Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

                      159: MARGARIDA XIRGU I l'EXILI CATALÀ             

 

 

 

Resum : L'actriu i directora d'escena Margarida Xirgu (1888-1969) va ser considerada com un dels símbols de la catalanitat a l'exili. El present article de Francesc Foguet i Boreu, analitza la participació honorífica de Xirgu en els Jocs Florals de la llengua catalana -una festa literària d'afirmació nacional- celebrats a Santiago de Chile (1943), Mèxic (1957) i Montevideo (1963). Es detalla també la seva presència activa en els "casals", nuclis culturals dels catalans en l'exili, radicats a Santiago de Chile, Montevideo, Buenos Aires o Mèxic. Finalment, s'aporten noves evidències sobre l'activitat teatral de Xirgu a Amèrica a través d'algunes cartes inèdites de Miquel Ortín, el seu segon marit, a l'escriptor català Domènec Guansé, primer biògraf de l'artista.

No crec que existeixi avui, en el món sencer de l'Amèrica hispànica, una personalitat vivent tan universalment coneguda, admirada, adorada com Margarida Xirgu. Josep Pla, “Margarida Xirgu”.

 

 Retrat de Margarida Xirgu

 

Margarida Xirgu va mantenir una relació molt més continuada, del que coneixíem fins a ara, amb els nuclis culturals de l'exili català, per als quals, sense cap dubte, va ser un referent ineludible. Les publicacions més rellevants de l'exili seguien amb molta atenció les seves andanes en els escenaris d'Argentina, Xile, Mèxic o Uruguai, fent-se ressò de les seves gires i actuacions i felicitant-se dels seus èxits amb entusiasme i admiració. A més d'elogiar les excepcionals dots artístiques de la “eminent actriu catalana”, les revistes de l'exili insistien en subratllar la seva catalanitat i, naturalment, el vincle amb la seva cultura d'origen i, en particular, amb el teatre, destacant per exemple l'estrena, en el Teatro Argentino de Buenos Aires el 1949, de la versió castellana de “La corona d'espines”, de Josep Maria de Sagarra, de quin autor també s'especulava que posaria en escena “La fortuna de Sílvia”.


Com indicava Ramon Subirats en les pàgines de “Ressorgiment”, els catalans de Buenos Aires podien considerar-se privilegiats, doncs gaudien de tant en tant de les excel·lents creacions de Margarida Xirgu o d'altres grans artistes com Pau Casals, Jaume Pahissa o Conxita Badia, a pesar que la seva presència en el continent americà es devia al tràgic moment històric que vivia Catalunya. No cal oblidar que l'actriu es va declarar partidària del govern de la República espanyola i, no obstant això, va afirmar el seu republicanisme: En l'afer d'Espanya sóc governista. I no pas perquè sigui amiga personal d'Azaña, sinó perquè em sento republicana. En un dels seus editorials, el maig de 1956, la revista “Catalunya” de Buenos Aires qualificava a l'actriu com la més gran de l'escena hispanoamericana de l'època i, amb patriòtic orgull, veia en la Xirgu un alt exemple i un digne símbol de catalanitat i universalitat per als exiliats. Així mateix, l'editorial de la revista “Pont Blau” de Mèxic, en el número d'abril de 1957, remarcava l'afecte i l'admiració dels catalans cap a la intèrpret que, fins i tot després d'abandonar el teatre en el seu idioma natal, no havia renunciat a la seva catalanitat i, per més que freqüentment es declarava apolítica, seguia una noble “conducta” aplaudida pels seus contemporanis.

A inicis de 1959, la insigne actriu ja encoratjava a la revista bonaerense “Catalunya” perquè continués la seva actuació cultural en uns moments en els que era necessari un refugi per a ”les coses espirituals” i, especialment, per a la llengua catalana desterrada. Conscient doncs de la tragèdia de l'exili, indubtablement traumàtica, l'actriu va mantenir un vincle constant amb els seus compatriotes que -allèn dels seus contactes i amistats personals- es va vehicular a través de la seva participació oficial en diverses edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana (festa literària d'abolengo, arrelada en la tradició) celebrats a l'exili, i sobretot, de la seva presència en les activitats organitzades pels “casals” (centres de reunió dels catalans exiliats).

 

PARTICIPACIÓ HONORÍFICA EN ELS JOCS FLORALS

 

En els Jocs Florals celebrats a Santiago de Chile el 16 de maig de 1945, Xirgu va assumir la presidència del consistori (jurat qualificador), integrat pels set mantenidors de rigor que s'encarregaven de jutjar les composicions presentades i que, amb el seu prestigi, van secundar a l'actriu: Eduardo Cruz Coke, Cèsar August Jordana, Ricardo Latcham, Antoni Ramon i Arrufat, Lluís Salvat i Xavier Berenguel. En l'escenari del Teatro Municipal, Xirgu va pronunciar un dels parlaments presidencials dels Jocs Florals més bells de l'exili (probablement escrit per Jordana) en el qual s'enaltia la tenacitat de la cultura catalana per a preservar la continuïtat, inclús en circumstàncies adverses, i es donava fe de la ferma voluntat d'ésser dels catalans, malgrat el desterrament. Sense deixar-se dur per una estèril enyorança, els exiliats havien d'esforçar-se en mantenir l'esperit de la Renaixença i, al mateix temps, a ser generosos amb la terra d'acollida, oferint i rebent el millor. Com sempre, la festa de les lletres catalanes es convertia en l'exaltació de la llengua:


“En parlar català, sentim tota la glòria passada i futura de Catalunya i tota l'heroica tortura present de Catalunya. [...] El llenguatge és l'ànima de Catalunya. Aquesta festa ho repeteix, amb la joia de poder dir lliurament allò que només es pot dir en veu baixa, com un terrible secret, en les llars turmentades de la Pàtria” (Xirgu, 1943).


En els Jocs Florals que es van realitzar el 8 de setembre de 1957, en el Palacio de Bellas Artes de la ciutat de Mèxic, Xirgu va ser només membre del Comitè d'Honor, al costat d'Agustí Bartra, Emma Alonso, Rómulo Gallegos, Lluís Nicolau d'Olwer, Carlos Pellicer, August Pi-Sunyer, Alfonso Reyes o Antoni Maria Sbert, entre altres. Encara que segurament ella no va assistir a l'esdeveniment, en el discurs de gràcies -un elogi en tota regla dels representants més eximis de la cultura i les lletres catalanes a la diàspora-, el llicenciat Miguel Álvarez Acosta va tenir unes paraules laudatòries per a l'actriu, que havia arribat als escenaris mexicans “desde la punta austral de América”, com “otra luz mediterránea [...] entrañablemente nuestra, con la generosidad en la mano y el talento en la palabra”.


Finalment, com no podia ser d'altra manera, Xirgu va presidir també els Jocs Florals de Montevideo, el 20 d'octubre de 1963, que van tenir com escenari al Teatro Solís. Completaven la nòmina de mantenidors, com era habitual, personalitats destacades de la cultura d'acollida i de l'exili català: Justino Zavala Muniz, Blanca París de Oddone, Carlos Sabat Escarty, Francesc Bergós i Ribalta, Avenir Rosell i Josep Martí i Sanés. Vestida de negre i amb un abric de pells, Xirgu va entrar en el Solís del braç de Miquel Ortín, el seu marit. Al pujar a l'escenari, el públic es va adonar que aquesta dona de baixa alçada i de cabells blancs era Margarida Xirgu i va irrompre en aplaudiments que, al presentar-se el jurat qualificador, es van convertir en una càlida ovació de simpatia. Com presidenta del consistori, Xirgu el 1965 va agrair amb breus paraules a les autoritats de l'Uruguai l'haver donat recer a la festa de la llengua catalana  (“és la llengua més pura de la nostra terra, és la festa més pura, i tota puresa és bella, i tota bellesa creix dins d'una altíssima llibertat”) i, en nom del president de la Generalitat de Catalunya en l'exili (Josep Terradellas), va declarar oberta la sessió. Pocs dies abans, en una carta privada, remesa a la seva fillola, Margarida Xirgu i Rico, i datada a Montevideo el 12 d'octubre de 1963, li escrivia amb una punta d'incisiva ironia que atenuava la solemnitat de l'esdeveniment: “el domingo que viene se celebran aquí los Juegos Florales de la lengua catalana. Gran fiesta, banquete, discursos. Todo sea por bien de Cataluña”.

 

Es tèrcia aquí un incís: va ser precisament a Montevideo, pocs anys abans, en el 1958, on l'escriptor català Josep Pla es va trobar “cara a cara” amb Xirgu durant una cèlebre entrevista publicada pel setmanari barceloní “Destino”. Sense embuts, Pla presentava a Xirgu com ”la major actriu de l'Amèrica llatina”, subratllant la popularitat i la “efusió delirant de cordialitat” que despertava i enaltint la seva magnífica labor escènica, sobretot en quant a la renovació de repertoris (obres antigues i modernes de valor permanent, al dir de l'autor de “Homenots”).


Fins i tot sense proposar-s'ho, el rude i escèptic Pla va abonar amb el seu laudatori el procés de mitificació de l'actriu, iniciat a finals de la Guerra Civil. Entre altres temes, Xirgu li va parlar de la seva possible vinguda al país, per a descansar, s'entén no com Margarida Xirgu, sinó com esposa del seu marit Aquesta idea de la tornada es tornarà obsessiva en els últims anys de la vida de l'actriu, en els quals no només cremava en desitjos d'abraçar als seus, sinó que sospirava per admirar els paisatges de la seva terra natal: M'agradaria passejar per la Rambla [de Barcelona], anar a Olot que és tan bonic; visitar la catedral de Girona amb Pompeyo Pascual i la seva família; anar a Breda, que és <<el país de les olles>>; veure l'Empordà, el Canigó... Els paisatges, a Amèrica, són impressionants: els Andes, el riu Madalena, les selves, Mèxic... Però els nostres paisatges fan més companyia>>.

 
PRESENCIA  ACTIVA EN ELS “CASALS CATALANS”

 

Sovint Xirgu assistia a les representacions teatrals o participava en les activitats programades infatigablement pels casals radicats a Santiago de Chile, Montevideo, Buenos Aires o Mèxic. (Aquests centres de reunió de les colònies de l'emigració catalana  -alguns fundats durant la segona meitat del segle XIX- es van reactivar amb l'arribada dels contingents d'exiliats republicans que van contribuir a acréixer i dinamitzar la seva programació cultural). Així mateix, coincidint amb la seva gira per diverses ciutats de les repúbliques americanes, altres casals molt més modests, com els de Rosario o Mendoza, van organitzar actes d'homenatge a l'actriu catalana, en la que no faltaven demostracions afectuoses d'admiració i simpatia.


Santiago de Chile. Durant els primers anys de la dècada de 1940, quan residia a Xile, Xirgu va participar en diverses ocasions en la commemoració de la festivitat de Sant Jordi (patró nacional de Catalunya), instituïda pel Centre Català de la capital xilena. Com convidada d'honor, l'actriu solia recitar poemes de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall, molt apropiats amb el to patriòtic de les vetllades. Per altra banda, a títol també honorífic, Xirgu va presidir el directori del Centre Xilè-Català, que es va constituir el 5 d'agost de 1942 en el mateix Centre Català amb l'objectiu de donar a conèixer Catalunya mitjançant conferències i edicions de llibres en castellà. El citat directori era compost per Ricardo A. Latcham, president; Gabriel Amunátegui i Francesc Trabal, vice-presidents; Joan Oliver, secretari; Antoni Pi, tresorer; i, entre altres vocals, Mariano Latorre, Eduardo Cruz Coke, Julio Barrenechea, Lenka Franulic, Yolando Pino, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Xavier Berenguel o Josep Ferrater i Mora.


Montevideo. Arran de la seva imminent vinculació professional amb la capital uruguaia, Xirgu va visitar el Casal Català d'aquesta el 25 de març de 1943, sent rebuda pel consell directiu, diversos socis i representants d'altres institucions catalanes. Després d'un recital de poemes i cançons, Xirgu va declamar”El filador d'or” de Jacint Verdaguer, acabant l'acte amb un lunch en honor de l'actriu. Anys més tard, la col·lectivitat catalana de Montevideo va fer l'ofrena d'una senyera al Casal Català, el 4 d'abril de 1954, en la que van prendre part distingides autoritats uruguaies com Justino Zavala Muniz, ministre d'Instrucció Pública, o l'escriptor Carlos Sabat Escarty, entre altres. A més d'apadrinar la senyera, Xirgu va improvisar un parlament en català que va finalitzar declamant “La sardana” de Maragall, “moment culminant, d'una intensitat emotiva inoblidable” segons Avenir Rossell.

 

Buenos Aires. El Casal de Catalunya de la capital argentina, un dels més actius de l'exili, va ser també visitat assíduament per l'actriu. Xirgu va assistir a la inauguració de temporada de teatre català d'aquest centre, el 10 d'abril de 1943, amb la reposició de “La filla del carmesí” de Sagarra, un dels seus dramaturgs catalans predilectes, i finalitzada la funció, va ser obsequiada amb un lunch. Un any més tard, el 3 d'octubre de 1944, l'actriu catalana va presidir el sopar organitzat per l'associació Amics de la Revista “Catalunya” en el restaurant Munich. Emocionada per les ovacions i les mostres d'afecte rebudes, Xirgu va expressar el seu profund pesar per la tragèdia de la guerra d'Espanya, i la Segona Guerra Mundial, que l'havia afligit profundament en la seva ànima de dona i d'artista. Es va sincerar també manifestant el seu fervent desig de tornar a la pàtria i, a Empúries (enclavament històric de la costa catalana), honrar a la llengua materna representant en aquesta, les obres mestres del teatre clàssic grec. Com tenia per costum, va concloure recitant “La sardana” de Maragall, i “El filador d'or” de Verdaguer, de qui va dir que si visqués, estaria de la seva part.


Posteriorment, sota pretext de la visita de la Comedia Nacional del Uruguay a la capital argentina, el Casal de Catalunya va ofrenar a l'actriu un cistell de flors enllaçat amb la senyera, el dia del seu debut en el Teatro Nacional Cervantes amb “Barranca abajo”, del dramaturg i periodista uruguaià Florencio Sánchez, el 5 d'abril de 1956. Una delegació del consell directiu de la citada entitat, va visitar a l'actriu per a expressar-li en nom de la col·lectivitat catalana de Buenos Aires, els seus sentiments de simpatia i adhesió, i per a desitjar-li felicitat i èxit en la seva comesa. Dies després, la nit del 2 de maig amb motiu de la celebrada representació en el Cervantes de “La Celestina”, de Fernando de Rojas, el Casal de Catalunya va obsequiar també a Xirgu amb un banquet en el saló teatre de la societat, amb més de cent cinquanta comensals i animat per sardanes i cançons populars catalanes. Satisfeta d'elogis i ovacions, considerada com una actriu catalana i universal que havia estat conseqüent amb el seu republicanisme, Xirgu va agrair les demostracions d'afecte i admiració recitant la poesia “La sardana” de Maragall.

 

Retrat de Margarida Xirgu

                                         

Pocs anys abans de la seva mort, el Casal de Catalunya va disposar, el 24 de setembre de 1966, un homenatge a l'actriu (sense que ella estigués present), que es va incloure en el programa de les festes de la Mercè (patrona de la ciutat de Barcelona). Després de posar el seu nom en el frontispici del teatre, “Sala Margarita Xirgu”, es va iniciar un acte literari en el que Juan Rocamora, Francesc Arnó i Jordi Arbonès van parlar de les principals etapes de la seva trajectòria artística. Es va projectar també un film curt sobre la vida de Xirgu a Punta Balena (Uruguai) i es va escoltar la veu gravada de l'actriu recitant les poesies “La sardana” i “Cant espiritua” de Joan Maragall, aclamades amb una ovació persistent i plena de fervor i admiració pel públic reunit a la sala. Entre els assistents cal destacar la presència de l'actriu, filla de catalans, Lluïsa Vehil, flamant directora del Teatro Nacional de la Comedia argentina. Com era habitual, l'orfeó i el grup de danses del casal van oferir una audició de cançons i danses del seu repertori.


Mèxic. L'Orfeó Català de la capital mexicana va homenatjar a l'actriu, el 17 de juliol de 1957, amb motiu de les reeixides representacions de “Bodas de sangre” i “La casa de Bernarda Alba”, de Federico García Lorca, que va dirigir i va interpretar en el Teatro Bosque sota els auspicis de l'Instituto Nacional de Bellas Artes. En un dels actes més concorreguts del centre, Xirgu va ser rebuda pel consell directiu en ple i, després d'assistir a l'actuació de la secció coral i de ball amb cançons i danses populars, va recitar les poesies “El filador d'or” i “La sardana”, sent rescabalada amb una llarga ovació. Durant el banquet, que va concitar nombroses adhesions, els parlaments de Rafael Trueta, Pere Bosch Gimpera i Roc Boronat van dedicar la festa homenatge a l'actriu catalana, la qual un poc confosa davant tants afalacs, va agrair encaridament les mostres d'admiració i va tornar a recitar “La sardana”.

 

 

LA NOSTRA MARGARIDA

 

L'escriptor Domènec Guansé -expatriat a Santiago de Chile fins a 1963- va deixar constància, en diversos articles publicats en les revistes de l'exili, de les actuacions portades a terme per Xirgu i dels seus projectes potencials, que coneixia molt bé no només per vincles d'amistat sinó també per la implicació d'ambdós amb l'exili cultural català. No és baldí que, des de les revistes de l'exili o en els seus treballs divulgatius, Guansé destaqués la relació de Xirgu amb la catalanitat i que s'interessés, com crític literari, per la trajectòria de l'actriu, directora d'escena i pedagoga, dedicant-li encara en vida, la primera biografia. Així, per exemple, en un dels seus articles, Guansé en el 1944 anunciava que entre els projectes de “la nostra Margarida” -que mai van arribar a materialitzar-se- estava el d'interpretar novament “Maria Rosa” d'Àngel Guimerà, i el d'estrenar “Misteri de Quanaxbuata”, del poeta català Josep Carner, un text editat a Mèxic que va fascinar a l'actriu i que constituïa un sincer homenatge a aquest país i a la seva cultura mil·lenària.

L'entranyable qualificatiu de “la nostra Margarida” -concebut precisament per Guimerà - era una manera d'apropiar-se de Xirgu com artista catalana i de ressaltar, des de l'admiració i el respecte, alguns dels valors derivats de la seva personalitat que podien fer-se extensius, en opinió d'Avenir Rossell en el 1954, a l'ànima de la dona catalana i fins i tot, més en general, a l'ordre i l'harmonia propis de l'esperit català, a saber: “senzillesa, treball, sentit i gust per les manifestacions belles, amor al proïsme...”.  Amb la complicitat de Justino Zavala Muniz, Xirgu havia revelat les possibilitats que la República de l'Uruguai tenia en l'àmbit de les arts escèniques, sent un instrument de vigorització i enaltiment. A més de renovar el repertori, l'actriu havia fundat a Montevideo l'Escuela Municipal de Arte Dramático, una iniciativa entusiasta que Rossell, en el 1954, identificava com una característica pròpia del tarannà català.

En aquest sentit, cap assenyalar que la furibunda reacció de la premsa franquista a l'anunci de la possible tornada de Xirgu a Catalunya el 1949, va suscitar una reivindicació de la catalanitat de l'actriu i una encesa defensa de la seva postura per part de les publicacions de la diàspora. Des de les pàgines de “La Nostra Revista” de Mèxic, s'ironitzava sobre la “elegància espiritual” de la premsa del règim -amb el biliós article de César González-Ruano, publicat en el “Arriba” de Madrid com punta de llança-, que es va desfer en injúries contra l'actriu. Al dir d'un dels anònims articulistes de la revista, les autoritats espanyoles havien acollit, amb la més patriòtica de les absolucions, la demanda de tornada sol·licitada per Xirgu.

A propòsit de Guansé, val la pena destacar els llaços d'amistat que van unir a Xirgu amb aquest escriptor, un dels crítics teatrals catalans més destacats del període d'entreguerres. Xirgu i el seu segon marit, Miquel Ortín, van mantenir una bona relació amb el qui seria -com hem assenyalat- el primer biògraf de l'actriu, ja que en el 1963 va publicar “Margarita Xirgu” en la cèlebre col·lecció de biografies populars, de l'editorial Alcides, consagrada a eminents figures de la vida catalana del segle XX, així com, en el 1967, diversos articles de divulgació en el setmanari barceloní “Tele/Estel”. Amb tot dret, Guansé incorporava d'aquesta manera la Xirgu entre els “catalans de naixença o d'adopció, homes i dones que amb llur personalitat o llur obra han forjat i forgen la fisonomia vivent del nostre poble expressada en les seves manifestacions de cultura i treball”, per dir-ho amb les mateixes paraules que venien a la solapa de les biografies populars d'Alcides.

Entre les cartes que es van intercanviar Ortín i Guansé -conservades en el fons Domènec Guansé de l'Arxiu Nacional de Catalunya i fins al present inèdites- cal assenyalar algunes dels anys seixanta -quan Guansé ja havia regressat a Barcelona- que reproduïm en l'annex d'aquest article. Amb el motiu de documentar-se per a la seva biografia, Guansé va escriure a l'actriu i al seu marit perquè li facilitessin dades fidedignes sobre l'activitat teatral realitzada en l'exili. Home minuciós i complidor -no debades era el responsable de la bona marxa dels affaires de la seva esposa-, Miquel Ortín va informar amb tot luxe de detalls al biògraf en cerns sobre l'extraordinària labor que Xirgu va portar a terme en els escenaris llatinoamericans des de 1936. Així, per exemple, en la carta datada a Montevideo el 14 d'octubre de 1963, a més de felicitar-lo per la decisió de retornar a la pàtria, Ortín li comentava, entre altres novetats, l'estrena de la “Yerma” lorquiana, protagonitzada per María Casessis, sota la direcció de Xirgu.

Més tard, en una epístola escrita des de Punta Balena al gener de 1964, Ortín va donar justificant de recepció de l'exemplar de la biografia que Guansé acabava de publicar, felicitant-lo per lo “simpàtica” que resultava l'edició i per les noticies que els havien arribat sobre la bona recepció que li va dispensar el públic català. Ortín se sorprenia favorablement que el bon prefaci de l'amic comú, el poeta i dramaturg Joan Oliver, hagués passat la fèrria censura imperant (“Millor ha estat així”, concloïa). Si Ortín tenia raó -i tot sembla indicar que així és-, podem atribuir a Oliver les paraules preliminars -sense signatura- que encapçalaven l'edició de la biografia de Guansé. Certament, resulta estrany que la censura -implacable en tot el que fora català i especialment en relació a una actriu tan connotada com Xirgu- deixés publicar un al·legat explícit i compromès que, al cap i a la fi, vindria a sintetitzar la dimensió simbòlica i el caràcter mític que prenia la seva figura:

“ Margarida Xirgu es avui, a Catalunya i a Espanya, una figura  de llegenda. Ho és per l'inesborrable record de força i de puresa que el seu art ha deixat entre nosaltres i ho és també per la seva activa i serena actitud de desterrada voluntària, fidel des de molt lluny i d'ençà de molts anys, a un esperit i unes veus que ella estima i venera per damunt del temps i la distancia.

 

La Xirgu no ha estat, no és simplement, una actriu extraordinària, sinó que ha estat i és una completa dona de teatre

 

Però és molt més, encara, que això.

 

Plenament i constantment lliurada, consagrada a un art que li és consubstancial, mai no ha renunciat, amb tot, a la seva anterior i superior condició de ciutadana pertanyent a una comunitat pròpia i determinada, en funció d'una geografia i una història específiques; en qualitat de tal escollí i es féu seves, ben d'hora, amb lúcida passió, unes belles idees de llibertat i de convivència. No ha estat, doncs, com tantes i tantes figures del seu ram, un histrió sempre disponible i proteic, incondicionalment al servei d'un príncep o del públic, i de la necessitat -i la vanitat- professional. Postura exemplar que suscita l'admiració de molts i ha de merèixer el respecte de tots”. (Guansé, 1963)

 

En una carta posterior, del 24 de març de 1964, Ortín insistia en lo "contents" que estaven per la biografia publicada per Guansé, que havia rebut nombrosos elogis entre els seus amics més pròxims. Amb tota probabilitat, aquesta primera biografia de Xirgu seria determinant per a marcar el to dels estudis i incursions biogràfiques posteriors (Rodrigo 1974, 1994 i 2005; Foguet 2002) i, sobretot, per a avivar la llegenda i fins i tot el mite que encara gaudeix l'actriu, no només entre els cenacles teatrals catalans, sinó també entre la ciutadania culte. Encara que així mateix cal tenir en compte, en aquest aspecte, la postil·la del director d'escena i teòric teatral Ricard Salvat sobre la mitificació de la Xirgu: “Ella com Federico García Lorca, i en certa manera, Casona, després de la nostra guerra civil van entrar en les imprecises zones del mite”.


De totes maneres, la missiva més interessant és la datada en Punta Balena el 12 de desembre de 1966. En ella Ortín va adjuntar una detallada crònica -any per any- de les actuacions més rellevants que va fer Xirgu des de la seva arribada a Amèrica el 1936 fins a 1963, abundant en alguns matisos biogràfics dels quals -fins a ara (Rodrigo 1974, 1994 i 2005; Aznar; Foguet 2002 i 2010; Venturini)- sabíem molt poc: les anades i vingudes per les repúbliques americanes durant els primers anys; la dissolució de la companyia per malaltia el 1940; la imprevista censura de “El malentendido” d'Albert Camus el 1949; la seva profitosa labor docent, primer a Santiago de Chile i després a Montevideo, on també va assumir la direcció de la Comedia Nacional Uruguaya; o entre altres, el desplegament espectacular per onsevulla (Argentina, Xile, Mèxic, Uruguai) d'un repertori teatral d'alta categoria en el que destaca la figura del seu íntim amic Federico García Lorca, afusellat el 1936 pels feixistes.


Si aquest conciençut informe constitueix un document excepcional per a conèixer millor la trajectòria de Xirgu en l'exili, la carta del 3 de juny de 1967 ofereix també una visió vívica, testimonial i entranyable d'una de les últimes activitats públiques de Xirgu abans de la seva reclusió definitiva a Punta Balena: les peripècies entorn de la direcció de “Yerma” en el Smith College de Northampton (Massachusetts), on va emmalaltir i va haver d'estar dotze dies hospitalitzada.

 

A MODO DE COROL·LARI

 

Com no podia ser d'altra manera, arran de la mort a Montevideo de Margarida Xirgu el 25 d'abril de 1969, els escenaris catalans de l'exili es van vestir de dol i, abans d'alçar el teló de les representacions d'aquells dies, es va guardar un minut de silenci en ofrena a la genial actriu. La majoria dels casals van organitzar sentits homenatges a la finada artista en els quals, malgré elle, se li van rendir honors i es va venerar la seva memòria com exemple i símbol del resistencialisme d'una cultura exiliada i prohibida. Explícita o implícitament, algunes de les revistes de l'exili més bel·ligerants s'enorgullien que Xirgu, fidel a la seva conducta, hagués complert la seva paraula de no tornar a Catalunya mentre es mantingués la dictadura franquista. Es convertia així en una “desterrada voluntària”, en paraules de Joan Oliver.

Amb una gran coherència, des de l'exili, Xirgu va defensar la legitimitat del govern republicà durant la Guerra Civil i, perduda la contesa, es va manifestar sempre favorable als valors democràtics, comprometent-se amb ells simplement com actriu, directora d'escena o pedagoga, allí on fes arrels més o menys profundes (sobretot a Argentina, Xile, Mèxic o Uruguai). A més de mantenir relacions fluïdes amb els republicans espanyols i la cultura en l'exili, es va significar també de manera simbòlica o honorífica en favor de la catalanitat exiliada, a través, com hem vist, del seu vincle amb una de les seves plataformes de major projecció -els Jocs Florals-, la seva presència continuada en els casals i la seva relació amistosa amb Domènec Guansé, autor de la primera biografia. Sense oblidar, dit sigui de passada, la designació merament honorífica, en el 1959, de Xirgu com “delegada general del govern català en la República Oriental de l'Uruguai” per part de Josep Terradellas, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili (Foguet, 2010). Al cap i a la fi, aquest compromís artístic i cultural era la prova més evident de la seva forma d'implicar-se, com dona de teatre, en la lluita antifranquista.

 

                               Retrat de Margarida Xirgu

 

ANEXE DOCUMENTAL

I

Montevideo, 14 octubre de 1963

Señor don Domènec Guansé

Barcelona

 

Querido amigo: teníamos noticias por amigos comunes de su viaje a Barcelona, noticia que nos confirmó usted por carta enviada desde el Pacífico mientras realizaba la travesía. Margarita y yo creemos hizo muy bien en volver para reunirse con sus familiares y celebramos que tenga un trabajo que le sea grato, por las noticias que nos da en su última del 26 de agosto.

Este invierno pasamos unos meses en Buenos Aires, porque Margarita fue a dirigir “Yerma”, cuya protagonista interpretó María Casares, que por primera vez reprersentaba en castellano. Fue un éxito extraordinario y el Teatro Municipal General San Martín se llenó completamente en todas las representaciones desde la primera, el 23 de mayo, hasta la última, el 4 de agosto.

El primero de junio vinimos a Montevideo por ocho días, para que Margarita tomara parte en su papel de recitante en la obra de Mauricio Ohana, “Llanto por Ignacio Sánchez Mejías”, que dirigió -como en otra oportunidad- el maestro catalán Jacques Bodmer. Después de este concierto, volvimos a Buenos Aires para la reposición en el Teatro Colón de la ópera de Juan José Castro “La zapatera prodigiosa”.

Ya comprendrá por todo esto que Margarita quedó muy bien después de la intervención de vesícula que le hicieron, pues gracias a ello ha podido realizar este trabajo perfectamente bien y en buen estado de ánimo.

Estábamos en Punta Ballena, pero hemos venido para los Juegos Florales, que como ya debe saber, se celebrarán este año en Montevideo el domingo 20 del corriente. Pocos días después, nos volveremos de nuevo donde pensamos permanecer por una larga temporada, pues proyectamos quedarnos allá hasta todo el invierno.

Cuando salga la biografía de Margarita, le agradeceré nos envie dos o tres ejemplares.

Miguel Ortín

 

II

Punta Ballena, 12 de diciembre de 1966

 

Estimado amigo Guansé: recibí su carta del 24 de noviembre y adjunto le mando la información que me pedía. Me ha llevado un poco de tiempo reunir todos los datos que en tanto tiempo tenía olvidados y que no se piensa que un día pueden hacer falta.

Acompaño además unos programas de exámenes de los alumnos de la Escuela Dramática. Los de segundo año daban tragedias griegas, con decorados y trajes; comedias antiguas y un recitado de poesías escogidas por ellos. Los de curso superior se presentaban casi siempre con teatro de autores nacionales y teatro moderno extranjero.

Es increíble que en tantos años como estamos viviendo en nuestra casa actual y los muchos amigos que nos han visitado y tomado fotos, no hayan sacado nada interesante para que se pueda publicar. Veré si puedo encontrar algo para enviarle.

Tenemos proyectado un viaje a Santiago de Chile para el 4 de enero, al que también nos acompañará Teresa [la fiel servienta chilena de los Xirgu desde 1941]. Vamos por asuntos particulares y espero volveremos en los primeros días de febrero. Para ese mes, Margarita reanudará los ensayos de la obra de Cervantes “Pedro de Urdemalas”. Creo haberle dicho que los mismos se suspendieron por enfermedad del actor Enrique Guarnero que tiene a su cargo el protagonista. Está ahora, desde el mes de setiembre que se enfermó, en plena convalescencia y esperamos que para la inauguración de la temporada del Teatro Solís de Montevideo estará en condiciones de poder trabajar en la última decena de marzo.

Acabo de recibir un recorte de “La Vanguardia” de Barcelona, de fecha 4 del corriente, que comenta una disertación de Juan Esparrach, celebrada en el Instituto de Estudios Hispánicos, bajo el tema "Margarita Xirgu y el teatro en Río de Plata". Se lo digo por si quisiera verla.

Muchas felicidades para las próximas fiestas, a usted y a los suyos, de parte de Margarita y de su buen amigo que le abraza,

Miguel Ortín

 

Información de actuaciones de Margarita Xirgu desde su partida de España para América:

El 31 de enero de 1936 sale con su compañía del puerto de Santander rumbo a Cuba. Debuta en la Habana el 14 de febrero. En marzo, falleció su marido José Arnall. En abril, pasa a México, actuando allí hasta setiembre. En octubre, vuelve a La Habana y, en los primeros días de noviembre, llega a Colombia hasta finales de diciembre, que viaja a Perú para una temporada en Lima y Arequipa, trasladándose desde allí a Chile en marzo de 1937, donde realiza una temporada hasta los primeros días de mayo. El 7, se presenta en el Teatro Odeón de Buenos Aires; desde allí a Montevideo, para retornar a Buenos Aires al Teatro Smart. En enero de 1938, filma una película (“Bodas de sangre”) en la que interviene todo el elenco con que salió de España. Sigue la temporada de 1938 hasta fines de 1939 en Argentina, Uruguay y Chile, donde disuelve su compañía por enfermedad, quedando radicada en aquel país por algún tiempo, ya que no puede dedicarse a ninguna actividad. En la temporada de 1938-1939, además de su extenso repertorio, interpreta “Hamlet”, de Shakespeare; “Intermezzo”, de Jean Giraudoux; “Asmodeo” de François Mauriac, cuyos autores, estos dos últimos, se daban a conocer en Buenos Aires por primera vez, lo mismo que “Angélica”, de Leo Ferrero, con música del maestro Jaime Pahissa.

Después de más de un año de reposo y ya restablecida, en abril de 1941, contrae su segundo matrimonio con Miguel Ortín en Santiago de Chile. Poco tiempo después, crea una Escuela de Arte Dramático con la colaboración de su esposo, del actor Edmundo Barbero, el escenógrafo Santiago Ontañón y el periodista Antonio Lezama. Dictan sus clases en unas dependencias del Teatro Municipal, cedidas gentilmente por el Municipio, y, en 1942, la Escuela pasa a Extensión Cultural de la Universidad de Chile. Desde la fundación de la Escuela, figura como alumno el conocido actor, Alberto Closas. En 1943, la dirección del SODRE de Montevideo Estudio Auditorio, instituído bajo los auspicios del Ministerio de Educación, le ofrece un contrato, que acepta, para una temporada teatral, cuya dirección general tendrá a su cargo y que, en sólo dos oportunidades, tomará parte como actriz.

Se forma una compañía con elementos españoles y uruguayos, y se inaugura la temporada el 6 de agosto de 1943, con “Numancia”, en una versión moderna de Rafael Alberti. En el reparto de la misma, figuran más de setenta actores y, con la intervención de la Orquesta Sinfónica, Coros y Cuerpo de Bailes del SODRE, se realizan los espectáculos con escenografías y figurines de Santiago Ontañón.

Durante la temporada que terminó el 7 de noviembre del mismo año, se presentaron además de “Numancia”, las siguientes obras:

Auto sacramental alegórico en dos actos de don Pedro Calderón de la Barca, “El gran teatro del mundo”, en versión de Margarita Xirgu, y en cuyo programa figuraba la siguiente nota: Esta representación de “El gran teatro del mundo” es un arreglo escénico original de Margarita Xirgu. La gran actriz sigue con ello una vieja tradición de la representación de los autos sacramentales. Ya en 1701 se dejaba esta constancia: “Con esta loa se representó en esta corte, el auto del pleyto matrimonial de don Pedro Calderón, habiéndose añadido don Antonio de Zamora para ponerlo en la proporción que se estila, por haberlo escrito pequeño don Pedro Calderón”.

También Margarita Xirgu debió poner “El gran teatro” en la proporción que se estila para un espectáculo moderno. Y para ello inicia la obra con el prólogo de “La vida es sueño”, que por aludir a la formación del mundo, es tanto como decir que, desde el punto de vista de Calderón, la obra se completa con su prólogo en que se narra la formación del Teatro, donde luego ha de representarse la comedia de la vida.

Adquiere así la pieza las proporciones justas, dentro de una respetuosa armonía de tema y de lenguaje. Debe tenerse en cuenta, además, que los autos se escribían para ser representados al aire libre. Su montaje se hacía, según práctica de escenografía medieval, en “carros” que partían desde distintos puntos de la ciudad y confluían hasta la plaza elegida como escenario, sirviendo al mismo tiempo de reclamo y de escena simultánea.

El problema del director moderno que desea representar un auto es precisamente obtener el ambiente de gran espectáculo para el cual había sido escrita la obra dentro de las limitaciones actuales de la escena. En la concepción de Margarita Xirgu, la música y la danza que visten su representación están destinadas a coadyuvar en la obtención de aquel ambiente de que se rodeaban las venerables representaciones primitivas.

A.L.

 

Intervinieron la Orquesta Sinfónica, Coros y Ballet del Instituto.

De autores españoles: “Mariana Pineda”, de Federico García Lorca. De uruguayos: “El ladrón de niños”, de Julio Supervielle, nacido en Montevideo, aunque radicado en París; “Alto alegre”, de Justino Zavala Muniz; “Sinfonía de los héroes”, de Edmundo Bianchi; “El artista y el hombre”, de Clotilde Luisi y José Mª Podesta; “El enfermo imaginario”, de Molière: y “El matrimonio”, de N. Gogol, completaron el repertorio.

En 1944 inicia una nueva temporada en el Teatro Municipal de Santiago de Chile con obras del repertorio y se estrena una obra de José Ricardo Morales, “El embustero en su enredo”. La compañía pasa a la Argentina y, en el Teatro Avenida de Buenos Aires, el 8 de junio, se estrena “El adefesio”, de Rafael Alberti. En dicha temporada y en el mismo teatro, se estrena “La dama del alba”, de Alejandro Casona. A continuación y con la misma compañía, en la que figura ya como actor destacado, Alberto Closas realiza una temporada breve en Asunción de Paraguay.

En 1945, y también en el Teatro Avenida de Buenos Aires, se inaugura la temporada el 8 de marzo con la obra “La casa de Bernarda Alba”, de Federico García Lorca. En 1946, una nueva actuación en Lima, que abarca gran parte del país. 1947: Da a conocer en el Teatro de Buenos Aires del mismo Buenos Aires, a Tennessee Williams, con la obra “El zoo de cristal”, y con los intérpretes Isabel Pradas, Esteban Serrador y Alberto Closas. Con la misma obra, sigue su actuación en Argentina, Montevideo y Santiago de Chile. En 1948 actúa en el Teatro Argentino de Buenos Aires, en donde estrena “La corona de espinas”, de José Mª de Sagarra. En 1949 y hasta el mes de junio, sigue actuando en el citado Teatro Argentino y estrena “El malentendido”, de Albert Camus. Al tercer día del estreno, no se sabe porqué, al llegar al teatro para realizar la función, la enteran de que las autoridades han prohibido las representaciones. Camus que en aquella oportunidad se encuentra en Sudamérica dando unas conferencias en Santiago de Chile, Montevideo y anunciadas también en Buenos Aires, rescinde su contrato diciendo que en un país donde no se pueden representar sus obras, él no tiene nada que decir. Sigue la temporada hasta terminar los compromisos con los actores y regresa a Santiago de Chile donde tiene su residencia.

Poco tiempo después, en el mismo año, la Comisión de Teatros Municipales la invita para interpretar y dirigir con la Comedia Nacional Uruguaya “La Celestina”, de Rojas, cosa que acepta y que representa en una versión de José Ricardo Morales, que se estrena en el mes de octubre. Al llegar a Montevideo para cumplir su compromiso con la Comisión de Teatros Municipales, es invitada para dirigir el estreno de la ópera del maestro Juan José Castro, “La zapatera prodigiosa”, sobre el libro de García Lorca, cuya primera representación tiene lugar el 29 de octubre en la temporada oficial de 1949. Le encargan también la puesta en escena de “La vida breve”, de Manuel de Falla. Tiene lugar esta primera representación dirigida igualmente por el maestro Juan José Castro, el 30 de octubre. También en ese mes de octubre, la Comisión de Teatros Municipales crea la Escuela Municipal de Arte Dramático, nombrándola directora de la Escuela y profesora de arte escénico. Desempeña el cargo hasta 1956, renunciando de ambos cargos, a término del mandato de la Comisión de Teatros.

En marzo de 1957, la Comedia Uruguaya va al Teatro Auditorium de Mar del Plata, de la República Argentina; da una serie de 15 representaciones de “Don Gil de las calzas verdes”, siendo invitada por la nueva Comisión de Teatros Municipales de Montevideo para que asista con la Compañía a las citadas representaciones, obra que había dirigido en 1955.

En Montevideo, ha desarrollado una intensísima labor, desde 1949 a 1956. Durante 1949 en que empiezan los exámenes para el Curso Preparatorio, dicta clases de declamación a sus alumnos de Preparatorio, Primer y Segundo año de 1950 y 1951. En 1952 ingresa, como profesora de declamación para los alumnos de Preparatorio y Primer año, la actriz Josefina Díaz. A partir de ese año, dicta las clases a los alumnos de Segundo y Tercer año hasta 1956. Al mismo tiempo, viene desarrollando una labor en las temporadas oficiales del Teatro Solís, con la Comedia Nacional Uruguaya. En 1950, dirige “Romeo y Julieta”, de Shakespeare; “La patria en armas” (vida de Artigas) del autor uruguayo Juan León Bengoa; “Bodas de sangre”, en que toma parte, y con estas dos últimas obras durante el verano hace una gira en la que recorre todo el país. 1951: Dirige una obra de autora nacional, “Intermitencias”, de María de Montserrat. En ese mismo año, “La loca de Chaillot”, de Giraudoux, en que hace la protagonista. Le sigue “Orfeo”, de Denis Molina, también autor nacional. 1952: “Tartufo”, de Molière y “El malentendido”, de Albert Camus, en la que forma parte interpretando la Madre. 1953: “Fuenteovejuna”, que representa como gran espectáculo al aire libre en el Teatro del Parque Rivera de Montevideo. Más tarde, en el Teatro Solís, “El abanico”, de Goldoni. 1954: “El alcalde de Zalamea”, otro gran espectáculo en el Parque Rivera; “Macbeth”, que además de dirigir la obra, interpreta a Lady Macbeth. 1955: “Calor y frío o la idea del señor Dom”, de Ferdinand Crommelynk y “Don Gil de las calzas verdes”, de Tirso de Molina. 1956: “Sueño de una noche de verano”, de Shakespeare con música de Mendelssohn. Intervienen los dos institutos oficiales SODRE y Comisión de Teatros Municipales, en todos sus cuerpos estables, Orquesta Sinfónica, Cuerpo de Baile y Coros, Compañía Nacional de Comedia y todos los alumnos de la Escuela Municipal de Arte Dramático. Dirige la orquesta el maestro Lamberto Baldi. En agosto de ese mismo año 1956, dirige la puesta en escena de la ópera del maestro Juan José Castro, “Bodas de sangre”, que se estrena en el Teatro Colón de Buenos Aires. En setiembre, el Teatro Solís celebra el centenario de su inauguración, con el mismo programa que se presentó en aquella época, que también dirige, junto con el capricho cómico de un autor nacional: “¡Oh! Qué apuros...o sea la inauguración del Teatro Solís”, dándose a continuación la comedia de Bretón de los Herreros, “El pelo de la dehesa”. Por último, la obra de Thierry Maulnier, “El profanador”. En las temporadas de verano, dirige espectáculos al aire libre con la Comedia en Punta del Este y otros balnearios del país.

En 1955, la Comedia Nacional Uruguaya se presenta en el Teatro Municipal de Santiago de Chile, con la cual concurre como directora de la misma. En 1956, se presenta en el Teatro Cervantes de Buenos Aires la Comedia Nacional Uruguaya llevando en el repertorio que representa durante la temporada, tres obras dirigidas por ella, una de las cuales es “La Celestina” teniendo además a su cargo el papel protagónico; las otras dos: “Tartufo”, de Molière, y ”El abanico”, de Goldoni. Durante el período 1950 a 1956, dicta una conferencia en el Salón de Actos Públicos de la Universidad de Montevideo, “De mis experiencias en el teatro”. Da un recital de Lorca en la Sala Verdi, con carácter benéfico, con “Canciones y poemas, romances y Llanto por Ignacio Sánchez Mejías”. Presenta a los alumnos de la Escuela en varios actos culturales en el Paraninfo de la Universidad de Montevideo y en algunos teatros del interior del país, representando clásicos españoles.

(Mando programas de exámenes de los alumnos de Segundo y Tercer año que dan cuenta de las obras de autores clásicos y modernos que se venían ofreciendo en cada final de curso). Durante todos estos años se dieron a conocer gran cantidad de obras desconocidas del público uruguayo, como lo eran las tragedias griegas, completamente desconocidas en los escenarios de Montevideo.

 

1957.- En ciudad de México, con una compañía formada por elementos españoles y mexicanos, representa “Bodas de sangre” y “La casa de Bernarda Alba” en la inauguración oficial de la Unidad Artística y Cultural del Bosque Instituto Nacional de Bellas Artes. Se despide de dicho país en el Teatro Fábregas con “El zoo de cristal”, de Tennessee Williams, regresando después a Montevideo.

1958.- Invitada por la dirección del Teatro Cervantes de Buenos Aires, dirige y toma parte como intérprete en “La casa de Bernarda Alba”, durante los meses de mayo y junio. En setiembre, es invitada por la dirección del Teatro Colón de Buenos Aires para la puesta en escena de “La zapatera prodigiosa” de Lorca, con música del maestro Juan José Castro. Fueron contratados en aquella oportunidad para los papeles protagónicos, Pilar Lorengar y Manuel Asensi.

1961.- Toma parte como recitante en el SODRE, Estudio Auditorio, en la cantata de Ohana, “Llanto por Ignacio Sánchez Mejías”, de Lorca. Dirige la orquesta del citado instituto Jacques Bodmer.

1962.- Dirige a la Comedia Nacional Uruguaya en el Teatro Solís, “Peribáñez y el comendador de Ocaña”, de Lope. En el mismo año, en el Teatro Argentino de Buenos Aires, dirige “La dama boba”, de Lope, al grupo de Artistas Asociados que dirige Orestes Caviglia. En diciembre es sometida a una operación quirúrgica.

1963.- Dirige “Yerma” en el Teatro General San Martín de Buenos Aires, donde se presenta María Casares interpretando la protagonista y por primera vez en su idioma castellano. En el mes de junio, repite la cantata de Ohana en el SODRE y, en agosto, en la temporada oficial del Teatro Colón, se repone “La zapatera prodigiosa”, la ópera del maestro Juan José Castro, y dirige nuevamente su puesta en escena.

 

  1. Noviembre y diciembre de 1958.- Se presenta en un canal de televisión de Buenos Aires con “La casa de Bernarda Alba”, “La loca de Chaillot” y “La dama del alba”, en nueve audiciones.
  2. En esa oportunidad, coincide que en los teatros oficiales, Teatros Colón y General San Martín, ambos de la Municipalidad de la Ciudad de Buenos Aires, figura su nombre en las carteleras teatrales por haber dirigido la puesta en escena de las obras que se están dando de Federico García Lorca.

 

III

Punta Ballena, 24 de marzo de 1964

 

Querido amigo Guansé: perdone mi tardanza en contestar sus últimas cartas de fechas 25 y 29 de enero, pues quería haberle confirmado el haber recibido el paquete conteniendo tres ejemplares, uno de los cuales firmado y dedicado a Margarita, de la biografía escrita por usted, como también el que nos llegó junto con su carta, pero el verano en esta zona del Uruguay es de lo menos a propósito para descansar y poder hacer vida retirada. Menos mal que se termina y dentro de pocos días nos quedaremos muy pocos vecinos. Margarita me dice que ahora será cuando podrá empezar su descanso, desde marzo del pasado año, y creo que por este motivo no quiere aceptar ningún trabajo de los que le han propuesto, teniendo la intención de pasar aquí todo el invierno.

Lo del retraso del envío por el señor Pere Puig Quintana no tiene ninguna importancia. Margarita, lo mismo que yo, estamos contentos de la biografía hecha por usted: amigos de aquí que la han leído, como el amigo Joan Cuatrecasas, entre otros varios, la han elogiado muchísimo. Comentan con pena, no se haya publicado en castellano, pues todos creen hubiera sido un éxito en estos países, especialmente en Río de la Plata.

Conste pues que estamos satisfechos y, con un fuerte abrazo de Margarita y otro mío, queda como siempre suyo su buen amigo,

Miguel Ortín

 

IV

Punta Ballena, 3 de junio de 1967

Señor don Domènec Guansé

Barcelona

Estimado amigo Guansé: a nuestro regreso de Chile recibimos su carta del 26 de enero, como también el número de “Tele/Estel” que publicó un artículo sobre Margarita, hecho con cariño y amor hacia ella, y en el que hay amables recuerdos para mí. Le quedo muy agradecido.

Yo hubiera querido enviarle alguna foto reciente que correspondiera a nuestro momento actual, pero como le decía anteriormente, no tenemos nada, pero si se presenta una oportunidad haré por enviársela.

Le mando un programa de cada una de las actividades últimas de Margarita. “Pedro de Urdemalas” en el Teatro Solís de Montevideo y “Yerma” en el Smith College de Northampton, Massachusetts. Las dos han sido interesantes. La primera porqué ha tenido muy buena interpretación y ha sido un éxito de prensa y de público, y la segunda por tratarse de una representación dada por algunos profesores y todos los demás, alumnos del <<Smith>>. Este es un colegio de mujeres de 18 a 22 años, uno de los más importantes del país. El director del Departamento de Teatro, quien presentó una versión de “Yerma” en inglés, invitó a Margarita para la versión en castellano y allí nos fuímos el 10 de abril en un avión de la Pan American que tomamos en Carrasco y, con una sola escala en Buenos Aires, fuimos directamente a Nueva York. Desde allí en otro avión a Hardford, en donde nos aguardaba el director del Teatro, para trasladarnos a Northampton.

La primavera de allí fue pésima: lluvias, frío y una mañana cayó una copiosa nevada. No sé si por el frío -aunque allí estaba todo muy bien calefaccionado- o por el mucho trabajo de Margarita, además de los viajes por los ensayos de “Pedro de Urdemalas” a los doce días de llegar de Chile y el viaje a Norte América a la semana de terminar el trabajo en el Teatro Solís, el caso es que se enfermó y tuvo que estar doce días hospitalizada en el Hospital del mismo Colegio. Con todo, tres días antes de las representaciones anunciadas para los días 12, 13 y 14 de mayo pudo reanudar los ensayos y darse en las fechas fijadas.

Hubiéramos deseado quedarnos allí más tiempo, ir a la Universidad de Harvard donde está un yerno de Pedro Salinas [Juan Marichal] y que nos invitaba para que fuéramos a pasar unos días, pero Margarita no se sentía muy bien y decidimos ir a Nueva York el 17 para tomar allá el avión de regreso el 20 por la noche y el 21 al mediodía ya estábamos en nuestra casa. Descansando y sin ninguna preocupación de trabajo, espera recuperarse, como así lo viene haciendo, aunque lentamente.

Teresa le recuerda mucho y le manda saludos, y abrazos de Margarita y de su buen amigo,

Miguel Ortín

 

Aquest article ha esta escrit per Francesc Foguet i Boreu

 

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

tornar