inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

142. APEL·LES MESTRES i OÑÓS

 

Apel·les Mestres i Oñós va néixer a Barcelona, a prop de la catedral, el 29 d'octubre de 1854, va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, a la poesia, va ser autor de teatre i compositor de música, va fer il·lustració gràfica i traduccions, va ser col·leccionista i un amant de la jardineria.

Apel·les Mestres nasqué al cor de la Barcelona medieval, en una casa amb jardí situada entre la Catedral i el Palau del Bisbe. El seu pare era el continuador d'una tradició de fins a cinc avantpassats arquitectes, els darrers dels quals s'havien dedicat, des del segle XVIII, a la conservació de la Catedral de Barcelona. Josep Oriol Mestres i Esplugas (1815-1895) també va ser l'arquitecte del Gran Teatre del Liceu, l'encarregat d'enderrocar les muralles de Barcelona el 1859, i de construir les primeres cases de l'Eixample. Va ser l'arquitecte del Palau Samà, del Banc de Barcelona, de la casa dels marquesos de Comillas a Caldes d'Estrac, i l'autor del desaparegut Saló dels Camps Elisis de Barcelona, una de les primeres construccions d'estructura metàl·lica, en el que avui és el Passeig de Gràcia. Era membre acadèmic de Bellas Artes de San Fernando, i havia publicat diverses obres d'arquitectura. La seva mare, Elionor Oñós i Salvat, era una senyora d'educació refinada i dotada per a tocar el piano. El seu germà gran Arístides (1850-1899), va morir jove, deixant també obra escrita.

Apel·les, en aquella casa del carreró de Sant Felip Neri, també convivia amb la seva àvia Josefa Salvat de Oñós que va exercir una enorme influència sobre ell, ja que a part d'inculcar-li el sentit de l'ordre i de l'estalvi amb els seus contes, dites, cançons, tradicions i rondalles va estimular vivament la prodigiosa imaginació del seu nét. Aquesta estimació el va portar a nomenar la seva àvia com a Reina dels Jocs Florals el 1883. Amb tot, els fets que més van marcar l'Apel·les Mestres infant, van ser les passejades en solitari per dins la catedral, un món de gàrgoles i escultures medievals. També van tenir el seu paper els capitells gòtics i altres elements arquitectònics que el seu pare adquiria dels enderrocs i que es repartien pel seu jardí. Un Jardí que havia estat un vell cementiri, on els ossos humans afloraven amb facilitat. També és de remarcar, el seu sojorn a Cervelló i Torelló, durant uns mesos, quan la família fugia de l'epidèmia de pesta groga.

 


Retrat d'infant d'Apel·les Mestres.

Foto Gaudi all Gaudi

 

Als quatre anys Apel·les va anar al col·legi francès del carrer d'en Bot, i acabat el batxillerat, als catorze el 1868, va entrar a l'Escola de Belles Arts de la Llotja. Va ser alumne d'Antoni Caba, de Lluís Rigalt, i de Claudi Lorenzale. Amb Lluís Rigalt, professor de paisatge, s'hi entenia força bé. Per contra, no mantenia gaire afinitat amb Claudi Lorenzale, ja que aquest prioritzava la còpia acadèmica dels models de guix, i no li valorava els apunts que Apel·les prenia en tot moment del natural. El 1868 Apel·les ja va participar a les tertúlies del Continental, del cafè Suís. A partir de 1870 la família Mestres passà a viure a la Gran Via de Barcelona, entre Laietana i Llúria, en el núm. 302 segons l'antiga numeració, aleshores gairebé al mig dels camps. Poc després, el 1872, la casa on havia nascut va ser enderrocada. Com a excursionista Apel·les va recórrer tot Catalunya, i València en el 1873. Va començar, el 1874, un àlbum de dibuixos titulat "Llibre verd", una mena de dietari amb apunts del natural amb impressions, retrats, actituds humanes, indumentàries, detalls arquitectònics, paisatges rurals,... L'any 1875 va publicar el primer llibre de poemes, titulat "Avant!". El 1876 li van atorgar el premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona per els seus poemes "Faules" i aquest mateix any va publicar el llibre de poemes "Microcosmos" a "La Renaixença". En tant que com a cronista del seu temps, també el 1876, dos anys després de la mort d'Anselm Clavé per qui sentia una gran admiració, va publicar "Clavé, sa vida ses obres", convertint-se així en el seu primer biògraf.

El 1877 va començar a col·laborar en revistes catalanes com "La Llumenera de Nova York", on va editar la seva primera historieta coneguda fins ara. En aquesta època va començar a dibuixar per la revista "La Campana de Gràcia", publicació de ideologia republicana, on substituí al seu amic Tomàs Padró com a dibuixant de caricatures, acudits, sàtires polítiques i fins i tot en renovà la capçalera. Ben aviat es va convertir en un reconegut il·lustrador, amb participacions en dotzenes de llibres, diaris i revistes satíriques com "La Publicitat", "El Liberal" o "L'Esquella de la Torratxa" revista satírica on va començar a signar amb l'anagrama compost per les seves inicials que tant l'identificaren.

Són de destacar les seves estades estiuenques a Caldetes, a cavall de les dècades de 1880 i 1890. El 1882 va reunir en el llibre "Cuentos vivos", les tres primeres historietes més o menys llargues, dibuixades i escrites per un autor a nivell espanyol. Sembla que va ser influït per Wilhelm Busch. Durant els primers anys de la seva experiència literària, Apel·les Mestres va consolidar un estil propi que va deixar enrere el Romanticisme becquerià de joventut i va abraçar amb força el Naturalisme. "L'Avenç" va ser el canal a través del qual, com a poeta, va fer pública la nova estètica, que va trobar en el paisatge l'ambient ideal per a descriure-hi el drama de la vida i la mort dels elements de la natura. L'any 1883 va ser el de la transformació definitiva de l'estètica naturalista d'Apel·les Mestres. Seguint la tradició de les faules, va neutralitzar el component moralitzador, va humanitzar els elements de la natura, i va proposar un panteisme primitiu, íntim i extremament ingenu, on el punt de vista poètic llisca cap a un naturalisme ben personal, del tot nou en la literatura catalana: coincidint amb el punt de vista de la natura, que veu animats els seus elements, tot provocant el distanciament radical del jo de l'autor. El Naturalisme d'Apel·les Mestres es basa en una estètica de la natura, de la naturalitat i del distanciament tècnic; una estratègia gràcies a la qual no priva al lector de l'experiència subjectiva i del sentiment íntim. Generacionalment s'inscriu entre els escriptors de la Renaixença, però el seu concepte d'art total i valoració de la naturalesa fa que se'l consideri un innovador i iniciador del Modernisme. Val a dir que el personatge, fill de la Renaixença, era del tot reticent a geminar l'ela a l'hora d'escriure el seu nom, que escrivia simplement com Apeles Mestres.

 


Retrat de joventut d'Apel·les Mestres.

Foto Gaudi all Gaudi

 

El seu llenguatge senzill i espontani, va reproduir els moviments més lliures de la realitat i facilità el camí a Joan Maragall, Santiago Rusiñol i el dels seus amics. Apel·les Mestres va elaborar dos tipus de discurs, un que recull les emocions més fondes i que apunta a un principi de simbolisme i un altre, per als poemes narratius i més tard per les peces de teatre, tret directament de la realitat. Poc a poc es va anar formant la complexa personalitat de l'artista, gran lector, políglota, viatger empedreït, home d'idees republicanes i pensament liberal, agnòstic, darwinista i positivista. Ja es covava en ell l'home polifacètic en què s'havia de convertir. La seva carrera teatral es va iniciar amb l'estrena, l'any 1883, de "La nit al bosc" amb música de Josep Rodoreda. Aquest mateix any guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema "La cigala i la formiga". El 1884 guanyà la Viola dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema "Los dos cresos" i el mateix any va publicar el llibre de poemes "L'ànima enamorada" a "La Academia".

 


Retrat d'Apel·les Mestres del 1884, als 30 anys d'edat.

Foto Wikipedia

 

El 1885 Apel·les Mestres és va casar amb Laura Radenez, dama francesa de París i d'esperit refinat, aleshores vídua d'Auguste Roché amb qui no havia tingut descendència. Del matrimoni Mestres tampoc no en nasqué cap fill. Laura, també dotada de sentit artístic, li va fer costat en tot moment al seu marit, i renuncià a les seves pròpies creacions per tal de no restar-li protagonisme. Laura, en trenta-cinc anys de matrimoni va ser en tot moment, musa, consellera i companya ideal d'Apel·les Mestres.

Dels viatges d'Apel·les Mestres es poden destacar les seves estades a Suïssa des de l'estiu del 1887, en companyia de l'inefable Pompeu Gener, "Peius", un personatge singularíssim de qui es podria fer una pel·lícula només confegint les anècdotes que d'ell s'expliquen. A Suïssa coincidí amb Valentí Almirall i entrà en contacte amb el federalisme helvètic, la poesia intimista de Heinrich Heine i les historietes gràfiques de Rodolphe Topffer. També és de destacar la seva estada a la Mancha per documentar-se abans d'il·lustrar un "Don Quijote", o el viatge a Polanco a efectes d'il·lustrar "El sabor de la tierruca de Pereda". El 1888 guanyà el premi dels Jocs Florals dissidents amb els poemes "Margaridó" plens de dolçor que no van ser publicat fins a 1890. Apel·les Mestres es va convertir en dibuixant, poeta, excursionista, col·leccionista, i músic. Produint-se l'excepcional circumstància d'excel·lir en tots els camps que va conrear.

El 1889 va publicar els llibres de poemes "Idil·lis" i "Cants íntims" plens de pau com és "Dalt de la Jungfrau". Com a excursionista va recórrer Mallorca el 1890 i nombrosos punts d'Espanya en especial Andalusia en diverses ocasions. El 1891 va publicar el llibre de poemes "La garba" i va estrenar el poema líric-dramàtic "Gaziel: Els sense cor" que va ser publicat el 1906 i en el que va combatre el Noucentisme. Apel·les Mestres concebia el llibre com a objecte d'art global, que li permetia escriure poemes, il·lustrar-los, posar-hi música, tenir cura de la qualitat del paper, del color de la coberta, de la distribució de la massa impresa dins el blanc de la plana, de les filigranes de les orles, de les lletres, i del disseny del relligat del llibre. Il·lustrà gran quantitat de llibres entre els que destaca el seu llibre de poemes "Vobiscum" de 1892 amb il·lustracions d'esperit medieval d'influència prerafaelita i imitació de les característiques d'un incunable, i per aquest llibre se'l considera un precursor dels modernistes i l'impulsor del disseny editorial. També el 1892 va estrenar l'idil·li en tres actes i un epíleg "L'estiuet de Sant Martí" que Margarida Xirgu també va representar el juny de 1913, en la seva primera gira americana com "El veranillo de San Martín". L'obra, un drama realista, es va premiar el 1891 però no es va publicar fins a 1912 a Barcelona, per Salvador Bonavia. El 1893 va publicar el llibre de poemes "Odes serenes".

 

Foto de joventut de Margarida Xirgu.

 

A partir del 1894 s'agreujaren el problemes de salut que arrossegava Apel·les Mestres, i es tem per la seva vida. Els metges de l'època poc van aclarir les seves afeccions, les van qualificar de neurastènia amb dolors neuràlgics, atacs de fetge, anèmia i pseudoangina de pit. Sigui com sigui, el cert és que la seva salut tant física com anímica va quedar molt malmesa. El 1895 va publicar el llibre de narrativa breu "Tradicions" i el 1896 va arribar a destruir alguns dels seus treballs inèdits. A partir d'aquest any va fer l'acudit diari a "La Publicitat". A "l'Avenç", revista portaveu del Modernisme laic i dels corrents d'avantguarda, va col·laborar amb autors importants del Naturalisme com: Narcís Oller, Josep Yxart, Joan Sardà i Lloret entre altres. També va col·laborar en revistes no catalanes com: "Granizada" publicació fonamental en l'obra gràfica de l'autor, "La Ilustración", "La Tomasa", "El Globo", "La Honorata", "La Semana Còmica", "La Velada", "El Siglo", "El Gato Negro", "Madrid Cómico", "Blanco y Negro", "Hojas Selectas", "La Campana Catalana",... També el 1895 va traduir "Intermezzo" de l'escriptor suís Heinrich Heine. Després, ja en el 1897, Apel·les Mestres va estrenar el drama "La flor de la vall" amb música de Joan Goula.

El 1898 va deixar d'escriure i es va recloure, amb la seva esposa, en una torre del passatge Permanyer de Barcelona. Durant anys, Apel·les Mestres va dedicar-se en solitari a les seves plantes i a composar cançons que guardava en un calaix, pel fet que no transcendissin al públic: "Cançons que ningú sent i flors que no han d'ésser vistes!" Li causava una sensació entre la satisfacció íntima i la recança, un estat d'ànim especial que va saber expressar en el poema "Les dues" publicat en el "Llibre d'hores", el 1899. El 1900 va perdre la visió d'un ull, malgrat tot encara havia de produir alguns dels seus dibuixos més remarcables. Aquest mateix any li van publicar el llibre "Poemes de mar". El 1901 van canviar de casa dins el mateix passatge Permanyer i aquest mateix any va estrenar la dramatització del líric "La Rosons" amb música d'Enric Morera qui el va pressionar junt amb altres compositors, com Amadeu Vives i Enric Granados, a desenvolupar els components teatrals que contenien els idil·lis i els poemes narratius, realitzant una abundosa producció dramàtica amb la qual assolí alguns dels seus grans èxits populars. Aquest mateix any va estrenar "Monòlegs".

Apel·les Mestres va estrenar el 23 de febrer de 1901, al Teatre Tívoli de Barcelona, on aleshores s’havia instal·lat l’entitat Teatre Líric Català, el drama líric en un acte "Picarol" amb música d'Enric Granados, però l’obra la van definir els autors com a “balada lírica”, molt més adient, donat que no és cap drama. L'obra està basada en el poema “El cuc i l’estrella” del mateix Apel·les Mestres.

El 1902 li van publicar el llibre de poemes "En misèria" i es va estrenar el monòleg extravagant "Enredos de família" a l'almanac de "L'Esquella de la Torratxa".

El 1903, desprès d'estrenar-li el drama "Follet" i l'idil·li dramàtic o marina en un acte "La barca" amb música d'Enric Morera, va trobar per fi el seu habitatge ideal, una torre vuitcentista al núm. 14 del mateix passatge Permanyer, on va viure dedicat a tenir cura del jardí ple d'hortènsies que tenia al terrat (el qual li valgué el títol de rei de les hortènsies), i on celebrava durant els primers anys nombroses reunions literàries i musicals amb un grup d'artistes modernistes, sobre els quals ell exercí una forta influència. A conseqüència de les seves dolences, Apel·les Mestres va viure un llarg espai de temps reclòs a casa seva.

 


La casa d'Apel·les Mestres al passatge Permanyer.

Foto Arts i Lletres

 

Amb el temps, l'acomodament d'aquesta inapetència a sortir de casa, va fer que la reclusió s'allargués gairebé catorze anys seguits. La passió d'Apel·les Mestres per les plantes venia de lluny. De ben petit ja s'hi va interessar al jardí de la seva "casa vella", on la seva àvia l'inicià en el coneixement de flors i cactus. Més endavant, va ampliar coneixements durant les seves nombroses excursions, on gaudia especialment parlant i aprenent amb la gent del camp. De més gran, ja al passatge Permanyer, va convertir l'espai d'aquella casa unifamiliar, inclòs el terrat, en un gran jardí. Una palmera donava un aire vuitcentista a l'edifici que tenia la façana engalanada amb les flors porpres d'una extensa buguenvíl·lea. Apel·les Mestres, vestit amb un barret de palla i regadora en mà, cada dia tenia cura d'aquell món. Sobretot durant els anys que va romandre reclòs, el terrat es va convertir en el seu univers, un microcosmos particular que satisfeia totes les seves necessitats de relació amb la natura. En aquells anys, amb molta força de voluntat, Apel·les Mestres va portar una vida metòdica. Es llevava a les sis del matí, dedicava tres hores al seu jardí (de set a deu), feia gimnàstica i prenia la seva dutxa d'aigua freda i atenia la correspondència. Després de dinar feia la migdiada, i passats els anys de reclusió, destinava una estona a passejar. Rutina que ja no abandonaria mai més. Aquella casa es va convertir en un autèntic jardí botànic, un centre de col·leccionisme, i un punt de trobada d'intel·lectuals. Al seu terrat hi havia flors variades que servien per ornar els gerros que sempre presidien les estances de la casa. També hi havia cactus, i una zona amb plantes aromàtiques que ell anomenava "la perfumeria". Hi havia fins i tot arbres, s'hi podien veure pins, roures, alzines o figueres. Un cop l'any plantava blat en un petit espai simbòlic, i arribada l'època el segava. Apel·les Mestres, d'esperit naturalista, es podia passar hores contemplant aquell món vegetal que li era font d'inspiració, dibuixant-lo o observant la vida dels seus insectes, no en va havia estat qualificat com "el poeta dels petits vius". Havia arribat a criar erugues de la ruda i el fonoll, que es transformaven en papallones rei. No obstant, els seus animalons preferits, als que considerava intel·ligents i domesticables, eren les aranyes de jardí, com l'aranya de creu que retratà a l'obra "Liliana" publicada el 1907. El propi Apel·les reflexionava que hauria pogut escriure un tractat amb les seves observacions sobre les aranyes, ja que com a estudiós havia descobert alguns dels seus secrets. Tant era així que les aranyes, acostumades a la seva presencia, es deixaven tocar. Els seus amics referien el cas d'haver vist aranyes teixint, tot seguint les ordres d'Apel·les Mestres, probablement, el poeta coneixia tan bé els moviments de l'aranya que es divertia fent creure als seus amics que era capaç de dirigir la voluntat de l'animal. La més gran deferència que podien rebre les seves visites, era ser convidats a pujar al terrat, honor reservat als amics de més confiança.

Retrat d'Apel·les Mestres amb la seva dona Laura Radenez.

Foto Escriptors Catalans

 

Apel·les Mestres, davant una conversa sobre plantes, no hi havia cap feina prou important o urgent per impedir-la. Res feia més il·lusió al poeta que rebre de les visites un esqueix d'alguna varietat rara, o algun insecte poc comú. Però, l'autèntica fama d'horticultor se la va guanyar amb el cultiu de les hortènsies. Perfeccionista en totes les vessants de la seva vida, Apel·les Mestres va descobrir el secret de seu cultiu. Va canviar radicalment els paràmetres que havien regit fins aleshores. Segons ell, les hortènsies s'havien de criar a ple sol i amb una poda discreta. La seva meticulositat arribava a l'extrem de regar-les a la una de la nit. La prova del seu èxit foren les hortènsies gegantines que aconseguí, les fotos de les quals, acompanyades d'articles, van fer la volta al món publicades en revistes internacionals. Els coneixements amplis que li havia donat l'experiència, li van permetre escriure uns "Consells elementals de jardineria".

 

Retrat d'Apel·les Mestres amb una hortènsia cultivada per ell.

Foto Arts i Lletres


El 1904 li van publicar el llibre de poemes "Poemes d'amor". Com a wagnerià, va formar part de la delegació catalana del Patronatverein de Bayreuth, delegació presidida i representada per Joaquim Marsillach; aquest patronat del festival de Bayreuth havia estat creat per Richard Wagner per a sufragar el cost de l'estrena de "Parsifal".

El 1906 va publicar el llibre de memòries "Records i fantasies". Apel·les Mestres tot i haver participat de molt jove a les tertúlies del cafè de les Delícies a la Plaça del Teatre, era poc amic de les reunions en locals públics i dels sopars d'amics, preferia la trobada en la intimitat. Entre els seus innombrables amics es poden citar: Alexandre de Riquer, Roca i Roca, Jacint Verdaguer a qui va intentar ajudar en les hores difícils, Lluís Masriera, Pellicer, Granados, Mir, Joaquim Renart, Ramon Garriga i un llarguíssim etc. En la casa del passatge Permanyer va treballar intensament. Va escriure assegut al seu despatx, i va dibuixar a peu dret en un pupitre de fusta tornejada, dissenyat per ell mateix. Tota la casa es va convertir en un museu eclèctic, especialment el taller, on destacava la presència d'un esquelet humà articulat que duia un barret amb una ploma de faisà, element que li va servir de model en nombroses ocasions. El 1906 també va estrenar la marina en un acte "Sirena", representada a continuació, aquest mateix any, per Margarida Xirgu amb el grup d'aficionats teatrals "Gent Nova" de Badalona. Aquest mateix any Apel·les Mestres va estrenar la comèdia en un acte "Pierrot lo lladre: País de vana".

 


Foto d' Apel·les Mestres amb Laura, al jardí.

Foto Arts i Lletres

 

Positivista, agnòstic i anticlerical, conservà, no obstant, un cert esperit franciscà i de respecte amb les creences. Com a escriptor va conrear poesia, teatre i prosa que sovint va fusionar en la seva obra. Amb les il·lustracions, tant dels propis llibres com d'encàrrecs, va assolir el reconeixement de crítica i públic. Va concebre el llibre com a objecte d'art global i per això el llibre de poemes "Liliana" publicat el 1907 és considerat una obra mestra del Modernisme bibliòfil i on la tècnica realista se serveix de la fantasia amb una mitificació de la natura, personificada a través de follets del bosc. "Liliana" és l'obra mestra d'Apel·les Mestres, una obra de maduresa on abocà tota la seva experiència i personalitat. Després de diversos anys de gestació, va fer conèixer la seva obra cabdal, la seva publicació més modernista, una obra total, concebuda, des del seu esperit prerafaelita, fins el més ínfim detall. El text poètic de l'obra és de format molt lliure, on s'integren estrofes de formes i mètriques diferents que transmeten l'ambientació més adient a cada cant. Si bé l'origen de "Liliana", segons el propi autor, es troba en el poema "Abril" (publicat el 1911), es pot pensar que es deu en bona part, als anys que Apel·les Mestres va restar reclòs, entre la malaltia i la seva pròpia voluntat, a la seva casa del passatge Permanyer de Barcelona. Durant aquells anys, a partir d'antics apunts i records, i observant el seu jardí, el poeta va elaborar aquesta bella història. Casualitat o no, només després de ser publicada, va decidir retornar a la vida pública i presentar-se de nou als jocs florals. El poema es desenvolupa a partir de la maldat de l'home que, abusant del que la natura li dóna, la destrueix. Així, el bosc necessita, per defensar-se, dels vells gnoms que el protegeixen. Amb el temps, els gnoms s'interessen més pels diamants que troben sota terra, i només són tres aquells qui encara estan disposats a defensar el paradís. Aleshores, en un paratge misteriós, el gorg de les nadales, apareix Liliana, una bella dona d'aigua que els fa caure en l'amor, de manera que obliden el seu deure envers la natura. Al cap d'un quant temps, Flor-de-lli, un silf vingut de la plana, s'endú volant a Liliana. El tres gnoms, desvetllats d'aquell somieig, es deprimeixen, fins que reaccionen per foragitar un caçador que havia entrat al bosc, cosa que aconsegueixen ajudats per les vespes. Rere aquest argument aparentment senzill, Apel·les Mestres va escriure, amb el seu ric llenguatge, un poema de gran profunditat, on medita poèticament sobre la relació de l'home amb la natura (avançant-se als moviments ecologistes) i es planteja la moralitat de l'impuls vital que mou l'ànima de tot artista, l'intent d'assolir la bellesa absoluta i inabastable. Reflexiona sobre l'amor i la solitud, i té l'encert de crear un model, que partint del seu món interior, es pot aplicar al conjunt de la societat, un model que va des del seu propi microcosmos fins a una cosmovisió universalista de la vida, l'equilibri entre el dret a ser i la capacitat de destruir, la dualitat entre bellesa i crueltat, màgia i realitat, sempre amb el rerefons de la recerca de la felicitat. "Liliana" és una gran metàfora que sintetitza els ideals i les prevencions més arrelades d'Apel·les Mestres i que, per tant, gira al voltant de dos eixos, no sempre ben fosos. O, almenys, ben fosos poèticament. Un, de filosòfic i moral, sobre la maldat de l'home, que serveix de marc o de contrapunt, i un altre, de fantàstic o mític, el de la història de Liliana.

Moltes de les seves peces líriques i dramàtiques van ser musicades per compositors com Enric Granados, Amadeu Vives, Enric Morera, Josep Rodoreda, ... Aquest mateix any de 1907, va estrenar la dramatització de contes i rondalles "En Joan de l'ós: conte a la vora del foc", musicat per Enric Morera i que va tenir 64 representacions.

 

Apel·les Mestres en el seu estudi.

Foto Arts i Lletres

 

Apel·les Mestres visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, mantenint sempre les arrels culturals de la seva terra. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura, poc considerada socialment, del dibuixant. L'obra gràfica d'Apel·les Mestres és una referència obligada per conèixer els orígens del còmic espanyol. L'any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals. Aquest mateix any va estrenar el monòleg "Un malalt". El seu teatre, de filiació modernista, va alternar elements simbolistes i positivistes, i, en part, va ser produït més enllà dels límits cronològics del moviment, per la qual cosa constitueix un fet aïllat la seva comèdia en tres actes "La presentalla" estrenada el 1908.

Al final de la reclusió d'Apel·les Mestres va ser sonada. Un dia de juliol del 1908 va decidir que acceptava l'oferiment de Ramon Casas, i acompanyat de la seva esposa, Riquer i Utrillo, van fer un volt en el flamant cotxe d'en Ramon Casas per diversos llocs de Barcelona, especialment pel Parc Güell on el poeta es va retrobar amb la natura. A partir d'aquell dia va reprendre les seves sortides amb regularitat. La vista, va ser un factor determinant de la seva vida. El 1908 també va publicar el llibre de poemes "La perera" i el de narrativa breu "Contes bosquetans". El 1909 va estrenar "L'honor; entre cel i terra" i l'idil·li dramàtic en un acte i en vers "La senyoreta". El 1910 va estrenar la trilogia "La rondalla de l'amor" una de les seves peces més brillants i significatives, i aquest mateix any va estrenar també la fantasia lírica-dramàtica en un acte "La presó de xauxa". El 1911 va publicar el poema cíclic "Abril" i va estrenar l'idil·li dramàtic en un acte "Ceguera".

 


Un dels retrats que Ramon Casas va fer d'Apel·les Mestres.

Foto Arts i Lletres

 

Al 1912 hagué d'abandonar el dibuix a causa d'una afecció a la vista. Apel·les Mestres va ser un gran col·leccionista. Guardava amb veneració tot el que li queia a les mans. Aplegava objectes tan diversos com goigs de la Mare de Déu, estampes, ferros antics, rodolins, antigues dècimes i felicitacions de Nadal, elements arquitectònics, rajoles, restes arqueològiques, missals antics, joguines populars antigues, estampes, o insectes dissecats, entre d'altres. Força considerable va ser la seva col·lecció d'objectes i gravats d'art oriental, una de les pioneres de Catalunya. La seva màxima passió, malgrat el seu agnosticisme, va ser col·leccionar epifanies i tot el que estava relacionat amb el naixement de Jesús i l'adoració dels Reis Mags. Ja el seu pare havia estat un important col·leccionista de figures de pessebre, que en aquella època firmaven els millors escultors. Va reunir prop de 7.000 epifanies, i esdevingué un expert en el tema de l'adoració dels Reis Mags, sobre el que escrigué un extensa monografia a "La Ilustración Artística" el 1912. Aquest mateix any va estrenar el drama "L'avi Xena" i el monòleg "El Parenostre". També va glossar els seus records a "La casa vella", una de les seves obres més reeixides, on evocà, amb nostàlgia i precisió, la casa on va néixer, il·lustrat amb uns meravellosos dibuixos a la ploma.

El 8 de desembre de 1913, Margarida Xirgu va escriure una carta a Apel·les Mestres on es constata la seva predisposició per participar en els festivals benèfics que acostumaven a fer-se a l'escena catalana del moment. També, atès que és escrita cinc mesos abans de debutar a Madrid, revela com es preparava per fer el salt a l'escena espanyola. És un pas importantíssim per a la seva projecció internacional, que acaba essent una autentica immersió lingüística.

Sr. D. Apeles Mestres.

Distingit amic: He rebut la seva carta y després de contestar al sèu afectuós saludo, haig de manifestarli lo següent: Tinch verdaders desitjos de complaure á les senyores de la Junta de la Societat Protectora d'Animals y Plantes, prenent part en el festival que preparen, però com ja'ls vaig indicar, me trobo, no diré impossibilitada de ferho, però si exposada á que d'un dia á l'altre, me cridi el méu representant de Madrid per que hi vagi personalment, per ultimar tot lo referent á la meva campanya artística, que penso realitzar á Madrid. En cas de que sigui cridada, abans del dia en que té de celebrarse el festival, ab molt greu, me veuré privada de complaurels com jo desitjo. Ara, si aquell dia soch á Barcelona, prendré part en la funció, llegint la seva hermosa poesia: «Lo gitano qui juga á daus ab la Reyna», del volum de “Balades”, que considero de gran afecte y per la que sento especial predilecció.

Queda com sempre admiradora del poeta y afectuosa per l'amich, la que és de vostè f.f.q.b.s.m.

Barcelona 8 Desembre 1913

SI C/ Bailen 66 baixos segona

El 1913 va publicar "Poesies" a la "Il·lustració Catalana" i va estrenar la tragèdia aristofanesca "Justícia!" on adreçà el seu sarcasme directament contra Eugeni d'Ors i el 1914 va estrenar la rondalla bosquetana en tres actes "La viola d'or". El mateix dia del seu seixantè aniversari -en el 1914- va perdre sobtadament, quasi per complet, la visó de l'altre ull, proclamant amb tota flema a la seva muller que havia acabat de morir un dibuixant anomenat Apel·les Mestres. Aquest fet l'abocà a deixar de dibuixar i pràcticament d'escriure i només dedicar-se a la producció teatral i a la composició de cançons.

Concebia el teatre com un espectacle total amb text, música, moviment i plàstica i fins i tot, va arribar a realitzar el disseny del vestuari d'obres pròpies com la llegenda en dos actes o conte de la vora del foc "Nit de reis" amb música d'Enric Morera, estrenada aquest any de 1915, i que va tenir 135 representacions. El 1915 va aconseguir una nova englantina dels Jocs Florals amb "Àtila: Flors de sang", poemes compostos en esclatar la primera guerra mundial entre els quals cal destacar els fragments de: "La cançó del invadits" més coneguda per "No passareu!", que la població republicana va popularitzà durant la guerra civil:

"No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Més no serà! Per més que feu,
No passareu!.

El 1916 va estrenar la marina en un acte "La barca dels afligits", el 1917 va publicar la narració "L'espasa: Cançó de gesta" i el 1919 també va publicar un estudi sobre l'escenògraf Salvador Alarma.

Margarida Xirgu escriu una carta a Apel·les Mestres el 7 de novembre de 1920, redactada en castellà -fins i tot, en la correspondència privada, la Xirgu opta per escriure en castellà, malgrat que els destinataris siguin catalans: es l'autentica immersió lingüística de Margarida a l'escena espanyola- on és justifica per desestimar l'estrena de la seva obra “Niu d'àligues”, una peça escrita -probablement- entre el 2 de gener de 1914 i el 25 d'agost de 1915, i editada dos anys més tard, on es descriu, en uns termes molt semblants als del 98 espanyol, la ruïna d'un marques, orgullós del seu llinatge, que acaba suïcidant-se. Malgrat que la Xirgu durant la seva etapa catalana havia interpretat algunes peces d'aquest dramaturg, l'any 1920 ja estava plenament integrada en l'escena espanyola. La seva relació amb el teatre català, a banda d'estrenar o presentar els seus èxits a Barcelona, on tenia un públic fidel, es limitava a revisitar de tant en tant algunes de les obres més conegudes d'Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Santiago Rusiñol, entre d'altres. També demostra la carta la manera com Margarida Xirgu assumí ben aviat les funcions directives que, en les companyies de l'època, prenia el primer actor: la tria del repertori i la selecció dels intèrprets, sobretot. És evident que, des de ben aviat i en la mesura de les seves possibilitats, Margarida Xirgu exercí el domini sobre el repertori que interpretava i modela la seva travessia  artística d'acord amb els seus gustos teatrals. La decisió de Margarida Xirgu de deixar l'escena catalana genera una polèmica molt similar a la que suscita, a primeries de segle, el pas d'Enric Borràs al teatre espanyol. Les veus més crítiques ho consideraren una traïció, una deserció imperdonable, com si els actors trànsfugues s'haguessin venut per diners. No obstant això, en aquells moments, l'escena catalana vivia una crisi generalitzada: no disposava d'una seu fixa que programés teatre català; els empresaris no emprenien iniciatives ambicioses artísticament; la formació dels intèrprets professionals era molt deficitària i, entre altres factors, la modernització de la dramatúrgia catalana semblava estroncada.

Bilbao 7 Noviembre 1920

Sr. D. Apeles Mestres

Mi ilustre amigo. Le pido mil perdones por no haver escrito á usted antes dándole cuenta de la impresión de la lectura que su obra titulada “Nido de aguilas”me produjo cuando la leí. La obra me pareció muy bella y muy interesante, pero considero de gran importancia para llevar al éxito la comedia que la interprete un gran actor como Enrique Borras ó Francisco Morano acostumbrados á interpretar personajes como “El alcalde de Zalamea” y “El abuelo”. El primer actor que yo tengo en la actualidad, que es Alfonso Muñoz, es muy joven (???). Por esta razón siento en el alma no poder estrenar su obra como sería mi deseo y esperando mejor ocasión para corresponder á su ofrecimiento, quedo de usted buena amiga y entusiasta admiradora.

El any 1920, després d'una llarga malaltia, va morir la seva estimada esposa Laura, a la qual va dedicar dos llibres: "In Memoriam" amb retrats que li havia fet durant els trenta-quatre anys de matrimoni i que és va publicar el mateix any i el llibre de poemes "Semprevives" publicat el 1922. Per circumstàncies de la vida, la seva agonia coincidí amb la visita del mariscal Jofre, en representació del president de la República Francesa, per tal de distingir a Apel·les Mestres amb la Creu de la Legió d'Honor, pel seu poema "No passareu" i per la seva actuació en favor dels aliats durant la guerra, en contra de l'opinió d'un sector d'intel·lectuals noucentistes que junt amb la Lliga Regionalista propugnaven una posició neutral de no ingerència. Apel·les Mestres, a la mort de la seva muller va començar el "Llibre Gris" que continuaria fins a 1934. El 1921 va estrenar el poema dramàtic "Mascarada".

Gràcies, tant a la seva constant activitat polifacètica com a la seva longevitat, Apel·les Mestres va ser la personalitat més prolífica de la seva època, i malgrat abastar camps tan diversos, va destacar en tots ells, excel·lint especialment en el dibuix. Apel·les Mestres es veia a sí mateix formant part de la natura en un pla d'igualtat. Algú l'havia definit encertadament com un franciscà laic. Definició que el propi poeta trobava justa, i ell mateix afegia: <<Germà sol, germana lluna, germanes estrelles, germans arbres, germans ocells, germans camps de blat, germanes ones bonhomioses o furients, germà tot allò que viu, floreix, perfuma, canta... Jo us saludo!>>. Apel·les Mestres, que era membre de Les Bones Lletres de Barcelona, en els darrers anys empès per la seva solitud, va acceptar alguns homenatges que fins aleshores mai havia cercat ni acceptat, llevat d'un que se li havia retut el 1890 al Centre Català. Entre ells cal citar l'homenatge del 1922 a iniciativa de l'Orfeó Gracienc.

També, en el 1922, va realitzar la primera publicació de cançons a la vida musical catalana, amb lletra i música pròpies que li van fer recuperar una gran popularitat. Músics i professionals, li harmonitzaven les cançons que ell mateix improvisava al piano. Després les van popularitzar i enregistrar Emili Vendrell i Conxita Badia, entre d'altres. La tasca d'Apel·les Mestres en aquests anys és la de fornidor de llibrets per a la tenaç experiència lírica en català que el vincula a músics tant significatius com Rodoreda, Morera o Granados. El seu posat musical s'acosta més, però, al d'Antoni Nicolau, contemporani director d'orquestra i compositor que mantingué una actitud de defensa de l'academicisme davant l'avantguardisme dels modernistes. Aquest mateix any Apel·les Mestres va publicar el llibre de poemes "Tardanies" i va estrenar el poema heroic-còmic "L'última guerra".

Apel·les Mestres el 1923 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1924 va publicar el llibre de poemes "Apeles Mestres: poesies" i va estrenar "La verge decapitada", les marines en un acte "¡A l'aigua!" i "La noia". El 1925 va publicar el insòlit llibre de poemes "Poesia xinesa", una biografia sobre els principals poetes xinesos, fruit d'un viatge molt anterior al Japó. Aquest mateix any va estrenar "Teatre íntim: L'home dels arsos. Blanc sobre blanc" i va rebre un homenatge celebrat al Palau de la Música. El 1926 va estrenar la marina en un acte "La gropada" i la peça també en un acte "Tres i no res". A partir d'aquest any va ser el president dels Jocs Florals de la ciutat de Barcelona. Durant els darrers anys de la seva vida, gràcies als seus apunts i a la seva prodigiosa memòria, va deixar uns quants llibres que testimonien nombroses anècdotes dels principals personatges de la seva època, tant del món de la política, de la música, com de les arts en general. Entre aquests llibres d'anècdotes i records cal destacar "Volves musicals", una història i crítica musical publicada el 1926. Prova del seu constant interès pel tema popular, prologà aquest mateix any el llibre "El Penedès- Folklore..." de F. Bové.

El 1927 va publicar el llibre de poemes "Marines" i va estrenar la marina en un acte "La barca vella", el drama en tres actes "Niu d'àligues" i la peça "Una vegada era un rei". El 1928 va estrenar la comèdia en dos actes "Els fariseus". Apel·les Mestres va ser una persona de gran versatilitat i ampli interès. A les seves facetes més conegudes de poeta, dibuixant, escriptor, jardiner o músic, cal afegir-hi altres activitats que també va viure amb intensitat durant la seva vida: col·leccionista, excursionista, folklorista, biògraf, articulista, cronista de la seva època, i ocasionalment conferenciant, jurat artístic, o traductor. Com amant de les excursions en va fer una interessant exposició el 1929 al Centre Excursionista de Catalunya, acompanyada d'una conferència sobre el tema. Com a folklorista, estimulat pels contes i rondalles que durant la seva infància li explicaven la seva àvia i les serventes, des de ben jove, ell també es va sentir interessat en aplegar directament de la gent del camp i dels pescadors, expressions i dites populars que després es reflectirien en el ric llenguatge dels seus escrits. Com a prova, l'any 1894 en una carta a mossèn Cinto Verdaguer havia esmentat haver recollit 120 tradicions catalanes i s'interessà per la tradició del romaní. En les seves narracions també hi són presents els records personals i les vivències amb els seus companys il·lustradors, o les històries quotidianes que reflecteixen la societat de l'època. Els títols principals són: "Història viscuda" unes semblances, anècdotes i records publicats el 1929 i "Vist i sentit" (Bons mots i mals mots), un anecdotari publicat pòstumament el 1987.

Apel·les Mestres va publicar el 1930 el llibre de poemes "Montserratines" i va acabar l'antologia col·lectiva de narrativa breu "Records de Barcelona" (1870-1930) que es va publicar pòstumament el 1979, mentre sortia al public el seu disc "Cançó de taverna. Sant Sebastià". Les seves cançons, com "A la taverna d'en Mallol", varen tenir una gran popularitat, que es perllongà fins dates més recents en versions de Núria Feliu o Xavier Ribalta. També cal destacar la seva creació de "l'Himne a Catalunya". El 1931 va rebre un homenatge a iniciativa del Cercle Artístic i també va arribar a fer de jurat en concursos d'horticultura. La seva fama es va escampar a tot el món, quan aquest any el rosista Pere Dot va donar el nom d'Apel·les Mestres a una varietat de rosa groga que era capaç de florir en climes freds. També se li va dedicar una varietat de crisantems, i algunes flors d'altres espècies. Honors que el venerable poeta va apreciar fins i tot més que les distincions literàries. Apel·les Mestres assegurava que la natura era insuperable, i que no canviaria cap dels seus dibuixos, poemes o cançons, per una flor natural. El 1933 va publicar el llibre "Llegendes i tradicions del Montseny" que va merèixer el premi del segon concurs del Llegendari Popular Català.

 


Retrat d'Apel·les Mestres als seus darers anys.

Foto Escriptors catalans

 

 

L'any 1934, els actes oficials d'un homenatge programat a Apel·les Mestres, van haver de ser suspesos a causa dels incidents revolucionaris que van tenir a Catalunya sota el règim d'excepció des del sis d'octubre del 1934 fins el dos de gener del 1935. Aquest darrer any va estrenar la seva última comèdia en dos actes "Una vegada era un príncep". El 10 de novembre de 1935, Apel·les Mestres va rebre la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, i, per subscripció popular, va ser donat un bust de bronze seu de l'escultor Víctor Moré al Museu Nacional. El mateix any es va descobrir una placa commemorativa seva al carrer de la Pietat cantonada al carrer del Bisbe, obra de F. Marés.

Una vessant seva molt característica, va ser la il·lustració d'àlbums i col·leccions de cromos (com els "Proverbios en acción", que feien publicitat de la xocolata Amatller). En tant que dibuixant, en suma, la producció d'Apel·les Mestres resulta literalment oceànica, ja que s'ha arribat a parlar que va ser de quaranta mil dibuixos. Com a músic va ser autor de més de cent cançons. També van ser innumerables els seus poemes, epigrames, pom de cançons, darreres balades, ...
La vida d'Apel·les Mestres va transcórrer entre la popularitat i la incomprensió. Massa jove pels romàntics, massa gran pels modernistes. Poc modernista per a les generacions més joves, i massa modernista pels noucentistes. Figura clau de la transició, va néixer per enllaçar dos segles, i malgrat la seva posició incòmoda, va saber produir una obra de gran qualitat partint del Realisme i l'Eclecticisme. El seu esperit culte i refinat s'expressava de forma planera i natural, sense deixar-se portar mai per les manifestacions més extremades de les diferents modes, amb la seva creativitat i originalitat va saber explorar camins nous que després altres van poder desenvolupar.

Quasi del tot cec, el darrer desig que va expressar Apel·les Mestres abans de morir, va ser que l'ajudessin a pujar al terrat. Va morir a casa seva, la matinada del 19 de juliol de 1936, a l'edat de 81 -quasi 82 anys- quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona que es transformarien després en la guerra civil. La notícia de la seva mort no va tenir cap ressò a la premsa, ni a la ràdio, a causa del esdeveniments que en els següents dies es van produir a tot el país. Va ser enterrat al cementiri nou de Montjuïc. Després de la seva mort, un xiprer plantat per ell en un test de casa seva, va continuar vivint al jardí de Can Cuní de Samalús, on feia vida el seu bon amic el mossèn Ramon Garriga. En el poema "Codicil" publicat a "Vobiscum" el 1892, Apel·les Mestres havia expressat el desig de morir a l'estiu, i així va ser. Si bé, amb el seu finíssim sentit de la ironia, també havia profetitzat que el dia de la seva mort caurien llamps i trons. Quasi ho va encertar, però, en la seva darrera hora el destí li reservava un final irònic. Si Apel·les Mestres s'havia destacat com a pacifista, va morir no el dia que queien llamps i trons, sinó el dia que ressonaven canons i trets, mentre Barcelona era atacada per les tropes feixistes. Si havia viscut els darrers anys criticat pels noucentistes, i havia estat acusat d'anticlerical, va morir en companyia de dos dels seus millors amics, el capellà Mossèn Ramon Garriga, i el noucentista Joaquim Renart. Si Apel·les Mestres era un personatge estimat i popular, i un gran amant de les flors, a causa de la guerra, va haver de ser enterrat sense cap seguici, en la més absoluta soledat, i sense ni una sola flor.

L'any 1938 es va inaugurar un monument amb un medalló de marbre a la Font de Racó, al peu del Tibidabo de Barcelona, amb la dedicatoria: "A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells". Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un premi de literatura il·lustrada que porta el seu nom.

El fet que Apel·les Mestres no s'especialitzés en una activitat específica ha dificultat, en part, el seu reconeixement artístic. La recuperació històrica d'Apel·les Mestres en tot el seu conjunt, es deu especialment al professor Joaquim Molas. En total va arribar a estrenar una seixantena d'obres, des de l'adaptació de llegendes medievals fins a peces ambientades a Catalunya. Apel·les Mestres, que va ser, a un mateix temps, poeta, dibuixant, compositor, jardiner i col·leccionista d'objectes d'art, va intentar realitzar el model d'artista pur i, més en concret, de l'artista que, com un nou rei Midas, transforma en art tot el que toca. I, per tant, va provar de fer una síntesi de totes les formes d'expressió que tenia a l'abast i, alhora, va convertir la síntesi en una veritable religió, i l'artista, en una mena de sacerdot que oficia enmig de la indiferència general. Així promogué una vertadera revolució en el món del llibre, de primer, incorporant el dibuix en els seus reculls poètics no com a simple suport gràfic sinó com a forma paral·lela d'expressió i, en segon lloc, imaginant el llibre com un objecte artístic vàlid per ell mateix. L'Apel·les Mestres dibuixant té un doble paper: d'una banda el de la seva importantíssima aportació personal de creador, amb el que significà com a il·lustrador destacat de la tendència eclèctica pròpia del seu temps, com a gran figura de l'Esteticisme. Però de l'altra banda, aquell Apel·les Mestres adquireix també una dimensió singular pel paper que representà professionalment com a reivindicador, de paraula i d'obra, del valor artístic de la tasca del dibuixant, amb la qual ell, a part de totes les seves altres dedicacions, s'hi sentia plenament identificat.

A títol pòstum es van publicar, el 1948, els seus llibres de narrativa breu "Tots els contes d'Apel·les Mestres" i "Llibre de lectura". A partir de 1954 va aparèixer la seva discografia: "Camí de la font" aquest mateix any, "Cançons per a infants" i "Emili Vendrell" el 1961, "Minuet" el 1964, "El inolvidable Emilio Vendrell" el 1966, "Cants íntims d'Apel·les Mestres" el 1989, "Cançons del nostre país" el 1995, "Conxita Badia: paraules i cançons" el 1998, "Liliana" el 2002 i "Les 29 cançons infantils" el 2004. També a títol pòstum es va publicar, el 1982, el llibre "Teatre modernista" sobre la seva dramatúrgia.


Alguns texts han estat extrets de "Apel·les Mestres": Viquipèdia, Escriptors catalans, i Gaudí i el Modernisme a Catalunya.

 

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos


Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.

tornar