Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

137. ALFONSO HERNÁNDEZ CATÁ

 

Alfonso Hernández Catá va néixer a Aldeadávila de la Ribera, a la zona dels Aribes a la província de Salamanca, el 24 de juny de 1885, va ser escriptor de narrativa en contes i novel·les curtes, poeta, periodista, assagista, diplomàtic i dramaturg.

Era fill del tinent coronel de l'exèrcit espanyol, Ildefonso Hernández Lastras (1844-1893) destacat a Santiago de Cuba, i de la cubana Emelinda Catá Jardines (1856-1915) que pertanyia a una família arrelada a la zona oriental de l'Illa, que havia mantingut fermes posicions anticolonialistes. El seu pare Ildefonso Hernández, el 1874 , havia visitat a José Dolores Catá Gonsé, a la presó de Baracoa, per a demanar-li la mà de la seva filla Emelinda i el pare va acceptar. El matrimoni entre Ildefonso i Emelinda es va celebrar a Guantánamo, poc després de l'execució del pare de la núvia enfront d'una muralla del Fuerte de la Punta, el 24 de maig de 1874, per conspirar contra Espanya en plena Guerra dels Deu Anys. El seu oncle matern, Álvaro Catá Jardines (1866-1908), que va exercir com periodista a "La Lucha", "La Discusión" i "El Fígaro", es va incorporar a l'exèrcit mambí, va col·laborar amb Mariano Corona a "El Cubano Libre" en plena manigua, va arribar al grau de coronel i va ser elegit representant a la Cámara per Orient, a l'iniciar-se la república neocolonial.

El primer fill d'Ildefonso i Emelinda va ser concebut a Cuba i la seva mare va venir a donar-lo a llum a Aldeadávila de la Ribera, el poble natal del seu pare, ja que aquest s'havia pres un permís militar i passaven una temporada a Espanya. Als tres mesos mesos d'haver nascut, va tornar amb la seva família a Cuba per a residir a Santiago, on el seu pare ocupava un lloc a l'administració militar de Cuba.

Dels seus anys infantils a Santiago, el propi Hernández Catá, recorrent els carrers de la capital oriental el 1930, li contava al seu marmessor literari Antonio Barreras: <<Aqui, por esta calle y las aledafias (que eren les de San Tadeo i altres), jugué con mis compañeros infantiles a españoles y mambises, en plena guerra de emancipación. Tomaba tan en serio mi papel, que en más de una ocasión castigué la aparente bizarria de mis enemigos con la honda primitiva -arma infalible--, que manejaba a la maravilla...>>. Hernández Catá va haver de sofrir els estrips de la divisió i enfrontament que va produir la Guerra d'Independència de Cuba. Aquests estrips de l'ànima van començar molt aviat per a Alfonso, doncs la seva infantesa i adolescència es van forjar en plena guerra. Als deu anys va assistir al enterrament de l'heroi, poeta i revolucionari cubà, José Martí, caigut en el camp de batalla.

L'educació primària i secundària la va rebre al Colegio de don Juan Portuondo i a l'Instituto de Segunda Enseñanza, a la ciutat de Santiago de Cuba, al costat de la seva mare. Tenia vuit anys quan va morir el seu pare, a l'any 1893. Fet que li va deixar un profund buit i una insaciable inquietud, que va intentar omplir participant en revoltes juvenils. La seva mare va decidir, llavors, temperar el seu inquiet esperit amb la disciplina militar. Tenia 14 anys quan va ser enviat, el 1899, a Espanya, on més tard va ingressar el 1901, a l'edat de 16 anys, al Colegio de Huérfanos de Militares de Toledo com fill d'oficial espanyol per a seguir la petjada paterna, però allí no duraria molt i aviat escaparia amb diversos companys cap a Madrid, on va arribar a peu i en aquesta capital es va formar com l'intel·lectual que arribaria a ser, donant un tomb a la seva vida i integrant-se a la bohèmia literària madrilenya. Alfonso va escriure molt més tard: <<Tuve que dormir en las plazas y allí adquirí amistad con la majestuosa doña Urraca, cuya severidad preside el cónclave real de la Plaza de Oriente>>. Quan Alfonso va venir a estudiar a Espanya, el Modernisme estava en ple apogeu, Rubén Darío havia publicat "Azul" el 1888 i per tant els seus anys juvenils de residència a Espanya, van transcórrer mentre s'afermava aquest moviment.

A Madrid va viure durant uns anys -passant fam i penúria amb treballs molt corrents- amb lo que cobrava per les escasses col·laboracions que li admetien en alguns diaris i revistes literàries. Va aprofitar aquesta joventut bohèmia per a estudiar i llegir a la Biblioteca Nacional, que va ser per a ell com una espècie de llar de cultura contra el fred i la solitud. Va ser aprenent d'ebenista mentre estudiava francès i anglès, psicologia, història i literatura. Va travar amistat amb alguns escriptors, entre ells Eduardo Zamacois el 1904, Rafael Villaespesa i Ramón Gómez de la Serna, i sobretot amb el també hispà cubà Alberto Insúa, que en realitat es deia Alberto Galt Escobar (1883-1963) i que va canviar el seu primer cognom pel segon del seu padrastre, i de quina germana, Mercedes Galt Escobar (que segons altres errònies fonts es cognomenava Lila) es va enamorar, i amb la que després es va casar. Va conèixer a Madrid a Alberto Insúa, a les reunions literàries que efectuava, a casa seva, l'escriptor Antonio de Hoyos Vicent. Insúa havia nascut a L'Havana, fill del periodista espanyol Waldo Galt Insúa, qui, al concloure la dominació colonial, va regressar al seu país amb la seva família. Alberto Insúa recordaria freqüentment a Hernández Catá en els dos toms de les seves "Memorias". Dels seus primers contactes anotava: <<Tenia una memoria prodigiosa. Sentados los dos en algún banco de la Plaza de Bilbao, me recitaba versos de Dario, de Guillermo Valencia, de Nervo, de Julian del Casal, de toda la pléyade modernista. Usaba unas corbatas polícromas, con grandes mariposas. También era melómano: silbaba las sonatas de Beethoven y las rapsodias de Liszt. Pero su ídolo era Grieg>>. En aquesta època, Hernández Catá va començar a traduir alguns llibres i va assolir que Benito Pérez Galdós escrivís unes línies al director de "Blanco y Negro" perquè publiqués una col·laboració seva, lo que per fi va assolir després de moltes visites i algunes artimalies del jove narrador Wenceslao Fernández Flórez, que la havia conegut a La Corunya, el 1905, on s'havien reunit amb diversos joves escriptors, com Alberto Insúa i Francisco Camba.

No obstant això, no havia perdut el sentit de família i va tornar a Cuba el 1905, amb només 20 anys d'edat, i allí va reiniciar les seves activitats literàries i periodístiques, col·laborant en diferents diaris, entre altres en el "Diario de la Marina", en aquells dies ja un dels més prestigiosos. Apunten algunes biografies que, a L'Havana, va treballar com lector de tabaqueria -el que no és cert- i va començar a relacionar-se amb importants personatges de la política, de les lletres i amb els joves intel·lectuals cubans de la primera generació republicana. Entre ells estava Jesús Castellanos, amb qui va establir una relació estreta. Des de llavors va exercir el periodisme. El 1905 Hernández Catá va ser citat a l'antologia lírica "La corte de los poetas" .

Dos anys després, el 1907, va tornar a Espanya i el 22 de juny d'aquest mateix any, a Madrid, va contraure matrimoni amb Mercedes Galt Escobar a l'església madrilenya de San José, a la capella de Santa Teresa, lloc històric doncs en ella s'havia casat Simón Bolivar, el Llibertador d'Amèrica, amb una neboda del marqués del Toro. Alfonso i Mercedes, més tard, van tenir cinc fills. Hernández Catá va publicar la seva primera novel·la curta "El pecado original", a "El Cuento Semanal" de Madrid, que havia fundat i dirigia Eduardo Zamacois i després, en aquesta mateixa ciutat, va aparèixer el seu primer llibre "Cuentos pasionales" on es percep l'influx de Guy de Maupassant -tan interessat en els conflictes psicopatològics i la bogeria- i d'altres narradors francesos. Hernández Catá va ser un devot admirador de Guy de Maupassant. A "Cuentos pasionales" un fort cromatisme va acolorir les pàgines de prosa, en la descripció tant dels personatges com dels paisatges. Va expressar un erotisme que es barrejava i harmonitzava amb un misticisme, no només referit directament a lo religiós sinó en un sentit més ampli, a una clara visió espiritual de les coses i els éssers. En aquest aspecte Hernández Catá va tenir una estreta relació amb els "eròtics" i "galants", i especialment amb Felipe Trigo en novel·les com "La Áltísima" o "Murió de un beso", encara que la seva escriptura es va emmarcar en el moviment renovador del Modernisme. La primera edició de "Cuentos pasionales" va constar de sis contes: "La hermana", "El padre Rosell", "Un drama", "Otro caso de vampirismo", "Diócrates, santo" i "Un milagro", acompanyats per dues comèdies breus: "Horas trágicas" i "De la edad galante" -testimoniatge de la seva inclinació cap a la creació dramàtica- i d'una novel·la curta: "Tragedia". L'edició de 1920 va créixer en el seu contingut. En ella van aparèixer catorze contes i cinc comèdies. En el conte "Un milagro", va tractar de penetrar en la psicologia dels animals, en la qual arribaria al seu clímax amb "Zoologia pintoresca" el 1919 i, sobretot, amb "La casa de las fieras" el 1922. En el conte "La hermana" va desenvolupar una història de vesània eròtica al voltant d'un cas d'incest -la perspectiva era el cas clínic- que, en termes artístics, es comunica amb alguns sensuals i morbosos fantasmes de Poe. A la novel·la curta titulada "Tragedia", narra la història d'un esclau negre que embogeix de pur deliri sexual, a causa d'una joveneta blanca.

 


Caricatura d'Alfonso Hernández Catá.

Foto Flickr

 

Hernández Catá va tornar a Cuba amb la seva esposa i es va establir a l'Havana. Alberto Insúa recorda que després de les noces: <<... puede decirse que del altar saltaron los novios al barco, con rumbo a La Habana, pues allí contaba Alfonso con un tío carnal por la rama materna, don Álvaro, que ocupaba un puesto en la Cámara de Representantes, y era de esperar que nuestro pariente don Salvador de Cisneros Betancourt, Presidente a la sazón del Senado, no les negara su protección>>. Va arribar al seu país sense perspectives, solament amb la seva esposa i les seves il·lusions. Al juny de 1907 va iniciar les seves col·laboracions a la prestigiosa revista havanera "El Fígaro". Va escriure de nou en el "Diario de la Marina" i també a "La Discusión". En el diari cubà "Diario de la Marina" va publicar les seves novel·les per lliuraments: "Alma", "La sangre llama" i "La última copa". Aviat va obtenir la ciutadania cubana i el 1909 va ingressar a la carrera diplomàtica com Cònsol de segona classe. Des d'aquest moment dues facetes distintes, però complementàries de la seva vida, van constituir la personalitat d'Hernández Catá, va ser simultàniament diplomàtic i escriptor. Al febrer de 1909 va ser designat Cònsol de Cuba de segona classe a L'Havre, a França, amb l'haver anual de dos mil pesos. Va ocupar dit càrrec fins al primer d'octubre de 1911.

Alberto Insúa, a les seves "Memorias", conta la seva estada a casa del seu cunyat a L'Havre, els seus passejos i relacions amb artistes, escriptors i editors durant aquests dies. Hernández Catá participava en una tertúlia a L'Havre, a la qual concorria Raoul Dufy, que seria després, amb Matisse, un dels promotors del Fauvisme. Hernández Catá i Insúa van visitar junts Rouen, en admirat record a Gustau Flaubert, un dels seus ídols, i van recórrer el territori normand peregrinant a la saga dels contes de Maupassant. Narrà Alberto Insúa: <<Con Alfonso, en coche o a pie, seguí la ruta de la diligencia de "Boule de suif", visité los lugares en que transcurren los episodios de "Une vie" y de "Notre coeur" y, en la playa de Étretat, bajo sus candiles, entre sus dos rocas calcáreas y en la sombra húmeda de sus grutas, me pareció ver pasar y ocultarse a esa humanidad del prodigioso cuentista...>>. En les converses entre els dos cunyats, que en moltes ocasions derivaven cap a franques discussions, sobresurten els noms dels escriptors als quals retia homenatge Hernández Catá. Perquè no eren només Maupassant i Flaubert, els màxims mestres, sinó altres, com Jules Renard i el entomóleg Henri Fabre, fins la molt famosa en aquells dies madame Rachilde. I àdhuc el filòsof Henri Bergson i compositors com Debussy i Ravel. Per Catá va conèixer Insúa les obres d'aquests autors, i personalment a joves escriptors espanyols, després tan destacats, com Eugeni d'Ors i Enrique Díez Canedo. Sens dubte, Hernández Catá disposava d'una bona cultura literària i musical, pel que es pot dir que estava al dia. Així ho reconeix a les seves "Memorias" Alberto Insúa, encara que no compartís totes les preferències del seu cunyat. El seu allunyament de Cuba no el va distanciar dels joves escriptors que eren els seus contemporanis. Catá va enviar col·laboracions a les principals revistes cubanes d'aquest temps, com "El Fígaro" i "Cuba Contemporánea".

El 1909 també va publicar el seu primer llibre de ficció "Novela erótica" en el que sobresurten tres narracions: "El crimen de Julian Ensor", "La verdad del caso de Iscariote" i "El pecado original". En elles va emprar una técnica més de dramaturg que de novel·lista. El títol fa pensar que és una novel·la, quan en realitat aquest volum esta compost per contes i novel·les curtes; una d'elles li dóna títol al tom. Aquest mateix any Garnier Germans de París, li van editar la seva novel·la "Pelayo González. Algunas de sus ideas. Algunos de sus hechos. Su muerte", impregnada de valors assagístics, dedicada a Benito Pérez Galdós, i que presenta el retrat d'un savi escèptic, irònic i sentimental. "Pelayo González" és un personatge agut, paradoxal i contradictori, que exposa les seves idees no massa originals. El tercer llibre d'Hernández Catá estava tècnicament enllaçat amb l'anterior. És una obra sense intriga novel·lesca, en la que col·loca dos o tres tipus, d'inconsistent fisonomia, per fer que diguin el que a l'autor se li ocorria sobre totes les coses d'aquest món i les dels altres.

En aquesta època Hernández Catá va donar conferències sobre el país que representava. El 1910 va oferir algunes d'aquestes conferències a la Societat Lliure d'Estudis Americanistes, a Barcelona, destacant-se entre elles la titulada "Cuba después de 1908", que va aparèixer a la revista "Cuba en Europa", de la mateixa ciutat. Hernández Catá acostumava a dir a periodistes i investigadors -una mica en broma, una mica de debò-, que havia nascut a Santiago de Cuba. El 1911 va ser nomenat Cònsol de Cuba de segona classe a Birmingham, a Anglaterra, i va publicar a Madrid la seva novel·la "La juventud de Aurelio Zaldívar" en la que es pot descobrir l'atmosfera de L'Havana, encara que el nom de la ciutat no s'esmenti mai. En les seves pàgines s'assisteix a un diàleg entre dos ancians de ferma personalitat, en els que és possible identificar les figures de Manuel Sanguily i Enrique José Varona xerrant a la redacció de la revista "El Fígaro", lloc que molt bé coneixia.

Aquest mateix any va publicar a la revista "El Fígaro" una devota i bella crònica, "Un amor de Guy de Maupassant", en ocasió d'una visita que fes a Étretat, on va conèixer a la bella Ernestina, la seva passió romàntica. Poc després, al juliol de 1912, Hernández Catá va dirigir una instància als senyors acadèmics per mitjà de la qual presentava la seva candidatura per a la butaca que havia deixat vacant a l'Academia Nacional de Artes y Letras, la mort de Jesús Castellanos; però l'Acadèmia va designar al doctor Francisco Domínguez Roldín en el seu lloc. El 1913 Hernández Catá va ser nomenat Cònsol de Cuba a Santander i va estrenar, en col·laboració amb el seu cunyat Alberto Insúa, la seva primera obra teatral, el drama romàntic en tres actes "El amor tardío" ambientada en espais hispans. L'obra sosté el conflicte sentimental d'un home de ciència que veu florir l'amor a l'hivern de la seva vida. Aquesta obra va ser representada a partir del mes d'abril de 1915, en el Teatro de la Princesa de Madrid, repetides ocasions per Margarida Xirgu i Ricardo Puga.

 

Margarida Xirgu i Ricardo Puga interpretant "El amor tardío".

Foto Flickr


El 28 de juny de 1913 va escriure a la revista "El Fígaro" l'article titulat "La sombra de Martí", on partia de la contraposició entre Ariel i Calibán -segons l'havia concebut José Enrique Rodó- per a oferir algunes consideracions sobre la poesia martiana i sobre la transcendència del seu missatge. Per altra banda, per la labor de transcriure els manuscrits de les obres completes de José Martí, Gonzalo de Quesada Aréstegui va contar amb la col·laboració de la poetessa Aurelia Castillo de González. A ella li va dedicar Hernández Catá l'article "La sombra de Martí". En ell es pot trobar el germen del que seria el seu llibre "Mitologia de Martí" de 1929. En aquest article va exposar: <<...de espíritus como el de José Martí valiera mejor decir que no se van: mezclados a la tierra patria, son como su aliento, flota sobre sus arboles, cantan a lo largo de sus ríos, se ciernen sobre sus hombres en las horas decisivas>>.

 


Retrat d'Alberto Galt Escobar, que signava com Alberto Insúa a les seves obres en col·laboració amb el seu cunyat Alfonso Hernández Catá.

Foto Javier de Costromori

 

El 23 de gener de 1914 va estrenar, en el Teatro Lara de Madrid, en col·laboració de nou amb el seu cunyat Alberto Insúa, la seva segona comèdia "En familia", l'acció de la qual transcorre a Galícia. Aquest mateix any va ser nomenat Cònsol de Cuba a Alacant. El 1915 va estrenar la seva tercera comèdia en col·laboració, una vegada més, amb el seu cunyat Alberto Insúa, "Cabecita loca", i va publicar la col·lecció de novel·les curtes "Los frutos ácidos", compost per les novel·les curtes: "Los muertos", "El laberinto" i "La piel", que giren entorn de la pèrdua de valors de la societat moderna i que formen un "corpus" qüestionador dels valors, no només de la societat burgesa sinó de la modernitat i del que aquesta representa per a l'home. Les tres coincideixen en desenvolupar el motiu de la mort -tema assidu en l'obra d'Hernández Catá- encara que aparellat a un segon, rector del text: el mestissatge, la marginació social i l'espiritualitat. Així mateix, reflexionen sobre l'identitat de l'home que absurdament no pertany a cap lloc i és obligat a formar el seu espai específic fora de la societat. És l'ésser humà i el seu comportament qui, en aquestes històries, anirà a traçar un camí d'exclusió i marginalitat. Temàticament aquest llibre es partiona d'altres col·leccions per centrar els seus conflictes en la mort social més que en la pèrdua física. És l'home turmentat i empès per regles i interessos econòmics, polítics o racials. El mateix ésser relegat a una zona de confluències i que troba en la marginació la seva pertinença a la societat. Però aquí mateix estarà la ruptura, doncs l'exclusió i el qüestionament el duran a acabar amb lo ja establert: li serviran de trànsit cap a la mort. I llavors apareixerà, també, la tornada a una de les interrogants constants en Hernández Catá: si l'ésser humà val per se o pel que decideix la societat, segons els valors heretats.

A la novel·la curta "Los muertos", publicada per primera vegada el 1915 a la revista "Cuba Contemporánea", detalla una atmosfera ombrívola que exposa el trànsit cap a la mort com alliberament d'un grup de leprosos. Hernández Catá narra la historia d'una mansió esdevinguda en leproseria i la dels seus habitants, reclosos contra la seva voluntat, com si pertanyessin a alguna novel·la de Dostoyevski. Aquests homes busquen, costi el que costi, una sortida pel seu abandó i un poc d'alleugeriment a la seva malaltia, tant de l'ànima com del cos. Les ficcions socials teixides entorn de la lepra pertoquen fonamentalment als temes "pecat" i "mort" associats a ella. Els leprosos han de purgar una sèrie de pecats cíclics en els que la societat s'identifica i que, costi el que costi, tractarà d'ocultar. Si per a Miguel de Unamuno, contemporani d'Alfonso Hernández Catá, l'enveja era la lepra que corcava a Espanya; per a Catá la veritable, estava en l'apatia i en l'exclusió, dues cares de la falsa misericòrdia.

Una tècnica comuna en Hernández Catá va resultar caracteritzar als personatges a través d'àlies, que englobaven ja sigui un aspecte preponderant de la seva personalitat o del seu ofici. El Coco, el verdugo, el practicant, el marmessor, no tindran caràcters definits en la història; en canvi seran símptomes evidents de la desídia social. En l'altre extrem és troben aquells leprosos personatges nominats que tenen una personalitat definida i participen directament en la trama: Remigio, Samuel, Juan i els dos vells, que simbolitzen la gula, la luxúria, la ira, l'avarícia i la mandra, respectivament. En el bàndol oposat, don Manuel, Quico, Antoñito i Ramón equilibren l'eix bondat-maldat sobre el qual han estat creats. Just al mig d'aquests dos conjunts sobresurt la figura de Sor Eduvigis qui assoleix independitzar-se del malnom del Coco al relacionar-se amb els malalts, i al funcionar com ajudant quan tracta de modificar la realitat imperant. El gran cronótop de la història, i element fonamental en la creació de l'ambient, ho constitueix la mansió on s'aixeca la leproseria. A ella està dedicada la primera de les cinc parts de la novel·la curta: al seu naixement, florida i decadència; establint així una equivalència implícita amb els malalts que l'habiten. Sorgeix del testament de Doña Emília com una gran ficció i d'ella depenen tots al seu voltant. A l'obra, l'espai apareix presentat a través de motius que semànticament projecten empobriment, degradació, presó i mort. L'espai va tancant-se entorn dels personatges de forma accelerada fins a convertir-se en una veritable presó, no només per la construcció sinó pel rebuig de i per als seus habitants. Per als habitants de la leproseria existeixen dues zones clarament definides i inviolables: els està prohibit sortir als leprosos i se'ls limita cada vegada més l'espai al que pertanyen (murs, patis, reixes i finalment una gran tàpia). D'igual forma, els metges, practicants i monges, solament tenen un accés limitat al saló on es reuneixen els malalts. L'hospital, és el lloc "frontera" on es produeixen els descobriments i on els personatges van a permetre's algunes llibertats que, per les característiques dels espais propis, no els serien possibles. El binomi temps-espai unit al motiu de la mort i als personatges, defineixen el present de l'home modern com un "deja vu", una tornada constant, com un cicle que ha de ser vençut i que es reprendrà al morir. El futur es projectarà tancat i aclaparador, negant la possibilitat d'una solució als conflictes i convertint indistintament a l'home en una entitat particular i general d'una societat que ha transformat els seus valors per ambició o apatia. A l'altra novel·la curta "La piel", escrita el 1913, va narrar la història del mulat Eulogio Valdés, aguaitat i copejat pels prejudicis racials i també es percep, en el to gairebé expressionista de la narració, la projecció de la realitat com un gran engranatge cíclic que l'impedeix al ser humà modificar-la.



Retrat d'Alfonso Hernández Cata.

Foto En Caribe

 

La mort es va convertir en un dels temes àmpliament treballats per Hernández Catá. La poca preparació de l'home per a morir o per a enfrontar la pèrdua d'altre ésser humà, és produïda, en gran part, pel temor a lo desconegut i pels diferents factors subjectius que envolten al fenomen. La mort va ser una de les seves més complexes obsessions. El 17 de juliol de 1915, Margarida Xirgu va estrenar "La mujer desnuda" d'Henri Bataille en traducció d'Hernández Catá en el Teatre Novetats de Barcelona. Aquest mateix any Catá va publicar la novel·la curta "La madrastra". El 1916 va estrenar la seva quarta comèdia en dos actes i en prosa, en col·laboració de nou amb el seu cunyat Alberto Insúa, "La culpa ajena". Aquest mateix any va publicar la seva novel·la en forma de gregueries "Fuegos fatuos" i les novel·les curtes "Girasol" i "Los ojos zarcos".

El 1918 va arribar a Madrid ascendit com Cònsol de Cuba de primera classe. El 1919 va publicar el llibre "Zoologia pintoresca". Hernández Catá va mostrar una gran afició cap al cultiu del conte d'animals, des de l'escriptura del seu primer llibre. No ha de pensar-se, per descomptat, que fora procliu a les faules. Per tenir molta inclinació a l'home, d'aquí la seva evident filantropia, fixava la seva atenció en els animals. En una literatura tan escassa d'aquesta modalitat creativa, va produir relats en els que la penetració en l'esperit dels seus zoològics personatges, entrelluca molt humans reconcomis. El 1919 va estrenar la seva cinquena comèdia dramàtica en tres actes "El bandido", després la seva sisena comèdia "Nunca es tarde", escrites ambdues, una vegada més, en col·laboració amb el seu cunyat Alberto Insúa i també va estrenar la seva primera comèdia en tres actes, escrita en solitari, "La casa deshecha" que va protagonitzar Margarida Xirgu a la seva estrena i en diverses representacions més. El domini del diàleg -sempre present en les seves narracions- li va permetre traspassar fàcilment els límits entre la narrativa i el gènere teatral. Els incidents en la creació i posta en escena de les seves comèdies, els va narrar amb luxe de detalls Alberto Insúa a les seves "Memorias".

 


Portada de la comèdia "La casa deshecha".

Foto Todo Colección

 

El 1920 va publicar la col·lecció de contes psicològics "Los siete pecados", distingida pel seu to confessional i melodramàtic, per la complaença en lo morbós i per la concepció fatalista de l'existència. En el conte "La media muerte" va narrar la història dels germans bessons Duffy, sempre units en vida, separats per la mort, i que emprenen l'insolent desafiament d'un retrobament en el més enllà. En un altre conte de la mateixa col·lecció, "La mala vecina", va exposar que no és sinó la mort mateixa, la qui arrossega a un nen aterroritzat per ella.

Dintre de la labor periodística d'Hernández Catá sobresurten texts com la sèrie de catorze articles publicats de juliol a octubre de 1921 sota el títol de "Crónicas de Hernández Catá", en ocasió de la lluita dels marroquins en favor de la seva independència del domini espanyol, que va publicar el diari "El Mundo" de L'Havana. Aquesta actitud en favor de l'emancipació dels marroquins, va provocar que el Govern espanyol sol·licités la seva expulsió de Madrid i fora acomiadat com Cònsol de primera classe de Cuba i fora traslladat transitòriament com Cònsol a L'Havre, que va ser el lloc on va iniciar la seva carrera. El 1921 també va publicar la novel·la "El placer de sufrir" escrita l'any anterior i va estrenar la seva segona comèdia en tres actes, escrita sense col·laboració alguna, "La última flecha". El 1921 va publicar la seva novel·la "El drama de la señorita de Occidente", en la que va descriure el contrast de personatges i l'ambient de Filipines amb el d'una família catalana; i sobretot la protagonista i la temàtica dels prejudicis racials . Aquest mateix any va publicar també les seves novel·les "Estrellas errantes", "La patria azul", "El nieto de Hamlet" i "La voluntad de Dios".

 

Retrat d'Alfonso Hernández Catá.

Foto Archivo Cubano

 

El 1922 va escriure la novel·la "El corazón" -que es va publicar al següent any- d'estirp naturalista gairebé al peu de la lletra, sobre la tensió eròtica triangular: els sinuosos nexes entre un metge, la seva esposa i una infermera. Parla del cor ideal, construeix una relació binària amb el múscul visceral, sagnant, i parla de la qualitat irresistible i hipnòtica de la sang, on sang és també igual a sexe. També el 1922 va publicar el conte o narració breu "La casa de las fieras", del que cap destacar relats tan valuosos com "Nupcial" i "Dos historias de tigres", comparables als de l'anglès Rudyard Kipling i als del uruguaià Horacio Quiroga. L'interès a sondejar els comportaments humans va conduir a Hernández Catá a incursionar en contes o històries d'animals, a partir dels quals podien plantejar-se diferents conductes, i amb els que també va demostrar el seu bon domini del diàleg. El 1922 va publicar també la seva novel·la "La muerte nueva", que segons l'intel·lectual cubà Juan Marinello va ser la seva millor obra. Altres van afirmar que en les seves novel·les es veia més al dramaturg que al novel·lista. No obstant això, les seves novel·les semblen demorar-se en certs procediments literaris, mostren un to que sembla detenir-se en tècniques deixades enrere; en les seves narracions extenses sembla com si Hernández Catá perdés la substància del seu relat, el domini del seu preciós instrument expressiu, per altra banda tan eficaç en les seves novel·les breus i en els seus contes. No va conquistar en les novel·les el mestratge que ensenyoreix els seus relats més breus. El 1922 també va publicar les novel·les "Los ojos claros", "El aborto", "El límite" i "Una mala mujer", on va exposar la fantàstica psicosomatització de la culpa relacionada amb la lascívia i el sexe, i en la qual un mosso mossegat per un gos i enfebrat, determina tirar-se un tir inferint des de l'ambigua mirada de la mare, per la possibilitat de la seva metamorfosi en lobisò. Aquest mateix any va publicar també el conte "El sembrador de sal" dedicat a Carlos Loveira, en el que relata la violència homicida de la conquesta amorosa en el territori del cos lesbià. També el 1922 va publicar els seus relats curts "Fantasmas" i "Pisapapeles".

Més enllà de la distinció d'elements identitaris sobre lo cubà o lo espanyol, tot i que les històries se situïn en espais nacionals, en els contes d'Hernández Catá s'evidencia una preocupació per les contradiccions socials i pels conflictes humans en tot el seu dramatisme i universalitat. En aquest sentit, la seva obra va representar una línia més cosmopolita, lliure de lligaments nativistes o costumistes, dintre de la narrativa cubana d'aquesta etapa. La convergència de trets modernistes i naturalistes a l'obra d'Hernández Catá pot notar-se en la prosa preciosista de fortes atmosferes sensuals i en la tendència cap a un psicologisme que explora a l'humà universal. L'ex-libris d'Hernández Catá, que resava: "apasionadamente hacia la muerte", de certa manera sintetitza el seu sentiment tràgic de la vida i de l'art: en les seves obres, es repeteixen amb freqüència els desenllaços funests de personatges angoixats, temperamentals o hipersensibles, els quals moltes vegades deriven en la bogeria o en la destrucció total. Algunes de les seves narracions s'inspiren en la pobresa ètica o en successos de l'esperit, de manera que es tracta, en la seva majoria, de casos psicològics que limiten amb lo morbós i lo patològic. Tot això va comportar que la seva obra fora estudiada en el volum "Literatura y psiquiatría" de 1950, on el psiquiatra espanyol Antonio Vallejo Nágera va dedicar un capítol per a examinar diversos contes d'Hernández Catá, qualificat en aquestes pàgines com: <<el literato moderno que más cuidadosamente ha especulado sobre sus casos dentro de la realidad clínica>>.

El 1923 va publicar la seva novel·la "Bajo la luz" i el 1924 la novel·la "El libro de amor". A les seves novel·les i assajos s'aprecia la seva actitud crítica i especulativa, i el seu esperit cosmopolita, atret pels temes sensuals. El 1925 va tornar a Madrid com Cònsol de Cuba de primera classe, quatre anys més tard després del seu acomiadament el 1921. Aquest mateix any va estrenar en col·laboració única amb Eduardo Marquina, i amb bastant d'èxit, la comèdia "Don Luis Mejía" en la que va calar, amb aguda penetració, en la psique de l'antagonista de don Juan Tenorio. El 1926 va publicar la seva novel·la "El bebedor de lágrimas", en la que el seu millor moment és quan el protagonista contempla la badia de Santiago de Cuba i recorda el desastre de l'esquadra espanyola. Aquest mateix any va publicar el seu conte "La quinina", publicat originalment a la revista "Social" amb el títol "Mandé quinina", en el que s'adverteixen molts elements autobiogràfics, sobretot relacionats amb els records d'infantesa entorn del començament de la Guerra d'Independència de 1895, dos anys després de la mort del seu pare.

 


Hernández Catá, la seva esposa i els seus cinc fills, el 1923.

Foto Iconografía Cubana

 


Hernández Catá el 1927 va publicar la col·lecció de contes "Piedras preciosas". Tres d'aquestes narracions duen per títol: "La perla", "Los brillantes" y "El rubí", en les quals va demostrar quant li interessaven com material de les seves obres, els casos patològics treballats amb la major cura estètica. Altres narracions pertanyents a aquesta col·lecció són: "La carta", "El testigo", "Cuento de miedo","Cuento de amor", i "Cuento de misterio" on jugant el protagonista a ser fantasma acaba tornant-se fantasma. El 1928 va publicar la novel·la "El ángel de Sodoma" prologada per Marañón i epilogada per Jiménez de Asúa, i en la que va abordar el tema de l'homosexualisme masculí. El 28 de setembre d'aquest mateix any va estrenar, en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, la sarsuela en tres actes i en prosa "Martierra" amb llibret seu i amb música del mestre Jacinto Guerrero. L'acció se situa a Martierra, un poblet imaginari enclavat entre la muntanya i el mar.
Va conrear amb igual èxit les tres modalitats de la narrativa: la novel·la, la novel·la curta i el conte. En Hernández Catá s'ajunten trets de la literatura norantista espanyola i del Modernisme hispanoamericà. La seva prosa va ser genuïna prosa modernista, treballada amb art, castigada i elegant, i li va donar realç a la seva producció. Cap assenyalar la riquesa del seu lèxic i el colorit i elegància de les seves imatges. L'esperit modernista va ser, a la península, una realitat vista a través de dues perspectives: els escriptors del 98, observadors de la seva nova circumstància històrica amb un llenguatge distint; també, els seguidors rubendarians que manejarien no només el canvi d'estructures formals com la musicalitat o la recerca de la bellesa; sinó l'apropiació de l'esperit d'una nova època. La literatura d'aquestes dues primeres dècades duria en si una càrrega important de malenconia i recerca d'evasió com mitjà de modificar el moment. L'altre costat del mateix fenomen estaria en el rescat de lo nacional a través del paisatge. El llenguatge enramaria per les lleres de la naturalitat i senzillesa per a uns i per a uns altres es tornaria suggeridor, estudiat, musical: per a ambdós, preciosista i abocat a trobar lo que ha de ser redimit. El pessimisme d'aquesta etapa parteix de la decepció del ser humà davant la realitat circumdant, la qual desemboca en dos grans conflictes mundials per un domini hegemònic del món. Ambdues conteses van tocar a Hernández Catá, qui va respondre de forma similar als seus contemporanis. Entre els trets modernistes hi han alguns que el caracteritzen i distingeixen: el cosmopolitisme, que neix no tant, encara que també, de la seva vida errant, sinó més aviat del seu afany de visualització i descripció de nous mons; a això s'uneix l'orientalisme, que l'allunya del realisme de cort provincià i el duu a descobrir mons i personatges exòtics. A això podem afegir l'americanisme, més obvi, ja que gran part de la seva vida es va desenvolupar en aquests ambients d'Amèrica del Sud.

 

Retrat d'Alfonso Hernández Catá a la seva biblioteca.

Foto Iconografía Cubana

 

Va reunir una àmplia bibliografia martiana que li van remetre durant diversos anys, on estigués, els seus amics, Arturo de Carricarte, Argilagos i altres. Va sostenir relacions amb alguns intel·lectuals del Grup Minorista -com Juan Marinello, Emilio Roig de Leuchsenring, Jorge Mañach i Rubén Martínez Villena- i va llegir amb passió les obres del més gran dels poetes i revolucionaris cubans, José Martí, publicades a Cuba, a partir de 1913. Com resultat de tot això, va publicar el 1929 l'assaig "Mitologia de Martí" . No és una biografia novel·lada de José Martí; és mes bé un conjunt d'estampes biogràfiques, d'evocacions històriques, de relats que directa o indirectament estan lligats a la vida i a l'ideari martià. En dit assaig va narrar a "El entierro de José Martí", l'exhumació d'aquell home caigut al camp de batalla, la trajectòria del qual, lluminosa en aquells dies, desconeixia. Sens dubte, aquesta obra conté dos dels contes d'Hernández Catá de mes profund patriotisme i de més qualitat literària: "Apólogo de Mary González" i, sobretot, "Don Cayetano el informal". Aquest últim és el seu conte cubà més notable, a causa de la temàtica cubana i martiana que el caracteritza. En les dècades dels 20 i dels 30, s'adverteix en l'obra d'Hernández Catá cada vegada amb major força, l'interès explícit per temes cubans i per les problemàtiques sociopolítiques de la república neocolonial.

També el 1929 va estrenar sense col·laboració alguna, en solitari, la seva última obra teatral, la comèdia en tres actes "La noche clara". A l'abril de 1930 Hernández Catá va visitar, a la Universitat de L'Havana, a l'Asociación de Estudiantes de Derecho, i va donar suport a la lluita dels estudiants universitaris contra la dictadura de Gerardo Machado i els hi va transmetre la solidaritat en la seva lluita dels estudiants espanyols. Aquest mateix any va publicar el seu conte solt "La niña débil". El 1931 va publicar el seu únic llibre de poesia, "Escala", que reuneix bona part de la seva producció lírica i en el que va donar testimoniatge que el Modernisme el va inclinar a dedicar-se a la literatura. Va conèixer a Rubén, va ser el seu admirador i va contribuir a la projecció de les lletres americanes cap a Espanya i a la mútua influència, fins a fer una sola literatura en castellà a Hispanoamèrica i a Espanya. En efecte, la seva obra, es caracteritza per posseir els trets modernistes fonamentals, que poden detectar-se perfectament en el seu llenguatge. El seu cromatisme és la prova més fefaent de la influència del Impressionisme pictòric, que es fa símbol de la mà del Simbolisme francès. La paraula modernista ressalta per la seva lluentor: són pedres precioses que van encastades tant en la poesia com en la prosa, colors que s'oloren i són tàctils; i la mateixa prosa arriba a tenir musicalitat, és a dir ritme i harmonia interns, que s'aconsegueixen amb la combinació pretesa de paraules sonores. La descripció de la dona s'até al prototip dels escriptors d'aquest principi de segle. Sens dubte aquí perdura el Realisme descriptiu, que es combina perfectament amb la paraula modernista. Com poeta va reunir també en la seva obra "Guitarra guajira" les seves composicions que freguen temes insulars: "Tres momentos", "El secreto" i "Separación", i va rendir tribut a la moda afrocubana amb la rumba "La negra de siempre" i la composició "Son" que Ramón Guirao va incorporar a la seva "Órbita de la poesia afrocubana" de 1938.

El 1931 va publicar el seu llibre de contes "Manicomio" amb magnifiques il·lustracions del gallec Arturo Souto Feijoo, que semblen brollades d'una ment esquizofrènica. A "Manicomio" va oferir una àmplia galeria de problemes psicopatològics. És potser on estan recollits els millors contes d'Hernández Catá, dintre del perfil temàtic de la bogeria, com: "Los ojos", "Los muebles", "Cámara oscura", "Atentado", "Mil y un crímenes" i "Deberes". Hernández Catá va enllaçar la persistència del tema de la mort amb la bogeria, en el preàmbul que va escriure pel seu llibre. Com afirma el propi autor, hi ha una estreta relació entre les dues fatídiques germanes, encara que no estiguin contínuament unides en la seva nefasta labor. A l'endinsar-se en la ment i el cor humans, Catá ho fa no solament amb penetració precisa, sinó que basa moltes de les seves històries en informes psiquiàtrics o en documents clínics que corroboren les seves afirmacions, imprimint-los un segell de veracitat. La bogeria i la mort s'integren en la trama com si una comportés l'altra i fossin inseparables. Si el gran narrador va expressar que: <<Un libro dado a luz, es algo íntimo que se separa de nosotros; una disgregación anímica>>, pot categoritzar-se la seva actitud literària com la d'un observador minuciós que meditava els seus temes i els transmetia a través d'un procés de creació gairebé dolorós. En algunes històries de "Manicomio" apareixen temes que van, des de les aberracions sexuals més increïbles, fins als conflictes psicopatològics de molt diverses implicacions. En el conte "Los muebles", relata la història d'un home que angoixat per la mort, viu en perpetu horror a l'espera de l'aniquilació de la vida. No pot sofrir el pensament que uns altres el sobrevisquin i llegix amb fruïció els obituaris per a alegrar-se íntimament que altres persones hagin mort abans que ell. Al visitar una almoneda nota que hi ha mobles fins, de de molta antiguitat. L'impressiona un armari francès, que data de cent cinquanta anys enrere. Pensa amb terror com aquests mobles han sobreviscut als homes que els van construir. Els mobles es tornen, davant els ulls del protagonista, en ens reals que es burlen de la seva mortalitat i de quins és possible venjar-se. Simbòlicament, el temor del protagonista que altres éssers el sobrevisquin i objectes inanimats perdurin més que ell, no és més que una aberració de l'anhel d'immortalitat que sent l'home. Els artistes i escriptors solen afirmar el seu desig de no caure en l'oblit a través de les seves obres; uns altres se senten perpetuats en els seus descendents; alguns confien que la seva intervenció en fets grandiosos els donarà vigència a la posterioritat. En aquest conte, el protagonista ha sofert una exacerbació tal de la seva ànsia d'eludir la mort, que en la seva bogeria pensa que la destrucció dels objectes duradors, com són els mobles, l'ajudarà a aconseguir la immortalitat que tant desitja o tal vegada així es vengi de la durabilitat de les coses inanimades sobre la vida dels homes. Precisa clau la d'aquesta història, que s'endinsa en un dels més íntims afanys de la humanitat: l'anhel d'eternitat.

 


Retrat d'Alfonso Hernández Cata.

Foto En Caribe


Va publicar també, el 1931, el conte "El mal barquero" que comporta, en el seu títol, el simbolisme del barquer mitològic que creuava les ànimes a través de la llacuna Estigia, en el seu viatge definitiu. Presenta el cas d'una dona, possessiva, gelosa i sensual, que idolatra al seu marit. Ell tem abandonar-la per temor a la seva reacció i acaba per suïcidar-se. Ella li guarda dol per a sempre i el seu estat mental, que no arriba a la bogeria completa, zona intermèdia entre la raó i el desvari, exaspera a un home entenimentat, duent-lo a perdre el seu equilibri mental. Aquesta subtil partió de dues zones de la ment: la raó i la bogeria, constitueix un símbol de les tenebroses aigües en que sura el seny humà, susceptible de caure en una o altra ribera. La clau s'estableix amb el fet del suïcidi del marit, impulsat per la sense raó de la seva esposa.

Hernández Catá va publicar el 1933 la novel·la curta "Los chinos" basada en l'ocupació dels brasers antillans, espanyols i asiàtics, en l'expansió de la indústria sucrera, arran de la Primera Guerra Mundial. En aquesta novel·la curta hi ha un tall brusc amb el passat del narrador-protagonista, que s'incorpora a una quadrilla de treballadors mal retribuïts, sostraient-lo així l'autor de la seva realitat habitual i llançant-lo a un món que li és aliè. L'ambient es caracteritza per la multiplicitat ètnica, que l'imparteix universalitat, a pesar de circumscriure l'acció a un escull de la costa cubana. Un agitador entra en acció i aprofitant el descontent general, assoleix que els homes es declarin en vaga. L'arribada d'una quadrilla de xinesos deslliga el conflicte i la seva diligència en el treball els fa execrables davant els vaguistes, que enverinen als intrusos orientals i tots moren. El narrador-protagonista havia emmalaltit i febril i inconscient, s'havia mantingut com suspès sobre els esdeveniments. Aquesta separació entre el relator i el temps de la història, crea un àmbit temporal separat, ja que testimonia l'ocorregut marginat de l'acció. L'arribada d'altre grup de xinesos per a substituir als seus compatriotes morts, simbolitza la inexorabilitat del temps que es repeteix. Lo temporal i lo vital s'enllacen en aquest final inesperat. El temps, símbol de l'òrbita existencial de l'home, és la clau evident d'aquest relat.

Li va seguir, en el mateix any, la publicació de la novel·la curta "Cuatro libras de felicidad" destacant-se en ella, principalment, els relats: "El gato", "Venganza", "El ciego" i "A muerte". Va publicar també el seu volum de contes "Un cementerio en las Antillas" on penetra en la destinació sociopolítica de Cuba i denuncia el règim sagnant i tirànic de Gerardo Machado. Dos contes particularment valuosos, "El pagaré" i "A él", concentren la protesta d'Hernández Catá contra aquell desgovern recolzat en la repressió violenta, la tortura i l'assassinat dels seus opositors. La temàtica cubana -àdhuc sent breu- flueix com una veta contínua al llarg de la seva producció narrativa, en forma més o menys evident.

Després de ser encarregat de negocis a la Legació de Cuba a Lisboa i sent ja Delegat a Espanya de la Sección de Información y Propaganda de la Secretaria del Estado, va demanar el seu alliberament del càrrec al gener de 1933 per estar en desacord amb la política repressiva del dictador Gerardo Machado. A l'octubre del mateix any, després del derrocament de la tirania, les noves autoritats el van nomenar Ambaixador de Cuba a Madrid, davant la República espanyola, però va renunciar pocs mesos després d'acceptar la responsabilitat, al gener de 1934.

Va fer amistat amb Rubén Martínez Villena i a la seva mort a causa de la tuberculosi, el 16 de gener de 1934, li va dedicar l'article: "Muerte de un joven", en el qual va bolcar la seva estimació pel dirigent comunista. El 1935 com representant de Cuba va ser nomenat Ministre de Panamà i Alejandro Casona va estrenar, a València, la comèdia "El misterio de María Celeste" escrita en col·laboració amb Hernández Catá i basada en el seu conte "María Celeste" que va aparèixer a l'antologia "Cuentos del mar" de Gustavo Eguren. És un conte en el que apareix lo fantàstic com clau narrativa d'essencial significat. El vaixell "María Celeste", trobat a la deriva, sense tripulació a bord i sense senyals de violència, intriga i sorprèn a tots a l'any 1872, data de la misteriosa troballa. En aquesta història no hi ha sobrevivents que puguin explicar lo succeït i arriba a saber l'autor-narrador, a través de les comunicacions d'una mèdium, lo que veritablement va esdevenir. Aquest personatge, no partícip de l'acció, és vehicle inconscient del missatge d'altre ésser que va protagonitzar els inexplicables fets: el cuiner del vaixell, que va relatar, com embriagat per la seva fantasia, i va explicar històries fabuloses als ingenus tripulants i els va parlar d'una illa remota, sense nom conegut i absent dels mapes, que era un veritable paradís terrenal. Durant la navegació, van trobar una illa desconeguda que van associar amb les descripcions del cuiner i van creure en el miratge de la fantasia, exacerbats per les desbordades faules, convertides en somni. La imatge del paradís entrevist, perdut i no recobrable, és un poderós símbol dels anhels humans d'impossible realització. La frustració d'un somni idealitzat és de vegades més cruel que el fracàs d'una realitat viscuda. Al desembarcar a l'illa somiada, després dels entusiasmes inicials, el vaixell trenca les seves amarres i desapareix a la deriva. Els homes es van transformant en éssers brutals i obliden les regles de la convivència civilitzada. Aquesta reculada a una condició primitiva revela una clau de la conducta humana, que es conté per les limitacions que la societat l'imposa, però que deslliga sense fre al veure's fora d'aquest àmbit restrictiu. Es revela així altra reiterada clau d'Hernández Catá: la fragilitat de la ment i de la conducta humanes i les seves possibilitats de caure en la bogeria i en el crim, davant circumstàncies no usuals. Molts dels seus relats poden classificar-se com psicopatològics i en ells apareixen éssers malalts de la ment o el cos, de vegades d'ambdós i que, generalment, acaben les seves vides i les d'uns altres de manera tràgica. La major part de les històries, classificables en aquest grup, mostren una penetració psicològica extraordinària i característiques que acusen un coneixement científic dels casos que presenta.

El 1936 el novel·lista Eduardo Barrios va seleccionar i va prologar l'àmplia col·lecció de "Sus mejores cuentos" editada aquest mateix any, a la que pertany el conte "Noventa días", l'acció del qual se circumscriu a l'estació primaveral, en el transcurs de noranta jornades. La contenció de la primavera en un nombre prefixat de dies, que trastornen a molts i en que acaban tràgicament dues vides, es converteix en una "separata" del transcórrer normal del temps. Els canvis en la personalitat dels recent casats i la transformació del plàcid ritme de vida del poble, se situen en un procés cronològic que emmarca els dies en una càpsula temporal, apartada del decursar lògic de les estacions. S'observa en alguns contes d'Hernández Catá, veritables mons a part, ambient i fets sense molta relació amb la realitat coneguda. En aquest conte, l'espai temporal es crea per a presentar esdeveniments i emocions desusats. La commoció psicològica col·lectiva és un símbol de la vulnerabilitat de la ment humana i la seva reacció il·lògica és la clau que impulsa el tràgic desenllaç d'aquest relat, que coincideix amb el final de la embogidora primavera capaç de pertorbar la ment humana. Aquest mateix any va publicar també la col·lecció de narracions "Cuentos" i el conte solt "La cara perdida".

Hernández Catá, el 1937, va obtenir la representació de Cuba a Xile, amb rang de Ministre. A Santiago de Xile es va integrar a la tertúlia literària que es reunia a la llibreria "Nascimiento", fent amistat amb escriptors tan afamats com Joaquín Edwards Bello, Mariano Latorre, Domingo Melfi, Eduardo Barrios i José Santos González Vera. Va fer amistat amb aquests i altres escriptors del continent, com José Eustaquio Ribera, Ricardo Güiraldes i Rómulo Gallegos, entre els quals tenia ja un prestigi ben guanyat, buscant nous camins per a la narrativa en aquells moments en que s'estava afermant el Modernisme. Catá va oferir conferències en diverses institucions culturals i també en la Universitat de Xile, on va ser professor de Valores Literarios de la Escuela de Verano. També el 1937, va publicar el seu conte solt "Aquel espejo" que és una història que sembla va a desembocar en lo fantàstic, però es queda en un fi límit, a l'excloure del desenllaç la possibilitat que s'insinua. L'aparició misteriosa del mirall en una casa familiar, crea una commoció, doncs l'inquiet cristall és capaç de revelar el futur i de posar de manifest les qualitats positives i negatives dels que és miren en ell. El subconscient surt a la superfície inusitadament. Això crea una tensió creixent, al sospitar els familiars que els altres van a les golfes, on han confinat al mirall i que van allí per a mirar-se i saber els íntims secrets dels altres. Al trencar-se el fatídic mirall, retorna la tranquil·litat a la llar. El símbol del mirall, al reflectir la imatge veritable de l'home, revela com es fa intolerable per a la humanitat el fet de conèixer-se a fons. La clau narrativa es funda en la necessitat d'existir, creient en les mentides vitals que acompanyen a molts éssers, que prefereixen ignorar les seves fosques fallides interiors. Lo sobrenatural eludeix l'explicació raonable, en canvi lo misteriós pot tenir una base en la realitat normal i és accessible a la comprensió. Lo fantàstic es basa en la incertesa, que pot o no quedar en el camp de l'inexplicable.

El 1937 va aparèixer també en la "Revista Nacional de Cultura", a L'Havana, el conte "Cocktail", que va ser un dels últims que Catá va escriure. Presenta un curiós cas de concubinat entre un mariner escocès i una mulata axinada. L'acció ocorre a L'Havana i la dona utilitza tres noms: María, Flor de Loto i Balbina, que corresponen a la confluència de sangs que corre per les seves venes. En ella, aquesta barreja ètnica no s'integra en harmonia psicològica normal, per contra, tres diferents personalitats apunten separadament i cadascuna d'elles té característiques pròpies i acusa canvis temperamentals. Catá, per a subratllar la fusió de races a l'Illa, que crea una fisonomia cultural pròpia, descriu fruïciosament els còctels que es preparen en els bars i suggereix que cada licor pot produir un efecte diferent. També narra com els músics ambulants caminen amb els seus instruments típics pels carrers de la ciutat, oferint un còctel musical que penetra per la via auditiva i trastorna els sentits. La mulata vol abandonar a l'escocès que la maltracta i demana ajuda a alguns mariners visitants i, al no assolir-ho, l'assassina. Al descobrir el crim, la policia cerca a tres persones que semblen haver comès l'assassinat. Per a eliminar al seu amant, la triple personalitat de la dona es va desdoblegar i cadascuna d'aquestes facetes es va venjar, seguint les característiques de cada raça. Aquesta clau narrativa és extremadament original, ja que presenta un conflicte ètnic-psicològic que simbolitza la barreja racial que a Cuba existeix i que no sempre arriba a una harmònica integració. A Catá li van interessar els problemes socials en els seus diferents estrats, tant racials com econòmics i socials, encara que en la seva obra no aparegui formalment la protesta.

El 1938 va ser nomenat Ambaixador de Cuba a Brasil. En tots aquests països hispanoamericans va realitzar una notable obra de divulgació cultural, vinculant-se als cercles d'artistes i escriptors. A Brasil va propiciar la publicació d'un tom de les "Páginas escogidas de José Martí", traduïdes al portuguès per Silvio Julio, amb pròleg del propi Catá, però no va ser publicat en espanyol. En una carta al poeta cubà Emilio Ballagas des de Rio de Janeiro, Catá li confessava: <<Mi drama? Verá usted. No me gusta nada de lo que he hecho, y no quiero aumentarlo. Siento en mi marejadas fuertes, comprensión, amor, visión aguda de la vida, que ha cambiado mientras yo cambiaba también. Y quiero expresar este otro mundo con otro acento: pero hallé necesario una pared de silencio para evitar ósmosis que, al cabo, hubieran equivalido a una continuación. Sé que usted me comprende: por eso le escribo estas cosas que no le he escrito a nadie. Nunca he trabajado tanto en mi arte como ahora que nada publico>>. Aquest mateix any va publicar el conte solt "Casa de novela".

A pesar de la versatilitat de la seva obra, que va transitar per gèneres com l'assaig, el periodisme, la poesia, la sarsuela o el teatre, en realitat va ser la narrativa: el conte o la novel·la curta, la que va merèixer l'enorme reconeixement de la seva època, així com els elogis dels crítics més destacats d'Espanya i d'Amèrica Llatina. En aquest sentit, sobresurt la consciència que va tenir sobre el propi gènere, dintre del qual va ser defensor, sobretot, de la novel·la curta. No obstant això, les seves millors obres van ser els contes, encara que en alguns d'aquests s'assenyalen tècniques més pròpies dels dramaturgs que dels narradors i en uns altres un pronunciat caràcter assagístic. Són els seus contes i novel·les curtes, relats fefaents de la vida de principis de segle. La psicologia dels seus personatges i l'exteriorització dels seus sentiments i passions, descriuen un quadre viu de l'existència personal i social de l'època del primer terç del segle XX. Aquests quadres de costums, descripció de la societat real del seu temps, es converteixen moltes vegades en denúncia social de la burgesia dominant, que lleva la raó als qui l'han acusat de falta de sensibilitat social. Va saber embastar les seves narracions amb encert singular: va imprimir elegància al seu llenguatge, versemblança a les seves històries i, sobretot, va penetrar en la consciència i en la ment de l'home, amb intensa comprensió dels seus conflictes i va sorprendre la seva més recòndita intimitat. Va contribuir a una nova direcció de la narrativa, com és la troballa dels nomenats "punts de vista narratius", que després van influir tant en el "boom" de la novel·la hispanoamericana. Fins i tot es va incorporar amb els seus assaigs als tractadistes del relat curt, que ja llavors, i encara després, es considerava un gènere menor, i va establir la seva pròpia teoria sobre el valor intrínsec d'aquestes narracions i els caràcters en els que avantatja a la novel·la, és a dir en l'exigència d'equilibri en l'ordit de la trama i en la major perfecció formal sobretot en la selecció i lluentor del llenguatge.

Però segurament l'oblit i relegació a un segon pla de Catá, es degui en part a la poca estima que han tingut els crítics de l'un i l'altre costat de l'Atlàntic per aquest tipus de narracions en castellà; i que fos considerat un dels "eròtics o "galants" i enquadrat, amb més o menys encert, entre els que es van catalogar com la "generación del Cuento Semanal". Prescindint d'aquesta discutible catalogació, es pot afirmar que va pertànyer a una època, el primer terç del segle XX, en que va triomfar la renovació de la literatura des de la superació del Realisme del segle anterior, encara que aquest realisme estigués encara present en Catá com en molts altres. Aquest moviment renovador, que va ser fonamentalment el Modernisme, va triomfar en les dues ribes, on s'havia iniciat independentment, però aviat va trencar les barreres d'Amèrica i va irrompre cap a l'Occident europeu i es va convertir així en un moviment renovador del castellà que va tenir especialment un sentit hispanoamericà. Catá mai va abandonar els seus vincles amb les importants figures culturals i literàries de l'Illa, igual que va col·laborar activament en les principals publicacions; però els seus anys de formació i bona part de la seva producció, no només narrativa sinó poètica, teatral i periodística, es va desenvolupar a Espanya. No obstant això, es va proclamar cubà i la seva literatura, a partir d'un discurs principalment cosmopolita, és una reafirmació de les seves arrels hispanoamericanes. L'assumpció de les característiques del Modernisme, que no han de veure's antagòniques a les de la generació norantista, s'integren en ell de forma orgànica i sincrètica com mostra del quefer d'una època pletòrica de divergències, crisis i evolucions. Com escriptor va haver de sofrir un cert exili: el no ser plenament admès ni a Cuba ni a Espanya. A Espanya se'l va considerar un escriptor cubà; a Cuba se li negava també amb freqüència la pàtria literària per espanyolitzant. Va viure com un gran cubà i va escriure com un gran espanyol. L'acusació de hispanisme que se li va imputar a Catá, es va sostenir amb poca anàlisi de la seva pròpia obra. Perquè a Catá no li interessava la reproducció de trets nacionals o regionals. La recreació localista o autoctonista estava mes allà de les seves apetències literàries. Se sentia lliure de lligaments ambientals, de limitacions nativistes i de costumismes. El seu anhel d'universalitat, aquesta ànsia per situar la pròpia creació per sobre de fronteres geogràfiques, va col·locar a Catá en el tinter dels escriptors espanyols que van voler superar el pintoresquisme. Per això no va subordinar la seva creació a la recol·lecció d'anècdotes, cobertures i altres elements de curiosos costums. Per aquest motiu el van titllar de hispanisme o hispanitzant, quan van sobrevenir en les nostres lletres moments d'accentuat nativisme.

El 1939 va publicar la seva última novel·la curta "La galleguita" en la que descriu a la dona jove, de no més de 24 anys, que ha arribat a Cuba per a servir en una casa burgesa, i ha deixat a Espanya un drama personal, íntim, que amaga en el seu cor ferit de mare soltera, doncs ha deixat al seu fill allí. Catá va posar una especial cura i gust en els matisos que va aprendre del Simbolisme i del Parnassianisme. I va emprar amb freqüència la sinestèsia aplicada a la percepció sensorial; i sobretot va emprar el lèxic típic dels escriptors modernistes, on: si no hi han cignes, està present la flor de lis i les pedres precioses.

 


Alfonso Hernández Catá al costat de Casablanca i de la esposa del jugador d'escacs, a Rio de Janeiro el 1939.

Foto En Carib


Catá està considerat com un dels millors cuentistes de la seva generació per l'elegància i originalitat de les seves obres. Va gaudir d'una enorme popularitat i les seves obres van ser traduïdes a nombrosos idiomes. Les seves narracions solen ser de caràcter realista, amb elements naturalistes; el seu tema més freqüent és el de la psicologia patològica, amb tints melodramàtics, però amb una prosa solta i àgil. Les claus de la seva narrativa han de trobar-se a través del curós escrutini dels temes que reiteradament va utilitzar en la majoria dels seus contes: la mort, el temps, el misteri, les malalties, tant corporals com psíquiques i els conflictes emocionals. El plantejament d'aquests factors donarà com resultat el desenvolupament de la trama, i els recursos literaris que va utilitzar es converteixen en claus definidores i precises. Els símbols estan predeterminats en fórmules originals i deslliguen els esdeveniments, gairebé mai gradual i serenament, gairebé sempre en sorpresius remolins espirituals. Entre els seus contes cal destacar "Cámara oscura" i "Los monstruos".

"Cámara oscura" refereix una història, basada en informes psiquiàtrics sobre una joveneta, reclosa en un sanatori que parla repetidament de les seves relacions sexuals amb un escultor que havia fet la seva estàtua. Estranyament, el contacte carnal es va consumar a través de l'estàtua ja acabada. La jove, embarassada, va tenir un avortament. Les investigacions de la família i dels metges proven que mai va conèixer a un escultor i, no obstant això, viu emocionalment una història imaginària que és per a ella una poderosa veritat. Lo de l'avortament va ser cert, però l'estàtua i l'artista mai van existir. Entre el narrador i el psiquiatra, les converses creen un ambient de verosimilitat i la bogeria de la jove, explicada en termes mèdics, es fa accessible al lector, sense desxifrar el misteri. Existeix en el relat un poderós símbol, que és la impossibilitat de separar els límits entre un fet viscut i un esdevenir imaginari, mostrant un total desinteres per la realitat, que pot ser la clau del més agut desvari.

A "Los monstruos", s'endinsa Catá en el delicat tema de l'herència genètica i narra com una parella, harmònicament avinguda, té dos fills completament deformes. La dona atribueix al seu espòs les anormalitats que els nens hereten. Al tenir un fill amb un altre home que li neix igualment monstruós, la jove embogeix. Clau d'aquesta història és l'angoixa d'un ésser que arriba al coneixement de la seva involuntària culpabilitat genètica que dona empenta a la seva bogeria.

El 8 de novembre de 1940, a l'aeroport Santos Dumont, de Rio de Janeiro, va agafar un avió, amb 15 passatgers més, per a dirigir-se a Sao Paulo, on havia d'oferir una conferència. Tot just s'havia elevat l'avió sobre l'ancorada de Botafogo, un petit avió militar va xocar amb l'aparell que anava Alfonso Hernández Catá i es va precipitar al mar, a la Badia de Botafogo. El cadàver, rescatat del mar, va ser posat sobre el paviment de l'ancorada de la badia. El moment de confusió i improvisació va fer que en lloc de ser cobert amb un llençol, ho fos simplement amb paper de diaris. Un panegirista va fer una frase lapidaria: "Obrero de la letra de molde, su mortaja inicial fue, adecuadamente, el papel impreso". A les butxaques duia un conte sense acabar, "Seguro de muerte", en el qual treballava durant aquests dies. La notícia va commoure als cercles literaris de Rio de Janeiro, de Brasil i de tot el món hispànic. En els salons del Palacio de Itamaraty, durant la sessió solemne dedicada a la memòria d'Alfonso Hernández Catá, afavorida per la Comisión Brasileña de Cooperación Intelectual i l'Instituto Brasileño-Cubano de Cultura, van pronunciar sengles discursos la poetessa xilena Gabriela Mistral i l'escriptor austríac Stephan Zweig. En les seves paraules, l'extraordinària poetessa va recalcar els dots humaníssims de l'escriptor desaparegut i els mèrits singulars de la seva obra literària, esmentant que: <<Sus amigos han contado que el hombre viajero, enemigo del sedentarismo, no quería para si una muerte postrada, un acabamiento pausado, que él decía vergonzante. Dicen que hace muy poco, él hizo elogio de la otra muerte viril que cumple su faena, como el leñador de la Amazonia, como el torrente andino>>. El notabilíssim escriptor austríac, que patia el seu bandejament americà impost pel feixisme i que va tractar a Catá de prop, va exposar sobre l'amic mort: <<Necesidad vital era en él dar a todo ser humano, aun al más extraño, algún signo de su buena voluntad, una palabra amable, un gesto cordial. Para sentirse dichoso había de sentir dichosos a cuantos le rodeaban. No podia vivir si no era en medio de la gran cordialidad humana, y dondequiera que se hallase, creaba en rededor suyo una atmósfera límpia y bienhechora>>.

Alfonso Hernández Catá va tenir la sort i el privilegi que la seva memòria no s'esvaís en l'oblit col·lectiu, ja que va contar amb la devoció i l'esforç deixebla del doctor Antonio Barreras. Aquest va organitzar anualment, des de 1941 fins a 1960, peregrinacions a la tomba de Catá, en el cementiri de Colón a L'Havana, on en cada ocasió parlaven dos o tres escriptors, professors o amics de l'autor desaparegut. A la primera commemoració van participar Juan Marinello, Jorge Mañach i el propi Barreras. Aquestes inicials dissertacions van ser recollides immediatament en una plaquette que va imprimir el poeta Manuel Altolaguirre en el seu taller de La Verónica: "Recordación de Hernández Catá. La Habana, 1941". En aquest moment, Antonio Barreras va anunciar la creació dels Premis Nacionals de Conte Hernández Catá, que aviat es van duplicar amb uns altres de caràcter internacional. Aquests concursos, que mai van tenir suport oficial, van disposar d'un jurat permanent, que estava compost per Fernando Ortíz, Jorge Mañach, Juan Marinello, Raimundo Lazo i Rafael Suárez Solis, contant amb els auspicis del diari "El País" i la revista "Bohemia".

El 8 de novembre de 1953 el seu marmessor literari, Antonio Barreras, va començar la publicació de "Memoria de Hernández Catá", revista que va incloure articles, comentaris, bibliografies, iconografia i reproduccions de treballs originals o desconeguts de Catá, deixant constància també del sostingut intercanvi epistolar que va sostenir amb intel·lectuals del seu temps, com: Mariano Aramburu, Jesús Castellanos, José Antonio Ramos, Max Henríquez Ureña, Luis Rodríguez Embil, Rafael J. Argilagos o José María Chacón Calvo, entre altres. . Només vuit nombres va poder publicar Barreras entre 1953 i 1954. Cap escriptor cubà, excepte José Martí, va tenir tan constant i ferma devoció com la que li va dedicar a Catá el magistrat Barreras.

El 1966 es va publicar a Espanya una recopilació de la seva cuentística.


Alguns texts han estat extrets de "Hernández Catá: En Caribe. Enciclopedia de historia y cultura del Caribe i EcuRed", "Itinerario de Alfonso Hernández Catá (1885-1940)" de Salvador Bueno. Uneac i "Memorias" de Alberto Insúa.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar