Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

152. JAUME PAHISSA

 

Jaume Pahissa i Jo va néixer a Barcelona, el 7 d'octubre de 1880, va ser compositor, director d’orquestra i musicòleg.

Era fill del dibuixant, il·lustrador i paisatgista Jaume Pahissa i Laporta. Després d'haver fet estudis d'arquitectura -encaminat per Antoni Gaudí- i de ciències exactes a la Universitat de Barcelona, estudià piano amb Francesc Laporta i composició amb Enric Morera. El 1898 amb només 18 anys va compondre l'obra simfònica “Estudi simfònic”i el 1900 estrenà la obertura de l'obra simfònica “El combat”.Mogut per l'ambient modernista, molt aviat es va interessar per les obres líriques, l'opera i la música simfònica en general. Compongué il·lustracions musicals el 1901 per a “Èdip rei” de Sòfocles amb el Teatre Íntim d’Adrià Gual, per “Prometeu encadenat” el 1903 i estrenà l'obra simfònica “En les costes mediterrànies” i l'obra pianística “Sonata fantasia” el 1904. Va compondre  la música de cambra per orquestra de corda “Trio en sol” el 1905 i el 1906 la “Sonata” per a violí i piano, “Fugues” per a instruments de corda, “Peces líriques” per a piano, el poema simfónic “De sota terra els aires”, i les il·lustracions musicals per la comèdia lírica “La presó de Lleida”, una música de cambra per a piano i cançons, basada en la cançó popular homònima -amb text d'Adrià Gual- estrenada en el Teatre Principal de Barcelona en els Espectacles i Audicions Graner i de la que es van fer cent cinquanta representacions. Una versió d'aquesta obra escènica en forma d'òpera fou estrenada més tard al Liceu de Barcelona amb el nom de “La princesa Margarida” el1928, obra d'una forta influència wagneriana i més simfònica que no pas teatral.

 

                                        

                                       Retrat de joventut de Jaume Pahissa.

                                                   Foto Enciclopèdia Catalana

 

A finals de 1907 s'inicià el primer període del Teatre Íntim d'Adrià Gual, amb representacions d'obres franceses, angleses, italianes i alemanyes adaptades per Salvador Vilaregut i protagonitzades per Margarida Xirgu. En el tercer període s'estrenaren al Teatre Romea "La victòria dels filisteus" de Henry Arthur Jones el 31 de gener de 1908 amb la Xirgu en el paper d'Alma Suleny i, el 28 de febrer del mateix any "La campana submergida" de Gerhart Hauptmann il·lustrada musicalment per Jaume Pahissa. Les seves germanes, Maria Eulàlia i Anna Maria Pahissa i Jo, foren actrius teatrals i actuaren també en el Teatre Íntim d'Adrià Gual. Anna Maria destacà com bona actriu en “Terra baixa” de Guimerà.

 

El 1908 Jaume Pahissa compongué el  poema simfònic “El camí”, estrenat per l'Associació Musical de Barcelona el 1909 sota la direcció del propi compositor i el mateix any també estrenà el poema simfònic “De les profunditats a les altures”. El 1910 va compondre l'obra lírica “Canigó”, adaptació de l'obra de mossèn Cinto Verdaguer “Muntanyes del Canigó” i “Muntanyes regalades” feta per Josep Carner i prevista le seva estrena pel 3 de maig del 1910 a la plaça de braus de Figueres. La iniciativa partí d'un grup de figuerencs i la representació va ser preparada a consciència, amb la participació de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cos de ball, i per als decorats, s'anà a Sant Martí del Canigó, per tal de copiar fidelment el seu monestir i el seu paisatge. El periodista Josep Maria Bernils explicà el següent: «En la noche anterior al estreno, se levantó un temporal de tramontana destrozando el decorado y causando grandes desperfectos, que impidieron la representación señalada. Fue un desastre económico para los organizadores. Ante esta situación, Barcelona quiso hacerse con el honor de representar en la Ciudad Condal este poema, pero los figuerenses reaccionaron con gran espíritu y volvieron a organizarlo todo para el 12 de junio. Fueron unos días de tiempo inseguro, con cielo plomizo, pero se mantuvo sin llover y pudo llevarse a cabo la representación con un clamoroso éxito».

 

                             

                   Margarida Xirgu protagonitzant “La campana submergida”.

                                     Foto Institut Amatller d'Art Hispànic, Arxiu Mas.

 

 

Jaume Pahissa marxà a Brussel·les fins el 1911, on amplià els seus estudis musicals. El 1913 va estrenar, al Gran Teatre del Liceu, la seva primera òpera “Gala Placídia”, amb llibret basat en la tragèdia d'Àngel Guimerà. El 1916 va ser l'autor de la música de cambra “Escenes catalanes” i el 1917 va compondre l'obertura simfònica “El rabadà” i les músiques de cambra “Petites fugues a tres veus” i “Peces espirituals”. El 1919 va estrenar l'òpera “La morisca” amb llibret d'Eduardo Marquina.

El 1921 va estrenar les obres simfòniques “Simfonies” i una “Sinfonietta” per l'orquestra Pau Casals. El mateix any estrenà l'obra orquestral “Nit de somnis” en la que emprà per primera vegada el llenguatge que ell denominà intertonal. El 1923 va estrenar al Gran Teatre del Liceu l'òpera “Marianela” amb el llibret basat en una adaptació de l'obra de  Benito Pérez Galdós, que es va tornar a representar el 1946 al Teatro Colón de Buenos Aires. Va estrenar les obres orquestrals “Monodia” el 1925 i “Suite intertonal” el 1926 que el van col·locar en l'avantguarda espanyola dels anys 20. Aquestes dues obres es van estrenar en el Palau de la Música Catalana. Estan regides junt amb “Nit de somnis” pel sistema intertonal de la dissonància pura i es caracteritzen per una harmonia arriscada, plena d'efectes homofònics i cromàtics. Pahissa estava motivat pels avanços que arribaven d'Europa, va canviar la seva concepció harmònica i es va desviar cap a camins d'innovació i experimentació completament nous, iniciant la teoria sobre l'intertonalisme, que finalment no va acabar de desenvolupar. Les seves obres van evolucionar des del modernisme fins a tendències molt innovadores, desenvolupant una teoria de llenguatge musical pròpia abans que Schoenberg. La complexa i oculta coincidència entre la música de Pahissa i les noves tipologies de l'arquitectura moderna, es un fet que el caracteritza. Pahissa exercí la crítica musical a "La Publicitat" i a "Las Noticias" a partir de 1926. Com a crític i teòric musical, col·laborà en revistes, com ara "Catalunya Nova", "Revista de Catalunya", "Pèl & Ploma", "Vell i Nou", "Revista Catalana" i "Mirador", entre altres. Participà també a les tertúlies dels Quatre Gats.


La seva extensa producció conté obres simfòniques, òperes, música teatral, sardanes, música coral, música de cambra i peces per a piano. El 1928 va estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb una clara influència wagneriana, “La princesa Margarida” versió operística de la obra lírica “La presó de Lleida” amb llibret d'Adrià Gual
. Moltes de les seves composicions es van inspirar en el repertori popular català.

 

                                   

        Retrat de Jaume Pahissa del 1930 amb notes de “La princesa Margarida”.

                                                      Foto Google Images

 

Va ser professor de cultura i estètica musical al Conservatori del Liceu des del 1933. Del 1908 al 1935 escriví cançons, com “El vent de la tardor”, “Per un petó”, “Cançó de lladre”, “El bastó”, “Cançó de fada” i “La promesa”, entre altres. El 1935 va ocupar la plaça vacant de professor de composició a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, substituint a Enric Morera.

El 13 de desembre de 1935 a l'endemà de l'estrena de "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores" de Federico García Lorca protagonitzada per la Xirgu, Margarida va oferir un banquet als crítics catalans i castellans en el Restaurant Miramar a Montjuïc. El dissabte 14 de desembre Margarida, Federico i un grup d'admiradors del músic català, van visitar el sepulcre d'Isaac Albéniz, al Cementiri Nou de Montjuïc, amb motiu de la col·locació d'un monument. En el pla frontal, sota el rostre femení del monument, van quedar gravats els noms de: Margarida Xirgu, Teresa Cabarrús de Marshall, Federico García Lorca, Cipriano de Rivas Cherif, Jaume Pahissa, Frank Marshall, Rafael Moragas, Luis Góngora, Josep Arnall, Miquel Ortín, Francisco de A. Planas Doria, Circul Artístic, Antonio Torroella i Roberto Vasconcel. Rivas Cherif va llegir la "Oda a Albéniz" de Juan Ramón Jiménez, i García Lorca el sonet escrit per ell mateix "Epitafio a Isaac Albéniz". El 19 de desembre de 1935 García Lorca va donar una conferència musical a l'auditori del Casal del Metge, a la via Laietana de Barcelona. La conferència va ser titulada pel seu autor "Como canta una ciudad (Granada) de noviembre a noviembre" i per a acabar la conferència-concert Lorca va oferir la primícia dels poemes "Casidas" i "Gacelas", de la seva obra inèdita "Diván del Tamarit". A l'acabar l'acte, Lorca i un grup d'amics van anar al camerino de Margarida Xirgu al Principal Palace. L'actriu sentia no haver pogut assistir al recital i Federico li va dir: <<Apura, Margarita. Al terminar tú la función de esta noche, palabra que yo té recito íntegra la conferencia que acabo de dar, y contigo invito a toda la compañía, así como a cuantos quieran volverme a oír>>. Entre els que assistien a aquest diàleg estava Xavier Regàs. El seu pare era el propietari del Restaurant de l'Estació de França, on havia una gran sala graciosament dividida per vidrieres de colors de relleu, pintades pels millors artistes catalans del moment -Calsina, Humbert, Togores, Mompou, Serrano,...- i uns paravents decorats per Grau Sala, que havia fet la portada del programa de mà de "Doña Rosita la soltera". Xavier Regàs va oferir a Federico aquella espaiosa sala, on havia un piano, perquè repetís la seva conferència-musical. Al caient de la mitjanit van acudir a la cita, les manoles, les solterones, les ayoles, i altres hosts histriòniques. Al grup inicial s'havien sumat amics, coneguts i admiradors, una mica més de mig centenar de persones entre les quals es trobaven: Juan Tejedor, Carles Sindreu, Ignasi Agustí, Joan Alavedra, Grau Sala, Mario Verdaguer, Rafael Moragas, Josep Maria de Sagarra, Alexandre Vilalta, Joaquim Ventallò, Luis Góngora, Carles Soldevila, Carlos Mir Amorós, Joan Puig i Ferrater, Jaume Pahissa, Just Cabot, José María Delgado, Luis Elías, Mauricio Torras-Balari, Màrius Gifreda, Joan Tomàs, Llevarán i Reynals, Tomás Garcés, José María Planas, Joaquín Montaner,... Els Regàs van oferir un pica pica als assistents. Després de l'àgape, que va discórrer en una atmosfera jovial, Federico, al piano va transportar a l'improvisat auditori a aquella somiada Granada de la seva retinguda infantesa, que li va donar la seva llum i que li va obrir la vena del seu secret líric. Després va ser el gran pianista barceloní Alexandre Vilalta el que es va asseure al piano i va interpretar a Albéniz i a Falla. L'alegria es va fer sonora quan Josep Maria de Sagarra va començar a desgranar les seves poesies jocoses, en les que traçava enginyoses imatges que a Federico li feien esclatar aquell riure seu tan recordat pels seus amics. I en aquell caldejat ambient, el poeta català va decidir donar a conèixer la "Balada de Fray Rupert". Acompanyat de Rivas Cherif van anar a la seva casa de la Bonanova, per a recollir l'original. En la sala del Restaurant de l'Estació, uns paravents xinesos posaven una nota alegre i íntima. Darrere d'un d'ells es va ocultar Margarida Xirgu para donar-li to a la cèlebre vetllada anticlerical. Després d'una fugaç lectura, Margarida es va pujar a una cadira a manera de púlpit, i la va declamar amb tal vigor i tal tremolor que semblava estar recitant "Medea". Quan va acabar de recitar, Federico va agafar a l'actriu en braços i li va dir: <<Qué grande eres, Margarita!. Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca>>. Finalment García Lorca, Sagarra i Rivas Cherif van improvisar paròdies de discursos d'Eduardo Marquina que van fer tronxar-se de riure als assistents a l'acte, que es van acomiadar a l'alba.

 

Home prolífic i connectat a la cultura del seu temps, Jaume Pahissa es va relacionar amb les figures més rellevants de la cultura del seu temps, com Eugeni d’Ors, Josep Carner, Pau Casals, Francesc Pujols, Margarida Xirgu, Enric Granados, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Manolo Utrillo, entre molts d’altres.

 

El 1937, Jaume Pahissa va ser nombrat director de l'Escola Municipal de Música de Barcelona i escriví la música de la pel·lícula “Aurora de esperanza”, produïda per SIE Films (Sindicat de la Indústria de l’Espectacle). L’agost de 1937, cridat per a dirigir un concert a Buenos Aires, marxà amb tota la família a l’Argentina doncs era un republicà de soca-rel i intuïa clarament que la Guerra Civil s'acabaria amb la victòria del dictador Francisco Franco, instal·lànt-se definitivament a Buenos Aires on es va exiliar. Hi dirigí l'Orquestra Municipal, va escriure “Nocturn”, per a violoncel i piano, que va ser estrenat per Pau Casals en el Teatro Colón, dos ballets i molta música escènica. La seva principal preocupació a l'Argentina va ser aconseguir una estabilitat professional que li permetés, entre altres coses, divulgar la seva obra. El seu treball com director d'orquestra va fer possible aconseguir aquest objectiu. Durant aquests primers anys, va arribar a alternar en els programes dels concerts, obres pròpies juntament amb obres de Wagner, Beethoven i Borodin, entre altres, amb gran èxit d'acollida. Per altra banda, cal ressaltar que Pahissa va fer conèixer al públic argentí diversos ballets de caràcter català. De tota  aquesta època cal destacar la seva valuosa tasca pedagògica i musical, tasca que havia desenvolupat durant tota la seva vida, com crític, articulista i conferenciant i que va potenciar durant els seus anys a l'Argentina.

 

El 18 de desembre de 1937 es va estrenar  en el Teatre Smart de Buenos Aires “Cantata en la tomba de García Lorca” d'Alfonso Reyes, ambaixador de Mèxic a Buenos Aires, interpretada per Margarida Xirgu i amb música de Jaume Pahissa. Les actrius i actors principals van ser: Margarida Xirgu en el paper de la Mare, Alberto Contreras en el paper del Pare, Isabel Pradas en el de la Germana i Amelia de la Torre en el de la Núvia.


     

                               Margarida Xirgu i Jaume Pahissa, el 1937.

                                               Foto: Web J. Pahissa

 

Iniciava el poema la veu greu del Pare, que recordava el drama d'aquesta mort que sempre ens semblarà incomprensible. Seguia, aguda, amb planyi tendre, la veu de la Germana, que demana a les flors el seu tribut, interrompuda apassionada, vehement, per la veu de la Núvia, que reclamava l'homenatge de les flors i els fruits de "Amèrica, túmul vegetal, turó d'aromes". Forta i brusca, la múltiple veu de la guàrdia trencava el cant d'amor amb l'amenaça. Recordava que havia alguna cosa més que la pena, la immensa pena d'Espanya i del món davant la mort del poeta genial. I, entre totes, la veu de la Mare que penetrava en la ment i en el cor, amb la seva agra protesta i el seu indicible desconsol, reclamant la sang vessada, aquesta secreta sang que va mollar un dia la terra de Granada i va deixar per a sempre sec el "clavell trencat" de que la ciutat tan sols va poder ufanar-se..., el temps que dura una rosa. De sobte, un crit al uníson que tanca la Cantata, crits barrejats de desesperació, de sorpresa i de premonició.


 

               Estrena de "Cantata en la tumba de Federico García Lorca".

                  D'esquerra a dreta: Jaume Pahissa, Margarida Xirgu i Alfonso Reyes.                                                     Buenos Aires, 1937.

                                               Foto: La Vanguardia Española

 

Jaume Pahissa va comprendre que aquest poema reclamava la seva música. Va posar en els llavis de les dones la veu feta cançó i en la dels homes la cançó feta amenaça. Va posar un tocar esgarrapat de guitarres andaluses en la dolient simfonia i si la paraula deia un dolor, la música de Pahissa li donava el just accent dramàtic.

 

                   

        La Xirgu entre Jaume Pahissa i Alfonso Reyes, junt amb els actors i actrius: López         Lagar, Alejandro Maximino, Amelia de la Torre, Isabel, Teresa Pradas, Amalia Sánchez Ariño, Eloísa Vigo i Emilia Milán, de la seva Companyia desprès de la representació de "Cantata en la tumba de Federico García Lorca".

 

El 10 d'agost de 1938 Margarida Xirgu va estrenar també a Buenos Aires l'obra teatral "Angélica" de Leo Ferrero, drama satíric contra el feixisme, amb música de Jaume Pahissa que incloïa un himne revolucionari amb lletra del poeta Pablo Neruda. Jaume Pahissa ja tenia molt clar aleshores el paper de la música en les representacions teatrals.


                                  

                       Margarida Xirgu protagonitzant “Angélica” el 1938.

                                                  Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

Jaume Pahissa viatjà per gairebé tots els països d'Amèrica i Europa. Presidí els Jocs Florals catalans de Buenos Aires, celebrats el 1941. Pahissa tenia una enorme curiositat per la ciència real, o sigui per la ciència basada en l'observació i l'experiència. Sens dubte per això tingué sempre una cordial admiració per Francesc Pujols, no pas pel Pujols creador de religió, sinó pel Pujols fascinat per la ciència. En el discurs que pronuncià, com President dels Jocs Florals catalans de Buenos Aires va dir: <<Dues són les formes en què es manifesta una llengua: el lèxic i la fonètica. El lèxic és susceptible de variar, tant per causa de corrupció com per via de depurament. La fonètica, en canvi, està arrelada en les entranyes mateixes de la raça. És impossible, és dificilíssim d'alterar-la. La fonètica no canvia. És segur que els barcelonins d'avui parlen amb el mateix to i els mateixos sons que modulaven, en llur parlar, els laietans abans de la colonització romana, si no amb idèntiques paraules -que ja hem dit que el lèxic varia-, amb el mateix timbre de les vocals i amb igual mena de consonants per a fer-les sonar. El mecanisme sonor del llenguatge obeeix a un sistema dependent dels centres nerviosos. Els canvis, en aquest mecanisme, comporten, per reflex, una modificació en el funcionament directiu i, per tant, canvis profunds en l'íntima manera d'ésser. Per això és tan difícil, per no dir impossible, a l'home adult, de variar al seva fonètica. Podrà canviar les paraules, però no el so, el timbre. Per això els catalans conserven, malgrat tots els esforços, l'accent, que vol dir les característiques de la llengua pròpia, el signe essencial de la raça. Per aquesta raó, el poble basc, la llengua del qual té una fonètica molt semblant a la fonètica castellana, ha quasi oblidat el seu idioma, substituït per la llengua dominadora. I per la mateixa raó els catalans han conservat, conserven i conservaran sempre la llengua pròpia. Perquè per poderosa que sigui la influència que sobre ells pesi d'una altra llengua, per raó de domini polític o de supremacia cultural, mai no podrà tòrcer l'accent original, el to, la modulació particular catalana, perquè és cosa d'ordre fisiològic, i sobre d'ell, res no hi poden la voluntat pròpia ni l'aliena>>.

 

A Catalunya, el règim franquista va prohibir la seva música. Com per a molts altres artistes catalans, la guerra i l’exili van representar per a ell l’arraconament i l’oblit. La seva producció ha estat qualificada de modernista per la majoria dels crítics, llevat d'Eugeni d'Ors, que el considerà noucentista. Josep Pla el va definir així: <<No només és un artista: és, a més, un home d’idees, dues coses que en el nostre país no s’han donat gaire en la mateixa persona>>. Publicà, també a l'Argentina, nombroses obres teòriques i didàctiques, com “Los grandes problemas de la música” el 1945 i “Espíritu y cuerpo de la música”. En el Teatre Colón va presentar la seva òpera “Marianela” el 1946, en una temporada a l'aire lliure sent el director i alhora presentant altres obres. El 1947 va publicar “Vida y obra de Manuel de Falla”, la primera biografia d'aquest mùsic, del que va ser company fidel els anys que residí a l'Argentina. Va col·laborar en diferents emissores de ràdio i es va convertir en un dels puntals de la cultura catalana a l'exili.

 

                    Retrat de Jaume Pahissa el 1949 a Buenos Aires.

                                         Foto Fem País

 

El 1955 va publicar l'assaig “Sendas y cumbres de la música española”. Traduí més tard  al castellà “The music of Spain” de G. Chase. El 1956 Margarida Xirgu va complir les seves noces d'or amb el teatre, amb 68 anys d'edat. Aquest any la Comedia Nacional del Uruguay, juntament amb Margarida, va actuar en el Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires. El 20 d'abril Margarida va dirigir i va interpretar "La Celestina" de Fernando de Rojas en versió de José Ricardo Morales. El repartiment de "La Celestina" va ser el següent: Celestina (Margarida Xirgu), Melibea (China Zorrilla), Areúsa (Estela Medina), Lucrecia (Estela Castro), Alisa (Armen Siria), Calisto (Horacio Preve), Sempronio (Alberto Candeau), Pármeno (Enrique Guarnero), Pleberio (Ramón Otero), Tristán (Eduardo Schinca), Sosia (Walter Vidarte), un criado (Omar Giordano) i un altre criado (Wagner Mautone). Els decorats i vestuaris van ser de César Martínez Sierra. La escenografia va anar a càrrec d'Enrique Lázaro. Els vestits d'època van ser confeccionats per la Sección Femenina de la Universidad del Trabajo de Montevideo. Els fragments musicals foren a càrrec de Jaume Pahissa. Pocs van ser els canvis comparats amb la representació del 28 d'octubre de 1949, quan Margarida Xirgu va rebre l'oferiment del President de la Comisión de Teatros Municipales de l'Uruguai, Justino Zavala Muniz, per a dirigir i interpretar "La Celestina" en el Teatro Solís, amb la Comedia Nacional del Uruguay. Els personatges d'Areúsa i Elicia van ser per aquell temps interpretats per Margot Cottens i Maruja Santullo respectivament, i els fragments musicals a càrrec del mestre J. Casal Chapí, el reste tot va quedar igual.

 

                                                            
                            

            Obsequi de “Sendas y cumbres de la música española” de Jaume Pahissa  a     Margarida Xirgu, a Buenos Aires el maig de 1956.

                                                    Arxiu germans Xirgu

 

Jaume Pahissa presidí els Jocs Florals catalans de Buenos Aires, celebrats  l'11 de setembre de 1960. Com ja havia fet en altres avinenteses, en una prova més de la fidelitat que servava als seus compatriotes, els exiliats catalans, Margarida Xirgu també assistí a la celebració dels Jocs Florals trobant-se de nou amb Jaume Pahissa. La festa de la literatura catalana de l'exili tingué lloc a l'Aula Magna de la Facultat de Medicina de la universitat de la capital argentina, amb la presència d'un públic entusiasta i fervorós. El banquet, que se celebrà al saló gran de l'Hotel Alvear, ple de gom a gom, a 400 pesos argentins per cobert, presentà una gran brillantor, perquè els catalans -sobretot les senyores- hi assistiren amb vestits de molt mudar.

 

Pahissa va ser un dels fundadors de l'Agrupació d'Ajut a la Cultura Catalana a Buenos Aires. El 1961 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Aquest mateix any va fer una breu visita a Barcelona. El 15 de desembre de 1961 Margarida Xirgu va marxar a Montevideo uns dies, on la Comisión de Teatros Municipales li va sol·licitar que dirigís de nou a la Comedia Nacional del Uruguay, en l'obra "Peribáñez y el comendador de Ocaña" de Lope de Vega, en la commemoració del 4º centenari del seu naixement, amb il·lustracions musicals del mestre Jaume Pahissa. Margarida gairebé es va veure obligada a acceptar i va dir per aquell temps: <<Veo que me recuerdan los diarios si es para bien mejor; pero estoy ya muy indiferente a todo>>. A l'abril de 1962 Margarida es va traslladar de Punta Ballena a Montevideo per a començar els assajos amb la Comedia Nacional del Uruguay, a pesar que havia passat una temporadeta amb algunes xacres bronquials, de les que s'havia finalment recuperat. El 17 de maig de 1962 es va estrenar "Peribáñez y el comendador de Ocaña" en el Teatro Solís. Margarida va dir als seus familiars: <<Ha habido mucho éxito con "Peribáñez y el comendador de Ocaña" pero también mucho trabajo. Estamos contentos de todo... Si no fueran tan comentados mis pasos, hace ya mucho tiempo que estaría con todos vosotros, pero no me es posible pasar sólo como señora Ortín como es mi deso, está la otra>>.

 

Jaume Pahissa va morir  a Buenos Aires el 1969, a l'edat de 89 anys. Va ser enterrat al cementeri de la Chacarita de Buenos Aires. Ha estat el compositor català que ha estrenat més obres al Teatre del Liceu.

 

A una colla d'il·lustres músics catalans, com Lluís Millet, Amadeu Vives, Antoni Nicolau, Enric Morera, Francesc Alió, Jaume Pahissa, etcètera, se'ls ha inclòs en l'anomenada Generació del 1908, ja que nasqueren i compongueren gran part de la seva important obra immediatament abans o després de l'any esmentat, que va ser quan s'inaugurà el barceloní Palau de la Música, seu de l'Orfeó Català.

 

A la Biblioteca de Catalunya hi ha dipositat, pels fills del compositor, un fons de partitures manuscrites i impreses. Avui, moltes de les seves obres resten sense editar ni interpretar. Amb motiu del centenari de la seva naixença, el també músic Xavier Montsalvatge, que aleshores era crític de “La Vanguardia”, li dedicà un article, on deia, després d'indicar que segurament passaria desapercebuda aquella commemoració, que Jaume Pahissa va ser una de les últimes figures de la Renaixença i un avançat del noucentisme musical, al qual aportà un nombre considerable de significatives creacions en el camp de la música simfònica i, sobretot, en el del teatre líric: «donde parece que encontró su lenguaje expresivo más personal y, en todo caso, el que le permitiría crearse un nombre y un prestigio que las últimas generaciones de músicos ignoran»...«Es lamentable que sólo podamos dar una información muy vaga sobre la actividad creadora de Jaume Pahissa durante el período de su madurez artística a partir de su exilio americano, al que tuvo que resignarse cuando tenía 57 años»...«La música de Jaume Pahissa es un testimonio vivo de un período importante y fecundo en la historia de la música catalana moderna». El gironí Montsalvatge (que, com a periodista, va ser director del prestigiós i recordat setmanari barceloní “Destino”, al llarg d'una època difícil, en temps del franquisme), tenia raó. I, en conseqüència, tot feia preveure que, en efecte, ningú no faria el més mínim esment de Pahissa en complir-se un segle de la seva arribada al món. Però, a les dues de la tarda del mateix dia 8 d'octubre del 1980, Ràdio-4, motivada per la publicació del citat article de Xavier Montsalvatge, n'oferí una informació, que fou difosa per tota una sèrie d'emissores del Principat.

El 1980 es van publicar de forma póstuma els seus treballs teòrics “La música y el hombre”.

 

 

 

 

Alguns texts han estat extrets de: "Jaume Pahissa” Wikipedia i Enciclopèdia Catalana

 

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

tornar