficial, van disposar d'un jurat permanent,
que estava compost per Fernando Ortíz, Jorge Mañach, Juan Marinello,
Raimundo Lazo i Rafael Suárez Solis, contant amb els auspicis del diari
"El País" i la revista "Bohemia".
El
8 de novembre de 1953 el seu marmessor literari, Antonio Barreras, va començar
la publicació de "Memoria de Hernández Catá", revista
que va incloure articles, comentaris, bibliografies, iconografia i reproduccions
de treballs originals o desconeguts de Catá, deixant constància
també del sostingut intercanvi epistolar que va sostenir amb intel·lectuals
del seu temps, com: Mariano Aramburu, Jesús Castellanos, José Antonio
Ramos, Max Henríquez Ureña, Luis Rodríguez Embil, Rafael
J. Argilagos o José María Chacón Calvo, entre altres. . Només
vuit nombres va poder publicar Barreras entre 1953 i 1954. Cap escriptor cubà,
excepte José Martí, va tenir tan constant i ferma devoció
com la que li va dedicar a Catá el magistrat Barreras.
El
1966 es va publicar a Espanya una recopilació de la seva cuentística.
Alguns texts han estat extrets
de "Hernández Catá: En Caribe. Enciclopedia de historia y cultura
del Caribe i EcuRed", "Itinerario de Alfonso Hernández Catá
(1885-1940)" de Salvador Bueno. Uneac i "Memorias" de Alberto Insúa.
