Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

141. CARLO GOLDONI

 

Carlo Goldoni va néixer el dimecres 25 de febrer de 1707 a Venècia, en una bell palau situat entre el pont die Nomboli i el pont della Donna Onesta, a la cantonada del carrer di Ca' Centanni molt a prop de San Tomà. Va ser escriptor de llibrets per obres musicals i dramaturg. És considerat el fundador de la comèdia moderna italiana.

Els seus pares Giulio Goldoni i Margherita Salviani formaven una família burgesa que es trobava en serioses dificultats econòmiques. Carlo tenia cinc anys d'edat quan el seu pare es va mudar a Roma, deixant-lo sol amb la seva mare.

Quan Carlo va complir els nou anys s'en va anar a Perugia amb el seu pare, que era metge i un apassionat pel teatre, i allí va començar els seus estudis en el Col·legi dels Jesuïtes continuant-los en el Col·legi dels Dominics de Rimini. Carlo va tenir un interès molt primerenc pel teatre i als 14 anys va abandonar els seus estudis de Filosofia per a unir-se a un grup de teatre còmic ambulant. El 1723, amb 16 anys, afavorint el desig dels membres de la seva família, especialment el del seu pare, va ingressar a la facultat de Dret, en el Collegio Ghilisieri de Pavia, però el 1725 va ser expulsat per haver escrit una violenta sàtira, "El colós", contra les dones i famílies de la noblesa pavese, veient-se obligat a abandonar la ciutat.

 

Retrat de Carlo Goldoni.

Foto Smac Provincia Venezia


Des de 1728 a 1729 va treballar com ajudant del secretari del canceller criminal de Chioggia. Va continuar els seus estudis a Mòdena, parant-los una vegada més per a exercir l'activitat d'ajudant en els tribunals de Chioggia i Feltre. Finalment es va graduar en Dret a Pàdua el 1731, poc després de la mort del seu pare. A continuació es va iniciar en la pràctica de l'advocacia a Venècia. El 1733 per a escapar d'una promesa donada de matrimoni, va deixar Venècia i després de pràctiques mediocres i viatges a nombroses ciutats, va trobar ocupació a Milà com ajudant de l'ambaixador venecià. Però la veritable vocació de Carlo Goldoni era ja el teatre.

Gràcies a la seva afortunada trobada amb l'empresari teatral Giuseppe Imer, va iniciar una col·laboració escrivint texts per al seu teatre, la Companyia del Teatro San Samuele de Venècia, ciutat a la qual va regressar i en la qual es va establir. La seva producció, com poeta oficial de la companyia, va abastar interludis còmics, tragèdies i tragicomèdies. El 1734, aquesta empresa va representar "Belisarius", la primera tragicomèdia escrita per Carlo Goldoni. El 1736 va estrenar a Pàdua la tragicomèdia en tres actes i en vers "Griselda" ("La constant Griselda") adaptació del conte "El decameron" de Giovanni Boccaccio i que ja havia adaptat, el 1735 per a Antonio Vivaldi en la estrena que es va realitzar en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia. Aquest mateix any va estrenar en el Teatro San Samuele de Venècia la comèdia en cinc actes i en vers "Don Giovanni Tenorio o sia Il disoluto" ("Don Juan Tenorio o sigui El dissolut").


Retrat de Carlo Goldoni.

Foto Wikipedia


Carlo Goldoni, durant una gira de la Companyia del Teatro San Samuele de Venècia per Gènova, va conèixer a Nicoletta Conio, amb qui es va casar el 1736. El 1738 es va dedicar exclusivament a la comèdia, escrivint "Il momolo cortesan", en la que el guió de la part del protagonista va ser escrit gairebé en la seva totalitat, començant així la "reforma tècnica" que el va dur posteriorment a abandonar per a sempre la improvisació en les representacions, habitual a la Commedia dell'arte fins a llavors. El 1739 va estrenar, en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Il prodigo" o "Momolo sulla brenta" ("El pròdig"). El 1741 va estrenar, de nou en el Teatro de San Samuele de Venècia, el drama seriós i en vers amb música de Giuseppe Gazzaniga "Statira" amb llibret seu, sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.

Després d'una breu i poca feliç experiència diplomàtica com cònsol de la República de Gènova a Venècia, Carlo Goldoni es va allunyar de nou de Venècia el 1743, dirigint-se a Mòdena. Per a evitar als exèrcits en armes, per la guerra de successió austríaca, va recalar a Pisa on va reprendre una vegada més la professió d'advocat. Aquest mateix any va escriure la seva primera comèdia "La donna di garbo" ("La criada amb garbo") que no va ser estrenada fins a 1748 i en la que va oscil·lar entre la utilització de personatges característics de la Commedia dell'arte i la recerca d'una comicitat més discreta i quotidiana.

El 1745 va estrenar, a Milà, la comèdia en tres actes i en prosa "Arlequin, il servitore di due padroni" que més endavant es va publicar com una nova versió amb el títol "Il servitore di due padroni" ("El criat de dos amos") traduïda més tard al català per Joan Oliver. El 1747 va estrenar, en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Il due gemelli veneziani" ("Els dos bessons venecians"). El 1748 Carlo Goldoni va estrenar, a Mòdena, la comèdia en tres actes i en prosa "La vedova scaltra" ("La vídua desitjada") traduïda més tard al català per Ambrosi Carrión. Aquesta obra es va conèixer popularment com "La vedova di bell'umore" ó "Le quattro nazioni" i es va utilitzar com llibret del drama jocós amb música de Pietro Generali, Pasquale Anfossi i altres autors, que es va estrenar en el Teatro Roncale de Rovigo. En aquest any també va estrenar, en el Teatro Giustiniano de San Moisè de Venècia, el drama jocós musical "La scuola moderna o sia La maestra di buon gusto" i a Màntua va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "L'uomo prudente" ("L'home prudent"). Aquest mateix any, complerts ja els 41 anys d'edat, es va incorporar, com poeta dramàtic, a la Companyia de Girolamo Medebach del Teatro Sant'Angelo de Venècia, que va representar la seva primera comèdia en tres actes i en prosa "La donna di garbo" ("La criada amb garbo") en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia. Van ser també d'aquesta època l'estrena de "La putta onorata" ("La prostituta honorable") i l'estrena, a Verona, de la comèdia en tres actes i en prosa "Il cavaliere e la dama" ("El cavaller i la dama") denominada també "I cicisbei". El 1749 va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "La famiglia dell'antiquario" ("La família de l'antiquari) traduïda al català el 1993 per Pere Puértolas. Es tracta d'una versió diferent a "El col·leccionista de antiguitats", "¿Quin negoci no es estafa?" o "La sogra i la nora" traduïda al català per Pere Puértolas. També el 1749 va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "La buona moglie" ("El marit extraviat" o "La bona casada"). Així mateix el 1749 i sota el pseudònim de Polisseno Fegejo va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, el drama jocós amb música de Baldasarre Galuppi "L'Arcadia in brenta" amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo i en el mateix any també va estrenar amb música de Giovanni Paisiello el drama jocós "Il conte Caramella" o "Il tamburro", amb llibret seu denominat en el 1751 com "Il buranello".

 

Retrat de Carlo Goldoni.

Foto Ziolupo

 

Al final del carnestoltes de 1750, la Companyia Medebach va passar per una crisi econòmica, per lo que Carlo Goldoni es va comprometre a presentar setze* noves comèdies per a la pròxima temporada 1750-1751. Va mantenir la seva audaç promesa, però aquest compromís li va portar l'aparició d'alguns problemes nerviosos. Entre les noves obres, va estrenar a Màntua el 1750 la comèdia en tres actes i en prosa "Il maldicente o sia La bottega del caffè"* ("El cafè", "Pensar malament i parlar pitjor", "Propi és d'home sense honor" o "El xerraire") amb ambient i fort caràcter, fons de vici i misèria i intrigues vitals, superant la comicitat de la Commedia dell'arte amb una caracterització més profunda dels personatges i un llenguatge més espontani i realista. Va ser traduïda el 1993 al català per Pere Puértolas com "El cafè". També va estrenar, aquest mateix any a Màntua, la comèdia en tres actes i en prosa "L'adulatore" ("L'adulador") i la comèdia en tres actes i en prosa "Il bugiardo"* ("El mentider"), una adaptació de "Le menteur" de Pierre Corneille a la seva vegada basada en l'obra "La verdad sospechosa" de Juan Ruiz de Alarcón. A Milà va estrenar també aquest mateix any -segons altres fonts en el Teatro Sant'Angelo de Venècia- la comèdia en tres actes i en prosa "Pamela nubile" ("La Pamela"), una altra versió de les comèdies "La bella anglesa Pamela en estat de soltera" o "L'enamorada honesta". També el 1750 va estrenar, de nou en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Il teatro comico"* ("El teatre còmic"), la comèdia en tres actes i en prosa "Il padre di famiglia" ("Pare de família" o "La madrastra" i la comèdia en tres actes i en prosa "Il cavaliere di buon gusto"* ("El cavaller de bon gust"). El 1750 així mateix va estrenar, en el Teatro San Cassiopea de Venècia, el drama jocós amb música de Baldassare Galuppi "Il mondo alla roversa o sia Le donne che comandano", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.

El 1751 Carlo Goldoni va estrenar, de nou en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "La incognita perseguitata"* ("La incògnita") estrenada també en el Teatre Aliberti -dit de les Dames- de Roma com a drama jocós amb música de Pasquale Anfossi. Així mateix va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "I pettegolezzi delle donne"* ("Les xafarderes"), en el Teatro Sant'Angelo de Venècia la comèdia en tres actes i en prosa "La moglie saggia" ("La dona prudent", "La dama prudent", "Amor sense estima", "L'home convençut a la raó" o "El seguici convençut i la consort prudent") i també en el Teatro Sant'Angelo de Venècia va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "La donna volubile"* ("La dona variable" o "On les donen les prenen o La vanitosa corregidora") i que més tard es va convertir en el llibret del drama jocós amb música de Marco Portogallo "La dona di genio volubile". Aquest mateix any va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Il vero amico"* ("L'autèntic amic") traduïda al català per Jordi Teixidor el 1988 i la comèdia en tres actes i en prosa "La finta ammalata"* o "Lo speziale"* ("Malalta per amor" o "El bon metge") que era una versió diferent de "Néixer d'una mateixa causa malaltia i remei" o "La malalta fingida" traduïda al català per Lluís A. Puiggarí el 1911. Aquest mateix any també va estrenar, a Torí, la comèdia en cinc actes i en vers "Il Moliere" ("Copiar a l'home per a millorable" o "L'impostor") que va ser traduïda al català per Josep Maria de Sagarra. Així mateix va estrenar aquest mateix any, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "L´avvocato veneziano" ("L'advocat venecià") i la comèdia en tres actes i en prosa "L'amante militare" ("L'amant militar").

Les seves primeres obres van ser tragèdies, l'única forma teatral que mereixia consideració i respecte en aquella època. Encara que les seves tragèdies van arribar a tenir cert èxit, Carlo Goldoni no es va trobar satisfet en aquest mitjà. Va concebre, doncs, la idea de reformar el teatre italià eliminant les màscares i les bufoneries que abundaven per aquell temps, i va escriure comèdies a la manera del dramaturg francès del segle XVII, Molière, però basant-se en personatges i costums italians i amb inspiració en la vida quotidiana. Carlo Goldoni va renovar els arguments de les comèdies, utilitzant un llenguatge que evidenciava l'aspecte realista de les situacions creades pels seus personatges, ara desproveïts ja de màscares. Va retornar la dignitat a l'escena literària, contrastant a més les improvisacions còmiques de la Commedia dell'arte amb un estudi viu i graciós dels vestits dels seus personatges. La Commedia dell'arte va ser la comèdia, feta per actors professionals, que es va contraposar a la Commedia erudita; el text de la qual s'escrivia íntegrament. Per aquest motiu es considera com el teatre d'improvisació. En realitat cada actor tenia un repertori de frases i bromes, a partir de les quals construïa el seu paper. Els actors de la Commedia dell'arte coneixien l'esquelet de la trama de l'obra i improvisaven bromes durant el transcurs de la representació. Aquestes bromes sempre eren les mateixes, sucoses i difamatòries però feien sentir-se importants als actors. La Commedia dell'arte va néixer aproximadament en el segle XVI, quan companyies com "Els Gelosos" van començar a difondre per tota Europa aquest tipus de teatre, en el qual havia un "cannovaccio", és a dir, una estructura de successos predefinida, i el que s'improvisava era el text en si. Les obres es dividien en tres actes, tenien una trama definida i una sèrie de personatges arquetípics. Dintre d'aquests dos límits els actors podien improvisar. Entre els seus personatges més destacats, cal citar: Pantalone de 1550, Brighella de 1570, Polichinela de 1600, Dottore de 1653, Arlequín de 1671, Colombina de 1683, Pierrot o Pedrolino, i el Capità Matamoros. A la Commedia dell'arte, tots els personatges usaven màscara, amb excepció dels enamorats. Tanmateix va ser un teatre de mitja màscara, per lo que permetia al comediant poder parlar. De fet en les companyies de Commedia dell'arte havia actrius, mentre que per aquells temps les companyies de teatre angleses només estaven formades per homes, que feien els papers de dona com travestis. Els temes solien ser enredes amorosos, gelosia,... La proporció de text i gesticulació podia variar en funció del país on es representés la funció. Quan les companyies actuaven en països estrangers, havien menys gags verbals i més visuals.

Els amants de la Commedia dell'arte es van oposar a la reforma de Carlo Goldoni que havia començat amb escriure el paper del protagonista, per a després estendre's fins i tot als guions dels altres actors. I encara que els actors es van oposar al dramaturg venecià, en canvi el públic i els empresaris van ovacionar la notícia de que els actors van haver de doblegar-se a memoritzar els seus papers. Utilitzant termes moderns, podria argumentar-se que Carlo Goldoni va ser un conservador inclinat al progressisme. Interessant també és el seu retorn al classicisme: les seves obres es porten a terme sempre en el mateix lloc i en l'espai temporal d'un dia, i l'argument principal no està recolzat en altres narracions paral·leles (regla aristotèlica d'unitat d'acció). A més de la renovació tècnica ja esmentada, en les seves comèdies va realitzar una renovació ideològica i un canvi lingüístic, sovint criticat i debatut. Va passar gradualment del plurilingüisme al monolingüisme, escrivint de vegades les seves comèdies en toscà, encara que va ser considerat massa acadèmic, convencional i no pertanyent a la llengua viva. En les seves obres va haver de transformar en toscans i napolitans a la noblesa que va intentar ridiculitzar, per a evitar la censura veneciana. Molt diferent va ser el seu venecià, que coneixia perfectament, ja que va ser el resultant d'un compromís entre la llengua culta per una banda de la població i l'espontània i viva d'una altra, que mai va perdre la seva adhesió a la vida real. El carnestoltes i Venècia: la festa i la ciutat, van ser dos elements, que gairebé constantment, afloraren en la seva producció.

Carlo Goldoni el 1752 va escriure una de les seves més famosa comèdies "La locandiera" ("L'hostalera") traduïda al català per Núria Furió i Sergi Belbel i que no es va estrenar fins a l'any següent. El 1752 va estrenar, a Bolonya, la comèdia en tres actes i en prosa "La serva amorosa" ("La bona criada" o "La criada més lleial") i en el Teatro Sant'Angelo de Venècia va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "I mercatanti o I due pantaloni" ("Els comerciants") i la comèdia en tres actes i en prosa "Il tutore" ("L'indolent" o "El poltró"). També el 1752 va estrenar, en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia, el drama jocós amb música de Giuseppe Sarti "La gelosie villane" basada en la seva comèdia "Il feudatario".

Va barrejar elements contemporanis amb convencions de la Commedia dell'arte. Van aparèixer elements anticlericals i influència de l'humanisme en la seva concepció del caràcter de les persones. Els protagonistes acostumaren a ser individus de classe mitjana que provaven de triomfar en la societat utilitzant la raó però sense oblidar els seus sentiments. Però el que predomina en el seu estil és la sàtira dels costums. Els nobles van ser presentats com persones arrogants i els de classe més baixa com a mancats de dignitat, ja que només buscaven els diners. Cada obra està centrada en un tipus de caràcter, que representa tota la seva classe, amb els seus problemes i preocupacions. Es va oposar a la comèdia improvisada, a les intrigues complicades i repletes de burles vulgars, amb obres en les quals el diàleg, els costums i els personatges s'inspiraven en la vida real. Va retornar al teatre italià, al caràcter de naturalitat que havia perdut després del segle XVI, va usar el dialecte venecià i el toscà (llengua oficial d'Itàlia avui), va aprofundir en la caracterització psicològica superant els caràcters tipus i va donar a la burgesia i al poble, categoria en quan a personatges.

El 1753 Carlo Goldoni va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia -a Liborno segons altres fonts- la comèdia en tres actes i en prosa "Il geloso avaro" ("El gelós avar" o "La dona prudent i l'usurer gelós") i en el Teatro Sant'Angelo de Venècia va estrenar la comèdia "La sposa persiana" ("L'esposa persiana"), la comèdia en tres actes i en prosa "Le donne curiose" ("Les dones curioses") i la comèdia en tres actes i en prosa "La donna vendicativa" ("Els impacients espetegats i la burladora burlada" o "La dona més venjativa per una injusta gelosia"). El 1753 va estrenar també, en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia, el drama jocós amb música de Baldassare Galuppi "La calamita dei cuori", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo. Però l'estrena amb més èxit d'aquest any va ser sens dubte el de la comèdia en tres actes i en prosa "La locandiera" traduïda al català com "La dispensera" per Joaquim Casas-Carbó el 1906 i com "Mirandolina" per Jordi Teixidor el 1990, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia. L'argument de "La locandiera" és situa en una posada d'Itàlia. La seva mestressa Mirandolina, és una astuta i atractiva jove, que dirigeix una posada amb l'ajuda del seu cambrer Fabrizio. Mirandolina és constantment cortejada per cada home que passa per la posada, i d'una forma molt particular pel marquès de Forlipopoli, un aristocràtic que no posseeix altra cosa més que el seu títol nobiliari, i pel comte d'Albafiorita, un mercader que a causa de el seu èxit en els negocis ha passat a formar part de la noblesa. Els dos personatges representen els extrems de l'alta societat veneciana d'aquell temps. El marquès, sostenint-se en el seu honor, està convençut que basta la seva protecció per a conquistar el cor d'una dona. Per contra, el comte, creu que així com ha comprat el títol nobiliari, pot guanyar l'amor de Mirandolina, oferint-li nombrosos regals. L'astuta mestressa de la posada, com bona comerciant, no es deixa atreure per cap dels dos homes, amb l'esperança d'una possible futura conquesta. Els nobles clients triguen a abandonar la hosteria, i d'aquesta manera contribueixen a l'augment dels guanys de Mirandolina. L'arribada del cavaller de Riprafratta, un alt aristocràtic i misogin, que menysprea a totes les dones, trenca l'equilibri instaurat a la posada. El cavaller, pel seu origen noble, es lamenta del servei de la hosteria, dóna ordres a Mirandolina i critica al marquès i al comte per rebaixar-se a cortejar a una dona comuna. Mirandolina, aferrada al seu orgull femení i no estant habituada a ser tractada com una criada, es proposa que el cavaller s'enamori d'ella. En poc temps, assoleix el seu intent: el cavaller cedeix i, tot l'odi cap a les dones es transforma en un amor apassionat que el turmenta. El seu menyspreu pel sexe femení el torna vulnerable enfront de la malícia de la dona, ja que no coneixent les armes dels enemics, no es pot defensar. No obstant això, Mirandolina es penedeix, tot just veu que el seu joc se li està anant de les mans: el marquès i el comte, notant l'especial atenció de Mirandolina cap al cavaller, plens de gelosia volen venjar-se del seu rival. El cavaller, enfrontat pels seus dos sentiments totalment distints, no vol demostrar que és atret per una dona, però vol ansiosament tenir a la posadera per a si mateix i està disposat a usar la violència per a aconseguir el seu fi. Mirandolina, amb una hàbil estratagema, calma les ànsies dels nobles i es casa amb Fabrizio, que sempre l'ha estimat i, es promet, a més no jugar més amb el cor dels homes. Mirandolina no estima a Fabrizio, però ha promès al seu pare, abans de la seva mort, que es casaria amb ell.

 


Retrat de Carlo Goldoni.

Foto Librodot


Després de l'estrena de "La locandiera" la relació de Carlo Goldoni amb Medebach es va deteriorar i va passar del Teatro Sant'Angelo al Teatre San Luca de Venècia, escrivint durant uns deu anys, més de seixanta obres. Carlo Goldoni el 1754 va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "La cameriera brillante" ("La cambrera brillant") i durant el carnestoltes va estrenar, també a Venècia, la comèdia en cinc actes en vers rimat "Il filosofo inglese" ("El filòsof anglès"). El 1755 va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en cinc actes i en verso "Ircana en Yulfa" que va ser la segona part de la trilogia persiana, que va preparar per a aquest teatre. Aquest mateix any va estrenar el drama jocós amb música de diversos compositors "Le nozze", "Le nozze di Dorina" o "Il pretendenti delusi", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.

Carlo Goldoni va estrenar, el 1756 en el teatre del marquès Albergati a Bolonya, la comèdia en un acte i en prosa "L'avaro" ("L'avar") traduïda al català per Narcís Oller el 1909 i sent una versió diferent de "El cobdiciós" i "El llogrer". Aquest mateix any va estrenar, a Milà, la comèdia en tres actes i en prosa "Il medico olandese" ("El metge holandès" o "Guarir els mals d'honor és la física més sòbria" i en el Teatro San Luca de Venècia la comèdia en tres actes i en prosa "Il raggiratore" ("L'enganyador"). El 1757 Carlo Goldoni va estrenar, en el teatre del marquès Albergati a Bolonya, la comèdia en cinc actes i en vers "Il cavaliere di spirito o sia La donna de testa debole" ("El cavaller d'esperit") i també va estrenar en el Teatro Regio Ducal de Parma -dit de les Dames- de Roma el drama jocós amb música de Niccolò Piccinni "La buona figliuola", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.

El 1758 va estrenar la comèdia en cinc actes i en vers "La bella selvaggia" ("La bella guaianessa") i va estrenar el drama jocós amb música de Domenico Fischietti "Il mercato di Malmantile", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo i que el 1792 va ser adaptada i estrenada com "Il mercato di Montfregoso" amb música de Niccolò Antonio Zingarelli. El 1759 Carlo Goldoni va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Gli innamorati" ("Els enamorats", "Capritxos d'amor i gelosia" o "Els enamorats gelosos") estrenada també en el Teatro San Benedetto de Venècia com drama jocós amb música de Sebastiano Nasolini i Vittorio di Trento i traduïda al català per Josep Ferran i Mayoral el 1931 i per Jaume Melendes el 1993, com "Els enamorats". Aquest mateix any va estrenar a Roma la comèdia en tres actes i en prosa "Pamela maritata" ("La bella Pamela anglesa en estat de casada") que més tard va servir de base per a un drama jocós amb música de Giuseppe Farinelli. Goldoni aquest mateix any també va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en cinc actes i en prosa "L'impresario delle Smirne" ("L'empresari d'Esmirna") i, en el Teatro Giustiniani de San Moisè de Venècia, el drama jocós amb música de Florence Leopold Gassmann "Gli uccellatori", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo. Aquest mateix any va escriure la comèdia "La donna di goberno", que el 1861 es va convertir en un drama jocós amb el mateix títol i amb música de Domenico Fischietti, que es va estrenar a Roma amb llibret basat en la seva comèdia, sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.

Carlo Goldoni va col·laborar amb Baldassare Galuppi en un gran nombre d'òperes. Els seus llibrets van ser posteriorment emprats per altres compositors. Un d'aquests va ser Joseph Haydn en l'obra "Il mondo della lluna". El seu treball va ser la base d'algunes òperes d'Ermanno Wolf-Ferrari en els segles XIX i XX. Entre 1748 i 1762 Carlo Goldoni va escriure aproximadament unes 150 comèdies. El 1760 va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "La casa nova" i també a Venècia va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa "Un curiós accident" versió diferent de "Un llanci inesperat", "De l'enemic el consell" i "El presoner de guerra" i també va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "La guerra". També el 1760 va estrenar, en el Teatro Capranica de Roma, el drama jocós en vers amb música de Domenico Fischietti "La fiera di Sinigaglia", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo. El 1761 va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Le smanie per la villeggiatura o La avventure della villegiatura" ("L'estiueig") traduïda al català el 1999 i que iniciava una trilogia amb gran èxit de públic i crítica. Aquest mateix any va estrenar, en el Teatro Formagliari de Bolonya, el drama jocós amb música de Niccolò Piccinni "La buona figliuola maritata", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo i va estrenar, en el Teatro Sant'Angelo de Venècia, el drama jocós amb música de Gaetano Latilla "L'amore artigiano" amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo, que era la primera part de la trilogia que va preparar per al Teatro Sant'Angelo, completada amb "L'amore contadino" estrenada el 1760 i "L'amore in caricatura" estrenada també el 1761. Aquest mateix any, al carnestoltes va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, una de les seves millors comèdies "Me quattro rusteghi" o "I rusteghi" ("Els rústics") en dialecte venecià.

Fins a 1762 va treballar en l'àmbit del teatre estable i itinerant, component i representant fins a 158 comèdies, tragèdies i tragicomèdies. Van ser 10 anys els que el van lligar al Teatro San Luca de Venècia. Durant aquest temps, Carlo Goldoni va aconseguir nombrosos èxits, però va patir l'oposició enèrgica de l'Abat Chiari que el va acusar d'haver destruït la comèdia de màscares i especialment la del seu rival, el dramaturg Carlo Gozzi, que el va acusar de tenir un escàs respecte per la tradició lingüística i de difondre un sentit de subversió social contra la classe dirigent aristocràtica, basat en la il·lustració francesa. L'Abat Chiari va ser jesuïta i professor d'Eloqüència. Es va establir en la cort de Francesc II a Mòdena. En les seves novel·les es va proposar introduir les idees racionalistes a Itàlia. Uns altres van acusar a Carlo Goldoni, també, de l'empobriment del seu teatre per la producció d'antiherois.

El govern venecià es va negar a concedir a Carlo Goldoni una pensió, en reconeixement dels seus mèrits. Així doncs, cansat de lluitar contra els opositors de la seves comèdies que l'acusaven d'impuresa de llenguatge, va acceptar la proposta de contracte per a dos anys de la Comédie Italienne de París, perquè escrivís textos per a ella. Així va ser com Carlo Goldoni va marxar a la capital francesa, encara que el públic francès encara preferia la comèdia improvisada.

El 1762 Goldoni va estrenar, amb gran èxit, la comèdia "Le baruffe chiozzotte" ("Les renyines a Chioggia") una de les seves obres mestres, en la qual el vent i la mar dialoguen com si es tractés d'un idil·li poètic. Chiozzota és el litoral pròxim a la llacuna veneciana de Chioggia, un poble pesquer italià en el que Carlo Goldoni va viure per cert temps. La comèdia es basa en la batussa entre dues famílies de pescadors de Chioggia. Narra la vida, plena de petites enveges, de joves casaderes, de xafarderies de dones que provoquen baralles i renyines per gelosia entre els homes que tornen de pescar, després d'un llarg temps en la mar. Baralles que desencadenen tota classe de situacions agitades; la fugida de la justícia dels agressors; les renyines entre les dones; i la declaració, davant el substitut del jutge de Venècia, de totes les dones i d'alguns homes. Aquest mateix any va estrenar, també en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Sior Todero brontolon o sia Il vecchio fastidioso" ("El cascarrabies") que va ser una versió diferent de "El vell impertinent" i va estrenar també la comèdia en tres actes i en prosa "Una delle ultime sere di carnovale" ("Un dels últims vespres de carnestoltes") traduïda al català per Carlota Soldevila i Lluís Pasqual el 1985. Aquest mateix any també va estrenar, en el teatre del marquès Albergati a Bolonya, la comèdia en un acte i en prosa "La hosteria della posta" ("La feliç trobada") versió diferent de "La hosteria de la posta" i "La posada feliç", també va estrenar, a la Comédie Italienne de París, la comèdia en cinc actes i en prosa "Le fils d'Arlequin perdu et retrouvè" ("El fill d'Arlequin perdut i retrobat"). El 1763 Goldoni va estrenar, en el Théâtre de la Comédie Italienne de París, la comèdia en tres actes i en prosa "L'amore paterno o La serva riconoscente" ("L'amor patern o La criada reconeguda") i també va estrenar, en el Teatro Giustiniani de San Moisè de Venècia, el drama jocós en vers amb música de Giuseppe Farinelli "L'avviso al publico" basat el llibret en la seva comèdia "Il matrimonio per concurso" ("El matrimoni per concurs"). Aquest mateix any va estrenar també el drama jocós en vers amb música de Baldassare Galuppi "Il re alla caccia", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo.

Carlo Goldoni va estrenar, el 1764 a Bolonya, el drama jocós en vers amb música de Niccolò Piccini "La villeggiatura", amb llibret basat en la seva comèdia del mateix nom i també va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Le gelosie di Lindoro" ("La gelosia de Lindoro" o "La gelosia de Celinda i Lindoro"). El 1765 Goldoni va estrenar, en el Teatro Grimani de San Samuele de Venècia, el drama jocós en vers amb música de Domenico Fischietti "La ritornata da Londra", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo, i també va estrenar, en el Teatro Formagliari de Bolonya, el drama jocós en vers amb música de Niccolò Piccinni i Giuseppe Scolari "La schiava riconosciuta", amb llibret basat en la seva comèdia "La donna stravagante" ("La dona extravagant"). Carlo Goldoni va estrenar, també aquest mateix any a Roma, l'intermedi en vers amb música d'Antonio Sacchini "Sandrina o La contadina in corte" amb llibret seu, així mateix va estrenar, en el Teatro Zagnoni de Bolonya, el drama jocós amb música de Vincenzo Fabrizio "Chi la fa l'aspetta o sia I puntigli di gelosia", amb llibret basat en la seva comèdia "Chi la fa l'aspetta o sia I chiassetti di carnovale". Aquest mateix any va estrenar, en el Teatro San Luca de Venècia, la comèdia en tres actes i en prosa "Il campiello" ("La plaça" o "La plaçeta").
El 1765 Carlo Goldoni es va traslladar a la cort de Versalles, com professor de llengua italiana de les filles del rei Lluís XV. El període que va romandre a París va ser el menys feliç de la seva producció, realitzant òperes i comèdies que en molts casos va enviar a Venècia per a la seva estrena. El 1765 va estrenar també, en el Teatro San Luca de Venècia, la seva millor comèdia en tres actes i en prosa "Il ventaglio" ("El ventall o vano") traduïda al català per Narcís Oller el 1908 i que va obtenir un èxit rotund de públic i crítica. L'obra és un engranatge còmic perfecte, un enginy de rellotgeria, una comèdia d'equívocs entre enamorats, que funciona com un mecanisme infal·lible on res és casual, i molt menys el títol, símbol d'un Settecento en crisi que comença a perdre el bleix. Quedaven poc més de vint anys per la Revolució Francesa, però en aquest espectacle, Carlo Goldoni va anticipar amb una intuïció il·luminada el que estava a punt d'esdevenir, amb una superficialitat i levitat paradigmàtica de la sempre riallera Itàlia, que dos segles abans deia: "¡França epur Spagna, si mangia!" capturada entre les dues grans potències meridionals. I tot això amb un ventall que vola de mà en mà, amb la lleugeresa d'una remor. Goldoni va escriure una primera aproximació al text en francès ("L'éventail") a París, però la versió italiana és de 1765. L'argument es situa en un poble als afores de Milà, que per culpa d'un ventall trencat, es consuma una història d'equívocs i malentesos, parelles que es trenquen i es recomponen en una boja jornada de finals d'estiu on les ràfegues de vent semblen dur-se tot i a tots. En el cor de "Il ventaglio" es troba la passió de l'autor per l'observació dels vicis i les virtuts d'una variada humanitat, fotografiada simultàniament en tots els seus estrats socials: nobles decadents, burgesos incapaços de prendre decisions, gent del poble que ha perdut tots els temors i conrea encara inconscientment petits ferments revolucionaris... Goldoni presentava així la seva obra, en una carta dirigida a Stefano Sciugliaga: <Aquesta es una gran comèdia; és una gran comèdia perquè m'ha costat un enorme esforç i costarà un enorme esforç als actors representar-la. Esforç d'atenció, d'algun assaig de més; però és una d'aquestes comèdies que fan brillar el talent i l'habilitat dels còmics. Entendreu el que és llegint-la, però l'entendreu millor encara imaginant que la veieu a l'escenari. Heu vist altres similars: per exemple, "Il filosofo inglese, "Il campiello", "Le baruffe chiozzotte", però aquesta és la més articulada de totes; observeu el lligam dels personatges que d'un acte a un altre estan sempre concatenats, mai es queda ni per un moment l'escenari buit. No he distingit les escenes com és habitual, perquè haurien estat tantes que s'hauria duplicat el paper necessari. La visió de la primera escena, l'escena muda del tercer acte, el joc perpetu de totes les parts de l'escenari i de tots els personatges, al meu parer, són coses que haurien d'asseure bé... Recomaneu que facin diverses proves. Tot depèn de la representació. La comèdia depèn dels còmics i sé que tinc raó>>.
El 9 Abril de 1953, Margarida Xirgu va escriure al seu germà Miquel: <<Mis queridos hermanos: recibí vuestra carta y la acuarelita de "El abanico", muy bonita. Los ensayos marchaban muy bien, pero como se tiene que inaugurar con obra nacional (viva la patria...a...a...a...) esta semana sólo ensayan "Barranca abajo" obra de Florencio Sánchez. Se inaugura mañana la 7ª temporada oficial y en la próxima semana empezaremos a ensayar nuevamente "El abanico". El escenógrafo encargado de figurines y de bocetos de decorados, se llama Vanarelli; argentino que conocí muy joven y que se ha hecho el mejor escenógrafo de por aquí en estos años. Tiene muy buen gusto y es muy brillante. Pinta con colores límpios y además trabaja con una afición de aprendiz, no de maestro. Hace años siendo muy jovencito pintó para mí "Intermezo" de Girodoux, deliciosamente compenetrado con la obra. Puede que todo nos salga bien. Coincido en todo con lo que tu dices respecto a la obra. La juegan con movimiento muy ligero, casi diría con la punta de los pies. En los entreactos saldrán Colombina, Arlequin y Pierrot en pantomima-ballet. Se iniciará con el grabado francés que debes conocer, en el que están las dos lámparas del proscenio en el suelo, fingirán que las encienden y las suben. Las musiquitas serán italianas, escogidas por el profesor Ayestarán. Los ballets y pantomimas pensadas por tu hermana -que se atreve a todo- pero dirigidas por la maestra Chabelita, que también la tenemos de profesora, este año en la escuela. En fin que la preparamos con el decoro que merece su autor. En los momentos en que los personajes abren el abanico, sonará una musiquita italiana de caja de música, pero no del tipo operístico si no folklórico...>>.
El 15 de maig de 1953 Margarida Xirgu va dirigir a la Comedia Nacional del Uruguay, en la comèdia "El abanico" en traducció de J. Hernández Peralta i M. M. d'Hernández, amb escenografia de Mario Vanarelli, realització de José Echave i vestuari de la Secció Femenina de la Universidad del Trabajo. El repartiment va ser: don Evaristo (Horacio Preve), doña Gertrudis (Maruja Santullo), Cándida (Nelly Antúnez), el conde de Roca Marina (Enrique Guarnero), el barón del Cedro (García Barca), los jóvenes (Nelly Mendizábal, Estela Medina, Walter Vidarte, Juan Jones, Eduardo Schinca, Jorge Triador i Eduardo Prous), Colombina (Betis Doré), Arlequin (Carlos Peret) i Pierrot (Luis Berriel). La pantomima-ballet i la direcció van ser de Gala Chabelska.
"El ventall" és una comèdia gairebé metahistórica. La trama és simple. Un noble pretén regalar un ventall a la seva estimada. Però el ventall va passant de mà en mà com símbol d'un malentès i com un instrument que disfressa els sentiments, generant una cadena d'equívocs. Cándida està parlant des d'una balconada amb el seu estimat Evaristo, quan se li cau el ventall i es trenca, llavors aquest farà i desfarà enamoraments. Evaristo li compra un ventall nou i li encarrega a la camperola Giannina que li doni a Cándida. Però el sabater Crespino i el taverner Coronato, enamorats de Giannina, creuen que Evaristo la pretén. Cándida creu el mateix, ofèn a Giannina i s'enutja amb Evaristo, prometent-se al baró del Cedro. Entretant el ventall va passant de mà en mà, complicant l'enredo fins que finalment tot s'aclareix. Evaristo i Cándida es reconcilien i Giannina es promet a Crispino. El veritable protagonista de la comèdia és el ventall, sense cap dubte.

 

Margarida Xirgu amb els actors de "El abanico", a Montevideo el 1953.

Foto Arxiu Antonio i Ramon Clapés



El 1953 Nelly Mendizábal va fer el paper de Juanita, una camperola, a l'obra "El abanico". Recordava l'exigència de Margarida Xirgu que l'actuació fora cada dia igual que en l'estrena: <<Yo me acuerdo que Margarita cada tanto iba a ver la función y nos dijo: los felicito, lo reconozco, porque ustedes la hacen como la hicieron el día del estreno! Estoy muy contrariada con los otros>>.
El 11 de juny de 1953, quan "El abanico" ja duia 40 representacions i es preveia que es mantingués en cartellera fins a principis de juliol, Margarida Xirgu va explicar per carta al seu germà Miquel: <<...Te contaré como concebí el espectáculo. A ambos lados del escenario dos palcos con señores vestidos de la época, caballero y dama (alumnos de 2º año) que aparecen al apagarse las luces de la sala. Esos palcos están iluminados como por velas. El proscenio del teatro está también iluminado como por velas. Un telón alegórico cierra el escenario. Ese telón tiene además del busto de Goldoni, una orla de laurel y accesorios de caza, una escopeta, una pluma, un abanico; todo muy bonito pintado por Vanarelli. Dos grandes lámparas de ocho cirios cada una, reposan en el suelo. Las lámparas tienen además borlas y cordones amarillos. De verde y amarillo con grises y negro, está pintado el telón. ¿Recuerdas un grabado francés muy conocido? Pues de ese grabado saqué yo mi pantomima para empezar el espectáculo. Con música de la época de fondo, se asoma Pierrot por un lado del telón, Arlequín por el otro y bailando fingen encender las candilejas, se juntan en el centro y saludan. Por el centro del telón se asoma Colombina, lleva un abanico, danzan los tres, pasándose el abanico de mano en mano, se cae el abanico al suelo, lo recoge uno y otro y queda finalmente en manos de Colombina. Se me olvidaba decirte que Arlequin y Pierrot, antes de entrar Colombina, suben las dos lámparas al compás de la danza (por dentro las suben los maquinistas). El ballet-pantomima inventado por mi, fue un éxito. Al desaparecer las tres figuras, una por un lado, otra por el otro y Colombina por el centro haciendo con el dedo en la boca la señal de silencio, fue una explosión. Claro que la chica que hace de Colombina es monísima. Al levantarse el telón, el público aplaudió y aplaudió, tanto que los actores no podían hablar. El decorado ha sido un acierto y el colorido de los trajes una fiesta. El martilleo del boticario y del zapatero tiene fondo musical y también el tema amoroso y el tema del abanico, que juega mucho en el último acto cuando pasa de mano en mano. Se unió el primer y segundo acto. Solo hacemos un entreacto con otro pequeño vals-pantomima de las tres figuras. Esta vez desaparecen las tres por el centro del telón, que se abre y las tres figuras piden silencio con el ademán. La obra va muy movida, muy ligera y el reparto por ser casi todos alumnos, me ha sido fácil de dirigir y se han portado muy bien. Cierra el espectáculo Arlequín, como si apagara las candilejas y Pierrot como si jugara con el telón. Cuando se levanta el telón tanto en el primer entreacto como al final de la obra, Arlequín, Colombina y Pierrot están arriba de la mesa que está frente a la hosteria y saludan al público como muñecos, mientras los actores saludan con gestos y sonrisas según su rango. También están cogidos de las manos por categorías sociales, así pongo al zapatero, Juanita Botriani, la pareja aristocrática, el conde, la sra. Gertrudi, el barón, el hotelero Herrera, y el cafetero juntos; criados y mozos al fondo en la escalera del palacete. Cuando el público le dá por encontrar bien una cosa todo son primores, pero créeme Miguel, que Goldoni ha puesto algo ¿no te parece?>>. Al desembre de 1953 la Comedia Nacional del Uruguay va realitzar una gira per les tres ciutats balnearis més importants de l'Uruguai. En elles van representar, dirigits per Margarida Xirgu, a preus populars, dues propostes còmiques: "El abanico" i "Tartufo" de Molière, obtenint un clamorós èxit en el Pabellón de les Rosas de Piriápolis, a Punta del Este i en el Country Club situat entre les arboredes de l'Atlàntida.

 


Telò de "El abanico" de Mario Vanarelli, el 1953.

Foto: Teatro Solís

 

A l'abril de 1955 Margaria Xirgu i la Comedia Nacional del Uruguay van viatjar a Santiago de Xile, on van representar "El abanico" dirigida per la Xirgu; amb tant èxit que mai s'havia parlat tan i tan bé dels uruguaians a Santiago de Xile. El 1956 Margarida Xirgu va complir les seves noces d'or amb el teatre, amb 68 anys d'edat. El 22 de maig d'aquest mateix any la Comedia Nacional del Uruguay, sota la direcció de Margarida, va representar en el Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires una vegada més "El abanico".
El 1767 Carlo Goldoni va estrenar, a Lisboa, el drama jocós amb música de Niccolò Piccinni "La notte critica", amb llibret seu sota el pseudònim de Polisseno Fegejo. El 1770 va escriure la comèdia en tres actes i en prosa, en llengua francesa, per a les noces del futur rei Luis XVI i Maria Antonieta, titulada "Le bourru bienfaisant" ("Il burbero benefico") ("El sorrut benefactor") traduïda al català per Narcís Oller el 1909 i sent una versió diferent de "El no de les nenes", "Mal geni i bon cor" i "El reganyador benèfic". L'obra es va estrenar el 1771, en el Théâtre de la Comédie Française de París, amb gran èxit de públic i despertant l'admiració del mateix Voltaire. El 1786 es va estrenar en el Burg-Theater de Viena el drama jocós amb música de Vicente Martín i Soler "Il burbero de buon cuore", amb llibret seu basat en aquesta comèdia "Le bourru bienfaisant".
En el seu retir de Versalles, el 1783, gairebé cec i amb grans dificultats econòmiques, Goldoni va començar a dictar les seves "Memòries", la seva autobiografia, dedicada a Luis XVI i que es va publicar en llengua francesa el 1787. Aquest mateix any li va ser concedida una pensió real anual, per a la seva sustentació, però a conseqüència de la Revolució Francesa el 1792 aquesta se li va revocar i se li va suprimir. En aquells dies, Carlo Goldoni estava ja vell i una mica amargat per la fredor amb que els parisencs acollien el seu teatre.
Carlo Goldoni va morir a París, el 7 de febrer de 1793, faltaven pocs dies per complir els 86 anys d'edat, just un dia abans de ser-li retornada la seva pensió real de sustentació, per l'Assemblea constituent.
En total va escriure 120 comèdies, 92 tragèdies, i nombrosos llibrets per a melodrames i òperes bufes. La seva obra pertany al Realisme espontani, en l'assumpte i en el seu desenvolupament, i en l'idioma vulgar i groller. El seu llenguatge, és enterament, genuïnament, instintivament teatral: diàleg, gest, moviments, comèdia, ballet. Va rebre l'influx de Molière, en la realitat dels ambients i personatges ("L'avar", "Don Joan", "La dona voluble"). Va rebre l'influx de Metastasio, en la musicalitat i de Plauto i Maquiavelo, en la comicitat perfectament organitzada. Cal assenyalar també, la petjada d'Aristofanes, de Terencio i Ben Jonson (més didàctic i crític) en el seu teatre. Carlo Goldoni va tenir precursors en la reacció en contra de l'amanerada mascarada de la decadent Commedia dell'arte: Gigli, Nelly i Fagiuoli. Va ser el gran reformador de la comèdia Italiana. Li va atorgar vitalitat extraordinària, com en "L'home de món" o "La donota honrada". Va ser observador i vividor de la vida veneciana. Va rebre l'influx de Richardson en el sentimentalisme dels costums vulgars ("Pamela núbil", "Pamela casada"). Va trasuntar en la seva escriptura un optimisme natural i els aspectes més feliços i lisògens de la vida. Va fer sentir, per primera vegada, a la realitat contemporània com argument teatral. Es va allunyar de les màscares, va anar al caràcter viu i real. Va elaborar la seva teoria artística i innovadora, en llenguatge dramàtic, en el seu manifest: "Il teatro comico". El món goldonià va ser un joc festiu amb la vida, sense intel·lectualisme ni reflexions enginyoses. El personatge més complex va ser "Sior Todero brotolon" ("Sior Todero rondinaire"). Un altre va ser Lunardo, a "I rusteghi", contrapunt musical entre aquest, Canciano, Simon i Maurizio. Va respectar les regles aristotèliques de lloc, temps i acció. En ell va predominar la nota anti-feminista. El seu comiat teatral va ser "Una delle ultime sere di carnavale". Va veure en la socialització, el menyscapte de la individualitat. Es va detenir en les petites coses del caràcter humà. Els personatges es tornan extravertits, representen la vida. No fa falta el monòleg, tot està en el diàleg, l'acció i l'ambient. Va dedicar més atenció a les coses que a les paraules. Va conrear la comèdia típicament itàlica, popular, còmica (comèdia erudita: Ariosto, Machiavelli), lo grotesc i la personificació de defectes (actors, músics, ballarins). Va escenificar la visió de la decadència de certes classes socials. Es registrava en l'època, un fastig per les intrigues complicades i els esquemes convencionals.
L'arribada a Catalunya de les comèdies goldonianes, va ser posterior a l'arribada del seu teatre musical. A Barcelona es representà l'any 1753 el divertit drama "La maestra", traducció de "La scuola moderna o sia La maestra di buon gusto" del 1748, amb música de Goacchino Cocchi, i, a l'any 1754, el drama jocós "El comte Caramela" (que Goldoni havia escrit i estrenat el 1749), amb música de Baldassare Galuppi. En aquesta època, sovint, ni als llibrets ni a les cartelleres no hi figurava el nom de l'autor venecià. Els drames divertits i, posteriorment, les comèdies es representaven tant en italià com traduïdes. Les versions originals solien anar a càrrec de companyies italianes que, en les seves gires europees, feien etapes a les principals ciutats de la península ibèrica. A Barcelona, es posà en escena com primera comèdia goldoniana: "La sposa persiana." El 1857, l'actriu Adelaide Ristori -coneguda amb l'àlies de la Marquise- encarnà "Mirandolina" en els teatres de Madrid i Barcelona, mentre que el 1890 ho feia Eleonora Duse a Barcelona. Pocs anys mes tard, al Teatre Novetats de Barcelona, les actrius Italia Vitalini (1901, 1902 i 1907) i Tina de Lorenzo (1906) tornarien a representar-la. "La locandiera" no va constituir tan sols el triomf de les prime donne del teatre, sinó també el dels actors. El títol "La posadera" o "L'enemic de les dones" amb què es publicà el 1799 la traducció del text goldonià a càrrec de Joseph López de Sedano, indicaven clarament que, a Espanya, el protagonisme en algunes ocasions havia passat al principal personatge masculí. Altres traduccions de l'obra es realitzaren a lo llarg de la geografia de parla catalana i en diversos moments de la seva història: Vicens Albertí ("La fondista dixosa" el 1820, perduda, però que se sap que fou representada a Maó), Joaquim Casas-Carbó ("La dispensera" el 1906) i el director de teatre Ramon Teixidor (que, amb el títol de "Mirandolina" fou representada el 1982 i publicada el 1991). Pel que fa al menorquí Vicens Albertí, nascut a Maó l'any 1786, va ser responsable, a més, d'altres versions de Goldoni que resten manuscrites: "Pamela" ("Pamela nubile"), "La vídua astuta" ("La vedova scaltra"), "La dona venjativa" ("La donna vendicativa"), "L'enganyador" ("Il raggiratore") i "El pare de família" ("Il padre di famiglia"). A més, a Maó es van representar "La família de l'antiquari" ("La famiglia dell'antiquario"), "La fondista dixosa" ("La locandiera") i "La malalta d'amor" ("La finta ammalata"). De les moltíssimes versions de tantes altres obres de Carlo Goldoni (a la segona meitat del segle XVIII, se'n compten cinquanta-quatre: cinquanta-dues publicades a Barcelona, una a València i una altra a Palma; mentre que, en els anys 1800-1814, vint-i-tres comèdies seves varen ser representades al Teatre de la Santa Creu de Barcelona), cal esmentar la "Pamela nubile", que va tenir un gran èxit a la Barcelona de finals del segle XIX, o "Il ventaglio" ("El ventall" o "El vano") , "Il burbero benefico" ("El sorrut benefactor") i "L'avaro" ("L'avar") traduïdes per Narcís Oller entre 1908 i 1909, "La finta ammalata" ("La malalta fingida") posada en escena per Adrià Gual el 1905, "Gli innamorati" ("Els enamorats"), en versió de Josep Ferran i Mayoral, "Arlecchino, servo di due padroni" ("El criat de dos amos") a cura de Joan Oliver i, en particular, les realitzades l'any 1993, en ocasió del bicentenari de la mort del comediògraf, dins la Col·lecció Popular de Teatre de l'Institut del Teatre de Barcelona, on aparegueren: "El cafè", "La família de l'antiquari" o "La sogra i la jove" (traduïdes per P. Puértolas), "Els enamorats" (per J. Melendres) i "El ventall", a més de les "Memòries", traduïdes del francès per Joan Casas el 1994. Resulta gairebé impossible fer un cens complet de les múltiples adaptacions de l'autor venecià en la geografia catalana, que són testimonis de l'interès continu pels seus personatges més intensos, però també per una manera d'entendre el teatre que va entusiasmar a Josep Carner per la seva: <<bonhomia, amor a la senzilla vida natural, respecte a les normes establertes, afabilitat àdhuc dels dolents i la seva apacibilitat, benvolença, riure amical una mica burgeses però infinitament sanes i equilibrades, que són fets a posta pel nostre públic>>, si bé, precisament per aquests motius, no acabava de fer feliç a Josep Maria de Sagarra.

 


Casa di Carlo Goldoni.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


La casa "Ca 'Centanni" de Venècia en la que Carlo Goldoni va néixer, va ser construïda el segle XV i manté tots els trets de l'arquitectura veneciana gòtica d'aquell període. Els aspectes més interessants de l'edifici, són la façana de tres parts que dóna al canal, amb la seva finestra de quatre arcs luxosament decorada, i l'entrada que té vista al carrer dei Nomboli, que condueix a un un pati obert a l'atmosfera amb una escala externa de dos pisos, envoltada d'una barana de petites columnes de pedra d'Istrian.

 

Jo davant de la Casa di Carlo Goldoni.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


Al principi aquesta casa va pertànyer a la família Rizzo, més tard el palazzo va ser llogat a la família Centanni i es va convertir en el 1600 en una Accademia, un centre artístic i literari molt actiu. Cap a finals del segle XVII, Carlo Alejandro Goldoni -l'avi patern del dramaturg i notari de Mòdena- va establir la seva residència aquí. Carlo Goldoni va néixer en aquesta casa el 1707 i l'edifici va ser la seva casa familiar fins a 1719. El 1914 Aldo Ravà, un erudit notable del segle XVIII de Venècia -juntament amb el comte Piero Foscari i el comendatari Antonio Pellegrin- va comprar el palazzo a la seva propietària, la comtessa Ida Manassero Camozzo, amb la idea d'utilitzar la casa com un museu dedicat al gran dramaturg Carlo Goldoni i a la història del teatre italià. El projecte no es va portar a terme a causa de la guerra. Després, el 1931, Ca 'Centanni va ser donat al govern municipal per a ser restaurat i -amb una lleu variació sobre l'esquema original- es va convertir en el Museu Goldoni, pertanyent a la Fondazione Musei Civici de Venezia, i en un centre d'estudis d'assumptes que es relacionen amb el teatre. Altra vegada, la guerra va detenir el treball que no va ser completat fins a 1953, amb la seva obertura al públic al juny d'aquell any. L'edifici va emmagatzemar un petit museu d'objectes del interès de Carlo Goldoni i artefactes que es relacionen amb el teatre venecià, però va enfocar principalment el seu paper com un centre d'estudis, amb addicions constants a la seva biblioteca i al seu arxiu. Els tres espais de la primera planta estan dedicats a temes principals del teatre de Carlo Goldoni (especialment el saló d'entrada); també es troba en ell un teatre de marionetes del Palazzo Grimani ai Servi (anteriorment Ca 'Rezzonico) i es constata la posició de Carlo Goldoni i el seu treball, dintre del segle XVIII a Venècia. S'exhibeixen pintures originals d'aquest període i mobiliari que van aparèixer en les il·lustracions de les primeres edicions dels treballs de Goldoni.

 


Jo davant de la entrada de la Casa di Carlo Goldoni.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

 


Alguns texts han estat extrets de: "Carlo Goldoni": Wikipedia i Casa di Carlo Goldoni, i de "Bibliografía Goldoniana" de Víctor Manuel Pagán Rodríguez.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.

tornar