Henrik
Johan Ibsen va néixer el 20 de març de 1828, en el port de Skien,
petita ciutat al sud de Noruega, va ser poeta i dramaturg.
La seva mare
era molt religiosa i el seu pare era un pròsper comerciant, que posseïa
una destil·leria d'aiguardents i que va fer fallida quan Henrik tenia només
sis anys. La família hagué de traslladar-se a una granja, als afores
de Gjerpen, única propietat que va poder salvar el seu pare de la fallida.
Allí el petit Henrik hagué de recórrer 5 quilòmetres
cada dia per a assistir a escola i es va convertir en un nen introvertit i solitari.
El 1842 van regressar a Skien i Henrik, amb 14 anys, va ingressar en un col·legi
religiós, no obstant això, anys després i en la seva edat
madura es va declarar ateu. Va romandre en aquest col·legi fins als 16
anys, fins quan les necessitats econòmiques el van obligar a desplaçar-se
a la petita ciutat de Grimstad, no lluny del seu poble natal, on el seu pare li
havia aconseguit un lloc com ajudant de farmacèutic. Els seus contactes
amb la família van ser, per la resta de la seva vida, esporàdics.
Durant la seva estada a Grimstad quasi no es va relacionar amb ningú, accentuant-se
el seu caràcter introvertit. Va acabar els estudis de secundària
i va començar estudis de medicina però mai els va acabar. Per aquell
temps es va interessar per la literatura, escrivint els seus primers poemes i
les seves primeres obres dramàtiques. D'aquesta època són
els poemes “Resignació” i “A la tardor i els drames”
de caràcter romàntic. Als vint anys era ja un lliurepensador, entusiasmat
amb les insurreccions populars que esclataven en tota Europa.
El 1850
es va traslladar a Cristiania (avui Oslo), on després d'intentar reprendre
els estudis i de dur una existència amb penúries econòmiques,
va decidir viure de les seves obres. Noruega era per aquesta època un país
regit políticament per Suècia i culturalment per Dinamarca. Ibsen
va publicar “Catilina”, que havia ja iniciat el 1848 sota el pseudònim
de “Brynjolf Bjarme”, però va ser mal acollida per la crítica
i no va aconseguir que fos representada. Va col·laborar amb el diari de
la “Societat d'Estudiants Samfundsbladet” i amb la revista satírica
de literatura i política “Andhrimner”. El 26 de setembre de
1851 es va representar per primera vegada una de les seves obres, “La tomba
del guerrer o El túmul de l'heroi”, en el Cristiania Theater.
El 1852 va aconseguir el treball d'ajudant de direcció en el recentment
establert Det Norske Theater de Bergen, amb el compromís d'estrenar una
de les seves obres cada any. Va estrenar quatre obres: “La nit de
Sant Joan” el 1853, una nova versió de “La tomba del guerrer”
el 1854, “La senyora Inga d'Ostraad” el 1855 i “La festa a Solhaug”
el 1856. A Bergen va conèixer a Susannah Thoresen, filla d'un clergue protestant,
amb la qui va contreure matrimoni el 18 de juny de 1858. El 1857 va realitzar
viatges d'estudis a Dresden i Copenhaguen i va estrenar “Olaf Liliekrans”.
Com director del teatre de Bergen, Ibsen va intentar crear un drama nacional,
tasca difícil ja que si bé podia utilitzar-se com base el ric patrimoni
de les sagues islandeses medievals, l'escena del seu país estava dominada
per la dramatúrgia francesa de Scribe, que donava prioritat a l'enginyós
de la intriga sobre la profunditat dels personatges, i per l'idioma i la tradició
histriònica daneses. L'experiència que va guanyar a Bergen va tenir
per a ell un valor incalculable.
Al setembre de 1857 va regressar
a Cristiania para fer-se càrrec de la direcció artística
del Cristiania Norske Theater fins a la seva fallida el 1862. Aquest fracàs
va marcar el començament d'una nova època a la seva vida. Com director
del teatre de Cristiania va exhibir una autoritat i confiança en les seves
pròpies idees, que abans no havia mostrat. El 1858 va estrenar “Els
víkings d'Helgeland”. Aquest mateix any va néixer el seu fill
Sigurd i en anys següents va publicar els seus poemes “Paa Viddeme”
(“En les planícies”) i “I billedgalleriet” (“En
la galeria d'art”) i va escriure el drama “La comèdia de l'amor”
el 1862. A la fallida del teatre de Cristiania, el van seguir mesos de penúria
econòmica; va sol·licitar a la universitat una beca per viatge d'estudis,
que li va ser concedida i va viatjar a l'oest de Noruega recopilant dades sobre
les seves expressions folklòriques. Va escriure i va publicar el drama
“Els pretendents de la corona” el 1863 , segons un tema concebut el
1858 que forma part d'una sèrie de temes històrics i en el qual,
amb reminiscències shakespearianes i gran precisió psicològica,
tracta el tema de la dificultat del ser humà de trobar la seva missió
a la vida.
Cansat del que considerava estretor de mires del seu país
natal amb un ambient luterà i conservador i a causa de la invasió
prussiana de Dinamarca, el 1864 va abandonar Noruega gràcies a una beca
itinerant i, més tard, a una pensió anual concedida pel Storting,
el parlament noruec, iniciant un exili voluntari de 27 anys. Es va dirigir a Roma
on un any després es va reunir amb la seva família. La seva primera
etapa dramàtica va ser romàntica, recollint la tradició i
el folklore noruec i en aquestes obres va retratar el que ell considerava defectes
del caràcter noruec. Obres significatives d'aquest període van ser:
el drama en vers “Brand” de 1866 estrenat el 1879, en el que simbòlicament
va retratar la falta de solidaritat escandinava enfront de la invasió prussiana
de Dinamarca i en el que el seu protagonista el sacerdot Brand, sacrifica a la
seva dona i al seu fill per mantenir els seus principis. El predicador Brand és
l'idealista que ho sacrifica tot en nom de la seva missió. Les seves exigències
tenen un caràcter absolut, no en sap de matisos. El missatge de l'obra
és, en canvi, més contradictori: ¿És Brand un màrtir
de la veritat o una víctima de les seves pròpies exigències
inhumanes?. També pertany a aquesta primera etapa dramàtica, el
seu poema dramàtic en vers “Peer Gynt” del 1868 estrenat el
1876 en la seva versió teatral, en la que mitjançant el seu protagonista
Peer, un somiador inconseqüent sense fortes conviccions que ho deixa tot
a càrrec de la seva fantasia, Ibsen va caricaturitzar el geni noruec. Els
temes centrals de l'obra són el dubte, l'ambigüitat i la fugida al
món de la fantasia. “Peer Gynt” és una llegenda romàntica,
amb trets realistes moderns, més audaç que “Brand” des
del punt de vista teatral. El seu protagonista és una figura faústica,
alhora un somiador romàntic i un monstre d'egoisme.
Aquest mateix
any de 1868, es va traslladar a Alemanya on va residir primer a Dresden fins a
1875 i a continuació a Munic fins a 1878. Henrik Ibsen era ja un dramaturg
amb reconeixement internacional i les seves obres es representaven en diversos
països d'Europa. El 1869 va viatjar a Egipte, convidat com a representant
noruec a la inauguració del Canal de Suez i va estrenar “La unió
dels joves”. El 1873 va ser elegit membre del jurat d'art internacional
a l'Exposició Universal de Viena i va estrenar “Emperador i Galileu”.
El 1877 va estrenar “Els pilars de la societat” la seva primera obra
escrita en prosa i que tracta dels conflictes socials i del xoc de l'antic amb
el nou, un veritable atac a la hipocresia i un elogi a l'individualisme en la
història d'un home de negocis sense escrúpols. El 1878 va tornar
a Roma, aquesta vegada per a residir-hi durant set anys. Va ser, en tot aquest
temps d'exili voluntari, quan va escriure la seva principal obra dramàtica,
els seus millors drames realistes i simbolistes.
A continuació
va iniciar la seva segona etapa dramàtica, que s'ha denominat de realisme
socio-crític, abandonant el teatre d'idees. Ibsen es va interessar pels
problemes socials del seu temps i els va convertir en tema de debat. Les estrenes
de les seves obres es van convertir en grans polèmiques, quan no en grans
escàndols. Henrik Ibsen en aquestes obres va qüestionar els fonaments
de la societat burgesa. D'aquesta etapa és la seva obra de tesi “Casa
de nines” del 1879. Des de les seves primeres estrenes el 21 de desembre
de 1879 en el Teatre Real de Copenhaguen i el 20 de gener de 1880 en el Teatre
Nacional de Cristiania, Nora, la seva protagonista, i el seu cop de porta
final, es van convertir en bandera del feminisme i el seu autor en abanderat del
mateix. Ibsen planteja en aquesta obra, amb el matrimoni Helmer, la relació
entre sexes. Segons les seves pròpies paraules: <<Existeixen dos
codis de moral, dues consciències diferents, una de l'home i altra de la
dona. I a la dona se la jutja segons el codi dels homes. [...] Una dona no pot
ser autènticament ella en la societat actual, una societat exclusivament
masculina, amb lleis exclusivament masculines, amb jutges i fiscals que la jutgen
des del punt de vista masculí>>. “Casa de nines” descriu
la situació en la que es troba la protagonista Nora que després
d'intentar amb la seva millor voluntat ajudar al seu marit, Torvald Helmer, descobreix
que aquest, en el fons, no la considera més que un objecte de la seva propietat.
Nora és una dona que viu en un món tancat, dintre d'una societat
masculinitzada. El seu pare, i ara el seu marit Torvald Helmer, l'han tractat
com a una nena petita, no deixant-la pensar ni actuar per si mateixa i acaronant-la
al màxim, i ella s'ha deixat dur, adoptant una actitud infantil i submisa.
Nora sol·licita un préstec a Krogstad, un empleat del banc que dirigeix
el seu marit, diners que utilitzarà per a viatjar a Itàlia i salvar
la vida d'Helmer, que necessita certes cures per a la seva salut que no podia
obtenir a la seva Noruega natal. Així Nora es demostra a si mateixa la
seva vàlua com dona i la seva capacitat per a prendre decisions. Quan Krogstad
perd la seva ocupació, pressiona a Nora para recuperar-la amenaçant-la
amb revelar al seu marit el contracte i denunciar-la per falsificar la signatura
del seu pare, necessària per l'aval. Nora comprèn que al seu marit
li ofendria saber que està en deute amb ella, però finalment decideix
que el millor és explicar-li el que ha passat. No obstant això,
quan Torvald Helmer considera l'ocorregut una falta contra el seu
honor és quan Nora s'adona de la falsedat del seu matrimoni i pren una
decisió que la fa madurar i demostrar la seva rebel·lia: renúncia
al seu matrimoni i als seus fills i abandona la llar conjugal. L'obra va provocar
escàndol, amb la seva gosada descripció d'una dona que deixa el
seu aparentment idíl·lic matrimoni a causa de la seva disconformitat
amb el rol subordinat que li toca ocupar en ell. És una heroïna forta
i independent en contrast amb un marit feble i aferrat al seu rol patriarcal.
El seu tema és també l'efecte anquilosant de les convencions socials
i la necessitat de rebel·lar-se contra elles a fi d'arribar a la realització
personal. Aquesta obra no té un desenvolupament cronològic com les
anteriors, sinó que Ibsen treballa amb una tècnica retrospectiva
en la que el passat va sent revelat a mesura que avança l'acció.
Va provocar una important controvèrsia literària, al contar el rebuig
d'una dona a seguir sent una fútil nina sense autonomia per al seu marit.
“Casa de nines” es va estrenar en gran part de països europeus
generant una enorme polèmica, sent inevitable posicionar-se a favor o en
contra de la seva protagonista Nora i el seu cop de porta final (Ibsen va canviar
aquest final per a la seva estrena a Alemanya), i diversos sectors van opinar
que era un atac als fonaments de la família.
El 1915 Margarida
Xirgu va representar “Casa de muñecas” en el Teatro Eslava de Madrid.
Guió de “Casa de Muñecas” amb la fotografia de Margarida
Xirgu.
Arxiu Xavier Rius Xirgu
Pertany també a aquesta segona etapa dramàtica,
el seu drama “Espectres” del 1881. La seva protagonista la senyora
Alving, seguint el consell del pastor Manders, viu al costat del seu marit simulant
ser feliç, seguint-lo en els seus vicis i intentant ocultar-los, preservant
la imatge respectable que la societat manté sobre ell. L'obra tracta de
la bogeria hereditària i el conflicte generacional. Estrenada a Berlín
va ser prohibida el dia de la seva estrena i va ser igualment prohibida durant
quinze anys a Noruega al considerar-la dissoluta i revolucionària. Una
altra obra d'aquesta etapa és “Un enemic del poble” del 1882.
Potser aquesta obra sorgeix com contestació als atacs que Ibsen va sofrir
per la seva anterior obra “Espectres”. És el drama d'un home
de conviccions, enfront del pragmatisme de la societat. El seu protagonista, el
Doctor Stockmann, denuncia que les aigües del balneari, principal, font d'ingressos
del poble, estan contaminades i són un perill per a la salut. Les forces
socials del poble tracten d'ocultar-ho i queda sol en la seva denúncia.
En un moment donat el Doctor Stockmann s'expressa així: <<He descobert
que les arrels de la nostra vida moral estan completament podrides, que la base
de la nostra societat està corrompuda per la mentida>>. I quan per
fi queda sol i ha d'abandonar el poble amb la seva família l'obra acaba
amb el seu judici, tal vegada el sentiment d'Ibsen després de l'estrena
d'”Espectres”: <<El home més fort del món és
el qui està més sol>>.
Retrat d'Henrik Ibsen.
Foto
Wikipedia
Henrik Ibsen va acabar aquesta
etapa amb el drama “L'ànec silvestre” del 1884. En aquesta
obra àdhuc sent realista va donar ja un pas cap a la seva tercera etapa,
el simbolisme. Aquest drama, aparentment, ja no és social sinó íntim
i en ell relata si és possible a l'home regenerar-se; però estenent
el simbolisme, aquest ànec silvestre ferit que s'aferra al fang del fons
del llac per a morir, bé podria ser una societat que es nega a escoltar
la veritat, que seria la seva salvació, i s'aferra a la seva mentida. El
seu personatge el Dr. Redling dirà a manera de conclusió: <<La
vida podria ser bastant agradable si no truquessin a la porta aquests creditors
reclamant el compliment dels ideals a pobres homes com nosaltres>>. El tema
de l'honestedat reapareix en “L'ànec silvestre” però
es tracta aquesta vegada d'una veritat despietada, que destrueix la vida d'una
família. La veritat, sembla dir llavors Ibsen, és una droga que,
malament administrada, té efectes letals. De les destinacions dels seus
personatges, que són gent comuna i corrent, va desprendre conclusions d'una
sinceritat brutal, però també de gran subtilesa i, per moments,
de bellesa poètica, obligant al seu públic a qüestionar les
bases morals de la seva existència.
Henrik Ibsen fotografiat per Gustav Borgen
Foto Wikipedia
La tercera
etapa dramàtica d'Ibsen és simbolista, en la que va predominar un
sentit metafòric. Són obres significatives d'aquesta etapa: “La
casa de Rosmer” del 1886 “, La dama del mar” del 1888 y “Hedda
Gabler” del 1890 que retrata les relacions d'una dona voluntariosa amb els
qui l'envolten i les conseqüències que segueixen a la seva renúncia
al desig de viure. L'acció es desenvolupa en una vila de Cristiania. Hedda
Gabler, l'aristocràtica filla del capità Gabler, té 29 anys
i acaba de contreure matrimoni amb un home a qui no estima. L'obra mostra com
un matrimoni torna d'un viatge que se suposa era la lluna de mel, però
que no ho ha set. La tia de Tesman, Juliane, els fa una petita visita, on els
comunica els immensos esforços econòmics que generosament diposita
en ells. Tesman té l'esperança de ser nomenat catedràtic
molt aviat. Després de la marxa de la tia, apareix en escena Thea (Mrs.
Elvsted), una antiga companya d'institut d'Hedda; que ha abandonat al seu espòs
pel ex-alcohòlic Løvborg, també escriptor i llunyà
amic íntim d'Hedda. Aquesta li sostreu a Thea la informació que
vol, jugant amb ella com amb un ratolí espantat. Thea reconeix que Hedda
sempre li ha fet por. Més tard apareix el jutge Brack, que intenta sense
èxit convertir-se en l'amant d'Hedda. Finalment fa la seva aparició
l'ex-alcohòlic Løvborg, qui ha escrit un llibre reeixit però
que té encara, en edició manuscrita un altre veritablement genial.
Li diu a més a Tesman que va a optar també per la plaça de
catedràtic que, al principi, estava ja atorgada a Tesman. No obstant això,
li diu que no es preocupi, que no té cap intenció de prendre-se-la.
Llavors parla amb Hedda i es revela l'antiga amistat que els unia. I Hedda, de
nou, li treu a l'escriptor la informació que va desitjant, mentre es mofa
parcialment de la seva recent adquirida sobrietat. Løvborg, Jørgen
Tesman i Brack se'n van a una festa que l'últim organitza: Løvborg
està borratxo i perd el llibre, Jørgen el troba i se l'en duu a
casa seva, on li diu a Hedda que es tracta d'un llibre genial i increïble.
Afegeix que és una sort que l'hagi trobat, doncs Løvborg no té
cap més còpia; però llavors l'informen que la seva tia està
agonitzant, i ha de marxar-se precipitadament. Hedda guarda el llibre en la prestatgeria.
Arriba llavors Løvborg donant mostres de desesperació i afirma haver
destruït, ell mateix, el seu propi llibre. Havent begut de nou, sense obra
ja que publicar, i bastant alterat, Hedda li brinda la idea d'un bell suïcidi,
doncs vol que es tiri un tir "de manera bella". Løvborg marxa
amb una de les pistoles d'Hedda; o, més bé, del pare mort d'aquesta,
el general Gabler. Després Hedda es dirigeix a la prestatgeria i decideix
amb summe plaure cremar el llibre a l'estufa, mentre diu: <<Ara cremo al
teu fill!, Thea! Tu! La del pèl arrissat! El fill teu i d'Ejlert Løvborg!
Ara el cremo! Ara cremo al nen!>>. En en últim acte, Løvborg
mor després de rebre un tir accidental en un prostíbul i Brack,
que sap d'on procedeix la pistola, empra aquest coneixement amb la finalitat de
pressionar a Hedda per a convertir-se en el seu amant. Thea i Tesman es troben
per a reconstruir el manuscrit de Løvborg a partir de les notes que Thea
ha conservat. Quan Hedda comprèn que està en les arpes del Jutge
Brack, atrapada i sense sortida, se suïcida amb l'altra pistola del general.
El 1915 Margarida Xirgu va representar “Hedda Gabler”, un Hamlet femella . El 1892, Henrik
Ibsen va estrenar el drama “El mestre constructor (o contractista)”.
Retrat d'Henrik Ibsen
Foto
All Art
El 1891,
als 63 anys d'edat, va regressar definitivament a Noruega, després d'un
exili de vint-i-set anys per Itàlia i Alemanya. El 1894 va estrenar “El
nen Eyolf” i el 1895 va fixar la seva residència a Cristiania. El
1896 Ibsen va estrenar el seu drama “Juan Gabriel Borkman” i el 1898
Cristiania, Copenhaguen i Estocolm (les tres capitals escandinaves) van celebrar
solemnement el setantè aniversari d'Ibsen. El 1899 Henrik Ibsen va estrenar
“Al despertar de la nostra mort” que va denominar epíleg dramàtic
i el 1900 va sofrir un primer atac d'apoplexia al que li van succeir altres que
van anar minant la seva salut física i mental, fins a deixar-lo postrat
al llit, totalment paralític. Va morir el 23 de maig de 1906, als 78 anys
d'edat, a Cristiania, actual Oslo, i va ser enterrat amb honors de cap d'Estat.
Henrik Ibsen és considerat el més important dramaturg noruec
i un dels renovadors del teatre universal, així com un dels autors que
més han influït en la dramatúrgia moderna i el pare del drama
realista modern per les seves obres que aborden problemes psicològics i
socials, antecedent del teatre simbòlic. El teatre del segle XX és
el seu deutor. En la seva època, les seves obres van ser considerades escandaloses
per una societat dominada pels valors victorians, al qüestionar el model
de família i de societat dominants. Les seves obres no han perdut vigència
i és un dels autors no contemporanis més representat en l'actualitat.
El públic s'identifica amb els personatges d'Ibsen i els reconeix com autèntics
i propers. Les seves obres assenyalen el final del melodrama, excessivament romàntic
i artificial, tan popular en el segle XIX. Un dels màxims defensors del
teatre d'Ibsen, va ser el premio Nobel Bernard Shaw. Del seu teatre, va
dir que és el màxim representant de l'obra “ben feta”,
referint-se a l'obra ben construïda, on personatges i trama són versemblants,
perfectament creïbles, pel que a l'espectador li és fàcil identificar-se
amb ells. Per altra banda el teatre d'Ibsen va influir enormement en altres autors
del seu temps, en els llavors joves Strindberg i Chejov.
Alguns
texts han estat extrets de “Henrik Ibsen”: Wikipedia i Biografías
y Vidas.
