Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

155. FRANCISCO DE ROJAS ZORRILLA

 


Francisco de Rojas Zorrilla va néixer a Toledo, a la jurisdicció parroquial de San Salvador, el 4 d'octubre de 1607, va ser poeta i dramaturg.

Va ser el més gran dels sis fills de l'alferes Francisco Pérez de Rojas, antany escrivà a Múrcia -ofici en general reservat a cristians nous- i que alguns asseguraven tenia origen jueu, i de donya Mariana de Besga Zorrilla, naturals ambdós de Toledo. Va estudiar en aquesta ciutat, també a Salamanca i va residir a Madrid, en una casa de la Plaza del Ángel, on es va traslladar amb la seva família quan només tenia tres anys. Va aprendre a llegir amb Pedro Díaz Morente, paisà seu i cèlebre cal·lígraf. Poc o res se sap dels seus estudis. S'ha especulat amb la hipòtesi que acudís a les universitats de Toledo, Alcalà o Salamanca i es creu que va poder estudiar Humanitats. El seu nom, fàcil de confondre per haver adoptat els dos segons cognoms dels seus pares, no figura en cap relació de matrícules d'aquestes universitats, ni en cap document que testimoni el seu pas per les aules. En algunes de les seves obres va exhibir certs sabers jurídics i un coneixement detallat de la vida estudiantil. No obstant això, al voltant de 1630 a les seves tertúlies literàries va aparèixer amb hàbit universitari.

Enfront de la falta de dades de la seva etapa juvenil, els documents abunden a partir de 1631. A la fi d'aquest any, va col·laborar amb un mediocre sonet a l'”Anfiteatro de Felipe el Grande”, un volum en honor de Felip IV en el que van participar 89 poetes. Es tracta d'un sonet en lloança de la feta règia que va consistir en matar d'un tir a un toro que havia vençut a altres animals en una lluita de feres. El 23 de febrer de 1633, quan només tenia vint-i-sis anys, va estrenar al Palau del Pardo i davant dels reis, Felip IV i donya Isabel de Borbó, la seva primera comèdia “Persiles y Segismunda” inspirada en la novel·la homònima de Miguel de Cervantes.

 

Retrat de Francisco de Rojas Zorrilla.

Foto Google Images

 

 

Francisco de Rojas va ser, des dels seus primers passos, poeta predilecte de la cort de Felip IV, circumstància que va influir decisivament en la seva vida i en la seva concepció de l'art dramàtic. Va escriure per a un públic entès, culte i àdhuc cultista, coneixedor de les convencions, els ressorts i fins i tot les triquinyoles de la creació teatral i literària. Es tractava d'un auditori que li va permetre i li va exigir plantejaments innovadors i sorprenents; li va demanar l'exploració de noves potencialitats de la comèdia espanyola; el va impulsar a la cristal·lització de nous gèneres com la tragèdia senequista, seguint “El castigo sin venganza” de Lope de Vega, i va aplaudir la nova comicitat mecànica (entrades, sortides, confusions de llocs i personatges) que havien assajat, entre altres, Lope a “Amar sin saber a quién” i Calderón a “La dama duende”“.

El 9 de desembre de 1634 Francisco de Rojas va signar el manuscrit de “Peligrar en los remedios”, una comèdia palatina d'enredo amorós que seria representada a la cort de Felip IV uns mesos més tard, el 6 d'abril de 1635. Rojas Zorrilla va escriure aquesta comèdia per a la companyia de Roque de Figueroa. El major interès del manuscrit, resideix en una breu carta que l'autor va incorporar al costat del text dramàtic i que anava dirigida al director de la companyia. Es tracta d'un escrit en el que Francisco de Rojas va introduir algunes indicacions per a la representació, relatives a l'escenografia i al repartiment d'actors: <<Señor Roque, vuestra merced reparta estos papeles como van aquí porque no ha de ser de otra manera. Lo primero: ha de haber una ventana grande que sea como de balcón y llegue hasta el mismo suelo del teatro y, para cuando la abran, haya dentro alguna cosa que no sea ridícula y puesta con buen arte. Lo segundo: una puerta verde con una cerradura sin llave y por ésta no salga nadie en toda la comedia hasta que salga la infanta en la tercera jornada...Y si de aquí al otro año, que es cuando se ha de estrenar, se mudare alguno de la compañía sea en este mismo grado y adviértase que el rey es un buen papel, el de Federico y el del marqués Alberto iguales y el del almirante casi nada>>.

A partir d'aquí es va consagrar com dramaturg d'èxit i no va haver any que no va proporcionar als escenaris madrilenys, un bon nombre d'obres dramàtiques. Les obres de Francisco de Rojas es van estrenar en els teatres de la cort, a càrrec de les principals companyies de l'època: la de Pedro de la Rosa, la de Roque de Figueroa, la de Cristóbal de Avedaño, etc. Va ser tan intensa la seva activitat dramàtica en aquells anys que va haver temporades en que les seves estrenes se succeïen unes a altres. Des d'un primer moment va ser un dels autors predilectes de la cort de Felip IV i les estrenes en els escenaris palatins es van succeir, sobretot entre els anys 1635 i 1636, en els quals va dur a escena almenys 14 obres: 8 el 1635: “No hay ser padre siendo rey”, la comèdia ja citada “Peligrar en los remedios”, “El desafío de Carlos V”, “El profeta falso Mahoma”, la comèdia de sants i històrica “Santa Isabel, reina de Portugal”, “El catalán Serrallonga” escrita en col·laboració amb Luis Vélez de Guevara i Antonio Coello, “El villano gran señor y gran Tamorlán de Persia” escrita en col·laboració amb Villanueva i Roa i “El monstruo de la fortuna” escrita en col·laboració amb Calderón de la Barca i Juan Pérez de Montalbán, i altres 6 el 1636: la mitològica “Progne y Filomena”, la comèdia de costums “Obligados y ofendidos” en la que s'ofereixen estampes de la vida estudiantil i es troba certa familiaritat amb el llatí, amb els conceptes i idees bàsiques del dret i en la que s'inclou una escena a la presó, de clar sabor picaresc, “No hay amigo para amigo”, la comèdia de costums o de capa i espasa “Donde hay agravios no hay celos” en la que destaquen els problemes d'honor, amor i amistat i en la que maneja amb mestratge l'enredo amb múltiples llancis i situacions còmiques, “El jardín de Falerina” escrita en col·laboració amb Calderón i Coello, i “El mejor amigo el muerto” escrita en col·laboració amb Belmonte i Calderón. En el segle XX, es va estrenar la comèdia lírica “Lances de amo y criado” amb música del mestre Rafael Calleja, adaptació de la comèdia en quatre actes “Amo y criado” de Tomás Luceño, refundició de la peça de Francisco de Rojas “Donde hay agravios no hay celos”, també coneguda com “El amo y criado o Agravios y celos”. Els seus títols poden augmentar, doncs no fa molt s'ha conegut un document de 1635 en el qual consta que Francisco de Rojas va vendre una comèdia denominada “Los mentirosos”, de la que res se sabia. D'aquesta època són també la seva comèdia “La más hidalga hermosura” escrita en col·laboració amb Calderón i Juan de Zabaleta, la seva comèdia “El monstruo de la fortuna, la lavandera de Nápoles", escrita en col·laboració amb Calderón i Pérez de Montalbán i la comèdia “Don Gil de la Mancha” l'autoria de la qual encara no està del tot clara, sent Francisco de Rojas Zorrilla un dels possibles autors, a més de Lope de Vega i Castillo Solórzano. Inspirada en “El Quixot”, aquesta obra és una barreja de subgèneres teatrals, de comèdia burlesca caracteritzada per un humor absurd i situacions pròpies de la comèdia villanesca i de la comèdia militar. El 1636 Francisco de Rojas va tenir una filla natural, d'una relació amb l'actriu María de Escobedo, casada amb un còmic del mateix nom que el dramaturg. La seva filla va ser actriu també, i molt cèlebre: Francisca Bezón, la Bezona. L'actor Juan Bezón, que la va criar i li va donar el seu cognom, era germà bastard de Francisco de Rojas.

Francisco de Rojas va ser un dels majors seguidors de l'escola dramàtica establerta entorn de Pedro Calderón de la Barca, amb qui va mantenir una gran amistat, igual com la que va mantenir amb els escriptors amb els qui va col·laborar. El 1637 va adornar els festejos per a honrar l'estada a Madrid de María de Borbó, esposa del príncep de Saboya, i la coronació de Fernando III, cunyat del rei, com emperador. En ambdues ocasions es van representar a palau les seves noves obres: el drama d'honor “El más impropio verdugo por la más justa venganza”, “El robo de las sabinas” i la ja estrenada “Donde hay agravios no hay celos”. El 1637 i 1638 va actuar com mantenidor en la vexació final de les festes en honor de la princesa de Charignan i de la duquessa de Chevreuse, i per ventura d'aquesta vexació o de la seva col·laboració en acadèmies burlesques, va sortir el motiu pel qual va ser apunyalat alevossament el 1638, corrent-se la veu de la seva mort. Durant la seva convalescència va escriure l'atractiva comèdia “Entre bobos anda el juego o Don Lucas del cigarral”, primera de les comèdies de figurón, gènere que Francisco de Rojas va inventar, caracteritzades per una trama complexa i per la profunditat psicològica amb que tracta als seus protagonistes o figurons, i que van tenir una enorme difusió per la deformació caricaturesca del personatge principal. Presenta una situació nova en el teatre de l'època: el viatge, ja que apareix un grup de personatges que es mouen en el camí de Madrid a Toledo. Es diu que el protagonista de l'obra, Don Lucas del Cigarral, és un autoretrat caricaturesc del propi Francisco de Rojas Zorrilla. En aquesta obra s'inicia el tema del vell que intenta casar-se amb una dama molt més jove que ell, que tant joc donarà, per exemple, a Leandro Fernández de Moratín més d'un segle i mig després. Els neoclàssics posteriors van apreciar aquest gènere barroc per trobar-lo molt semblat a la comèdia francesa de caràcter, propícia per a fins psicòlegs. Aquest subgènere en el teatre de Francisco de Rojas, són peces entorn d'un personatge amb algun tret de personalitat exagerat que el fa ridícul i contra el qual tots els altres personatges conspiren. Pot ser, un efeminat, algun personatge massa orgullós de la seva nissaga o un vell que pretén casar-se i reviure impossibles joventuts, com és el cas de “Entre bobos anda el juego o Don Lucas del cigarral”. Francisco de Rojas va ser aprenent destacat de la nova fórmula calderoniana, rebel en els seus tipus femenins, apassionats, sensuals, atrevits; desmesurat en les seves tragèdies, propens a l'extraordinari, al sensacionalisme d'un Sèneca, tallat a la mesura dels corrals, sagnant, revenjista i gongorí. Li va agradar la transgressió en les formes -escenes d'alcova, solucions inesperades- i en el llenguatge, que surt per la boca del graciós, amb qui sovint riu de si mateix, potser dolorosament, dissipant així les bromes dels seus coetanis, que, no obstant això, van apreciar el seu talent a la cort. I és que Francisco de Rojas Zorrilla era home de grans peus, de no molta neteja i amb una acusada calba, motiu aquest que serveix d'acudit tant en les seves comèdies com en les seves tragèdies, com ho demostra el graciós Cabellera de “Entre bobos anda el juego o Don Lucas del cigarral”. María Guerrero va dur a escena la versió d'Asquerino de “Entre bobos anda el juego” a la fi del segle XIX. El 1899 aquesta mateixa obra es va adaptar també al gènere chico, amb el títol de “Don Lucas del Cigarral”, en versió de Tomás Luceño i Carlos Fernández Shaw, i música del mestre Amadeu Vives. Valls Volart, amb llibret de Ballester, va fer també una refundició sarsuelística de “Entre bobos”, de la que no se sap res més. El 1638 va morir el pare de Francisco de Rojas.

A més, Francisco de Rojas també va compondre alguns autos sacramentals pel Corpus madrileny. El 1639 es van representar quatre autos, dels quals dos havien estat escrits per Calderón, un per Coello i un altre va ser obra de Rojas, titulat l'”Hércules”, dut a escena per la companyia de Manuel Álvarez Vallejo. A l'any següent van ser dos de Calderón i dos de Rojas: “El rico avariento” i “Las ferias de Madrid”, representats per la companyia de Bartolomé Romero. El 4 de febrer de 1640, li va cabre l'honor d'inaugurar el flamant Coliseu del Palau del Buen Retiro amb la seva comèdia “Los bandos de Verona”, inspirada en la mateixa font que “Romeo i Julieta” de Shakespeare i “Castelvines i Monteses” de Lope de Vega. És una comèdia plena d'enredos i situacions inversemblants, on les intervencions del criat graciós Guardainfante posen el contrapunt còmic a la història en la que no falten falses morts, begudes estranyes i enfrontaments entre famílies.

El 21 de novembre de 1640 Francisco de Rojas es va casar amb Catalina Yáñez Trillo de Mendoza, d'il·lustre família de Guadalajara, amb qui va tenir un fill el 25 de juny de 1641, Antonio Juan de Rojas, que va ser oïdor a l'Audiència de Mèxic. Lligada a aquest matrimoni havia la concessió d'un hàbit de cavaller per part del rei Felip IV. Es va fer una primera informació de neteja de sang i en ella alguns testimonis van assenyalar que Francisco de Rojas Zorrilla tenia antecedents moriscs i jueus. Es van paralitzar les proves i, a instàncies del dramaturg, es van iniciar altres noves. No es va trobar a Francisco de Rojas més tatxa que l'haver exercit el seu pare la professió d'escrivà, treball manual que impedia als hereus ascendir a la noblesa. Va caldre sol·licitar dispensa papal (per cert, Calderón també havia hagut de demanar-la uns anys abans pels mateixos motius). Se li va concedir el 1643 i fins el 16 de març de 1646 no va poder lluir sobre el seu pit, el llangardaix vermell de l'Ordre de Santiago. Avui queda una mica més que un dubte raonable sobre l'origen convers de part de la família de Rojas Zorrilla, i potser a aquesta llum calgui considerar també la seva producció literària. En el procés consta la testificació a favor del poeta (o, almenys, no en contra) de persones de qualitat relacionades amb Toledo, com el comte de Mora o el marquès de Malpica, que no coneixien a la seva família, encara que van esmentar que no havien escoltat res en contra de la seva procedència hidalga. En el procés es troba igualment el testimoniatge d'amics toledans que van conèixer a Francisco de Rojas com dramaturg, és el cas de Blas Fernández de Mesa, comptador major de la ciutat, que era també autor dramàtic i que havia de voler bé al poeta, amb qui havia pres part en les fames pòstumes de Lope i Montalbán. Per força el coneixia com autor de comèdies i autos, ja que compartia escenari en les representacions del Corpus toledà. El cas és que va atestar al seu favor. Però també van aparèixer enemics a la seva ciutat, com el testimoni Francisco Francès de Úbeda, qui va declarar el 1645 que l'intent de Francisco de Rojas d'assenyalar-se com originari de San Esteban de Gormaz era una falsificació i una mentida del pretendent; en el seu lloc va assenyalar l'origen toledà de la família i l'ascendència jueva, fins al punt que alguns parents havien estat cremats per la Inquisició i tenien sambenito penjat a esglésies toledanes. Uns altres van assenyalar, per si no fos poc, a un parent morisc, el Moro, que va ser llogador de mules o fuster. Francisco de Rojas havia intentat emparentar amb persones nobles o hidalgues de la ciutat, en particular amb els Chiriboga i altres Rojas i Zorrilla, però alguns testimonis el van rebutjar encara que uns altres -segurament amics- el van defensar aferrissadament. És indubtable que Francisco de Rojas va estar a Toledo visitant a diferents persones amb l'ànim d'assenyalar parentius i d'ensenyar un memorial que suggeria el que havien de declarar. Es van buscar amics en tots costats, fins i tot es va demanar que declarés el sacerdot que l'havia batejat, el ja ancià doctor Eugenio de Andrada, capellà de San Salvador, qui va atestar potser massa favorable a Francisco de Rojas per a semblar equànime. Amb aquesta mateixa pretensió d'apuntar la noblesa del seu abolengo, alguna vegada va esgrimir Francisco de Rojas els serveis militars del seu pare, l'alferes Rojas, per a esborrar el seu passat com escrivà de nombre a la ciutat de Múrcia. Bé adverteix un altre toledà, el comte de Mora, quan li van preguntar sobre la possible noblesa de Francisco de Rojas Zorrilla, que a la cort “no se puede distinguir la nobleza que tenga cada uno en los que no son señores o titulados” i que ell “no hace concepto de lo que se dice de las calidades, mientras dura la pretensión, porque todos hablan por mal o buen afecto”. Per descomptat el nomenament del doctor González Álamo com instructor del procés va ser un impediment important per a Francisco de Rojas en la consecució de l'hàbit; aquest sacerdot es va mostrar oposat al paper complaent del seu company en la tasca, el cavaller santiaguista don Fernando de Peralta i Velasco. Per contra, aquell va presentar un bon nombre de testimonis que van declarar que les proves que va aportar Francisco de Rojas eren falses i que moltes veus de Toledo sabien que procedia de moriscs i jueus cremats per la Inquisició. Per això, el fet que aquest doctor s'excusés i que el 1644 es nomenés en el seu lloc al llicenciat Sebastián Becerra Nieto, sens dubte va aplanar el camí de qui volien veure lluir al pretendent, la vermella insígnia de Santiago. Sembla que l'interès particular de Felip IV va aplanar les dificultats; ell mateix va rubricar de la seva mà varis dels documents esmentats, de tal forma que, cinc anys després de començat el procés, Francisco de Rojas va obtenir el desitjat hàbit. Francisco de Rojas va formar part de la promoció dels “ocells nous”, com els va denominar despectivament Lope de Vega. Van ser joves poetes ben rebuts a palau que van arraconar a les velles glòries i van obtenir honors que la societat va negar al pare de la comèdia espanyola. Tres d'ells, Calderón, Antonio Coello i el propi Francisco de Rojas van assolir ennoblir-se, al ser nomenats membres de les prestigioses ordres de cavalleria.




Treball d'investigació de Valentina Brancatelli

de la Universitat de Burgos

 

 

El 1640 Francisco de Rojas va fer imprimir la seva “Primera Parte de Comedias” a la impremta de María de Quiñones i a costa del llibreter Pedro Coello, que va incloure les seves 12 comèdies: “No hay amigo para amigo”, “No hay ser padre siendo rey”, “Donde hay agravios no hay celos”, “Obligados y ofendidos”, “Persiles y Segismunda”, “Peligrar en los remedios”, “Santa Isabel, reina de Portugal”, “El profeta falso Mahoma” i “Progne y Filomena” i les noves comèdies: “Los celos de Rodamonte”, “La traición busca castigo” i “Casarse por vengarse” un quadrí en la que va dirigir als calbs un conte, burlant-se de nou de la seva calvície, en la que una mona -castigada pel déu Bacus- va ser condemnada a dur per a tota la vida una calba “a la part del darrere” del seu cos.

 


Retrat de Francisco de Rojas Zorrilla.

Foto Google Images

 

 

El 1640 també va estrenar la seva comèdia de costums “Abre el ojo” en la que va demostrar una profunda vis còmica en la representació de personatges caricaturescs. La comèdia ofereix una rica estampa de la vida madrilenya de l'època, amb una trama en la que es barregen relacions amoroses d'una manera alegre i desenfadada, aspirant a despertar en l'espectador el plaer de veure representats hàbits, menjars, cases i carrers de l'Espanya de Felip IV. El 1641 va deixar d'escriure comèdies i es va passar als autos sacramentals, perquè es pagaven millor (tres-cents o quatre-cents reals les comèdies, mil cinc-cents cada auto). Amb Calderón absent, es van repartir els autos sacramentals pel Corpus madrileny, Mira de Amescua, Vélez de Guevara i de nou Francisco de Rojas, que va compondre dos, ambdós perduts: “El Sotillo de Madrid” i “Sansón”, el primer d'ells “no va semblar bé” i els comissaris del Corpus van ordenar algunes reformes. El 15 de setembre de 1643 el rei Felip IV li va concedir l'hàbit de l'Ordre de Santiago, encara que fins al 16 de març de 1646 no va poder lluir sobre el seu pit, el llangardaix vermell de l'Ordre.

La mort d'Isabel de Borbó el 4 d'octubre de 1644 es va unir a la llarga i desastrosa guerra de Catalunya i a la independència de Portugal, per el que el govern va decretar la prohibició de les representacions teatrals, que es va perllongar després de la mort del príncep Baltasar Carlos al novembre de 1646, fins a 1649. Francisco de Rojas va aprofitar aquest atur forçós en la seva activitat teatral, per a publicar el 1645 la “Segunda Parte de Comedias” a la impremta de Francisco Martínez i a costa de nou del llibreter Pedro Coello. Incloïa com la primera part, dotze comèdies: “Los bandos de Verona”, “Entre bobos anda el juego”, “Abre el ojo” i “El más impropio verdugo por la más justa venganza” i les noves: “Lo que son las mujeres” una comèdia de costums; “Sin honra no hay amistad” amb textos divertits i enginyosos; “Nuestra Señora de Atocha” obra que dramatitza la miraculosa aparició de la Verge d'Atocha en un lloc proper a Madrid, a això se li afegix una intriga amorosa, i tot això en el marc del conflicte entre musulmans i cristians a l'època de la Reconquesta alternant informació històrica i religiosa amb la trama; la comèdia de sants “Los trabajos de Tobías”; la comèdia mitològica “Los encantos de Medea”; “Los tres blasones de España”; el drama d'honor “Los áspides de Cleopatra” i “Lo que queria ver el Marqués de Villena” en la que es troba certa familiaritat amb el llatí, amb la vida irregular i menesterosa dels estudiants i amb els conceptes i idees bàsiques del dret, del que es dedueix que Francisco de Rojas va ser estudiant d'universitat.

D'aquesta època és també el seu drama d'honor en tres actes, més famós, “Del rey abajo ninguno o El labrador más honrado, García del Castañar o El conde Orgaz” que presenta problemes d'atribució i autoria. De fet, l'obra consta de tres jornades, que en realitat són dos dies, i l'acció es desenvolupa entre el camp i la ciutat, entre Toledo i el Castañar. S'ignora la data exacta de composició, així com la de la seva primera edició (potser el 1650) ja que aquest drama no va aparèixer en les dues col·leccions de comèdies que va publicar Francisco de Rojas en vida. En realitat, va aparèixer impresa en una col·lecció solta de la primera meitat del segle XVII, amb el títol de “El labrador más honrado García del Castañar. Comedia famosa de D. Francisco de Roxas”, i va ser acceptada com a pròpia del comediògraf toledà. Diverses son les obres que es consideren com referència. Entre les que més van influenciar aquesta obra, s'evidencien “Peribañez y el comendador de Ocaña” i “El villano en su rincón” de Lope de Vega. El drama és també conegut amb altres títols: “El labrador más honrado, García del Castañar”, o amb el títol de “El conde de Orgaz”, que es troba a la “Parte 42 de comedias de diferentes autores” impresa a Saragossa el 1650. Van ser títols que li van posar en edicions successives. El drama va ser representat amb gran èxit durant els anys que van des de 1854 al 1862, en diversos teatres de Madrid i amb diferents títols: com “García del Castañar” en el Teatro de la Cruz i en el Teatro de Variedades, mentre el Teatro del Príncipe l'anunciava a la cartellera amb el nom de “El labrador más honrado, García del Castañar”. És un drama sobre l'honor, en el qual García del Castañar creient-se ofès pel rei a l'haver traït el seu honor marital, tracta de rentar l'afront en la seva esposa decidint matar-la, a tal extrem que ha de fugir a la cort, on don García s'assabenta que ha estat un cavaller, don Mendo, i no el monarca Alfonso XI, qui va intentar aconseguir els favors de la seva esposa. Don García està segur de la innocència de la seva esposa i deixa escapar, a qui creu el rei, abans que tinguessin lloc els fets. Al comprendre el seu error assassina a don Mendo, obtenint el perdó real. Els personatges de l'obra són: el rei don Alfonso XI, donya Blanca la pagesa, don García el pagès i galà, Teresa la villana, don Mendo l'altre galà, Bras el villano graciós, el comte d'Orgaz amb barba, Belardo el vell, la reina i Tello el criat.

Quan es parla de teatre, cal tenir en compte que el del Segle d'Or era un teatre per a ser vist, sobretot per a ser escoltat i imaginat per l'espectador que no coneixia el text per endavant. Era i és essencialment combinació de codis i sistemes diferents, la representació era espectacular i la comunicació teatral necessàriament havia d'establir-se en un espai i temps limitats. La primera jornada de “Del rey abajo ninguno o El labrador más honrado, García del Castañar o El conde Orgaz” es desenvolupa al matí i a la tarda; la segona a la nit i, amb la tercera jornada, comença el segon dia. L'espai escènic contribueix a desenvolupar el conflicte dramàtic, ja que en les primeres dues jornades, les escenes segueixen una estructura bastant lineal: cort-poblet, cort-poblet, mentre que en l'última jornada hi ha una inversió, i l'acció comença en el poblet per a concloure en la cort, símbol d'equilibri i de l'ordre reconstituït. En l'obra, Francisco de Rojas analitza les relacions entre el rei i el súbdit, el dogma de l'honor i les relacions entre cort i poblet. Possiblement, la molta importància que ve donada al poblet a l'obra, es deu a la intenció de Francisco de Rojas de revalorar la vida en el camp, ja que durant el Segle d'Or el camp havia sofert un progressiu abandó. Per això, tendeix sempre a subratllar el bé que estaven Blanca i García a la seva casa del camp. De fet, fa una descripció del lloc on vivien com un lloc sense igual i també fa entendre que el fet de viure en el camp no era alguna cosa tan degradant com es pensava. El villano ric, més que ser mogut per inquietuds cavalleresques i desitjos d'aventura, era mogut pels plaers de la bona taula, la tranquil·litat del solar i la poltrona del llit matrimonial. De fet, García compleix amb totes aquestes característiques i a més té un fort esperit d'aventura, i alt honor cavalleresc, que l'empenyerà a actuar segons les lleis de l'honor i a començar un conflicte que es revelarà inexistent. Per a demostrar el valor de García, Francisco de Rojas fa començar la comèdia amb un assumpte històric: la conquesta d'Algesires pel rei Alfonso XI. Segueix els fets tal com es narren en la “Crónica de Alfonso XI”. Segons aquesta crònica, el rei es va traslladar de Valladolid a Burgos i allí, mentre els rics homes de Castella acudien a la seva crida, va parlar amb els ciutadans burgalesos [...] i per fi va poder convèncer-los i atorgar-los les alcabales que demanaven. Entre aquests homes estava García del Castañar, un pagès molt honrat, que decideix oferir la seva ajuda al rei i anar a lluitar durant la guerra d'Algesires. De fet, sent només un pagès, el rei vol conèixer a aquest home que li sembla tan fidel i decideix anar a visitar-lo a la seva casa del Castañar. García està casat amb Blanca, una dona molt fidel que sempre ha estimat sense mesures al seu marit, però quan arriba el rei amb el seu sèquit, comencen els problemes. Un dels nobles al servei del rei, don Mendo, s'enamora de Blanca i intenta aprofitar-se d'ella. La dona es resisteix, i no traeix al marit, però García ignora el que veritablement passa. Ell es fia solament de les aparences i veu només un home que entra per la balconada de l'habitació de Blanca i, creient-lo el rei, ja que duu una banda vermella, decideix castigar a la dona perquè contra el rei, segons els codis d'honor i respecte, no pot anar. Només al final es descobreix que Blanca sempre li ha estat fidel, que en realitat l'home que havia vist no era el rei sinó un dels seus nobles. En la pràctica, tot el conflicte dramàtic es basa sobre un fet que no va existir de debò, ja que don Mendo atenta contra l'honor de Blanca, però no el destrueix. Quan es descobreix que García és de família noble i no un villano, així com tampoc ho és la seva dona, García pot venjar el seu honor posat en perill per un altre noble. Al final de l'obra sorgeix altra vegada el fet històric per a justificar el desenllaç i tancar el cercle al voltant del drama. Aquesta obra no segueix la tendències de la literatura espanyola en substituir les persones per tipus, aquí sembla més centrar-se en la representacions de “grups definits” o, millor, se subratllen les diferències entre cort i poblet, entre pagesos i nobles, és a dir entre classes socials diferents. La presència del contrast entre cort i camp, és clarament representada amb l'oposició entre don Mendo, home de cort, i el seu oponent García, home de terra. Aquest simple contrast serà essencial per a l'evolució del drama i duu a analitzar la diferència entre aparença i realitat, ja que el protagonista i l'antagonista no són el que semblen. Francisco de Rojas ens presenta a don García com un pagès honrat, segons el grau d'honra que li correspon per la seva classe social. No cal oblidar que, a l'Espanya del segle XVII l'honor d'un villano o pagès tenia molt poca importància. De vegades, la figura de García ve situada entre els protagonistes limitats i ineficaços, però no és un personatge tan limitat, sembla més un home que sap bé el que vol i el que li correspon de dret, és fidel al rei, i afectuós amb la seva dona, no fa altra cosa que tractar de mantenir el seu equilibri social i conjugal. En canvi don Mendo com és un noble, no té cap problema per a fingir-se rei amb la condició de salvar la vida. Sembla tenir ben clar quins són els seus drets com noble respecte als altres i, per pertànyer a aquesta classe social, es permet luxes i compleix accions que no li corresponen, com, per exemple intentar seduir a la dona de García, que, segons ell, ja que és una villana hauria de cedir a les seves lisogènies sense problemes. El comportament de don Mendo no correspon amb els valors que eren radicats a la societat, i es pot considerar com un avís a no fiar-se de les aparences. Francisco de Rojas és conegut per la seva forma tan especial de tractar a les dones, i Blanca, encara que no tingui el paper central de l'heroïna que defensa sola el seu honor i lluita contra els altres, fet que sol passar en altres obres de l'autor, com, per exemple en “Cada cual lo que le toca” i “Progne y Filomena”, segurament és un personatge fort, que mai perd la connexió amb la realitat, segura de no haver traït el seu matrimoni, confia que aviat se sàpiga la veritat quan es veu acusada pel seu marit, segueix sempre volent-lo i preocupant-se per ell. Entre els personatges, no podien faltar els criats, figures claus del teatre del Segle d'Or. Només els criats són avars i realitzen les seves accions per diners. En aquest cas tenim al criat Blas, que desenvolupa el paper d'ajudant de don Mendo, i que representa de manera perfecta la clàssica figura del criat que fa tot el que se li demana per diners. Blas és hereu dels graciosos rústics descendents de les èglogues primitives i de la comèdia villanesca de Lope de Vega. També hi ha la presència d'altres criats, Belardo i Teresa. Aquesta última és utilitzada per a representar algunes d'aquestes escenes còmiques que sempre estan presents en el teatre del Segle d'Or, i que servien per a minimitzar els efectes dramàtics de l'acció. El comte d'Orgaz, don Gonzalo Ruiz, és un personatge rigorosament històric i un element important de l'acció, és a causa del desig de rei de conèixer a don García i pel suport del comte, que don Mendo es troba amb Blanca, ja que han estat ells dos els qui han volgut anar al Castañar. Desenvolupant el personatge del comte, Francisco de Rojas hagué de fixar només la seva atenció en el que va ser institutor d'Alfonso XI, i ho mostra en el drama envoltat de gran autoritat, tant que el rei fia en ell la resolució d'assumptes greus. Si des del principi vetlla sobre Blanca i García, serà la mà dreta del rei i gràcies a ell es deslligarà el punt de crisi, ja que serà el qui confirmarà al rei com s'han desenvolupat els fets i serà també testimoni de la noblesa dels dos pagesos. Mentre, el rei és el dispensador de la justícia final i, com font suprema d'honor, pot ser i és àrbitre de les disputes d'honor com en aquesta obra.

El 2 de desembre 1933 la Compañía de Margarita Xirgu y Enrique Borrás, van representar en el Teatro Espanyol de Madrid “Garcia del Castañar”. Mª Carmen Gil Fombellida va declarar: <<Prácticamente ignorado por la prensa, el 2 de diciembre de 1933 se pone en escena un segundo texto de Tirso de Molina, titulado “El estudiante que se a va a acostar”, representado, dentro de un programa doble, junto al drama de Francisco de Rojas Zorrilla, “García del Castañar.” De entre los periódicos consultados, tan sólo dos brevísimas reseñas, bastante desfavorables, aluden a este montaje. En ellas se califica la representación de “balbuceo dramático”, inadecuado para una función ordinaria del Español (El Liberal), y de “esbozo de teatro” sin interés escénico e insignificante para el público (El Debate). Tampoco la puesta en escena cumple, en este caso, con las expectativas de la crítica ante la recuperación de un texto clásico, resultando demasiado extravagante en el vestuario y en la interpretación...>>. El diari “ABC” va publicar el 3 de desembre: <<”García del Castañar”. La Compañía del Español escogió esta obra para la segunda función del ciclo romántico que se propone desarrollar durante la temporada. Enrique Borràs supo poner en el protagonista de la obra los diferentes matices que le dan carácter en cada una de las jornadas; sencillo y tierno en la primera; digno y altivo al recaer en la sospecha de su deshonra; justiciero y orgulloso al término de la obra, cuando desvela ante el Rey la nobleza de su abolengo. Borràs dio al papel la prestancia que exigía, ya al contar sus amores al campo y a la caza, ya al ponderar el alto concepto de su hogar y su honor. La secundó con gran acierto Margarita Xirgu, en el papel de Blanca. El público premió el trabajo de ambos artistas con nutridas ovaciones>>.

En aquells anys Francisco de Rojas també va escriure el drama d'honor “Cada cual lo que le toca” on més acusat és el “feminisme” que se li atribueix. La protagonista és una dona decidida que intervé i assumeix la venjança de l'afront produït, quan mata a l'ofensor, si bé el marit no pot perdonar-la una vegada coneguda la falta. Però no va ser del gust del públic de l'època, que va rebutjar i va xiular l'obra. Per primera vegada en el teatre espanyol va haver llibertat d'acció per a la dona, permetent-li ésser venjadora per si mateixa del seu honor ofès i no a través de familiars propers. Amb això la qüestió de la venjança s'humanitza i es fa menys abstracta que en Calderón. També va escriure la tragèdia “La traición busca el castigo” que no desmereixeria en no-res a les tragèdies calderonianes, i el drama d'honor “Morir pensando matar” que tracta la història de la revenja de Rosmunda, la reina dels llombards, amb nous plantejaments de l'actuació de la dona en conflictes d'honor i venjança i escenes de mort violenta. Francisco de Rojas va escriure també el drama d'honor “El Caín de Cataluña” que escenifica el tema de la competència i gelosia entre germans, basat en els fets que van donar lloc al fratricidi contra Ramon Berenguer, fill del comte de Barcelona. Si bé un dels motius de gelosia és el de la primogenitura, Berenguer, fill segon del comte, no enveja tant la posició privilegiada del seu germà Ramon, com l'afecte que creu no rebre. Aquests trets psicològics, i la sèrie de bogeries amb les que el personatge manifesta el seu neguit al principi de l'obra, recorden al “Hamlet” de William Shakespeare. Altres obres d'aquesta època són: “El médico de su amor”, “Murmuraciones de aldea”, “Numancia destruida”, “La esmeralda del amor”,“Los privilegios de las mujeres”, la comèdia de costums “Primero es la honra que el gusto” i la comèdia de sants “La vida en el ataúd” que presenta el martiri de Sant Bonifaci, la seva conversió al cristianisme després d'una vida de pecat i en la que no renuncia als seus recursos efectistes en una barreja del pagà i el cristià, indicant una certa indiferència de l'autor cap a temes religiosos.

Alguns títols se li atribueixen de forma errònia, cal responsabilitzar a la impremta de bona part de les desfetes. Sabut és que aquest teatre, que tan gran acollida va trobar en les escenes, no va trigar a arribar a les llibreries. I, com els usos i regles vigents per a aquest tipus de productes tenien una laxitud impensable en el seu temps, no van orientar els seus esforços a aconseguir les obres autèntiques dels autors preferits del públic, tant com a canviar els noms dels encapçalaments a favor seu. Per a vendre més, s'atribuïen les noves comèdies als autors preferits en voga. Hi han obres d'altres dramaturgs (Lope de Vega, Mira de Amescua, Vélez de Guevara,...) publicades amb el seu nom per part de llibreters sense escrúpols, a la recerca d'un negoci ràpid i rendible. Convé recordar que tampoc es van lliurar d'ells les obres que avui considerem grans, i que entre les afectades figuren, amb les matisacions que procedeixi fer en cada cas, peces tan significatives com “La estrella de Sevilla”, “El condenado por desconfiado” o “El burlador de Sevilla”.

En els escenaris del segle XVIII, el repertori de Francisco de Rojas es va mantenir molt viu. Es tracta d'un dels autors més representats, segons les dades de la cartellera madrilenya d'aquest segle. Hi ha obres de Francisco de Rojas que es van dur a escena una vegada i una altra: “Donde hay agravios no hay celos” (en 118 ocasions), “El monstruo de la fortuna” (84), “Las más hidalga hermosura” (48), “Los áspides de Cleopatra” (47), “Del rey abajo ninguno” (44), “Entre bobos anda el juego” (42), “El Caín de Cataluña” (42), “Los bandos de Verona” (35),... En total, de les seves obres es van realitzar 654 muntatges, només a Madrid, i sense contar que diverses obres van estar diversos dies en la cartellera. Curiosament, no apareixen en els primers llocs, les obres més conegudes “Del rey abajo ninguno” i “Entre bobos anda el juego”, mentre que algunes de les peces que van gaudir de gran èxit en l'escena del divuit, van desaparèixer totalment de les cartelleres en èpoques posteriors. Una obra tan oblidada com “El monstruo de la fortuna, la lavandera de Nápoles” va tenir una gran popularitat: es va imprimir nombroses vegades al llarg del segle XVIII i va ser duta a escena en 85 ocasions entre 1708-1808, més altres 25 entre 1809 i 1850, abans de desaparèixer dels escenaris per a sempre. En el segle XIX el repertori dramàtic de Francisco de Rojas es va alterar substancialment. La reivindicació del teatre nacional per part dels romàntics va coincidir amb la pràctica desaparició de Francisco de Rojas de l'escena. A poc a poc, el seu repertori es va anar polaritzant entorn de les dues obres principals: “Del rey abajo ninguno”, més coneguda llavors com “García del Castañar”, i “Entre bobos anda el juego”, ni de bon tros els títols que més repercussió havien tingut anteriorment. De tota manera Francisco de Rojas Zorrilla és un dels dramaturgs més excel·lents del Segle d'Or espanyol i les seves comèdies s'han mantingut en els repertoris de les companyies més prestigioses del món.

Francisco de Rojas Zorrilla va ser molt imitat i refós per autors dramàtics estrangers. Jean Rotrou va imitar “No hay ser padre siendo rey” en el seu “Venceslas”. Alain-René Lesage va arreglar en “Le point d'honneur”, “No hay amigo para amigo”. “Obligados y ofendidos” va inspirar el “L'écolier de Salamanca” de Paul Scarron i el “Les illustres ennemies” de Pierre Corneille, i es troba també en “Le diable boiteux” de Lesage, la “Eugenia” de Beaumarchais i “Les généreux ennemis” de François Le Métel de Boisrobert. “Don Lucas del Cigarral” reapareix en el “Don Bertrand du Cigarral” de Pierre Corneille i en el “Don Japhet d'Armenie” del ja citat Paul Scarron. Aquest últim, per cert, s'inspirà en la comèdia de Francisco de Rojas “Donde hay agravios no hay celos” per a elaborar el seu “Jodelet ou le maître valet”, que va ser readaptat pel dramaturg anglès William Davenant en el seu “The man's the master”. “La traición busca el castigo” va inspirar a John Vanbrugh pel seu “False friend” i a Le Sage pel seu “Traître puni”.


Retrat de Francisco de Rojas Zorrilla.

Foto Busca Biografías

El 1645 Francisco de Rojas també va escriure els autos sacramentals “Galán, discreto y valiente” i “La viña de Nabot” inspirat en diversos passatges de l'Antic Testament, que imiten al gran mestre del gènere, Calderón, sense assolir sobrepassar-lo, si bé són interessants. Finalment el 16 de març de 1646 ja va poder lluir sobre el seu pit, el llangardaix vermell de l'Ordre de Santiago, després de demostrar amb grans problemes la seva neteja de sang i amb la intervenció de Quevedo el 1645 com escrivà de càmera de l'Ordre. Aquest mateix any, al novembre, es va renovar la prohibició de les representacions teatrals, com duel per la mort de l'hereu príncep Baltasar Carlos. No tornarien a obrir-se els teatres fins a 1649, en ocasió del nou matrimoni del rei amb la seva neboda Mariana d'Àustria. L'última obra de Francisco de Rojas va ser l'auto sacramental “La gran fiesta de palacio” o “El gran patio de Palacio” escrita per al Corpus de 1647.

Quan es travessa, per primera vegada, la frontera que separa als tres grans dramaturgs Lope, Tirso i Calderón de la resta, es troba, a la seva ombra un grup selecte que sol estar compost habitualment per sis poetes d'alta qualitat: Guillén de Castro, Mira de Amescua, Vélez de Guevara, Ruiz de Alarcón, Agustín Moreto i Rojas Zorrilla. Alguns d'ells són hàbils continuadors del sistema lopesc, al que contribueixen amb eficàcia, amb mirades diferents que varien segons la seva procedència, el seu bagatge literari, la seva personalitat; uns altres són hereus d'un moment teatral inigualable en el que arriben en el seu moment àlgid. Però tots se signifiquen per ser grans dramaturgs. Ells sols bastarien per a afirmar que aquella època va ser meravellosa des del punt de vista del teatre, de la literatura.

Se li atribueixen a Francisco de Rojas 44 obres d'autoria segura i altres 13, escrites en col·laboració amb: Antonio Coello, Luis Vélez de Guevara, Antonio Mira de Amescua, Pedro Calderón de la Barca, Juan Pérez de Montalbán, Luis Belmonte Bermúdez, Antonio Solís, Pedro Rosete Niño, Jerónimo de Cáncer, Jerónimo de Villanueva i Gabriel de Roa. Un total de 57 obres que amb tota certesa li pertanyen. Per altra banda, hi han uns 10 textos més que presenten problemes d'atribució i autoria, inclòs algun tan famós com “Del rey abajo ninguno”; a més va escriure 7 autos sacramentals i 2 entremesos. Com poeta líric s'han conservat només obres de circumstàncies; un corpus de 10 poemes d'autoria segura i 1 més, satíric, atribuït pel portuguès Suppico de Moraes. Hi han també obres que no han arribat fins a nosaltres: 17 són d'adscripció conflictiva, encara que no es poden atribuir a ningú en concret. Del mig miler llarg de comèdies existents que en algun moment s'han atribuït a Lope, i que han estudiat Morley i Bruerton, gairebé 200 són dubtoses. Encara són més cridaneres les xifres de Calderón: les seves comèdies, incloses les escrites en col·laboració amb altres escriptors, no arriben a les 120, mentre que sobrepassen el centenar i mig les que el “Manual bibliográfico” dels Reichenberger inclou en l'apartat d'obres suposades.

El va sorprendre prematurament la mort, el 23 de gener de 1648, quan contava només quaranta anys, a la seva casa de la Plaza del Ángel de Madrid. La seva va ser una mort inesperada perquè no li va donar temps a fer testament. El seu cos va ser sepultat a l'església parroquial de San Sebastián, a Madrid, al costat de la seva dona.

De Francisco de Rojas s'han dit moltes coses: que va ser un dels grans del Segle d'Or, un autor de primera línia, però que no va tenir temps per a donar a l'escena tot el seu talent; que tenia un gust excèntric, inclinat a l'exageració, al cas estrany; que el seu llenguatge era, en ocasions, d'un gongorisme extremat; que tenia extraordinaris dots pel còmic i pel tràgic; que, citant a Eugenio de Ochoa, l'home més versat en la nostra riquíssima llengua difícilment trobaria una paraula que alterar amb altra equivalent en un vers seu, sense llevar-li força o dolçor; o, en opinió d'Álvarez Espino, que impel·lia a l'art dramàtic per un camí perillós que havia de conduir-lo a la seva decadència.


Alguns texts han estat extrets de “Francisco de Rojas Zorrilla”: Lecturalia, Wikipedia i La Verdad.


XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

tornar