Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

138. MARGARIDA XIRGU 1943-1949

 

El 1943, van oferir a Margarida Xirgu un contracte, per una temporada, com directora de l'Estudio Auditorio SODRE ((Servicio Oficial de Difusión Radio Eléctrica) de Montevideo, que funcionava sota el patrocini del Ministeri d'Educació de l'Uruguai. Les primeres figures de la nova companyia van ser els seus antics companys d'Espanya: Amelia de la Torre i Enric Diosdado. La parella d'actors estava integrada en la Compañía de Catalina Bárcena Díaz. També Isabel i Teresa Pradas, pertanyents al cercle íntim de Margarida, es van posar de nou sota la seva direcció. Margarida Xirgu va sostenir sempre una immillorable relació amb els seus actors, a pesar de la seva famosa duresa. Quan es van convertir en primeres figures i van haver escalat a la capçalera de les cartelleres, Margarida va seguir sent amiga i confident d'ells, a la qui van consultar tota sort de problemes íntims i escènics. Va ser padrina dels seus fills, com en els casos dels fills de Teresa Pradas i dels Diosdado, que de nens ja van treure el cap per les tables. L'autora dramàtica Ana Diosdado, fillola de Margarida, va fer el paper de la seva filla a "Mariana Pineda" quan tenia només cinc anys. Les obres que van representar en el SODRE van ser: "Numancia" de Miguel de Cervantes en versió de Rafael Alberti; "Alto alegre" el drama de Justino Zavala Muniz; "El matrimonio" de Nikolai V. Gógol en versió de J. Vergara; "El gran teatro del mundo" de Calderón de la Barca en versió pròpia de Margarida Xirgu; "El enfermo imaginario" de Molière; "El ladrón de niños" del dramaturg franc-uruguaià Jules Supervielle i "Mariana Pineda" de Federico García Lorca.

El 16 de maig de 1943, Margarida Xirgu va presidir el consistori dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile, organitzats per l'Agrupació Patriòtica Catalana en el Teatro Municipal de la capital xilena. Entre els moderadors havien els escriptors Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel. Eren també, alguns dels guanyadors, de primera fila: Josep Carner per "Nabí" (premi Fastenrath), Josep Ferrater Mora per "Les formes de la vida catalana" (premi Concepció Rabell) i Domènec Guansé per "Ruta d'Amèrica" (premi extraordinari de Prosa). Margarida Xirgu va lliurar la Flor Natural que Pere Quart va obtenir per "Infinita fortuna de la sang...", va proclamar la Reina dels Jocs Florals i va llegir el poema "Al Crist vora la mar" de Josep Carner, mereixedor de la Viola d'Or i Argent. L'acte es va tancar amb "Els segadors" i la "Cançó nacional de Xile", interpretats per l'Orfeó Català. La festa va acabar amb el tradicional sopar dels Jocs celebrat a l'Hotel Crillon, en homenatge a la Reina i als poetes premiats. En el seu discurs presidencial, Margarida Xirgu va apuntar la significació d'una Renaixença exiliada: <<Si encara hi ha algú que cregui que els catalans som una gent sorruda i esquerpa, jo li diria: "Mireu: quan volem afirmar la nostra presència, quan volem que se'ns senti, ja ho veieu: organitzem una Festa". I la festa d'avui no fa més que continuar la llarga filera resplendent de les festes dels nostres ahirs gloriosos. No és, certament, culpa nostra, que les nostres millors festes hagin topat sovint amb estranyes incomprensions de les que precipiten la ruta que va de l'alegria a les llàgrimes, ni que la fecunda aspiració a la joia creadora s'hagi vist llançada a l'abisme de la desolació. I és, certament, una llavor de festa la que servem al cor mateix de la dissort més profunda. Un desig tenaç -essència i nervi d'una raça que no es dóna-, vencedor de tot mal averany, fa que en la pèrdua sentim ja l'inici del recobrament i en la tenebra de la mort albirem ja la glòria d'una resurrecció>>. El valor simbòlic de la festa dels Jocs Florals a l'exili, lluny de la pàtria, va ser l'eix central d'un discurs que acabava amb les sentides paraules següents: <<En la nació catalana, potser més que en cap altra, el verb és el nucli irreductible, l'essència íntima i suprema -creació nostra i ensems creador nostre-. En parlar català, sentim tota la glòria passada i futura de Catalunya i tota l'heroica tortura present de Catalunya. Veiem tot el que hem perdut i sabem que no ho podem perdre. S'ha dit moltes vegades que el llenguatge és l'ànima de Catalunya. Aquesta Festa ho repeteix, amb la joia de poder dir lliurament allò que només es pot dir en veu baixa, com un terrible secret, en les llars turmentades de la Pàtria. Terrible és la nostra pèrdua; però la nostra dissort crida a l'esforç, no a la queixa. Tot el destí de Catalunya es redreça en la inexpugnable expressió de la nostra ànima>>.

Santiago Ontañón va ser l'encarregat de realitzar els decorats de "Numancia", adaptant-la a les circumstàncies i va vestir als romans de feixistes mussolinians. El 1937, Ontañón ja l'havia muntat per al Teatro de Arte y Propaganda de l'Estat, en el madrileny Teatro de la Zarzuela el qual, durant els anys de la Guerra Civil, va funcionar un temps sota la direcció de María Teresa León en la part escènica i de Santiago Ontañón en la part escenogràfica. Els valors primordials de "El cerco de Numancia", títol original o "Numancia", segons l'adaptació d'Alberti, que conferien perenne actualitat, eren el seu profund sentit ideològic: el poble sencer defensant la seva independència fins a la mort i la gran humanitat de les seves figures, algunes d'elles al·legòriques: España encarnada per Margarida, el Río Duero, la Guerra, la Enfermedad, el Hambre, la Fama... El poeta andalús va cuidar, en la seva versió, que l'obra conservés l'exemple cívic en tota la seva grandiositat. Per a això va suprimir algunes escenes i va afegir un pròleg -paròdia lliure del jurament de Lisístrata i Cleónice, les heroïnes aristofàniques- amb el propòsit de fer més comprensible l'arribada de l'Escipción en el primer acte. La posta en escena va tenir lloc el 6 d'agost de 1943 en el SODRE de Montevideo. Alejandro Laureiro va advertir en el programa de mà, que s'erigiria en un símbol de l'Espanya sacrificada pel feixisme. A l'espectacularitat de la tragèdia, obra de masses -en l'escenari es movien 37 personatges i comparses- van contribuir els elements musicals i coreogràfics, el cor i cos de ball del SODRE. La sortida de Margarida Xirgu a a escena, després de la seva llarga absència, va ser acollida amb un interminable aplaudiment per un públic emocionat posat en peus. Apareixia Margarida amb àmplies vestidures i el suntuòs tocat de la Dama d'Elx. Els reiterats aplaudiments van obligar a Alberti a dir unes paraules des del prosceni. El setmanari "España Republicana" de Buenos Aires, va declarar referent a això: <<Margarita, aparte de la sustancial labor de dirección, intervino brevemente representando la figura simbólica de España. El momento en que se la ve, en una visión maravillosa, vestida como las españolas de la antigüedad, con un tocado semejante al de la Dama de Elche, recitando, con dolorida voz, las estrofas en que se lloran las amarguras de España, pero en las que se aseguran también futuros días de gloria, tiene tal fuerza emotiva que el público queda suspenso y conmovido. El arte de la máxima actriz española alcanza, en la mayor simplicidad, una de sus más logradas realizaciones>>.

El 26 d'agost de 1943 Margarida Xirgu va estrenar a l'Estudio Auditorio SODRE de Montevideo "Alto alegre" de Justino Zavala Muniz, ombrívol drama uruguaià en tres actes que es desenvolupa en "un joc de rates" on regnen la fam, la solitud, el vici i la degradació moral de les seves gents. Li va seguir "El matrimonio", obra de bella factura teatral del cèlebre humanista Gógol, de gràcia discreta, fàcil comicitat i senzilla i deliciosa estructura, burla alegre de la petita burgesia russa. A l'octubre, a la cartellera del SODRE va aparèixer Molière amb l'última producció del seu geni: "El enfermo imaginario", interpretat per Amelia de la Torre i Edmundo Barbero en els principals papers. Li va seguir l'aute calderonià "El gran teatro del mundo" que va tenir una posta d'escena suntuosa. Margarida Xirgu va utilitzar el pròleg de l'aute "La vida es sueño", clara al·lusió a la formació del món, com relat previ a l'aparició del teatre.

El 16 d'octubre de 1943 es va estrenar també a l'Estudio Auditorio SODRE de Montevideo "El ladrón de niños" de Jules Supervielle, traduïda al castellà per María Teresa León i Rafael Alberti. Li va seguir "Sinfonía de los héroes: El artista y el hombre" de Clotilde Luisi i José María Podestá, una obra d'alt contingut ideològic: l'actitud de l'artista enfront dels problemes de la vida i de l'opressió que sofreix la humanitat en la seva lluita pel progrés i la conquesta de la llibertat. Per a finalitzar la temporada a l'Estudio Auditorio SODRE de Montevideo li van demanar a la Xirgu que muntés "Mariana Pineda" en homenatge a Federico García Lorca. A Margarida li va encantar la idea, però els decorats de l'obra, de Salvador Dalí, s'havien cremat a Xile, a l'incendiar-se el teatre:

-Tu podries fer el decorat de "Mariana Pineda" per al dimarts?- li va proposar la Xirgu a Ontañón.

-Miri vostè, Margarida, en aquest moment acabo de menjar, Me'n vaig a l'estudi, tinc allí el sostre del Teatro Solís, enorme, però agafo paper i a pintar.

Santiago Ontañón va relatar: <<Efectivamente, me pasé el sábado y el domingo trabajando, y parte del lunes y lo empecé a montar el martes. Como era para un solo día pinté inclusive los regruesos de las puertas, las cortinas románticas, vamos, todos los elementos. Y recuerdo que cuando después me tocó hacer el mismo decorado, pero corpóreo, resultó más corpóreo el pintado. A mí me parecía más bonito el pintado. Uno de los decorados más bonitos que he hecho en mi vida, ha sido el del tercer acto de "Mariana Pineda". El del jardín aquel del convento. Claro que lo hice para un escenario que era un prodigio de elementos para hacer el decorado. Era un decorado muy sencillo que tenía siete metros. Por un lado era una especie de alquería, que se suponía estaba en el Albaicín, debajo y al fondo un campanil andaluz y luego un muro blanco con unas ventanas y un ciprés negro, pegado al muro, con la sombra pintada. Como estaba todo pintado, en una perspectiva muy pronunciada, los actores no podían pasar de los dos primeros metros, y daba una gran sensación, porque se levantaba el telón y teníamos un panorama inmenso, pintado con luz. Era blanco, pero una noche oscura, profunda, llena de estrellitas. Era sensacional, hubo un aplauso al levantarse el telón. Fue uno de mis grandes éxitos. Pero lo importante es que yo me decía: ¿como es posible que esta mujer, que está huida del teatro, vaya a hacer "Mariana Pineda"?. Pues bien, hizo una Mariana sensacional. Cómo sería que allí, cuando una obra de teatro tenía éxito, estaba en cartelera cuatro o cinco días, y la Xirgu con su Mariana, estuvo quince. Entonces ella se dió cuenta de que tenía cuerda para rato. Yo le decía: "Usted tiene quince o veinte años más de teatro, que es lo suyo". El caso es que de aquí salió la proposición de una gira por todo Uruguay. Porque es que allí tenían adoración por ella. El Gobierno le puso un autocar grandioso e íbamos haciendo dos comedias. Una era "El matrimonio" de Gógol, que la interpretaba Amelia de la Torre y Edmundo Barbero, y la otra "Mariana Pineda", para que ella trabajase un día sí y otro no. Fue una gira triunfal. Recuerdo que cuando alguien me decía:

-Margarita se muere.
Yo le respondía:
-Mira, Margarita hace lo que le da la gana. Yo he visto un teatro abarrotado, llorando hombres y mujeres a lágrima viva, sintiéndose los sollozos. Yo me acuerdo de un detalle muy de ella. Era un teatro en el que se entraba por la sala al escenario, porque era más cine que teatro, y entonces me acuerdo que entré y cuento: cinco espectadores, uno de ellos gaucho, que estaba en el mismo hotel que nosotros, y le hacía mucha gracia que yo hiciera un papel en "El matrimonio" de Gógol. Entro yo en el camerino de la Xirgu y estaba ella arreglándose, y le digo lo que pasa. Y ella me contesta:
-Los que han venido a verme van a ver una "Mariana Pineda" como si fuera en el Teatro Español de Madrid.
Entonces ocurrió la sorpresa. Durante este rato que estuvimos hablando, el teatro se llenó. Entro como un aluvión de gente, entonces ella, que esperaba al levantar el telón ver un teatro con unas cuantas personas, lo vió abarrotado e hizo una Mariana de antología. Los momentos finales de la obra eran delirantes. Aquello no era ni un latiguillo, ni un final de oración, sólo sé que el teatro se venía abajo. ¡Qué misterio el de aquella mujer! Porque ella sabía arrancar una ovación cuando quería. Recuerdo en Lima, con el Presidente de la República, que era poeta, don José Gálvez. Era un viejo adorable, todo vestido de blanco. Solía ir por el camerino a charlar con nosotros. Un día que ensayábamos, Margarita se dió cuenta del arrobo con que la escuchaba el poeta, y dijo aquello del "Cuchillito", que válgame Dios cómo dijo aquello. El pobre decía: ¡Pero qué monstruo es esta mujer!", era algo inimaginable>>.

Rafael Alberti va escriure per a Margarida Xirgu "La gallarda" el 1943, però quan la va haver llegit li va dir: <<Mira Rafael, la comedia me gusta, pero no la voy a poder hacer, porque yo ya no puedo ser la protagonista de una obra que se llama "La gallarda". Yo ya no tengo edad para tener gallardía. Y éste es el impedimento que aunque como actriz pueda hacerlo, no tengo físico ideal para desempeñar el papel. ¿Por qué no me haces un papel de vieja?>>. I Alberti li va contestar: <<Bien, te voy hacer una vieja, revieja, un adefesio>>. Altres fonts diuen que Margarida Xirgu no va estrenar "La gallarda" per la impossibilitat de reunir als tres primers actors que l'obra exigia. Alberti li va escriure llavors "El adefesio, fábula de amor y de las viejas".

Margarida Xirgu va seguir alternant el teatre amb la ràdio. Davant els micròfons de Radio Nacional de Agricultura, de Santiago de Xile, va donar recitals de poesia, amb obres de García Lorca, d'Alberti i de Vicente Huidobro, secundada per les principals figures de la seva Companyia. A la temporada següent va aparèixer en el Teatro Municipal de Santiago de Xile. Gairebé tots els noms que componien l'elenc eren gent jove, iniciada a la seva Escola Dramàtica: Alicia Lasanta, Lenco Franulic, Alberto i Jorge Closas, Gustavo Bertot hijo, Pablo Walkeren i Ferry Bator.

Arturo Soria Espinosa, un dels fundadors a Espanya del FUE (Federación Universitaria Escolar), va brindar a Margarida l'estrena de la farsa "El embustero en su enredo" escrita pel malagueny exiliat, José Ricardo Morales, a l'hivern de 1941. D'entrada Margarida es va mostrar reticent a conèixer l'obra, donada la quantitat d'ofertes que es veia obligada a rebutjar de joves autors. Però Arturo Soria va assolir convèncer-la de la qualitat de l'original. Al final, la Xirgu va accedir a escoltar la seva lectura amb la condició que si no li interessava, a una senyal acordada entre els dos, donaria per acabada la lectura. Per a l'acte va convocar Margarida a un tribunal d'íntims amics i assessors: el seu marit Miquel Ortín, el seu biògraf Domènec Guansé, Santiago Ontañón, Arturo Soria, José Ferrater Mora,... A l'acabar el primer acte, Margarida immutable, li va dir a Ricardo Morales que prosseguís, i aquella secreta senyal convinguda amb Sòria no es va produir. Al concloure la lectura, Margarida Xirgu es va aixecar abstreta i va dir: <<¡Qué personaje! -i dirigint-se a l'autor-. Te la estrenaré enseguida>>. En aquesta farsa el leitmotiv és l'autoengany. L'exuberant imaginació de Pascual, el protagonista, va creant un món fictici entorn seu, amb el qual es compenetra fins a habitar-lo. El que al principi és motiu de comicitat es va transformant al xoc amb la realitat, en conflictiva situació per als familiars. Clara protagonitzada per la Xirgu, la seva esposa, i la seva filla Teresa, interpretada per Isabel Pradas, no admeten les invencions del seu marit i pare, però es veuen atrapades en elles. Pascual idealitza la personalitat de Clara, fins al punt que la dona sent gelosia d'una altra, la seva rival, ella mateixa. Per a reconquistar l'amor del marit es transforma en la imatge ideal, creada pel "embustero". A Margarida li va agradar el paper de Clara, on podia desplegar el seu ampli registre dramàtic i donar-li al personatge el joc escènic que requeria la seva metamorfosi psicològica.
Margarida Xirgu i l'Editorial Cruz del Sur creada el 1940 per Arturo Soria, sota la direcció literària de José Ricardo Morales, van idear fer una col·lecció dels texts clàssics que representés la seva Companyia, sota el títol cervantí de "Retablo de Maravillas". El projecte era lliurar a cada espectador un exemplar de l'obra posada en escena: << unint així, a la festa de la paraula i a l'esbarjo dels ulls, el gaudi d'un text vivificat per la interpretació recent>>. Volien rescatar de l'oblit, el treball de l'autor i dels intèrprets, i establir una comunicació directa entre el personatge i l'espectador. En el repartiment figuraven noms de la Compañía de Margarita Xirgu sortida d'Espanya al gener de 1936, i d'alumnes formats a la seva Escola Dramàtica.

El 5 de maig de 1944, Margarida Xirgu i la seva Companyia van debutar en el Teatro Municipal de Santiago de Xile amb "Mariana Pineda" de García Lorca. En el mateix escenari el 11 de maig van representar la farsa "El embustero en su enredo" de José Ricardo Morales. En els assaigs que és feien en el Centre Català de la capital xilena, Margarida preguntava sovint a Ricardo Morales, en una prova de modèstia insòlita entre els directors d'escena, si estava ben resolta una determinada situació o un personatge: <<Tu sabes infinitamente más que yo de teatro y eres la que decide>> li deia Ricardo Morales. <<No -replicava la Xirgu-, tú eres el autor y conoces muy bien qué pretendiste hacer en este punto>>.

Margarida Xirgu va regressar a Argentina i el 8 de juny de 1944 va estrenar en el Teatro Avenida de Buenos Aires "El adefesio", interpretant Margarida el personatge de Doña Gorgo. Els decorats van ser realitzats per Santiago Ontañón, al dictat de Rafael Alberti ja que vivia a casa seva i dibuixava amb ell. El paper de Margarita li exigiria actuar amb barba i bigoti, però ella va dir: <<Yo no voy a salir con barbas y bigote. Para que la gente no se ría y tome en serio el papel, voy a suprimir el bigote, que es lo que mueve a risa al público>>. "El adefesio" va infondre tal respecte que el públic la va ovacionar com mai havia fet amb cap altra actriu en tota Argentina. Els aplaudiments van durar un quart d'hora, fins que Margarita va demanar que cessessin, perquè va considerar que tindrien les mans destrossades de tant aplaudir. Albert Closas que a l'obra tenia el paper de "El que ningú esperava" va conservar el record d'aquella nit, com el més bell de la seva vida professional, i mai va poder oblidar el moment en que Margarida Xirgu va parar l'ovació, que durava ja 15 minuts, al dir: <<Les agradezco estos aplausos..., estos aplausos que son para mis poetas muertos>>. La premsa va dir que: <<...más que a la artista, que reaparecía, se la aclamaba como a un símbolo>>. El símbol de l'Espanya pelegrina.

El 3 d'octubre de 1944, Margarida Xirgu va presidir el sopar organitzat per l'associació Amics de la Revista Catalunya, en el restaurant Munic. Emocionada per les ovacions i les mostres d'afecte rebudes, Margarida va expressar el seu profund pesar per la tragèdia de la Guerra d'Espanya i de la Segona Guerra Mundial que l'havien afligit profundament en la seva ànima de dona i d'artista. Es va sincerar també manifestant el seu fervent desig de tornar a la pàtria i, a Empúries (enclavament històric de la costa catalana), honrar la llengua materna representant en aquesta, les obres mestres del teatre clàssic grec. Com tenia per costum, va concloure recitant “La sardana” de Maragall i “El filador d'or” de mossèn Cinto Verdaguer, de qui va dir, que si fos viu estaria de la seva part.

El 24 d'octubre de 1944, va representar en el Teatro Avenida de Buenos Aires "El ladrón de niños" de Jules Supervielle i el 26 d'octubre "Bodas de sangre" de Federico García Lorca.

 

Programa de "El ladrón de niños" representada a Buenos Aires per Margarida Xirgu.

Foto Moliné-Xirgu expo Museu de Badalona

 

El 3 de novembre de 1944 va estrenar en el mateix teatre "La dama del alba" d'Alejandro Casona, que es va qualificar com la seva obra més completa, excelsa i paradigmàtica. La Xirgu va encarnar la figura simbòlica de la dama de l'alba amb un sentit perfecte de la seva labor, mantenint a l'estrany personatge de la Pelegrina amb singular relleu. Al seu costat van figurar els companys habituals de Margarida, formant una comunitat artística incomparable en aquella època per terres de parla castellana. L'escenografia va estar a càrrec de nou de Santiago Ontañón. A l'acabar la temporada Margarida Xirgu va iniciar una llarga gira per Uruguai, Xile i Perú.

Al gener de 1945, Margarida va rebre a través de Julio Fuensalida, amic de la família García Lorca i autoritzat per ells, l'obra pòstuma del poeta: "La casa de Bernarda Alba", subtitulada "Drama de mujeres en los pueblos de España". És la peça que, amb "Bodas de sangre" i "Yerma", tanca la trilogia emblemàtica del poeta i dramaturg. Lorca l'havia acabat el 19 de juny de 1936, just només dos mesos abans de ser assassinat pels feixistes, havent ofert solament dues lectures privades: una el 24 de juny de 1936 a casa dels comtes de Yebes, a un grup d'amics, entre els quals es trobaven Carlos Mora, Marichalar, Agustín de Figueroa, Gregorio Marañón,... Margarida en unes declaracions al periodista argentí Pablo Suero, va declarar: <<Marañón me dijo en Chile que a él le había leído otra comedia terminada que destinaba Federico para mi debut al regresar a España: "La casa de Bernarda Alba", comedia de la que habíamos hablado muchas veces>>. La segona lectura va tenir lloc el 12 de juliol en el domicili del doctor Eusebio Oliver, a Madrid. Allí estaven, entre altres amics, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Pedro Salines i Guillermo de Torre. Adolfo Salazar, a qui també li havia llegit Lorca aquesta obra, va explicar que Federico cada vegada que acabava una escena exclamava amb entusiasme: <<¡Ni una gota de poesía! ¡Realidad! ¡Realismo!>>, com si la seva meta de llavors fos un teatre dur, escarit, clàssic, sense l'ornat líric que solia afegir habitualment a les seves peces.

Escrita per Margarida, llargament esperada, no va arribar a les seves mans fins nou anys després. L'emoció de Margarida va ser tan intensa que no sabia lo què tenia: va voler llegir-la a casa, sola; no obstant això, quan la hi van lliurar, no es va veure capaç. Va tornar a casa amb el seu marit Miquel Ortín i no es va atrevir a tocar-la, com si fos una relíquia. Una vegada llegida, va saber que el seu paper, el de mare de les cinc filles, era una creació preciosa. El dia que Federico García Lorca va donar a conèixer el primer acte de "Doña Rosita la soltera", Margarida Xirgu li va dir que el paper no era per a ella:

-¿Era o no?

-De sobra sabías tú que lo era ...

-Como que lo hice para ti. Y ahora, ¿qué papel quieres que té haga?

-Un papel de mala.

-Té lo haré

García Lorca pensava ja en Bernarda Alba.

Estrenada el 8 de març de 1945, l'èxit va ser clamorós. Després de l'últim Silenci! de Bernarda, el públic que va omplir a vessar el Teatro Avenida de Buenos Aires, va esclatar en aplaudiments dedicats al poeta i a l'actriu. La Xirgu es va acostar al prosceni i, amb la veu trencada per les llàgrimes, va exclamar: <<Él quería que esta obra se estrenara aquí y se ha estrenado, pero él quería estar presente y la fatalidad lo ha impedido. Una fatalidad que hace llorar a muchos seres. Maldita sea la guerra!>>. Un devessall de flors va envair l'escenari. Era la gratitud del públic argentí cap a una artista que es va convertir ja en un símbol. El germà del poeta, resident a Nova York, li va enviar un telegrama per a felicitar-la. De Nova York, on residien els familiars de l'autor, va arribar també un cable per a Margarida: <<Emocionados sabemos cuánto corresponde usted a mantener vivo recuerdo de mi hijo. Felicidades. Federico García>>.

 

Margarida Xirgu interpretant "La casa de Bernarda Alba"

 

"La casa de Bernarda Alba" va ser per a Margarida Xirgu i per a la crítica, l'obra més assolida del poeta. En record d'aquella nit es va posar una placa en el Teatro Avenida de Buenos Aires. Pedro Mortheiru -el director de l'obra- i Fernando Dehesa -responsable del vestuari i il·luminació- van dir després de l'estrena: <<Margarita Xirgu nos mostró el camino que estaba tomando el nuevo teatro: parlamentos memorizados y ausencia de apuntador (dit consueta a l'Argentina), iluminación en lugar de bambalinas, vestuario a la medida de la época en lugar de disfraces y escenografía real en lugar de telones pintados>>.

 

Escena final del primer acte de "La casa de Bernarda Alba"

Margarida Xirgu protagonitzant "La casa de Bernarda Alba".

Foto Moliné-Xirgu


Margarida va declarar al diari "La Nación" el dia següent de l'estrena: <<Antes coexistía en su alma el creador, que se complacía en el trabajo de la lengua, y el hombre de teatro; con la Bernarda -així deia sempre Margarida a la peça amb la que estava compromesa des d'abans que existís- llega Federico a su madurez como poeta de la acción>>.

 

Margarida Xirgu interpretant "La casa de Bernarda Alba".

 

El 8 de juny de 1945 Margarida Xirgu va representar, en el Teatro Avenida de Buenos Aires, "El embustero en su enredo", de José Ricardo Morales. Després de vuit anys d'absència Margarida va tornar a presentar-se a Lima, portant a terme una llarga temporada de cinc mesos, des de novembre de 1945 fins l'abril de 1946. L'escenari teatral i cultural era llavors molt diferent al de 1937. Havien sorgit noves companyies i espais teatrals, com el Teatro del Pueblo, obra de Manuel Beltroy el 1939, encara que la proposta més prometedora va ser l'Asociación de Artistas Aficionados (AAA), institució que hauria d'estar estretament relacionada amb l'esdevenir musical, dansistic i teatral limeny en els anys següents. Aquesta vegada, la Compañía Dramática de Margarita Xirgu, incloïa un elenc encapçalat per Amelia de la Torre, Edmundo Barbero i Santiago Ontañón com escenògraf, aquests dos últims recentment refugiats polítics de la Guerra Civil. La Companyia, contractada per Manuel Checa Solari, es va presentar en els mateixos teatres de la temporada anterior, a més del Teatro Ópera i una presentació multitudinària de "Fuenteovejuna" a la Concha Acústica del Campo de Marte. La temporada de 1946 va incloure la reeixida estrena de "La casa de Bernarda Alba", un recital poètic, "La dama del alba" d'Alejandro Casona, "El adefesio" de Rafael Alberti i "El embustero en su enredo" del dramaturg espanyol, radicat a Xile, José Ricardo Morales. Del repertori clàssic espanyol, va reposar "Fuenteovejuna" de Lope de Vega i "La malquerida" de Jacinto Benavente i va estrenar "Marianela" de Benito Pérez Galdós. Per ultim, del repertori contemporani internacional, es va posar en escena per primera vegada al Perú "El ladrón de niños" de Jean Supervielle. A diferència de la visita anterior, la crítica especialitzada en cultura s'havia ampliat i enriquit, donant la premsa una cobertura del dia a dia. Amb el suport del govern central, del Ministeri d'Educació i de la Municipalitat de Lima, es va tractar d'arribar al major públic possible, per la qual cosa des del començament es van posar preus més baixos. Així mateix, en els cinc mesos que Margarida Xirgu i la seva Companyia van estar a Lima, Trujillo i Piura, va haver un contacte molt més fluït amb l'entorn local i social. Margarida va incorporar artistes locals en algunes postes en escena, va confraternitzar amb el llavors vicepresident de la República, José Gálvez, en els camerinos del Teatro Municipal; es va reunir amb artistes i intel·lectuals a la Peña Pancho Fierro i a l'Asociación Ínsula, va donar una xerrada a l'Asociación Nacional de Autores y Artistas i va participar en un recital poètic davant els estudiants de la Universitat de San Marcos. D'altra banda, també va abordar altres públics amb algunes lectures a la ràdio que van contar amb l'auspici empresarial. Entre molts estudiants, va triar a Ofelia Woloshin per a interpretar el paper de dama jove en les diverses obres de la temporada i més tard després de formar part de la Compañía Dramática Española Margarita Xirgu, es va convertir en una de les principals figures del teatre peruà. Carlos Gassols va declarar sobre Margarida Xirgu: <<... suscitó un entusiasmo que levantó al teatro de la postración en que lo había sumido, en parte, el auge del cine y la proliferación de espectáculos frívolos>>. D'aquest impuls va brollar la fundació dels dos organismes teatrals més eminents del país i diversos conjunts independents. A més va encoratjar a diversos escriptors a dedicar-se al teatre. El llegat de Margarida Xirgu, en els últims mesos de 1945 i els inicials de 1946, va ser d'una efervescència cultural a favor del teatre que van permetre consolidar i legalitzar la proposta parlamentària per a crear el Consejo Nacional de Teatro, la Compañía Nacional de Comedias i l'Escuela Nacional de Artes Escénicas (ENAE). Va ser possible que Edmundo Barbero, Pilar Muñoz, i Santiago Ontañón fossin contractats pel govern per a participar en l'ENAE i en les primeres temporades de la Compañía Nacional de Comedias. Les propostes de Margarida Xirgu, en les seves diverses facetes, d'actriu a empresària, van commocionar l'escena cultural nacional. La qualitat estètica i la seva aportació professional, van ser paleses en l'elecció dels seus repertoris i en la conformació dels elencs així com en les pròpies postes en escena. Cipriano de Rivas Cherif, director artístic de moltes de les seves obres, va manifestar que el major atractiu de la Companyia de Margarida era el repertori: un pols entre lo clàssic i lo contemporani. Per a ella, en el treball i en la formació professionals, la disciplina anava de la mà amb el rigor. En aquest sentit va contribuir al desenvolupament d'un circuit "culte" de formes teatrals llavors gairebé inexistents a Lima. Margarida Xirgu concebia l'espectacle teatral des d'una perspectiva integral, que incloïa lo literari, lo escènic i lo interpretatiu. A la temporada de 1946, les postes en escena van estar en mans de Santiago Ontañón. Així mateix, en Margarida no va ser menor el seu interès a promocionar el teatre fora dels circuits cultes i espais convencionals amb mesures econòmiques com la rebaixa en els preus, i postes en escena en espais oberts. La força de Margarida Xirgu, la seva audàcia i perseverança, van contribuir a demostrar que és possible articular lo cultural amb el paradigma de la modernitat, més àdhuc en una societat amb processos de canvis forts. Sens dubte, una circumstància històrica cultural més que suggeridora per al Perú.

Margarida va acceptar una proposta de Josep Maria de Sagarra para estrenar-li "La fortuna de Sílvia", en una traducció feta per ell mateix, tot i que el projecte finalment no va arribar a quallar. Del contacte que van mantenir Sagarra i Margarida Xirgu, va deixar testimoni Domènec Guansé en una carta a Rafael Tasis, datada el 13 de juny de 1947 i escrita en el paper oficial del Centre Català de Santiago de Xile: <<Ja sabia que en Sagarra era a París (S'hi estatjà del maig al novembre de 1947, arran precisament del fracàs de públic i de crítica de "La fortuna de Sílvia). Ho sabia per la Margarida. En Sagarra li va escriure proposant-li l'estrena d'una obra seva traduïda per ell mateix... La Margarida estava més aviat favorablement impressionada i em va dir que li havia respost indicant-li que podia trametre-li l'obra. Els seus projectes, però, actualment són molt vagues. Ara descansa. Però qualsevol dia pot rebre proposicions que li convinguin de Buenos Aires o de Mèxic, i aleshores no deixaria de ser una bona oportunitat per a en Sagarra, ja que a part de les de repertori no té obres noves en cartera. Jo no ho sé. Naturalment en Sagarra és un home molt flonjo, però si vingués a Amèrica ¿creus que els catalans li haurien de fer mal paper?... Jo més aviat m'inclino pel contrari i més aviat m'agradaria veure'l per ací, passejant amb èxit per aquestes repúbliques>>.

El 1947 dóna a conèixer al Teatre de Buenos Aires, del mateix Buenos Aires, a Tennessee Williams, amb l'obra "El zoo de cristal", amb els intèrprets Isabel Pradas, Esteban Serrador i Alberto Closas.

Margarita va regressar a Buenos Aires i el 19 d'agost de 1947 va debutar en el teatre, com així ho indica la carta que Albert Closas va enviar al seu germà José Maria:

 

Carta d'Albert Closas al seu germà Josep Maria.

Còpia entregada a la nostra família per Francis Closas, fill de Josep Maria Closas.

 

Transcripció de la carta:

<<Buenos Aires, 9 d'agost 1947.

Estimat Josep: Ahir vaig arribar de la meva "tournée" i debuto el dia 19 amb la Margarida Xirgu al Teatre Buenos Aires. Dona la casualitat que necessito un tratge vell, millor dit usat i de color gris. Enviam, per tant aquell que vares dir que no m'anava be, jo te'n enviaré un altre més nou, fes-ho tot seguit.

¿Com està la dona i el nen? Petons i records de part meva. T'abraça, Albert>>.

Durant 1948 Margarida es va dedicar preferentment a descansar.

El 17 de març de 1949, Margarida Xirgu va estrenar, en el Teatro Argentino de Buenos Aires, el poema dramàtic en tres actes "La corona de espinas" de Josep Maria de Sagarra estrenat ja el 1930. La Xirgu va interpretar el paper de Marta amb la seva Compañía Dramática Española, que contava amb Ricardo Galache com a primer actor, María Gàmez com dama de caràcter, Isabel Pradas com dama jove i Manuel Díaz com actor còmic. El programa especificava que l'acció de l'obra tenia lloc a “Solsona (Catalunya) en l'any 1793”.

El 27 de maig de 1949, la Companyia de Margarita Xirgu va estrenar "El malentendido" d'Albert Camus en el Teatro Argentino de Buenos Aires, en una cuidada versió d'Aurora Bernárdez i Guillermo de Torre. El repartiment va incloure a Margarida Xirgu com la mare, Violeta Antier com María l'esposa de Jan, Isabel Pradas com Marta la germana de Jan, Manolo Díaz com Jan el fill i Arturo Roa com el viatger. L'escenografia va córrer a càrrec de Gori Muñoz i va ser realitzada per M. Blanco Carreras. La publicació argentina "Mundo Uruguayo" va comentar el 8 de juny de 1949: <<La expresión justa, la armonización de los tonos, los silencios elocuentes, el desplazamiento de las figuras, todo está regido por la inteligencia vigilante de Margarita, que cuidó de los menores detalles, para darle al conjunto el patetismo alucinante y una sugestión irresistible. Con esta versión, Margarita Xirgu superó en mucho sus más acabadas creaciones, confiriéndose títulos impares en el teatro de nuestra lengua. ¡Qué fuerza persuasiva y conmovedora y qué sinceridad artística la suya! Junto a ella brilla otra actriz, Isabel Pradas, que en esta oportunidad realiza el trabajo más feliz y difícil de su carrera. Dice un monólogo, hacia el final del obra, de manera tan convincente y con emoción tan comunicativa, que basta para consagrarla como una comedianta distinguidísima>>. El deformat judici que de l'obra va tenir la majoria del públic va aixecar tal polèmica que, al tercer dia de l'estrena, la Municipalitat de Buenos Aires: <<entendiendo que la desoladora crudeza del tema no la hacía apta para la escena>> suspenia la seva representació. L'obra va ser prohibida pel govern de Juan Domingo Perón, perquè la va considerar propulsora de l'ateisme, clausurant el teatre la policia. Aquesta resolució va provocar la indignació dels mitjans intel·lectuals, que esperaven l'arribada d'Albert Camus. El 5 de juny Los Argentores (la Societat General d'Autors de l'Argentina) va declarar: <<... fiel a un principio que tiene por irrenunciable, sostenido siempre por él frente a toda aplicación de censura, declara su disconformidad ante la sanción de origen municipal que ha prohibido la representación en Buenos Aires de "El malentendido", del escritor francés Albert Camus, cuyo legítimo prestigio literario es ya universal. El municipio cuenta con un sistema de calificación que previene a los espectadores y ello debía bastar a los fines del criterio comunal con respecto a la estimación de las obras>>. La Sociedad Argentina de Escritores va fer pública la seva protesta a les columnes de "Clarín". Amb l'estrena la crítica es va dividir. La més favorable va assegurar que Margarida Xirgu havia obtingut un doble triomf com directora i com actriu. La més desfavorable va despertar molts recels entre alguns sectors visceralment anticomunistes o peronistes, que titllaven a Margarida Xirgu de "roja". Molts encara veien en ella el símbol de l'Espanya republicana.

 

Margarida Xirgu interpretant "El malentendido" d'Albert Camus.

 

Pocs dies després, el 13 de juny de 1949, Margarida Xirgu va rebre des de París una carta d'Albert Camus: <<Benvolguda senyora: Acabo d'assabentar-me de la prohibició de "El malentendido" per la intel·ligent censura argentina. Naturalment, ara penso en Vostè i estic apesarat de veure fracassats els seus anhels i els seus treballs per una decisió inexcusable. En primer lloc, vull expressar-li la meva solidaritat i fer-li saber que per a donar una expressió a la mateixa, m'he negat a anar oficialment a l'Argentina a donar les conferències previstes. Sento molt que aquesta circumstància em privi del plaer de saludar-la, però si el meu viatge al Brasil es realitza, tractaré d'arribar-me fins a Buenos Aires, a títol privat, per a reunir-me amb els meus amics. Mentrestant, li expresso, benvolguda senyora, els meus respectuosos sentiments i la meva admiració>>. Margarida Xirgu va decidir dissoldre la seva Companyia i va tornar a la seva casa de Xile, profundament decebuda i pensant fins i tot deixar el teatre per a sempre. A les poques setmanes va rebre l'oferiment del President de la Comisión de Teatros Municipales, don Justino Zavala Muniz, per a dirigir i interpretar "La Celestina" de Fernando de Rojas, en versió de José Ricardo Morales en el Teatre Solís, amb la Comedia Nacional del Uruguay.
Quan Margarida Xirgu va fer plans de retorn a Espanya, el 26 d'agost de 1949 va aparèixer un article en el diari "Arriba", que també va ser reproduït a "La Vanguardia Española", signat pel periodista feixista César González Ruano, que va refredar els desitjos de Margarida i va convenir amb el seu marit Miquel Ortín que fes ell solament el viatge, doncs tenia por que intentessin utilitzar-la com a bandera del que fora, ja que volia tornar solament com senyora Ortín. Finalment a la fi d'agost, Miquel Ortín va viatjar sol a Madrid i es va entrevistar amb les autoritats espanyoles, amb la finalitat de que el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona, que li havia imposat a Margarida Xirgu les sancionis de confiscació de tots els seus béns i condemna a l'exili a perpetuïtat, l'imposés només una sanció econòmica.

La representació de "La Celestina" es va produir el 28 d'octubre de 1949 en el Teatro Solís de Montevideo. El repartiment va ser: Celestina (Margarida Xirgu), Melibea (Concepción-China Zorrilla), Calixto (Horacio Preve), Sempronio (Alberto Candeau), Parmenio (Enrique Guarnero), Elicia (Maruja Santullo) i Margot Cottens (Arensa). Decorats i vestuari: l'arquitecte César Martínez Serra. Fragments musicals del mestre: J. Casal Chapí i realització d'escenografia: Enrique Lázaro.

En la sessió de 19 de setembre de 1949, la Comisión de Teatros Municipales aprovava el Reglamento Orgánico de l'Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo, i Margarida Xirgu va ser reclamada per a confiar-li la direcció. El 12 de novembre del mateix any en un acte públic celebrat en el Teatro Solís, s'inaugurava oficialment l'Escuela Municipal de Arte Dramático (EMAD) de Montevideo sota la direcció de Margarida Xirgu i amb l'assistència del President d'Uruguai (1947-1951 i 1955-1956) Luis Conrado Batlle Berres i de l'Intendent de Montevideo Andrés Martínez Trueba, més tard també President de l'Uruguai (1951-1954). La Xirgu va ser nomenada directora de l'Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo i codirectora de la Comedia Nacional del Uruguay -creada el 1947 i amb seu al Teatro Solís de Montevideo- en col·laboració amb Ángel Curotto i Domingo Callicchio.

 

Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín, davant del Teatro Solís.

Foto foto CIDDAE Teatro Solís

 

Es va preparar un pla d'estudis -que van ser gratuïts per els alumnes- i les proves d'admissió per als cursos preparatoris, sent el restaurat Teatro Solís, la seu del teatre-escola, però mantenint la col·laboració amb l'Escuela Municipal de Música i el Museo del Teatro. El 14 de novembre va començar l'activitat docent. La Comisión de Teatros Municipales va quedar formada per: Justino Zavala Muniz (President), Ovidio Fernández Ríos (Vicepresident), Carlos Etchegaray (Secretari), César Farell (Tresorer) i Julio Caporale Scelta (Vocal). Sota la direcció de Margarida Xirgu, 19 professors van formar el cos de l'EMAD, que estava format per: Margarida Xirgu (Art Escènic. 2º i 3º i Recitació), Josefina Díaz (Art Escènic. Preparatori i 1º), Carlos María Princivalle (Història del Teatre. 1º i 2º. Història de l'Actor. 3º), Carlos Rodríguez Pintos (Història de l'Art. 1º i 2º), José Vallarino (Història Complementària. 1º i 2º), Juan Protasi (Solfeig. 1º), Tabaré Freire (Literatura Dramàtica Raonada.1º, 2º i 3º), Vladimir Irmann i Hiltrud K. de Zosaya (Gimnàstica Rítmica. Preparatori, 1º i 2º), Augusto di Giuli (Gimnàstica de la Veu. 1º), Gala Chabelska (Dansa. 1º, 2º i 3º), Sebastián Frasca Mònaco (Gimnàstica de la Veu. 2º), Alberto Bojorge Peña i Pedro Boretche Gutiérrez (Castellà. Preparatori i 1º), Hermínia Mitrano (Solfeig. Preparatori), Monique Nieves (Dibuix Aplicat a l'Art Escènic. 1º i 2º), Cap. Rafael Diego (Esgrima. 2º i 3º), Hugo Mazza (Dibuix. 3º), Raúl A. Cepellini (Caracterització. 2º i 3º), Carlos Pacheco (Iniciació Cultural. Història. Preparatori) i Raúl Bothelo Gonzálvez (Iniciació Cultural. Literatura. Preparatori) i com secretaris Luis Gualco i Yolanda Cal Etcheverry.
Es van acabar els temps en que la formació de l'actor estava subjecta a l'empirisme: l'observació i la imitació, tenint com a teoria, exclusiva gairebé, els immortals consells de Hamlet als còmics: <<Recita aquest passatge amb soltesa i naturalitat, doncs si ho fas a ple pulmó, valdria més que donés els meus versos al pregoner. Guarda't també de serrar massa l'aire, així, amb la mà...>>. Per primera vegada a la història de la cultura uruguaiana, l'art dramàtic obria càtedra per a formar a futurs actors, amb disciplines teòriques i pràctiques que abastaven totes les cares de l'art escènic, sota els democràtics principis de la gratitud i la lliure admissió d'alumnes. El pla d'estudis dels futurs actors era:

a) Preparatori: Art Escènic, Gimnàstica Rítmica, Castellà, i Lectura i Dicció.
b) Primer Any: Art Escènic, Gimnàstica Rítmica, Solfeig, Literatura Dramàtica Raonada, Història del Teatre, Història Complementària, Gimnàstica de la Veu, Història de l'Art i de la Plàstica, i Dibuix Aplicat a l'Art Escènic.
c) Segon Any: Art Escènic. Direcció, Gimnàstica Rítmica, Literatura Dramàtica Raonada, Història del Teatre, Història Complementària, Gimnàstica de la Veu, Història de l'Art i de la Plàstica, Dibuix Aplicat a l'Art Escènic i Recitació.
d) Tercer Any: Art Escènic. Direcció, Literatura Dramàtica Raonada, Dibuix Aplicat a l'Art Escènic, Història de l'Actor, Caracterització i Esgrima.
Les proves d'admissió per als cursos preparatoris es van dividir en quatre parts:
Primera:

-Interpretació d'una escena d'una tragèdia grega (Esquil, Sófocles o Eurípides)

-Interpretació d'una obra d'un clàssic espanyol (Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Juan Ruíz de Alarcón,...)
-Interpretació d'una escena de comèdia moderna (García Lorca, Casona, Sartre, Camus, Pirandello, Bernard Shaw,...)

Segona:

-Lectura que escollirà el Jurat en el moment de la prova

Tercera:

-Examen de cultura general (Història, Literatura..., d'acord amb els estudis realitzats)

Quarta:

-Escena muda. L'aspirant, conjuntament amb les escenes compreses en la primera part de la prova, haurà de registrar, a Secretaria i per escrit, el tema d'aquesta escena muda

Les classes de gimnàstica rítmica van quedar a càrrec de Vladimir Irmann, format a la seva infància al costat de la seva esposa Tamara Grigorieva, russa d'origen com ell, a l'Escola Imperial de Moscou. El Teatro Solís, estampa romàntica de Montevideo, avui ja restaurat i condicionat, seria la seu del teatre-escola. En el Solís es va realitzar la col·laboració amb altres directors. L'Escuela de Arte Dramático, L'Escuela Municipal de Música (en estudi) i el Museo del Teatro, avui ja una realitat, constituirien els pilars de la nova arrencada cultural del país.
Quan Margarida Xirgu es va dirigir per primera vegada als seus nous alumnes, els hi va dir: <<Sepan los que ingresan en la Escuela de Arte Dramático que el teatro no es una diversión. Sino un sacrificio. Un duro sacrificio>>. A continuació és transcriu el discurs que Margarida va realitzar, superades les proves d'admissió, als estudiants del curs Preparatori:

 


Discurs de Margarida Xirgu als estudiants del curs Preparatori.

Arxiu Centro de Investigación y Documentación (I+D+C) del Festival de Mérida

 

<<Después de haberles oído durante las pruebas de admisión, me es muy grato poderles dar a todos la bienvenida. Pero se apodera de mi un temor como directora y como profesora de esta Escuela. ¿Han meditado ustedes si verdaderamente sienten dentro de si mismos una vocación teatral? Es en los errores que se cometen al elegir una carrera por la que no se está dotado, que debemos hacer hincapié, para hacer todo lo posible de evitar errores. El artista nace, no se hace, y si esto fuera cierto, se diría ¿entonces para qué una Escuela de Arte Escénico? Contesto yo: que si sólo sirviera para eliminar de la escena a aquellos que no tienen ninguna condición teatral, ya sería algo. El teatro se nutriría de los mejores y de eso se trata. Para el alumno mejor dotado, le es muy fácil acoger en si mismo lo que va adquiriendo en sus estudios, todo se lo apropia, aun aquello en que difiere de su manera de ser, aun aquello que le es antagónico: todo formará su grandeza futura, todo llegará a una unidad de perfección, lo que era innato en él y lo adquirido. Pero el genio en el teatro necesita de otros intérpretes. No actúa en la soledad de un estudio como el pintor, el escultor o el músico. Necesita de intérpretes que lo secunden, que le den la réplica, y estos son los puestos de vocación y sacrificio. Se han preocupado ustedes en pensar si tienen arraigada una verdadera vocación teatral, no para exhibirse presuntuosamente, sino para poner al servicio del arte escénico, con humildad y respeto lo mejor de sus condiciones físicas y espirituales, voz, memoria, gesto, inteligencia; ambas cosas unidas para el triunfo de poetas y autores que con sus obras, a través de todos los tiempos hacen que el teatro sea una de las artes más estimadas de los públicos cultos, ya que en el teatro convergen todas las demás artes: pintura, escultura, música, danza, todo lo que enaltece la vida del hombre. Y si el teatro repercute en la vida de los pueblos, es por los actores ¿Cómo ir al teatro sin examinar previamente nuestra capacidad interpretativa? En el presente curso con estudio y disciplina, podrán ustedes con la ayuda de los profesores que la Dirección de Teatros Municipales pone a su alcance, descubrir en ustedes vocación y condiciones, lo que hay en ustedes mismos y lo que pueden adquirir. Quedan pues con la amiga y profesora, la ilustre actriz Josefina Díaz y empieza el curso>>.
Un aspecte important de la formació de l'actor va ser, per a Margarida, l'inculcar una ètica personal, sense la qual l'actor quedava com un mer transmissor de missatges, <<brillante por fuera y frío por dentro>>. La infatigable mestra que va ser Margarida Xirgu, exigia dedicació absoluta al teatre i va predicar sempre amb l'exemple. Creia que el músic o l'escriptor podien esperar: <<Dejan su obra, quedan en ella. El triunfo del actor, en cambio, debe ser inmediato, constante, hoy mismo. Dejarlo para luego podría ser tarde. Nosotros, los actores, sólo contamos para triunfar con el plazo de nuestra vida; no tenemos más tiempo por delante>>. Predisposar i sensibilitzar al futur actor des dels seus començaments, amb tots els coneixements i recursos de l'art escènic, qualsevol que fos l'especialitat triada, aquest era l'objectiu.
José Estruch va arribar a Montevideo, després del seu exili londinenc, el 1949. Ja havia descobert la seva fascinació pel teatre, veient a Margarida Xirgu interpretar "La dama boba" de Lope de Vega en versió de García Lorca, a Barcelona el 1935. Anys més tard, ell prendria el relleu de Margarida en la direcció de l'Escuela de Arte Dramático de Montevideo i va revelar en les següents declaracions el que va suposar l'actriu en les disciplines dramàtiques i en el teatre clàssic, en aquells anys que el teatre a l'Uruguai, en ple desenvolupament, necessitava guies i mestres apassionats: <<Margarita Xirgu potenció el teatro clásico. Ella tenía una manera especial de decir, de plantear el verso, para el estudio y el trabajo, que yo he continuado después. Ella decía siempre que la cadencia y el ritmo no se pueden perder, hay una musicalidad que se logra a base de estudio y de trabajo, antes de iniciar el ensayo. Un texto para Margarita era una partitura. Igual que la Caballé ha estado dos meses aprendiéndose una partitura y después ha hecho la obra. Y eso es lo que hacíamos en Montevideo... Margarita tenía un criterio riguroso de la disciplina que debe observar un actor. En esto era muy dura. Las normas disciplinarias las estableció ella. Y así la comedia empezó a subir. La dedicación debía ser total, naturalmente que esa disciplina era la primera en compartirla. Era un poquito caprichosa en cuanto a sus alumnos, algo que un maestro no puede hacer. Tenía una voz muy especial, nunca la perdió, no quiso perder su forma. Hablaba un castellano muy suyo, de una manera peculiar, con un sonido incisivo y claro>>.
Dels 269 alumnes que es van presentar a l'examen de l'Escuela de Arte Dramático, només van ser admesos 30, entre els quals es van distribuir els papers de "El juez de los divorcios" de Miguel de Cervantes. Margarida preconitzava que les classes fossin eminentment pràctiques, i davant la sorpresa general, des del primer dia <<les hizo subir a todos al tabladillo a desarrollar sus respectivos roles>>. La claredat amb que exposava els conceptes dramàtics i la lliçó magistral de la seva interpretació, representant un després d'un altre tots els papers de les obres en estudi, feia que les seves classes fossin un pur delit. Per aquest motiu els cursos van adquirir ràpidament una inusitada popularitat i van despertar un interès sense precedents.


En arribar a Montevideo per complir el seu comprom ís amb la Comissió de Teatres Municipals, Margarita és convidada per dirigir l'estrena de l'òpera del mestre Juan José Castro, "La zapatera prodigiosa", sobre el llibre de García Lorca. La primera representació té lloc el 29 d'octubre a la temporada oficial de 1949. Li encarreguen també la posada en escena de "La vida breve", de Manuel de Falla. Té lloc aquesta primera representació dirigida igualment pel mestre Juan José Castro, el 30 d'octubre.

Alguns texts han estat extrets de: "Margarita Xirgu y su compañía en Lima: Una apuesta teatral moderna" de Gustavo von Bischoffshausen H. i de les biografies: ""Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" d'Antonina Rodrigo i de: "Margarida Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona a Punta Ballena" de Francesc Foguet i Boreu.


XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.