Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

139. MARGARIDA XIRGU 1950-1953

 

Margarida Xirgu va treballar sense descans en la preparació de les seves classes i en la confecció del programa per als exàmens de fi de curs, per a la promoció de 1950. Ángel Curotto va comentar referent a això: <<La Escuela de Arte Dramático le dio muchas satisfacciones a Margarita Xirgu, recordábamos cuando se cumplieron los primeros examenes -en 1950- los que nos tocó integrar la mesa examinadora, Justino Zavala Muniz -el gran propulsor del movimiento teatral de entonces-, Carlos María Princivalle, los críticos Cyro Scoseria y Manilo Vitale D´Amico y yo. Al finalizar las pruebas ella le dijo a Zavala: "Puede estar orgulloso, don Justino, de los primeros alumnos.... Ellos solos, ya justifican la creación de la Escuela... Este es un gran país. ¡Tiene una juventud sensacional!". Se produjo un proceso de integración gradual, una convivencia natural. Los ingresados en la Escuela aportaron su formación y disciplina. Los miembros del elenco se esforzaron por permanecer, ya que cada año se renovaban los contratos>>.

 


Margarida Xirgu i alumnes de l'EMAD.

Foto EMAD

 

La docència que impartí Margarida Xirgu a l'EMAD es basava sobretot en la pràctica escènica i en un compendi molt elemental de consignes pragmàtiques. Als alumnes de primer, per exemple, els suggeria que tinguessin present l'època en què es va escriure l'obra estudiada. Els indicava també que, com en tots els països, calia valorar els texts i els autors uruguaians i que, a l'escena, hi cabien tots els gèneres que fossin dignes de ser-hi duts: <<Ciertas obras desmerecen al que las interpreta y al público que las aplaude>>, sentenciava. Calia donar al vers un cert so d'acord amb un ritme i una mesura perquè es distingís clarament de la prosa. <<¿Trágicos que hablan, opuestos a los trágicos que cantan? No. Solamente hay trágicos que cantan bien y trágicos que cantan falso>>, els deia. En la interpretació, recomanava als estudiants que sabessin penetrar psicològicament en el personatge per tal de fer-se'l seu amb la intel·ligència: era imprescindible que l'actor donés la sang i el nervi al personatge perquè cobrés humanitat. <<Somos unos pequeños monstruos deshumanizados, que vivimos otras vidas de otros seres creados por la fantasía de los autores>>, els amollava. Al seu entendre, podia considerar-se actor professional només aquell que vivia de l'art exclusivament i al qual li dedicava la vida sencera. En el fons, a Margarida no deixava de fer-li una mica de llàstima l'estudiant d'interpretació: <<el curso es más o menos divertido para él, yo procuro mantenerle viva la ilusión, pero la carrera son tres años de estudio, ¿y después qué? Esto no es Francia ni siquiera España, ya es de suponer que los captará Buenos Aires como siempre>>, va escriure al seu germà Miquel, que era professor a l'Institut del Teatre de Barcelona, en una carta del 23 de març de 1950. En les missives que es van intercanviar tots dos germans no únicament comentaven les noves familiars, sinó que sobretot s'explicaven què feien en les respectives escoles. Margarida s'interessava pels programes docents i les activitats de l'Institut del Teatre de Barcelona i demanava al seu germà que li enviés informació o obres de teatre, com ara els darrers texts de Josep Maria de Sagarra, amb el qui havia mantingut un cert contacte el 1947. L'EMAD aspirava a oferir una formació integral, tant des del punt de vista intel·lectual com específicament teatral. El model que Margarida Xirgu tenia al cap per a la seva escola, era el conservatori de París. Si superar el preparatori ja era un repte (durant el curs 1949-1950, de 44 alumnes n'aprovaren 29), calia després cursar tres anys més per obtenir la graduació. El repertori d'obres que els estudiants del curs preparatori 1949-1950 treballaren era indicatiu del grau d'exigència i del segell de qualitat que la Xirgu volia imprimir a l'EMAD: "Antígona" de Sòfocles, "Romeo y Julieta" de Shakespeare, "La vida es sueño" de Calderón de la Barca, i "El juez de los divorcios" de Cervantes. A més dels cursos regulars (el calendari escolar era des del primer d'abril al 30 de novembre), Margarida Xirgu es proposava de programar lectures dramatitzades d'obres que no es poguessin representar pel cost dels muntatges o perquè eren massa atrevides. Emulant el centres docents europeus, l'EMAD acollia també les personalitats del món de l'escena internacional, que feien escala a Montevideo, perquè hi impartissin cursos, tallers o conferències per als estudiants.
Paral·lelament Margarida va iniciar també la direcció de la Comedia Nacional del Uruguay, a la qual va renunciar Rafael Bertran i va ingressar Carlos Muñoz aquest mateix any. El 24 de juny de 1950 va debutar en el Teatro Solís la companyia que dirigiria el cèlebre Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud, la seva dona, i primera actriu. Van anar a oferir una curta temporada de comèdia francesa. Durant la seva estada, Barrault va fer repetides visites a l'EMAD, participant en diversos col·loquis i donant conferències en una atmosfera que ell mateix va qualificar de <<admirablemente cordial y desbordante de solicitud>>. En aquestes dates els amics i companys de Margarida, Amelia de la Torre i Enrique Diosdado, havien regressat a Espanya. A mitjans de juny es va iniciar una correspondència entre ells i Margarida que es va perllongar, sense perdre intensitat ni calor humà, fins al final dels seus dies: <<Queridísimos Amelia y Enrique: recibimos vuestra carta y nos explicamos perfectamente vuestra emoción al llegar, después de tantos años de ausencia. Mi hermano me escribió contentísimo de vuestra visita y yo os quedo muy agradecida. Celebro mucho que, ya sea filmando o en el teatro, solucionéis vuestros asuntos. En el Artigas debutó Mercedes Prendes con "Rosas de otoño". La crítica le pone peros, como a todo el mundo. A mí, francamente, me gustó bastante porque habla por derecho y la entendí, cosa que no ocurre con ciertos artistas. Nosotros seguimos trabajando con "Romeo y Julieta", que va a fines de julio...>>.

El 28 de juliol de 1950 Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional, en el Teatro Solís de Montevideo, en la tragèdia "Romeo y Julieta" de William Shakespeare, en versió castellana de Marcelino Menéndez i Pelayo. El repartiment va ser: Romeo (Horacio Preve), Julieta (China Zorrilla), Mercurio (Alberto Candeau), Benvolio (Guzmán Martínez Mieres), Teobaldo (García Barca), Fray Lorenzo (Enrique Guarnero), Montesco (Miguel Moya), Capuleto (Héctor Cuore), señora de Montesco (Mary Marchissio), señora de Capuleto (Maruja Santullo), nodriza (Nelly Antúnez, Stella Maris Salvo i Bimba Rodríguez Saus). Esbossos de decorats i figurins: l'arquitecte César Martínez Serra. Mestre de danses i d'armes: Max de Balzac. Realització d'escenografia: José Echave amb la col·laboració de Bengt Hellgren. Realització de vestuari: professores i alumnes de la Sección Femenina de la Universidad del Trabajo.
La tragèdia comença amb una disputa rondaire entre els Montesco i els Capuleto. El príncep de Verona, Della Escala, intervé entre ells i declara un acord de pau que en cas de ser violat haurà de ser pagat amb la mort. Després dels successos, el comte París es reuneix amb el senyor Capuleto per a conversar sobre la idea de contreure matrimoni amb la seva filla, però Capuleto li demana que esperi durant un termini de dos anys més, temps després del qual Julieta complirà quinze anys. Aprofitant l'oferiment, li suggereix que organitzi un ball familiar de caràcter formal per a celebrar tal esdeveniment. Mentrestant, la senyora Capuleto i la nodrissa de Julieta, intenten convèncer a la jove que accepti casar-se amb el comte París. En diferents circumstàncies, Benvolio parla amb el seu cosí Romeo, fill dels Montesco, sobre la seva més recent depressió. Convençut que la tristesa del seu cosí es deu a l'amor no correspost d'una jove que és diu Rosalina -neboda del senyor Capuleto-, Benvolio l'informa sobre el ball familiar dels Capuleto. Finalment, Romeo accepta anar-hi sense invitació a la cerimònia, esperant trobar-se amb Rosalina. No obstant això, quan arriba a la llar dels Capuleto, es troba amb Julieta i s'enamora perdudament d'ella. Després de concloure el ball, Romeo s'infiltra en el pati dels Capuleto i escolta secretament a Julieta, qui està a la balconada del seu dormitori, admetent el seu amor per ell a pesar de l'hostilitat entre la seva família i els Montesco. Amb el pas del temps, el jove comença una sèrie de trobades amb la noia, fins a arribar al moment que ambdós decideixen casar-se. Amb l'assistència de Fra Lorenzo, qui espera reconciliar als grups rivals de Verona a través de la unió dels seus fills, a l'endemà del jurament d'amor, els enamorats es casen en secret. Ofès per la intromissió de Romeo en el ball familiar, Teobaldo -cosí de Julieta- repta al jove a un duel. No obstant això, Romeo evadeix el combat. Impacient tant per la insolència de Teobaldo com per la covarda submissió de Romeo, Mercuri -amic de Romeo- accepta el duel, i resulta mortalment ferit per Teobaldo. Dolgut davant de la mort del seu amic, Romeo reprèn l'enfrontament i assoleix assassinar al cosí de Julieta. Com a conseqüència, el príncep exilia al jove de la ciutat, reiterant que si regressa, serà lo últim que farà en la seva vida. Mal interpretant la tristesa de la seva filla, el senyor Capuleto decideix oferir-la en matrimoni al comte París, intentant convèncer-la d'acceptar-lo com espòs i convertir-se en el seu feliç consort. Finalment, la jove accepta, sota la condició de perllongar les noces, tot i que la seva mare s'hi nega terminantment. Mentrestant, Romeo passa la nit secretament a l'alcova de Julieta, on ambdós tenen relacions sexuals. Julieta visita a Fra Lorenzo per a demanar-li suggeriments, i aquest convé en oferir-li una droga que la induirà a un intens coma amb una durada de dues hores i quaranta minuts. Una vegada que la jove accepta portar a terme la farsa, el frare li promet enviar un missatge a Romeo, informant-li sobre el seu pla secret, per lo que podrà tornar quan ella desperti. La nit anterior a les noces, Julieta ingereix la droga i els seus familiars, al creure-la morta, dipositen el seu cos en la cripta familiar. A pesar de la seva promesa incondicional, el missatge de Fra Lorenzo mai arriba a Romeo i, en canvi, aquest es troba amb Baltasar (un dels seus servents), qui l'informa de la sobtada mort de Julieta. Frustrat davant semblant notícia, Romeo decideix comprar-li al boticari de la ciutat un eficaç verí, abans d'acudir a la cripta on es troba Julieta. A l'arribar, es troba amb el comte París, qui moments abans havia estat plorant sobre el "cos inert" de la seva estimada. Creient que Romeo és un saquejador de tombes, el comte l'enfronta però mor assassinat pel jove. Convençut encara que la seva estimada està morta, Romeo procedeix a beure el verí. Al despertar del coma induït, Julieta es troba amb els cadàvers de Romeo i del comte París a la cripta; incapaç de trobar una solució a tals circumstàncies, determina travessar-se el pit amb la daga del seu espòs. Temps després, els Montesco i els Capuleto, acompanyats del príncep, s'ha n'adonen de la mort dels joves i del comte. Esbalaït per la tràgica escena, Fra Lorenzo comença a relatar la història completa de l'amor prohibit entre Romeo i Julieta. La seva revelació aconsegueix acabar amb la rivalitat entre ambdues famílies.

 

Programa de la 31ª representació de "Romeo y Julieta" per la Comedia Nacional del Uruguay, del divendres 18 d'agost de 1950, dirigida per Margarida Xirgu.

Foto Teatro Solís

La Comedia Nacional va estrenar a continuació, dirigida de nou per la Xirgu, el drama en tres actes dividits en dotze quadres "La patria en armas" de Juan León Bengoa. Es tracta d'un drama que abasta la història de l'Uruguai des de 1810 a 1850 i s'inspira en la vida de José Gervasio Artigas, molt ben interpretat per Alberto Candeau. Va ser així com la Comisión de Teatros Municipales es va sumar als diversos homenatges que el país tributava a la figura de José Artigas, en el centenari de la seva mort. Artigas va ser l'heroi de la independència uruguaia i qui va obligar als argentins a evacuar Montevideo, ciutat que perdria, anys més tard davant dels portuguesos. El realitzador de l'escenografia va ser José Echave sobre esbossos de José Luis Zorrilla de San Martín i les il·lustracions musicals van ser de Luis Cluzeau Mortet. Més tard els alumnes de l'EMAD van representar "Cédulas de San Juan" de l'autor uruguaià Florencio Sánchez. Van acabar la temporada amb "Bodas de sangre" de Federico García Lorca, en el Teatro Solís el 7 de desembre de 1950. Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional i va interpretar el paper de mare, juntament amb China Zorrilla (la novia), Enrique Guarnero (Leonardo), Maruja Santullo (la mujer de Leonardo), Horacio Preve (el novio), Carmen Casnell (la suegra), Héctor Cuore, García Barca, Ramón Otero i Rosita Miranda. Van donar 41 representacions, que no van agradar per igual a tots. En canvi la publicació "El Día" va destacar: <<La presencia de una maestra y guía tan segura como Margarita Xirgu, en la dirección, ha logrado ese feliz resultado, dando a cada uno de los intérpretes las indicaciones precisas de acento y de movimiento, logrando el máximo rendimiento de todos y, en más de un caso, una evidente superación de sus posibilidades previsibles>>.

 

Margarida Xirgu en els assaigs de "La patria en armas" de Juan León Gengoa el 1950.

Fotos Teatro Solís

Programa de "Bodas de sangre" del dissabte 9 de desembre de 1950.

Foto Teatro Solís

 

El 27 de febrer de 1951 Margarida Xirgu va protagonitzar en el paper de la mare "Bodas de sangre" de Federico García Lorca en el Teatro Larrañaga, dirigint a la vegada a la Comedia Nacional del Uruguay, a la que també va dirigir en "La patria en armas" de Juan León Bengoa

 

Cartells de les obres representades per la Comedia Nacional del Uruguay, en el Teatro Larrañaga.

Fotos donades per Sibila Vigna Vilches


El 1951 Juan Jones i Estela Castro van ingressar com a becaris en la Comedia Nacional del Uruguay. Al desembre del mateix any es van sumar a la mateixa, Estela Medina i Nelly Mendizábal. El 1951 Margarida Xirgu va recitar la composició simfònica "Pedro i el lobo" de Sergéi Prokófiev a l'Estudio Auditorio SODRE (Servicio Oficial de Difusión Radio Eléctrica) de Montevideo. Per aquestes dates es va estrenar l'òpera de càmera "Aina de mar" de l'argentí Oswaldo Goifo, inspirada en la gira sud-americana de Margarida Xirgu.
Margarida va escriure als seus companys i amics, Amelia de la Torre i Enrique Diosdado, a l'abril de 1951: <<Supongo que habréis visto a Josefina Díaz que regresó a España. Si regresa a tiempo está nombrada profesora de la Escuela de Arte Dramático para el nuevo curso de preparatorio. Yo tengo ya alumnos de primero y de segundo año. Cómo pasa el tiempo. La Comisión de Teatros Municipales se salió con la suya y hemos realizado la gira por todo el país. Un éxito loco. Están contentos. Nosotros no hemos podido por esta razón regresar a España. No sé si para julio o agosto podré pedir licencia, siquiera para tres meses. ¡No puedo más, Amelia! Y mi hermano y toda mi familia tiran de mí, que ya no puedo más...>>.
La Xirgu va descriure el seu mètode interpretatiu, a la conferència que va pronunciar el 11 de juny de 1951, en el paranimf de la Universitat de Santiago de Xile, titulada "De mi experiencia en el teatro": <<Mi método ha consistido en penetrar profundamente en el sentido de la obra primero y después en el personaje que he querido representar. He procurado asimismo captar el vuelo poético que no está en las palabras, que va por el aire, entre frase y frase, y he cuidado después que la dicción tuviera resonancia en los espectadores, haciéndoles llegar la armonía del verso, o de la prosa; cuidando de destacar las palabras que por su eufonía producen mayor belleza al pronunciarlas. He procurado después de muchas vacilaciones, hablar con sencillez, como ya he dicho antes, para que no se notase el oficio>>.
Al juny de 1951 Margarida els hi va dir als seus nebots Margarida i Eveli: <<Estamos proyectando regresar a España en diciembre, veremos si se realiza o no nuestro deseo. Tengo tantas ganas de abrazaros a todos y de pasearme un poco por las Ramblas, que creo que nada me hará desistir del viaje>>. El 22 de juny de 1951, Margarida va dirigir a la Comedia Nacional del Uruguay, en el Teatro Solís, en l'obra "Intermitencias" de l'autora uruguaia María de Montserrat Albareda de Canessa -María de Montserrat, per a la literatura- obra premiada pel Ministeri d'Instrucció Pública l'any anterior.
El 10 d'agost, i també en el Teatro Solís, Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional Uruguaya i va interpretar la comèdia "La loca de Chaillot", l'obra pòstuma de Jean Giraudoux, en versió castellana de Roberto A. Tálice. El repartiment va ser: Aurelia la loca de Chaillot (Margarida Xirgu), la loca de Passy (China Zorrilla), la loca de San Sulpicio (Zelmira Daguerre), la loca de la Concordia (Carmen Casnell), el presidente (Enrique Guarnero), el barón (Ramón Otero), el trapero (Alberto Candeau), Irma la fregona (Maruja Santullo), Pedro (Horacio Preve), la florista (Estela Castro), el titiritero (Walter Vidarte), el pozero (Héctor Cuore), el corredor (Miguel Moya), el prospector (García Barca), Marcial el camarero del café (Guzmán Martínez Mieres), el cantor (Barón Vázquez Barriere), el sordomudo (Adhemar Rubbo), el vendedor de cordones (Juan Jones), el rentista i otro presidente (Constante Scartaccini), un aturdido i el segundo prospector (Enrique de Longobardo), el cadet i el cuarto prospector (Eduardo Schinca), el enfermero viejo (Rómulo Boni), el salvavidas (Carlos Muñoz), el guardia (Tito Martínez), el segundo guardia i el jefe del primer grupo de hombres "Los amigos de los animales" (Eduardo Prous), un señor desagradable i el viejo (Luis Casella), otro prospector i el jefe del tercer grupo de hombres "Los Adolfo Bertaut" (Jorge Triador), otro prospector (Julio Volonte), el tercer prospector i el jefe del segundo grupo de hombres "Los amigos de los vegetales" (Orlando Tocce), el quinto prospector (Fernando Ellis), el síndico (Dumas Lerena), el secretario general (José O. Fernández), una mujer (Adelina Valdés), la segunda mujer (Armen Siria) i la tercera mujer (Betis Doré). Escenografia i figurins de vestuari: Mario Vanarelli. Música: Henri Seuget. Realització d'escenografia: Antonio Testa. Vestuari femení: Mery Sánchez.

 

Margarida Xirgu interpretant "La loca de Chaillot" de Jean Giraudoux

 

L'argument es basa en Aurelia, una comtessa del París dels anys 40, que és coneguda com la boja de Chaillot, el barri on viu. Aquesta descobreix una conspiració per a realitzar unes prospeccions en el subsòl de París i per apropiar-se del petroli de la ciutat. Aurelia, alarmada i farta de la creixent deshumanització dels homes parisencs, confecciona un pla suportada per les seves amigues incondicionals: Constança, Gabriela i Josefina, per a desfer-se dels conspiradors i la resta dels malvats de París. Celebraran un judici secret i condemnaran a mort a tots ells, tancant-los en el soterrani de la casa. La peça gira entorn de la dama excèntrica i boja, que refugiada en una elegant decadència, es més entenimentada que tots. Representa el triomf de la bondat per sobre de la cobdícia encarnada en una conspiració i en enrenous que se succeeixen a través de l'obra.
Margarida Xirgu va declarar a la periodista Cora Saravia de la publicació "El Plata": <<Su teatro todo es poesía intelectual. La carga literaria destierra la acción externa, pero la palabra es evocación, evocación pletórica de elementos arrancados a la vida que sacude el alma y la razón. En "La folie de Chaillot" el poeta total que es Giraudoux, tiene vigencia a lo largo de la obra: con tanta intensidad que lo primero que llega de la obra es su poesía, hiriente a fuerza de humana>>. Margarida va veure en l'obra el símbol de l'esperança de l'home despullat d'egoisme, dotat d'altra raó, estructurat per ventura amb major simplicitat, però amb un sentit més ampli de lo bo, lo bell i lo just. Transmetre aquest fluid optimista havia estat la seva preocupació. I ho va aconseguir. Va ser la gran triomfadora de la jornada en la seva doble funció de directora i intèrpret, superant amb el seu talent d'actriu i la seva experiència directiva totes les dificultats de la complexa obra, en el seu paper d'Aurelia, entorn a la qual gira tota la comèdia o sàtira poètica. La premsa va exaltar els detalls de la seva composició, expressió, gestos, diversitat de matisos en la veu, que van donar a aquesta figura la consistència d'una personalitat ja viva, ja perduda, en el darrera món dels seus somnis, palpables per a l'espectador en determinades escenes. El crític de la publicació "El País" va ressaltar el talent de Margarida, qui no només va ser la protagonista exquisida de l'obra: <<sino su animadora perspicaz, fina; la que impuso el clima ideal en todo su transcurso, la que unificó el elenco en toda su interpretación de coherencia, armonía y equilibrio nunca hasta ahora igualados; la que compuso y distribuyó con plasticidad a sus muchos personajes, ayudada, eso sí, por la belleza de los decorados de Vanarelli y la gracia y el entonado de sus trajes. Con devoción y perspicacia se metió dentro del personaje, lo vivió y lo gozó como sabe ella hacerlo, con sus recursos múltiples de gran actriz, con su sensibilidad refinada para lo poético, con su sinceridad comunicativa y honda. No la juzgamos sólo por la noche del estreno. La vimos en la tercera función y ya había enriquecido el personaje con matices nuevos y con el mayor aplomo y serenidad que trae el sentirse más segura de todo lo que la rodea. Y así seguirá creando y moldeando su personaje cada noche, mostrando nuevas excelencias de gestos y de acentos, como lo hizo con "La Celestina" y como había hecho antes con todos los personajes que le dieron fama>>.
El 22 d'agost, en una altra carta dirigida a Amelia de la Torre i a Enrique Diosdado, Margarida va escriure: <<La temporada teatral se acaba aquí en noviembre y no se habla de hacer gira. A mitad de diciembre terminaré los exámenes de la Escuela y quizás en esa fecha podamos hacer el viaje a España. Un poco de miedo a pasar frío es lo que me detiene. Mi gusto sería viajar en abril o mayo, pero eso de que las estaciones estén trocadas, me fastidia mucho. De poder hacer el viaje me gustaría estar por lo menos cuatro o cinco meses en España...>>. Margarida durant tota la seva vida, va seguir teixint i desteixint el somni d'Espanya, com una Penèlope de la nostàlgia.
El 16 de novembre de 1951, Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional en "Orfeo" de Carlos Denis Molina, en el Teatro Solís. Era una obra acceptada pel jurat de preselecció d'obres d'autors nacionals. Els protagonistes van ser Horacio Preve i China Zorrilla en el paper d'Eurídice. Els alumnes de segon curs de l'EMAD es van presentar a l'examen final i Margarida orgullosa -com una mare- va fer aquest comentari a Amelia de la Torre, en la carta del 5 de desembre: <<después de haber dado sainete, farsa y poesía han dado en el escenario del Teatro Solís cuatro tragedías: "Los siete sobre Tebas" de Esquilo, "Elektra" de Sófocles, y "Hipólito" y "Hércuba" de Eurípides, vestidos con túnicas, maquillados, y no han quedado mal. La prensa los alaba y ya parecen cómicos en rivalidades y envidias. ¡Qué cochino oficio! ¡Cómo se contagian! Y, sin embargo, estoy contenta de ellos>>.
A Montevideo Margarida Xirgu s'hi trobava molt bé treballant, baldament no acabés d'avesar-se al ritme subtropical de les estacions, a la inversa de les europees, ni a les oscil·lacions de la temperatura entre el matí i la tarda, que considerava desagradables i fins antipàtiques. No li agradava gens el fred. La feina més feixuga que tenia a l'EMAD eren els exàmens, que acostumaven a durar tres dies, dues hores i mitja per dia. Era molt exigent i rigorosa amb els estudiants: els obligava a seguir una disciplina severa i reclamava, sense concessions, que tots s'hi lliuressin i s'hi impliquessin, amb ganes i força, per aspirar a ser primeres figures. <<Como no voy a quererlos -deia Margarida als seus estudiants Estela Castro, Juan Jones, Dumas Lerena, Estela Medina, Orlando Tocce i tants altres- si después de todo, ustedes son mi testamento>>. Alguns eren conscients que esdevenia un autèntic privilegi tenir-la com a professora; la veneraven, l'admiraven. Altres no s'estaven de considerar-la contradictòria en el tracte, perquè era una personalitat aclaparadora, que de vegades es mantenia distant i gairebé inaccessible. Duia l'aurèola de la seva fama internacional i feia molt de respecte als estudiants, sobretot als més joves. Els ensenyava que actuar era molt més que un ofici: una dedicació dura, fins i tot cruel, que exigia un lliurament tenaç i absolut. <<El teatro antes que la vida>>, era la seva consigna. Als 62 anys, Margarida Xirgu se sentia velleta, però no li faltaven ni els ànims ni l'energia per continuar lluitant. A Montevideo, vivia en un apartament del carrer de Colonia, núm. 881, porta 10, a tocar a la confiteria "Oro del Rhin", on anava sovint a esmorzar. El piset-apartament tenia un llarg passadís amb prestatgeries a banda i banda, curulles de llibres. Els caps de setmana li agradava seguir una petita rutina. Els dissabtes, a la tarda, assistia a algun concert, sovint acompanyada d'amics. El diumenge, de bon matí, com a bona creient practicant, concorria a l'església del carrer de Julio Henara Jovez. En sortir-ne, comprava els canelons per el dinar a la confiteria "El León" i les postres a l'Oro del Rhin. Molt excepcionalment, anava algun dia al cinema. Una de les pel·lícules que li agradà en especial fou "Las manos sucias", basada en l'obra homònima de Jean-Paul Sartre -un dels filòsofs francesos que preferia, juntament amb Albert Camus- encara que no li convencia gaire una filosofia tan desesperada.

 

Façana de l'apartament de Margarida Xirgu en el carrer de Colonia, núm. 881 porta 10, a Montevideo.

Foto Moliné-Xirgu

 

Confiteria "Oro del Rhin", de Montevideo, que freqüentava Margarida Xirgu.

Foto Moliné-Xirgu

 

Església del carrer de Julio Henara Jovez, on assistia a missa, tots els diumenges, Margarida Xirgu.

Foto Moliné-Xirgu

 

Durant 1949, en què van començar els exàmens per al Curs Preparatori, Margarida va dictar classes de declamació als seus alumnes de Preparatori, Primer i Segon any de 1950 i 1951. El 1952 va ingressar, com a professora de declamació per als alumnes de Preparatori i Primer any, l'actriu Josefina Díaz. A partir d'aquest any, Margarida va dictar les classes als alumnes de Segon i Tercer any fins a 1956

El 25 de març de 1952 va escriure al seu germà Miquel que regressaria a Espanya i que: <<el día que lo hagamos será de repente>>. El 16 de maig de 1952, Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional en la comèdia "Tartufo" de Molière, en versió castellana del escriptor uruguaià Carlos Mª Princivale. El repartiment va ser: Tartufo (Enrique Guarnero), Orgón (Alberto Candeau), Edelmira (Maruja Santullo), Dorina (China Zorrilla), Cleante (Horacio Preve), señora Pernell (Carmen Casnell), oficial (Ramón Otero), Leal (Carlos Muñoz) i els alumnes de l'EMAD: Estela Castro, Estela Medina, Juan Jones, Dumas Lerena, Eduardo Prous i Luis Casella. Esbossos d'escenografia i de vestuari: l'arquitecte César Martínez Serra i d'Eduardo Vernazza. Realització d'escenografia: José Echave. Vestuari: Sección Femenina de la Universidad del Trabajo. La direcció de "Tartufo" per Margarida Xirgu, va ser magistral. Quan la Comedie Française va actuar a Montevideo el 1952, els seus components van anar a veure la representació de "Tartufo", posant-se expressament separats de l'escenari per a evitar que escoltessin els seus riures. Ells sabien l'obra de memòria, l'havien representat centenars de vegades. Al finalitzar l'obra, van anar als camerinos entusiasmats i van felicitar a tota la Comedia Nacional Uruguaya al complet, dient -com així es va publicar en la premsa més tard- que havia estat un dels millors Moliére que havien vist mai fora de França. La Comedia Nacional sota la direcció de Margarida Xirgu, va arribar amb aquesta comèdia a més de 100 representacions. La direcció va ser perfecta com va afirmar la publicació "El Plata": <<Con una dirección sóbria y eficiente, Margarita se propuso servir al texto y no tomarlo como un pretexto, para una puesta en escena virtuosística>>

 

Programa del 2 de juliol de 1952 de la 61ª representació de "Tartufo" per la Comedia Nacional del Uruguay.

Foto Teatro Solís

 

A "Tartufo o el impostor", Orgón és un personatge bastant important que ha caigut sota la influència de Tartufo (el nom donat a la tòfona), un hipòcrita beat, que a més és bastant maldestre. De fet, els únics que no s'han adonat de la veritable naturalesa de Tartufo, són Orgón i la seva mare. El mediocre i ladí Tartufo exagera la devoció i ha arribat a ser el director espiritual d'Orgon. Aquest aventurer està tractant, a més, de casar-se amb la filla del seu benefactor, al mateix temps que tracta de seduir a la segona esposa d'aquest, Elmira, molt més jove que el seu marit. Una vegada desemmascarat, tractarà d'aprofitar-se d'unes donacions signades que Orgón li ha transmès per tractar de treure'l de la seva pròpia casa. Va fins i tot davant el rei, però aquest, recordant els antics serveis que Orgón li va prestar, anul·la els dits poders i fa que Tartufo sigui detingut.

El 20 de maig, el seu germà Miquel Xirgu li va donar la bona notícia que quedaven finalment sense efecte: <<cuantos embargos y medidas precautorias existen en los bienes de la referida inculpada>>, tal i com va notificar el jutge civil especial de Responsabilidades Políticas de Barcelona al president de l'Audiència Provincial. El 27 del mateix mes, el seu advocat Federico Marimón Grifell va gestionar el lliurament de l'import resultant dels comptes de l'administrador general dels béns intervinguts pel JCERP de Barcelona. No se sap, no obstant això, què va passar amb les 6.000 pessetes que, des de 1940, el JCERP ingressava pels lloguers de les cases embargades a Margarida Xirgu. Donava igual, s'acabava així dotze anys de malson. El 1 de juliol de 1952 Margarida Xirgu va escriure a la seva neboda i fillola Margarita: <<América me ha colmado, ja en tinc prou!. Necesito abrazaros a todos vosotros, necesito conocer a mis nietos [sic], necesito gozar del paisaje catalán>>

El 24 d'octubre de 1952 Margarida va dirigir a la Comedia Nacional i va interpretar en el Teatro Solís "El malentendido" d'Albert Camus. Margarida Xirgu com a mare, Enrique Guarnero com a Jan el foraster, Estela Castro com a dona del foraster, van fer els papers protagonistes juntament amb Maruja Santullo que va fer de filla. L'argument es basava en un fet policial, d'extrema cruesa, ocorregut a Bohèmia en aquests anys. El títol fa referència a l'assassinat d'un jove, que de retorn a la seva casa després d'anys d'absència, és assassinat per la seva mare i la seva germana que no el reconeixen, amb la finalitat de robar-lo; revelant-se després la identitat del foraster. Les dues dones només veuen en els diners el mitjà de conquistar els seus objectius vitals. Per a la filla és fer un viatge per mar. Quan es van acabar les representacions de "El malentendido" Margarida és va constipar -com tantes altres vegades- i va haver de guardar llit tres dies sencers per a no complicar la seva malaltia crònica pulmonar.

 

Teatro Solis en la representació de "El malentendido" d'Albert Camus.

Foto Teatro Solis CIDDAE


Margarida va escriure al seu germà, el 26 de novembre de 1952, en una de les seves continuades cartes: <<En fin, cuando no es por una cosa es por otra. Yo estaba dispuesta hasta pasar frío. Dos inviernos seguidos me asustan, pero quería veros y abrazaros y volverme aquí>>. La Xirgu seguia ajornant una vegada i una altra el seu anhelat viatge de retorn a Espanya.
El 1952 es va iniciar un moviment destinat a retre homenatge a García Lorca a la ciutat uruguaia de Salto, en el Parque Harriague, sobre la ribera del riu Uruguai. La inauguració d'un senzill monument, un mur de pedra on estaven esculpits els versos d'Antonio Machado dedicats al poeta, va coincidir amb l'estada de la Comedia Nacional i allí van representar tres fragments de "Bodas de sangre". Altres fonts asseguren que aquests fets es van produir el 1953. China Zorrilla va transmetre anys més tard l'emoció incontenible de Margarida aquell capvespre. Per primera vegada en els anys que duia al seu costat, va veure com el plor de l'actriu es perllongava en la dona, a l'acabar la seva actuació. L'actriu plorava humanament, sense poder controlar els seus sentiments: <<En verano con la Comedia Nacional -va explicar China Zorrilla-, hacíamos unas giras agotadoras. Llevábamos varias obras del repertorio, de las que habíamos representado en la temporada de invierno. Entre ellas "Bodas de sangre". Llegamos a Salto, una ciudad del norte. Vivía allí Enrique Amorin, amigo de Lorca. Hombre de una gran finura, elegancia y belleza. Era una figura impactante fuera y dentro del partido comunista. Era amigo de Margarita, Lorca y Alberti, a quienes había filmado. El gesto de Amorin era comprometido, pues en el monumento a Lorca se había puesto la bandera republicana española, en pleno franquismo, con una embajada de Franco funcionando en Uruguay, a pocos kilómetros geográficamente. El río Uruguay que en aquel momento le separaba de Argentina -y realmente le separaba, era el momento en que el peronismo no estaba en grandes relaciones con los uruguayos y había algunos exiliados que cruzaban el río a nado para llegar a Uruguay- era muy angosto allí. Había una cantidad de connotaciones políticas extras que cargaban aquella tarde de significado. Yo de negro, Margarita de negro y el mozo Leonardo con su camisa blanca, su pantalón negro y la vecina de negro. Llegamos a ese lugar y había amigos de Enrique (que los había avisado) y su familia que era muy generosa; éramos 30 ó 40 personas. Y estaba ese muro con la bandera republicana y no nos habíamos dado cuenta que por allí cerca vivía un grupo de gente muy marginada, gauchos, que qué se yo habían ido a parar allí con su familia y que habían visto con sorpresa, que se edificaba ese muro misterioso, que era una pared que no correspondía a una casa, ni a habitaciones, no era una pared seguida de otra; era una pared nada más. Y ven que llega gente, esa gente muy seria, porque Margarita que era la capitana de la nave, tenía ese día una expresión que no la conocíamos. Enrique evocó a Federico... no se aplaudió, era como una cosa muy íntima. Y aparece Ester en lo alto del muro anunciando la venida de los amantes y nos damos cuenta que toda esa gente de los rancheríos que vivían allí, se habían ido acercando a ver que pasaba en ese lugar, en que nunca pasaba nada. Sale Ester que anuncia que llegan los amantes y salimos de detrás del muro Enrique Guarnero y yo. Hacemos una escena terrible, apasionada con ese lenguaje brutal y poético de Lorca. Todo ese día era como el antiteatro y de teatro puro, salimos de ahí. Aparece Margarita. Ella tenía como característica que nunca cambiaba nada de lo que hacía, lo cargaba de emoción, pero siempre igual. La pausa, a la décima del segundo, todo exacto. Y cuando entraba en esa escena, antes de empezar a hablar, hacía dos ¡ayes!: ¡ay! ¡ay! Y yo la estaba esperando y entra Margarita y dice: ¡ayyy!, ¡ayyy!, ¡ayyy! Pensé que los ayes de Margarita no terminaban nunca y le miro a la cara y era otro ser; y digo: ¿qué vas a hacer? Y empieza aquel texto: "... ¿No hay nadie aquí...? ¡Debía contestarme mi hijo! ¡Pero mi hijo es ya un brazado de flores secas...!". Una que pensaba que ella era insuperable, era superable. Cuando la actriz desapareció delante de la mujer, era Margarita, era una cosa que yo nunca he visto. Y cuando llegó el enfrentamiento conmigo fue muy violento, porque me culpa de lo ocurrido. Cuando yo le digo: que soy honrada, dice: ".... ¿pero qué me importa a mi tu honradez?, ¿qué me importa a mí nada de nada?". Y me tiró al suelo, me lastimó el brazo y terminó con ese fenomenal parlamento del cuchillito que apenas cabe en la mano, pero que penetra fino en las carnes asombradas. Cuando termina Margarita, ese especie de lamento visceral, es un silencio de muerte. ¿Quién va a aplaudir ahí? ¿Quién va a felicitar a Margarita por su actuación? Nadie. Todo el mundo perplejo, los actores asombrados, porque sabíamos hasta que punto Margarita se había salido de lo habitual. Luego vemos que se empieza a mover esa gente que se había quedado al margen de todo, atentos espectadores, eso era lo que ocurría, y se empiezan a cercar y se abrían un poco de paso para llegar a la madre. Margarita dice: ¿Qué van a hacer? Y se acerca un poco el caudillo, un viejo gaucho, y se saca la boina que traía puesta y le da la mano y le dice: Eso lo oímos todos. Cuando alguien se acerca para parar esa caravana, Margarita dice que no, que pasen todos, y todos desfilaron dándole el pésame. Era una cosa... pero, ¿qué teatro es este? Pasaron todos y me miraron con odio, yo era la culpable. Lo que quedaba claro, era una madre que lloraba a un hijo muerto. Hasta que se fue el último chiquito y le dio la gana a Margarita, ella no volvió a la realidad. Yo creo que ese día Margarita estaba enterrando a Federico, porque no era la actriz, era la madre, ni siquiera la amiga, era la madre y su desesperación. Era como una especie de acumulación de dolor de toda la vida y que de golpe encontró un canal por donde drenar esa angustia y lo lloró y lo gritó y lo aulló, y aquellas personas, y aquellos actores fueron unos privilegiados por haber sido testigos y público de ese espectáculo único; donde se mezcló el teatro con la realidad y no hubo una línea divisoria: "estaba actuando o no estaba actuando">>.

 


D'esquerra a dreta: Ángel Curotto, Justino Zabala Muniz, Margarida Xirgu i Enrique Amorin el dia de la inauguració de la Plaça Federico García Lorca, a la ciutat de Salto, enfront del riu Uruguay.


Foto AGADU MCD.

Homenaje a la Xirgu a 40 años de su muerte. Abril-Mayo 2009.


De l'Escuela Municipal de Arte Dramático o EMAD va sortir, en el curs 1952-1953, la primera promoció d'actors. Era un grup de noies i nois il·lusionats, disposats a escalar les cartelleres dels teatres del país. Els més excel·lents ingressaven en l'elenc de la Comedia Nacional Uruguaya: Estela Castro, Nelly Mendizábal, Estela Medina, Betty (Betis) Doré, Nelly Antúnez, Armen Síria, Juan J. Jones, Walter Vidarte, Dumas Lerena i Eduardo Prous. Aquests alumnes, durant el curs superior, havien actuat gairebé contínuament durant la temporada en espectacles públics d'entrada lliure. En el Teatro Solís van representar tragèdies, passos, farses, entremesos, sainets, comèdies; al final la directora sempre oferia un breu recital poètic, amb freqüència de Federico García Lorca.

El 20 de gener de 1953 Margarida Xirgu va dirigir l'obra en tres actes de Lope de Vega "Fuenteovejuna", primer a l'aire lliure en el Teatro Municipal del Parque Rivera (Teatro Municipal de Verano) i després en el Teatro Solís. Van participar al costat de l'elenc de la Comedia Nacional, la Banda Municipal de Montevideo dirigida pel mestre Bernardo Freire López que va executar cançons i danses del segle XVIII instrumentades per ell, el Coro Municipal dirigit pel mestre Kurt Pahlen, alumnes de l'EMAD i nombrosos extres. El repartiment va ser el següent: la reina doña Isabel de Castilla (Maruja Santullo), el rey don Fernando de Aragón (Carlos Muñoz), Rodrigo Tellez Girón el maestre de la Orden de Calatrava (Juan J. Jones), Fernán Gómez de Guzmán comendador mayor (Enrique Guarnero), los criados del comendador Flores i Ortuño (García Barca i Orlando Tocce), don Gómez Manrique (Tito Martínez), un juez (Ramón Otero), dos regidores de Ciudad Real (Jorge Triador i Héctor Mauro), dos regidores de Fuenteovejuna (Héctor Cuore i Luis Berriel), Esteban el alcalde de Fuenteovejuna (Alberto Candeau), Alonso el regidor de Fuenteovejuna (Constante Scartaccini), el labrador (José C. Fernández), Laurencia (Estela Medina), Jacinta (Estela Castro), Pascuala (Betis Squicimari), Juan Rojo (Eduardo Prous), Frondoso (Horacio Preve), Mengo (Walter Vidarte), Barrildo (Dumas Lerena), el licenciado en derecho Leonelo (Eduardo Schinca), el soldado Cimbrano (Luis Cassella), un noble (Omar Giordano), un muchacho (Wilson Irigoyen), los danzantes (Betis Squicimari, Nelly Antúnez, Gladys Aquino, Magda Escobar, Walter Vidarte, Eduardo Schinca, Sergio Regules i Carlos Peret), las damas de la reina, nobles, labradores,... (Armen Siria, Mary Grappi, Nelly Coló de Guevara, Olga Vera Bernhard, Susana Triador, Maria Luisa Lombo, Cristina Logorio, Horita Stern, Raquel Azar, Corina Bajso, Susana Folchetti, Ana María García, Raquel Knoit, Isabel Martínez, Leo Monog Hatti, Fanny Saporta, Gisela Schafermann, María Elena Zuasti, Adhemar Rubbo, Carlos Cartelle, Wagner Mowtone, Mario Polisca, Rubén Rocagno, Israel Hondler, Rubén Santurio González, Héctor Arono, Atilio Costa, Ramón Fontán, Héctor Mauro, Washington Pedrani, Luis Alberto Pioy, Alberto Rodríguez Freire i Rodolfo Sosa. L'apuntador va ser Hernán Puig, el traspunte Emilio Daniel, el cap de maquinaria José Calero, el cap d'electricistes José Carlos García i la escenografia va anar a càrrec de Santiago Ontañón amb la col·laboració de José Echave. Més tard el President de la Comisión de Teatros Municipales, Justino Zavala Muniz, va proposar deslligar de l'elenc de la Comedia Nacional del Uruguay als actors Constante Scartaccini i a José C. Fernández. El tema principal de "Fuenteovejuna" és l'aixecament del poble contra l'abús de poder del comendador. Es planteja un conflicte social entre el senyor feudal i els seus vassalls. Ja en el primer acte queda esbossat el tema, al voler el comendador abusar de Laurencia i quedar reflectit el dret de pernada. El poble no es proposa canviar el sistema social, cerca, simplement, justícia i per a això pren la justícia per la seva mà i després li demana als reis que avalin la seva acció. La unitat de tot el poble és la base del triomf. No hi ha cap veí que, àdhuc sota tortura, assenyali a l'autor directe de les morts, és el poble el qui es rebel·la i exerceix la justícia, com es pot veure en les preguntes del jutge i les respostes del poble: "¿Quién mató al Comendador? / Fuenteovejuna, Señor / ¿Quién es Fuenteovejuna? / Todo el pueblo, Señor". Arriben els reis i restableixen l'ordre al reconèixer la justícia de la conducta del poble de Fuenteovejuna. Es contraposa l'amor cristià de Frondoso per Laurencia i el desig lasciu del comendador. El triomf davant la injustícia de la vida i el suport del poder a la mateixa, finalitzen amb lloances als reis i crits contra la tirania. Els temes que teixeixen la resta de l'obra són l'amor i l'ambició. Els amants, Laurencia i Frondoso, lluiten pel seu amor contra les interferències del comendador. L'abús de poder mostrat pel comendador, té com a contrapunt l'actitud del poble, que no anhela poder sinó justícia. Altre tret molt important de l'obra de Lope de Vega, és la feminitat i masculinitat que ressalten als personatges. Fernán Gómez té una característica molt important de virilitat, a causa del seu caràcter megalòman i dominant. És justament, aquesta forma de ser la qui el duu a avorrir a les dones i violar-les si elles no accepten tenir relacions sexuals amb ell. En relació a la feminitat dels personatges, Laurencia és la més significativa. Té una actitud de molta força davant els homes i no tem a ningú ni a res. Això finalitza, quan arriba el casament amb Frondoso, a causa de l'actitud protectora i contenidora que té ell. A pesar que sigui considerat com el personatge més femení de l'obra, Laurencia també actua amb masculinitat a lo llarg de l'obra, com a conseqüència de la seva força i superació, per ser camperola i estar en un estatus més baix que la resta, manifestant molt amor propi al autodefensar-se.

 


Programa de l'estrena de "Fuenteovejuna".

Foto Teatro Solís

 

El 22 de gener de 1953 Miquel Xirgu va comunicar per carta, la bona notícia a la seva germana Margarida, que l'inquilí -l'empresari fuster Josep Puig- de la casa de Santa Madrona, 118 de Badalona; l'havia ja abandonat i li suggeria enviar una carta de cortesia a l'usurpador. Com estaven les coses! després de 17 anys de no poder viure la família en la casa de Badalona, des de 1936 que es va tancar al marxar-se Margarida a Sud Amèrica. En la primavera catalana d'aquest mateix any, el seu germà Miquel amb la seva família es van instal·lar per a sempre en aquesta casa, sense deixar d'esperar l'anhelat retorn de Margarida i el seu marit Miquel.
Van continuar les representacions de "Fuenteovejuna" i en una carta al seu germà Miquel datada el 4 de març de 1953 a Portezuelo (o Punta Ballena), va explicar amb certa ironia com l'Intendent Barbato havia convidat als seus homòlegs d'altres països sud-americans que, com alcaldes, es van sentir perfectament identificats amb l'obra de Lope de Vega: <<Desde luego, si atienden bien a sus comunas, tiempo de leer a Lope no ha de faltarles. Se oía "lo hemos creado nosotros, la intendencia", "todo: banda, coros, bailarines, actores, todo es municipal". Nuestro Presidente Justino Zavala Muniz dijo: "hemos salvado el año". Yo creo que no; que la temporada teatral de este año será difícil y siempre por falta de obras nacionales buenas, pero dejémosle con su optimismo>>. El músic Enrique Casal, net de Chapí, va felicitar a Margarida amb llàgrimes als ulls, desprès d'assistir a una de las representacions de "Fuenteovejuna". El 19 de març Margarida va comunicar al seu germà Miquel, referent a l'estrena de la obra: <<Estuvimos todos muy sentimentales. El público requirió mi presencia en el escenario y con sinceridad te diré que al oir las voces del público: "la directora... la directora", me emocioné bastante; después todo pasa y dudo muchas veces de lo que hago>>. Durant la primera quinzena de març, quan a l'Uruguai es feien les vacances de la "semana del turismo", mentre que a Catalunya se celebrava la setmana santa, Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín van passar uns dies en una casa propietat del Dr. Joan Cuatrecasas -un exiliat metge català, radicat a Buenos Aires- que es deia "Ull de Ter" a Punta Balena, en un lloc solitari, boscós i poc habitat del municipi de Maldonado (Punta del Este) a 128 km de Montevideo. Envoltada de pins i eucaliptus, la casa estava situada a pocs metres de la platja banyada per l'Atlàntic. Margarida va gaudir molt de la seva estada en aquest lloc, a l'extrem que anys més tard va edificar allí una casa per al seu retir amb el seu marit. Amb els anys, el doctor Cuatrecasas i la seva esposa, una argentina, es convertiran en uns grans amics de Margarida Xirgu i Miquel Ortín, fins a la mort d'ella i fins a l'últim moment, abans de la volta a Espanya d'ell. Joan Cuatrecasas Arumí (Camprodon 1899 - Buenos Aires 1990) a lo llarg dels més de 50 anys viscuts a Amèrica, va ser successivament cap d'investigació de l'Institut de Psiquiatria de la Universidad del Litoral (Argentina, 1937), professor de Fisiologia i de Patologia General a la Universidad de Cochabamba (Bolívia, 1941), professor d'Antropologia i de Biologia a la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universidad de la Plata (Argentina, 1956-69), professor de Biologia Humana a la Universidad John Kennedy (Argentina, 1969) i Professor Emèrit d'aquesta mateixa universitat argentina (1972). Va ser un bon conferenciant i un escriptor prolífic, va publicar una vintena de llibres i molts articles en diverses revistes i va rebre nombroses distincions: Membre Honorari o President de les Societats Argentines: de Sexologia, Biotipologia i Eugenèsia (1946), d'Estudis Reumatologics (1953), d'Hidrologia i Climatologia Mèdica (1966), de Medicina Psicosomàtica (1967) i de Psicologia (1967).
El 10 d'abril els alumnes de l'EMAD, integrats en la Comedia Nacional, van estrenar sota la direcció de Margarida Xirgu i Orestes Caviglia l'obra de Florencio Sánchez "Barranca abajo", que ja havia estat estrenada a Montevideo el 26 d'abril de 1905 per la companyia de José Podestá. L'obra presenta un quadre de decadència moral, a partir del personatge d'un molt madur home de camp, que ha perdut un plet per la propietat de la fracció que havia ocupat per molt temps, i la família del qual, totes dones, el deixa en total solitud moral i afectiva, sobretot després de la mort de la seva filla tuberculosa, lo que determina que decideixi suïcidar-se. L'obra es desenvolupa en tres actes, el primer compost per 21 escenes; el segon per 18 escenes, i el tercer per 15 escenes. Considerant que cada escena significa l'entrada o sortida d'un personatge; aquest decreixent nombre d'escenes mostra que l'acció va concentrant-se a mesura que l'obra avança cap al seu desenllaç.

El 1 de maig de 1953 Margarida va escriure al seu germà Miquel, confirmant-li que no posseïa conviccions fermes, des del punt de vista polític: <<En Amèrica se hacen los grandes chanchullos en todos los órdenes y se sigue siendo un caballero... El tipo de exiliado moderno, lucha al principio, se adapta después y finalmente monta un negocio; el débil se emborracha y sucumbe. Miguel y yo, que no servimos ni para lo uno ni para lo otro, nos estamos convirtiendo en funcionarios públicos. El arte, la Escuela, la Comedia Nacional, para la Comisión... sólo en quereros soy siempre igual>>.
El 15 de maig de 1953 Margarida Xirgu va dirigir la comèdia en tres actes "El abanico" de Carlo Goldoni en traducció de J. Hernández Peralta i M. M. de Hernández, amb escenografia de Mario Vanarelli, realització de José Echave i vestuari de la Sección Femenina de la Universidad del Trabajo. El repartiment va ser: don Evaristo (Horacio Preve), doña Gertrudis (Maruja Santullo), Cándida (Nelly Antúnez), el conde de Roca Marina (Enrique Guarnero), el barón del Cedro (García Barca), los jóvenes (Nelly Mendizábal, Estela Medina, Walter Vidarte, Juan Jones, Eduardo Schinca, Jorge Triador i Eduardo Prous), Colombina (Betis Doré), Arlequin (Carlos Peret) i Pierrot (Luis Berriel). La pantomima-ballet i la direcció van ser de Gala Chabelska. Nelly Mendizábal va fer el paper de Juanita, una jove poblerina i recordava l'exigència de Margarida Xirgu, de que l'actuació fora cada dia com en l'estrena: <<Yo me acuerdo que Margarita cada tanto iba a ver la función y nos dijo: los felicito, lo reconozco, porque ustedes la hacen como la hicieron el día del estreno! Estoy muy contrariada con los otros>>. Aquest mateix any Maruja Santullo, Enrique Guarnero, Héctor Cuore, Estela Medina i l'escenògraf José Echave van rebre premis de la Casa del Teatro per l'obra "Santos Vega" de Fernán Silva Valdés.
L'argument de ·El abanico" és el següent: Cándida està parlant des d'una balconada amb el seu estimat Evaristo quan se li cau el ventall i es trenca. Evaristo li compra un ventall nou i l'hi encarrega a la camperola Giannina que l'hi doni a Cándida. Però el sabater Crespino i el taverner Coronato, enamorats de Giannina, es creuen que Evaristo la pretén. Cándida creu el mateix, ofèn a Giannina i s'enutja amb Evaristo prometent-se al baró del Cedro. Entretant el ventall va passant de mà en mà, complicant-se l'enrenou fins que finalment tot s'aclareix. Evaristo i Cándida es reconcilien i Giannina es promet amb Crispino. El veritable protagonista de la comèdia és el ventall, sense cap dubte.

 


Programa de "El abanico" estrenada el 15 de maig de 1953.

Foto Teatro Solís


L'11 de juny, quan "El abanico" ja duia 40 representacions i es preveia que es mantingués en cartellera fins a principis de juliol, Margarida va explicar per carta al seu germà: <<Fue un éxito. Al desaparecer las tres figuras de la pantomima-ballet, Arlequín por un lado, Pierrot por el otro y Colombina por el centro, haciendo con el dedo en la boca las señas de silencio, fue una explosión. Claro que la chica que hace de Colombina es monísima. Al levantarse el telón, el público aplaudió y aplaudió, tanto que los actores no podían hablar. El decorado ha sido un acierto y el colorido de los trajes, una fiesta>>.

A mitjans de juliol de 1953, Margarida i el seu marit Miquel, van tornar a passar una setmana en el xalet "Ull de Ter" de Punta Balena, aprofitant les vacances acadèmiques de l'hivern uruguaià. Els va acompanyar la fidel Teresa, la xilena callada, bona persona, molt treballadora, filla de un home de camp i que els cuidava des de 1939 i els estimava com si fossin els seus pares.

Els festivals organitzats per la Comisión de Teatros Municipales van tenir gran brillantor. Es presentaven en escenaris naturals d'una gran bellesa: Parque Rivera, Piriápolis, Punta del Este i Atlántida, ciutats cosmopolites, de grans balnearis. "Fuenteovejuna" es va donar en l'escenari agrest del Parque de Rivera, marc que es prestava a la representació de masses i a la grandesa que exigia l'ambient col·lectiu de l'obra, on entrava la tropa a cavall, per al que contaven amb la col·laboració de l'exèrcit. A Piriápolis, a l'escenari de "El pabellón de les rosas" Margarida Xirgu va oferir "El abanico". La mateixa obra es va reposar a Punta del Este. La gira va prosseguir a l'Atlántida, representant el "Tartufo". En el bell escenari d'altes arboredes del Country Club va tenir complerta realitat, l'acció sòbria i profunda de l'immortal farsant a càrrec d'Enrique Guarnero.

El 17 de desembre de 1953 Margarida va dirigir en el Teatro Municipal del Parque Rivera "El alcalde de Zalamea" de Pedro Calderón de la Barca. Destacant en el paper de Pedro, Alberto Candeau i en el de Lope, Enrique Guarnero. Els esbossos d'escenografia van ser de Gori Muñoz -que va dissenyar una casa seccionada en dos nivells, i que en tots dos actuaven els personatges- i la realització de l'escenografia va ser de José Echave. L'obra narra el drama viscut en la localitat extremenya de Zalamea de la Serena, al passar les tropes espanyoles amb motiu de la guerra de Portugal. El capità don Álvaro de Ataide, personatge d'extracció nobiliària, és allotjat en la casa del camperol ric de la localitat, Pedro Crespo, de qui roba i ultratja la seva bella filla Isabel. Quan Pedro Crespo intenta remeiar la situació, ofereix béns a don Álvaro perquè es casi amb Isabel, a la qui rebutja don Álvaro per ser villana, de classe inferior. Aquest menyspreu afronta definitivament a l'honor de tota la família de Pedro Crespo. En ple trauma familiar, és elegit alcalde de Zalamea i seguint una querella cursada a la justícia per la ultratjada Isabel, encara sense posseir jurisdicció sobre el militar, Pedro Crespo pren, jutja i fa ajusticiar a don Álvaro, donant-li garrote. La trama es resol, quan el Rei Felip II, revisa la decisió de l'alcalde, la ratifica i premia la seva decisió nomenant a Pedro Crespo alcalde perpetu de Zalamea.

Al desembre de 1953 Margarida Xirgu també va participar en els exàmens de l'EMAD mentre preparava els assaigs de "Fuenteovejuna" amb la Comedia Nacional, per a la seva representació a l'aire lliure en el Parque Rodó de Montevideo.

 

Margarida Xirgu en un sopar homenatge a la Comedia Nacional del Uruguay, el 1953.

Foto Teatro Solís

 


Alguns texts han estat extrets de les biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" de Antonina Rodrigo i de: "Margarida Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona a Punta Ballena" de Francesc Foguet i Boreu.



XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.