139. MARGARIDA XIRGU 1950-1953
Margarida
Xirgu va treballar sense descans en la preparació de les seves classes
i en la confecció del programa per als exàmens de fi de curs, per
a la promoció de 1950. Ángel Curotto va comentar referent a això:
<<La Escuela de Arte Dramático le dio muchas satisfacciones a Margarita
Xirgu, recordábamos cuando se cumplieron los primeros examenes -en 1950-
los que nos tocó integrar la mesa examinadora, Justino Zavala Muniz -el
gran propulsor del movimiento teatral de entonces-, Carlos María Princivalle,
los críticos Cyro Scoseria y Manilo Vitale D´Amico y yo. Al finalizar
las pruebas ella le dijo a Zavala: "Puede estar orgulloso, don Justino, de
los primeros alumnos.... Ellos solos, ya justifican la creación de la Escuela...
Este es un gran país. ¡Tiene una juventud sensacional!". Se
produjo un proceso de integración gradual, una convivencia natural. Los
ingresados en la Escuela aportaron su formación y disciplina. Los miembros
del elenco se esforzaron por permanecer, ya que cada año se renovaban los
contratos>>.
Margarida Xirgu i alumnes de l'EMAD.
Foto EMAD
La
docència que impartí Margarida Xirgu a l'EMAD es basava sobretot
en la pràctica escènica i en un compendi molt elemental de consignes
pragmàtiques. Als alumnes de primer, per exemple, els suggeria que tinguessin
present l'època en què es va escriure l'obra estudiada. Els indicava
també que, com en tots els països, calia valorar els texts i els autors
uruguaians i que, a l'escena, hi cabien tots els gèneres que fossin dignes
de ser-hi duts: <<Ciertas obras desmerecen al que las interpreta y al público
que las aplaude>>, sentenciava. Calia donar al vers un cert so d'acord amb
un ritme i una mesura perquè es distingís clarament de la prosa.
<<¿Trágicos que hablan, opuestos a los trágicos que
cantan? No. Solamente hay trágicos que cantan bien y trágicos que
cantan falso>>, els deia. En la interpretació, recomanava als estudiants
que sabessin penetrar psicològicament en el personatge per tal de fer-se'l
seu amb la intel·ligència: era imprescindible que l'actor donés
la sang i el nervi al personatge perquè cobrés humanitat. <<Somos
unos pequeños monstruos deshumanizados, que vivimos otras vidas de otros
seres creados por la fantasía de los autores>>, els amollava. Al
seu entendre, podia considerar-se actor professional només aquell que vivia
de l'art exclusivament i al qual li dedicava la vida sencera. En el fons, a Margarida
no deixava de fer-li una mica de llàstima l'estudiant d'interpretació:
<<el curso es más o menos divertido para él, yo procuro mantenerle
viva la ilusión, pero la carrera son tres años de estudio, ¿y
después qué? Esto no es Francia ni siquiera España, ya es
de suponer que los captará Buenos Aires como siempre>>, va escriure
al seu germà Miquel, que era professor a l'Institut del Teatre de Barcelona,
en una carta del 23 de març de 1950. En les missives que es van intercanviar
tots dos germans no únicament comentaven les noves familiars, sinó
que sobretot s'explicaven què feien en les respectives escoles. Margarida
s'interessava pels programes docents i les activitats de l'Institut del Teatre
de Barcelona i demanava al seu germà que li enviés informació
o obres de teatre, com ara els darrers texts de Josep Maria de Sagarra, amb el
qui havia mantingut un cert contacte el 1947. L'EMAD aspirava a oferir una formació
integral, tant des del punt de vista intel·lectual com específicament
teatral. El model que Margarida Xirgu tenia al cap per a la seva escola, era el
conservatori de París. Si superar el preparatori ja era un repte (durant
el curs 1949-1950, de 44 alumnes n'aprovaren 29), calia després cursar
tres anys més per obtenir la graduació. El repertori d'obres que
els estudiants del curs preparatori 1949-1950 treballaren era indicatiu del grau
d'exigència i del segell de qualitat que la Xirgu volia imprimir a l'EMAD:
"Antígona" de Sòfocles, "Romeo y Julieta" de
Shakespeare, "La vida es sueño" de Calderón de la Barca,
i "El juez de los divorcios" de Cervantes. A més dels cursos
regulars (el calendari escolar era des del primer d'abril al 30 de novembre),
Margarida Xirgu es proposava de programar lectures dramatitzades d'obres que no
es poguessin representar pel cost dels muntatges o perquè eren massa atrevides.
Emulant el centres docents europeus, l'EMAD acollia també les personalitats
del món de l'escena internacional, que feien escala a Montevideo, perquè
hi impartissin cursos, tallers o conferències per als estudiants.
Paral·lelament
Margarida va iniciar també la direcció de la Comedia Nacional del
Uruguay, a la qual va renunciar Rafael Bertran i va ingressar Carlos Muñoz
aquest mateix any. El 24 de juny de 1950 va debutar en el Teatro Solís
la companyia que dirigiria el cèlebre Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud,
la seva dona, i primera actriu. Van anar a oferir una curta temporada de comèdia
francesa. Durant la seva estada, Barrault va fer repetides visites a l'EMAD, participant
en diversos col·loquis i donant conferències en una atmosfera que
ell mateix va qualificar de <<admirablemente cordial y desbordante de solicitud>>.
En aquestes dates els amics i companys de Margarida, Amelia de la Torre i Enrique
Diosdado, havien regressat a Espanya. A mitjans de juny es va iniciar una correspondència
entre ells i Margarida que es va perllongar, sense perdre intensitat ni calor
humà, fins al final dels seus dies: <<Queridísimos Amelia
y Enrique: recibimos vuestra carta y nos explicamos perfectamente vuestra emoción
al llegar, después de tantos años de ausencia. Mi hermano me escribió
contentísimo de vuestra visita y yo os quedo muy agradecida. Celebro mucho
que, ya sea filmando o en el teatro, solucionéis vuestros asuntos. En el
Artigas debutó Mercedes Prendes con "Rosas de otoño".
La crítica le pone peros, como a todo el mundo. A mí, francamente,
me gustó bastante porque habla por derecho y la entendí, cosa que
no ocurre con ciertos artistas. Nosotros seguimos trabajando con "Romeo y
Julieta", que va a fines de julio...>>.
El
28 de juliol de 1950 Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional, en el Teatro
Solís de Montevideo, en la tragèdia "Romeo y Julieta"
de William Shakespeare, en versió castellana de Marcelino Menéndez
i Pelayo. El repartiment va ser: Romeo (Horacio Preve), Julieta (China Zorrilla),
Mercurio (Alberto Candeau), Benvolio (Guzmán Martínez Mieres), Teobaldo
(García Barca), Fray Lorenzo (Enrique Guarnero), Montesco (Miguel Moya),
Capuleto (Héctor Cuore), señora de Montesco (Mary Marchissio), señora
de Capuleto (Maruja Santullo), nodriza (Nelly Antúnez, Stella Maris Salvo
i Bimba Rodríguez Saus). Esbossos de decorats i figurins: l'arquitecte
César Martínez Serra. Mestre de danses i d'armes: Max de Balzac.
Realització d'escenografia: José Echave amb la col·laboració
de Bengt Hellgren. Realització de vestuari: professores i alumnes de la
Sección Femenina de la Universidad del Trabajo.
La tragèdia comença
amb una disputa rondaire entre els Montesco i els Capuleto. El príncep
de Verona, Della Escala, intervé entre ells i declara un acord de pau que
en cas de ser violat haurà de ser pagat amb la mort. Després dels
successos, el comte París es reuneix amb el senyor Capuleto per a conversar
sobre la idea de contreure matrimoni amb la seva filla, però Capuleto li
demana que esperi durant un termini de dos anys més, temps després
del qual Julieta complirà quinze anys. Aprofitant l'oferiment, li suggereix
que organitzi un ball familiar de caràcter formal per a celebrar tal esdeveniment.
Mentrestant, la senyora Capuleto i la nodrissa de Julieta, intenten convèncer
a la jove que accepti casar-se amb el comte París. En diferents circumstàncies,
Benvolio parla amb el seu cosí Romeo, fill dels Montesco, sobre la seva
més recent depressió. Convençut que la tristesa del seu cosí
es deu a l'amor no correspost d'una jove que és diu Rosalina -neboda del
senyor Capuleto-, Benvolio l'informa sobre el ball familiar dels Capuleto. Finalment,
Romeo accepta anar-hi sense invitació a la cerimònia, esperant trobar-se
amb Rosalina. No obstant això, quan arriba a la llar dels Capuleto, es
troba amb Julieta i s'enamora perdudament d'ella. Després de concloure
el ball, Romeo s'infiltra en el pati dels Capuleto i escolta secretament a Julieta,
qui està a la balconada del seu dormitori, admetent el seu amor per ell
a pesar de l'hostilitat entre la seva família i els Montesco. Amb el pas
del temps, el jove comença una sèrie de trobades amb la noia, fins
a arribar al moment que ambdós decideixen casar-se. Amb l'assistència
de Fra Lorenzo, qui espera reconciliar als grups rivals de Verona a través
de la unió dels seus fills, a l'endemà del jurament d'amor, els
enamorats es casen en secret. Ofès per la intromissió de Romeo en
el ball familiar, Teobaldo -cosí de Julieta- repta al jove a un duel. No
obstant això, Romeo evadeix el combat. Impacient tant per la insolència
de Teobaldo com per la covarda submissió de Romeo, Mercuri -amic de Romeo-
accepta el duel, i resulta mortalment ferit per Teobaldo. Dolgut davant de la
mort del seu amic, Romeo reprèn l'enfrontament i assoleix assassinar al
cosí de Julieta. Com a conseqüència, el príncep exilia
al jove de la ciutat, reiterant que si regressa, serà lo últim que
farà en la seva vida. Mal interpretant la tristesa de la seva filla, el
senyor Capuleto decideix oferir-la en matrimoni al comte París, intentant
convèncer-la d'acceptar-lo com espòs i convertir-se en el seu feliç
consort. Finalment, la jove accepta, sota la condició de perllongar les
noces, tot i que la seva mare s'hi nega terminantment. Mentrestant, Romeo passa
la nit secretament a l'alcova de Julieta, on ambdós tenen relacions sexuals.
Julieta visita a Fra Lorenzo per a demanar-li suggeriments, i aquest convé
en oferir-li una droga que la induirà a un intens coma amb una durada de
dues hores i quaranta minuts. Una vegada que la jove accepta portar a terme la
farsa, el frare li promet enviar un missatge a Romeo, informant-li sobre el seu
pla secret, per lo que podrà tornar quan ella desperti. La nit anterior
a les noces, Julieta ingereix la droga i els seus familiars, al creure-la morta,
dipositen el seu cos en la cripta familiar. A pesar de la seva promesa incondicional,
el missatge de Fra Lorenzo mai arriba a Romeo i, en canvi, aquest es troba amb
Baltasar (un dels seus servents), qui l'informa de la sobtada mort de Julieta.
Frustrat davant semblant notícia, Romeo decideix comprar-li al boticari
de la ciutat un eficaç verí, abans d'acudir a la cripta on es troba
Julieta. A l'arribar, es troba amb el comte París, qui moments abans havia
estat plorant sobre el "cos inert" de la seva estimada. Creient que
Romeo és un saquejador de tombes, el comte l'enfronta però mor assassinat
pel jove. Convençut encara que la seva estimada està morta, Romeo
procedeix a beure el verí. Al despertar del coma induït, Julieta es
troba amb els cadàvers de Romeo i del comte París a la cripta; incapaç
de trobar una solució a tals circumstàncies, determina travessar-se
el pit amb la daga del seu espòs. Temps després, els Montesco i
els Capuleto, acompanyats del príncep, s'ha n'adonen de la mort dels joves
i del comte. Esbalaït per la tràgica escena, Fra Lorenzo comença
a relatar la història completa de l'amor prohibit entre Romeo i Julieta.
La seva revelació aconsegueix acabar amb la rivalitat entre ambdues famílies.
Programa
de la 31ª representació de "Romeo y Julieta" per la Comedia
Nacional del Uruguay, del divendres 18 d'agost de 1950, dirigida per Margarida
Xirgu.
Foto Teatro
Solís
La Comedia
Nacional va estrenar a continuació, dirigida de nou per la Xirgu, el drama
en tres actes dividits en dotze quadres "La patria en armas" de Juan
León Bengoa. Es tracta d'un drama que abasta la història de l'Uruguai
des de 1810 a 1850 i s'inspira en la vida de José Gervasio Artigas, molt
ben interpretat per Alberto Candeau. Va ser així com la Comisión
de Teatros Municipales es va sumar als diversos homenatges que el país
tributava a la figura de José Artigas, en el centenari de la seva mort.
Artigas va ser l'heroi de la independència uruguaia i qui va obligar als
argentins a evacuar Montevideo, ciutat que perdria, anys més tard davant
dels portuguesos. El realitzador de l'escenografia va ser José Echave sobre
esbossos de José Luis Zorrilla de San Martín i les il·lustracions
musicals van ser de Luis Cluzeau Mortet. Més tard els alumnes de l'EMAD
van representar "Cédulas de San Juan" de l'autor uruguaià
Florencio Sánchez. Van acabar la temporada amb "Bodas de sangre"
de Federico García Lorca, en el Teatro Solís el 7 de desembre de
1950. Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional i va interpretar el paper
de mare, juntament amb China Zorrilla (la novia), Enrique Guarnero (Leonardo),
Maruja Santullo (la mujer de Leonardo), Horacio Preve (el novio), Carmen Casnell
(la suegra), Héctor Cuore, García Barca, Ramón Otero i Rosita
Miranda. Van donar 41 representacions, que no van agradar per igual a tots. En
canvi la publicació "El Día" va destacar: <<La presencia
de una maestra y guía tan segura como Margarita Xirgu, en la dirección,
ha logrado ese feliz resultado, dando a cada uno de los intérpretes las
indicaciones precisas de acento y de movimiento, logrando el máximo rendimiento
de todos y, en más de un caso, una evidente superación de sus posibilidades
previsibles>>.
Margarida Xirgu en els assaigs de "La patria en armas" de Juan León Gengoa el 1950.
Fotos Teatro Solís
Programa
de "Bodas de sangre" del dissabte 9 de desembre de 1950.
Foto
Teatro Solís
El 27 de febrer de 1951 Margarida Xirgu va protagonitzar en el paper de la mare "Bodas de sangre" de Federico García Lorca en el Teatro Larrañaga, dirigint a la vegada a la Comedia Nacional del Uruguay, a la que també va dirigir en "La patria en armas" de Juan León Bengoa
Cartells de les obres representades per la Comedia Nacional del Uruguay, en el Teatro Larrañaga.
Fotos donades per Sibila Vigna Vilches
El
1951 Juan Jones i Estela Castro van ingressar com a becaris en la Comedia Nacional
del Uruguay. Al desembre del mateix any es van sumar a la mateixa, Estela Medina
i Nelly Mendizábal. El 1951 Margarida Xirgu va recitar la composició
simfònica "Pedro i el lobo" de Sergéi Prokófiev
a l'Estudio Auditorio SODRE (Servicio Oficial de Difusión Radio Eléctrica)
de Montevideo. Per aquestes dates es va estrenar l'òpera de càmera
"Aina de mar" de l'argentí Oswaldo Goifo, inspirada en la gira
sud-americana de Margarida Xirgu.
Margarida va escriure als seus companys i
amics, Amelia de la Torre i Enrique Diosdado, a l'abril de 1951: <<Supongo
que habréis visto a Josefina Díaz que regresó a España.
Si regresa a tiempo está nombrada profesora de la Escuela de Arte Dramático
para el nuevo curso de preparatorio. Yo tengo ya alumnos de primero y de segundo
año. Cómo pasa el tiempo. La Comisión de Teatros Municipales
se salió con la suya y hemos realizado la gira por todo el país.
Un éxito loco. Están contentos. Nosotros no hemos podido por esta
razón regresar a España. No sé si para julio o agosto podré
pedir licencia, siquiera para tres meses. ¡No puedo más, Amelia!
Y mi hermano y toda mi familia tiran de mí, que ya no puedo más...>>.
La
Xirgu va descriure el seu mètode interpretatiu, a la conferència
que va pronunciar el 11 de juny de 1951, en el paranimf de la Universitat de Santiago
de Xile, titulada "De mi experiencia en el teatro": <<Mi método
ha consistido en penetrar profundamente en el sentido de la obra primero y después
en el personaje que he querido representar. He procurado asimismo captar el vuelo
poético que no está en las palabras, que va por el aire, entre frase
y frase, y he cuidado después que la dicción tuviera resonancia
en los espectadores, haciéndoles llegar la armonía del verso, o
de la prosa; cuidando de destacar las palabras que por su eufonía producen
mayor belleza al pronunciarlas. He procurado después de muchas vacilaciones,
hablar con sencillez, como ya he dicho antes, para que no se notase el oficio>>.
Al juny de 1951 Margarida els hi va dir als seus nebots Margarida i Eveli:
<<Estamos proyectando regresar a España en diciembre, veremos si
se realiza o no nuestro deseo. Tengo tantas ganas de abrazaros a todos y de pasearme
un poco por las Ramblas, que creo que nada me hará desistir del viaje>>.
El 22 de juny de 1951, Margarida va dirigir a la Comedia Nacional del Uruguay,
en el Teatro Solís, en l'obra "Intermitencias" de l'autora uruguaia
María de Montserrat Albareda de Canessa -María de Montserrat, per
a la literatura- obra premiada pel Ministeri d'Instrucció Pública
l'any anterior.
El 10 d'agost, i també en el Teatro Solís, Margarida
Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional Uruguaya i va interpretar la comèdia
"La loca de Chaillot", l'obra pòstuma de Jean Giraudoux, en versió
castellana de Roberto A. Tálice. El repartiment va ser: Aurelia la loca
de Chaillot (Margarida Xirgu), la loca de Passy (China Zorrilla), la loca de San
Sulpicio (Zelmira Daguerre), la loca de la Concordia (Carmen Casnell), el presidente
(Enrique Guarnero), el barón (Ramón Otero), el trapero (Alberto
Candeau), Irma la fregona (Maruja Santullo), Pedro (Horacio Preve), la florista
(Estela Castro), el titiritero (Walter Vidarte), el pozero (Héctor Cuore),
el corredor (Miguel Moya), el prospector (García Barca), Marcial el camarero
del café (Guzmán Martínez Mieres), el cantor (Barón
Vázquez Barriere), el sordomudo (Adhemar Rubbo), el vendedor de cordones
(Juan Jones), el rentista i otro presidente (Constante Scartaccini), un aturdido
i el segundo prospector (Enrique de Longobardo), el cadet i el cuarto prospector
(Eduardo Schinca), el enfermero viejo (Rómulo Boni), el salvavidas (Carlos
Muñoz), el guardia (Tito Martínez), el segundo guardia i el jefe
del primer grupo de hombres "Los amigos de los animales" (Eduardo Prous),
un señor desagradable i el viejo (Luis Casella), otro prospector i el jefe
del tercer grupo de hombres "Los Adolfo Bertaut" (Jorge Triador), otro
prospector (Julio Volonte), el tercer prospector i el jefe del segundo grupo de
hombres "Los amigos de los vegetales" (Orlando Tocce), el quinto prospector
(Fernando Ellis), el síndico (Dumas Lerena), el secretario general (José
O. Fernández), una mujer (Adelina Valdés), la segunda mujer (Armen
Siria) i la tercera mujer (Betis Doré). Escenografia i figurins de vestuari:
Mario Vanarelli. Música: Henri Seuget. Realització d'escenografia:
Antonio Testa. Vestuari femení: Mery Sánchez.
Margarida
Xirgu interpretant "La loca de Chaillot" de Jean Giraudoux
L'argument
es basa en Aurelia, una comtessa del París dels anys 40, que és
coneguda com la boja de Chaillot, el barri on viu. Aquesta descobreix una conspiració
per a realitzar unes prospeccions en el subsòl de París i per apropiar-se
del petroli de la ciutat. Aurelia, alarmada i farta de la creixent deshumanització
dels homes parisencs, confecciona un pla suportada per les seves amigues incondicionals:
Constança, Gabriela i Josefina, per a desfer-se dels conspiradors i la
resta dels malvats de París. Celebraran un judici secret i condemnaran
a mort a tots ells, tancant-los en el soterrani de la casa. La peça gira
entorn de la dama excèntrica i boja, que refugiada en una elegant decadència,
es més entenimentada que tots. Representa el triomf de la bondat per sobre
de la cobdícia encarnada en una conspiració i en enrenous que se
succeeixen a través de l'obra.
Margarida Xirgu va declarar a la periodista
Cora Saravia de la publicació "El Plata": <<Su teatro todo
es poesía intelectual. La carga literaria destierra la acción externa,
pero la palabra es evocación, evocación pletórica de elementos
arrancados a la vida que sacude el alma y la razón. En "La folie de
Chaillot" el poeta total que es Giraudoux, tiene vigencia a lo largo de la
obra: con tanta intensidad que lo primero que llega de la obra es su poesía,
hiriente a fuerza de humana>>. Margarida va veure en l'obra el símbol
de l'esperança de l'home despullat d'egoisme, dotat d'altra raó,
estructurat per ventura amb major simplicitat, però amb un sentit més
ampli de lo bo, lo bell i lo just. Transmetre aquest fluid optimista havia estat
la seva preocupació. I ho va aconseguir. Va ser la gran triomfadora de
la jornada en la seva doble funció de directora i intèrpret, superant
amb el seu talent d'actriu i la seva experiència directiva totes les dificultats
de la complexa obra, en el seu paper d'Aurelia, entorn a la qual gira tota la
comèdia o sàtira poètica. La premsa va exaltar els detalls
de la seva composició, expressió, gestos, diversitat de matisos
en la veu, que van donar a aquesta figura la consistència d'una personalitat
ja viva, ja perduda, en el darrera món dels seus somnis, palpables per
a l'espectador en determinades escenes. El crític de la publicació
"El País" va ressaltar el talent de Margarida, qui no només
va ser la protagonista exquisida de l'obra: <<sino su animadora perspicaz,
fina; la que impuso el clima ideal en todo su transcurso, la que unificó
el elenco en toda su interpretación de coherencia, armonía y equilibrio
nunca hasta ahora igualados; la que compuso y distribuyó con plasticidad
a sus muchos personajes, ayudada, eso sí, por la belleza de los decorados
de Vanarelli y la gracia y el entonado de sus trajes. Con devoción y perspicacia
se metió dentro del personaje, lo vivió y lo gozó como sabe
ella hacerlo, con sus recursos múltiples de gran actriz, con su sensibilidad
refinada para lo poético, con su sinceridad comunicativa y honda. No la
juzgamos sólo por la noche del estreno. La vimos en la tercera función
y ya había enriquecido el personaje con matices nuevos y con el mayor aplomo
y serenidad que trae el sentirse más segura de todo lo que la rodea. Y
así seguirá creando y moldeando su personaje cada noche, mostrando
nuevas excelencias de gestos y de acentos, como lo hizo con "La Celestina"
y como había hecho antes con todos los personajes que le dieron fama>>.
El
22 d'agost, en una altra carta dirigida a Amelia de la Torre i a Enrique Diosdado,
Margarida va escriure: <<La temporada teatral se acaba aquí en noviembre
y no se habla de hacer gira. A mitad de diciembre terminaré los exámenes
de la Escuela y quizás en esa fecha podamos hacer el viaje a España.
Un poco de miedo a pasar frío es lo que me detiene. Mi gusto sería
viajar en abril o mayo, pero eso de que las estaciones estén trocadas,
me fastidia mucho. De poder hacer el viaje me gustaría estar por lo menos
cuatro o cinco meses en España...>>. Margarida durant tota la seva
vida, va seguir teixint i desteixint el somni d'Espanya, com una Penèlope
de la nostàlgia.
El 16 de novembre de 1951, Margarida Xirgu va dirigir
a la Comedia Nacional en "Orfeo" de Carlos Denis Molina, en el Teatro
Solís. Era una obra acceptada pel jurat de preselecció d'obres d'autors
nacionals. Els protagonistes van ser Horacio Preve i China Zorrilla en el paper
d'Eurídice. Els alumnes de segon curs de l'EMAD es van presentar a l'examen
final i Margarida orgullosa -com una mare- va fer aquest comentari a Amelia de
la Torre, en la carta del 5 de desembre: <<después de haber dado
sainete, farsa y poesía han dado en el escenario del Teatro Solís
cuatro tragedías: "Los siete sobre Tebas" de Esquilo, "Elektra"
de Sófocles, y "Hipólito" y "Hércuba"
de Eurípides, vestidos con túnicas, maquillados, y no han quedado
mal. La prensa los alaba y ya parecen cómicos en rivalidades y envidias.
¡Qué cochino oficio! ¡Cómo se contagian! Y, sin embargo,
estoy contenta de ellos>>.
A Montevideo Margarida Xirgu s'hi trobava
molt bé treballant, baldament no acabés d'avesar-se al ritme subtropical
de les estacions, a la inversa de les europees, ni a les oscil·lacions
de la temperatura entre el matí i la tarda, que considerava desagradables
i fins antipàtiques. No li agradava gens el fred. La feina més feixuga
que tenia a l'EMAD eren els exàmens, que acostumaven a durar tres dies,
dues hores i mitja per dia. Era molt exigent i rigorosa amb els estudiants: els
obligava a seguir una disciplina severa i reclamava, sense concessions, que tots
s'hi lliuressin i s'hi impliquessin, amb ganes i força, per aspirar a ser
primeres figures. <<Como no voy a quererlos -deia Margarida als seus estudiants
Estela Castro, Juan Jones, Dumas Lerena, Estela Medina, Orlando Tocce i tants
altres- si después de todo, ustedes son mi testamento>>. Alguns eren
conscients que esdevenia un autèntic privilegi tenir-la com a professora;
la veneraven, l'admiraven. Altres no s'estaven de considerar-la contradictòria
en el tracte, perquè era una personalitat aclaparadora, que de vegades
es mantenia distant i gairebé inaccessible. Duia l'aurèola de la
seva fama internacional i feia molt de respecte als estudiants, sobretot als més
joves. Els ensenyava que actuar era molt més que un ofici: una dedicació
dura, fins i tot cruel, que exigia un lliurament tenaç i absolut. <<El
teatro antes que la vida>>, era la seva consigna. Als 62 anys, Margarida
Xirgu se sentia velleta, però no li faltaven ni els ànims ni l'energia
per continuar lluitant. A Montevideo, vivia en un apartament del carrer de Colonia,
núm. 881, porta 10, a tocar a la confiteria "Oro del Rhin", on
anava sovint a esmorzar. El piset-apartament tenia un llarg passadís amb
prestatgeries a banda i banda, curulles de llibres. Els caps de setmana li agradava
seguir una petita rutina. Els dissabtes, a la tarda, assistia a algun concert,
sovint acompanyada d'amics. El diumenge, de bon matí, com a bona creient
practicant, concorria a l'església del carrer de Julio Henara Jovez. En
sortir-ne, comprava els canelons per el dinar a la confiteria "El León"
i les postres a l'Oro del Rhin. Molt excepcionalment, anava algun dia al cinema.
Una de les pel·lícules que li agradà en especial fou "Las
manos sucias", basada en l'obra homònima de Jean-Paul Sartre -un dels
filòsofs francesos que preferia, juntament amb Albert Camus- encara que
no li convencia gaire una filosofia tan desesperada.
Façana
de l'apartament de Margarida Xirgu en el carrer de Colonia, núm. 881 porta
10, a Montevideo.
Foto
Moliné-Xirgu
Confiteria "Oro del Rhin", de Montevideo, que freqüentava Margarida
Xirgu.
Foto Moliné-Xirgu
Església
del carrer de Julio Henara Jovez, on assistia a missa, tots els diumenges, Margarida
Xirgu.
Foto Moliné-Xirgu
Durant 1949, en què van començar els exàmens per al Curs Preparatori, Margarida va dictar classes de declamació als seus alumnes de Preparatori, Primer i Segon any de 1950 i 1951. El 1952 va ingressar, com a professora de declamació per als alumnes de Preparatori i Primer any, l'actriu Josefina Díaz. A partir d'aquest any, Margarida va dictar les classes als alumnes de Segon i Tercer any fins a 1956
El
25 de març de 1952 va escriure al seu germà Miquel que regressaria
a Espanya i que: <<el día que lo hagamos será de repente>>.
El 16 de maig de 1952, Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional en la
comèdia "Tartufo" de Molière, en versió castellana
del escriptor uruguaià Carlos Mª Princivale. El repartiment va ser:
Tartufo (Enrique Guarnero), Orgón (Alberto Candeau), Edelmira (Maruja Santullo),
Dorina (China Zorrilla), Cleante (Horacio Preve), señora Pernell (Carmen
Casnell), oficial (Ramón Otero), Leal (Carlos Muñoz) i els alumnes
de l'EMAD: Estela Castro, Estela Medina, Juan Jones, Dumas Lerena, Eduardo Prous
i Luis Casella. Esbossos d'escenografia i de vestuari: l'arquitecte César
Martínez Serra i d'Eduardo Vernazza. Realització d'escenografia:
José Echave. Vestuari: Sección Femenina de la Universidad del Trabajo.
La direcció de "Tartufo" per Margarida Xirgu, va ser magistral.
Quan la Comedie Française va actuar a Montevideo el 1952, els seus components
van anar a veure la representació de "Tartufo", posant-se expressament
separats de l'escenari per a evitar que escoltessin els seus riures. Ells sabien
l'obra de memòria, l'havien representat centenars de vegades. Al finalitzar
l'obra, van anar als camerinos entusiasmats i van felicitar a tota la Comedia
Nacional Uruguaya al complet, dient -com així es va publicar en la premsa
més tard- que havia estat un dels millors Moliére que havien vist
mai fora de França. La Comedia Nacional sota la direcció de Margarida
Xirgu, va arribar amb aquesta comèdia a més de 100 representacions.
La direcció va ser perfecta com va afirmar la publicació "El
Plata": <<Con una dirección sóbria y eficiente, Margarita
se propuso servir al texto y no tomarlo como un pretexto, para una puesta en escena
virtuosística>>
Programa
del 2 de juliol de 1952 de la 61ª representació de "Tartufo"
per la Comedia Nacional del Uruguay.
Foto
Teatro Solís
A
"Tartufo o el impostor", Orgón és un personatge bastant
important que ha caigut sota la influència de Tartufo (el nom donat a la
tòfona), un hipòcrita beat, que a més és bastant maldestre.
De fet, els únics que no s'han adonat de la veritable naturalesa de Tartufo,
són Orgón i la seva mare. El mediocre i ladí Tartufo exagera
la devoció i ha arribat a ser el director espiritual d'Orgon. Aquest aventurer
està tractant, a més, de casar-se amb la filla del seu benefactor,
al mateix temps que tracta de seduir a la segona esposa d'aquest, Elmira, molt
més jove que el seu marit. Una vegada desemmascarat, tractarà d'aprofitar-se
d'unes donacions signades que Orgón li ha transmès per tractar de
treure'l de la seva pròpia casa. Va fins i tot davant el rei, però
aquest, recordant els antics serveis que Orgón li va prestar, anul·la
els dits poders i fa que Tartufo sigui detingut.
El
20 de maig, el seu germà Miquel Xirgu li va donar la bona notícia
que quedaven finalment sense efecte: <<cuantos embargos y medidas precautorias
existen en los bienes de la referida inculpada>>, tal i com va notificar
el jutge civil especial de Responsabilidades Políticas de Barcelona al
president de l'Audiència Provincial. El 27 del mateix mes, el seu advocat
Federico Marimón Grifell va gestionar el lliurament de l'import resultant
dels comptes de l'administrador general dels béns intervinguts pel JCERP
de Barcelona. No se sap, no obstant això, què va passar amb les
6.000 pessetes que, des de 1940, el JCERP ingressava pels lloguers de les cases
embargades a Margarida Xirgu. Donava igual, s'acabava així dotze anys de
malson. El 1 de juliol de 1952 Margarida Xirgu va escriure a la seva neboda i
fillola Margarita: <<América me ha colmado, ja en tinc prou!. Necesito
abrazaros a todos vosotros, necesito conocer a mis nietos [sic], necesito gozar
del paisaje catalán>>
El
24 d'octubre de 1952 Margarida va dirigir a la Comedia Nacional i va interpretar
en el Teatro Solís "El malentendido" d'Albert Camus. Margarida
Xirgu com a mare, Enrique Guarnero com a Jan el foraster, Estela Castro com a
dona del foraster, van fer els papers protagonistes juntament amb Maruja Santullo
que va fer de filla. L'argument es basava en un fet policial, d'extrema cruesa,
ocorregut a Bohèmia en aquests anys. El títol fa referència
a l'assassinat d'un jove, que de retorn a la seva casa després d'anys d'absència,
és assassinat per la seva mare i la seva germana que no el reconeixen,
amb la finalitat de robar-lo; revelant-se després la identitat del foraster.
Les dues dones només veuen en els diners el mitjà de conquistar
els seus objectius vitals. Per a la filla és fer un viatge per mar. Quan
es van acabar les representacions de "El malentendido" Margarida és
va constipar -com tantes altres vegades- i va haver de guardar llit tres dies
sencers per a no complicar la seva malaltia crònica pulmonar.
Teatro
Solis en la representació de "El malentendido" d'Albert Camus.
Foto Teatro Solis
CIDDAE
Margarida
va escriure al seu germà, el 26 de novembre de 1952, en una de les seves
continuades cartes: <<En fin, cuando no es por una cosa es por otra. Yo
estaba dispuesta hasta pasar frío. Dos inviernos seguidos me asustan, pero
quería veros y abrazaros y volverme aquí>>. La Xirgu seguia
ajornant una vegada i una altra el seu anhelat viatge de retorn a Espanya.
El
1952 es va iniciar un moviment destinat a retre homenatge a García Lorca
a la ciutat uruguaia de Salto, en el Parque Harriague, sobre la ribera del riu
Uruguai. La inauguració d'un senzill monument, un mur de pedra on estaven
esculpits els versos d'Antonio Machado dedicats al poeta, va coincidir amb l'estada
de la Comedia Nacional i allí van representar tres fragments de "Bodas
de sangre". Altres fonts asseguren que aquests fets es van produir el 1953.
China Zorrilla va transmetre anys més tard l'emoció incontenible
de Margarida aquell capvespre. Per primera vegada en els anys que duia al seu
costat, va veure com el plor de l'actriu es perllongava en la dona, a l'acabar
la seva actuació. L'actriu plorava humanament, sense poder controlar els
seus sentiments: <<En verano con la Comedia Nacional -va explicar China
Zorrilla-, hacíamos unas giras agotadoras. Llevábamos varias obras
del repertorio, de las que habíamos representado en la temporada de invierno.
Entre ellas "Bodas de sangre". Llegamos a Salto, una ciudad del norte.
Vivía allí Enrique Amorin, amigo de Lorca. Hombre de una gran finura,
elegancia y belleza. Era una figura impactante fuera y dentro del partido comunista.
Era amigo de Margarita, Lorca y Alberti, a quienes había filmado. El gesto
de Amorin era comprometido, pues en el monumento a Lorca se había puesto
la bandera republicana española, en pleno franquismo, con una embajada
de Franco funcionando en Uruguay, a pocos kilómetros geográficamente.
El río Uruguay que en aquel momento le separaba de Argentina -y realmente
le separaba, era el momento en que el peronismo no estaba en grandes relaciones
con los uruguayos y había algunos exiliados que cruzaban el río
a nado para llegar a Uruguay- era muy angosto allí. Había una cantidad
de connotaciones políticas extras que cargaban aquella tarde de significado.
Yo de negro, Margarita de negro y el mozo Leonardo con su camisa blanca, su pantalón
negro y la vecina de negro. Llegamos a ese lugar y había amigos de Enrique
(que los había avisado) y su familia que era muy generosa; éramos
30 ó 40 personas. Y estaba ese muro con la bandera republicana y no nos
habíamos dado cuenta que por allí cerca vivía un grupo de
gente muy marginada, gauchos, que qué se yo habían ido a parar allí
con su familia y que habían visto con sorpresa, que se edificaba ese muro
misterioso, que era una pared que no correspondía a una casa, ni a habitaciones,
no era una pared seguida de otra; era una pared nada más. Y ven que llega
gente, esa gente muy seria, porque Margarita que era la capitana de la nave, tenía
ese día una expresión que no la conocíamos. Enrique evocó
a Federico... no se aplaudió, era como una cosa muy íntima. Y aparece
Ester en lo alto del muro anunciando la venida de los amantes y nos damos cuenta
que toda esa gente de los rancheríos que vivían allí, se
habían ido acercando a ver que pasaba en ese lugar, en que nunca pasaba
nada. Sale Ester que anuncia que llegan los amantes y salimos de detrás
del muro Enrique Guarnero y yo. Hacemos una escena terrible, apasionada con ese
lenguaje brutal y poético de Lorca. Todo ese día era como el antiteatro
y de teatro puro, salimos de ahí. Aparece Margarita. Ella tenía
como característica que nunca cambiaba nada de lo que hacía, lo
cargaba de emoción, pero siempre igual. La pausa, a la décima del
segundo, todo exacto. Y cuando entraba en esa escena, antes de empezar a hablar,
hacía dos ¡ayes!: ¡ay! ¡ay! Y yo la estaba esperando
y entra Margarita y dice: ¡ayyy!, ¡ayyy!, ¡ayyy! Pensé
que los ayes de Margarita no terminaban nunca y le miro a la cara y era otro ser;
y digo: ¿qué vas a hacer? Y empieza aquel texto: "... ¿No
hay nadie aquí...? ¡Debía contestarme mi hijo! ¡Pero
mi hijo es ya un brazado de flores secas...!". Una que pensaba que ella era
insuperable, era superable. Cuando la actriz desapareció delante de la
mujer, era Margarita, era una cosa que yo nunca he visto. Y cuando llegó
el enfrentamiento conmigo fue muy violento, porque me culpa de lo ocurrido. Cuando
yo le digo: que soy honrada, dice: ".... ¿pero qué me importa
a mi tu honradez?, ¿qué me importa a mí nada de nada?".
Y me tiró al suelo, me lastimó el brazo y terminó con ese
fenomenal parlamento del cuchillito que apenas cabe en la mano, pero que penetra
fino en las carnes asombradas. Cuando termina Margarita, ese especie de lamento
visceral, es un silencio de muerte. ¿Quién va a aplaudir ahí?
¿Quién va a felicitar a Margarita por su actuación? Nadie.
Todo el mundo perplejo, los actores asombrados, porque sabíamos hasta que
punto Margarita se había salido de lo habitual. Luego vemos que se empieza
a mover esa gente que se había quedado al margen de todo, atentos espectadores,
eso era lo que ocurría, y se empiezan a cercar y se abrían un poco
de paso para llegar a la madre. Margarita dice: ¿Qué van a hacer?
Y se acerca un poco el caudillo, un viejo gaucho, y se saca la boina que traía
puesta y le da la mano y le dice: Eso lo oímos todos. Cuando alguien se
acerca para parar esa caravana, Margarita dice que no, que pasen todos, y todos
desfilaron dándole el pésame. Era una cosa... pero, ¿qué
teatro es este? Pasaron todos y me miraron con odio, yo era la culpable. Lo que
quedaba claro, era una madre que lloraba a un hijo muerto. Hasta que se fue el
último chiquito y le dio la gana a Margarita, ella no volvió a la
realidad. Yo creo que ese día Margarita estaba enterrando a Federico, porque
no era la actriz, era la madre, ni siquiera la amiga, era la madre y su desesperación.
Era como una especie de acumulación de dolor de toda la vida y que de golpe
encontró un canal por donde drenar esa angustia y lo lloró y lo
gritó y lo aulló, y aquellas personas, y aquellos actores fueron
unos privilegiados por haber sido testigos y público de ese espectáculo
único; donde se mezcló el teatro con la realidad y no hubo una línea
divisoria: "estaba actuando o no estaba actuando">>.
.jpg)
D'esquerra
a dreta: Ángel Curotto, Justino Zabala Muniz, Margarida Xirgu i Enrique
Amorin el dia de la inauguració de la Plaça Federico García
Lorca, a la ciutat de Salto, enfront del riu Uruguay.
Foto
AGADU MCD.
Homenaje a la Xirgu a 40 años
de su muerte. Abril-Mayo 2009.
De
l'Escuela Municipal de Arte Dramático o EMAD va sortir, en el curs 1952-1953,
la primera promoció d'actors. Era un grup de noies i nois il·lusionats,
disposats a escalar les cartelleres dels teatres del país. Els més
excel·lents ingressaven en l'elenc de la Comedia Nacional Uruguaya: Estela
Castro, Nelly Mendizábal, Estela Medina, Betty (Betis) Doré, Nelly
Antúnez, Armen Síria, Juan J. Jones, Walter Vidarte, Dumas Lerena
i Eduardo Prous. Aquests alumnes, durant el curs superior, havien actuat gairebé
contínuament durant la temporada en espectacles públics d'entrada
lliure. En el Teatro Solís van representar tragèdies, passos, farses,
entremesos, sainets, comèdies; al final la directora sempre oferia un breu
recital poètic, amb freqüència de Federico García Lorca.
El
20 de gener de 1953 Margarida Xirgu va dirigir l'obra en tres actes de Lope de
Vega "Fuenteovejuna", primer a l'aire lliure en el Teatro Municipal
del Parque Rivera (Teatro Municipal de Verano) i després en el Teatro Solís.
Van participar al costat de l'elenc de la Comedia Nacional, la Banda Municipal
de Montevideo dirigida pel mestre Bernardo Freire López que va executar
cançons i danses del segle XVIII instrumentades per ell, el Coro Municipal
dirigit pel mestre Kurt Pahlen, alumnes de l'EMAD i nombrosos extres. El repartiment
va ser el següent: la reina doña Isabel de Castilla (Maruja Santullo),
el rey don Fernando de Aragón (Carlos Muñoz), Rodrigo Tellez Girón
el maestre de la Orden de Calatrava (Juan J. Jones), Fernán Gómez
de Guzmán comendador mayor (Enrique Guarnero), los criados del comendador
Flores i Ortuño (García Barca i Orlando Tocce), don Gómez
Manrique (Tito Martínez), un juez (Ramón Otero), dos regidores de
Ciudad Real (Jorge Triador i Héctor Mauro), dos regidores de Fuenteovejuna
(Héctor Cuore i Luis Berriel), Esteban el alcalde de Fuenteovejuna (Alberto
Candeau), Alonso el regidor de Fuenteovejuna (Constante Scartaccini), el labrador
(José C. Fernández), Laurencia (Estela Medina), Jacinta (Estela
Castro), Pascuala (Betis Squicimari), Juan Rojo (Eduardo Prous), Frondoso (Horacio
Preve), Mengo (Walter Vidarte), Barrildo (Dumas Lerena), el licenciado en derecho
Leonelo (Eduardo Schinca), el soldado Cimbrano (Luis Cassella), un noble (Omar
Giordano), un muchacho (Wilson Irigoyen), los danzantes (Betis Squicimari, Nelly
Antúnez, Gladys Aquino, Magda Escobar, Walter Vidarte, Eduardo Schinca,
Sergio Regules i Carlos Peret), las damas de la reina, nobles, labradores,...
(Armen Siria, Mary Grappi, Nelly Coló de Guevara, Olga Vera Bernhard, Susana
Triador, Maria Luisa Lombo, Cristina Logorio, Horita Stern, Raquel Azar, Corina
Bajso, Susana Folchetti, Ana María García, Raquel Knoit, Isabel
Martínez, Leo Monog Hatti, Fanny Saporta, Gisela Schafermann, María
Elena Zuasti, Adhemar Rubbo, Carlos Cartelle, Wagner Mowtone, Mario Polisca, Rubén
Rocagno, Israel Hondler, Rubén Santurio González, Héctor
Arono, Atilio Costa, Ramón Fontán, Héctor Mauro, Washington
Pedrani, Luis Alberto Pioy, Alberto Rodríguez Freire i Rodolfo Sosa. L'apuntador
va ser Hernán Puig, el traspunte Emilio Daniel, el cap de maquinaria José
Calero, el cap d'electricistes José Carlos García i la escenografia
va anar a càrrec de Santiago Ontañón amb la col·laboració
de José Echave. Més tard el President de la Comisión de Teatros
Municipales, Justino Zavala Muniz, va proposar deslligar de l'elenc de la Comedia
Nacional del Uruguay als actors Constante Scartaccini i a José C. Fernández.
El tema principal de "Fuenteovejuna" és l'aixecament del poble
contra l'abús de poder del comendador. Es planteja un conflicte social
entre el senyor feudal i els seus vassalls. Ja en el primer acte queda esbossat
el tema, al voler el comendador abusar de Laurencia i quedar reflectit el dret
de pernada. El poble no es proposa canviar el sistema social, cerca, simplement,
justícia i per a això pren la justícia per la seva mà
i després li demana als reis que avalin la seva acció. La unitat
de tot el poble és la base del triomf. No hi ha cap veí que, àdhuc
sota tortura, assenyali a l'autor directe de les morts, és el poble el
qui es rebel·la i exerceix la justícia, com es pot veure en les
preguntes del jutge i les respostes del poble: "¿Quién mató
al Comendador? / Fuenteovejuna, Señor / ¿Quién es Fuenteovejuna?
/ Todo el pueblo, Señor". Arriben els reis i restableixen l'ordre
al reconèixer la justícia de la conducta del poble de Fuenteovejuna.
Es contraposa l'amor cristià de Frondoso per Laurencia i el desig lasciu
del comendador. El triomf davant la injustícia de la vida i el suport del
poder a la mateixa, finalitzen amb lloances als reis i crits contra la tirania.
Els temes que teixeixen la resta de l'obra són l'amor i l'ambició.
Els amants, Laurencia i Frondoso, lluiten pel seu amor contra les interferències
del comendador. L'abús de poder mostrat pel comendador, té com a
contrapunt l'actitud del poble, que no anhela poder sinó justícia.
Altre tret molt important de l'obra de Lope de Vega, és la feminitat i
masculinitat que ressalten als personatges. Fernán Gómez té
una característica molt important de virilitat, a causa del seu caràcter
megalòman i dominant. És justament, aquesta forma de ser la qui
el duu a avorrir a les dones i violar-les si elles no accepten tenir relacions
sexuals amb ell. En relació a la feminitat dels personatges, Laurencia
és la més significativa. Té una actitud de molta força
davant els homes i no tem a ningú ni a res. Això finalitza, quan
arriba el casament amb Frondoso, a causa de l'actitud protectora i contenidora
que té ell. A pesar que sigui considerat com el personatge més femení
de l'obra, Laurencia també actua amb masculinitat a lo llarg de l'obra,
com a conseqüència de la seva força i superació, per
ser camperola i estar en un estatus més baix que la resta, manifestant
molt amor propi al autodefensar-se.
Programa de l'estrena de "Fuenteovejuna".
Foto Teatro Solís
El
22 de gener de 1953 Miquel Xirgu va comunicar per carta, la bona notícia
a la seva germana Margarida, que l'inquilí -l'empresari fuster Josep Puig-
de la casa de Santa Madrona, 118 de Badalona; l'havia ja abandonat i li suggeria
enviar una carta de cortesia a l'usurpador. Com estaven les coses! després
de 17 anys de no poder viure la família en la casa de Badalona, des de
1936 que es va tancar al marxar-se Margarida a Sud Amèrica. En la primavera
catalana d'aquest mateix any, el seu germà Miquel amb la seva família
es van instal·lar per a sempre en aquesta casa, sense deixar d'esperar
l'anhelat retorn de Margarida i el seu marit Miquel.
Van continuar les representacions
de "Fuenteovejuna" i en una carta al seu germà Miquel datada
el 4 de març de 1953 a Portezuelo (o Punta Ballena), va explicar amb certa
ironia com l'Intendent Barbato havia convidat als seus homòlegs d'altres
països sud-americans que, com alcaldes, es van sentir perfectament identificats
amb l'obra de Lope de Vega: <<Desde luego, si atienden bien a sus comunas,
tiempo de leer a Lope no ha de faltarles. Se oía "lo hemos creado
nosotros, la intendencia", "todo: banda, coros, bailarines, actores,
todo es municipal". Nuestro Presidente Justino Zavala Muniz dijo: "hemos
salvado el año". Yo creo que no; que la temporada teatral de este
año será difícil y siempre por falta de obras nacionales
buenas, pero dejémosle con su optimismo>>. El músic Enrique
Casal, net de Chapí, va felicitar a Margarida amb llàgrimes als
ulls, desprès d'assistir a una de las representacions de "Fuenteovejuna".
El 19 de març Margarida va comunicar al seu germà Miquel, referent
a l'estrena de la obra: <<Estuvimos todos muy sentimentales. El público
requirió mi presencia en el escenario y con sinceridad te diré que
al oir las voces del público: "la directora... la directora",
me emocioné bastante; después todo pasa y dudo muchas veces de lo
que hago>>. Durant la primera quinzena de març, quan a l'Uruguai
es feien les vacances de la "semana del turismo", mentre que a Catalunya
se celebrava la setmana santa, Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín
van passar uns dies en una casa propietat del Dr. Joan Cuatrecasas -un exiliat
metge català, radicat a Buenos Aires- que es deia "Ull de Ter"
a Punta Balena, en un lloc solitari, boscós i poc habitat del municipi
de Maldonado (Punta del Este) a 128 km de Montevideo. Envoltada de pins i eucaliptus,
la casa estava situada a pocs metres de la platja banyada per l'Atlàntic.
Margarida va gaudir molt de la seva estada en aquest lloc, a l'extrem que anys
més tard va edificar allí una casa per al seu retir amb el seu marit.
Amb els anys, el doctor Cuatrecasas i la seva esposa, una argentina, es convertiran
en uns grans amics de Margarida Xirgu i Miquel Ortín, fins a la mort d'ella
i fins a l'últim moment, abans de la volta a Espanya d'ell. Joan Cuatrecasas
Arumí (Camprodon 1899 - Buenos Aires 1990) a lo llarg dels més de
50 anys viscuts a Amèrica, va ser successivament cap d'investigació
de l'Institut de Psiquiatria de la Universidad del Litoral (Argentina, 1937),
professor de Fisiologia i de Patologia General a la Universidad de Cochabamba
(Bolívia, 1941), professor d'Antropologia i de Biologia a la Facultat d'Humanitats
i Ciències de l'Educació de la Universidad de la Plata (Argentina,
1956-69), professor de Biologia Humana a la Universidad John Kennedy (Argentina,
1969) i Professor Emèrit d'aquesta mateixa universitat argentina (1972).
Va ser un bon conferenciant i un escriptor prolífic, va publicar una vintena
de llibres i molts articles en diverses revistes i va rebre nombroses distincions:
Membre Honorari o President de les Societats Argentines: de Sexologia, Biotipologia
i Eugenèsia (1946), d'Estudis Reumatologics (1953), d'Hidrologia i Climatologia
Mèdica (1966), de Medicina Psicosomàtica (1967) i de Psicologia
(1967).
El 10 d'abril els alumnes de l'EMAD, integrats en la Comedia Nacional,
van estrenar sota la direcció de Margarida Xirgu i Orestes Caviglia l'obra
de Florencio Sánchez "Barranca abajo", que ja havia estat estrenada
a Montevideo el 26 d'abril de 1905 per la companyia de José Podestá.
L'obra presenta un quadre de decadència moral, a partir del personatge
d'un molt madur home de camp, que ha perdut un plet per la propietat de la fracció
que havia ocupat per molt temps, i la família del qual, totes dones, el
deixa en total solitud moral i afectiva, sobretot després de la mort de
la seva filla tuberculosa, lo que determina que decideixi suïcidar-se. L'obra
es desenvolupa en tres actes, el primer compost per 21 escenes; el segon per 18
escenes, i el tercer per 15 escenes. Considerant que cada escena significa l'entrada
o sortida d'un personatge; aquest decreixent nombre d'escenes mostra que l'acció
va concentrant-se a mesura que l'obra avança cap al seu desenllaç.
El 1 de maig de
1953 Margarida va escriure al seu germà Miquel, confirmant-li que no posseïa
conviccions fermes, des del punt de vista polític: <<En Amèrica
se hacen los grandes chanchullos en todos los órdenes y se sigue siendo
un caballero... El tipo de exiliado moderno, lucha al principio, se adapta después
y finalmente monta un negocio; el débil se emborracha y sucumbe. Miguel
y yo, que no servimos ni para lo uno ni para lo otro, nos estamos convirtiendo
en funcionarios públicos. El arte, la Escuela, la Comedia Nacional, para
la Comisión... sólo en quereros soy siempre igual>>.
El
15 de maig de 1953 Margarida Xirgu va dirigir la comèdia en tres actes
"El abanico" de Carlo Goldoni en traducció de J. Hernández
Peralta i M. M. de Hernández, amb escenografia de Mario Vanarelli, realització
de José Echave i vestuari de la Sección Femenina de la Universidad
del Trabajo. El repartiment va ser: don Evaristo (Horacio Preve), doña
Gertrudis (Maruja Santullo), Cándida (Nelly Antúnez), el conde de
Roca Marina (Enrique Guarnero), el barón del Cedro (García Barca),
los jóvenes (Nelly Mendizábal, Estela Medina, Walter Vidarte, Juan
Jones, Eduardo Schinca, Jorge Triador i Eduardo Prous), Colombina (Betis Doré),
Arlequin (Carlos Peret) i Pierrot (Luis Berriel). La pantomima-ballet i la direcció
van ser de Gala Chabelska. Nelly Mendizábal va fer el paper de Juanita,
una jove poblerina i recordava l'exigència de Margarida Xirgu, de que l'actuació
fora cada dia com en l'estrena: <<Yo me acuerdo que Margarita cada tanto
iba a ver la función y nos dijo: los felicito, lo reconozco, porque ustedes
la hacen como la hicieron el día del estreno! Estoy muy contrariada con
los otros>>. Aquest mateix any Maruja Santullo, Enrique Guarnero, Héctor
Cuore, Estela Medina i l'escenògraf José Echave van rebre premis
de la Casa del Teatro per l'obra "Santos Vega" de Fernán Silva
Valdés.
L'argument de ·El abanico" és el següent:
Cándida està parlant des d'una balconada amb el seu estimat Evaristo
quan se li cau el ventall i es trenca. Evaristo li compra un ventall nou i l'hi
encarrega a la camperola Giannina que l'hi doni a Cándida. Però
el sabater Crespino i el taverner Coronato, enamorats de Giannina, es creuen que
Evaristo la pretén. Cándida creu el mateix, ofèn a Giannina
i s'enutja amb Evaristo prometent-se al baró del Cedro. Entretant el ventall
va passant de mà en mà, complicant-se l'enrenou fins que finalment
tot s'aclareix. Evaristo i Cándida es reconcilien i Giannina es promet
amb Crispino. El veritable protagonista de la comèdia és el ventall,
sense cap dubte.
Programa de "El abanico" estrenada el 15 de maig de 1953.
Foto
Teatro Solís
L'11
de juny, quan "El abanico" ja duia 40 representacions i es preveia que
es mantingués en cartellera fins a principis de juliol, Margarida va explicar
per carta al seu germà: <<Fue un éxito. Al desaparecer las
tres figuras de la pantomima-ballet, Arlequín por un lado, Pierrot por
el otro y Colombina por el centro, haciendo con el dedo en la boca las señas
de silencio, fue una explosión. Claro que la chica que hace de Colombina
es monísima. Al levantarse el telón, el público aplaudió
y aplaudió, tanto que los actores no podían hablar. El decorado
ha sido un acierto y el colorido de los trajes, una fiesta>>.
A
mitjans de juliol de 1953, Margarida i el seu marit Miquel, van tornar a passar
una setmana en el xalet "Ull de Ter" de Punta Balena, aprofitant les
vacances acadèmiques de l'hivern uruguaià. Els va acompanyar la
fidel Teresa, la xilena callada, bona persona, molt treballadora, filla de un
home de camp i que els cuidava des de 1939 i els estimava com si fossin els seus
pares.
Els festivals
organitzats per la Comisión de Teatros Municipales van tenir gran brillantor.
Es presentaven en escenaris naturals d'una gran bellesa: Parque Rivera, Piriápolis,
Punta del Este i Atlántida, ciutats cosmopolites, de grans balnearis. "Fuenteovejuna"
es va donar en l'escenari agrest del Parque de Rivera, marc que es prestava a
la representació de masses i a la grandesa que exigia l'ambient col·lectiu
de l'obra, on entrava la tropa a cavall, per al que contaven amb la col·laboració
de l'exèrcit. A Piriápolis, a l'escenari de "El pabellón
de les rosas" Margarida Xirgu va oferir "El abanico". La mateixa
obra es va reposar a Punta del Este. La gira va prosseguir a l'Atlántida,
representant el "Tartufo". En el bell escenari d'altes arboredes del
Country Club va tenir complerta realitat, l'acció sòbria i profunda
de l'immortal farsant a càrrec d'Enrique Guarnero.
El
17 de desembre de 1953 Margarida va dirigir en el Teatro Municipal del Parque
Rivera "El alcalde de Zalamea" de Pedro Calderón de la Barca.
Destacant en el paper de Pedro, Alberto Candeau i en el de Lope, Enrique Guarnero.
Els esbossos d'escenografia van ser de Gori Muñoz -que va dissenyar una
casa seccionada en dos nivells, i que en tots dos actuaven els personatges- i
la realització de l'escenografia va ser de José Echave. L'obra narra
el drama viscut en la localitat extremenya de Zalamea de la Serena, al passar
les tropes espanyoles amb motiu de la guerra de Portugal. El capità don
Álvaro de Ataide, personatge d'extracció nobiliària, és
allotjat en la casa del camperol ric de la localitat, Pedro Crespo, de qui roba
i ultratja la seva bella filla Isabel. Quan Pedro Crespo intenta remeiar la situació,
ofereix béns a don Álvaro perquè es casi amb Isabel, a la
qui rebutja don Álvaro per ser villana, de classe inferior. Aquest menyspreu
afronta definitivament a l'honor de tota la família de Pedro Crespo. En
ple trauma familiar, és elegit alcalde de Zalamea i seguint una querella
cursada a la justícia per la ultratjada Isabel, encara sense posseir jurisdicció
sobre el militar, Pedro Crespo pren, jutja i fa ajusticiar a don Álvaro,
donant-li garrote. La trama es resol, quan el Rei Felip II, revisa la decisió
de l'alcalde, la ratifica i premia la seva decisió nomenant a Pedro Crespo
alcalde perpetu de Zalamea.
Al
desembre de 1953 Margarida Xirgu també va participar en els exàmens
de l'EMAD mentre preparava els assaigs de "Fuenteovejuna" amb la Comedia
Nacional, per a la seva representació a l'aire lliure en el Parque Rodó
de Montevideo.
Margarida
Xirgu en un sopar homenatge a la Comedia Nacional del Uruguay, el 1953.
Foto
Teatro Solís
Alguns
texts han estat extrets de les biografies: "Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu. Una biografía" de Antonina Rodrigo i de:
"Margarida Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona a Punta Ballena"
de Francesc Foguet i Boreu.
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
