Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

153. JOSÉ ECHEGARAY

 

 

José Echegaray i Eizaguirre va néixer a Madrid, el 19 d'abril de 1832, va ser enginyer de camins, canals i ports; matemàtic; polític i dramaturg.


El seu pare, metge i professor d'institut, era d'Aragó i la seva mare de Navarra. Era germà del comediògraf Miguel Echegaray. Va passar la seva infància a Múrcia, on el seu pare va aconseguir una plaça de professor de grec i on José va realitzar els estudis corresponents a l'ensenyament primari. Va ser allí, a l'Institut de Múrcia, on va començar la seva afició per les matemàtiques.


Amb l'objecte de preparar l'ingrés a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, es va traslladar el 1846, amb catorze anys a Madrid on va ingressar en el recent creat Instituto de Segunda Enseñanza San Isidro. Aviat va destacar per les seves aptituds per a les matemàtiques. Complerts els vint, va sortir de l'Escola de Madrid amb el títol d'Enginyer de Camins, Canals i Ports, que havia obtingut amb el nombre un de la seva promoció, i es va haver de desplaçar a Almeria i Granada per a incorporar-se al seu primer treball.


A la seva joventut llegia a Goethe, Homer i Balzac, lectures que alternava amb les de matemàtics com Gauss, Legendre i Lagrange. El 1854 va començar a donar classes a l'Escola d'Enginyers de Camins de Madrid, fent-se càrrec de la secretaria de la mateixa. Allí va fer classes de matemàtiques pures i aplicades, estereotomia, hidràulica, geometria descriptiva, càlcul diferencial i física des d'aquest any fins a 1868. De 1858 a 1860 també va ser professor de l'Escola d'Ajudants d'Obres Públiques. Com científic i professor va publicar moltes obres sobre física i matemàtiques, com “Càlcul de variacions” que era gairebé desconegut a Espanya, el 1858. Quan contava 32 anys d'edat, el 1864, va ser elegit Membre de la Real Acadèmia de les Ciències Exactes. El discurs d'ingrés, titulat “Història de les matemàtiques pures a la nostra Espanya”, en el que va fer un balanç, exageradament negatiu i amb determinades llacunes, de la matemàtica espanyola a través de la història i en el que va defensar la «ciència bàsica» enfront de la «ciència pràctica», va ser font d'una gran polèmica, tal com van indicar els periodistes Luis Antón del Olmet i Arturo García Carraffa en el seu llibre. El seu discurs va resultar aspre, cru i fins i tot agressiu, va produir, a pesar de les felicitacions i elogis de rúbrica, pèssim efecte en alguns centres i col·lectivitats i molts diaris el van combatre. Va deixar anar aquesta frase tan concloent: "...la ciència matemàtica no ens deu res, no és nostra; no hi ha en ella cap paraula que no puguin pronunciar sense ajuda els llavis espanyols...". El 1865 va publicar a Madrid “Problemes de geometria plana” i “Problemes de geometria analítica” qualificada aquesta d'obra mestra per Zoel García de Galdeano. També el 1865 va començar la seva activitat literària i teatral amb “La filla natural” encara que no va arribar a estrenar-la en aquesta època. El 1867 va publicar “Teories modernes de la física” i “Introducció a la geometria superior” exposant la geometria de Michel Chasles, i el 1868 va publicar “Memòria sobre la teoria dels determinants”, primera obra a Espanya sobre el tema i “Tractat elemental de termodinàmica”, breu assaig sobre una ciència que llavors  estava naixent. L'Ateneo de Madrid, en aquella època, organitzava cursos i conferències d'alt nivell per a les quals portaven experts. Van cridar a Echegaray i va ensenyar tres matèries: la teoria de Galois, les funcions el·líptiques i les equacions diferencials. Els plantejaments mostrats allí no van ser excel·lents en un context més ampli, en aquella època, no obstant això, van constituir un gran impuls per a la renovació de les matemàtiques a Espanya.

  

Els revolucionaris van atacar les seves tendències liberals i els liberals el van acusar de maltractar a la ciència espanyola. La polèmica va ser rude perquè Echegaray va contestar a tots en el mateix to que havia emprat en el seu discurs d'ingrés a la Real Acadèmia de les Ciències Exactes. Les seves idees polítiques i econòmiques liberals, el van dur a participar a la Societat Lliure d'Economia Política, en defensa de les idees lliurecanvistes, difonent les doctrines del lliure comerç tant en premsa com en diferents fòrums. Després de la Revolució Democràtica de 1868 i l'entrada de Prim a Madrid, Ruiz Zorrilla, amb el qui havia participat activament en la fundació del Partit Radical, el va nomenar Director General d'Obres Públiques, càrrec que ocuparia fins a 1869 en que va ser nomenat Ministre de Foment fins a 1870. Echegaray el 1870 va formar part de la comissió que va rebre al rei Amadeu de Saboya a Cartagena. Com Ministre de Foment va realitzar la Llei de Bases de Ferrocarrils. El 1872 va ser nomenat de nou Ministre de Foment i aquest mateix any fins a 1873 Ministre d'Hisenda.


                                                                          

                                        Retrat de José Echegaray.

                                                Foto Google Images

 

 

L'abdicació del rei Amadeu de Saboya, el 11 de febrer de 1873, va fer que el govern de Ruiz Zorrilla fora destituït, donant suport Echegaray a l'efímer règim de la Primera República, a la que va servir encarregant-se per dues vegades del Ministeri d'Hisenda el 1873 i 1874. El gabinet republicà va ser deposat amb l'entrada de l'exèrcit en el congrés, al gener de 1874, al comandament de Pavía. Al cop li va seguir la formació d'un govern de concentració, el qual va tornar a requerir els serveis d'Echegaray com Ministre d'Hisenda, des d'on va adoptar mides com donar al Banc d'Espanya el caràcter de banc nacional amb el monopoli de l'emissió de bitllets. Després del pronunciament de Martínez Campos, que va restaurar la monarquia el 1874, Echegaray va seguir fidel als seus ideals republicans. Aquest mateix any va escriure la comèdia en un acte i en vers “El llibre talonari”, considerat com el començament de la seva producció dramatúrgica, encara que es tractava del seu segon drama. La seva estrena en el Teatro Apolo va tenir molt èxit, es tractava d'una obra escrita, segons alguns, durant l'època en la que va estar exiliat a París. La majoria de les seves primeres obres estan tenyides de malenconia romàntica, uns dramons segons la crítica. Li va seguir el drama en tres actes i en vers “L'esposa del venjador” obra que va ser molt ben acollida pel públic, a pesar que tenia algunes exageracions junt amb una bona escenografia. El 1875 va estrenar el drama en vers en tres actes i un epíleg “L'última nit”, obra escrita ja el 1867, i amb gran èxit de públic i crítica també va estrenar el drama tràgic en tres actes i en vers “En el puny de l'espasa”.

 

Va exposar la seva poètica teatral en un cèlebre sonet:

 

Escojo una pasión, tomo una idea,

un problema, un carácter... y lo infundo,

cual densa dinamita, en lo profundo

de un personaje que mi mente crea.

 

La trama, al personaje le rodea

de unos cuantos muñecos que en el mundo

o se revuelcan en el cieno inmundo

o se calientan a la luz febea.

 

La mecha enciendo. El fuego se prepara,

el cartucho revienta sin remedio,

y el astro principal es quien lo paga.

Aunque a veces también en este asedio

que al arte pongo y que al instinto halaga,

¡me coge la explosión de medio a medio!

 

El 1876 va participar com Diputat en les Corts Monàrquiques, a fi de poder defensar la seva gestió de les crítiques dels conservadors. Any que va estrenar la comèdia en un acte i en vers “Un sol que neix i un sol que mor”, el drama tràgic en tres actes i en vers “Com comença i com acaba” i el drama “El gladiador de Revens”. El 1877 va estrenar amb gran èxit el drama en tres actes i en prosa “O bogeria o santedat”, traduït al suec i a l'italià, i la joguina en un acte i en vers “Iris de pau”, el drama en dos actes i en vers “Per a tal culpa, tal pena” i el drama en tres actes i en prosa “El que no pot dir-se”. Va escriure moltes obres de teatre, algunes reeixides i unes altres no tant. El 1878 va estrenar el drama en tres actes i en vers “En el pilar i en la creu”, la comèdia en tres actes i en vers “Córrer darrere d'un ideal” i el drama en tres actes i en prosa “Algunes vegades aquí”. El 1879 va estrenar amb gran èxit la llegenda tràgica en tres actes i en vers “En el si de la mort”, perfectament traduïda a l'alemany per Fastenrath; va estrenar en el Teatro Apolo la llegenda dramàtica del segle XVI en un acte i en vers “Morir per no despertar”; va estrenar el quadre dramàtic escrit expressament per a la senyora Civili “Noces tràgiques”; i també va estrenar el drama en tres actes i en vers “Mar sense ribes”.


A pesar de la bona acollida que van tenir les seves obres per part del públic, els joves intel·lectuals i escriptors de la seva època, pertanyents a la Generació del 98, el van criticar ratllant les seves obres de melodrames artificials i plens d'excessos. S'ha dit que aplicava la matemàtica al teatre, perquè creava i organitzava les seves obres amb gran cura, utilitzant rigorosament les tècniques teatrals i preocupant-se especialment pels personatges protagonistes i, a més, mostrant gran imaginació; en canvi a l'hora de definir els personatges i imaginar situacions, no era tan bo. Va alternar vers i prosa. La seva dificultat per a decantar-se per alguna d'elles s'explica potser perquè en cap de les dues va ser brillant. Potser aquestes debilitats han estat la raó que no hagi perdurat la seva fama.

José Echegaray va participar amb Martos i Salmerón en la fundació del Partit Republicà Progressista el 1880 i, finalment, va acceptar entrar en la política del Règim de la Restauració, formant part de l'ala esquerra del Partit Liberal de Sagasta. El 1880 va estrenar, en el Teatro Español de Madrid, el drama en tres actes i en prosa “La mort en els llavis” i el 1881 va estrenar la seva obra més completa, el drama en tres actes i en vers “El gran Galeoto”, que va ser traduïda a moltes llengües i encara avui es representa. Margarida Xirgu la va representar el 1935, alternant-la amb “Yerma” de Federico García Lorca. El seu títol procedeix de l'episodi de Paolo i Francesca de “La Divina Comèdia” de Dante. “El gran Galeoto” és un interessant estudi de les possibilitats del "teatre dins del teatre" i una bona font per a conèixer les idees d'Echegaray sobre el gènere teatral. A l'obra, Echegaray assenyala a la societat com la que actua de gran Galeoto al propiciar amb els seus remors que brolli la passió entre Ernesto i Teodora. L'argument es basa en un escriptor jove, que es diu  Ernesto que s'enfronta a Don Julián a causa de la seva esposa Teodora, qui havia conegut en el passat a Enrique. Les remors que mantenen relacions sentimentals i la mort de Don Julián en un duel, són els ingredients tràgics de l'obra en la qual es fan referències literàries a temes clàssics com l'amor entre Ginebra i Lancelot. D'aquí el seu nom, doncs Galeoto va ser el mediador en els amors de la reina Ginebra i el cavaller Lancelot. L'acció es desenvolupa en el 1800 i escaig i l'escena a Madrid. Són els seus personatges: Teodora l'esposa de Don Julián, Donya Mercedes l'esposa de Don Severo i pares de Pepito i Ernesto, un dels testimonis i dos criats. “El gran Galeoto” comença amb un diàleg en prosa, però és un drama en vers. Durant el seu primer mes d'edició va obtenir un gran èxit, pel que es van realitzar cinc edicions diferents. L'èxit es va repetir en múltiples representacions. Per exemple en la quarta del Teatro Romea de Múrcia, al juny de 1881, l'autor present a la sala va ser victorejat i es va veure en la necessitat de parlar al públic. La dedicatòria de l'obra és la següent: <<A tot el món: Us dedico aquest drama, perquè a la bona voluntat de tots, i no a mèrits meus, dec l'èxit obtingut. A tots, si; al públic, que amb profund instint i alt sentit moral va comprendre des del primer moment la idea de la meva obra i la va prendre afectuosament sota la seva protecció; a la premsa, que tan noble i generosa s'ha mostrat amb mi i que m'ha donat proves de simpatia que mai oblidaré; als actors, que ja amb immens talent i altíssima inspiració, ja amb exquisida delicadesa i profund sentiment, unes vegades amb honrada i magnífica energia, altres amb accents còmics dignes dels grans mestres de l'art de la declamació, i sempre amb la discreció i el tacte més perfectes, quan havia perills que evitar, han donat vida en l'escena als personatges de la meva obra. A tots dec i a tots dono en aquestes desalienades frases prova humil, però sincera, de la meva profunda gratitud. José Echegaray>>. El director Rafael Gil va realitzar el 1951 una pel·lícula basada en l'obra d'Echegaray, amb el mateix nom del llibre, en el qual un triangle amorós crea situacions tràgiques i tensió entre els protagonistes.

 

També el 1881 José Echegaray va estrenar la llegenda tràgica en tres actes i en vers “Haroldo el normand” i el drama en un pròleg i dos actes “Els dos curiosos impertinents”. El 1882 va estrenar el drama en tres actes i en vers “Conflicte entre dos deures”. Ja el 1884 va estrenar l'estudi tràgic en tres actes i en vers “Un miracle a Egipte” i el gairebé proverbi còmic en tres actes i en vers “Pensa malament i ¿encertaràs?”. Va ser, a la seva època, un home d'immens prestigi i va ser nomenat President de l'Ateneo de Madrid el 1888. El 1889 va estrenar el drama en tres actes i en vers amb un entreacte en prosa “Manantial que no s'esgota”, va estrenar també el drama en tres actes i en vers i un diàleg-exposició en prosa “Els rígids” i el 1890 va estrenar el drama en tres actes i en prosa “Sempre en ridícul” i el drama en un acte i en vers “El pròleg d'un drama”.

El 1891 va estrenar l'estudi còmic-polític en tres actes i en prosa “Comèdia sense desenllaç” i el drama en tres actes i un epíleg “Mariana”, obra que culmina el procés de renovació del teatre espanyol amb la inclusió de l'estil realista i simbòlic d'Ibsen. A la seva primera època, les seves obres estaven immerses en la malenconia romàntica, però en aquella època va adquirir un to més social, amb una evident influència del noruec Henrik Ibsen. El 1892 va estrenar el seu gran èxit, el drama original en tres actes i en prosa “El fill de Don Joan”, ja el 1893 va estrenar el drama en tres actes i en prosa “El poder de la impotència” i la comèdia en tres actes i un epíleg en prosa “Arran de mar”, i el 1894 va estrenar la comèdia en tres actes i en prosa “La rancorosa” i va ser nomenat President de la Real Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals fins a 1896. També el 1894 va ser nomenat Membre de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua on va ocupar la butaca "e" minúscula des de 1894 a 1916. El 1895 va estrenar el drama tràgic en quatre actes i en prosa “Taca que neteja” i el drama en tres actes i en prosa “L'estigma”, el 1896 va estrenar l'esbós dramàtic en tres actes i en prosa “Amor salvatge”. El 1897 va estrenar el drama en prosa en tres actes i un pròleg “La calúmnia per càstig” i va publicar l'assaig “Resolució d'equacions i teoria de Galois: lliçons explicades a l'Ateneo de Madrid”, i el 1898 va estrenar els drames en tres actes i en prosa “L'home negre” i “Silenci de mort”. Echegaray va traduir al castellà “Terra baixa” d'Àngel Guimerà per a la Companyia de María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza, quins li van estrenar moltes de les seves obres.

José Echegaray va ser nomenat Senador vitalici el 1900, any que va estrenar el drama amb ressonàncies del teatre “d'idees” d'Ibsen “El boig de Déu”. El 1901 va tornar a ser nomenat President de l'Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals fins a 1916. També el 1901 la revista “Pluma y Lápiz” va publicar el seu drama “Los dos granujas”, no publicat fins a l'any 2011 per l'editorial Ganso y Pulpo, en el qual dos joves amics, Zampatortas i Pincharratas, viuen envoltats de pobresa, malviuen al carrer compartint-ho tot, i guanyant-se la vida amb petits treballs fins que els diners s'interposen entre ells i fan que les coses canviïn.

 

                                            Retrat de José Echegaray.

 

                                                     Foto Epdlp

 

El 1903 el van nomenar President de l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols, durant el període de 1903 a 1908 i primer President de la Societat Espanyola de Física i Química, creada aquest mateix any. El 1904 la Companyia de María Guerrero va estrenar el seu drama en quatre actes i en prosa “La desequilibrada” en la qual va provocar un dels seus habituals altercats don Ramón María del Valle-Inclán. Aquest mateix any va obtenir el Premi Nobel de Literatura compartit amb el poeta provençal Frédéric Mistral, convertint-se així en el primer espanyol en rebre un premi Nobel, però va ser una decisió que va escandalitzar a les avantguardes literàries espanyoles i, en particular, als escriptors de la Generació del 98. En aquest temps Echegaray no era considerat un dramaturg excepcional i la seva obra era criticada molt durament per escriptors de tant relleu com Clarín o Emilia Pardo Bazán, encara que d'una manera no sempre conseqüent. En el propi Clarín poden llegir-se crítiques elogioses. Echegaray va mantenir sempre una actitud distant amb les seves obres, no obstant això contava amb l'admiració d'autors com Bernard Shaw o Pirandello. Escrivia per diners, segons ell mateix va reconèixer, i el seu estil literari era tan injuriat que quan se li va atorgar el Nobel, alguns escriptors, com Unamuno, Machado, Rubén Darío i Baroja, entre altres, van publicar una nota de protesta que deia, entre altres coses: <<Part de la premsa ha publicat la idea de fer un homenatge a José Echegaray, com si ho fes en nom de tots els intel·lectuals d'Espanya. Nosaltres  -amb el dret de ser considerat dins d'aquest grup i sense discutir ara sobre la identitat de José Echegaray- vam expressar que les nostres idees estètiques són altres i les nostres admiracions molt diferents>>. Una vegada, Ramón María del Valle-Inclán va necessitar una transfusió i Echegaray va acudir a donar-li la seva sang. Eren amics, però cadascun escrivia en un diari diferent i estaven sempre picats. Quan Valle-Inclán va veure aparèixer a Echegaray, li va dir al metge: <<D'aquest no vull sang, doctor, la té plena de gerundis>>. Però Echegaray tenia un gran prestigi a l'Espanya de principis del segle XX, un prestigi que arribava als camps de la literatura, la ciència i la política i una assentada fama a l'Europa del seu temps. Les seves obres van triomfar en ciutats com Londres, París, Berlín i Estocolm. En el mateix any de 1904 va ser responsable de la Hisenda Espanyola per un temps. El Premi Nobel de Literatura li va ser lliurat a Madrid, el 18 de març de 1905, pel rei i la comissió sueca organitzadora.

 

                                  

                                           José Echegaray el 1904.

                                                Foto Wikipedia

 

El 1905 va regressar de nou al Ministeri d'Hisenda durant el regnat d'Alfons XIII, ja desaparegut el seu fervor republicà, en un govern presidit per Montero Ríos. Va ser a més President del Consell d'Instrucció Pública, Diputat per Astúries i en aquest mateix any de 1905 Ministre d'Economia. També durant 1905 va ser Catedràtic de Física Matemàtica de la Universitat Central. El 1907, a proposta de Ramón i Cajal, l'Acadèmia de Ciències va crear la Medalla Echegaray i li van concedir a José Echegaray la primera d'elles. El 1908 va ser nomenat President de la Secció de Matemàtiques de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències.

 

 

Retrat de José Echegaray.

Foto Google Images

 

El 1911 va ser nomenat primer President de la Societat Matemàtica Espanyola. La seva extensa obra no va deixar de créixer en la vellesa: a l'etapa final de la seva vida va escriure 25 o 30 toms de Física Matemàtica. El 1915, amb 83 anys comentava: <<No puc morir-me, perquè si he d'escriure la meva enciclopèdia elemental de física matemàtica, necessito almenys 25 anys>>. José Echegaray va estar escrivint fins al final dels seus dies. Va estrenar 67 obres de teatre, 34 d'elles en vers, amb gran èxit entre el públic de l'època, encara que desproveïdes de valors literaris, vist des dels nostres dies.

 

 

                       José Echegaray al final del seus dies.

                                     Foto Wikipedia

 

Va morir a Madrid, el 14 de setembre de 1916. Es pot dir que el teatre li va donar diners i poc renom i la ciència, tot el contrari.

 

 

Alguns texts han estat extrets de “José Echegaray”: Wikipedia i Biografías y Vidas.

 

 XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos


tornar