Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

150. GOETHE

 

Johann Wolfgang von Goethe va néixer el 28 d'agost de 1749, a Frankfurt am Main, Hesse, Alemanya, va ser poeta, novel·lista, dramaturg i científic.

Era fill de Johann Caspar Goethe, advocat i conseller imperial que es va retirar de la vida pública i va educar ell mateix als seus fills sota la màxima de no perdre el temps en lo més mínim, i de Katharina Elisabeth Textor, filla d'un antic burgmestre de Frankfurt. Aquestes vinculacions familiars el van posar en contacte des del principi amb el patriciat urbà i la vida política. D'intel·ligència superdotada, i proveït d'una enorme i malaltissa curiositat, va fer pràcticament de tot i va arribar a acumular una omnímoda o completa cultura. Primerament va estudiar llengües, encara que les seves inclinacions van anar per l'art i mai, al llarg de tota la seva vida, va deixar de conrear el dibuix; al mateix temps que escrivia els seus primers poemes a més d'interessar-se per altres branques del coneixement com: la geologia, la química, la medicina i, la literatura incentivat per la seva mare. Els seus inicis s'emmarquen dintre d'un lirisme idealista i romàntic, plasmat en les seves "cançons” (“lieder") de gran factura harmònica i al·lusions populars.

Goethe va estudiar Dret a Leipzig el 1765, allí va conèixer els escrits de Winckelmann sobre l'art i la cultura gregues. El 1767 va estrenar la seva primera comèdia en vers i en un acte “Capritx d'enamorats” (“Die laune des verliebten”) un homenatge a l'estimada de torn i el 1768 va estrenar el drama en vers “Els còmplices” (“Die mitschuldigen”), però una greu malaltia el va obligar-lo a deixar els estudis de Dret a Leipzig i tornar a Frankfurt. Katharina von Klettenberg, amiga de la seva mare i membre del moviment de reforma luterà conegut com pietisme, el va cuidar i el va introduir en el misticisme pietista, que posava el seu èmfasi en el sentiment dintre de la confessió protestant. Goethe en aquesta època va estudiar filosofia ocultista, astrologia i alquímia i va compondre poemes.

Va reprendre els estudis el 1770 a Estrasburg i els va concloure a l'any següent, aconseguint la llicenciatura en lleis i durant els següents quatre anys va practicar com advocat amb el seu pare. A més va aprofundir en els estudis de música, art, anatomia i química. Els anys a Estrasburg van ser molt importants per a ell: va conèixer a Friederike Brion la filla d'un pastor religiós de la ciutat de Sesenheim, que li va inspirar més tard la majoria dels seus personatges femenins incloent el de Gretchen en el seu drama poètic “Faust”; i va travar amistat amb el teòleg i teòric de l'art i la literatura Johann Gottfried von Herder. Herder el va introduir a la poesia popular alemanya, li va descobrir l'univers de Shakespeare, el va alliberar definitivament del neoclassicisme francès que prevalia a l'Alemanya de l'època incloses les tres unitats dramàtiques -lloc, temps i espai- que l'escola teatral francesa havia adoptat de l'antic teatre grec, i el va dur a desconfiar de la raó de l'Aufklärung alemanya. Va col·laborar amb Herder i altres intel·lectuals, el 1772 en la redacció del manifest del moviment ”Tempestat i Ímpetu” (“Sturm und Drang”), considerat el precursor del romanticisme a Alemanya, elaborant el pamflet “Sobre l'estil i l'art alemany”. Es tractava d'un grup juvenil i intel·lectual que presentava, com programa, per una banda la revisió de la literatura medieval germànica, per a incorporar-la a les lletres vigents, i d'altra part la inclinació a la gran revolució del sentiment, el romanticisme. A “Sobre l'estil i l'art alemany” es va reivindicar amb dos assajos la poesia de James MacPherson (Ossian) i la de William Shakespeare, en que les seves obres les unitats clàssiques se substitueixen pel plaer de l'expressió directa de les emocions. Goethe va entaular amistat també amb l'escriptor Christoph Martin Wieland.

El 1773 va estrenar el drama “Godofred de Berlichingen” (“Götz von Berlichingen mit der eisernen hand“) amb 24 anys. L'obra, de temàtica històrica i inspirada en les obres de Shakespeare, és una adaptació de la història d'un cavaller alemany que es va fer bandit en el segle XVI. Va ser una obra revolucionària, en la que l'heroi, cavaller del cinquecentto, s'atreveix a enfrontar-se a l'emperador i a la mateixa església en la primera  part del segle XVI. “Godofred de Berlichingen” va tenir enormes conseqüències en la història literària alemanya, preconitzant així la juvenil rebel·lia de Schiller qui posteriorment escriuria “Els bandits”. Goethe va abandonar definitivament l'estil rococó dels seus començaments i va escriure diverses obres que iniciaven una nova poètica, entre elles “Cançons de Sesenheim” ("Lieder von Sesenheim"), poesies líriques de to senzill i espontani, i “Sobre l'arquitectura alemanya” ("Auf der deutschen architektur”), himne en prosa dedicat a l'arquitecte de la catedral d'Estrasburg i que va inaugurar el culte al geni.

Goethe el 1774 va publicar la seva novel·la, en part epistolar, “Werther” o “Les desventures del jove Werther” (“Die leiden des jungen Werthers”) concebuda ja a mitjans de 1772 al traslladar-se a Wetzlar, seu del Tribunal Imperial, com practicant d'advocat del seu tribunal i al enamorar-se de la inspiradora del personatge de Carlota: Charlotte Buff, la novia i promesa del seu col·lega, per aquesta època també jurista practicant Johann Christian Kestner. Concomitantment, un jove jurista turmentat per un amor no correspost, es va suïcidar utilitzant una pistola deixada per Kestner. Aquests dramàtics fets van fer que Goethe abandonés finalment Wetzlar. “Les desventures del jove Werther” va tenir un èxit tan gran i va representar tan bé en la figura del protagonista, el desencantament de les joves generacions, que va suscitar una epidèmia de suïcidis adolescents en el país i va constituir la novel·la paradigmàtica del nou moviment que estava naixent a Alemanya, el romanticisme. Va apuntar ja les claus que es van repetir en el romanticisme alemany, com el culte a: la naturalesa, l'apassionament, la recerca d'una vida ideal encara que indefinida,... La trama és molt senzilla: Werther, un jove apassionat i sentimental, abandona la seva ciutat per a retirar-se a un poblet, on viu tranquil, dedicat a la pintura i a la lectura. En un ball coneix a Lotte, que ja està compromesa amb Albert. Ballen junts i Werther s'enamora d'ella perdudament inclús sabent que ella està ja promesa a Albert, que es troba de viatge. Albert representa l'ordre, la fredor, la classe social alta de l'època. Aprofitant l'absència d'aquest, Werther visita amb freqüència a la jove. Quan Albert torna, trava amistat amb Werther. Aquest, tot i dubtant dels sentiments de Werther, li permet continuar veient a Lotte. L'amor que sent Werther va en augment cada dia que passa, i s'acreix molt més quan endevina que Lotte, arrossegada per la força de la seva passió, se sent atreta també cap a ell. Werther decideix que algun dels tres ha de morir, i aquest serà ell. Visita a Lotte el diumenge abans de la nit de Nadal. Lotte li demana que li llegeixi la seva traducció d'Ossian i es posen a plorar perquè veuen el seu propi infortuni en el destí d'aquests nobles herois. Llavors és quan Werther, desesperat, s'atreveix a besar a Lotte i s'acomiaden amb un: <<Adéu per a sempre!>>. Lotte intueix la idea de Werther. Aquest, mana al criat per a demanar deixades les pistoles d'Albert per al seu viatge, que Lotte li lliura tremolant. Werther és suïcida i és descobert pel seu criat, qui avisa al metge i a Albert. A l'assabentar-se de la desgràcia, Lotte es desmaia. Expira a les dotze del migdia. Aquesta obra va ser la primera novel·la representativa de la literatura alemanya moderna i es va convertir en el model de moltíssimes narracions del "entusiasme", el resultat fatal d'un gust pels absoluts, ja sigui en amor, art o pensament, que es van escriure a imitació seva a Alemanya, França i pertot arreu.

El 1774 també va publicar el drama amorós, la tragèdia en cinc actes “Clavijo” (“Clavigo”) inspirada en “les Memòries de Beaumarchais”, en les que l'escriptor francès va relatar el seu enfrontament amb l'il·lustrat José Clavijo i Fajardo a la cort de Madrid. José Clavijo, nascut a Lanzarote el 1726, fundador del setmanari “El Pensador”, publicista, traductor i escriptor, va treballar en el que seria després el Museu d'Història Natural a Madrid. Va combatre incansablement contra els vells tòpics espanyols i se'l va acusar d'anticlerical per la seva oposició als autes sacramentals, a la desaparició dels quals va contribuir. Va ser oficial de l'Arxiu del Regne, va prometre matrimoni a Lisette, germana de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais, futur autor de "Les noces de Fígaro” i “El barber de Sevilla” i no va complir la seva paraula. Clavijo se'n va anar diverses vegades al llit amb Lisette. Allí li va prometre en dues ocasions que es casarien tan aviat rebés l'ocupació d'oficial de l'Arxiu de l'Estat. No obstant això, el 1763, va rebre el càrrec i es va negar a passar per l'altar, amb gran disgust del seu amant. Va esclatar un escàndol que el francès va utilitzar personal i políticament al seu favor. Beaumarchais va haver de tornar al seu país, al rebutjar una generosa oferta real d'una ocupació a Louisiana, relacionat amb uns canaris que anaven a ser embarcats amb aquesta destinació. Lisette també va regressar a França i no va voler casar-se amb un amic de la seva família. Va ingressar en el convent de les Dames de la Croix, a Róye, al nord de París, prop d'Amiens. Aquí finalitza la història romàntica i comença la literària, no menys real: Pierre Augustine Caron de Beaumarchais no va aguantar la temptació de publicar la seva gran aventura espanyola. Quan ja tot el món s'havia oblidat a Madrid del succeït i encara ningú s'havia assabentat a París, Beaumarchais va estrenar a principis de 1767 “Eugénie”, una obra teatral en la que va narrar el succeït a Madrid. Clavijo apareixia com el comte de Clarendon i Lissete com Eugénie. Ell, dolentíssim i ella, boníssima. A més Beaumarchais va acabar per escriure un resum del seu viatge a Espanya i no va resistir la temptació de publicar-lo. Es tracta d'una descripció amb un al·legat permanent contra Clavijo, on el narrador és un llest llestíssim i el seu enemic un dolent dolentíssim. El va titular “Fragment del meu viatge a Espanya” i es va imprimir el 1774. La seva disculpa per a la publicació d'una història tan íntima de la seva família, va ser que algú li va remetre una carta anònima on es deixava en molt mal lloc el nom familiar i que aviat tota França quedaria malament informada de l'assumpte si no sortia algú al pas esclarint-ho. Així que no va tenir altra alternativa que redactar aquest llibret per a donar a conèixer el succeït des del seu punt de vista, naturalment. I va donar en el clau: les edicions es van multiplicar i les dames europees es van solidaritzar amb Lisette, tant com els nois ho feien amb Werther. No obstant això, la germana de l'autor no es va atrevir a treure el cap del convent, sufocada més pel seu parent que per Clavijo. Com el món és un mocador, un d'aquests llibrets va anar a parar a les mans d'un jovenet alemany, que es deia Johann Wolfgang von Goethe. El mateix dia que el va rebre, el va dur a la seva tertúlia i el va llegir en veu alta. No van faltar els riures, els aplaudiments i els comentaris:

<<Si jo fora el teu amant, en lloc de la teva parella -li va dir el seu amor de torn-, et suplicaria que convertissis aquesta memòria en un drama. I crec que fins i tot et quedaria bé>>.

<<Estimada i parella -va contestar Goethe- poden estar unides en la mateixa persona, estimada. Dintre de vuit dies et llegiré aquest drama que em demanes>>.

Goethe aquesta nit va donar un llarg rodeig per a arribar a casa seva, però quan va entrar-hi ja tenia en el cap la trama d'una obra que, naturalment, es diria “Clavijo”. Als vuit dies, es va presentar a la tertúlia i va llegir la peça, deixant estupefactes als seus amics que és, al cap i a la fi, la meta de tot el qui escriu. Com ho va assolir? <<Autoritzat pel nostre pare Shakespeare -va escriure Goethe uns anys després-, ni per un moment vaig sentir escrúpols per a traduir al peu de la lletra l'escena fonamental i l'exposició dramàtica pròpiament dita. Per acabar aviat, vaig prendre el desenllaç d'una balada anglesa, i així, la vaig despatxar abans que arribés el divendres. Se'm concedirà que la lectura produeix molt bon efecte>>.
 
Encara que matar a la novia de Clavijo sembla que va ser anar massa lluny. Hagués bastat amb ficar-la en un convent. Així no tindria Beaumarchais, el germà de la difunta, l'obligació de travessar amb la seva espasa el pit del penedit Clavijo, a la meitat del enterrament. El drama és salvat pel seu final ditxós: el canari agonitzant li diu al seu impossible cunyat que el perdona i aquest li retorna el compliment, mentre embeina la seva espasa. Si “Clavijo” ha seguit contant amb l'afecte del públic i el respecte de la crítica és perquè en aquest drama juvenil -que alguns han denominat tragèdia burgesa- Goethe va posar molt de si mateix: dels seus anhels, dels seus estrips sentimentals, dels seus dubtes i de les seves ambicions intel·lectuals. Pel primer centenari de la mort de Goethe, el 22 de març de 1932 la Compañía Dramática de Margarita Xirgu, amb Margarida com protagonista, li va retre homenatge amb una representació de "Clavijo". Abans de la funció, Fernando de los Ríos, gran coneixedor de Goethe, va dissertar sobre la seva obra i després de l'escenificació de "Clavijo", Margarida Xirgu va recitar al poeta en castellà i en català.

 



Retrat del jove Goethe.

Foto Word Press

L'estrena del drama en cinc actes i set quadres “Clavijo” traduïda per Ramón Mª Tenreiro, i amb decorats i figurins de vestuari de Salvador Bartolozzi es va fer al Teatro Español de Madrid, amb Margarida Xirgu en el paper de María de Beaumarchais, Alfonso Muñoz en el de Clavijo i Pedro López Lagar en el de Caron de Beaumarchais. A la trama de l'obra, Clavijo, cavaller espanyol, abandona a la seva promesa María, dies abans de les seves noces; pel que el germà d'aquesta, Caron de Beaumarchais, decideix venjar l'afront. Clavijo, després de prometre una rectificació, intenta empresonar al seu cunyat, mentre María mor de tisi. Davant del cadàver de la jove es baten Clavijo i Beaumarchais, morint el primer, desesperat i penedit, als peus de la noia.

 

Representació de “Clavijo”  per la Compañía Dramática de Margarita Xirgu, el 1932.

Foto  llibre “Rivas Cherif, Margarita Xirgu y el teatro de la II República”

 

El 1774, encara a Frankfurt, Goethe va anunciar el seu compromís matrimonial amb Lili  Schönemann, la filla d'un banquer de Frankfurt, encara que va trencar el festeig a la tardor de 1775, a causa de les incompatibilitats socials i de l'estil de vida de les respectives famílies. Aquest mateix any va publicar el drama “Stella”, mentre intentava obrir a Frankfurt, amb poca fortuna, un bufet d'advocat per el que no va dubtar en acceptar la invitació a la cort de Weimar del duc Carles August, hereu del ducat de Sajonia-Weimar, i va marxar cap a allà, a la seva capital, pràcticament fugint de dues coses, de l'advocacia i del seu compromís sentimental. Va entrar, doncs, al servei de l'hereu Carles August i va fixar la seva residència a Weimar ja fins a la seva mort. Les tasques que aquest li va encomanar li van fer abandonar pràcticament la literatura durant gairebé deu anys. Allí Anna Amalia, mare de Carles August, que havia començat a crear un cercle d'intel·lectuals amb el preceptor del seu fill, Wieland, el va ampliar a l'incloure en ell a Goethe i posteriorment a Herder i Friedrich von Schiller; fugaçment van passar també per allí Jakob Michael Reinhold Lenz i Friedrich Maximilian Klinger. Des de llavors el refugi de Goethe va ser la naturalesa, en la qual es van inspirar molts dels seus poemes lírics, com “En el llac” (“Auf dem see”).

Per altra banda, va seguir aprofundint en l'estudi del teatre de William Shakespeare i de Pedro Calderón de la Barca, en que algunes de les seves obres (per exemple la comèdia dramàtica composta el 1629 “El príncep constant”) va fer representar amb èxit, com encarregat del Teatre en la Cort de Weimar. Les lectures teatrals d'aquests autors van ampliar notablement els horitzons del seu esperit. Li va dominar a demés l'entusiasme davant la falsa poesia cèltica d'Ossian i va escriure un famós monòleg del gran déu del romanticisme, “Prometeu” (“Prometeus”) que va personificar el geni rebel dels creadors i del que es va sentir justament orgullós.

Goethe va passar de ser conseller secret de legació el 1776 a conseller privat el 1779 i finalment es va convertir en una espècie de ministre suprem. El 1782 va ser afegida la partícula von al seu cognom pel mateix duc Carles August, malgrat les protestes de la noblesa al formar part de la cort, amb el càrrec de ministre de Finances. Va ingressar en la maçoneria el 11 de febrer de 1783, encara que segons l'escriptor maçó Lorenzo Frau Abrines, la data del seu ingrés va ser anterior, el 23 de juny de 1780, dintre de l'efímera lògia Amalia, que va abatre columnes dos anys després. Va iniciar, també en aquesta època, les seves investigacions científiques en mineralogia, geologia, química i osteologia, disciplina aquesta última en que va descobrir l'os intermaxilar al març de 1784, l'existència del qual va demostrar comú a tots els vertebrats i que va posar una de les primeres pedres en la teoria de l'evolució de l'home, encara que en això se li va avançar per molt poc un anatomista francès, el que li va suposar una gran frustració.

Les cartes de Goethe a Charlotte von Stein, esposa d'un oficial de la cort de Weimar i dona de gran encant i talent, donen fe d'aquesta època de la seva vida, embolicat en tot tipus d'encàrrecs i gestions per a reformar el molt petit i humil estat de Weimar. L'activitat política de Goethe i la seva amistat amb Charlotte von Stein, van influir en una nova evolució literària que el va dur a escriure obres més clàssiques i serenes, abandonant els postulats individualistes i romàntics del “Sturm und Drang”. Gràcies a Goethe, Weimar es va convertir en l'autèntic centre cultural d'Alemanya; allí va compondre poemes inspirats per Charlotte, entre els quals es troben la lírica “Cançó nocturna del caminant” (“Wandrers nachtlied") i la balada “El rei dels elfs” ("Der könig der elfen").  

 


Goethe al camp de Roma, el 1786. Oli pintat per Johann Heinrich Wilhelm Tischbein.

Foto Wikipedia

 

El 1787 va escriure una primera versió del drama en prosa, del que ja havia fet anteriorment una versió en vers iàmbic, “Ifigènia a Táuride” (“Iphigenie auf Tauris”) de gran influència grega, que després rescribiria en vers. A continuació va començar la redacció de les seves obres més ambicioses, com “Egmont”, obra en la que, al costat d'una trama sentimental i amorosa, s'enalteixen la llibertat i la justícia; i el drama poètic “Faust” que va revisar a fons després de la profunda impressió que va rebre en el seu transcendental viatge a Itàlia, que va durar des de 1786 fins a 1788, i que li va fer canviar la seva desequilibrada estètica romàntica per l'equilibri clàssic. El viatge va començar a Venècia, on va compondre els seus “Epigrames venecians” (“Venezianische epigramme”) acabats el 1790 i entre els quals hi ha algunes meditacions profundes sobre la contemporània Revolució francesa o el significat de la vida i de la cultura. La postura política de Goethe va ser, no obstant això, conservadora: <<Prefereixo la injustícia al desordre>> va escriure. Això li va suposar alguns recels per part d'altres artistes als qui no els importava gens ni mica no reconèixer el seu context social, com per exemple Beethoven. El viatge a Espanya i més tard a Itàlia va assortir l'efecte de canviar la mentalitat de Goethe cap a un més profund classicisme, allunyat del romanticisme radical que agradava de l'exotisme dels paisatges i dels pobles allunyats culturalment. Goethe va renegar de l'estètica del romanticisme i es va identificar amb l'equilibri clàssic grecollatí, el que va posar fi a la seva turmentosa vida interior. Va ser aquesta la revelació del classicisme, veritable arrel amb la que podia identificar-se la cultura alemanya. El viatge per Itàlia va acabar a Roma, on va estudiar la cultura grecollatina a fons, després d'un curt viatge per Nàpols i Sicília. D'aquesta època és el seu poemari “Elegies romanes” (“Römische elegien”) acabades el 1790 i que Schiller va publicar en el seu diari el 1795. Se sol qualificar aquesta etapa de Goethe com de clàssica, si bé cal destacar també la seva correspondència amb el moviment realista burgès.

Al seu retorn a Weimar el 1788, va trobar una gran oposició a la seva nova estètica; és més, es va formar un cert escàndol quan va arribar a divulgar-se que des d'aquest mateix any vivia amancebat amb una joveneta, Christiane Vulpius (1765-1816), que li va donar a l'any següent un fill, Julius August Walther von Goethe (1789-1830). En aquella època de desconeixement, quatre avortaments successius posteriors els van induir a creure que entre ambdós havia incompatibilitat de grups sanguinis. Goethe no va legitimar al seu únic fill fins a l'any 1800. El 1789 va estrenar el drama “La selva negra” ("Der schwarze dschungel") i el 1790 el drama “Torquat Tasso” (“Torquato Tasso”) de clara influència grega.

La millor obra dramàtica de Goethe és sens dubte el “Faust”, que ha passat a ser una obra clàssica de la literatura universal. La primera versió del drama original “Faust” (“Urfaust), va estar ja acabada el 1773. Però Goethe la va seguir retocant fins a 1790 que la va convertir en “Faust. Un fragment” (”Faust. Ein Fragment”); a l'abril de 1806 la va completar, però les guerres napoleòniques van demorar dos anys la seva publicació fins a 1808; la segona part solament seria publicada fins a 1833, un any després de la seva defunció. Va ser doncs una obra en la que va treballar gairebé tota la seva existència, a l'haver-la començat el 1773 i que, paradoxalment, es va convertir en pòstuma. La primera part d'aquesta complexa tragèdia s'articula entorn de dos centres fonamentals; el primer és la història de com Faust, fatigat de la vida i decebut de la ciència, fa un pacte amb el diable que li retorna la joventut a canvi de la seva ànima; el segon és la història d'amor entre Faust i Gretchen, que Mefistòfil manipula de manera que Faust arribi a l'homicidi -mata al germà de la seva estimada- i Gretchen tingui un embaràs indesitjat, que la condueix primer al infanticidi i després a ser executada per assassinar al seu fill. La història de Faust s'inspira, com moltes llegendes, en fets certs. Va existir un tal Johann Faust que va néixer cap a 1490 en el sud d'Alemanya i es va doctorar a la Universitat d'Heidelberg el 1509. Després de deixar la universitat, va emprendre una vida d'aventures marcada per una fugida constant a causa de les múltiples acusacions de bruixeria que se li van fer, deixant una biblioteca que incloïa llibres de medicina, matemàtiques i màgia negra. Aquesta pintoresca vida va donar origen a una llegenda popular, aprofitada per autors de peces de titelles i marionetes, i va servir a més per a inspirar llegendes populars. El primer llibre sobre aquest mite es va editar el 1587 per part de Johannes Spiess, qui, en el seu pròleg, va advertir que havia omès referir fórmules màgiques per a evitar que quins tinguessin el llibre fossin acusats de bruixeria. Altres llibres i llibrets teatrals van tractar el tema del pacte amb el diable per a assolir el domini sobre la naturalesa, en el teatre de titelles dels segles XVI i XVII, la història es tancava sempre amb els dimonis duent-se a Faust però Goethe va alterar aquest argument fent que se salvés Gretchen al final de la primera part, anticipant la salvació de Faust al terme de la segona, quan els dimonis que volen dur-se la seva ànima han de retirar-se davant l'arribada d'una legió d'àngels. A més Goethe va canviar l'impuls que mou a Faust: el desig que l'acostava a la bruixeria no és cobdícia, maldat o vagància, sinó l'ànsia de saber, el desig de grandesa, de plenitud, de totalitat. En les dues versions del seu complex i grandiós “Faust” es troba l'últim mite o moralitat que va ser capaç d'engendrar la cultura europea, el de com la grandesa intel·lectual i la sed omnímoda de saber poden, no obstant això, engendrar la misèria moral i espiritual.

 



 Retrat de Goethe.

Foto Wikipedia

 

El 1790 va publicar els seus “Epigrames venecians” (“Venezianische epigramme”) iniciats el 1786 i el seu assaig “La metamorfosi de les plantes” (“Versuch die metamorphose der pflanzen zu erklären”) en el que presenta totes les estructures vegetals com variacions de la fulla, entesa com una estructura ideal. Goethe comença amb els cotilèdons, als qui considera fulles imperfectes. Aquests últims, sota la influència generativa i cada vegada més refinada de la saba, es metamorfosen en els sèpals, els pètals, els estamenis i els pistils. Tots els òrgans florals de les plantes són variacions d'una forma original d'on es deriven, per metamorfosi. D'aquesta manera, tots els òrgans vegetals es conceben com apèndixs idèntics, varietats d'un apèndix vegetal abstracte, que difereixen entre si per la seva forma i grau d'expansió. Les seves idees sobre les plantes, la morfologia i l'homologia animal, van ser desenvolupades per diversos naturalistes vuitcentistes, entre ells Charles Darwin. El pensament científic de Goethe, com el literari, és també molt original. Encara que sovint ha estat considerat com un dels representants més destacats de la “naturphilosophie” en realitat la seva producció científica se situa a cavall entre el romanticisme i el classicisme, desmarcant-se, per exemple, dels excessos especulatius de Schelling.

Goethe va publicar el 1792 el tractat “Aports a l'òptica” (“Beiträge zur optik”). El 1794, va entaular una fecunda amistat amb el dramaturg Friedrich von Schiller, amb anys de rica correspondència epistolar fins a la mort d'aquest el 1805, i de col·laboració entre ambdós, que van ser publicades en revistes i altres mitjans. Goethe va establir un gran llaç amistós amb Schiller, fins al punt que alguns passatges del “Faust” es van corregir sota suggeriment seu. Lo curiós del cas és que ambdós autors no es professaven al principi cap simpatia, i a pesar d'això, Goethe no va posar objecció a l'hora de proposar a Schillercom a catedràtic d'història a la Universitat de Jena. Posteriorment una copiosa correspondència entre ambdós arribaria a convertir-los en immillorables amics. Per aquesta època, les obligacions de Goethe amb el duc Carles August van cessar, tan sols va quedar a càrrec de la direcció del Teatre Ducal de Weimar fins a 1813 i es va dedicar gairebé completament a la literatura i a la redacció d'obres científiques. El 1795 Schiller va publicar el seu poemari “Elegies romanes” (“Römische elegien”) iniciades el 1787 i aquest mateix any, es va publicar la seva novel·la breu “Converses d'emigrats alemanys” ("Gespräche des deutschen emigrieren") en la que el seu pensament es trobava per complet imbuït de l'equilibri i harmonia del classicisme i veia l'ésser com una totalitat orgànica a partir de la filosofia de Kant. El 1796 Schiller també li va imprimir la novel·la “Els anys d'aprenentatge de Wilhem Meister” (“Wilhelm Meisters Lehrjahre”), que va ser una novel·la de formació que influiria notablement en la literatura alemanya posterior, i que Goethe va revisar el 1821 per a la seva definitiva publicació el 1829. El 1797 va publicar el seu poema “La novia de Corint” ("Die freundin von Corinth") i el 1798 la seva novel·la o idil·li èpic en vers “Hernàn i Dorotea” (“Hermann und Dorothea”) també imprès per Schiller. El 1799 va publicar el seu drama “La filla natural“ (“Die natürliche tochter”) de nou imbuït de l'equilibri i harmonia del classicisme.

 



 
 Retrat de Goethe.

Foto Word Press

 

La mort de Schiller el 1805 i una greu malaltia, van fer de Goethe un personatge cada vegada més tancat en si mateix i atent únicament a la seva obra. Amb Christiane Vulpius s'hi va casar el 1806 després d'una llarga vida de concubinat i potser per a fer callar a quins criticaven el seu estil de vida. Era una fosca amant -fosca a causa de la seva condició social-, amb la que ja havia tingut quatre fills dels quals van morir tots menys un. Àdhuc sent l'esposa oficial, escàs relleu va tenir en la seva vida i, per descomptat, mai es va convertir en heroïna de ficció. Entre el gran públic, els seus amors romàntics han contribuït a crear una llegenda que l'allunya una mica de l'autèntica realitat dels fets. Bé, si que les va tenir, i van ser amors decisoris i importantíssims per a Goethe la majoria de les vegades. Christiane va ser el seu ocult “repòs del guerrer”, mentre ell es dedicava a cortejar a les estimades ideals. Va morir, relativament jove, alcoholitzada, malaltia de la que també moriria August, l'únic fill de Goethe als 40 anys. L'honor de ser l'esposa de l'insigne poeta, mai la va eximir d'haver dut una existència mal vista per la societat de la seva època abans i després d'un matrimoni gens feliç. La llista de dones a la vida de Goethe és molt extensa, arribant fins i tot a la seva ancianitat, però d'entre totes destaquen: Friederike Brion, qui li serviria de model per a alguns dels seus personatges femenins, entre ells la Margarida de “Faust”; Charlotte Buff inspiradora de la Carlota del “Werther”, al convertir-se en el seu amor impossible -per cert, que escriure la novel·la li va servir a Goethe per a evitar el seu propi suïcidi-; Charlotte von Stein, el gran amor de la seva vida, set anys més gran que ell, casada, i mare de nombrosa prole; Bettina von Armin; i Ulrike von Lewetzon, la seva última passió amorosa a la vellesa i que es traduiria en la “Elegia denominada de Marienbad” (“Marienbader elegie”) publicada el 1823 i pertanyent a una trilogia poemàtica. La llista de dones a la vida de Goethe va ser molt extensa. Si a “Don Joan” l'amor és un accident, en Goethe el donjoanisme és un accident, el “Faust” i el “Werther” son un antidonjoan.

 


    “Wartburg amb un monjo i una monja” pintat per Goethe, el 14 de desembre de 1807.

Foto Wikipedia

 

El 1808 Goethe va publicar el seu drama “Faust, primera part”, obra que no parava de corregir i ampliar i de profund calat filosòfic. En ella el protagonista emprèn una recerca agònica i compromesa de la perfecció, mai assolida, que li procurarà el càstig. L'absolució final atorga, no obstant un punt d'optimisme. Aquest mateix any va tenir lloc un fet important a la seva vida, l'entrevista, a Erfurt, amb Napoleó I quan l'exèrcit francès ocupava part del territori prussià en el marc de les guerres napoleòniques. El 1809 va aparèixer la seva novel·la de maduresa “Les afinitats electives” (“Die wahlverwandtschaften”), obra psicològica sobre la vida conjugal i que es diu inspirada pel seu amor per a Minna Herzlieb. Goethe no va abandonar completament la seva pretensió de llaurar-se una carrera científica i el 1810 va publicar el seu assaig “Teoria dels colors” (“Zur farbenlehre”) en el que va intentar refutar, amb poca fortuna, la teoria dels colors de Newton. En el primer volum d'aquesta obra es troba la que és sens dubte la primera història comprensiva de la ciència. Mogut pels seus records, va iniciar el 1811 la seva obra més autobiogràfica, publicada en diversos lliuraments, “Poesia i veritat” ("Dichtung und wahrheit"), que abasta només fins a 1775 i acaba el 1831. En aquesta obra s'estén a comentar especialment la frase de Spinoza -en la que va trobar consol al desequilibri romàntic que l'embargava-: <<Qui bé estima a Déu, no ha d'exigir que Déu l'estimi a ell>>.
Goethe el 1816 va publicar el diari del seu viatge per Itàlia “Viatges italians” (“Italienische reise”) i el 1819 el seu poemari “Divan d'orient i occident” (“West-östlicher diwan”) on es deixa sentir una mica l'influx de la poesia oriental. El 1821 va revisar la novel·la “Els anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister” (“Wilhelm Meisters Lehrjahre”) i el 1822 va publicar el seu assaig “Campanya de França” (“Kampagne in Frankreich”) un relat d'experiències que va recollir en les batalles prussianes contra França, seguint al duc Carles August. Goethe va gaudir ja en vida, de fama, respecte, prestigi i admiració. Per això, van ser molts els joves de la seva època que el van voler conèixer en persona. Delacroix el va retratar en una litografia, el 1827, juntament amb 17 il·lustracions de “Faust”. Per altra banda, el seu secretari, Eckermann, anotava curosament les seves converses amb ell al llarg dels anys i va escriure el relat “Converses amb Goethe”, on apareixen reflectides les opinions que en els seus últims anys va sostenir sobre aquestes visites i també sobre tot lo diví i lo humà.

El 1829 va publicar, per fi, la seva novel·la “Els anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister” (“Wilhelm Meisters Lehrjahre”) i el 1830 Goethe va compondre un poema titulat “Per a la festa de Sant Joan” (“Für den heiliger Johann urlaub") en ocasió de celebrar-se el seu cinquantenari com membre de la maçoneria, encara que a causa de la seva avançada edat de 81 anys no va poder assistir a l'homenatge. A la seva condició de maçó i al seu pas per la maçoneria, així com a altres aficions que pel que sembla va conrear, se li atribueix influència en la seva obra, especialment en “Faust”. El 1832 va publicar el seu poema dramàtic “Faust, segona part” i el 1833 va aparèixer la segona part de la seva autobiografia “Poesia i veritat, part II” (“Dichtung und wahrheit”).

Goethe va morir a Weimar, Turíngia, a Alemanya el 22 de març de 1832, a l'edat de 82 anys. A més de poeta, novel·lista, dramaturg i científic va ser també jurista, botànic, zoòleg, dibuixant, pintor, físic, crític literari i filòsof. Es va relacionar amb l'alta aristocràcia i va conèixer a personatges notables, com Napoleó Bonaparte, Ludwig van Beethoven, Friedrich von Schiller i Arthur Schopenhauer. En paraules de George Eliot va ser: <<El més gran home de lletres alemany... i l'últim veritable home universal que va caminar sobre la terra>>. La seva obra, que abasta gèneres com la novel·la, la poesia lírica, el drama i fins i tot controvertits tractats científics, va deixar una profunda petjada en importants escriptors, compositors, pensadors i artistes posteriors, sent incalculable en la filosofia alemanya posterior i constant font d'inspiració per a tot tipus d'obres. La poesia de Goethe expressa una nova concepció de les relacions de la humanitat amb la naturalesa, la història i la societat; els seus drames i les seves novel·les reflecteixen un profund coneixement de la individualitat humana. El seu cognom dóna nom al Goethe-Institut, organisme encarregat de difondre la cultura alemanya a tot el món.





Monument a Goethe, després de la seva restauració el 2007, situat a la plaça Goethe de Frankfurt.

Foto Wikipedia

 

Alguns texts han estat extrets de “Goethe”: Wikipedia i Biografías y Vidas.

 

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos

 

 

tornar