141. CARLO GOLDONI
Carlo
Goldoni va néixer el dimecres 25 de febrer de 1707 a Venècia, en
una bell palau situat entre el pont die Nomboli i el pont della Donna Onesta,
a la cantonada del carrer di Ca' Centanni molt a prop de San Tomà. Va ser
escriptor de llibrets per obres musicals i dramaturg. És considerat el
fundador de la comèdia moderna italiana.
Els seus pares Giulio
Goldoni i Margherita Salviani formaven una família burgesa que es trobava
en serioses dificultats econòmiques. Carlo tenia cinc anys d'edat quan
el seu pare es va mudar a Roma, deixant-lo sol amb la seva mare.
Quan
Carlo va complir els nou anys s'en va anar a Perugia amb el seu pare, que era
metge i un apassionat pel teatre, i allí va començar els seus estudis
en el Col·legi dels Jesuïtes continuant-los en el Col·legi
dels Dominics de Rimini. Carlo va tenir un interès molt primerenc pel teatre
i als 14 anys va abandonar els seus estudis de Filosofia per a unir-se a un grup
de teatre còmic ambulant. El 1723, amb 16 anys, afavorint el desig dels
membres de la seva família, especialment el del seu pare, va ingressar
a la facultat de Dret, en el Collegio Ghilisieri de Pavia, però el 1725
va ser expulsat per haver escrit una violenta sàtira, "El colós",
contra les dones i famílies de la noblesa pavese, veient-se obligat a abandonar
la ciutat.
Retrat
de Carlo Goldoni.
Foto Smac Provincia Venezia
Des
de 1728 a 1729 va treballar com ajudant del secretari del canceller criminal de
Chioggia. Va continuar els seus estudis a Mòdena, parant-los una vegada
més per a exercir l'activitat d'ajudant en els tribunals de Chioggia i
Feltre. Finalment es va graduar en Dret a Pàdua el 1731, poc després
de la mort del seu pare. A continuació es va iniciar en la pràctica
de l'advocacia a Venècia. El 1733 per a escapar d'una promesa donada de
matrimoni, va deixar Venècia i després de pràctiques mediocres
i viatges a nombroses ciutats, va trobar ocupació a Milà com ajudant
de l'ambaixador venecià. Però la veritable vocació de Carlo
Goldoni era ja el teatre.
Gràcies a la seva afortunada
trobada amb l'empresari teatral Giuseppe Imer, va iniciar una col·laboració
escrivint texts per al seu teatre, la Companyia del Teatro San Samuele de Venècia,
ciutat a la qual va regressar i en la qual es va establir. La seva producció,
com poeta oficial de la companyia, va abastar interludis còmics, tragèdies
i tragicomèdies. El 1734, aquesta empresa va representar "Belisarius",
la primera tragicomèdia escrita per Carlo Goldoni. El 1736 va estrenar
a Pàdua la tragicomèdia en tres actes i en vers "Griselda"
("La constant Griselda") adaptació del conte "El decameron"
de Giovanni Boccaccio i que ja havia adaptat, el 1735 per a Antonio Vivaldi en
la estrena que es va realitzar en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia.
Aquest mateix any va estrenar en el Teatro San Samuele de Venècia la comèdia
en cinc actes i en vers "Don Giovanni Tenorio o sia Il disoluto" ("Don
Juan Tenorio o sigui El dissolut").
Retrat de Carlo Goldoni.
Foto
Wikipedia
Carlo Goldoni, durant una gira de la Companyia
del Teatro San Samuele de Venècia per Gènova, va conèixer
a Nicoletta Conio, amb qui es va casar el 1736. El 1738 es va dedicar exclusivament
a la comèdia, escrivint "Il momolo cortesan", en la que el guió
de la part del protagonista va ser escrit gairebé en la seva totalitat,
començant així la "reforma tècnica" que el va dur
posteriorment a abandonar per a sempre la improvisació en les representacions,
habitual a la Commedia dell'arte fins a llavors. El 1739 va estrenar, en el Teatro
Grimani de San Samuele de Venècia, la comèdia en tres actes i en
prosa "Il prodigo" o "Momolo sulla brenta" ("El pròdig").
El 1741 va estrenar, de nou en el Teatro de San Samuele de Venècia, el
drama seriós i en vers amb música de Giuseppe Gazzaniga "Statira"
amb llibret seu, sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.
Després
d'una breu i poca feliç experiència diplomàtica com cònsol
de la República de Gènova a Venècia, Carlo Goldoni es va
allunyar de nou de Venècia el 1743, dirigint-se a Mòdena. Per a
evitar als exèrcits en armes, per la guerra de successió austríaca,
va recalar a Pisa on va reprendre una vegada més la professió d'advocat.
Aquest mateix any va escriure la seva primera comèdia "La donna di
garbo" ("La criada amb garbo") que no va ser estrenada fins a 1748
i en la que va oscil·lar entre la utilització de personatges característics
de la Commedia dell'arte i la recerca d'una comicitat més discreta i quotidiana.
El 1745 va estrenar, a Milà, la comèdia en tres
actes i en prosa "Arlequin, il servitore di due padroni" que més
endavant es va publicar com una nova versió amb el títol "Il
servitore di due padroni" ("El criat de dos amos") traduïda
més tard al català per Joan Oliver. El 1747 va estrenar, en el Teatro
Grimani de San Samuele de Venècia, la comèdia en tres actes i en
prosa "Il due gemelli veneziani" ("Els dos bessons venecians").
El 1748 Carlo Goldoni va estrenar, a Mòdena, la comèdia en tres
actes i en prosa "La vedova scaltra" ("La vídua desitjada")
traduïda més tard al català per Ambrosi Carrión. Aquesta
obra es va conèixer popularment com "La vedova di bell'umore"
ó "Le quattro nazioni" i es va utilitzar com llibret del drama
jocós amb música de Pietro Generali, Pasquale Anfossi i altres autors,
que es va estrenar en el Teatro Roncale de Rovigo. En aquest any també
va estrenar, en el Teatro Giustiniano de San Moisè de Venècia, el
drama jocós musical "La scuola moderna o sia La maestra di buon gusto"
i a Màntua va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "L'uomo
prudente" ("L'home prudent"). Aquest mateix any, complerts ja els
41 anys d'edat, es va incorporar, com poeta dramàtic, a la Companyia de
Girolamo Medebach del Teatro Sant'Angelo de Venècia, que va representar
la seva primera comèdia en tres actes i en prosa "La donna di garbo"
("La criada amb garbo") en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia.
Van ser també d'aquesta època l'estrena de "La putta onorata"
("La prostituta honorable") i l'estrena, a Verona, de la comèdia
en tres actes i en prosa "Il cavaliere e la dama" ("El cavaller
i la dama") denominada també "I cicisbei". El 1749 va estrenar,
en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i
en prosa "La famiglia dell'antiquario" ("La família de l'antiquari)
traduïda al català el 1993 per Pere Puértolas. Es tracta d'una
versió diferent a "El col·leccionista de antiguitats",
"¿Quin negoci no es estafa?" o "La sogra i la nora"
traduïda al català per Pere Puértolas. També el 1749
va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en
tres actes i en prosa "La buona moglie" ("El marit extraviat"
o "La bona casada"). Així mateix el 1749 i sota el pseudònim
de Polisseno Fegejo va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, el
drama jocós amb música de Baldasarre Galuppi "L'Arcadia in
brenta" amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo i en
el mateix any també va estrenar amb música de Giovanni Paisiello
el drama jocós "Il conte Caramella" o "Il tamburro",
amb llibret seu denominat en el 1751 com "Il buranello".
Retrat de Carlo Goldoni.
Foto
Ziolupo
Al final
del carnestoltes de 1750, la Companyia Medebach va passar per una crisi econòmica,
per lo que Carlo Goldoni es va comprometre a presentar setze* noves comèdies
per a la pròxima temporada 1750-1751. Va mantenir la seva audaç
promesa, però aquest compromís li va portar l'aparició d'alguns
problemes nerviosos. Entre les noves obres, va estrenar a Màntua el 1750
la comèdia en tres actes i en prosa "Il maldicente o sia La bottega
del caffè"* ("El cafè", "Pensar malament i parlar
pitjor", "Propi és d'home sense honor" o "El xerraire")
amb ambient i fort caràcter, fons de vici i misèria i intrigues
vitals, superant la comicitat de la Commedia dell'arte amb una caracterització
més profunda dels personatges i un llenguatge més espontani i realista.
Va ser traduïda el 1993 al català per Pere Puértolas com "El
cafè". També va estrenar, aquest mateix any a Màntua,
la comèdia en tres actes i en prosa "L'adulatore" ("L'adulador")
i la comèdia en tres actes i en prosa "Il bugiardo"* ("El
mentider"), una adaptació de "Le menteur" de Pierre Corneille
a la seva vegada basada en l'obra "La verdad sospechosa" de Juan Ruiz
de Alarcón. A Milà va estrenar també aquest mateix any -segons
altres fonts en el Teatro Sant'Angelo de Venècia- la comèdia en
tres actes i en prosa "Pamela nubile" ("La Pamela"), una altra
versió de les comèdies "La bella anglesa Pamela en estat de
soltera" o "L'enamorada honesta". També el 1750 va estrenar,
de nou en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes
i en prosa "Il teatro comico"* ("El teatre còmic"),
la comèdia en tres actes i en prosa "Il padre di famiglia" ("Pare
de família" o "La madrastra" i la comèdia en tres
actes i en prosa "Il cavaliere di buon gusto"* ("El cavaller de
bon gust"). El 1750 així mateix va estrenar, en el Teatro San Cassiopea
de Venècia, el drama jocós amb música de Baldassare Galuppi
"Il mondo alla roversa o sia Le donne che comandano", amb llibret seu
sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.
El 1751 Carlo
Goldoni va estrenar, de nou en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia
en tres actes i en prosa "La incognita perseguitata"* ("La incògnita")
estrenada també en el Teatre Aliberti -dit de les Dames- de Roma com a
drama jocós amb música de Pasquale Anfossi. Així mateix va
estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "I pettegolezzi delle
donne"* ("Les xafarderes"), en el Teatro Sant'Angelo de Venècia
la comèdia en tres actes i en prosa "La moglie saggia" ("La
dona prudent", "La dama prudent", "Amor sense estima",
"L'home convençut a la raó" o "El seguici convençut
i la consort prudent") i també en el Teatro Sant'Angelo de Venècia
va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "La donna volubile"*
("La dona variable" o "On les donen les prenen o La vanitosa corregidora")
i que més tard es va convertir en el llibret del drama jocós amb
música de Marco Portogallo "La dona di genio volubile". Aquest
mateix any va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia
en tres actes i en prosa "Il vero amico"* ("L'autèntic amic")
traduïda al català per Jordi Teixidor el 1988 i la comèdia
en tres actes i en prosa "La finta ammalata"* o "Lo speziale"*
("Malalta per amor" o "El bon metge") que era una versió
diferent de "Néixer d'una mateixa causa malaltia i remei" o "La
malalta fingida" traduïda al català per Lluís A. Puiggarí
el 1911. Aquest mateix any també va estrenar, a Torí, la comèdia
en cinc actes i en vers "Il Moliere" ("Copiar a l'home per a millorable"
o "L'impostor") que va ser traduïda al català per Josep
Maria de Sagarra. Així mateix va estrenar aquest mateix any, en el Teatro
Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "L´avvocato
veneziano" ("L'advocat venecià") i la comèdia en
tres actes i en prosa "L'amante militare" ("L'amant militar").
Les
seves primeres obres van ser tragèdies, l'única forma teatral que
mereixia consideració i respecte en aquella època. Encara que les
seves tragèdies van arribar a tenir cert èxit, Carlo Goldoni no
es va trobar satisfet en aquest mitjà. Va concebre, doncs, la idea de reformar
el teatre italià eliminant les màscares i les bufoneries que abundaven
per aquell temps, i va escriure comèdies a la manera del dramaturg francès
del segle XVII, Molière, però basant-se en personatges i costums
italians i amb inspiració en la vida quotidiana. Carlo Goldoni va renovar
els arguments de les comèdies, utilitzant un llenguatge que evidenciava
l'aspecte realista de les situacions creades pels seus personatges, ara desproveïts
ja de màscares. Va retornar la dignitat a l'escena literària, contrastant
a més les improvisacions còmiques de la Commedia dell'arte amb un
estudi viu i graciós dels vestits dels seus personatges. La Commedia dell'arte
va ser la comèdia, feta per actors professionals, que es va contraposar
a la Commedia erudita; el text de la qual s'escrivia íntegrament. Per aquest
motiu es considera com el teatre d'improvisació. En realitat cada actor
tenia un repertori de frases i bromes, a partir de les quals construïa el
seu paper. Els actors de la Commedia dell'arte coneixien l'esquelet de la trama
de l'obra i improvisaven bromes durant el transcurs de la representació.
Aquestes bromes sempre eren les mateixes, sucoses i difamatòries però
feien sentir-se importants als actors. La Commedia dell'arte va néixer
aproximadament en el segle XVI, quan companyies com "Els Gelosos" van
començar a difondre per tota Europa aquest tipus de teatre, en el qual
havia un "cannovaccio", és a dir, una estructura de successos
predefinida, i el que s'improvisava era el text en si. Les obres es dividien en
tres actes, tenien una trama definida i una sèrie de personatges arquetípics.
Dintre d'aquests dos límits els actors podien improvisar. Entre els seus
personatges més destacats, cal citar: Pantalone de 1550, Brighella de 1570,
Polichinela de 1600, Dottore de 1653, Arlequín de 1671, Colombina de 1683,
Pierrot o Pedrolino, i el Capità Matamoros. A la Commedia dell'arte, tots
els personatges usaven màscara, amb excepció dels enamorats. Tanmateix
va ser un teatre de mitja màscara, per lo que permetia al comediant poder
parlar. De fet en les companyies de Commedia dell'arte havia actrius, mentre que
per aquells temps les companyies de teatre angleses només estaven formades
per homes, que feien els papers de dona com travestis. Els temes solien ser enredes
amorosos, gelosia,... La proporció de text i gesticulació podia
variar en funció del país on es representés la funció.
Quan les companyies actuaven en països estrangers, havien menys gags verbals
i més visuals.
Els amants de la Commedia dell'arte
es van oposar a la reforma de Carlo Goldoni que havia començat amb escriure
el paper del protagonista, per a després estendre's fins i tot als guions
dels altres actors. I encara que els actors es van oposar al dramaturg venecià,
en canvi el públic i els empresaris van ovacionar la notícia de
que els actors van haver de doblegar-se a memoritzar els seus papers. Utilitzant
termes moderns, podria argumentar-se que Carlo Goldoni va ser un conservador inclinat
al progressisme. Interessant també és el seu retorn al classicisme:
les seves obres es porten a terme sempre en el mateix lloc i en l'espai temporal
d'un dia, i l'argument principal no està recolzat en altres narracions
paral·leles (regla aristotèlica d'unitat d'acció). A més
de la renovació tècnica ja esmentada, en les seves comèdies
va realitzar una renovació ideològica i un canvi lingüístic,
sovint criticat i debatut. Va passar gradualment del plurilingüisme al monolingüisme,
escrivint de vegades les seves comèdies en toscà, encara que va
ser considerat massa acadèmic, convencional i no pertanyent a la llengua
viva. En les seves obres va haver de transformar en toscans i napolitans a la
noblesa que va intentar ridiculitzar, per a evitar la censura veneciana. Molt
diferent va ser el seu venecià, que coneixia perfectament, ja que va ser
el resultant d'un compromís entre la llengua culta per una banda de la
població i l'espontània i viva d'una altra, que mai va perdre la
seva adhesió a la vida real. El carnestoltes i Venècia: la festa
i la ciutat, van ser dos elements, que gairebé constantment, afloraren
en la seva producció.
Carlo Goldoni el 1752 va escriure
una de les seves més famosa comèdies "La locandiera" ("L'hostalera")
traduïda al català per Núria Furió i Sergi Belbel i
que no es va estrenar fins a l'any següent. El 1752 va estrenar, a Bolonya,
la comèdia en tres actes i en prosa "La serva amorosa" ("La
bona criada" o "La criada més lleial") i en el Teatro Sant'Angelo
de Venècia va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "I
mercatanti o I due pantaloni" ("Els comerciants") i la comèdia
en tres actes i en prosa "Il tutore" ("L'indolent" o "El
poltró"). També el 1752 va estrenar, en el Teatro Grimani de
San Samuele de Venècia, el drama jocós amb música de Giuseppe
Sarti "La gelosie villane" basada en la seva comèdia "Il
feudatario".
Va barrejar elements contemporanis amb convencions
de la Commedia dell'arte. Van aparèixer elements anticlericals i influència
de l'humanisme en la seva concepció del caràcter de les persones.
Els protagonistes acostumaren a ser individus de classe mitjana que provaven de
triomfar en la societat utilitzant la raó però sense oblidar els
seus sentiments. Però el que predomina en el seu estil és la sàtira
dels costums. Els nobles van ser presentats com persones arrogants i els de classe
més baixa com a mancats de dignitat, ja que només buscaven els diners.
Cada obra està centrada en un tipus de caràcter, que representa
tota la seva classe, amb els seus problemes i preocupacions. Es va oposar a la
comèdia improvisada, a les intrigues complicades i repletes de burles vulgars,
amb obres en les quals el diàleg, els costums i els personatges s'inspiraven
en la vida real. Va retornar al teatre italià, al caràcter de naturalitat
que havia perdut després del segle XVI, va usar el dialecte venecià
i el toscà (llengua oficial d'Itàlia avui), va aprofundir en la
caracterització psicològica superant els caràcters tipus
i va donar a la burgesia i al poble, categoria en quan a personatges.
El
1753 Carlo Goldoni va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia -a Liborno
segons altres fonts- la comèdia en tres actes i en prosa "Il geloso
avaro" ("El gelós avar" o "La dona prudent i l'usurer
gelós") i en el Teatro Sant'Angelo de Venècia va estrenar la
comèdia "La sposa persiana" ("L'esposa persiana"),
la comèdia en tres actes i en prosa "Le donne curiose" ("Les
dones curioses") i la comèdia en tres actes i en prosa "La donna
vendicativa" ("Els impacients espetegats i la burladora burlada"
o "La dona més venjativa per una injusta gelosia"). El 1753 va
estrenar també, en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia,
el drama jocós amb música de Baldassare Galuppi "La calamita
dei cuori", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.
Però l'estrena amb més èxit d'aquest any va ser sens dubte
el de la comèdia en tres actes i en prosa "La locandiera" traduïda
al català com "La dispensera" per Joaquim Casas-Carbó
el 1906 i com "Mirandolina" per Jordi Teixidor el 1990, en el Teatro
Sant'Angelo de Venècia. L'argument de "La locandiera" és
situa en una posada d'Itàlia. La seva mestressa Mirandolina, és
una astuta i atractiva jove, que dirigeix una posada amb l'ajuda del seu cambrer
Fabrizio. Mirandolina és constantment cortejada per cada home que passa
per la posada, i d'una forma molt particular pel marquès de Forlipopoli,
un aristocràtic que no posseeix altra cosa més que el seu títol
nobiliari, i pel comte d'Albafiorita, un mercader que a causa de el seu èxit
en els negocis ha passat a formar part de la noblesa. Els dos personatges representen
els extrems de l'alta societat veneciana d'aquell temps. El marquès, sostenint-se
en el seu honor, està convençut que basta la seva protecció
per a conquistar el cor d'una dona. Per contra, el comte, creu que així
com ha comprat el títol nobiliari, pot guanyar l'amor de Mirandolina, oferint-li
nombrosos regals. L'astuta mestressa de la posada, com bona comerciant, no es
deixa atreure per cap dels dos homes, amb l'esperança d'una possible futura
conquesta. Els nobles clients triguen a abandonar la hosteria, i d'aquesta manera
contribueixen a l'augment dels guanys de Mirandolina. L'arribada del cavaller
de Riprafratta, un alt aristocràtic i misogin, que menysprea a totes les
dones, trenca l'equilibri instaurat a la posada. El cavaller, pel seu origen noble,
es lamenta del servei de la hosteria, dóna ordres a Mirandolina i critica
al marquès i al comte per rebaixar-se a cortejar a una dona comuna. Mirandolina,
aferrada al seu orgull femení i no estant habituada a ser tractada com
una criada, es proposa que el cavaller s'enamori d'ella. En poc temps, assoleix
el seu intent: el cavaller cedeix i, tot l'odi cap a les dones es transforma en
un amor apassionat que el turmenta. El seu menyspreu pel sexe femení el
torna vulnerable enfront de la malícia de la dona, ja que no coneixent
les armes dels enemics, no es pot defensar. No obstant això, Mirandolina
es penedeix, tot just veu que el seu joc se li està anant de les mans:
el marquès i el comte, notant l'especial atenció de Mirandolina
cap al cavaller, plens de gelosia volen venjar-se del seu rival. El cavaller,
enfrontat pels seus dos sentiments totalment distints, no vol demostrar que és
atret per una dona, però vol ansiosament tenir a la posadera per a si mateix
i està disposat a usar la violència per a aconseguir el seu fi.
Mirandolina, amb una hàbil estratagema, calma les ànsies dels nobles
i es casa amb Fabrizio, que sempre l'ha estimat i, es promet, a més no
jugar més amb el cor dels homes. Mirandolina no estima a Fabrizio, però
ha promès al seu pare, abans de la seva mort, que es casaria amb ell.
Retrat de Carlo Goldoni.
Foto
Librodot
Després de l'estrena de "La locandiera"
la relació de Carlo Goldoni amb Medebach es va deteriorar i va passar del
Teatro Sant'Angelo al Teatre San Luca de Venècia, escrivint durant uns
deu anys, més de seixanta obres. Carlo Goldoni el 1754 va estrenar, en
el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa
"La cameriera brillante" ("La cambrera brillant") i durant
el carnestoltes va estrenar, també a Venècia, la comèdia
en cinc actes en vers rimat "Il filosofo inglese" ("El filòsof
anglès"). El 1755 va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia,
la comèdia en cinc actes i en verso "Ircana en Yulfa" que va
ser la segona part de la trilogia persiana, que va preparar per a aquest teatre.
Aquest mateix any va estrenar el drama jocós amb música de diversos
compositors "Le nozze", "Le nozze di Dorina" o "Il pretendenti
delusi", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.
Carlo
Goldoni va estrenar, el 1756 en el teatre del marquès Albergati a Bolonya,
la comèdia en un acte i en prosa "L'avaro" ("L'avar")
traduïda al català per Narcís Oller el 1909 i sent una versió
diferent de "El cobdiciós" i "El llogrer". Aquest mateix
any va estrenar, a Milà, la comèdia en tres actes i en prosa "Il
medico olandese" ("El metge holandès" o "Guarir els
mals d'honor és la física més sòbria" i en el
Teatro San Luca de Venècia la comèdia en tres actes i en prosa "Il
raggiratore" ("L'enganyador"). El 1757 Carlo Goldoni va estrenar,
en el teatre del marquès Albergati a Bolonya, la comèdia en cinc
actes i en vers "Il cavaliere di spirito o sia La donna de testa debole"
("El cavaller d'esperit") i també va estrenar en el Teatro Regio
Ducal de Parma -dit de les Dames- de Roma el drama jocós amb música
de Niccolò Piccinni "La buona figliuola", amb llibret seu sota
el pseudònim de Polisseno Fegejo.
El 1758 va estrenar
la comèdia en cinc actes i en vers "La bella selvaggia" ("La
bella guaianessa") i va estrenar el drama jocós amb música
de Domenico Fischietti "Il mercato di Malmantile", amb llibret seu sota
el pseudònim de Polisseno Fegejo i que el 1792 va ser adaptada i estrenada
com "Il mercato di Montfregoso" amb música de Niccolò
Antonio Zingarelli. El 1759 Carlo Goldoni va estrenar, en el Teatro San Luca de
Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Gli innamorati"
("Els enamorats", "Capritxos d'amor i gelosia" o "Els
enamorats gelosos") estrenada també en el Teatro San Benedetto de
Venècia com drama jocós amb música de Sebastiano Nasolini
i Vittorio di Trento i traduïda al català per Josep Ferran i Mayoral
el 1931 i per Jaume Melendes el 1993, com "Els enamorats". Aquest mateix
any va estrenar a Roma la comèdia en tres actes i en prosa "Pamela
maritata" ("La bella Pamela anglesa en estat de casada") que més
tard va servir de base per a un drama jocós amb música de Giuseppe
Farinelli. Goldoni aquest mateix any també va estrenar, en el Teatro San
Luca de Venècia, la comèdia en cinc actes i en prosa "L'impresario
delle Smirne" ("L'empresari d'Esmirna") i, en el Teatro Giustiniani
de San Moisè de Venècia, el drama jocós amb música
de Florence Leopold Gassmann "Gli uccellatori", amb llibret seu sota
el pseudònim de Polisseno Fegejo. Aquest mateix any va escriure la comèdia
"La donna di goberno", que el 1861 es va convertir en un drama jocós
amb el mateix títol i amb música de Domenico Fischietti, que es
va estrenar a Roma amb llibret basat en la seva comèdia, sota el pseudònim
de Polisseno Fegejo.
Carlo Goldoni va col·laborar amb
Baldassare Galuppi en un gran nombre d'òperes. Els seus llibrets van ser
posteriorment emprats per altres compositors. Un d'aquests va ser Joseph Haydn
en l'obra "Il mondo della lluna". El seu treball va ser la base d'algunes
òperes d'Ermanno Wolf-Ferrari en els segles XIX i XX. Entre 1748 i 1762
Carlo Goldoni va escriure aproximadament unes 150 comèdies. El 1760 va
estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes
i en prosa "La casa nova" i també a Venècia va estrenar
la comèdia en tres actes i en prosa "Un curiós accident"
versió diferent de "Un llanci inesperat", "De l'enemic el
consell" i "El presoner de guerra" i també va estrenar,
en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en
prosa "La guerra". També el 1760 va estrenar, en el Teatro Capranica
de Roma, el drama jocós en vers amb música de Domenico Fischietti
"La fiera di Sinigaglia", amb llibret seu sota el pseudònim de
Polisseno Fegejo. El 1761 va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia,
la comèdia en tres actes i en prosa "Le smanie per la villeggiatura
o La avventure della villegiatura" ("L'estiueig") traduïda
al català el 1999 i que iniciava una trilogia amb gran èxit de públic
i crítica. Aquest mateix any va estrenar, en el Teatro Formagliari de Bolonya,
el drama jocós amb música de Niccolò Piccinni "La buona
figliuola maritata", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno
Fegejo i va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, el drama jocós
amb música de Gaetano Latilla "L'amore artigiano" amb llibret
seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo, que era la primera part de la
trilogia que va preparar per al Teatro Sant'Angelo, completada amb "L'amore
contadino" estrenada el 1760 i "L'amore in caricatura" estrenada
també el 1761. Aquest mateix any, al carnestoltes va estrenar, en el Teatro
San Luca de Venècia, una de les seves millors comèdies "Me
quattro rusteghi" o "I rusteghi" ("Els rústics")
en dialecte venecià.
Fins a 1762 va treballar en l'àmbit
del teatre estable i itinerant, component i representant fins a 158 comèdies,
tragèdies i tragicomèdies. Van ser 10 anys els que el van lligar
al Teatro San Luca de Venècia. Durant aquest temps, Carlo Goldoni va aconseguir
nombrosos èxits, però va patir l'oposició enèrgica
de l'Abat Chiari que el va acusar d'haver destruït la comèdia de màscares
i especialment la del seu rival, el dramaturg Carlo Gozzi, que el va acusar de
tenir un escàs respecte per la tradició lingüística
i de difondre un sentit de subversió social contra la classe dirigent aristocràtica,
basat en la il·lustració francesa. L'Abat Chiari va ser jesuïta
i professor d'Eloqüència. Es va establir en la cort de Francesc II
a Mòdena. En les seves novel·les es va proposar introduir les idees
racionalistes a Itàlia. Uns altres van acusar a Carlo Goldoni, també,
de l'empobriment del seu teatre per la producció d'antiherois.
El
govern venecià es va negar a concedir a Carlo Goldoni una pensió,
en reconeixement dels seus mèrits. Així doncs, cansat de lluitar
contra els opositors de la seves comèdies que l'acusaven d'impuresa de
llenguatge, va acceptar la proposta de contracte per a dos anys de la Comédie
Italienne de París, perquè escrivís textos per a ella. Així
va ser com Carlo Goldoni va marxar a la capital francesa, encara que el públic
francès encara preferia la comèdia improvisada.
El
1762 Goldoni va estrenar, amb gran èxit, la comèdia "Le baruffe
chiozzotte" ("Les renyines a Chioggia") una de les seves obres
mestres, en la qual el vent i la mar dialoguen com si es tractés d'un idil·li
poètic. Chiozzota és el litoral pròxim a la llacuna veneciana
de Chioggia, un poble pesquer italià en el que Carlo Goldoni va viure per
cert temps. La comèdia es basa en la batussa entre dues famílies
de pescadors de Chioggia. Narra la vida, plena de petites enveges, de joves casaderes,
de xafarderies de dones que provoquen baralles i renyines per gelosia entre els
homes que tornen de pescar, després d'un llarg temps en la mar. Baralles
que desencadenen tota classe de situacions agitades; la fugida de la justícia
dels agressors; les renyines entre les dones; i la declaració, davant el
substitut del jutge de Venècia, de totes les dones i d'alguns homes. Aquest
mateix any va estrenar, també en el Teatro San Luca de Venècia,
la comèdia en tres actes i en prosa "Sior Todero brontolon o sia Il
vecchio fastidioso" ("El cascarrabies") que va ser una versió
diferent de "El vell impertinent" i va estrenar també la comèdia
en tres actes i en prosa "Una delle ultime sere di carnovale" ("Un
dels últims vespres de carnestoltes") traduïda al català
per Carlota Soldevila i Lluís Pasqual el 1985. Aquest mateix any també
va estrenar, en el teatre del marquès Albergati a Bolonya, la comèdia
en un acte i en prosa "La hosteria della posta" ("La feliç
trobada") versió diferent de "La hosteria de la posta" i
"La posada feliç", també va estrenar, a la Comédie
Italienne de París, la comèdia en cinc actes i en prosa "Le
fils d'Arlequin perdu et retrouvè" ("El fill d'Arlequin perdut
i retrobat"). El 1763 Goldoni va estrenar, en el Théâtre de
la Comédie Italienne de París, la comèdia en tres actes i
en prosa "L'amore paterno o La serva riconoscente" ("L'amor patern
o La criada reconeguda") i també va estrenar, en el Teatro Giustiniani
de San Moisè de Venècia, el drama jocós en vers amb música
de Giuseppe Farinelli "L'avviso al publico" basat el llibret en la seva
comèdia "Il matrimonio per concurso" ("El matrimoni per
concurs"). Aquest mateix any va estrenar també el drama jocós
en vers amb música de Baldassare Galuppi "Il re alla caccia",
amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.
Carlo
Goldoni va estrenar, el 1764 a Bolonya, el drama jocós en vers amb música
de Niccolò Piccini "La villeggiatura", amb llibret basat en la
seva comèdia del mateix nom i també va estrenar, en el Teatro San
Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Le gelosie
di Lindoro" ("La gelosia de Lindoro" o "La gelosia de Celinda
i Lindoro"). El 1765 Goldoni va estrenar, en el Teatro Grimani de San Samuele
de Venècia, el drama jocós en vers amb música de Domenico
Fischietti "La ritornata da Londra", amb llibret seu sota el pseudònim
de Polisseno Fegejo, i també va estrenar, en el Teatro Formagliari de Bolonya,
el drama jocós en vers amb música de Niccolò Piccinni i Giuseppe
Scolari "La schiava riconosciuta", amb llibret basat en la seva comèdia
"La donna stravagante" ("La dona extravagant"). Carlo Goldoni
va estrenar, també aquest mateix any a Roma, l'intermedi en vers amb música
d'Antonio Sacchini "Sandrina o La contadina in corte" amb llibret seu,
així mateix va estrenar, en el Teatro Zagnoni de Bolonya, el drama jocós
amb música de Vincenzo Fabrizio "Chi la fa l'aspetta o sia I puntigli
di gelosia", amb llibret basat en la seva comèdia "Chi la fa
l'aspetta o sia I chiassetti di carnovale". Aquest mateix any va estrenar,
en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en
prosa "Il campiello" ("La plaça" o "La plaçeta").
El
1765 Carlo Goldoni es va traslladar a la cort de Versalles, com professor de llengua
italiana de les filles del rei Lluís XV. El període que va romandre
a París va ser el menys feliç de la seva producció, realitzant
òperes i comèdies que en molts casos va enviar a Venècia
per a la seva estrena. El 1765 va estrenar també, en el Teatro San Luca
de Venècia, la seva millor comèdia en tres actes i en prosa "Il
ventaglio" ("El ventall o vano") traduïda al català
per Narcís Oller el 1908 i que va obtenir un èxit rotund de públic
i crítica. L'obra és un engranatge còmic perfecte, un enginy
de rellotgeria, una comèdia d'equívocs entre enamorats, que funciona
com un mecanisme infal·lible on res és casual, i molt menys el títol,
símbol d'un Settecento en crisi que comença a perdre el bleix. Quedaven
poc més de vint anys per la Revolució Francesa, però en aquest
espectacle, Carlo Goldoni va anticipar amb una intuïció il·luminada
el que estava a punt d'esdevenir, amb una superficialitat i levitat paradigmàtica
de la sempre riallera Itàlia, que dos segles abans deia: "¡França
epur Spagna, si mangia!" capturada entre les dues grans potències
meridionals. I tot això amb un ventall que vola de mà en mà,
amb la lleugeresa d'una remor. Goldoni va escriure una primera aproximació
al text en francès ("L'éventail") a París, però
la versió italiana és de 1765. L'argument es situa en un poble als
afores de Milà, que per culpa d'un ventall trencat, es consuma una història
d'equívocs i malentesos, parelles que es trenquen i es recomponen en una
boja jornada de finals d'estiu on les ràfegues de vent semblen dur-se tot
i a tots. En el cor de "Il ventaglio" es troba la passió de l'autor
per l'observació dels vicis i les virtuts d'una variada humanitat, fotografiada
simultàniament en tots els seus estrats socials: nobles decadents, burgesos
incapaços de prendre decisions, gent del poble que ha perdut tots els temors
i conrea encara inconscientment petits ferments revolucionaris... Goldoni presentava
així la seva obra, en una carta dirigida a Stefano Sciugliaga: <Aquesta
es una gran comèdia; és una gran comèdia perquè m'ha
costat un enorme esforç i costarà un enorme esforç als actors
representar-la. Esforç d'atenció, d'algun assaig de més;
però és una d'aquestes comèdies que fan brillar el talent
i l'habilitat dels còmics. Entendreu el que és llegint-la, però
l'entendreu millor encara imaginant que la veieu a l'escenari. Heu vist altres
similars: per exemple, "Il filosofo inglese, "Il campiello", "Le
baruffe chiozzotte", però aquesta és la més articulada
de totes; observeu el lligam dels personatges que d'un acte a un altre estan sempre
concatenats, mai es queda ni per un moment l'escenari buit. No he distingit les
escenes com és habitual, perquè haurien estat tantes que s'hauria
duplicat el paper necessari. La visió de la primera escena, l'escena muda
del tercer acte, el joc perpetu de totes les parts de l'escenari i de tots els
personatges, al meu parer, són coses que haurien d'asseure bé...
Recomaneu que facin diverses proves. Tot depèn de la representació.
La comèdia depèn dels còmics i sé que tinc raó>>.
El
9 Abril de 1953, Margarida Xirgu va escriure al seu germà Miquel: <<Mis
queridos hermanos: recibí vuestra carta y la acuarelita de "El abanico",
muy bonita. Los ensayos marchaban muy bien, pero como se tiene que inaugurar con
obra nacional (viva la patria...a...a...a...) esta semana sólo ensayan
"Barranca abajo" obra de Florencio Sánchez. Se inaugura mañana
la 7ª temporada oficial y en la próxima semana empezaremos a ensayar
nuevamente "El abanico". El escenógrafo encargado de figurines
y de bocetos de decorados, se llama Vanarelli; argentino que conocí muy
joven y que se ha hecho el mejor escenógrafo de por aquí en estos
años. Tiene muy buen gusto y es muy brillante. Pinta con colores límpios
y además trabaja con una afición de aprendiz, no de maestro. Hace
años siendo muy jovencito pintó para mí "Intermezo"
de Girodoux, deliciosamente compenetrado con la obra. Puede que todo nos salga
bien. Coincido en todo con lo que tu dices respecto a la obra. La juegan con movimiento
muy ligero, casi diría con la punta de los pies. En los entreactos saldrán
Colombina, Arlequin y Pierrot en pantomima-ballet. Se iniciará con el grabado
francés que debes conocer, en el que están las dos lámparas
del proscenio en el suelo, fingirán que las encienden y las suben. Las
musiquitas serán italianas, escogidas por el profesor Ayestarán.
Los ballets y pantomimas pensadas por tu hermana -que se atreve a todo- pero dirigidas
por la maestra Chabelita, que también la tenemos de profesora, este año
en la escuela. En fin que la preparamos con el decoro que merece su autor. En
los momentos en que los personajes abren el abanico, sonará una musiquita
italiana de caja de música, pero no del tipo operístico si no folklórico...>>.
El
15 de maig de 1953 Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional del Uruguay,
en la comèdia "El abanico" en traducció de J. Hernández
Peralta i M. M. d'Hernández, amb escenografia de Mario Vanarelli, realització
de José Echave i vestuari de la Secció Femenina de la Universidad
del Trabajo. El repartiment va ser: don Evaristo (Horacio Preve), doña
Gertrudis (Maruja Santullo), Cándida (Nelly Antúnez), el conde de
Roca Marina (Enrique Guarnero), el barón del Cedro (García Barca),
los jóvenes (Nelly Mendizábal, Estela Medina, Walter Vidarte, Juan
Jones, Eduardo Schinca, Jorge Triador i Eduardo Prous), Colombina (Betis Doré),
Arlequin (Carlos Peret) i Pierrot (Luis Berriel). La pantomima-ballet i la direcció
van ser de Gala Chabelska.
"El ventall" és una comèdia
gairebé metahistórica. La trama és simple. Un noble pretén
regalar un ventall a la seva estimada. Però el ventall va passant de mà
en mà com símbol d'un malentès i com un instrument que disfressa
els sentiments, generant una cadena d'equívocs. Cándida està
parlant des d'una balconada amb el seu estimat Evaristo, quan se li cau el ventall
i es trenca, llavors aquest farà i desfarà enamoraments. Evaristo
li compra un ventall nou i li encarrega a la camperola Giannina que li doni a
Cándida. Però el sabater Crespino i el taverner Coronato, enamorats
de Giannina, creuen que Evaristo la pretén. Cándida creu el mateix,
ofèn a Giannina i s'enutja amb Evaristo, prometent-se al baró del
Cedro. Entretant el ventall va passant de mà en mà, complicant l'enredo
fins que finalment tot s'aclareix. Evaristo i Cándida es reconcilien i
Giannina es promet a Crispino. El veritable protagonista de la comèdia
és el ventall, sense cap dubte.
Margarida
Xirgu amb els actors de "El abanico", a Montevideo el 1953.
Foto Arxiu Antonio i Ramon Clapés
El 1953 Nelly
Mendizábal va fer el paper de Juanita, una camperola, a l'obra "El
abanico". Recordava l'exigència de Margarida Xirgu que l'actuació
fora cada dia igual que en l'estrena: <<Yo me acuerdo que Margarita cada
tanto iba a ver la función y nos dijo: los felicito, lo reconozco, porque
ustedes la hacen como la hicieron el día del estreno! Estoy muy contrariada
con los otros>>.
El 11 de juny de 1953, quan "El abanico"
ja duia 40 representacions i es preveia que es mantingués en cartellera
fins a principis de juliol, Margarida Xirgu va explicar per carta al seu germà
Miquel: <<...Te contaré como concebí el espectáculo.
A ambos lados del escenario dos palcos con señores vestidos de la época,
caballero y dama (alumnos de 2º año) que aparecen al apagarse las
luces de la sala. Esos palcos están iluminados como por velas. El proscenio
del teatro está también iluminado como por velas. Un telón
alegórico cierra el escenario. Ese telón tiene además del
busto de Goldoni, una orla de laurel y accesorios de caza, una escopeta, una pluma,
un abanico; todo muy bonito pintado por Vanarelli. Dos grandes lámparas
de ocho cirios cada una, reposan en el suelo. Las lámparas tienen además
borlas y cordones amarillos. De verde y amarillo con grises y negro, está
pintado el telón. ¿Recuerdas un grabado francés muy conocido?
Pues de ese grabado saqué yo mi pantomima para empezar el espectáculo.
Con música de la época de fondo, se asoma Pierrot por un lado del
telón, Arlequín por el otro y bailando fingen encender las candilejas,
se juntan en el centro y saludan. Por el centro del telón se asoma Colombina,
lleva un abanico, danzan los tres, pasándose el abanico de mano en mano,
se cae el abanico al suelo, lo recoge uno y otro y queda finalmente en manos de
Colombina. Se me olvidaba decirte que Arlequin y Pierrot, antes de entrar Colombina,
suben las dos lámparas al compás de la danza (por dentro las suben
los maquinistas). El ballet-pantomima inventado por mi, fue un éxito. Al
desaparecer las tres figuras, una por un lado, otra por el otro y Colombina por
el centro haciendo con el dedo en la boca la señal de silencio, fue una
explosión. Claro que la chica que hace de Colombina es monísima.
Al levantarse el telón, el público aplaudió y aplaudió,
tanto que los actores no podían hablar. El decorado ha sido un acierto
y el colorido de los trajes una fiesta. El martilleo del boticario y del zapatero
tiene fondo musical y también el tema amoroso y el tema del abanico, que
juega mucho en el último acto cuando pasa de mano en mano. Se unió
el primer y segundo acto. Solo hacemos un entreacto con otro pequeño vals-pantomima
de las tres figuras. Esta vez desaparecen las tres por el centro del telón,
que se abre y las tres figuras piden silencio con el ademán. La obra va
muy movida, muy ligera y el reparto por ser casi todos alumnos, me ha sido fácil
de dirigir y se han portado muy bien. Cierra el espectáculo Arlequín,
como si apagara las candilejas y Pierrot como si jugara con el telón. Cuando
se levanta el telón tanto en el primer entreacto como al final de la obra,
Arlequín, Colombina y Pierrot están arriba de la mesa que está
frente a la hosteria y saludan al público como muñecos, mientras
los actores saludan con gestos y sonrisas según su rango. También
están cogidos de las manos por categorías sociales, así pongo
al zapatero, Juanita Botriani, la pareja aristocrática, el conde, la sra.
Gertrudi, el barón, el hotelero Herrera, y el cafetero juntos; criados
y mozos al fondo en la escalera del palacete. Cuando el público le dá
por encontrar bien una cosa todo son primores, pero créeme Miguel, que
Goldoni ha puesto algo ¿no te parece?>>. Al desembre de 1953 la Comedia
Nacional del Uruguay va realitzar una gira per les tres ciutats balnearis més
importants de l'Uruguai. En elles van representar, dirigits per Margarida Xirgu,
a preus populars, dues propostes còmiques: "El abanico" i "Tartufo"
de Molière, obtenint un clamorós èxit en el Pabellón
de les Rosas de Piriápolis, a Punta del Este i en el Country Club situat
entre les arboredes de l'Atlàntida.
Telò de "El abanico" de Mario Vanarelli, el
1953.
Foto: Teatro Solís
A
l'abril de 1955 Margaria Xirgu i la Comedia Nacional del Uruguay van viatjar a
Santiago de Xile, on van representar "El abanico" dirigida per la Xirgu;
amb tant èxit que mai s'havia parlat tan i tan bé dels uruguaians
a Santiago de Xile. El 1956 Margarida Xirgu va complir les seves noces d'or amb
el teatre, amb 68 anys d'edat. El 22 de maig d'aquest mateix any la Comedia Nacional
del Uruguay, sota la direcció de Margarida, va representar en el Teatro
Nacional Cervantes de Buenos Aires una vegada més "El abanico".
El
1767 Carlo Goldoni va estrenar, a Lisboa, el drama jocós amb música
de Niccolò Piccinni "La notte critica", amb llibret seu sota
el pseudònim de Polisseno Fegejo. El 1770 va escriure la comèdia
en tres actes i en prosa, en llengua francesa, per a les noces del futur rei Luis
XVI i Maria Antonieta, titulada "Le bourru bienfaisant" ("Il burbero
benefico") ("El sorrut benefactor") traduïda al català
per Narcís Oller el 1909 i sent una versió diferent de "El
no de les nenes", "Mal geni i bon cor" i "El reganyador benèfic".
L'obra es va estrenar el 1771, en el Théâtre de la Comédie
Française de París, amb gran èxit de públic i despertant
l'admiració del mateix Voltaire. El 1786 es va estrenar en el Burg-Theater
de Viena el drama jocós amb música de Vicente Martín i Soler
"Il burbero de buon cuore", amb llibret seu basat en aquesta comèdia
"Le bourru bienfaisant".
En el seu retir de Versalles, el 1783, gairebé
cec i amb grans dificultats econòmiques, Goldoni va començar a dictar
les seves "Memòries", la seva autobiografia, dedicada a Luis
XVI i que es va publicar en llengua francesa el 1787. Aquest mateix any li va
ser concedida una pensió real anual, per a la seva sustentació,
però a conseqüència de la Revolució Francesa el 1792
aquesta se li va revocar i se li va suprimir. En aquells dies, Carlo Goldoni estava
ja vell i una mica amargat per la fredor amb que els parisencs acollien el seu
teatre.
Carlo Goldoni va morir a París, el 7 de febrer de 1793, faltaven
pocs dies per complir els 86 anys d'edat, just un dia abans de ser-li retornada
la seva pensió real de sustentació, per l'Assemblea constituent.
En
total va escriure 120 comèdies, 92 tragèdies, i nombrosos llibrets
per a melodrames i òperes bufes. La seva obra pertany al Realisme espontani,
en l'assumpte i en el seu desenvolupament, i en l'idioma vulgar i groller. El
seu llenguatge, és enterament, genuïnament, instintivament teatral:
diàleg, gest, moviments, comèdia, ballet. Va rebre l'influx de Molière,
en la realitat dels ambients i personatges ("L'avar", "Don Joan",
"La dona voluble"). Va rebre l'influx de Metastasio, en la musicalitat
i de Plauto i Maquiavelo, en la comicitat perfectament organitzada. Cal assenyalar
també, la petjada d'Aristofanes, de Terencio i Ben Jonson (més didàctic
i crític) en el seu teatre. Carlo Goldoni va tenir precursors en la reacció
en contra de l'amanerada mascarada de la decadent Commedia dell'arte: Gigli, Nelly
i Fagiuoli. Va ser el gran reformador de la comèdia Italiana. Li va atorgar
vitalitat extraordinària, com en "L'home de món" o "La
donota honrada". Va ser observador i vividor de la vida veneciana. Va rebre
l'influx de Richardson en el sentimentalisme dels costums vulgars ("Pamela
núbil", "Pamela casada"). Va trasuntar en la seva escriptura
un optimisme natural i els aspectes més feliços i lisògens
de la vida. Va fer sentir, per primera vegada, a la realitat contemporània
com argument teatral. Es va allunyar de les màscares, va anar al caràcter
viu i real. Va elaborar la seva teoria artística i innovadora, en llenguatge
dramàtic, en el seu manifest: "Il teatro comico". El món
goldonià va ser un joc festiu amb la vida, sense intel·lectualisme
ni reflexions enginyoses. El personatge més complex va ser "Sior Todero
brotolon" ("Sior Todero rondinaire"). Un altre va ser Lunardo,
a "I rusteghi", contrapunt musical entre aquest, Canciano, Simon i Maurizio.
Va respectar les regles aristotèliques de lloc, temps i acció. En
ell va predominar la nota anti-feminista. El seu comiat teatral va ser "Una
delle ultime sere di carnavale". Va veure en la socialització, el
menyscapte de la individualitat. Es va detenir en les petites coses del caràcter
humà. Els personatges es tornan extravertits, representen la vida. No fa
falta el monòleg, tot està en el diàleg, l'acció i
l'ambient. Va dedicar més atenció a les coses que a les paraules.
Va conrear la comèdia típicament itàlica, popular, còmica
(comèdia erudita: Ariosto, Machiavelli), lo grotesc i la personificació
de defectes (actors, músics, ballarins). Va escenificar la visió
de la decadència de certes classes socials. Es registrava en l'època,
un fastig per les intrigues complicades i els esquemes convencionals.
L'arribada
a Catalunya de les comèdies goldonianes, va ser posterior a l'arribada
del seu teatre musical. A Barcelona es representà l'any 1753 el divertit
drama "La maestra", traducció de "La scuola moderna o sia
La maestra di buon gusto" del 1748, amb música de Goacchino Cocchi,
i, a l'any 1754, el drama jocós "El comte Caramela" (que Goldoni
havia escrit i estrenat el 1749), amb música de Baldassare Galuppi. En
aquesta època, sovint, ni als llibrets ni a les cartelleres no hi figurava
el nom de l'autor venecià. Els drames divertits i, posteriorment, les comèdies
es representaven tant en italià com traduïdes. Les versions originals
solien anar a càrrec de companyies italianes que, en les seves gires europees,
feien etapes a les principals ciutats de la península ibèrica. A
Barcelona, es posà en escena com primera comèdia goldoniana: "La
sposa persiana." El 1857, l'actriu Adelaide Ristori -coneguda amb l'àlies
de la Marquise- encarnà "Mirandolina" en els teatres de Madrid
i Barcelona, mentre que el 1890 ho feia Eleonora Duse a Barcelona. Pocs anys mes
tard, al Teatre Novetats de Barcelona, les actrius Italia Vitalini (1901, 1902
i 1907) i Tina de Lorenzo (1906) tornarien a representar-la. "La locandiera"
no va constituir tan sols el triomf de les prime donne del teatre, sinó
també el dels actors. El títol "La posadera" o "L'enemic
de les dones" amb què es publicà el 1799 la traducció
del text goldonià a càrrec de Joseph López de Sedano, indicaven
clarament que, a Espanya, el protagonisme en algunes ocasions havia passat al
principal personatge masculí. Altres traduccions de l'obra es realitzaren
a lo llarg de la geografia de parla catalana i en diversos moments de la seva
història: Vicens Albertí ("La fondista dixosa" el 1820,
perduda, però que se sap que fou representada a Maó), Joaquim Casas-Carbó
("La dispensera" el 1906) i el director de teatre Ramon Teixidor (que,
amb el títol de "Mirandolina" fou representada el 1982 i publicada
el 1991). Pel que fa al menorquí Vicens Albertí, nascut a Maó
l'any 1786, va ser responsable, a més, d'altres versions de Goldoni que
resten manuscrites: "Pamela" ("Pamela nubile"), "La vídua
astuta" ("La vedova scaltra"), "La dona venjativa" ("La
donna vendicativa"), "L'enganyador" ("Il raggiratore")
i "El pare de família" ("Il padre di famiglia"). A
més, a Maó es van representar "La família de l'antiquari"
("La famiglia dell'antiquario"), "La fondista dixosa" ("La
locandiera") i "La malalta d'amor" ("La finta ammalata").
De les moltíssimes versions de tantes altres obres de Carlo Goldoni (a
la segona meitat del segle XVIII, se'n compten cinquanta-quatre: cinquanta-dues
publicades a Barcelona, una a València i una altra a Palma; mentre que,
en els anys 1800-1814, vint-i-tres comèdies seves varen ser representades
al Teatre de la Santa Creu de Barcelona), cal esmentar la "Pamela nubile",
que va tenir un gran èxit a la Barcelona de finals del segle XIX, o "Il
ventaglio" ("El ventall" o "El vano") , "Il burbero
benefico" ("El sorrut benefactor") i "L'avaro" ("L'avar")
traduïdes per Narcís Oller entre 1908 i 1909, "La finta ammalata"
("La malalta fingida") posada en escena per Adrià Gual el 1905,
"Gli innamorati" ("Els enamorats"), en versió de Josep
Ferran i Mayoral, "Arlecchino, servo di due padroni" ("El criat
de dos amos") a cura de Joan Oliver i, en particular, les realitzades l'any
1993, en ocasió del bicentenari de la mort del comediògraf, dins
la Col·lecció Popular de Teatre de l'Institut del Teatre de Barcelona,
on aparegueren: "El cafè", "La família de l'antiquari"
o "La sogra i la jove" (traduïdes per P. Puértolas), "Els
enamorats" (per J. Melendres) i "El ventall", a més de les
"Memòries", traduïdes del francès per Joan Casas
el 1994. Resulta gairebé impossible fer un cens complet de les múltiples
adaptacions de l'autor venecià en la geografia catalana, que són
testimonis de l'interès continu pels seus personatges més intensos,
però també per una manera d'entendre el teatre que va entusiasmar
a Josep Carner per la seva: <<bonhomia, amor a la senzilla vida natural,
respecte a les normes establertes, afabilitat àdhuc dels dolents i la seva
apacibilitat, benvolença, riure amical una mica burgeses però infinitament
sanes i equilibrades, que són fets a posta pel nostre públic>>,
si bé, precisament per aquests motius, no acabava de fer feliç a
Josep Maria de Sagarra.
Casa di Carlo Goldoni.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
La casa "Ca 'Centanni" de
Venècia en la que Carlo Goldoni va néixer, va ser construïda
el segle XV i manté tots els trets de l'arquitectura veneciana gòtica
d'aquell període. Els aspectes més interessants de l'edifici, són
la façana de tres parts que dóna al canal, amb la seva finestra
de quatre arcs luxosament decorada, i l'entrada que té vista al carrer
dei Nomboli, que condueix a un un pati obert a l'atmosfera amb una escala externa
de dos pisos, envoltada d'una barana de petites columnes de pedra d'Istrian.
Jo davant de la Casa di Carlo Goldoni.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
Al principi aquesta
casa va pertànyer a la família Rizzo, més tard el palazzo
va ser llogat a la família Centanni i es va convertir en el 1600 en una
Accademia, un centre artístic i literari molt actiu. Cap a finals del segle
XVII, Carlo Alejandro Goldoni -l'avi patern del dramaturg i notari de Mòdena-
va establir la seva residència aquí. Carlo Goldoni va néixer
en aquesta casa el 1707 i l'edifici va ser la seva casa familiar fins a 1719.
El 1914 Aldo Ravà, un erudit notable del segle XVIII de Venècia
-juntament amb el comte Piero Foscari i el comendatari Antonio Pellegrin- va comprar
el palazzo a la seva propietària, la comtessa Ida Manassero Camozzo, amb
la idea d'utilitzar la casa com un museu dedicat al gran dramaturg Carlo Goldoni
i a la història del teatre italià. El projecte no es va portar a
terme a causa de la guerra. Després, el 1931, Ca 'Centanni va ser donat
al govern municipal per a ser restaurat i -amb una lleu variació sobre
l'esquema original- es va convertir en el Museu Goldoni, pertanyent a la Fondazione
Musei Civici de Venezia, i en un centre d'estudis d'assumptes que es relacionen
amb el teatre. Altra vegada, la guerra va detenir el treball que no va ser completat
fins a 1953, amb la seva obertura al públic al juny d'aquell any. L'edifici
va emmagatzemar un petit museu d'objectes del interès de Carlo Goldoni
i artefactes que es relacionen amb el teatre venecià, però va enfocar
principalment el seu paper com un centre d'estudis, amb addicions constants a
la seva biblioteca i al seu arxiu. Els tres espais de la primera planta estan
dedicats a temes principals del teatre de Carlo Goldoni (especialment el saló
d'entrada); també es troba en ell un teatre de marionetes del Palazzo Grimani
ai Servi (anteriorment Ca 'Rezzonico) i es constata la posició de Carlo
Goldoni i el seu treball, dintre del segle XVIII a Venècia. S'exhibeixen
pintures originals d'aquest període i mobiliari que van aparèixer
en les il·lustracions de les primeres edicions dels treballs de Goldoni.
Jo davant de la entrada de la Casa di Carlo Goldoni.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
Alguns
texts han estat extrets de: "Carlo Goldoni": Wikipedia i Casa di Carlo
Goldoni, i de "Bibliografía Goldoniana" de Víctor Manuel
Pagán Rodríguez.
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
tornar
