Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

146. MARGARIDA XIRGU 1967-1969

 

Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín van marxar a Santiago de Xile el 5 de gener de 1967 fins al 12 de febrer, per a recuperar uns estalvis. Margarida va escriure referent a això, en una carta a la família: <<En Chile dejamos algo y ahora para defenderlo quizá tengamos que hacer un viaje allí. Los pueblos se defienden, no dejan salir el dinero. Sólo los gansters van y vienen libres por todas partes y por el mercado negro, que por lo visto es cosa muy útil. Si tenemos que hacer el viaje, con los gastos de hoteles y viajes ¿que nos quedará de lo ganado con tanto trabajo?>>. A Santiago es van allotjar a casa d'uns amics espanyols, la sra. García Adame i el seu marit, amb qui havien conviscut gran part del temps que van viure allí. Es tractava d'un matrimoni que tenia tres filles, la major d'elles casada amb un xilè i les altres dues solteres.

El 12 de febrer van tornar a Punta Ballena fins el primer de març, que van marxar a Montevideo per a iniciar els assaigs de la comèdia de Miguel de Cervantes "Pedro de Urdemalas", encarregada per la Comisión de la Comedia Nacional del Uruguay i que tenia d'estrenar-se en el Teatro Solís, en un Festival Cervantí, en el 350 aniversari de la seva mort, organitzat pel Centro Uruguayo del Instituto Nacional del Teatro. El 1966, a l'iniciar-se els primers assaigs, l'actor protagonista Enrique Guarnero va emmalaltir de pleuresia, però feliçment ja s'havia restablert. A Montevideo, Margarida i el seu marit Miquel es van allotjar a l'Hotel Nogaró a la Plaza de la Constitución, doncs havien ja deixat el lloguer del seu apartament. "Pedro de Urdemalas" és una de les comèdies publicades en "Ocho comedias y ocho entremeses" en l'any 1615. Es presenta en tres actes i està escrita en vers. La seva trama principal és la sàtira i la vida romàntica dels gitanos. Un d'ells és Pedro de Urdemalas, murri, astut, aventurer, cínic i a més noble. Un endevinador li havia profetitzat que un dia arribaria a ser rei, frare, papa, volantiner, i Pedro espera que es compleixi la profecia amb tota fidelitat. En el primer acte apareix com servidor i conseller legal d'un simpàtic alcalde rústic. Allí aconsegueix dur a bon fi les intrigues amoroses d'uns amics que estan enamorats de les filles del seu senyor. Ja en el segon acte s'enamorarà de Belica, una gitaneta graciosa per la qual es fa gitano. Per a obtenir la seva mà, enganya a una vídua avara fingint-se un ànima evadida del purgatori per a recollir ofertes expiatòries en nom dels seus companys de pena. Però Belica és ni més ni menys que la filla d'un veritable príncep, i després del reconeixement, Pedro de Urdemalas s'ha de resignar a sofrir una nova encarnació, la d'actor. En ella troba l'equilibri de les seves facultats i el compliment de la profecia, ja que ara pot ser rei i fins i tot emperador, encara que només sigui en ficció. La comèdia recull així, d'acord amb l'ambient, tradicions populars, supersticions, balls, cants gitanos i presenta nombrosos trets picarescs. "Pedro de Urdemalas" es va representar el 31 de març de 1967.

Margarida Xirgu va regressar el primer d'abril a Punta Ballena, marxant el dia 9 del mateix mes a Northampton, Massachusetts, per a dirigir "Yerma" de Federico García Lorca en el Smith College d'aquesta localitat, convidada pel Departament of Theatre and Speech. El viatge el va realitzar en companyia del seu inseparable marit Miquel Ortín, en un avió de la Pan American que va sortir de Montevideo a les 21'30h per a després d'una escala a Buenos Aires, anar en vol directe a Nova York, on van arribar a les 7'30h de l'endemà. Allí, van romandre un dia i a continuació van sortir directament en òmnibus cap a Northampton, Massachusetts, prop de Bòston, en un viatge de 6 hores de durada. El Smith College de Northampton era un dels més importants del país, acollia a unes 3.000 alumnes de 18 a 22 anys. Per a la posta en escena, la Xirgu contaria amb algunes d'elles i amb diversos professors, així com amb alguns alumnes d'altres universitats pròximes. Margarida Xirgu sempre va valorar molt les activitats teatrals en l'escola i en la universitat, des dels Ateneus, les Misiones Pedagógicas amb Alejandro Casona al capdavant, i el teatre ambulant La Barraca, dirigit per Lorca i Ugarte. De forma amorosa i assistida pel seu marit, van ser aleccionats els seus joves col·laboradors. El paper de Yerma va ser confiat a Pilar Barrera, una jove professora barcelonina, i el de Juan a Miguel Castrillo, un estudiant asturià d'econòmiques, procedent d'una universitat pròxima. Aquella plujosa i nevada primavera va fer que, als pocs dies d'haver començat els assaigs, Margarida caigués malalta i hagués de ser internada en el mateix hospital del col·legi, en el que va romandre dotze dies al llit durant els quals Miquel Ortín va prosseguir els assaigs. Més tard es va saber que un metge amic havia desaconsellat seriosament a Margarida Xirgu aquella "excursió" als Estats Units. Pilar Barrera escriuria més tard: <<Yo fui su última Yerma. Y todavía veo a doña Margarita avanzando valerosamente bajo los copos de nieve, hacia el teatro, procurando no resbalar sobre el suelo helado, en aquella primavera tan fría de Northampton, apoyándose siempre en el brazo solícito de don Miguel Ortín>>. Les representacions van ser un èxit, però entre bastidors, que és on sovint sol ordir-se la trama de la vida, quedava inscrita per a sempre aquesta noble realitat: l'última posta en escena de Margarida Xirgu i la febril aplicació de l'alumnat, complint les diferents tasques, d'acord amb les seves inclinacions: intèrprets, músics, modistes, escenògrafs, decoradors, ajudants de direcció, maquinistes, fusters ... en els que l'actriu va inculcar amor profund, imperible, cap a una de les manifestacions més nobles i llegendàries del quefer humà: el teatre. A l'acabar les representacions de "Yerma" que van tenir lloc els dies 12, 13 i 14, el 17 de maig van dur a Margarida i Miquel amb cotxe a Nova York, on van romandre fins al dia 20 on a la nit van prendre l'avió de retorn, arribant a Montevideo a l'endemà després de 12 hores de viatge. La mala salut de Margarida va impedir complir els seus plans: visitar Bòston, que estava prop del Smith College, anar a Washington i quedar-se uns dies a Nova York abans d'emprendre el viatge de retorn. A la seva tornada a l'Uruguai, Margarida confiaria al seu amic Ángel Curotto: <<Ha sido para mí una experiencia inolvidable el encontrarme con una juventud que, dentro de la responsabilidad de los estudios, dedique tantas horas a tareas teatrales. ¡Qué atención a mis indicaciones y qué preocupación por la obra y por el amor! Las representaciones se cumplieron ante salas desbordantes, tanto en la versión inglesa como en la española ... Al terminar el ciclo, el hermano de Federico, mí viejo amigo Paco García Lorca, profesor de otra universidad americana, fue a pronunciar una conferencia sobre "Yerma", y al despedirnos, me confesaba su esperanza en que, de esos laboratorios de enseñanza escénica, salieran generaciones para quienes el teatro sea siempre una fuerza viva y eterna...>>.

Margarida va escriure des de Punta Ballena a la seva fillola, el 30 de maig de 1967: <<Aquí estamos pensando pasar una temporada de tranquilidad, sin ninguna preocupacion de trabajo, ya son muchos los años que tenemos y creemos haber trabajado bastante. Es por este motivo que no deseo hacer nada más, aunque en cuanto me siento bien el espíritu me engaña y me animo a moverme, pero la verdad es que las fuerzas me faltan>>. I va continuar Miquel Ortín en una carta dirigida als meus pares, datada el 21 de juliol també des de Punta Ballena: <<Queridos sobrinos Vicente y Roser: ...Nosotros de salud regular, ya que vuestra tía no acaba de recuperarse como desearíamos y sigue con fatiga y molestias en la respiración en cuanto se mueve, por poco que sea. La mejoría desde que llegamos ha sido muy poca, a pesar de los medicamentos que no ha dejado de tomar, pero con todo confiamos en que Dios nos ayudará y que saldremos adelante. Estamos en pleno invierno con lluvias, fríos y mucha humedad, lo que quiere decir que para las afecciones de pecho esto no es nada favorable. Probablemente la prensa de España se habrá ocupado de la gran crisis económica por la que está atravesando este país, lo que hace que la inflación haya llegado a preocupar seriamente a las gentes de todas las clases sociales, excepto a los ricos que estos siempre salen a flote ocurra lo que ocurra. El actual Gobierno ha tomado medidas para mejorar en lo posible la mala situación del país y esperamos que en parte lo consiga>>. Miquel Ortín va escriure des de Punta Ballena, el 13 d'octubre: <<Queridos sobrinos Vicente y Roser: Una huelga postal que ha durado un mes, ha trastornado toda comunicación con el exterior. Las huelgas de funcionarios y de empresas privadas se han sucedido de manera increíble. En este momento tenemos una huelga de diarios que ya lleva tres meses y medio o más y siempre dicen que se arregla, pero los diarios no salen. El malestar es general y el encarecimiento de las cosas increíble. El costo de la vida aumentó el año pasado en un 80% y en los nueve meses que llevamos del presente, según estadísticas oficiales, llegó a más del 73%. No sé al porcentaje de aumento que llegaremos a fin de año. Hace pocos días que el Gobierno decretó la Ley de "Medidas de pronta seguridad" porque ya no se podía más. Veremos en que acaba todo esto, aunque nada bueno puede esperarse... Vuestra tía se ha recuperado bastante, después de unos meses de absoluto reposo, pero no está del todo bien pues con el más pequeño esfuerzo que haga se fatiga. Esperemos quiera Dios que se vaya recuperando más>>


Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín, a la seva casa de Punta Ballena el 1967.

Arxiu Xavier Rius Xirgu



Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín, a la seva casa de Punta Ballena el 1967.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

Margarida, Miquel i la seva amiga Blanca Cid, a Punta Ballena el 1967.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


Margarida Xirgu al costat de la xemeneia de la seva casa de Punta Ballena el 1967.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín, en el jardí de la seva casa de Punta Ballena el 1967.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

Margarida Xirgu i el seu marit Miquel Ortín, a la seva casa de Punta Ballena el 1967.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


El 6 de març de 1968, Margarida Xirgu va escriure a la seva fillola Margarida: <<Si, estamos siempre planeando viajes, pero algunas veces por falta de salud, otras por trabajo, se quedan en proyectos nada más. Ánimo para ir y volver no tengo, el regreso sería para quedarme. Vender esta casa que disfrutamos, en parte me duele porque estoy muy a gusto en ella y además me parece que es un momento difícil, pues el país está sufriendo con las devaluaciones una crisis general que los políticos luchan y sufren por encontrar soluciones y malvenderla sería una lástima. Me recuperé de mi pasada enfermedad en el verano y ahora estoy cuidándome mucho para afrontar el invierno. Miguel está muy bien gracias a Dios, se cuida de todo y como a él todo le parece fácil, el más inesperado día tomamos el avión y os damos una sorpresa. Recibe el cariño de tu madrina, Margarita>>. Com a catòlica practicant, Margarida Xirgu invocava sovint el nom de Déu i expressava el desig que la família no s'esgarriï del camí cristià, i també s'escandalitzava del materialisme desbocat de la societat coetània i del fet que alguns diaris uruguaians escriguessin Déu en minúscula. Un aspecte curiós de la seva pràctica religiosa és la gran veneració que sentia per la Verge de Montserrat, un dels llocs simbòlics de Catalunya que més enyorava. En les lletres familiars, des del 1951 fins a la vigília de la seva mort, la insistència en lamentar que les circumstàncies els mantenien lluny de la família era proporcional a la pruïja de veure els grans i els petits, de tenir-los a prop, d'abraçar-los i de gaudir de la seva companyia i afecte. Margarida Xirgu no va perdre mai l'esperança que algun dia podria retrobar tota la família, envers la qual sentia l'orgull de saber que era treballadora, feta a si mateixa, i que -a desgrat que els nous temps començaven a erosionar la institució- es mantenia unida.

Margarida Xirgu va escriure a la meva mare, des de Punta Ballena el 19 de març de 1968: <<Mi muy querida Roser: hace mucho tiempo que no sé de vosotros. Hoy estaréis rodeando a vuestra madre y felices, así lo deseo y se lo pido a San José bendito, que la salud no falte en la familia. Tengo mucho interés en saber como le va a Xavier en la Universidad de Barcelona; habrá sentido el cambio, naturalmente, pero así se van haciendo hombres; le dirás que me escriba, me encantaría recibir noticias directas suyas. ¿Puede ir y volver a Badalona con facilidad? Estamos bien de salud, tanto Miguel como yo; con el verano me he repuesto mucho, el otoño acostumbra a ser bastante bueno y con la ayuda de Dios esperamos defendernos de los fríos. Hacemos proyectos de viajes que no se realizan y vamos viviendo. ¿Como está Natalia?. Nos acordamos mucho de ella. Pregúntale si se ha olvidado del viaje a Áfica, aún siendo ella andaluza, me parece que los moros no le hacían mucha gracia. En las carreteras pasamos algún susto. Le darás un abrazo de nuestra parte, también para Vicente y todos vosotros con todo mi cariño, Margarita>>.
Encara que rebés l'assentiment del públic i de la crítica per la interpretació de personatges difícils, Margarida Xirgu em confessava -amb el propòsit, naturalment, de contagiar-me l'esperit de superació- que mai no quedava prou satisfeta del seu treball: << Punta Ballena, 29 de abril de 1968. Querido sobrino Xavier: me encantó tu carta. Aunque de lejos, siempre os he tenido presentes, el porvenir tuyo y de Jordi me preucupa un poco, como el de toda la juventud. Sois la esperanza de un mundo mejor. Tu carrera es de las más difíciles, pero confío que irás venciendo todas las dificultades. A mi siempre me gustaron los personajes difíciles y aun recibiendo algunas veces la aprobación de público y crítica, nunca quedaba satisfecha de mi trabajo, porqué conocía lo insondable del personaje y la dificultad de poder y saber transmitirlo al público. Las fotos me gustaron. La yaya está preciosa y sonriente, dale un fuerte abrazo de mi parte. Tus padres también y en contínua luna de miel, como deben ser los matrimonios. Jordi estupendo. Muy bien tomadas todas. Te adjunto un recorte con el que estoy de acuerdo y sigamos contigo...>>

 

carta del 29 d'abril de 1968

 

El 31 de maig de 1968 Margarida va escriure a la seva fillola des de Punta Ballena: <<Como te decía en una de mis anteriores, no me siento capaz de ir y venir de Europa, como antes cuando era joven y hemos decidido el regreso absoluto; pero da bastante que hacer, pues como llevamos fuera tantos años, nos instalamos como para siempre. Antes de quedarme en España quisiera ir a Roma, por ahora este es nuestro proyecto; de modo que así os abrazaría a todos, conocería a los chiquitines (que voy perdiendo la cuenta de cuantos son) y si Dios nos da salud, después de Italia, nos quedaríamos definitivamente en España>>

Margarida es plany de la confrontació política entre països que abocava a noves guerres o a la deshumanització progressiva, com ho demostra aquesta carta des de Punta Ballena del 17 de setembre de 1968: <<Mi muy querida ahijada Margarita: De salud estamos tanto Miguel como yo relativamente bien, pero el invierno y los desagradables incidentes que se han desarrolado en Montevideo, me quitaban toda gana de hacer nada. Ahora parece que vamos entrando en la normalidad, se acaba el invierno y solo piensan los que mandan en el turismo próximo después de carnaval y el invierno próximo será peor. Estamos en la era espacial, lo terrestre no importa y el hombre menos... De nuestra vuelta no te puedo decir nada. Este país pasa por un momento pésimo. No podemos malvender esta casa en que estamos y que es bastante buena, con un jardin esplendido, veremos.... Teresa saldrá con nosotros, perdió a su padre en Chile y ya es como de la familia, te manda saludos>>.

En la capçalera d'una carta que vaig rebre de la tia Margarida, datada el 22 d'octubre de 1968, 6 mesos abans de la seva mort, parlava amb entusiasme dels astronautes. Es referia al viatge de l'Apolo VII, que havia estat llançat el 11 d'octubre. Li van seguir posteriorment, l'Apolo VIII al desembre de 1968, l'Apolo IX al març de 1969, l'Apolo X al maig i, finalment, l'Apolo XI al juliol de 1969. No va arribar a veure-ho ja que la seva mort es va produir el 25 d'abril de 1969 i l'allunatge, en el que Neil Amstrong i Edwin Buzz Aldrin van trepitjar la lluna en el Mar de la Tranquil·litat, formant part al costat de l'astronauta Michael Collins de la tripulació de l'Apolo XI, es va produir el 20 de juliol del mateix any, a escassos dos mesos de la mort de Margarida. El programa Apolo va començar al juliol de 1960, quan la NASA va anunciar un projecte a continuació de les missions Mercury, que tenia com objectiu el sobrevol d'astronautes al voltant del nostre satèl·lit per a localitzar una zona d'allunatge; per a assolir un vol a la lluna i garantir el retorn de tota la tripulació, fora de perill, a la terra. En la citada carta a més queden clares també altres idees avantguardistes: <<La vida és lluita,...No crec en els polítics,...les millors són lentes,...només es donen pressa a cobrar els impostos,...estar prop de l'arbre no deixa veure el bosc,...els sentiments humans no tenen molta variació a través del temps,..>> o, <<Els autors moderns són més metafísics i psicoanalítics que els clàssics>>. Donat el valor d'aquestes idees, reprodueixo el text de la carta íntegrament: <<Punta Ballena, 22 de octubre de 1968: 11dias en el espacio!!!
Descienden los astronautas. Muy pronto viajaremos a la luna. Muy querido Xavier: recibí tu carta que me encantó. Solo te pido que no pidas disculpas por contestar con la rapidez que uno desea. Tienes estudios que cumplir y también es natural que te diviertas con buenos amigos y tu hermano Jorge, que hasta que no vaya a la Universidad contigo, sentirá tu falta de compañía. Así, queda entendido que me escribirás cuando puedas y te parezca, sin excusas. Creo que se debe estudiar con ánimo y disciplina, pero si por alguna causa te fallan esas dos asignaturas, no por eso hay que desilusionarse. Seguir adelante y con más brío. Eso debes hacer. La vida es lucha. Desde aquí, con mi imaginación, te sigo en tus idas y venidas desde tu casa a la facultad; para vosotros se acerca el invierno, al regreso de la Universidad al descender del tren, debe hacer mucho frío y para llegar a tu casa, el trozo de la rambla y la oscuridad del pont d'en Butifarreta deben ser molestos. ¿Pusieron el alumbrado? Y ¿la cloaca?. No creo mucho en ningún Municipio. Siempre son lentas las mejoras. Solo se dan prisa en los impuestos. Muy apreciables me parecen tus opiniones sobre la juventud, más teniendo en cuenta que tu perteneces a ella. Estar cerca del árbol no deja ver el bosque; me gustaría mucho poder charlar contigo. Siempre proyectamos viajes, veremos... Natalia, como buena andaluza, me habrá adornado mucho en sus cuentos, le dás un cariñoso abrazo con las gracias de mi parte. Si sigues leyendo obras teatrales, haciendo buena selección, claro está, verás que en las obras teatrales de todos los tiempos está contenido el universo entero y los sentimientos humanos a través de los tiempos no tienen mucha variación. Los autores modernos son más metafísicos y psicoanalíticos. Algunos autores del teatro moderno me gustan mucho. No quiero darte más la lata. Abraza a tus padres y hermano, saludos a Natalia y con un cariñoso y muy apretado abrazo de tu tio Miguel, recibe el cariño de tu tía abuela, Margarita. Para tu abuela Pepita con mi cariño van los abrazos>>.
En el mes de desembre de 1968 Margarida va ser visitada per un ginecòleg de Montevideo, que anava a passar alguns caps de setmana en una casa que tenia enfront de la platja, prop de la casa Xirgu de Punta Ballena. Després de veure-la, va dir que feliçment no veia res important, la qual cosa era molt bona ja que una operació a la seva edat resultaria una mica perillosa. Com es tractava d'una gran autoritat com metge, la veritat és que va tranquil·litzar moltíssim a Margarida. Li va indicar uns rentats, però sense obtenir cap resultat satisfactori. Margarida Xirgu va passar el mes de febrer de 1969 molt malament, amb falta de salut i amb molèsties vaginals, el que va provocar que es planegés el seu internament en una clínica -el mateix sanatori on la van operar de la vesícula- quatre o cinc dies a partir del 7 d'abril, perquè els metges li fessin una revisió general. Efectivament el 7 es va internar en el Sanatorio Larguero, perquè la seva salut es venia trencant cada dia més i es veia des de feia molt temps que les seves forces físiques s'anaven afeblint, molt abans fins i tot del seu viatge a EUA, encara que es mantenia amb gran esperit i en certs moments, al matí, deia: <<me encuentro muy bien>>. Tenia un gran decaïment general, un gran cansament quan es movia, és va aprimar moltíssim i encara que amb bastants molèsties no tenia forts dolors. A casa generalment es trobava bé, quan se sentia malament del pit i el metge li receptava alguns antibiòtics millorava, però les molèsties d'un flux i algunes vegades amb una mica de sang seguien i més aviat empitjoraven. En el mateix dia del seu internament van començar la revisió amb anàlisi de sang, orina, esputs, etc., a part de diverses radiografies. Tot això es venia estudiant amb el Dr. Bosch, qui la va operar de vesícula, comunicant-li els resultats a mesura que s'anaven fent els exàmens. Van trobar en el pit una reactivitat en les lesions antigues i van descobrir que havien aparegut bacils, encara que amb medicaments moderns es podia combatre aquesta malaltia, i el tisiòleg que l'estava veient, va planejar un tractament que podria seguir amb tota tranquil·litat a Punta Ballena. El cardiòleg li va fer un electrocardiograma i va trobar que el cor estava en bones condicions. El dimecres 9 la va veure el mateix ginecòleg que l'havia vist a Punta Ballena, amb més detenció i va decidir llavors que calia fer una petita intervenció, per a poder fer un examen concret del que tenia. El dia 17 a les 8h del matí es va portar a terme, amb una petita dosi d'anestèsia general per a extreure-li el necessari per a l'examen. Quan el dissabte 20 el Dr. Bosch va tenir el resultat del patòleg, li va comunicar a Miquel Ortín que aquest havia estat poc satisfactori i li va dir: <<Hay dos caminos a seguir, uno volver a Punta Ballena para seguir haciendo la vida que hacía. Su estado de salud empeoraría cada día más, aumentarían las molestias y los dolores, hasta esperar el final a muy corto plazo. Otro, era intentar la operación con el riesgo consiguiente, pero con cierto optimismo de que saliera bien>>. El marit de Margarida va contestar amb tot el dolor del seu cor, que optava per l'operació, doncs estava convençut que Margarida es decidiria també per ella. El Dr. Bosch va agregar: <<En una situación análoga, si se tratase de mi madre o de mi mujer, yo haría la operación, porque de la otra manera, el final sería horrible>>. Es va decidir l'operació per el dijous 24 a les 7h de la tarda i dos dies abans el Dr. Bosch va parlar amb Margarida i li va dir amb paraules més suaus i convenients, el que els metges pensaven respecte a l'operació i sense un moment de titubeig, va contestar que ella era també partidària de l'operació. Es va realitzar la intervenció i els metges van quedar satisfets del resultat de la mateixa. Margarida va passar la nit relativament bé amb les molèsties pròpies del postoperatori. Durant el matí del 25 la van veure els metges, però sobre les 12h del migdia un síncope la va abatre i ja no van poder reanimar-la els metges presents, que van tractar per tots els mitjans de salvar-la. La notícia va córrer com reguer de pólvora. Els corresponsals internacionals, els periodistes i les ràdios van reclamar detalls sobre la confirmació de la notícia.
Margarida Xirgu va ser traslladada del Sanatori Larguero a l'Asociación General de Autores del Uruguay, l'AGADU, on es va realitzar la vetlla i per la que van desfilar milers d'admiradors i amics. Una bandera catalana cobria el fèretre. Els amics, els alumnes, els antics companys es van alternar al costat del fèretre. Quatre joves del Casal Català, amb els seus vestits típics catalans i els seus estendards, van muntar guàrdia en la petita sala del Museo del Teatro del Agadu, alternant el seu emocionat i silenciós homenatge amb el que el públic, i especialment els seus vells alumnes, li tributaven permanentment. Els més íntims desfeien la seva emoció en la mirada tendra, en la carícia tot just insinuada, en el plor indissimulat, en el senzill homenatge d'una flor abandonada sobre el fèretre. Un gran Crist de bronze elevava el seu missatge d'amor i esperança, a la capçalera del fèretre. Sostingut pels actors i amics Ángel Curotto, Alberto Candeau, Pedro López Lagar, José Luis Zorrilla de San Martín, Orlando J. Casiraghi, Eduardo Schinca i Dumas Lerena, el fèretre va iniciar el seu lent camí. Després d'una breu cerimònia en la capella del Cementerio del Buceo de Montevideo, el seguici es va detenir un moment abans de lliurar el cos a la terra, en el panteó de la sra. del Dr. Bosch, que li van oferir amb una gran generositat. Un representant del Casal Català, els joves del qual obrien la marxa abillats amb els seus vestits catalans, va dir unes paraules, a les quals van seguir les d'Estela Castro, en nom dels seus ex alumnes i dels actors de la Comedia Nacional del Uruguay. Eduardo Prous va parlar per l'Asociación de Autores i un compatriota de l'actriu en nom de la Casa de España, i de la família García Lorca, explícitament. I per fi, César Indarte, en nom de l'Escuela Municipal de Arte Dramático. Mentre el fèretre descendia definitivament i la bandera catalana era recollida, un imponent silenci va caure sobre l'assolellat migdia montevideà. De sobte, una veu inoblidable es va alçar, perdent-se entre els àlbers. Margarida estava recitant el seu postrer poema. Algú havia col·locat al costat del panteó un gravador portàtil per a provocar el record emocionat. Les goles es van nuar. Els ulls van aparèixer brillants i enrogits. La veu de Margarida Xirgu era ja llegenda.
El 26 d'abril, el matí següent de la mort de Margarida Xirgu, els escultors José Luis Zorrilla de San Martín -pare de l'actriu China Zorrilla- i Luis Ricobaldi van acabar una màscara mortuòria de Margarida Xirgu, iniciada poc després de morir i que s'exposa i custòdia actualment el Teatro Solís de Montevideo.
La Càmera de senadors de la XL Legislatura, el 6 de maig de 1969, per unanimitat, expressava la gratitud de l'Estat uruguaià: <<a la eximia actriz, catalana universal, presencia impalpable, de aquel trozo de arte maravilloso de la Madre Patria, cuya trascendencia y proyección repartió por el mundo y por nuestro Uruguay>>. Va dir el senyor Hierro Gambardella, ex-ministre del partit "colorado": <<Hace pocos días falleció en nuestro país una eximia actriz y una gran mujer, como lo fue Margarita Xirgu. Era catalana, se había formado artísticamente en el gran teatro dialectal de Cataluña, antes de acceder a la universalidad del teatro castellano. En su muy primera juventud entró en el Madrid de Benavente, componiendo, con otras grandes figuras de la escena, la imagen de un nuevo teatro español que, retomando las esencias mismas del Siglo de Oro, se proyectaba, empapado de tierra, hacia la universalidad. La década del 30 llevó a Margarita Xirgu a ser la exponente de un teatro mojado de poesía, empapado de tradición y, sin embargo, proyectado en la más fina esencia del alma humana. Me estoy refiriendo al inmortal teatro de Federico García Lorca. Ella fue la intérprete preferida y dilecta del gran poeta granadino. Nadie en la lengua española ha dicho los desolados versos fatalistas del gran brujo, como los dijo Margarita Xirgu. La recuerdo en un viejo teatro cuando, para asombro de todos, fue la primera mujer del teatro contemporáneo que expresó el mágico milagro de Hamlet. Nadie que haya vivido aquellas horas puede olvidar el monólogo inmortal de la duda, dicho por aquella catalana universal>>. El ex-ministre del partit "blanco", senyor Rodríguez Camusso, que és va expressar a continuació, va dir entre altres coses: <<Queremos sumar nuestra voz de homenaje a las manifestaciones vertidas ante la desaparición de ese hálito magistral, de aquella presencia impalpable, de aquel trozo del arte maravilloso que la Madre Patria repartió por el mundo y que tocó también a nuestro Uruguay>>, i va acabar sumant-se a tot l'exposat per l'anterior orador. Finalment, la ex alcalde de Montevideo, senyora Roballo, va voler completar la moció presentada, sol·licitant que el Senat es posés dempeus. Per unanimitat es van aprovar les dues mocions i tots els senadors es van aixecar, guardant uns instants de silenci com tribut pòstum a Margarida Xirgu. El Ministeri d'Educació i Cultura, complint el disposat pel senat de la República, es va fer càrrec de les despeses del sepeli. Les seves restes van descansar en la ubicació 123 bis, en el panteó familiar del doctor Luis M. Bosch del Marco, metge que amb abnegat afecte la va atendre fins a l'últim moment. Per resolució de la Junta Departamental de Montevideo, l'Intendent municipal Óscar Rachetti va disposar que l'Escuela Municipal de Arte Dramático, de la qual Margarida era fundadora-directora, dugués el nom d'Escuela Municipal de Arte Dramático Margarita Xirgu. També un dels carrers de Montevideo, duu el nom de la Xirgu.
El primer diumenge de maig es va rendir un homenatge a Margarida Xirgu a l'Església de Tierra Santa, celebrant una missa pel seu etern descans. Van assistir a l'acte el matrimoni Alicia i Ángel Curotto. L'església estava molt il·luminada i pleníssima de gent. Havia orquestra i cor. Van parlar llargament de Margarida, sempre en l'altar major, Miguel Oneto i Enrique Guarnero van llegir també unes lletres que havien escrit els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero sobre Margarida. Va ser molt emocionant. Maruja Santullo, al recitar Garcia Lorca, plorava. A l'església estava tota la societat de Montevideo, va ser una demostració del que se la volia, i quant merescudament. Havia també gent de l'Ambaixada d'Espanya. La Comisión de Relaciones Públicas de la Asociación Argentina de Actores van preparar un acte d'homenatge a Margarida en el Teatro San Martín de Buenos Aires, en el que van prendre part artistes d'allà i també de l'Uruguai. En el teatre del Centre Català de Buenos Aires, que des de feia molt temps duia el nom de Margarita Xirgu, també va preparar en aquests dies un homenatge.
El 6 de maig de 1969 el "Diario de Barcelona" va publicar la següent necrològica: <<Funeral, en Madrid, por el alma de Margarita Xirgu. Por iniciativa de Pepita Díaz y María Fernanda Ladrón de Guevara, un grupo de actrices, en el que, entre otras figuran María Guerrero, Asunción Sancho, Amelia de la Torre, Isabel Prada, María Paz Molinero, Mary Carrillo y Pilar Muñoz, organizan en Madrid un funeral por el alma de la eximia actriz Margarita Xirgu, fallecida recientemente en Montevideo. Las honras fúnebres se pretende sean efectuadas, lo antes posible, en la iglesia madrileña de San Sebastián. Al mismo tiempo, se ha invitado a todas las compañías dramáticas que actúan en Madrid a que, en el curso de la representación, guardar un minuto de silencio seguido de un aplauso, en memoria de la gran artista desaparecida, como lo hizo Asunción Sancho, en el Teatro Reina Victoria, donde actúa, el mismo día de recibirse la infausta noticia del óbito de Margarita Xirgu>>.

 

Funeral, en Madrid, por el alma de Margarita Xirgu

6 de maig de 1969 el "Diario de Barcelona"


El 24 de maig de 1969 el "Diario de Barcelona" va publicar la següent necrològica: <<Funeral por el alma de Margarita Xirgu. A iniciativa de Festa, ayer por la mañana se celebró una misa en sufragio del alma de la que fue eminente actriz, Margarita Xirgu Subirà, en el Santuario de Nuestra Señora de Pompeya. La ceremonia fue oficiada por el superior del santuario, padre Miguel de Juneda, figurando en la presidencia: el padre Hilario de Arenys, don Tomás Roig y Llop presidente de Festa, don Joaquín Ortín familiar de la finada y don Manuel Doménech directivo de Festa. Entre los numerosos asistentes, se encontraban representantes de las entidades artísticas y culturales de nuestra ciudad, así como compañeros de la ilustre finada. Entre otros vimos al presidente del Real Círculo Artístico el Vizconde de Güell, don Bartolomé Alsina por el Instituto del Teatro, don José Fonts de la "Peña Colla-Fonts", don Octavio Saltor, don José María Poblet, don Juan Capri, así como representación de la Mutualidad de Artistas y de la "Peña Carlos Lemos". Entre las damas, además de los familiares vimos entre otras a Montserrat Carulla, Roser Coscolla y a Elvira Jofre>>.

 

Funeral por el alma de Margarita Xirgu

24 de maig de 1969 el "Diario de Barcelona"


El dia que la Compañía Nacional María Guerrero de Madrid va arribar per actuar en el Teatro Solís de Montevideo, la mateixa tarda van anar al cementiri i van dipositar una corona de flors en la tomba de Margarida Xirgu. En aquest acte va parlar una actriu uruguaia que havia actuat molt al costat de Margarida i l'acte va resultar commovedor. El 25 de maig de 1969, al celebrar-se el primer mes de la defunció, tots els artistes de la Comedia Nacional del Uruguay i tot l'elenc del Teatro Nacional María Guerrero, que estava actuant en el Teatro Solís, van anar conjuntament al cementiri i van cobrir de flors la tomba.


Alguns texts han estat extrets de les biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" d'Antonina Rodrigo i de: "Margarida Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona a Punta Ballena" de Francesc Foguet i Boreu.


 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.

tornar