Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

154. PEDRO MUÑOZ SECA

 

 

Pedro Muñoz Seca va néixer a El Puerto de Santa María, a Cadis, el 21 de febrer de 1879, va ser dramaturg.

 

Respecte a la seva data de naixença, el propi autor va crear un equívoc, situant-la el 1881 per la seva peculiar afició als nombres capicua i a les 10 i quart de la nit, perquè era l'hora que solien començar els espectacles. Va néixer en el si d'una nombrosa família. Els estudis primaris els va realitzar al col·legi jesuïta San Luis Gonzaga de El Puerto de Santa María, on va ser company d'estudis de Juan Ramón Jiménez i Fernando Villalón. Una vegada finalitzats els seus estudis a El Puerto de Santa María, es va traslladar a la Universitat de Sevilla, on va cursar Filosofia i Lletres i Dret. A Sevilla va conèixer el món del teatre per primera vegada.


Durant aquesta època d'estudiant a Sevilla, Muñoz Seca ja va demostrar inquietuds artístiques, estrenant entre 1898 i 1899 les primeres obres de teatre a la seva ciutat natal: “República estudiantil”, “Un perfecto de pasivas” o “El señor de Pilili”. A Sevilla el 1901 va estrenar, en el Teatro del Duque, l'obra còmica en un acte “Las guerreras” i aquest mateix any va finalitzar els seus estudis universitaris de Filosofia i Lletres i Dret. Muñoz Seca es va traslladar a Madrid mogut per dos objectius: obtenir el títol de Doctor en Dret i obrir-se camí en el món teatral. Al poc temps d'establir-se a la capital d'Espanya, va començar a treballar com professor, impartint llatí, grec i hebreu entrant posteriorment en el bufet d'Antonio Maura.


El 1903 va estrenar el joguet còmic en dos actes “El modelo de virtudes”. El 1904 va estrenar a El Puerto de Santa María el joguet còmic en un acte “El maestro Canillas” i en una de les tertúlies a les que habitualment assistia, Muñoz Seca va conèixer a Sebastián Alonso Gómez amb qui va estrenar en el Teatro Lara aquest mateix any el sainet “El contrabando”. El 1906 va estrenar el sainet en un acte i en prosa “La casa de la juerga” amb música dels mestres Valverde (fill) i Juan Gay. Aquest mateix any va estrenar l'entremès en prosa “Una lectura”. El 1907 va estrenar el sainet de costums andalusos en un acte i tres quadres “El niño de San Antonio” amb música del mestre Gay, en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández va estrenar la sarsuela en un acte dividit en una al·legoria i quadres, en proses i vers “Les tres cosas de Jerez”, en col·laboració amb Rafael de Santa Ana va estrenar la sarsuela en un acte i tres quadres “El lagar”, i sense col·laboració l'entremès en prosa “Celos”. El 1908 va aconseguir un lloc a la Comissaria General d'Assegurances, depenent del Ministeri de Foment. Poc després va contreure matrimoni amb Asunción Ariza i Díez de Bulnes, amb qui va tenir nou fills. Paral·lelament, Muñoz Seca va començar a col·laborar en revistes que es trobaven entre la premsa més prestigiosa d'Espanya a principis de segle: “Blanco y Negro”, “La Ilustración Española y Americana” i “Nuevo Mundo”. El 1908 també va estrenar la sarsuela en un acte i un sol quadre “El naranjal” amb música del mestre Saco del Valle i l'entremès en prosa “Mentir a tiempo”.

Muñoz Seca va estrenar el 1909 el joguet còmic en un acte i en prosa “El fotógrafo” i la sarsuela còmica en un acte i un sol quadro en prosa “Don Pedro el Cruel” amb música del mestre Saco de la Valle. Ja el 1910, quan contava amb 31 anys, va estrenar en col·laboració amb José R. Izquierdo Garrido el sainet en un acte i en prosa “El jilguerillo de los parrales”. El 1911 la figura de Muñoz Seca es va consolidar com autor teatral i va començar a col·laborar amb diversos autors, destacant entre ells Pedro Pérez Fernández a qui va conèixer el 1907, estrenant amb la seva col·laboració el sainet en un acte i un sol quadre “Por peteneras” amb música del mestre Rafael Calleja. També en el mateix any i en col·laboració de nou amb Pedro Pérez Fernández va estrenar l'opereta en un acte, dividit en cinc quadres en prosa “La canción húngara” amb música de Pablo Luna. La col·laboració d'ambdós se situa per sobre de les 100 obres. El 1911 també va estrenar l'entremès en prosa “Tentaruja y compañía” amb música del mestre Roberto Ortells i la sarsuela en un acte, dividit en quatre quadres en vers i prosa “Mari-Nieves” amb música del mestre Saco del Valle i l'humorada còmica-líric-ballable en un acte, dividit en sis quadres “La neurastenia de Satanás”.

 

El 1912 va estrenar de nou en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el joguet còmic en dos actes i en prosa “La cosa de la vida”, el sainet en prosa escrit expressament per a Ricardo Simó-Raso “La nicotina” i el sainet en un acte i en prosa “Coba fina”. Aquest mateix any sense col·laboració va estrenar l'opereta en tres actes basada en la comèdia d'Evut Wicherts, original de Carl Lindau i Bela Jenbach, “La mujer romántica” amb música del mestre Carl Wienberg i la comèdia en dos actes i en prosa “El medio ambiente”. El 1913 va estrenar amb gran èxit, en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández, el joguet còmic en dos actes i en prosa “Trampa y cartón” i en col·laboració amb Sebastián Alonso Gómez la sarsuela en un acte, dividit en tres quadres La cucaña de Solarillo”.


En el teatre de Pedro Muñoz Seca es van anar perfilant una peculiar forma de fer comèdia: l'astracan o astracanada, subgènere que exagera i deforma fins a l'increïble els trets còmics utilitzant tot tipus de recursos amb l'únic fi de fer riure. Es considera a Muñoz Seca el seu creador. El 1914 va estrenar en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el joguet còmic en tres actes i en prosa “El paño de lágrimas” i el joguet  còmic en dos actes, el segon dividit en dos quadres “López de Coria”. Amb Pedro Pérez Fernández va realitzar la pel·lícula còmica-lírica de llarg metratge en un acte i vuit quadres El incendio de Roma” amb música del mestre Barrera. Aquest mateix any i sense col·laboració va estrenar la sàtira política en dos actes “El bien público”, la comèdia en dos actes “El pajarito”. Aquest mateix any, en col·laboració amb Enrique García Álvarez i Pedro Pérez Fernández, va estrenar el disbarat còmic en dos actes “Fúcar XXI”.


El 1915 va estrenar en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el sainet líric “Cachivache” amb música del mestre Rafael Calleja i el sainet en un acte i un sol quadro Aquest mateix any de 1916, Margarida Xirgu va actuar en el Teatro Mora de Huelva. La Companyia estaba formada por les següents actrius: Margarida Xirgu, Amparo Álvarez Segura, Concepción Ester, Amparo López, Guillermina Moreno, Celia Ortiz, Julia Riaza, María de las Rivas, Josefina i Adela Santaularia, Josefina Segura, Dolores Valero, i els actors: Ricardo Puga, José Rivero, Francisco Barraycoa, Pedro Cabré, Enrique Casanova, Federico Gorriz, José Lucio, Vicente Morales, Miquel Ortín, Ramón Puga, Carlos Segura i José Soler. Entre les obres representades, el dia 20 de gener es va estrenar, com mostra de teatre costumista, "El milagro del santo" un entremès en prosa de Pérez Fernández y Muñoz Seca. També el 1916 Muñoz Seca estrenà la comèdia en dos actes “Doña María Coronel”, la comèdia en tres actes i en prosa “El príncipe Juanón”, l'entremès en prosa “Los que fueron”; en col·laboració amb Enrique García Álvarez les comèdies “La Escala de Milán” i “La conferencia de Algeciras”.

Muñoz Seca estrenà el 1917 el sainet en un acte “El sueño de Valdivia”, el melodrama en quatre actes “Hugo de Montreaux”, en col·laboració amb  Juan López Núñez el joguet còmic en tres actes i en prosa “El rayo” i en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el sainet en un acte i en prosa “El marido de la Engracia” amb música dels mestres Barrera i Taboada Steger. De nou en col·laboració amb  Pedro Pérez Fernández, Pedro Muñoz Seca estrenà el 1918 l'entremès en prosa “Los rifeños”, la comèdia en tres actes “El voto de Santiago”, el  disbarat en un acte “La fórmula 3k3”, l'entremès en prosa “De rodillas y a tus pies” i el  joguet còmic en un acte “El teniente alcalde Zalamea”. En solitari i sense col·laboracions estrenà aquest mateix any la comèdia en tres actes “El último pecado”, el joguet còmic en tres actes i en prosa “La barba de Carrillo”, el chascarrillo en prosa dialogada “Garabito”, la comèdia dramàtica en dos actes i en prosa “La casona”, el joguet còmic en tres actes i en prosa “Los pergaminos”, la refundició de la comèdia en tres actes de Lope de Vega “Las famosas asturianas” i el disbarat còmic-líric-ballable, en dos actes, dividits en sis quadres “John y Thum”. En col·laboració amb Enrique García Álvarez estrenà el joguet còmic en tres actes “La casa de los crímenes”.

 

“La venganza de don Mendo” amb el subtítol de “caricatura de tragèdia en quatre jornades, escrita en vers, amb algun que altre ripio”, va ser estrenada el 20 de desembre de 1918 en el Teatro de la Comedia. És l'obra mestra de Pedro Muñoz Seca, és una sàtira i paròdia molt inspirada i jocosa del teatre històric del Modernisme literari, del drama romàntic -tan en voga en els escenaris espanyols de principis de segle- i de les comèdies d'honor de Pedro Calderón de la Barca i és de les poques que han aguantat bé el pas dels anys. D'aquesta obra mereix destacar-se la qualitat i varietat de la versificació i el gran domini dels recursos humorístics. L'obra pertany al gènere teatral de l'astracan o astracanada, caracteritzat per una recerca de la comicitat a tot taco, fins i tot a costa de la versemblança i desfigurant el llenguatge natural. L'astracan va gaudir del favor del públic, però no així del de la crítica i dels intel·lectuals. Encara que per la seva falta d'autocrítica és considerat Muñoz Seca un autor menor, a pesar que les seves obres van afalagar en excés als sectors conservadors, el seu teatre va obtenir un èxit popular rotund, fins al punt que es va fer costum aprendre de memòria fragments de les seves estrenes, especialment de La “venganza de don Mendo”. A l'edició d'Afrodisio Aguado d'aquesta obra, el pròleg està a càrrec de Jacinto Benavente qui defineix l'obra i el destí de Muñoz Seca així: <<A Muñoz Seca no lo mató la barbarie, lo mató la envidia. La envidia sabe encontrar sus cómplices>>. Després de l'estrena de “La venganza de don Mendo”, la seva popularitat va arribar a les cotes més altes i la seva producció teatral va ser molt abundant, recollint grans èxits.

El 1919 va estrenar en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el sainet en dos actes dividits en sis quadres ““Trianerias” amb il·lustracions musicals d'Amadeu Vives, l'entremès “La Tiziana” amb música del mestre Manuel Font de Anta, el pas de comèdia “El mal rato”, el joguet còmic en dos actes “Los amigos de alma”, el joguet còmic-líric en tres actes “Las verónicas” amb música d'Amadeu Vives i el joguet còmic en dos actes “Un drama de Calderón”. Aquest mateix any va estrenar sense col·laboració la comèdia en tres actes “La verdad de la mentira”, l'apunt de sainet “Los planes de Milagritos”, el joguet còmic en tres actes “Faustina” una burla de les tendències superrealistes i va publicar a la Impremta Helénica el llibre “Cuentos y cosas”.

A l'estiu de 1919 es realitza la primera fusió de les companyies de Margarida Xirgu i d'Enric Borràs i en el mes de setembre inauguren la temporada en el Teatro del Centro de Madrid, situat al carrer Atocha i més tard nomenat Odeón i Calderón. Entre les obres representades cap destacar l'estrena del 10 de novembre de la comèdia gran guinyolesca en tres actes i en prosa "La razón de la locura", de Pedro Muñoz Seca. El repartiment de l'obra va ser: María Teresa (Margarida Xirgu), Bernardo (Enric Borràs), Carlos (Ruiz Tatay), Picazo (José Lucio), Arjona (sr. Romea), Carlotilla (Josefa Segura), Damián (Pedro González), Espinosa (José Rivero) i van completar el repartiment els senyors Gatuellas i López i la senyora María Bru.

 

Margarida Xirgu protagonitzant "La razón de la locura" de Pedro Muñoz Seca.

Foto Marçal Font i Espí

 

  Caricatura de Fresno de ”La razón de la locura” apareguda al diari “ABC”.

Foto ABC


              Caricatures Fresno de ”La razón de la locura” aparegudes al diari “ABC”.

Foto ABC   

 

La crítica de Floridor en el diari “ABC”, de l'11 de novembre de 1919, deia: <<“La razón de la locura”. La probidad y la rectitud de Carlos, que pudiendo tener pingües utilidades de sus especulaciones comerciales no acepta sino su lícito aprovechamiento, es para sus deudos prueba inequívoca de demencia. Otros que no fueron los familiares de Carlos, un hombre poco a tono con la generalidad de las gentes con espíritu quijotesco, por cuanto no tiene otra obsesión que proceder siempre con justas y equitativas normas; pero de tan caprichoso como ilógico concepto pueden, en cierto modo, justificarse sus allegados porque Carlos estuvo recluído durante algún tiempo en una casa de salud, y ya con este antecedente que es una habilidad del autor, cualquier sospecha es admisible. La comedia del prolífico Muñoz Seca, tiene su mayor mérito en el interés, y sobre todo, en lo diestramente que está conducida para llegar a la situación granguiñolesca del tercer acto en aquel paroxismo de locura, mueve interrogante para el público, que camina un poco desorientado en las escenas anteriores, porque el equívoco está tan habilmente sostenido, que lo que parece fingida demencia en Carlos para espiar francamente las acciones de su mujer asediada por un contertulio de la casa, bien pudiera tener aspectos de realidad, enloquecido Carlos ante la supuesta prueba de la deshonra. No hay pues, que razonar lo que deliberadamente se substrae al análisis, ni hay para que determinar en esta comedia ciertos precedentes que pudieran encontrarse en nuestro teatro. “La razón de la locura” va por otros derroteros y hay que juzgarla como lo que es, como una comedia de extraordinaria habilidad, de expectante interés que patentiza las singularidades de hombre de teatro que posee Muñoz Seca. Su largo y aprovechado entrenamiento, su rara disposición para interesar o divertir al auditorio por cuantos medios y recursos son de eficaz resultado, siempre con la más certera intuición del gusto del público. Y como esto es evidente, Muñoz Seca alcanzó anoche un gran éxito, y la comedia tendrá próspera vida en el cartel del Odeón. Enrique Borrás tuvo en la personificación de un pobre cretino, uno de esos grandes aciertos que justifican su preeminente lugar en la escena española. Sólo un maestro como él puede lograr en un tipo de muy difícil composición dando tan primario interés, convirtiéndolo en la más saliente figura. Para ello se precisan su talento y la realidad de su observación. Margarita Xirgu, en el personaje más borroso de la comedia, infundíale toda la humanidad posible, ayudándole con el prestigio de su nombre. Ruiz Tatay mantenía el carácter central de la obra con el dominio de su arte, siempre sincero, seguro y sobrio en la expresión. Por algo es Ruiz Tatay tan justamente admirado. Los sres. Gatuellas, Rivero, López y la señora Brú dieron en sus papeles cumplida interpretación, así como la señora Segura y las sras. Romea y Lucío en una escena muy bien vista por el autor>>.

 

En els anys 1920 les seves obres van deixar de representar-se únicament en Pasqües i van assegurar als empresaris, teatres plens. Les crítiques no obstant això, no van anar de la mà. Pedro Muñoz Seca es va convertir durant els anys 20 i 30 del segle XX en un dels autors amb més èxit i més representatiu del teatre de principis de segle, equiparable a altres autors de la seva època com els germans Joaquín i Serafín Álvarez Quintero, Carlos Arniches, i fins i tot, al Premi Nobel de Literatura, Jacinto Benavente. A la seva obra hi ha una certa evolució perquè abandona el costumisme dels Quintero i s'aferma en l'astracanada amb cert acostament a l'alta comèdia. La seva habilitat per versificar i per als jocs de paraules, al costat de la distorsió grotesca de la realitat que presentava a les seves peces, van crear l'astracan, una variant del gènere chico. Va ser el màxim representant del teatre humorístic de principis del segle XX.

Muñoz Seca estrenà el 1920 en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el joguet còmic en tres actes i en prosa “El clima de Pamplona” i el joguet còmic en dos actes i en prosa “Martingalas”. Aquest mateix any, sense col·laboració, estrenà el joguet còmic en tres actes “Tirios y Troyanos”, el joguet còmic en tres actes i en prosa “El colmillo de Buda”, la comèdia en tres actes “El conflicto de Mercedes”, el joguet còmic “Dentro de un siglo”, el joguet còmic en tres actes “Los misterios de Laguardia”, el joguet còmic en un acte i en prosa “La plancha de la marquesa”, l'entremès en prosa “Sanjuan y Sampedro” i “Entremeses variados”. El 1921 estrenà en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el sainet “La hora del reparto” amb música de Jacinto Guerrero; la farsa-sainetesca en dos actes, dividits en sis quadres i un pròleg “El parque de Sevilla” amb música del mestre Amadeu Vives; i el joguet còmic en tres actes i en prosa “San Pérez”. En col·laboració amb Tirso García Escudero estrenà el joguet còmic en tres actes “El castillo de los ultrajes” i estrenà en el Teatro Novedades en col·laboració amb Enrique García Álvarez el sainet en un acte “La Remolino” amb música del mestre Francisco Alonso, i sense col·laboració estrenà la  comèdia en tres actes i en prosa “El ardid” . El 1922 estrenà en col·laboració amb  Pedro Pérez Fernández l'entremès en prosa “De rodillas y a tus pies”, la comèdia en dos actes dividits en quatre quadres “Albi-Melen”, l'entremès “¡Plancha!”, el sainet en sis quadres dispost en dos actes “Pepe Conde o el mentir de las estrellas” i el sainet “El número 15” amb il·lustracions musicals de Jacinto Guerrero. Sense col·laboració estrenà les comèdies en tres actes “Los frescos” i “El condado de Mairena”, i la comèdia “La cartera del muerto”.

 

El 1923 estrenà en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández la sarsuela en tres actes “El rey nuevo” amb música del mestre Jacinto Guerreo, el joguet còmic en un acte “Las cosas de Gómez” i el joguet còmic en dos actes “De lo vivo a lo pintado”. Sense col·laboració, estrenà el joguet còmic en tres actes “Equilibrios” (basat en la seva comèdia "Los pergaminos"), les comèdies en tres actes “El filón” i “Las hijas del rey Lear”, i el joguet còmic en tres actes “El vaticinio o S.S.S”. El 1924 i de nou en col·laboració amb  Pedro Pérez Fernández estrenà la comèdia en tres actes “Los chatos”, el sainet en tres actes “Bartolo tiene una flauta”, i la sarsuela bufa en tres actes i vuit quadres en vers “La mujer de nieve” amb música dels metres Rosillo i Moreno Torroba. Sense col·laboració estrenà el conte en tres actes, el segon dividit en tres quadres, en prosa i en vers amb els ripios absolutament indispensables “La muerte del dragón”, la comèdia en tres actes “La buena suerte”, el conte en tres actes, cadascun d'ells dividit en dos quadres “La raya negra”, i la comèdia en tres actes “Los sabios”.

 

Manuel Machado va dir d'ell: <<Atreverse a lo bufo no es atentar a nada, no es osar a cosa respetable, no es pretender la alta estimación de nadie. Y no hay derecho ninguno a vituperar, y menos a desconsiderar, a los que lo cultivan, ni a pedirles cuenta de ambiciones que no tienen>>. Luis Araquistáin proclamà: <<Un caso único: no creo que haya en ninguna lengua un autor tan popular como él en los pueblos de lengua española, y nadie ha sido tampoco tan combativo y denostado por la crítica y por el público más docto. Yo creo que la crítica pierde el tiempo con él. No es él el responsable de su éxito, sino la sociedad que su teatro representa tan admirablemente...>>. El crític Enrique Díez Canedo sentencià: <<¿Puede enfadarse legítimamente el que ha reído tanto?. Puede y debe enfadarse contra sí mismo y contra los que le han hecho reír con chistes insustanciales, que sólo remueven bajos fondos del espíritu?>>. Gonzalo Torrente Ballester va dir sobre ell: <<Teatro sin gran importancia histórica, pero de enorme importancia sociológica como documento de primer orden (...). Teatro habilídisimo, graciosísimo, enormemente teatral que toma sus temas y tipos de la actualidad más inmediata>>. Francisco García Pavón declarà: <<Muñoz Seca, a ciegas, mezclándolo todo, sin finura, a pesar de su carácter, temperamento y cultura nada revolucionario, pega el primer puntapié a los viejos esquemas del teatro cómico español y comienza, ni más ni menos, el teatro del absurdo. El teatro de lo inverosímil. El teatro del disparate. El astracán>>. El poeta i assagista portuari José Luis Tejada va escriure: <<Muñoz Seca entendió a sus críticos y sabía en lo que tenían razón. Pero prefirió agradar a su público que le halagaba y le pagaba. Como buen observador, supo deformar aún más lo ya deforme, como, con una intención más cáustica, estaba haciendo Valle-Inclán, la otra cara, la más amarga, de la misma moneda satírica>>. El catedrátic de Literatura Española de la Universidad Complutense de Madrid i crític literari Andrés Amorós va dir d'ell: <<La verdadera cultura consiste en una suma, no en una resta. Nos puede gustar Muñoz Seca a la vez que nos gustan Unamuno, Valle-Inclán y García Lorca. Si nos gusta de verdad el teatro, debemos hacer nuestra, sin prejuicios ni exclusiones, toda nuestra tradición teatral>> i l'autor teatral José Luis Alonso de Santos sentencià: <<Parece fácil el juego teatral cómico, cuando el autor quiere que así parezca. Muñoz Seca, esconde, en la aparente facilidad de sus obras, un ingeniosísimo juego escénico de diálogos, de situaciones, de personajes... A mí me siguen divirtiendo muchas de sus obras en este final del siglo XX...>>.


Retrat de Pedro Muñoz Seca del desembre de 1924.

Foto Wikipedia

 

Los cuatro Robinsones". Ja sense col·laboració estrenà aquest mateix any l'humorada “El espanto de Toledo”, la comèdia “La novela de Rosario” i la comèdia en tres actes “La señorita Ángeles”.

Un dia li va preguntar un crític literari quins eren, al seu judici, els cinc més importants homes de les lletres espanyoles contemporànies i Pedro Muñoz Seca ràpidament va elaborar una resposta:

  • Don Miguel de Unam-uno
  • Benito Pérez Gal-dos
  • Miguel de Cervan-Tres
  • Luca de Tena, Don Tor-Cuatro
  • Benavente, Don Ja-Cinco.

 

Sáinz de Robles el va qualificar de: <<Lope de Vega, fénix de los ingenios, del siglo XX>> davant la legió de crítics i detractors de la seva obra que el criticaven i li deien “comediucho”, també Valle-Inclán va dictar sentència: <<Quítenle al teatro de Muñoz Seca el humor; desnúdenle de caricatura, arrebátenle su ingenio satírico y facilidad para la parodia, y seguirán ante un monumental autor de teatro>>.

 

Retrat de Pedro Muñoz Seca.

Foto Batiburrillo

 

El 1927 estren en col·laboració amb  Pedro Pérez Fernández l'opereta sense música però amb cantables i evolucions en tres actes i un pròleg “Los extremeños se tocan”, una comèdia musical o “sarsuela sense música”, on els actors canten i ballen a capella i que parodia aquest gènere; posteriorment va ser portada al cinema per Alfonso Paso. Amb Pérez Fernández també estrenà els joguets còmics en tres actes “La mala uva” i “La caraba” en prosa i la sarsuela “El voto” amb música del mestre San José. Sense col·laboració estrenà la caricatura superrealista en tres actes “¡Usted es Ortiz!”; la quasi pel·lícula policíaca en tres jornades, dividides en varies parts, amb alguns lletreros, primers planos “Calamar” una sàtira contra el mon del cine; l'humorada en un acte “Las inyecciones o El Doctor Cleofás vale más que Voronoff” amb música del mestre Jacinto Guerrero; i la comèdia “Los planes de Milagritos”. El 1928 en col·laboració de nou amb  Enrique García Velloso estrenà la tragèdia humorística en tres actes “La cura” i en col·laboració amb  Azorín la farsa en tres actes “El clamor”. Aquest mateix any i en col·laboració amb l'assidu Pedro Pérez Fernández estrenà el joguet còmic en tres actes “¡Un millón!”, la comèdia en tres actes i en prosa “La Lola”, el  passadís còmic líric “Alí-Guí” amb música d'Ernesto Rosillo, els joguets còmics “<>El teniente alcalde de Zalamea” i “El rajáh de Cochin” amb música del mestre Ernesto Rosillo, i finalment en col·laboració també entre ambdós i Tomás Borrás la revista en dinou quadres “La orgía dorada” amb música dels mestres Jacinto Guerrero i Julián Benlloch

Muñoz Seca el 1925 estrenà les comèdies en tres actes “El chanchullo”, “La bondad”, “El llanto”, “Lo que Dios dispone” i “Los trucos” i la comèdia “El secreto de Lucrecia”. En col·laboració amb Pedro Pérez Fernández estrenà la comèdia “Los campanilleros”, el joguet còmic en tres actes “La tela” i la comèdia en tres actes “La pluma verde”. El 1926 estrenà en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el joguet còmic “El sonámbulo”, el joguet còmic en tres actes “María Fernández”, la comèdia en tres actes “La cabalgata de los Reyes” i la sarsuela “Seguidilla gitana” amb música del mestre Ángel Barrios. En col·laboració amb  Rafael López de Haro estrenà la comèdia en tres actes “Poca cosa es un hombre” i en el Teatro de la Princesa en col·laboració amb  Enrique García Álvarez -un altre dels seus assidus col·laboradors- el joguet còmic en tres actes i en prosa "Los cuatro Robinsones". Ja sense col·laboració estrenà aquest mateix any l'humorada “El espanto de Toledo”, la comèdia “La novela de Rosario” i la comèdia en tres actes “La señorita Ángeles”.

Un dia li va preguntar un crític literari quins eren, al seu judici, els cinc més importants homes de les lletres espanyoles contemporànies i Pedro Muñoz Seca ràpidament va elaborar una resposta:

    Don Miguel de Unam-uno Benito Pérez Gal-dos Miguel de Cervan-Tres Luca de Tena, Don Tor-Cuatro Benavente, Don Ja-Cinco.

 

"Sáinz de Robles el va qualificar de: <<Lope de Vega, fénix de los ingenios, del siglo XX>> davant la legió de crítics i detractors de la seva obra que el criticaven i li deien “comediucho”, també Valle-Inclán va dictar sentència: <<Quítenle al teatro de Muñoz Seca el humor; desnúdenle de caricatura, arrebátenle su ingenio satírico y facilidad para la parodia, y seguirán ante un monumental autor de teatro>>.

El Teatro de la Chelito va ser nomenat el 1931 Teatro Muñoz Seca. Va centrar les seves s;tires contra la Rep;blica, ja que no va ocultar mai la seva postura despr;s de l'adveniment de la II Repblica, ats que era un mon;rquic convenut amb amistat amb Alfons XIII. El nombre d'obres estrenades disminueix a partir de llavors, per no l'èxit. Estrenà  en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el joguet còmic en tres actes“La oca”, sigles de “Libre Asociación de Obreros Cansados y Aburridos”, caricatura del comunisme i l'igualitarisme; l'humorada en tres actes “El drama de Adán”; el joguet còmic en tres actes “Mi padre”; la comèdia en tres actes “¡Todo para ti!” i en col·laboració amb  Pedro Pérez Fernánde el joguet còmic en tres actes “El alma de corcho”.

 

Pedro Muñoz Seca amb el rei Alfons XIII i Tirso Escudero, en el Teatro de la Comedia

Foto Fundación Muñoz Sec

 

El 1932 estrenà el joguet còmic en tres actes “¡Te quiero Pepe!” i en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández estrenà també la sarsuela en dos actes “El corzo”, la comèdia en tres actes “Marcelino fue por vino” que ridiculitza a la República i el joguet còmic en tres actes “Anacleto se divorcia” una sàtira de la llei del divorci recent promulgada. Muñoz Seca estava dotat d'una gracia especial com ho confirma per exemple, el dia que el seu pare li preguntà si era veritat que la seva promesa (Asunción Ariza) no era gaire alta que diguem. Per contestar al pare, Pedro Muñoz Seca li va escriure aquest poema:

No quiero engañar a usted:

es tan chiquita Asunción,

que cuando estamos de pie

me llega hasta el corazón.

Y, a mi me gusta la mar

el defecto que usted alega,

pues nadie podrá dudar

que es una mujer que llega

Les crítiques a la República van tenir èxit de públic i van fer que passés de ser considerat frívol, dintre del seu conservadorisme, a ofensiu per alguns grups objectiu de les crítiques. Però va ser molt volgut en el món escènic, conservant amistats com Pedro Pérez Fernández, Jacinto Guerrero, Salvador Videgain o el famós Lepe. Van col·laborar amb ell Enrique García Álvarez, Azorín, Enrique García Velloso i molts altres.

Muñoz seca estrenà el 1933 en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández el joguet còmic en tres actes “Trastos viejos”, la comèdia satírica en tres actes “Jabalí”, i el joguet còmic en tres actes “La voz de su amo” en el que ridiculitzen a la República. Sense col·laboració estrenà també aquest mateix any les comèdies en tres actes “Los quince millones”  i “El refugio”. El 1934 estrenà  el joguet còmic en tres actes “La eme”, la farsa satírica de la vida d'un pobre home, dividida en tres estampes “El ex”, i en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández la comèdia en tres actes “Mi chica”, el joguet còmic en tres actes “El escándalo” i la farsa còmica en tres actes “La plasmatoria”, amb el tema de l'espiritisme i la reencarnació del Tenorio. En aquestes obres predomina l'alta comèdia astracanada i la comèdia de saló amb elements culturals, possiblement en resposta a la crítica. Ja en el 1935 estrenà en col·laboració amb Pedro Pérez Fernández la comèdia en tres actes  “Papeles”, el joguet còmic en tres actes “¡Soy un sinvergüenza!” i en col·laboració amb Enrique García Velloso la comèdia còmica en tres actes “Triple seco”. Sense col·laboració estrenà la farsa en tres actes “El gran ciudadano” en la que ridiculitza a la República i el  conte en tres actes dividit en nou quadres ”El rey negro”.

 

       Retrat de Pedro Muñoz Seca.

Foto Google Images

 

El 1936 estrenà les comèdies en tres actes “¡¡Cataplum!! o el hombre que no creía en los milagros” i “¡Sola!”, i en col·laboració amb  Pedro Pérez Fernández el joguet còmic en tres actes “¡Zape!”. El 3 de juliol es va estrenar en el Teatro Cómico el seu diàleg “Bronca en el 8".


         Pedro Muñoz Seca amb Pedro Pérez Fernández.

Foto Fundación Pedro Muñoz Seca

 

Muñoz seca va escriure gairebé 140 obres de teatre. Quan es va iniciar la Guerra Civil Espanyola, estava amb la seva esposa a Barcelona per l'estrena en el Teatre Poliorama de la comèdia en tres actes “La tonta del rizo”, amb Mariano Asquerino i Irene López Heredia de protagonistes i que anava a tenir lloc el 17 de juliol, la nit anterior al cop d'estat. Pocs dies després de l'Alçament, va ser detingut per milícies anarcosindicalistes que dominaven la ciutat comtal, a la casa d'un actor que l'havia aconsellat abandonar l'hotel en el que s'havia allotjat. Més tard va ser traslladat a Madrid acusat d'albergar idees monàrquiques i catòliques. Va ser empresonat en la recent creada presó de San Antón, a l'antic Convent; la seva esposa en canvi va ser posada en llibertat ja que era ciutadana cubana. Es va queixar Muñoz Seca de la seva úlcera d'estomac i va suplicar que no  l'abandonessin mai en la qüestió de les seves medicines. Era avi matern de l'escriptor Alfonso Ussía.

Va ser afusellat a Paracuellos del Jarama, el 28 de novembre d'aquest mateix any, tenia 57 anys. Humorista de llei fins als últims moments, va dirigir aquestes paraules a  l'escamot d'afusellament: Podéis quitarme la hacienda, mis tierras, mi riqueza, incluso podéis quitarme, como vais a hacer, la vida, pero hay una cosa que no me podéis quitar… y es el miedo que tengo. Conten que els soldats que fet i fet el van afusellar li van demanar perdó pel que estaven obligats a fer-ho, és a dir matar-lo, però sembla ser que ell va ser qui els va consolar dient-los que estaven ja perdonats, que no es molestessin... aunque me temo que ustedes no tienen intención de incluirme en su círculo de amistades.

Pòstumament es va estrenar el 1940 la comèdia en tres , el dimecres 6 de març del mateix any i en el Teatro de la Comedia de Madrid, la comèdia <>“Entre cuatro paredes”. El 1941 també es va estrenar de la seva col·laboració amb Enrique García Álvarez el joguet còmic en tres actes “La frescura de Lafuente” i el 1942 de la seva col·laboració amb Pedro Pérez Fernández la farsa còmica en tres actes “El diluvio” i de la seva col·laboració amb Enrique García Álvarez el joguet còmic en tres actes i en prosa “Los cuatro Robinsones”. De la seva col·laboració amb Enrique García Álvarez es va estrenar el 1943 el gairebé sainet en tres actes i en prosa “El verdugo de Sevilla” i el 1944 el joguet còmic en dos actes dividit en quatre quadres “Pastor y borrego”. El 1946 de la seva col·laboració amb Pedro Pérez Fernández es va estrenar pòstumament el joguet còmic en dos actes “El Goya”, el 1950 de la seva col·laboració amb Enrique García Álvarez el joguet còmic en tres actes “El último bravo” i el 1969 “¡Ay, que se cae!” i tretze comèdietes inèdites. El 2007 es va descobrir la lletra d'un pasdoble taurí inèdit del que ja José María de Cossío havia endevinat la seva existència. Tal poema està dedicat al destre Joselito, el Gallo, erigint-se com l'únic pasdoble dedicat a aquest afamat i reconegut torero.

Ni la fèrria crítica del seu temps, ni la posterior neguen l'enginy, la gràcia inimitable, la capacitat de comunicació i el seu domini de la “fusteria teatral” en la que va ser un autèntic mestre. La gran aportació del teatre de Muñoz Seca està en la ruptura que suposa l'astracan i en el precedent del teatre de l'absurd que es desenvoluparà a la postguerra espanyola gràcies a figures com Miguel Mihura, Enrique Jardiel Poncela... Va pertànyer a la denominada “altra generació del 27”.


Bust de Pedro Muñoz Seca a El Puerto de Santa María.

Foto Wikipedia

Placa commemorativa a El Puerto de Santa María. Homenatge al dramaturg Pedro Muñoz Seca.

Foto Wikipedia

 

La Fundació Pedro Muñoz Seca es va constituir el 11 de març de 1995. Entre els seus patrons figuren descendents directes de l'autor i l'Ajuntament de El Puerto de Santa María.

Els seus objectius són:

1.Conservar, esudiar i difondre els fons documentals, bibliogràfics, artístics, moblatge, etc. relatius a Muñoz Seca.

2.Investigar la comèdiodrafia universal en la seva evolució històrica.

3.Fomentar la comèdia com gènere específic i diferenciat.

4.Fomentar el teatre en totes les seves formes, principalment a El Puerto de Santa María, ciutat natal de Pedro Muñoz Seca.


La seu de la Fundació Pedro Muñoz Seca es troba instal·lada a l'Edifici San Luis, a la Plaza del Ave María de El Puerto de Santa María. Amb les visites al Museu Pedro Muñoz Seca, i a través del recorregut de l'Exposició Permanent "Pedro Muñoz Seca: l'humor dintre i fora del teatre", es pretén donar a conèixer la figura del comediògraf portuari, mostrar la seva àmplia obra i important llegat i reconèixer la seva aportació al teatre còmic espanyol contemporani. Tot això en un recorregut per la seva vida i obra, esquitxat, com no podia ser d'altra forma, amb l'humor que Muñoz Seca va desenvolupar en ambdues.

 

Alguns texts han estat extrets de Fundació Pedro Muñoz Seca

 

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

tornar