Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

157. PROSPER MÉRIMÉE

Prosper Mérimée va néixer a París, dins una família burgesa, el 28 de setembre de 1803, va ser advocat, dramaturg, novel·lista, historiador, arqueòleg, prestigiós hispanista i eslavista.

Va ser el fill únic del professor de dibuix de l'École Polytechnique i més tard Secretari perpetu de l'École des Beaux-Arts, Jean François Léonor Mérimée (1757-1836) nascut a Normandia i d'Anne Moreau (1775-1852) també professora de dibuix i retratista, nascuda a Normandia.

Prosper Mérimée amb 5 anys, en un retrat pintat per la seva mare.

Foto Google Images



Va obtenir el títol de músic a Roma, on va rebre el primer premi internacional de piano i a més va rebre també el tercer premi de cant, coral i direcció de cor, a París. Des de 1811 va realitzar els estudis secundaris en el Lycée Napoleon de París, posant-lo en contacte amb els fills de l'elit parisenca i coneixent a Adrien de Jussieu, Charles Lenormant i Jean-Jacques Ampère. Encara que va desitjar dedicar-se a la pintura, el seu pare el va dissuadir i el va orientar a la jurisprudència, pel que va iniciar estudis de Dret el 1819 seguint els passos del seu avi François Mérimée, eminent advocat del Parlament de Rouen i Intendent del Mariscal de Broglie. Va debutar el 1822 com dramaturg amb la publicació de l'obra teatral "Cromwell" que segons algunes fonts va romandre inèdita al ser més tard destruïda pel seu propi autor. Va estudiar grec, àrab, anglès, rus i espanyol. Quan encara seguia els cursos universitaris, es va sentir atret per la literatura i va travar amistat amb Sthendal, vint anys més gran que ell. Els seus amics el van presentar en societat i va freqüentar els salons literaris de l'època. Va obtenir la llicenciatura d'advocat a París, el 1823. Aquest mateix any va ser declarat exempt del servei militar per la seva feble constitució, encara que en el 1830 es va incorporar a la Guàrdia Nacional.

El 1825 va publicar la novel·la “El teatre de Clara Gazul” (“Le théâtre de Clara Gazul”) que comprèn deu sainets brillants, de to violent i apassionat, d'estil vigorós, que serien melodramàtics si Mérimée no els hagués donat un segell d'ironia que els situa en l'última instància de la imitació. Aquesta peça, que Mérimée no va destinar a l'escena, va ser un fracàs comercial, en canvi la crítica es va entusiasmar amb aquesta original creació sobre la comedianta espanyola Clara Gazul. Va ser una obra apòcrifa atribuïda a l'escriptor imaginari Joseph Lestrange, escrita sota la influència de les literatures espanyola i britànica que ell tan bé coneixia. Va ser molt aficionat a Espanya, inclús abans d'haver-hi estat. Aquest mateix any va publicar també les seves novel·les “Els espanyols de Dinamarca” (“Les espagnols au Danemark”) i “Una dona és un diable” (“Une femme est un diable”).

Prosper Mérimée va publicar el 1827 la novel·la “La Guzla”, anagrama de Gazul, una obra apòcrifa també, atribuïda a l'escriptor imaginari Hyacinthe Maglanovitch. És una recopilació de belades suposadament de les províncies llíriques, acompanyades per una pompa crítica molt sàvia. El 1828 va estrenar les seves obres dramàtiques “La Jacquerie, escenes feudals” (“La Jacquerie, scènes féodales” i “La família de Carvajal” (“La famille de Carvajal”) i va publicar el relat “Vida i obra de Miguel de Cervantes” (“Notice sur la vie et les ouvrages de Michel Cervantes”). Els seus escrits van començar llavors a tractar sobre arqueologia i història, com en la novel·la històrica “La crònica del regnat de Carles XI” (“Vision de Charles XI”) publicada el 1829 i inspirada en Walter Scott, però desmarcant-se d'ell mitjançant una negativa a la descripció inútil i una preocupació per la veracitat en la reconstitución del passat. Va tractar, ni més ni menys, de donar un compendi dels esdeveniments històrics de l'any 1572, més que de trobar els costums i els caràcters de l'època. A través de les aventures de l'hugonot Bernard de Mergy i del seu germà, George, convers però fonamentalment indiferent a tota creença, Mérimée va procurar trobar les constants afectives de la humanitat -amor, odi, intolerància,...- molt més que desmuntar el mecanisme que havia conduït a les matances de la Nit de San Bartomeu. La Història, doncs, deixa pas al novel·lesc, el mateix que els personatges històrics s'esborren darrere dels herois de ficció, els esdeveniments i els fets permeten crear la il·lusió de la veritat: tot és manipulat així per un narrador omnipresent que intervé per a dialogar amb el seu lector i finalment deixar-li l'última cabriola que confirma que Mérimée és abans de res un constructor de contes.

Prosper Mérimée va publicar també el 1829 “El bàndol de Croàcia” (“Le ban de Croatie”), “Heydouque moribund” (“Le Heydouque mourant”), “La perla de Toledo” (“La perle de Tolède“) i “Federigo”. Aquest mateix any va publicar també la novel·la sobre la reconstitució històrica “La presa del reducte” (“L'enlèvement de la redoute”) i va estrenar el sainet “La carrossa del Sant Sagrament” (“Le carrosse du Saint-Sacrement”) duta al cinema per Jean Renoir el 1953, amb el títol de “Le carrosse d'or” i va publicar també la comèdia “L'ocasió” (“L'occasion”). També el 1829 va publicar la narració “Mateo Falcone”, duta a l'òpera pel rus César Cui el 1906, un conte breu cors i cruel que va prefigurar a la seva posterior obra “Colomba” i on va narrar la tremenda història d'un pare inflexible amb el seu fill traïdor. Un país dominat pel codi d'honor, la pertinença al clan familiar, el menyspreu a les lleis imposades i als seus braços executors, el menyspreu encara major als col·laboracionistes, la importància de la descendència masculina, la submissió absoluta de la dona, el prestigi del bandidatge i que el màxim delicte sigui la delació. Mateo Falcone és un personatge més gran que la vida: excel·lent tirador, amb un sentit de l'honor inexpugnable, que ha reforçat el clan del que és cap amb aliances amb altres famílies, bon amic i mal enemic, i d'una independència feroç. Un dia que el seu fill primogènit, Fortunat, s'ha quedat sol a casa arriba a aquesta un fugitiu que fuig dels tiradors corsos, la milícia policial local. Després d'un estira i afluixa, accepta ocultar-lo. Els tiradors registren la casa sense trobar rastre del fugit, però el sergent, que s'olora la jugada, tempta a Fortunat amb un rellotge de plata que el jove ha mirat amb cobdícia. Consumada la delació, arriba Mateo Falcone a la casa. Lívid i malgrat les súpliques de la mare i de Fortunat, que saben a la perfecció el que li espera a qui ha portat el deshonor a la família, duu a Fortunat al bosc i el mata. Tot molt tremend, molt treballat sobre arquetips que gairebé són estereotips, convertint el fet en una tragèdia de proporcions homèriques.

Retrat de Prosper Mérimée.

Foto Google Images

 


La seva escriptura es caracteritza per la rapidesa i l'absència de desenvolupaments que creen una narració eficaç i un realisme funcional adaptats al gènere de la novel·la, però aquest estil va desqualificar de vegades les obres de Mérimée per les quals va ser criticat. El seu coneixement sobre Espanya va derivar dels seus 7 viatges per la Península realitzats preferentment entre 1830 i 1864. El 1830 es va entrevistar a Espanya amb María Manuela Kirkpatrick, Comtessa de Montijo, amb la qual va entaular una gran amistat. Era la mare d'Eugenia, que 20 anys més tard es va casar amb Napoleó III i es va convertir en l'Emperadriu de tots els francesos. Després d'una trobada fortuïta amb qui seria anys després Comte de Montijo, Mérimée es va convertir en amic íntim de la família. Aquest mateix any de 1830 va publicar “Història de Rondino” (“Histoire de Rondino”), “El got etrusc” (“Le vase étrusque”), “La partida de les taules reals” (“La partie de trictrac”) i “El museu de Madrid” (“Le musée de Madrid“) en la que va expressar que al museu del Louvre anava molta gent a refugiar-se del temps exterior i que ficaven en el museu tanta pols que duien en les sabates i en la roba, que semblava que s'estava al carrer. En l'obra fa una defensa de Velázquez absolutament daliniana. El 1830 Mérimée va ser nomenat Secretari del gabinet del Comte d'Argout, i el 1831 va entrar a les oficines ministerials de Comerç i Marina. Ja en el 1832 va publicar “Cartes d'Espanya” (“Lettres d’Espagne”) que les conformen un conjunt de quatre textos, datats a Madrid i València, en l'any 1830 amb anotacions posteriors, que semblen esbossar en quatre pinzellades l'Espanya més negra i profunda: “Les curses de braus” (“Les combats de taureaux”), “Una execució” (“Une exécution”), “Els lladres” (“Les voleurs”) i “Les bruixes espanyoles” (“Les sorcières espagnoles”). No es va recrear en detalls sòrdids, res més contrari a l'esperit de Mérimée. No són certament goyesques aquestes amables estampes literàries, plenes de colorit i amanides amb l'amenitat dels seus millors textos narratius. “Les curses de braus” (“Les combats de taureaux”) és una interessantíssima i amena crònica de la festa, vista per un estranger culte, al qui no se li escapa la crueltat de l'espectacle (més gran fins i tot que el d'avui dia, amb els seus quatre o cinc cavalls morts per toro, o amb les banderilles ardents), però que es confessa incapaç de tancar els ulls una vegada començada la feina. Una part no menyspreable de l'encant d'aquesta carta estreba en la manera de presentar als lectors francesos alguns detalls de la festa. Així, les places de toros són circs; les manoles que s'asseuen a les graderies, grisettes; els algutzirs, crispines; i els toreros apareixen vestits amb un vestit que és si fa no fa el de Fígaro en “El barber de Sevilla“. Però això no ha de fer-nos suposar que la mirada de Mérimée sigui superficial ni desatenta, ni deixa desproveït al text d'un interès documental indubtable. El text és molt actual, perquè es planteja l'assumpte de toros sí o no. Mérimée dóna uns arguments boníssims, que avui ningú dóna. Diu que és un espectacle horrible, sagnant, cruel, però que quan assisteixes a una cursa, ja no vols perdre't la següent. Aquest tipus d'arguments il·lògics, però profundament humans, avui no els esgrimeix ningú. I potser són els únics que valen. Conten que a Sant Agustí li horroritzaven els combats de gladiadors. Que mai n'havia vist un i que un dia hi va anar-hi amb un amic, amb la intenció de tenir tapats els ulls durant tot l'espectacle. I així ho va fer, fins que els crits de la multitud al ser ferit un dels gladiadors més famosos del moment li van fer apartar les mans, i ja no va tornar a tapar-se els ulls. Fins a la seva conversió al cristianisme, va ser un dels afeccionats més furiosos als combats de gladiadors. En “Una execució” (“Une exécution”) Mérimée és testimoni de l'horcament d'un jove homicida valencià. La processó de franciscans i laics acompanyants, el confessor i el seu sermó final, el notari i els algutzirs, l'escorta de soldats, l'actuació del botxí, l'actitud del públic… Tota aquesta parafernalia religiosa i civil que acompanya a l'ajusticiament compleix -segons Mérimée- la caritativa funció d'atordir al condemnat en els seus moments finals. L'autor, que assegura no creure en les cerimònies catòliques, les estima en aquest cas particular, comparant-les amb avantatge al “seguici mesquí i innoble que acompanya a França les execucions”. Aquesta visió tan positiva de l'escriptor -segurament idealitzada- s'estén també als presidis espanyols, on, a diferència del que ocorre en el país veí, els reclusos no perden per complet la seva humanitat. El poble mai els rebutja, doncs els vaivens polítics han fet entrar a la presó a molts homes honrats, i “encara que el nombre d'aquestes víctimes polítiques sigui molt petit, basta per a canviar l'opinió sobre tots els penats”. A diferència de les anteriors, la carta titulada “Els lladres” (“Les voleurs”) ofereix principalment informació de segona mà. No sense certa ironia assegura Mérimée haver recorregut Andalusia, de dalt a baix i durant mesos, sense assolir trobar-se de cara amb cap assaltant, no obstant els espantables relats de postillons i venters. Resulta còmic, referent a això, la seva trobada amb els vuit honrats grangers que vénen de la fira d'Écija, armats fins a les dents, i que confon en un primer moment amb una quadrilla de malestants. Tant en les seves posteriors obres “Carmen”, com en “Colomba” o “Mateo Falcone” de 1829, Mérimée va mostrar a les clares la seva inclinació pel tipus de bandoler, al qui no li dol reconèixer tots els valors que el Romanticisme va obsequiar als outsiders. En el cas dels bandolers andalusos, no podia ser menys, i a les mostres de valentia, cavallerositat amb les dones i generositat cap als pobres, afegint raons que justifiquen la seva necessitat de anar-se'n a la muntanya. Una professió que té el seu noviciat com contrabandista, i que aboca inevitablement en el bandolerisme amb només perdre la muntura o tenir un sagnant encontradís amb els duaners. Finalitza la carta amb una sèrie de curioses anècdotes referides al famós bandoler José Heredia, “el Tempranillo”, al qui pinta com un veritable heroi popular. Finalment, en “Les bruixes espanyoles“ (“Les sorcières espagnoles”), Mérimée es burla tant de l'estesa credulitat en les bruixes, com en la fanàtica adoració popular en les verges locals. La inconseqüència de la superstició és posada còmicament de manifest en el personatge de Vicente, guia i acompanyant de l'escriptor en el seu viatge a Murviedro, que és capaç de creure's les majors faules i, a l'una, considerar impossible que les bruixes muntin en una escombra. El relat de les velles bruixotes que naveguen totes les nits de Peníscola fins a Amèrica posa un divertit punt final a la carta. En aquesta carta surten tres llegendes urbanes de l'època, o sigui històries que algú conta com ocorregudes a un conegut seu, però que clarament són llegendes. Una, per exemple, és d'un tipus que s'amaga en el seu propi vaixell quan veu que el duen les bruixotes, que naveguen molt veloçment i atraquen en una platja, en la qual estan un temps ballant. L'home no sap on està i arrenca uns joncs de la riba. A la volta algú li dirà que són propis i exclusius d'Amèrica. Per a donar més versemblança a la història, el camperol que conta la història, quan Mérimée diu que a França les bruixotes viatgen en escombra, es posa a riure, no el creu. Prosper Mérimée va veure tot l'espanyol amb simpatia i en la comparança amb el francès gairebé sempre sortim guanyant. Diu, per exemple: "el poble no rebutja als presos, com fan a França. Perquè a França, tot home que ha estat en galeres és perquè ha robat o ha fet una cosa pitjor; a Espanya, per contra, persones honradíssimes han estat condemnades en diferents èpoques a passar allí la seva vida per no haver tingut iguals opinions que els seus governants". Elogia al poble pla: “és de caràcter singular i intel·ligent, amb gràcia, ple d'imaginació i les classes més altes em semblen per sota dels clients dels cafetins (...) Em sembla que un sabater espanyol pot servir per a les funcions més elevades, mentre un gran pot ser com a molt un bon torero”.


Prosper Mérimée va publicar el 1833 la recopilació dels seus contes o relats sota el nom de “Mosaic” (“Mosaïque”): “Mateo Falcone”, “La crònica del regnat de Carlos XI” (“Vision de Charles XI”), “La presa del reducte” (“L'enlèvement de la redoute”), “Tamango” una esplèndida novel·leta d'aventures sobre el tràfic d'esclaus, “El fusell encantat” (“Le fusil enchanté”), “Federigo”, “Belades” (“Ballades”), “La part de les taules reals” (“La partie de trictrac”), “El got etrusc” (“Le vase étrusque”) i el proberbi dramàtic “Els descontents” (“Les mécontens”). La majoria dels relats havien estat ja publicats prèviament a La Revue de París el 1829 i 1830. També el 1833 va publicar la novel·la curta “L'error doble” (“La double méprise”), un conte desconegut, d'una gran riquesa no obstant això que, concebut per a referir-se a George Sand, no és menys subtil en l'estudi dels sentiments mundans.

El 1834 va publicar “Les ánimes del purgatori” (“Les âmes du purgatoire”) relat sobre el llibertí Don Joan Maraña. Aquest mateix any, Mérimée va succeir a Ludovic Vitet en les funcions d'Inspector General de Monuments Històrics durant la República, on el seu pare ocupava la funció de Secretari; la qual cosa li va permetre perseguir amb tota llibertat els treballs literaris que li interessaven. Va ocupar aquest càrrec fins a 1860, i gràcies a la seva labor es conserva bona part del patrimoni artístic francès. De seguida es va posar en contacte amb els seus amics d'infància, l'arquitecte Eugène Viollet-le-Duc per a efectuar una de les seves primeres restauracions d'edificis a França, com la basílica de Vézelay en el 1840, la Catedral de Notre-Dame de París en el 1843 o la ciutat de Carcasona, a partir del 1853. Aquest treball li va donar a més l'ocasió de fer viatges d'inspecció pel Migdia, l'Oest i el Centre de França, i Còrsega, publicant les seves “Notes de viatge” entre 1836 i 1841. La seva acció va permetre la classificació, el 26 de febrer de 1850, de la cripta de Saint-Laurent de Grenoble com monument històric. En aquella època, es va escriure amb nombrosos anticuaris i erudits locals, com en Chergé, President de la Societat dels anticuaris de l'Oest a Poitiers, ciutat de la qual va salvar nombrosos vestigis, en particular el baptisteri de Saint-Jean amenaçat el 1850 de demolició. Aquest mateix any, va descobrir, en la catedral de Puy-en-Velay, una pintura mural d'arts liberals, una obra superior de l'art francès de finals de l'Edat Mitjana. En el departament veí de Deux-Sèvres, li va confiar a l'arquitecte Pierre-Théophile Segretain la restauració de diverses esglésies. Va complir en el seu càrrec amb un zel i una competència admirables, però el va allunyar de l'escena literària, abastint-se de primera matèria per a les seves diverses obres d'erudicció.

Prosper Mérimée va publicar el 1835 les “Notes d'un viatge pel Migdia de França” (“Notes d'un voyage dans le Midi de la France”) a les quals li van seguir “Notes d'un viatge per l'Oest de França” (“Notes d'un voyage dans l'Ouest de la France”) el 1836, “Notes d'un viatge per Auvergne” (“Notes d'un voyage en Auvergne”) el 1838 i “Notes de viatges entre 1835 i 1840” (“Notes de voyages 1835–1840”) una descripció dels seus viatges per Grècia, Espanya, Turquia i França. Merimée el 1837 va publicar el relat breu “La Venus d'Ille” (“La Vénus d'Ille”) sobre la violència i la crueltat humanes. És reconeguda per l'escriptor mateix, com la seva obra mestra, després va ser saludada per la crítica com una dels cims del conte fantàstic. És veritat que tot és dit allí sense ser afirmat mai: d'un extrem a altre del text, els signes es corresponen, els misteris lingüístics s'encadenen -la inscripció del sòcol, el jurament de l'anell- i condueixen tots a Vénus sense que per això puguin ser posats per interrogaciones no formulades perquè són indicibles: com, en efecte, parlar de l'estàtua d'una altra manera que en termes estètics a menys que fer-ho a un ésser objectivament sobrenatural?

Mérimée va recórrer tota França i diversos països de l'estranger, com Espanya, Itàlia i Grècia. Mai es va casar, però va mantenir diverses relacions amoroses, entre elles amb Emilie Lacoste i Madame Delessert. El 1840 va publicar una de les seves millors novel·les curtes o contes, una de les més cèlebres, “Colomba”, que continua sent portadora de gèrmens romàntics en el seu pas cap al Realisme. Amb la finalitat de que no es diluís en un color local gratuït o anecdòtic, Mérimée es va centrar no sobre la realització de la venjança sinó sobre els creuments que es revelen entre els personatges. La senyoreta Nevil és menys el portaveu del novelesc, que el prosélit de la civilització moderna en que seria gloriós convertir a Còrsega. Els anys que intervenen entre 1840 i 1846 assenyalen l'apogeu de la seva carrera com escriptor, amb la publicació de les seves dues millors novel·les curtes “Colomba” i “Carmen”.

Retrat de Prosper Mérimée.

Foto Wikipedia

El 1841 va publicar “Notes d'un viatge per Còrsega” (“Notes d'un voyage en Corse”) i “L'assaig sobre la guerra social” (“Essai sur la guerre sociale”). El 1844 Mérimée va ser nomenat membre de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres i també en el mateix any va ser elegit membre de l'Académie Française amb la butaca nombre 25, reemplaçant a Charles Nodier. Aquest mateix any va publicar els seus relats “Arsène Guillot” i “L'abat Aubain” (“L'abbé Aubain”).

Prosper Mérimée va tornar a viatjar a Espanya en el 1845 i va publicar l'assaig/estudi històric “Estudis sobre la història romana” (“Études sur l’histoire romaine”). En aquells anys ja era un novel·lista i dramaturg d'estil romàntic, a més d'historiador, que va destacar especialment pels seus relats curts. En aquest mateix any de 1845, va publicar amb excel·lent èxit en La Revue des Deux Mondes, com abans ho havia fet amb altres relats en La Revue de París, la seva novel·la curta o conte “Carmen”, la seva obra més original que va inspirar múltiples pel·lícules i el llibret de l'òpera homònima de Georges Bizet, estrenada el 1875. Molt aviat va demostrar un enamorat interès per Espanya i la seva cultura que es va reflectir en aquesta novel·la, la més destacada de tota la seva obra. La seva prosa és més que neta, diàfana, sense retòrica, molt moderna. “Carmen” està ambientada en una Espanya exòtica i romàntica. Com bon romàntic, Mérimée va utilitzar extensament l'exotisme en les seves obres; clar que era un exotisme certament estrany, buscat en llocs no molt allunyats, alguna cosa que els espanyols tenim bona mostra en certes llegendes per les quals hem sofert fins a temps molt recents (per exemple, la mitificació del torero, o la que totes les espanyoles duien una navalla a la lliga). Conseqüent amb aquesta postura, gairebé colonialista, de contraposar la visió del francès il·lustrat i modern a la realitat del salvatge i basal, Mérimée també va buscar això últim a la seva pròpia casa, i ho va trobar en aquest territori considerat fins a avui com agrest, masclista, violent i francès-però-aliè com és Còrsega, amb l'agreujant que Mérimée no l'havia visitat encara. Segons una carta de Mérimée a María Manuela Kirkpatrick, Comtessa de Montijo, es va inspirar en una història que li va relatar la pròpia comtessa durant una visita de l'escriptor a Espanya el 1830. En aquesta carta, escriu Mérimée: <<Tracta sobre aquell valent de Màlaga que havia matat a la seva estimada, que es devia exclusivament al seu públic. Com jo havia estudiat als gitanos durant un temps, he convertit a la meva heroïna en gitana>>. Prosper Mérimée, va fingir haver conegut a l'heroi, el bandit Don José, i a la gitana Carmen, la seva amant. Don José, a la presó després d'haver estat arrestat, li hauria contat com Carmen va llaurar la seva desgràcia, com ella li predigués, arrossegant-lo al mal amb una autoritat diabòlica. Sent soldat, va desertar per ella i es va fer contrabandista, assaltant de camins i finalment assassí. Va matar per gelosia. Una de les fonts més importants que Mérimée va manejar sobre el poble gitano va ser el llibre de George Borrow “The Zincali” de 1841. L'argument de “Carmen” és el següent: durant un viatge pel sud d'Espanya, el narrador (un arqueòleg francès) coneix a Don José Lizarrabengoa, un exmilitar d'origen navarrès (d'Elizondo, a Baztán). Don José li conta una història terrible: els seus amors amb Carmen (d'Echalar), una gitana sensual que es va creuar en seu camí, el va apartar de l'Exèrcit i el va arrossegar cap al delicte, convertint-lo en un bandit. Don José, cec d'amor per Carmen, tolera que estigués casada amb un bandoler anomenat “El Borni”, a la banda del qual Don José s'uneix i amb qui col·labora en emboscades i crims fins que per gelosia el desafia i mata en una baralla amb ganivets. Posteriorment Carmen s'uneix a un torero anomenat Lucas. Don José no pot suportar el desdeny de Carmen i l'acoltella i mata. Temps després, pres del remordiment, Don José es lliura i és condemnat a mort. La novel·la està dividida en tres parts, en la primera l'arqueòleg conta com va conèixer a Don José. En la segona, Don José relata les seves experiències i en la tercera el narrador fa un assaig sobre la cultura i el llenguatge dels gitanos. A diferència de l'òpera, aquí no s'esmenta res sobre Micaela o la família de Don José i el paper del torero no és tan important com el d'Escamillo en l'òpera. Aquesta novel·la curta presenta una estructura complexa on es barregen les veus narratives, entre la trobada del doble narrador amb el bandoler José María i amb la bohèmia Carmen per una banda, i la digressió final sobre la història, els costums, el caràcter i la llengua dels bohemis de l'altre. Neix així un efecte estereoscòpic en la presentació dels personatges: a la visió externa del narrador, que veu en Carmen "una bellesa estranya i salvatge", respon la mirada de Don José, que, agafant "aquest diable de noia" de l'interior, descobreix en ella "a un dimoni", mentre que l'últim capítol permet comprendre el que a casa de l'heroïna torni als seus orígens. Però, més enllà dels dos caràcters i de la intriga amorosa, una nova variació sobre el tema melodramàtic del decaïment per l'amor, “Carmen” és abans de res una tragèdia nascuda de la tensió entre dos universos mentals. Tant com l'encís del cap per la bohèmia, la novel·la conta la fascinació de Don José per la llibertat, la fascinació per l'impossible -perquè no es converteix en bohemi- i qui força a l'heroi a una vagabunderia al cap de la qual trobarà el lloc més tancat de l'ordre social: la presó. Història d'una il·lusió i del seu fracàs, “Carmen” pot aparèixer, d'una certa manera, com la condemna d'un romanticisme que agrada d'exaltar el trencament amb l'ordre i la marginalitat. En ambdós casos, la força d'aquesta novel·la curta, valora molt la concentració permesa pel gènere de la novel·la, del que Mérimée apareix com un dels seus abanderats més importants. Podem no obstant preguntar-nos si realment va prendre de debò aquest gènere al que va venir de fet, una mica per casualitat: doncs no s'afirma que "Carmen” hauria quedat inèdita si l'autor no hagués estat obligat a comprar-se pantalons"?... Aquest menyspreu pot semblar tant més singular com a tal forma d'expressió, pels seus mateixos límits, és indiscutiblement el terreny que permetia a Mérimée valorar millor el seu talent; s'explica en canvi fàcilment pel desdeny de la crítica al seu relats curts que consideraven com un gènere menor. Certs crítics van considerar a Mérimée com un "clàssic extraviat en edat plena i romàntica”. Com tots els grans autors de novel·les curtes, Mérimée no deixa res a l'atzar. El seu conte està situat sota la influència del rigor i de la concisió. S'inscriu en una tradició certa i francesa que es renova, privilegiant un desenganxament continu i irònic, tant pel que fa als personatges com a les situacions dramàtiques en les quals es troben submergits contra el seu grat, i que demanen prestat dels narradors del Renaixement, com del Romanticisme, desencadenaments passionals, crueltats sentimentals i crims de sang. Desenganxament també pel que fa a les regles del conte, per desarreglament dels marcs narratius, el gust sistemàtic de la suspensió, de l'el·lipse, el risc desitjat de la foscor i les manipulacions lingüístiques que reivindiquen el caràcter profundament enigmàtic. Després de les guerres napoleòniques, els viatgers romàntics “van redescobrir” Espanya, oferint una visió misteriosa, primitiva i exòtica del país, sobretot d'Andalusia. Mérimée va contribuir decisivament a fixar aquesta visió d'Espanya amb la creació de “Carmen”, la cigarrera gitana, meitat àngel, meitat dimoni, posseïdora d'una bellesa tan ideal com lasciva. En la mesura que tot mite o arquetip és susceptible de diferents lectures al llarg del temps, la criatura que el misogin Mérimée va considerar “dona fatal” pot avui interpretar-se, com símbol de llibertat i com encarnació de la dona ama de si mateixa i de la seva pròpia destinació. “Carmen” és una història d'amor i de sang que transcorre a Espanya.

El 1915 Margarida Xirgu va representar en escena per primera vegada "Carmen" de Prosper Mérimée, segons arranjaments lliures de Joaquín Montaner i Salvador Vilaregut. El 1921 la va tornar a representar; el 26 d'abril de 1922 la va representar a la ciutat de Mèxic amb Alfonso Muñoz, en el Teatro Arbeu; a l'octubre de 1924 la Compañía Dramàtica de Margarita Xirgu la va representar en els teatres Cervantes i Circ d'Albacete, amb els actors: José Ruste, Rafael Sánchez París, Miquel Ortín i Alfonso Muñoz com primer actor i les actrius: Amelia Muñoz, Julia Pachelo i Ana de Síria;... entre unes altres diverses ocasions.

 

Margarida Xirgu protagonitzant "Carmen", representada a Sevilla.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

Retrat de Margarida Xirgu protagonitzant “Carmen” realitzat, al pastel sobre paper, per Julio Borrell Pla.

Foto Xavier Rius Xirgu

El 1846 va publicar la novel·la “El carreró de madame Lucrezia” (“Il vicolo di madame Lucrezia”) que alguns consideren com un arquetip del gènere. El 1847 va publicar l'assaig/estudi històric “Història de Don Pedro I, rei de Castella” (“Histoire de Don Pèdre Ier, roi de Castille”). El 1848 Mérimée va rebre del govern, l'encàrrec de catalogar els objectes d'art de les Tulleries i mentre va continuar amb els seus treballs d'arqueologia, es va esforçar a donar a conèixer la literatura russa, publicant el 1849 la seva primera traducció del rus al francès “La dama de piques” (“La dame de piqui”), de Pushkin, a la qual va seguir la traducció de “Els bohemis” (“Les bohémiens”), molt influenciat per la crueltat i els drames psicològics d'Alexandre Pushkin. Les històries que conta són sovint plenes de misteris i transcorren en l'estranger, sent Espanya i Rússia fonts freqüents d'inspiració. El 1850 va publicar l'assaig/estudi històric “Henry Beyle” del seu gran amic Stendhal i el relat “Les dues herències” (“Les deux héritages”). Mérimée, amic de la Comtessa de Montijo, a la qual va conèixer a Espanya el 1830, li va enviar el 25 de maig de 1850 un esbós: <<segons un retrat de dona realitzat per Vélasquez, de 55x40 cm, comprat per vuit francs, que pel que semblava havia estat tallat d'una tela més gran, i reconegut com original per tots els coneixedors a qui els hi vaig mostrar>>. Ja en el 1851 va publicar l'assaig/estudi històric “La literatura a Rússia, Nickolái Gogol” (“La littérature en Russie, Nicolas Gogol”) i el 1852 havent-se encarregat de la defensa del seu amic el Comte Libri, Mérimée és condemnat a quinze dies de presó i a mil francs de multa, sent empresonat el 4 de juliol de 1852 a la Consergeria. Aquest mateix any va publicar l'article de crítica literària “Nikolái Gógol”, la traducció del rus al francès de “El hússar” (“Le hussard”) de Pushkin i l'assaig/estudi històric “Episodi de la Història de Rússia, Els falsos Démétrius” (“Épisode de l'Histoire de Russie, Les faux Démétrius”).

Mérimée el 1853 va publicar la seva traducció del rus al francès “L'inspector general” (“L'inspecteur général”) de Gogol, el relat “Inicis d'un aventurer” (“Débuts d’un aventurier”) i els assajos/estudis històrics “Els monuments de França” (“Des monuments de France”) i “Els mormons” (“Les mormons”). Tots aquests textos, estan plens de moviment, d'interès i d'original invenció, els agradaven sobretot als lectors delicats, per la forma sòbria i elegant que Mérimée havia fet seva de manera definitiva. El 1853 va ser nomenada Emperadriu, Eugenia la filla de la Comtessa de Montijo, María Manuela Kirkpatrick, al casar-se amb Napoleó III i a la qual coneixia des de nena, nomenant-lo a continuació -per la seva gran amistat- Senador i Gran Oficial de la Legió d'Honor. No van ser les lleis ni les tasques governamentals les que li van permetre a qui fos amic de la Comtessa de Montijo, deixar petjada a l'escala internacional, sinó la literatura, un art al que va enriquir amb diversos relats curts, textos d'història, obres de teatre i novel·les. Amb l'adveniment de l'Imperi, Merimée, que a Espanya havia tractat íntimament a la família granadina dels Montijo, va passar a convertir-se en un personatge que va freqüentar assíduament la cort de les Tulleries.

Retrat de Prosper Mérimée.

Foto Google Images

El 1855 va publicar l'assaig sobre contes de la Grècia moderna “Introducció als contes i poemes de Marino Vreto” (“Introduction aux contes et poèmes de Marino Vreto”) i el 1856 la traducció del rus al francès “El tiro de pistola” (“Le coup de pistolet”) de Pushkin i la seva primera col·lecció de correspondència “Cartes a Panizzi” (“Lettres à *Panizzi”). Ja en el 1857 va escriure i dictar el seu cèlebre dictat, per distreure a la cort de l'Emperadriu i de Napoleó III. El 1861 va publicar l'assaig/estudi històric “La revolta de Stanka Razine” (“La révolte de Stanka Razine”), el 1863 es va publicar la seva correspondència inèdita que va abastar des d'octubre de 1854 fins a febrer de 1863, publicada per primera vegada a La Revue des Deux Mondes, el 1865 va publicar el seu assaig/estudi històric “Els cosacs d'Ucraïna i els seus últims bicentenaris” (“Les cosaques de l'Ukraine et leurs derniers atamans”) i el 1866 va publicar el relat “L'habitació blava” (“La chambre bleue”) i la traducció del rus al francès “Aparicions” (“Apparitions”) d'Ivan Turguéniev.

Mérimée va publicar el 1868 els estudis/assajos històrics “Ivan Tourguéniev” i “Alexander Pushkin“. El 1869 va publicar la seva última novel·la “Els manuscrits del professor Wittenbach” a La Revue des Deux Mondes i va publicar les traduccions del rus al francès “El jueu” (“Le juif”), “Pétouchkof” i “El gos” (“Le chien”) de Tourguéniev. Aquest mateix any també va publicar la novel·la “Lokis” considerada com un arquetip del gènere, una història vampírica sobre un home ós. De fet, la fredor de la mirada i la minúcia amb les quals l'Inspector General dels Monuments Històrics relata els esdeveniments més inversemblants, són propícies de produir el dubte fantàstic, ja que el narrador és un científic objectiu i digne de fe.

El 1870 va publicar la seva novel·la “Djoûmane” considerada com un arquetip del gènere i l'assaig “Estranya història de Tourguéniev” (“Étrange histoire de Tourgueniev”). En aquest mateix any va caure malalt d'asma i el 23 de setembre a les 23 hores, Prosper Mérimée va morir a Cannes. Cinc dies més tard compliria 67 anys. Des de llavors, les seves restes descansen en el Cimetière du Grand Jas de Cannes. El novel·lista i crític d'art Louis Edmond Duranty, deixeble de Champfleury i que va ser retratat per Degas, era el seu fill natural. La mort de Mérimée havia estat declarada ja en el 1869 per tota la capital, mentre que encara no havia mort. La remor va ser finalment desmentit pel “Le Figaro”. Va ser autor de relats curts, llibres d'història, obres de teatre i novel·les, sent un clar exponent del període romàntic. S'ha dit d'ell que va ser un romàntic molt especial i atípic i que per les seves idees pertanyia a una altra època. Menéndez i Pelayo va dir d'ell: «Un pessimisme tranquil que en la pràctica tenia conseqüències més epicúreas que estoiques, semblava haver estat la seva única filosofia». Va pertànyer a una categoria d'artistes refinats, enemics de tota prodigalitat ostentosa i de tota exuberancia desmesurada. El seu estil, en l'artístic, és sobri, precís i atapeït. I la seva construcció és ferma i de desenvolupament lògic. Va estimar el misticisme, la Història i l'inhabitual. Va ser influenciat per la ficció històrica popularitzada per Walter Scott.


Tomba de Mérimée en el cementeri del Grand Jas de Cannes.

Foto Wikipedia

 

El 23 de maig de 1871 el seu apartament de París, a la rue de Lille 52, on va viure amb la seva mare, es va incendiar pels actes de La Comuna, i els seus llibres i els seus papers van ser destruïts per les flames. El 1874 es va publicar la recopilació pòstuma de les cartes de Mérimée a Jenny Dacquin i a la família Delessert “Cartes a una desconeguda” (“Lettres à une inconnue”) i el 1875 les “Cartes a una nova desconeguda” (“Lettres à une nouvelle inconnue”). La seva “Correspondència” es va editar el 1941-46. La Base Mérimée, creada el 1978, li va retre homenatge pels seus treballs de classificació de monuments.


Alguns texts han estat extrets de Prosper Mérimée: “Wikipedia” i “Biographie”.

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos


tornar