Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

                            160. FREDERIC SOLER (SERAFÍ PITARRA)

 

Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, tot i que també va emprar els de Jaume Giralt, Simó Oller o Miguel Fernández de Soto, va néixer al carrer Cremat Gran de Barcelona, un ramal del carrer Montcada tocant a l’actual Museu Picasso, el 9 d'octubre de 1839 i va ser dramaturg, poeta i empresari teatral.

Fill d'un fuster del barri de la Ribera de Barcelona, va quedar orfe de mare -de família maonesa, rellotgera i força culta- als tres anys quan donava a llum a la seva germana. Després de dos anys, el seu pare és va casar de nou i sembla ser que la seva madrastra no se l’estimava massa. El petit Frederic va anar a una escola que hi havia en l’actual Pati Llimona.

A la fusteria del pare, el petit Frederic Soler, aprofitant trossos de fusta, va construir un teatret, unes figures i representà les seves primeres escenes. També va dibuixar i va construir ombres xineses. Ell i els seus amics van passar moltes hores representant i jugant amb el teatret i les ombres. Potser, doncs, devia a la professió paterna la seva dèria pel teatre, que ja no l’abandonarà en tota la seva vida. Els diumenges a la tarda, feien teatre a casa seva i hi convidaven amics i amigues. Un dia que representaven una obra escrita pel mateix Frederic titulada “L’estudiant màgic”, quan un actor va dir: «Que surti l’ànima del senyor Libori!», és va crear tal pànic i rebombori a la sala... que la seva família li va prohibir fer més teatre a casa.

Quan només tenia 9 anys, va morir el seu pare i va ser adoptat per l’oncle matern, Carles Hubert, que tenia una rellotgeria al carrer Escudillers. Canvià també de mestre i el nou li dedicà molta atenció perquè va veure en Frederic un noi llest amb un futur brillant. Als 14 anys va deixar l'escola i entrà a la rellotgeria de l'oncle com aprenent. Segurament Frederic hauria estat rellotger, un bon rellotger, si no hagués tingut aquella gran afecció al teatre. A Frederic li agradava molt anar al teatre, llegir sobretot drames i comèdies, i escriure versos. Des dels 12 anys, formava part d’una companyia d’afeccionats, que feien representacions en petits teatres i cases particulars.

Als quinze anys, el 1854, va debutar com a actor en una companyia d'afeccionats, i s'anà fent popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta.  La primera obra de Frederic Soler, la sàtira “Per un casament”, la va acabar el 1856. Bernat De les Cases, propietari dels jardins i Teatre Tívoli, s’assabentà del que feia i escrivia Frederic, i el va protegir i el va orientar. A casa d’aquest senyor es va representar “Por una cinta carmesí”, encara escrita en castellà, com era corrent en aquella època, quan Soler tenia només 17 anys. Li va seguir, una sàtira implacable dels drames històrics i paròdia d'una obra en castellà de 1860 del seu amic Antoni Altadill, feta amb un llenguatge vulgar i atrevit: el drama històric en un acte i en vers “Don Jaume el Conqueridor” -només els catalans es riuen dels seus mites- i assolí un gran èxit encara que només va ser representada en cercles estrictament privats pel seu contingut vulgar i satíric. Al mateix any i com a continuació de l'anterior obra, tot i que menys reeixida, va estrenar “L'engendrament de don Jaume” paròdia d'un fragment de la nostra història, que Frederic Soler situà en un prostíbul del segle passat, retratat amb un costumisme agut i despietat. Un detall revelador és que els autors d'aquells anys signaven amb el seu nom la producció en castellà i, en canvi amb alguna excepció, deixaven en l'anonimat o firmaven amb pseudònim les obres catalanes i bilingües, que ells mateixos consideraven merament una fi de festa, un entreteniment sense més transcendència. Frederic Soler també va estrenar en aquells dies la sàtira procaç “Les temptacions de Sant Antoni”. En aquesta època va fer amistat amb personatges que temps a venir destacarien, com el polític Valentí Almirall, Eduard Vidal i Valenciano, Conrad Roure i Gonçal Serradara. El 1857 Frederic Soler va publicar el llibre de poemes, tant satírics  com cultes, “Gra i palla”.

Va ser llavors quan va començar a utilitzar el pseudònim que el va fer famós, Serafí Pitarra. A la rebotiga de la rellotgeria van començar a fer-se reunions informals de joves escriptors i artistes de l'època. Entre ells es trobaven Anselm Clavé i Valentí Almirall. José Zorrilla, gran amic de Pitarra, va fixar-hi la seva residència durant quatre anys. Serafí Pitarra va tenir una gran habilitat per a les paròdies. Quan veia o llegia una obra, se li ocorria fer-ne una altre imitant la primera però amb sentit de l’humor, com burlant-se’n, amb la finalitat de fer riure al públic. El 1863 s'enamorà d'Albina, la filla del senyor de las Cases que tenia negocis importants dins el ram de l'espectacle, i dels terrenys, al Passeig de Gràcia, i aquest mateix any Frederic Soler va estrenar “El sagristà de Sant Roc” en el que es va mostrar contrari a la República i va advocar per la Restauració.

 

                                                        
 

Reunió a la rebotiga de la rellotgeria, amb els contertulians habituals. En peu: Eduard Aulés, Frederic Passarell, Tomàs Padró, l'escenògraf Moragas i Josep Lluís Pellicer. Assentats i de front: Josep Roca i Roca, Valentí Almirall, Antoni Altadill, Frederic Soler, Josep Maria Arnau, Josep Feliu i Codina, Albert Llanas i Dámaso Calvet.

Foto Rest. Pitarra

 

El 1864 va publicar una llegenda romàntica del segle XI, el poema satíric “L'últim trencalòs” i el poema en quatre plats “¡La mort de la paloma!”. El 24 de febrer d'aquest mateix any es va estrenar, al Teatre de l'Odeon de la Plaça de Sant Agustí de Barcelona, la primera obra de Serafí Pitarra en un escenari -pseudònim que ja havia fet circular dins els circuits dels tallers i de les societats particulars- la gatada -com ell ho qualificava- o parodia en dos actes i en vers amb música de Joan Sariols “L'esquella de la Torratxa” que havia ja estat estrenada privadament per una entitat privada, la Sociedad Melpómene. És una paròdia i crítica contra el caciquisme, on el conflicte és ben entenedor. Tots els interessos que giren entorn de les eleccions en una petita vila, tota la fal·làcia dels personatges que hi intervenen, resulten immediats. “L'esquella de la Torratxa” és una denúncia plena d'escepticisme, però perfectament vàlida, si més no com a toc d'atenció davant abrandaments massa fàcils. La data d'aquesta estrena és l'inici de les representacions teatrals en català i des de llavors Frederic Soler, bé Serafí Pitarra, ha estat considerat el fundador del teatre català. L'obra, paròdia del drama històric "La campana de la Almudaina" de Joan Palou i Coll. Va aconseguir un èxit tant rotund que va fer que la Llibreria Espanyola publiqués una col·lecció amb sis dels quadres de costums de Pitarra, sota el títol de “Singlots poètics”, fets amb català del carrer, el català que parlava el poble, ple de vivesa, de gràcia i a vegades també de grolleria -cosa que li van retreure els seus detractors- per oposició al català encarcarat i arqueològic que pretenien recuperar els poetes dels Jocs Florals. Són d'aquest any la gatada en dos actes i en vers “Ous del dia!” que parodiava l'obra “Flor de un dia” de Camprodón; la gatada en dos actes i en vers “La vaquera de la piga rossa” que parodiava “La vaquera de Finojosa” de Luis de Eguílaz; la gatada en un acte i en vers “La venjança de la Tana”; i “Les temptacions de Sant Antoni”.

També el 1864 va representar en cercles privats “La botifarra de la llibertat” en la que Pere, Pau i Ambròs són presoners dels moros, que els volen matar. Senten que el general espanyol ha perdut un dit a la batalla i que l'emperador moro donaria el que fos per tenir-lo, i menjar-se'l. Ambròs du una botifarra, i té la pensada de dir-li que és el dit del general. Els dóna la llibertat i els carrega de diners. Li va seguir l'estrene de la gatada en un acte i en vers “Les píndoles de Holloway, o la pau d'Espanya”, que junt amb “La botifarra de la llibertat”, totes dues critiquen el triomfalisme que provocà entre la burgesia la Guerra d'Àfrica (1859-1860) amb la campanya del general Prim i els voluntaris catalans,  parodiant l'obra de Ferrer i Fernández entusiasta de la guerra. La darrere obra es basa en unes píndoles per anar de ventre. Ambròs, que és assistent del general Quim (Prim) quan Muley (germà de l'emperador de la botifarra) hi va a fer tractes de pau que no arriben enlloc, n'hi posa unes dins el cafè. L'envien a la guerra, torna victoriós i Muley ve a signar la pau sense condicions i li explica que ha perdut perquè s'ha hagut d'aturar en un racó a fer les feines i els soldats s'han pensat que es moria i s'han esporuguit. Conté també una paròdia de Calderón de la Barca: [...] Naix lo burro i quan les mosques / li van a picar el trasero / a cops de cua amb salero / els xafa a totes les closques; / per més que sigui a les fosques / les mata i queda venjat / deixant d'eix modo provat / que la picor no li agrada / i jo amb causa més sagrada / m'haig de quedar humiliat. Al mateix any Serafí Pitarra va estrenar la sàtira i comèdia en dos actes i en vers “Liceistes i cruzados”, que atacava els partidaris del Liceu i els del Principal, per tant, dos sectors ben concrets de la societat barcelonesa. De nou, una vegada més sobre un escenari, va estrenar la gatada cavalleresca en dos actes i en vers “Lo cantador”, escrit en col·laboració amb Pau Bunyegas (Conrad Roure), parodiant un altre drama romàntic famós “El trovador” de 1836  d'Antonio García Gutiérrez. El 22 de desembre de 1864 va estrenar amb llibret seu, al Teatre de l'Odeon de Barcelona, el quadre de costums en dos actes i en vers “El punt de les dones”. Frederic Soler, però, s'adonà que el gènere paròdic podia acabar cansant el seu públic i alternà ben aviat les paròdies amb peces costumistes, veritables quadres de costums dramatitzats, centrats majoritàriament a Barcelona, que retrataven les classes que ell més coneixia: les menestrals.

El 1865 va estrenar la gatada cavalleresca en dos actes i en vers “El castell del tres dragons”, en la qual, mitjançant la paròdia, va  desmitificar la figura clàssica de l'heroi  medieval que tant agradava als modernistes. Aquest mateix any va estrenar la peça en un acte i en vers “Un barret de rialles”, la gatada en un acte i en vers “Lo boig de les campanilles”, la comèdia en dos actes i en vers “Les carbasses de Monroig”, i la joguina en dos actes i en vers “Un mercat de Calaf“. Per l'octubre d'aquell mateix any, el Teatre de l'Odeon va anunciar la formació d'una secció catalana creada pel seu empresari, Joaquim Dimas, el primer actor Lleó Fontova i el mateix Serafí Pitarra: la Secció La Gata, una companyia teatral creada expressament per representar obres en català, i per tant algunes obres seves. En aquest marc, es van estrenar fins a 1866 una vintena de peces anomenades gatades per a ell, que va signar sempre amb el pseudònim de Serafí Pitarra. Va tenir el mèrit indiscutible d’escriure en català quan el teatre que es feia abans d’ell, era en castellà. Sigui per humilitat o per timidesa, Pitarra mai no va sortir a saludar, quan en acabar la representació, el públic reclamava la seva presència. Potser per la mateixa raó, va signar les seves obres amb pseudònim. Aquesta època, quan va popularitzar el pseudònim de Pitarra, s'insereix en la tradició catalana d'humor i de sainet. Però trenca els motlles, amb una visió claríssima de la sàtira i de la paròdia, oferint obres de força vàlua. El teatre de Frederic Soler és un teatre supeditat a l'efectisme. L'autor recercava l'aprovació del seu públic per via de la sorpresa, i és brama que seguia les estrenes des del coverol, i des d'allí ho esmenava segons les reaccions que escoltava. Se li pot retreure una bàsica falta d'ambició; o el fet que la seva ambició s'apliqués sobre objectius immediats. Alguns textos, a més, presenten escenes inoportunes, monòlegs desaforats que no vénen a to, i que foren escrits per a poder utilitzar els dots histriònics d'un actor determinat, sense tenir en compte el que en patia el conjunt. El mot "pitarrisme", ben encunyat, ha designat el mal gust literari, la matusseria. Les generacions posteriors han estat molt dures en judicar l'obra dramàtica de Frederic Soler. I cal admetre que no falten raons per a emprar aquesta duresa; els greus defectes del teatre de Soler gravitaren sobre els seus contemporanis, tant per l'admiració que despertaren els seus èxits, com per les seves exigències en tant que més tard com empresari imposava sense miraments el seu gust. També el 1866 va representar de nou amb el mateix escàs èxit “Joan Fivaller”, estrenada ja l'11 d'abril de 1864 al Teatre de l'Odeon, un drama històric en tres actes que passà sense pena ni glòria.

Les obres satíriques de Frederic Soler són una provocació contínua a la moral burgesa  imperant d'aquell moment, cosa que li va causar més d'un problema. Soler, tement que els escàndols no acabassin repercutint en l'èxit de públic, va decidir derivar el seu teatre cap al drama d'ambientació rural, desvinculant-se així, de l'etiqueta d'humorista amb la qual va iniciar la seva primera etapa com a dramaturg. Amb aquest canvi, els erudits de l'època van començar a atorgar-li prestigi, va mantenir el públic popular i alhora, es va guanyar el públic burgès, que fins llavors havia menystingut. El 6 d'abril de 1866 va estrenar signant ja amb el seu nom de Frederic Soler, al Teatre de l'Odeon de Barcelona, la primera obra amb el seu nou estil, el drama en tres actes i en vers “Les joies de la Roser”, quan tenia només 27 anys, tenint més èxit que amb les paròdies i que el converteix en el màxim representant del teatre romàntic català. L'obra està basada en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, però hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que va ser allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Soler s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila.

Durant aquest període, l'obra de Soler va fer un gir cap al conservadorisme. La veritable importància de Frederic Soler, a part del valor intrínsec d'algunes de les seves obres, descansa en el fet d'haver sabut interessar les masses populars en les nostres lletres, ja que la poesia floralesca no els hi havia pogut interessar, per estar massa apartada d'on es trobaven dels seus gustos. Cal reconèixer també a Frederic Soler el mèrit d'haver creat pràcticament del no-res l'escena catalana, preparant així el terreny per la posterior aparició d'Àngel Guimerà i d'altres dramaturgs que anirien sorgint després. Amb l'estrena i el gran èxit de “Les joies de la Roser”, el teatre català va incorporar plenament i amb naturalitat la preceptiva del drama històric; ho va fer però, amb un gran retràs, i això el col·loca en una situació anacrònica en relació amb l'evolució de les dramatúrgies europees importants, sobretot la francesa, que tan sovint li serveix de mirall. Aquesta situació, que es pot qualificar d'anòmala, el teatre català no la podrà superar del tot fins la darrera dècada del segle, amb l'assumpció del Modernisme. Les pressions perquè Frederic Soler apliqués el seu talent a obres més ambicioses -i s'entenia amb aquesta qualificació: el drama històric i el melodrama lacrimogen- degueren ésser contínues entre 1865 i 1866.  Amb aquesta obra, Frederic Soler inaugurà, a més, una tradició duradora: el "drama de costums veritablement catalans", caracteritzat per una acció que transcorre temporalment en una edat ja passada de la nació però amb una interpretació extrapolable al seu segle, i especialment en escenaris de la Catalunya interior. Les representacions teatrals anunciades a les cartelleres de la premsa diària vuitcentista, no es limitaven a una representació en tres, quatre o, fins i tot, cinc actes, sempre en castellà -encara que l'assumpte o l'autor fossin catalans-, sinó que constaven, a més a més, d'una simfonia inicial, un ball i una o dues peces curtes -sainets-, que farcien aquest plat principal que era l'obra, original o adaptada, en castellà. És en aquestes peces curtes, secundàries, gairebé sempre anònimes i que, abans dels anys seixanta, eren majoritàriament també castellanes, que s'adverteix, a partir de l'èxit dels sainets de Frederic Soler i dels seus companys de generació, una presència més important de l'ús del català. Per a estrenar “Les joies de la Roser”, Frederic Soler canvià el nom de la companyia catalana, que passà a dir-se Teatre Català, per evitar qualsevol relació amb les obres festives que, fins aleshores, havia escenificat la Secció de la Gata. Soler, que havia après els recursos del drama romàntic parodiant-los, ara els aplicava en la confecció dels seus drames. La crítica se li va retre immediatament. El públic tardà una mica més a reaccionar. “Les joies de la Roser” no va assolir mai l'èxit de públic que havien conegut les paròdies, però el costumisme present en l'obra li donava una frescor que els drames castellans no havien respirat mai. Va ser la força del seu costumisme, present ja a les sàtires i a les paròdies que l'havien fet triomfar i, també, ara, als seus drames, el que permeté a Frederic Soler reeixir en la mateixa empresa en què, anys abans, amb el “Joan Fivaller” havia fracassat. En el moment de l'estrena de “Les joies de la Roser” hi ha dos canvis, l'un quantitatiu i l'altre qualitatiu, a remarcar: des de l'estrena de “L'esquella de la Torratxa”, la presència de teatre català als teatres de Barcelona s'havia multiplicat per nou en només dues temporades, i el plat fort de la representació passava a ser un drama o una comèdia en català. El tomb de la situació de la literatura dramàtica catalana no s'havia produït, és obvi, en virtut de les qualitats d'un home sol, Frederic Soler, sinó que era fruit de l'esforç de tota una generació d'autors que, en només dos anys, havien fornit del no-res un repertori d'obres catalanes prou ampli per a mantenir les dues companyies catalanes que, d'una manera estable, funcionaven a Barcelona. Paral·lelament, els actors catalans havien hagut d'adaptar-se a fer teatre en la seva llengua i els empresaris teatrals, i igualment els llibreters i els editors, havien hagut de donar el seu vot de confiança a la literatura dramàtica catalana i ho feren, no per motius patriòtics sinó purament comercials. El factor clau, però, era el públic: Frederic Soler i els seus companys de generació havien trobat, sense proposar-s'ho, la manera que un sector de la societat catalana s'identifiqués amb les seves obres. La menestralia primer i, més tard, la burgesia es veien retratades i, en una etapa immediatament posterior, idealitzades a les produccions costumistes d'aquesta primera generació de dramaturgs catalans; i si alguna vegada eren satiritzats, era sempre a través del sedàs de la paròdia, conservadora de mena i eficaçment distanciadora.

El 30 de juliol de 1866, va estrenar, al Teatre de Varietats de Barcelona, el drama històric  d'ambientació medieval en tres actes i en vers català “O rei o res!”, sobre el desgraciat Comte d’Urgell. Aquest mateix any es va casar amb Albina, la filla del rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Bergnes de las Casas, home influent a la ciutat. Amb Albina tingueren dos fills i van constituir un matrimoni feliç. També en aquest mateix any, Soler va dissoldre la Societat La Gata i va estrenar la joguina en un acte i en vers “Coses de l'oncle”, el drama de costum en tres actes i en vers “Les modes”, en col·laboració amb Enric Carreras el gran disbarat o paròdia de la tragèdia grega en dos actes i en vers “Els herois i les grandeses”, el  quadre de costums en un acte i en vers “En Joan Doneta” i la peça “L'africana”.

El 1867 Soler va crear una nova societat anomenada "Teatre Català" en el Teatre Romea, de la qual va ser l'empresari i director artístic fins a la seva mort. El 3 d'octubre d'aquest any, va estrenar, com no al Teatre Romea, el drama en tres actes i en vers “La rosa blanca” on aprofundeix en el solc obert per les comèdies de costums. Durant aquest any va publicar els llibres de poesies “Contes de l'avi” i “Contes de la vora del foc” i va estrenar la comèdia urbana i de costums domèstics bilingüe català-castellà en un acte i en vers “Palots i ganxos”, i la comèdia en tres actes i en vers “La urbanitat”. El 10 de febrer de 1868 va estrenar, al Teatre de l'Odeon, la comèdia en dos actes i en vers “La sabateta al balcó”, el 8 d'octubre, al Teatre Romea, la comèdia en tres actes i en vers “Les francesilles” i  l'1 de desembre, també al Teatre Romea, l'òpera còmica en tres actes i en vers “L'últim rei de Magnòlia” escrit arran de la Revolució de Setembre, i que va ser l'únic teatre polític escrit per Frederic Soler durant aquest període.


El 1869 va estrenar totes les obres al Teatre Romea: el 9 de març el drama en tres actes i en vers “Les papallones”, el 2 d'abril el drama en quatre actes i en vers “Les heures del mas” en el que ja apareix la necessitat de girar els ulls envers la reivindicació de les particularitats nacionals, de la llar, de la família, i dels valors pairals, i que va aconseguir molt d'èxit i és va traduir al castellà; el 15 d'abril el quadre en dos actes i en vers “Els pescadors de Sant Pol”; el 20 d'abril el quadre en dos actes i en vers “Lo pla de la Boqueria o Lo rovell de l'ou”; el 26 d'abril el proverbi en dos actes i en vers “Si us plau per força”; el 7 setembre la comèdia urbana i de costums domèstics en tres actes i vers “La bala de vidre”; i el  12 de novembre la comèdia en un acte i en vers “Els càntirs de Vilafranca”. El 24 de març de 1870 va estrenar, al Teatre Romea, el drama en tres actes i en vers “El collaret de perles” i el 15 de desembre, també al Romea, va estrenar la comèdia  urbana i de costums domèstics en tres actes i en vers “Els egoistes”. Aquest mateix any, també va estrenar el quadre de costums en dos actes i en vers “Donya Guadalupe”, el quadre de costums en dos actes i en vers “La festa del barri” i en col·laboració amb Josep Serra el quadre de costums “La Rambla de les flors”.


                                  

                                         Retrat de Frederic Soler.

                                            Foto Escriptors Catalans

 

El 23 de gener de 1871 Frederic Soler va estrenar, al Teatre Romea, la joguina en dos actes i en vers “La casaca i la casulla o sia Un ciri trencat”; el 28 de setembre, també al Romea, la comèdia en tres actes i en vers “El vicari d'Olot (L'apotecari d'Olot)”; i el 17 d'octubre la comèdia en un acte i en vers “Cafè i copa”. Són també d'aquest mateix any les estrenes de la comèdia en tres actes i vers “Els polítics de gambeto”; el  drama en tres actes i en vers ”Lo rector de Vallfogona”; la balada en dos actes i en vers “A posta de sol”; i el quadre de costums en dos actes i en vers “Els estudiants de Cervera”.

El 1872 va estrenar la comèdia en tres actes i en vers “L'àngel de la guarda” que es va traduir al castellà i el drama en tres actes i en vers ”La dida” amb molt d'èxit de públic i crítica i que també es va traduir al castellà. En aquesta obra es planteja cruament la prioritat del clan per damunt de la de l'individu. Tot plegat mena cap a un discurs clarament pairalista i conservador, un discurs que la burgesia catalana abraçà amb fervor. Amb el drama jurídic, Frederic Soler disposarà del millor instrument per a reivindicar aquesta mena de discurs. El tema central és sempre la transmissió dels béns familiars i el manteniment d'uns costums, fets lleis, genuïnament catalans que configuren un dret civil propi, defensat tant pels sectors catalans més conservadors com pels homes del Centre Català. Tracta, en una paraula, d'integrar els valors conservadors de la Catalunya rural, especialment el Carlisme, en un codi de catalanitat prou ampli, i superar les divergències que, com la guerra havia demostrat, podien menar al desastre. En “La dida” converteix els mites comuns de la llar i la de classes senceres, com l'hisendat, en un senyal d'identitat per a la burgesia catalana i en una força homogeneïtzadora. On Frederic Soler realitza una aportació més personal és en el drama rural. Els seus personatges més vigorosos i convincents es passegen en aquest tipus de peces. Els ingredients que hi utilitza són diversos: d'una banda una idealització de la família rural catalana, la posseïdora de la terra, amb uns usos i uns costums específics que deriven de l'Edat Mitjana, el temps d'esplendor nacional; d'altra banda una anècdota enrevessada, en la qual hi flota sempre un secret que només un o dos personatges coneixen, i que encurioseix l'espectador. L'anècdota té farbalans de melodrama, amb pinzellades còmiques que descarreguen i que ajuden a preparar el pinyol final. Convençut que el públic havia madurat prou per a encaixar el tractament d'assumptes seriosos en llengua catalana, Frederic Soler ja no s'aturà davant cap gènere.

El 1872 va estrenar la comèdia en un acte i en vers “Per carta de mes” i el quadre de costums en dos actes i en vers “La fira de Sant Genís”.  També conreà la poesia, tant la satírica com la culta, i després d'uns anys d'infortuni va guanyar els Jocs Florals, guanyant la Flor Natural amb “Lo baster de l'esquirol” que es va publicar aquest mateix any. Abans Soler havia ja guanyat l'Englantina amb “Sibil·la i El mantell de la reina”. El 1873 Frederic Soler en col·laboració amb Manuel Lasarte van estrenar el drama en tres actes i en vers “La creu de la masia” que es va traduir al castellà; li va seguir el  pas que ha passat en dos actes i en vers “Lo moro Benani”, una obra satírica. Aquest mateix any Soler va publicar en prosa, a “La Renaixença”, el fulletó “L'any trenta-cinc”, i a la Biblioteca Catalana la prosa “Narracions” i a més una obra en castellà titulada “La batalla de la vida”. El 1874 va publicar el conte oriental “Un viatge a orient: Un barret blanc”. El Soler madur perdé la desimboltura del Soler jove, que estava segur de si mateix, i és convertí en un home a la defensiva, en un home desconfiat. Es pot dir que Soler, un cop va haver triomfat, no va ser un home generós. Soler tenia una intuïció dramàtica fenomenal, sabia donar versemblança a les anècdotes més inversemblants, retratar un personatge tot etzibant-li una sola frase. Sí, és clar que les seves insuficiències van ser també enormes. Però no totes li són imputables. Si no partia de zero, com moltes vegades s'ha pretès, és cert que no comptava al seu darrera amb una tradició que li servís de suport per a la comesa que va voler emprendre. I Soler no posseïa una formació que li permetés assimilar d'altres dramatúrgies, era un autodidacte que mai no arribà a formar-se del tot. El 16 d'abril d'aquest any va estrenar, al Teatre Romea, el drama  històric d'ambientació medieval en tres actes i en vers “El ferrer de tall (Lo ferrer de tall)” que aviat es va traduir al castellà. Quan Margarida Xirgu i Enric Borràs encara feien tàndem artístic, fruit de la fusió de les seves dues companyies, el 20 de juny de 1934, tots dos actors participaren en la sessió extraordinària organitzada per l'Associació de la Premsa de Badalona, en què es representà "Samuel" de Josep Navarro i Costabella, per la Companyia d'Enric Lluelles, al Teatre Zorrilla. Acompanyada de Borràs, Margarida va llegir poemes d'Ignasi Iglesias ("La pomera vella" i "Els llenyataires"), de Joan Maragall ("La sardana") i de Frederic Soler ("La balada del ferrer de tall"). La seva presència endiumenjava encara més la festa de la premsa, un dels esdeveniments artístics més remarcables de la ciutat. Els entreactes foren amenitzats pel Quintet Badalona, que acompanyà a Raquel Meller en el recital de cançons; la sala fou perfumada per la casa Ariel, i el vestíbul va gaudir dels adornaments de la jardineria Tramunts. Un mes més tard, el 17 de juliol de 1934, la Compañía Xirgu-Borràs, tornà a Badalona per reposar "El ferrer de tall" de Frederic Soler, en la segona sessió dels Amics del Teatre de Badalona celebrada al Zorrilla. La crítica badalonina es mostrà unànimement elogiosa amb la seva filla adoptiva: <<Margarida Xirgu estigué com mai, desempenyant el rol de la baronessa, en féu una creació inigualable>> ("Sol Ixent"); <<el que més sobresortí de l'execució de l'obra fou Margarida Xirgu en la interpretació de la baronessa, on ens mostrà les grans qualitats artístiques que posseeix>> ("Amunt"); <<Margarida Xirgu donà un relleu i vigorositat extraordinària al paper de baronessa, ple de vida, fent vibrar d'emoció davant del seu art inimitable>> ("El Eco de Badalona"). El crític Sebastià Gasch, el 19 de juliol de 1934, lamentà, en un article demolidor, que la Xirgu es limités a renovar el teatre espanyol i deixés anar a la deriva el català: <<... I cada any, en aquest temps, ens fa la gracia de caritat de representar coses tan noves com “Mar i Cel”, “Maria Rosa”, “Terra baixa”, “El místic”, “Els vells”, “El ferrer de tall”, que, segons diuen les gasetilles, "serán puestas en escena, representándose por los dos colosos del teatro, Xirgu i Borràs, en lengua nativa">>.

També al 1874, Frederic Soler va representar el quadre de costums en dos actes i en vers “Lo sagristà de Sant Roc” ja estrenat el 1863. El 1875 va guanyar en dos ocasions els Jocs Florals, la Flor Natural amb “La cançó dels ocells” i l'Englantina amb “Els companys de Sertori” i va ser investit Mestre en Gai Saber. Va publicar també “Poesías catalanas” amb pròleg del seu sogre, Antoni Bergnes de las Casas. El 18 novembre d'aquest any va estrenar, al Teatre Romea, el  quadre de costums en un acte i en vers “El jardí del general”, a més d'estrenar en aquest mateix any en col·laboració amb Josep Feliu i Codina, el drama en tres actes i en vers “La filla del marxant”. El 3 de gener de 1876 va estrenar, al Teatre Romea, la comèdia rural en tres actes i en vers “Lo didot”, el 4 d'abril, també al Romea, va estrenar el drama històric en quatre actes i en vers “El plor de la madrastra” on va cantar les grandeses de les Espanyes i el retorn a una monarquia forta. A més, va estrenar el quadre dramàtic en un acte i en vers “A la vora del mar” i el drama històric en tres actes i en vers “Els segadors”, finalment el 7 de desembre va estrenar, al Teatre Català instal·lat al Teatre Romea, la comèdia en un acte i en vers “Cura de moro”. El 1877 va estrenar la comèdia en tres actes i en vers “L'hostal de la farigola”, la comèdia en un acte i en vers “Lo ret de la Sila” i la comèdia rural en tres actes i en vers “Senyora i majora” basada en la família i les prerrogatives d'hereus i pubilles.

El 8 de gener de 1878, va estrenar, al Teatre Romea, el  drama rural en tres actes i en vers “El contramestre”, més endavant va estrenar la comèdia de costums en dos actes i en vers “La campana de Sant Llop”, la comèdia en tres actes i en vers “La cua de palla” i el  drama en tres actes i en vers “La falç”. El 1879 va tornar a guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb poemes de la comèdia en tres actes i en vers “El dir de la gent” que es va estrenar, al Teatre Romea, el 9 de novembre de 1880. També el 1879 va estrenar el quadre dramàtic en un acte i en vers “Les dues reines” i el 8 de desembre en col·laboració amb Josep Feliu i Codina i Joan Molas i Casas va estrenar, al Teatre Romea, la comèdia en 3 actes i en vers “La mà de l'anglès”. Els intents de renovació que Frederic Soler va fer a partir d'”El dir de la gent”, que entronquen directament amb la seva línia més espontània i fresca -la dels quadres de costums-, haurien pogut suposar tota una altra cosa. No ho va aconseguir perquè la revolució temàtica no va ser seguida d'una autèntica renovació formal. Voler dur a l'escena personatges de classe mitjana o alta, situats en època coetània, i fer-los parlar en vers, un vers farcit d'hipèrbatons i antítesis impossibles en una conversació normal, va ser un error que ni el seu públic més fidel li va perdonar. El 1880 en el I Congrés Catalanista va pronunciar un brillant i abrandat discurs. Aquest mateix any en col·laboració amb Joan Molas i Casas va estrenar la comèdia en quatre actes i quadres en vers ”Lo rústic Bertoldo” i  el 23 de març va estrenar, al Teatre Romea, el  drama en 3 actes i en vers “El forn del rei”.

Frederic Soler va estrenar el 1881 el  drama en tres actes i en vers “El cèrcol de foc” on els temes tractats van ser d'una rabiosa actualitat, però es van presentar amb la mateixa estètica carrinclona que el drama romàntic més ensucrat. En aquells temps va guanyar el  Premi Especial del Bisbe de Barcelona amb la poesia “La bandera de Santa Eulàlia”, el Premi Diputació de Lleida de poesia amb “La batalla d'Ilerda” i el Premi Corona de Plata en el certamen de la Societat "Julia Romea" amb “Lo llibre d'honor” que és va estrenar dos anys més tard. El 1882 va ser l'encarregat de presidir els Jocs Florals i el 25 d'abril va estrenar, al Teatre Romea, el  poema dramàtic en tres actes i en vers precedits d'un proemi “La banda de bastardia” on en una ambientació medieval, el conflicte dels remences és ràpidament bandejat en benefici dels elements fantàstics, i més tard va estrenar el drama en quatre actes i en vers “Lo timbal del Bruch”. A partir de la Restauració, els elements melodramàtics i fantàstics van envair els drames històrics solerians i el poc discurs polític que li quedava és bandejat davant la por de comprometre's. El 1883 va estrenar “Lo bram del ruc” i el 2 d'octubre en col·laboració amb Manuel Mata i Maneja va estrenar, al Teatre Romea, la tragèdia en tres actes i en vers “Lo llibre de l'honor”. El 1884 va estrenar en col·laboració amb  amb Josep Martí i Folguera, la comèdia en tres actes i vers “Lo primer amor” i el 21 d'octubre, al Teatre Romea, la comèdia en 4 actes “Un bon partit o Lo trinc de l'or” en el que Frederic Soler va fer  l'assaig de substituir el vers per la prosa, i el resultat va ser tot un altre. El llenguatge corre d'una manera fluida i natural, sense retòriques. La trama és enredada, però versemblant i, per primer cop, Frederic Soler no recorre a un deus ex machina per resoldre-la, sinó que, en la línia de la millor comèdia psicològica, fa que els personatges la resolguin per ells mateixos. Aquest intent d'introduir la comèdia sociològica i psicològica al nostre país, va ser avortat immediatament per la crítica. Se li censurava un acostament a la realitat per al qual el teatre català no estava fet i se'l convidà, des de “La Vanguardia”, a continuar dedicant-se al "Género para el que Dios le ha llamado", que era tant com condemnar-lo a continuar encasellat en els drames de costums. Frederic Soler va introduir immediatament modificacions a l'obra, que, de tota manera, no passà de les onze representacions. Les pressions de la crítica tornaven a fer efecte en un ànim tan sensible con el de Soler. El camí que abandonava aquest cop hauria pogut suposar pel teatre català, l'adopció de la comèdia sociològica de tall realista en voga als països veïns i una decidida renovació teatral que, malauradament, hagué d'esperar encara uns quants anys. El 1884 va guanyar el Premi de teatre de la Societat "El Círculo" de Reus amb el drama “Batalla de reines” que estrenaria el 1887.


                                

                              Retrat de Frederic Soler

                                     Foto Blogspot

 

El 29 de gener de 1885, Frederic Soler va estrenar, al Teatre Romea, la peça “Sota terra”, i el 15 d'octubre en col·laboració amb Josep Martí Folguera, com no també al Teatre Romea, el drama en tres actes i en vers “La ratlla dreta” en el que els temes es presenten amb la mateixa estètica que el drama romàntic més ensucrat. Tot i que als inicis va simpatitzar amb la Revolució de Setembre, aviat es va decantar cap a posicions més conservadores, i va rebre amb conformitat l'adveniment de la Restauració. De tota manera, no abdicà del seu catalanisme liberal i el 1885 va ser un dels fundadors del Centre Català i un assidu animador seu. El 22 de febrer de 1886, va representar, al Teatre Romea, el drama històric d'ambientació medieval en tres actes i en vers català “O rei o res”, ja estrenat el 30 de juliol de 1866 en el Teatre de Varietats de Barcelona. El 15 d'abril d'aquest any va estrenar, al Teatre Romea, el drama rural en tres actes i en vers “Lo pubill”; el 2 de maig en col·laboració amb Joan Molas i Casas va representar una vegada més, al Teatre Romea, l'obra “El rústic Bertoldo”; el 21 de maig, al Teatre Romea, la balada en tres actes i en prosa “Lo lliri d'aigua”; i el 7 d'octubre, al Teatre Romea, la  comèdia rural en tres actes i en prosa “L'hereuet o la desbancada” i finalment va estrenar un intent d'aproximació al realisme amb “Les modes”, una adaptació d'una obra francesa. També el 1886 va publicar amb pròleg de Valentí Almirall el llibre de poemes “Nits de lluna” en el que va demostrar que com a poeta, era un versificador hàbil i provocatiu.

Frederic Soler el 25 de gener de 1887 va estrenar, al Teatre Romea, el drama històric d'ambientació medieval en tres actes i vers “ Batalla de reines” pel qual va rebre, entre altres guardons, el Premi de la Reina regent a la millor obra estrenada a l'Estat i un premi extraordinari de la Real Academia de la Lengua Española. L'obra és un enfilall d'inversemblances amanides amb cops d'efecte precisos i truculents, com el parany damunt el torrent. Gairebé de manera imperceptible, Margarida Xirgu anà prenent posició en les seves actuacions amb "Gent Nova" de Badalona durant la temporada 1906-1907. El 30 de setembre, col·laborà en la reposició de "Batalla de reines" de Frederic Soler, que inaugurà la nova temporada teatral de la secció dramàtica del centre catalanista badaloní. La <<distingida actriu>>, tal com se l'anomenava ja en la premsa local, hi obtingué un èxit notable. L'1 de març de 1887 Frederic Soler va estrenar, al Teatre Romea, el quadre de costums en un acte i en vers “La vivor de l'estornell”; el 31 de març en col·laboració amb Josep Martí Folguera i també al Romea, va estrenar  el drama en tres actes i en vers “100.000 duros”; el 8 de maig en col·laboració amb Josep Feliu i Codina i Joan Molas i Casas va estrenar, al Teatre Romea, la comèdia humorística en quatre actes i en vers “Bertoldino”; l'11 d'octubre, al Romea, la tragicomèdia en quatre actes i en vers “La bruixa”; el 29 de novembre en col·laboració amb Josep Martí Folguera va estrenar, al Teatre Romea, l'obra “La pena de mort”. El 1888 va estrenar el drama en tres actes i en vers “Lo consell de Vic o El veguer de Vic” i la peça en  un acte i en vers “L'última corona”.

Com sol passar, amb els anys la seva creativitat va decaure. Els anys finals de la seva vida van ser tristos per una persona a qui el teatre català deu tant. Va sorgir la gran figura del teatre català, Àngel Guimerà, a qui Frederic Soler coneixia i admirava. Guimerà havia escrit “Rei i monjo”, i Soler va estrenar el 1889 la llegenda dramàtica en tres actes “El monjo negre”. Alguns crítics hi van veure similituds i van arribar a parlar de plagi de Soler a Guimerà, quan no es tracta més que d’algunes coincidències. Els darrers anys va viure amargat per la por de perdre públic, i va intentar incorporar-se als corrents nous, tot imitant l'estil d'Echegaray o provant d'emular els èxits del jove Àngel Guimerà, sense gaire fortuna com en el poema dramàtic “Judas de Kerioth” de 1889, on s'extraviava per les vies de drames místics que li portaren més deshonor que alegries. Més endavant, Frederic Soler, que envejava el talent del jove Àngel Guimerà i el seus èxits emergents, s'oposà a estrenar al Teatre Romea alguna de les obres del seu rival. També el 1889 va estrenar el drama històric en tres actes i en vers “La rondalla de l'infern” i la comèdia en tres actes i en vers “La carta de navegar”. El 1890 va estrenar dos obres, la comèdia en dos actes i en vers “Lo teatre per dins” i la comèdia en un acte i en vers “La dona i la ballarina”.

 

                                 

                                Retrat de Frederic Soler.

                                                  Foto Wikipedia

 

El 1891 va estrenar una versió d'”Els Pastorets”, el drama sacre en cinc actes “El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga”, i el drama “La mort d'en Fontova”. El 1892 va  estrenar el drama tràgic en tres actes i vers “Barba-roja” i  l'11 de novembre d'aquest any, al Romea, “L'infern a casa”. El 1893 va publicar el poema dramàtic “Jesús” que va coincidir també en el temps amb el “Jesús de Natzaret” de Guimerà. L'obra de Soler és va posar a l’índex dels llibres prohibits... Tot plegat polèmiques malèvoles que entristeixen els últims anys del gran Pitarra. També el 1893 va estrenar  el drama en tres actes i en vers “Les claus de Girona” imitant l'estil d'Echegaray i de Guimerà, i la tragicomèdia en tres actes i en vers “Or”. El 1894 va estrenar la comèdia en un acte i en vers “La mosca al nas”.

Molta -moltíssima, millor dit- gent ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Tant fresques encara, que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són "Paga que és gata" i "Tants caps, tants barrets", que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta en un bar o restaurant, fora home (amb barret) o dona. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una "gata". I pel que respecta a la segona, usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com "Tantas cabezas, tantos sombreros", i també alguns des de fa anys, la relacionen amb el fet que cada individu o "indivídua" té una forma distinta de pensar i obrar.

El teatre de Frederic Soler és un teatre supeditat a l'efectisme i ell recercava l'aprovació del seu públic. Soler ha bastit el primer corpus dramàtic que ha calat a fons en aquest país, ja que els seus drames i comèdies fa més d'un segle que es representen, tenint seguidors del drama romàntic com Josep Feliu i Codina. Una bona part de l’èxit del seu teatre es deu al fet que el públic veia dalt l’escena una sèrie de conflictes humans, plantejats amb tota la malícia, tals com l’amor, el patriotisme, la infidelitat, i que tot això ho podia escoltar en la seva llengua. Una cosa semblant va ocórrer quan es va estrenar TV3 i vàrem poder escoltar els actors més populars parlant en català.

Frederic Soler va morir d'un atac de cor, el 4 de juliol de 1895, amargat i sentint-se postergat per les noves tendències dramàtiques, quan encara no havia complert cinquanta-sis anys. La capella ardent, instal·lada al Teatre Romea, va ser visitadíssima. També l’enterrament va ser molt concorregut, només comparable al de Verdaguer, Guimerà i altres grans personatges catalans. Va ser el fundador del teatre català modern i un autor molt prolífic ja que al llarg de la seva vida va escriure més de cent obres. Les obres teatrals de Frederic Soler, juntament amb les d'Àngel Guimerà i de Josep Maria de Sagarra, han estat de les més representades pels grups de teatre amateur catalans. El 1907, gràcies a una subscripció popular, es va inaugurar a la Rambla de Barcelona, baixant a mà esquerra al Pla del Teatre, un monument en honor seu realitzat per l'escultor Agustí Querol i l'arquitecte Pere Falqués.

 

                             

           Monument a Serafí Pitarra al Pla del Teatre de la Rambla de Barcelona.

  Foto Viquipèdia

 

El primer de gener de 1890, l'antiga rellotgeria on va treballar es va convertir en el Restaurant Cisco. Traspassat el 1953, va prendre el nom de Restaurant Sogas. El mes de maig del 1987 va ser adquirit pels germans Jaume i Marc Roig, sota la direcció dels quals funciona actualment amb el nom recuperat de Restaurant Pitarra, al carrer d'Avinyó, 56 on s'ha recuperat tota la seva obra i molts dels records del poeta i dramaturg.

 


                        

                                Restaurant Pitarra.

                                           Foto Rest. Pitarra

 

 

Pòstumament, el 1896 es va publicar la col·lecció de contes “Dotzena de frare” i es van estrenar el 1900 la  llegenda dramàtica en un pròleg i dos actes “Lo comte l'Arnau”, el 1908 el drama en tres actes i en vers “Lo campanar de Palma”,i el 1915 la  peça en un acte “Les peres a quarto pessa”.

 

 

Alguns texts han estat extrets de: “Frederic Soler”: Viquipèdia, Lletra A, Restaurant Pitarra i Escriptors Catalans.

 

 

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

tornar