Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

                                     162. JOAN PUIG I FERRETER

 

 

Joan Puig i Ferreter va néixer a La Selva del Camp, el 5 de febrer de 1882, va ser autor de poesia, teatre i novel·la; i també es va dedicar al periodisme i a la política.

 

Fill natural d'un ric terratinent, passà la seva infantesa i adolescència amb la seva mare a casa d'uns oncles, més aviat benestants, ja que el seu pare mai el va reconèixer com a fill legítim. Estudià batxillerat a Reus, on s'integrà als quinze anys dins el cercle literari de Josep Aladern. El 1899, als 17 anys, va cometre un intent de suïcidi a causa d'un amor frustrat. El 1901 va traslladar-se a Barcelona, on començà estudis de Farmàcia, que posteriorment abandonaria, i exercí ocupacions de tipologia diversa, al mateix temps que s'introduí en el sector més anàrquic del moviment modernista.

"A l'estiu de 1903 va marxar a França, concretament a la Borgonya, acompanyat d'una institutriu francesa amb la qual mantenia relacions, i on va passar més d'un any en una situació de vagabundeig i misèria. L'irregular arrel familiar i l'experiència en terres franceses -que posteriorment va recollir en la seva crònica “Camins de França” el 1934- es van reflectir insistentment en la seva producció literària, que va iniciar en retornar a Barcelona, l'any 1904, amb el drama de passions “Diàlegs dramàtics”, complementats dos anys més tard amb “Diàlegs imaginaris”, que preludien la seva obra teatral desenvolupada en dues etapes. Al publicar “Diàlegs dramàtics” va introduir la figura literària del vagabund, tan recurrent en la seva obra posterior. L'obra és signada a Villaines-en-Duesmois i mostra ja alguns dels temes que preocupen al jove Puig i Ferreter: la necessitat de fer de la vida una creació personal i la força del sexe en allò que té de més primari i sensual. Els cinc diàlegs que integren el volum utilitzen elements comuns a la tècnica teatral -quatre d'ells se cenyeixen estrictament a la forma de diàleg, és a dir entre dos personatges- i debaten posicions enfrontades sobre la vida, l'amor o el destí personal. Per exemple, a "El vianant i el pagès", el vianant diu: "Si no tinc qui m'estimi no tinc qui m'esclavitzi, si ningú em cuida ningú no em molesta, si no tinc pàtria, ni casa, ni família, no tinc devers, sóc home lliure”. A  "Ànima feble", Ventura diu a sa mare: "Sempre que he sofert he trobat més consell en la soledat que no pas comunicant mos dolors als altres." I en un altre moment, afirma: "Jo crec una cosa: no hi ha més que una mesura per als homes: la del goig. Qui més sent la joia de la vida, aquell que viu plenament sense que el dolor li amargui l'existència, aquell és l'home. Qui sap conquerir la joia suprema, aquell és l'heroi. Què és tot lo demés?". "El drama “Diàlegs dramàtics”va rebre dures crítiques, ja que entre els seus contemporanis va ser considerat com un seguit d'elucubracions pseudofilosòfiques i teòriques, abans que textos de contingut teatral.

 

 

                                               

                     Joan Puig i Ferreter llegint envoltat dels seus amics.

                                              Foto Escriptors Catalans

 

 

"També el 1904 Puig i Ferreter va estrenar, al Teatre de les Arts de Barcelona, el drama de passions “La dama alegre” que va ésser acusat d'immoral i amb el que Puig i Ferreter s'inclou dins la línia renovadora i original dels dramaturgs de la generació modernista, que trenquen amb la tradició del teatre de la Renaixença, en el doble vessant culte i popular, introduint els corrents i els mètodes dels grans escriptors del moment, i assentant les bases textuals per a una renovació més àmplia del fet teatral. “La dama alegre” té 1 personatge femení i 7 personatges masculins. La desimboltura de la protagonista -causa principal de les acusacions d'immoralitat- " una dama francesa amb la que Puig i Ferreter va mantenir relacions durant el seu viatge per França " i que dóna el to a l'obra, topa primer amb l'amargor del marit que se sap burlat i després esclata en drama amb el fill que ha tornat després de cinc anys d'estar en un internat i li fa retret que el va enviar allà només per treure-se'l de sobre. Enmig, encara, l'amor ingenu del mosso Filó es veu pretèrit al festeig convencional, en una persecució quasi goldoniana, dels diversos pretendents madurs de la dama. I finalment, un doble desenllaç imprevisible, estrany: el fill i l'amant que parteixen i la dama queda atrapada, però sentint-se culpable, en la teranyina de festejadors que ha propiciat. No és estrany que escandalitzés ni tampoc que, fins a cert punt, desconcertés. “La dama alegre” no s'assemblava a cap precedent, i va ser una innovació de manera evident. Puig i Ferreter s'inicià en un dels grups de la "bohèmia negra" modernista, molt allunyada de la "bohèmia daurada" d'un Rusiñol.

 

 

                             

  Retrat de Joan Puig i Ferreter

Fto Google Images

 

L'any 1905 va tornar a marxar a França en companyia d'Antoni Isern i aquest mateix any va estrenar, al Teatre Romea de Barcelona, el drama de passions “El noi mimat”, un esquetx amb un personatge masculí i dos personatges femenins. L'engany mutu a què se sotmeten la senyora Homs i el seu fill Quimet, ens remet als jocs de malentesos i enganys típics de la comèdia i ens planteja una visió menys tràgica d'aquestes relacions familiars. Es tracta d'un intent prou estimable de plantejar la comèdia d'ambient burgès a partir del comportament obertament cínic de tres personatges, avançant-se al que serà la comèdia burgesa de la dècada següent i s'hi pot trobar el punt de partida d'alguna de les comèdies puig-i-ferreterianes de la segona etapa teatral. Al mateix any, després de les aventures per França, va estrenar el drama de passions “La bagassa (Boires de ciutat)” obra avui perduda, que seguia el model establert per Màxim Gorki, i per tant formava part de l'anomenat teatre d'idees.   

 

 

                        

            Retrat de Joan Puig i Ferreter.

       Foto Google Images

 

 

Puig i Ferreter el 1906 va estrenar, al Teatre Romea, el drama de passions “Diàlegs imaginaris”, que complementa “Diàlegs dramàtics” i on incorpora la figura demiúrgica del poeta com a educador de les masses, "com a ésser messiànic i salvador de la societat, i en el qual es percep clarament la influència de Nietzsche i del Modernisme regeneracionista més anarquitzant, ja que és només un individu qui pot salvar la societat. "poeta, per acomplir la seva funció redemptora, s'ha d'enfrontar amb la massa social. Aquest és l'enfrontament "Poeta/Artista-Societat" a l'estil d'Ibsen: és l'artista que critica els mals de la seva pròpia societat per poder-los solucionar. Per a Puig i Ferreter, el poeta, que gaudeix d'una posició privilegiada com a ésser sensible, ha de prendre la seva inspiració de la vida mateixa. Davant de la realitat, que és negativa el poeta ha d'escometre la tasca de transformar-la en poesia veritable i sincera. Pràcticament tota l'obra de Puig i Ferreter és un intent de creació de veritat i bellesa que es basa en la realitat, però que no pretén retratar-la en els seus aspectes més banals, ja que no va fer realisme. En definitiva, s'inspira en la realitat, però la mitifica i la transforma. “Diàlegs imaginaris” inclou tant alguns textos de retòrica teòrica -sobretot "Les veus imaginàries", "La il·lusió del poeta" i l'"Epíleg"- com alguns breus quadres propers a l'idil·li o a la situació dramàtica pura; tot plegat en la línia més propera al Simbolisme que ja havia remarcat en el volum anterior de diàlegs. A "Les veus imaginàries" -un diàleg entre el poeta, la multitud i diverses veus- la multitud diu: "Poeta! No facis una obra dolorosa! Prou sentim nosaltres el dolor de la vida en cada una de nostres llars. Desvetlla l'alegria del teu ser, crea joiosament [...] No és fent-nos sentir el teu propi dolor que compleixes la teva missió sobre la terra [...] Qui no porta dintre d'ell més d'una il·lusió morta? No per això hem de passar la nostra vida plorant". Aquest mateix any també va estrenar el drama de passions “Arrels mortes” amb 5 personatges femenins i 3 de masculins. Conté una història de mare soltera i fill no reconegut, amb els dilemes del protagonista masculí, antic corruptor de la noia caiguda en desgràcia, respecte a la seva obligació moral de redimir-la, casant-s'hi i fins i tot reconeixent un fill que no és seu. La descoberta per part dels protagonistes que ja no queda res de llur antiga relació, que el seu antic amor té les arrels mortes, frustrarà l'acció noble i generosa a què estava disposat ell i farà que ella assumeixi les seves noves circumstàncies amb valentia. Però quan la mare del noi, instigadora d'aquesta descoberta, cregui haver triomfat serà víctima de la seva pròpia estratègia: també en l'amor entre mare i fill hi ha arrels mortes, i el noi decideix anar a la descoberta del món. Com diu el personatge Claudi: “Els pares feu igual que els ocellaires; voldríeu tallar les ales als vostres fills així que comencen a saber volar”.Amb les obres que va estrenar entre 1904 i 1906, Puig i Ferreter s'inclou dins del grup de dramaturgs més innovadors i originals de la generació modernista, que trenquen amb la tradició del teatre de la Renaixença i que introdueixen els corrents literaris dels autors teatrals europeus d'aquell moment. El 1907 va estrenar el drama de passions “Sepulcres”.

                    "Exemplar de “La Escena Catalana” del 15 de juny de 1907,

                                           amb fotografia de Joan Puig i Ferreter.

                                                     Foto Escriptors Catalans

 

"Margarida Xirgu el 22 de març de 1908 va estrenar, al Teatre Romea, el drama de passions i d'idees en tres actes "Aigües encantades", escrita l'any anterior en el Molí de Batistó, a Alcover, per Joan Puig i Ferreter. La Xirgu va interpretar el paper de Cecília, en la seva segona temporada al Romea i es revelà com una tràgica de primera en les escenes vibrants del tercer acte. Jaume Borràs va interpretar el paper de Pere Amat i va dirigir l'obra. El seu autor, Joan Puig i Ferreter, va ser un dels principals autors del Modernisme català. El Modernisme era un moviment artístic i cultural que, a Catalunya, pretenia transformar la cultura del país. Consistia en fer-la més moderna, europea i nacional. Els modernistes consideraven l'art una activitat superior, fins i tot mística, i rebutjaven la burgesia i la societat industrial de la qual eren fills. Per tant, el conflicte va sorgir en la diferent manera de veure la vida entre els modernistes i la resta de la societat d'aquells temps. El títol (“Aigües encantades”) es refereix a uns gorgs que hi ha a prop del poble on hi ha aigua subterrània que segons una llegenda està encantada i seria sacrilegi utilitzar-la. Sobre la utilització d'aquesta font rica en aigua, sorgeixen tots els problemes i discussions que enfrontaran la religió i la tradicionalitat amb el saber i la ciència, i alhora separa clarament les classes socials en dues parts: els rics aniran en contra del progrés i els pobres a favor (a part de la massa que forma el poble, que al no tenir cultura és conformista i tradicionalista, a part de massa devota amb el catolicisme). També deixa a l'estacada la penosa situació de la figura de la dona que en aquella època es considerava sempre en segon lloc respecte a l'home, doncs la dona no tenia ni dret ni vot i només servia per netejar, criar els fills,... amb tots els tòpics masclistes pertinents. L'estructura d'”Aigües encantades” és molt senzilla, ja que consta de només tres actes on es separen clarament la introducció de l'obra en el primer, el cos de la mateixa en el segon i el desenvolupament en el tercer. Els personatges principals de l'obra són bàsicament quatre: Cecília, el Foraster, Amat i el Mossèn. En total hi han 4 personatges femenins, 9 de masculins i comparsa, a saber:

-Pere Amat: espòs de Juliana i pare de Cecília. És un propietari rural. Ferm, autoritari, orgullós i partidari de la religió catòlica. Està al bàndol de Mossèn Gregori juntament amb Joan, amic i company. És molt estricte amb la seva filla.

-Juliana: esposa d'Amat i mare de Cecília. Dona de mitjana edat. Partidària de l'església i les seves creences, però davant la seva filla i amb els conflictes que hi ha amb el seu marit, intenta calmar les coses sent una mica més neutral. Només es preocupa per les coses de casa apartant-se dels assumptes del poble.

-Cecília: filla d'Amat i Juliana. Noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Té les idees molt clares i és capaç de tot per a portar-les a terme. Està totalment en contra de les idees que té l'església i això li comporta tots els enfrontaments que té amb els seus pares. És partidària del foraster, per això al final se'n va amb ell.

-Vergés: mestre del poble. No es veu clarament de quin bàndol està però al final es decanta pel bàndol de Cecília, ja que ell se l'estima i faria el què fos per ella. És podria dir que és com Juliana que és una mica neutral. Ni religiós ni ateu.

-Mossèn Gregori: el rector del poble. Tot ho justifica amb la religió. Té molta fe en Deu i no creu en altre cosa que en això.

-Foraster: amic de Cecília. Enginyer i viatjant. Home amb idees clares, no és religiós i creu en una solució “no religiosa” per la falta d'aigua que hi ha. Valent, calmat, coratjós i realista. Manté una posició cientificista.

-Joan Gatell: el batlle del poble que cap al final obrirà els ulls i es decantarà pel bàndol del foraster. És religiós. Marit de Trinitat i amic d'Amat. No és tant radical com Amat i més tard serà totalment diferent que ell en l'aspecte d'idees. Adopta un paper de moderador just en la conversa a casa d'en Romanill. És just i respectuós, i sap fer-se entendre.

-Trinitat: esposa de Joan Gatell. Molt religiosa, amiga de Juliana i està d'acord amb el rector en tot allò que diu.

-Romanill: home alt i ben fet. Pastor d'ovelles. Té uns ferms ideals republicans i els defensarà encara que se li giri tot el poble en contra. Està a favor, no de fer el que diu el foraster, si més no d'escoltar el que vol dir l'enginyer i de fer reformes.

-Bràulia: esposa de Romanill. Dona petiteta. No intervé gaire en l'obra. No té un paper massa important.

-Senyor Vicenç: veterinari del poble. Republicà i partidari del foraster.

-Bartomeu: home de mitjana edat, amb barba i que sempre riu francament. És un jornaler republicà, amic de Manso. Partidari del foraster.

-Manso: home de mitjana edat, ros, joiós, amb bigoti; la beguda la envellit i degenerat. És un personatge amb una escassa economia que és carlí pel fet que el seu pare va lluitar a la guerra carlina i perquè sempre s'ha estat carlí a casa seva, però no es considera religiós. En un principi recolza al foraster, però al final sucumbeix a la creença de que la pluja és un miracle

Els personatges positius principals són:

-La Cecília és una persona inconformista, no vol quedar-se al poble. Rebutja les creences religioses i té les idees molt clares. Des de la consciència acaba prenent una decisió que la individualitza respecte a la resta de la societat. És un personatge vitalista i regeneracionista.


-El Foraster és un personatge atrevit, de característiques molt semblants a la Cecília. Les seves vies de coneixement són racionals, científiques i emocionals. És un verdader heroi, capaç d'establir una relació profunda i completa amb el món que l'envolta. És amic de la Cecília, la va conèixer a la ciutat on ella estudiava.

Els personatges principals amb valors negatius són:


-Pere Amat és una persona autoritària, masclista, molt feta a l'antiga. És creient, però a la seva manera, i totalment tradicional, ja que està molt interessat perquè les tradicions es mantinguin. És propietari rural i un tirà.

-El Mossèn és un personatge molt influent en el poble. Té un gran domini de la parla oral, sovint parla de forma metafòrica i és totalment manipulador. Farà tot el possible perquè la gent se li giri en contra al foraster i dirà que la pluja és un miracle perquè no se'l creguin. Per ell, no hi ha punts intermedis, i maneja el bé i el mal segons els seus interessos. El rector també és un home amb diners i és contrari als canvis.

Puig i Ferreter intenta difondre les seves idees i la seva forma de pensar, reflectint la lluita de la llibertat d'una persona davant la massa. Els personatges principals lluiten contra la ignorància de la gent. Intenta retratar la societat de l'època i les actituds que s'haurien de canviar. Es manifesta una lluita entre els ideals moderns i la tradició. En l'obra, apareixen les aigües mortes, mitificades per la llegenda religiosa que les considera com a miraculoses gràcies a l'acció de les persones que aniran prenent postures ben definides davant d'aquest element: la del grup de persones que pensa que aquestes aigües podrien salvar un poble muntanyenc de la sequera crònica que pateix (postura científica i progressista) o la de les persones que pensen que aquestes aigües són sagrades i que, per tant, no poden ser objecte de cap manipulació, han de quedar tal com estan, mortes, estancades, ja que la solució a la sequera ha de venir de la voluntat de Déu (postura tradicional, ingènua, obscurantista, immobilista). Per tant, apareix l'enfrontament entre aquells que defensen el progrés (en l'obra són tant els intel·lectuals com els marginats de la societat, el Foraster, Cecília, Romanill, el manescal, el republicà Bartomeu, el carlí Manso) i la massa social sense idees, però guiada pels interessos de les forces dominants (l'oligarquia religiosa i política, representada pel capellà, el batlle i el cacic). Entre aquestes dues postures bascularan altres personatges: uns ho faran negativament, ja que no seran capaços de desfer-se del pes de la tradició, com és el cas del mestre Vergés, però d'altres ho faran positivament, perquè començaran a veure-hi clar gràcies al sacrifici dels herois. Envoltant els dos bàndols està el poble anònim, la massa social, condicionada per unes creences seculars que els oligarques tenen interès a mantenir, ja que els permeten perpetuar la seva explotació del poble. I quan el foraster, Cecília i els seus col·laboradors intenten explicar els projectes de progrés que poden salvar el poble de la sequera, el poble s'hi oposa, perquè aquestes noves idees de progrés atempten contra el que han cregut tradicionalment. Puig i Ferreter considera que el poble no és culpable de la seva ignorància, deixa clar que els culpables són els oligarques, les "forces vives" del poble: el rector (que està especialment en contra de les idees defensades pel bàndol progressista, ja que el tema que es debat té a veure amb la religió, o més ben dit, amb la superstició religiosa), el batlle i el cacic. Puig i Ferreter coneixia perfectament el problema que retrata en la seva obra. No només havia viscut l'enfrontament entre la tradició immobilista i el poder, sinó també la influència asfixiant i esterilitzant de la superstició religiosa. A més, l'autor provenia del medi rural (l'obra està ambientada en "un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta de la muntanya"). Per tant, coneixia molt bé com actuaven les classes dominants. En aquest punt Puig i Ferreter s'ajusta a les seves idees sobre la realitat i la vida: cal que el poeta (l'artista, l'escriptor) conegui la realitat per descriure-la sense faltar a la realitat. No és gratuït que aquest enfrontament entre tradició i progrés es doni en un medi rural. Cal tenir en compte que l'obra s'escriu en un moment molt concret de la història catalana: el moment de l'aparició d'un món urbà més desenvolupat i progressista que xoca amb la immobilitat i l'endarreriment del món rural. No és casualitat que els personatges que personifiquen el progrés (el Foraster, Cecília, el mateix mestre Vergès) provinguin o s'hagin format a la ciutat, mentre que el món que no els entén i els rebutja és rural. S'observa doncs, un altre enfrontament a l'obra: l'oposició món rural/món urbà. Quan Cecília parla de la necessitat d'una croada, d'una lluita col·lectiva formada pels joves per tal que facin evolucionar les idees del poble, explica que han de ser persones que provinguin d'aquest món urbà més evolucionat. Aquesta oposició o enfrontament està històricament documentat: els joves artistes de comarques emigraven a Barcelona per poder expressar lliurement el seu art i les seves idees de progrés.

Mentre que a l'obra es troba un seguit de conflictes que afecten la col·lectivitat (tradició, religió, immobilisme/progrés), també es troba un conflicte individual, la revolta personal de Cecília, que és el personatge que vertebra tota l'obra. La rebel·lió que inicia Cecília té un doble sentit. D'una banda, s'enfronta amb el seu pare, el cacic Amat, que podria entendre's com un enfrontament generacional entre pare i filla, contra un control gairebé absolut de la seva vida per part de la figura paterna. És, doncs, un enfrontament personal, individual. Però la necessitat d'independència que experimenta Cecília està provocada perquè ha anat adquirint, amb la seva formació com a mestra, una consciència ideològica: a mesura que va entenent la necessitat d'un canvi, d'un progrés científic que deslliuri la massa social de la ignorància i del pes de la tradició, s'adona de la seva inferioritat i de la seva submissió. I és en aquest moment que l'enfrontament amb el pare pren un altre caràcter: Cecília ja no es revolta només contra la figura paterna controladora, sinó contra la figura del cacic que aquest representa, contra l'home que personalitza tot allò contra el que ella lluita (immobilisme, tradició, ignorància, ordre social per mantenir el control del poble, fanatisme religiós...). Per tant, Cecília viu un doble enfrontament concretat contra la mateixa persona: enfrontament familiar i enfrontament social. Això fa de Cecília un personatge nou dins del conjunt de l'obra de Puig i Ferrater. Fins aquell moment, les dones de les seves obres eren dames apassionades, sensuals, que només pretenien la satisfacció dels seus desitjos i sentiments, i que volien dominar als homes a partir de l'ús dels seus encants; o bé apareix la dona arrossegada per un destí tràgic. Cecília és l'únic personatge femení de la seva primera època teatral, capaç de mantenir una actitud racional, que margina els seus sentiments (no accepta les atencions del mestre Vergès i només sent pel foraster una admiració professional). No es tracta d'un personatge deshumanitzat i sense sentiments, però sí que és el primer personatge femení modern de Puig i Ferreter. L'últim conflicte que reflecteix l'obra és el masclisme evident per part de Pere Amat, que minimitza i menysprea la seva dona de forma continuada. Ella és la Juliana, que ho accepta i es resigna fins que la Cecília l'ajuda a veure que no pot seguir així. Potser no és un conflicte molt evident però val la pena remarcar-lo tot i que sigui cap al final i quedi una mica en l'aire.

El mestre Vergés és el cas contrari a la Cecília, ja que al revés d'ella hauria de decantar-se cap a la posició del foraster per la seva àmplia cultura, però els seus lligams amb les autoritats no li permeten dit recolzament. El cas d'en Manso podria ser la representació de la rendició o més aviat el fracàs dels defensors del foraster per culpa d'una casualitat en forma de pluja la qual anomenen miracle. En Manso es situa en el bàndol dels conservadors per que creu en el miracle. Per últim s'han d'analitzar les masses del poble, que es comporten com un nen petit sense raonar basant les seves decantacions cap a una idea o una altre per les supersticions i por al desconegut, per tant defensaran la postura tradicional, encara que sentin curiositat cap a les idees del foraster així com pel foraster en si mateix. També s'ha de destacar el pensament del foraster davant la natura. Tot i poder-la controlar parcialment amb els seus coneixements científics la eleva per damunt d'aquests meravellant-se amb ella. El foraster ve a dir que les aigües sagrades de la verge no són mortes, sinó que poden donar molt benefici al poble. Els poders fàctics, més que el batle, els amos (els pares d'ella), el capellà..., el demonitzen i li tiren el poble damunt. Justament han fet una processó per demanar aigua i plou: hi ha un linxament. Cecília parteix amb ell. El que Puig i Ferreter pretén amb totes les seves obres és moralitzar, fer pensar, i en el cas d'”Aigües encantades” ens enfronta la tradicionalitat, ignorància i fanatisme irracional de la gent de poble envers el raonament d'una sola persona il·lustrada com a enginyer. Al final l'enginyer és expulsat del poble a pedrades per heretge, però l'autor deixa ben clar que en aquest cas no guanya la veritat, la raó i la justícia, havent cedit el poble a favor de la tècnica i la saviesa que el foraster els podia haver donat, sinó que te més pes la religió fanàtica i la tradició

 

 

                                            

                Aigües encantades de l'any 1908, l'obra de teatre amb més projecció                                                de  Joan Puig i Ferreter                                   

                                                      Font: Biblioteca de Catalunya

 

 

 “Aigües encantades” és, sobretot, un al·legat políticosocial individualista, una obra compromesa en què es mostra clarament l'enfrontament entre l'individu i la seva societat, en la lluita per denunciar un seguit de circumstàncies que estan frenant el progrés i l'educació d'aquesta societat. Puig i Ferreter condemna una realitat i mostra la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home de tot allò que el manté lligat al passat, en el cas concret de l'obra, la tradició, la religió i les forces polítiques oligàrquiques. “Aigües encantades” formaria part, doncs, d'un Modernisme regeneracionista ressagat, tardà.  L'obra combat l'obscurantisme religiós i el caciquisme, dues formes que es protegeixen l'una a l'altra i que mantenen frenada la societat rural. És una obra Ibseniana. A banda dels enfrontaments que retrata l'obra, n'hi ha un altre que és clau: l'enfrontament entre individu/societat: un sol home, el foraster, arriba al poble per tal de dur-hi les idees de progrés que poden salvar-lo de la sequera. Apareix la idea d'un ésser superior capaç de fer canviar la seva societat, de guiar la massa cap al canvi i la modernitat. Però aquesta massa social, que no té idees pròpies, el rebutja i el margina. Tots els estudiosos han fet notar la indubtable influència de l'obra del dramaturg noruec Henrik Ibsen en “Aigües encantades”. En concret, l'obra d'Ibsen que serviria de model per a “Aigües encantades” és “Un enemic del poble”. Les coincidències entre ambdues obres van més enllà de la simple inspiració d'una en l'altra. No és pot dir que Puig i Ferreter plagiés l'obra de l'autor noruec, però sí que és cert que en fa una adaptació casolana, comprensible per al poble català. Totes dues obres tenen a veure amb l'aigua: les d'un balneari a “Un enemic del poble” i les d'unes gorges miraculoses a “Aigües encantades”. Hi ha tot un seguit d'identitats entre els personatges de les dues obres:

-La figura del doctor Stockmann tindrà el seu paral·lel en el foraster. Tots dos homes, amb una formació científica i tècnica, per tant, progressista (un és metge, l'altre és enginyer), prenen la iniciativa per aconseguir el progrés dels seus pobles respectius.

-La figura de Cecília compartiria alguns aspectes del personatge del doctor Stockmann i també del personatge de Kitty, la filla del doctor. Les dues dones són l'element femení que està al costat del protagonista fins al darrer moment, que l'ajuda i l'anima.

-La postura indefinida i vacil·lant del mestre Vergés tindria a veure amb la dels periodistes Hovstad i Billing, indecisos entre les seves creences favorables a la modernitat i el progrés i la conveniència de sotmetre's a les imposicions de les autoritats. Vergès no pot prendre una postura radicalment oposada a l'oligarquia del poble, perquè com a mestre la seva feina depèn dels qui governen.

-Un altre personatge que té el seu paral·lel a l'obra d'Ibsen és el pastor Romanill, home independent que hostatja el foraster a casa seva quan li cal un lloc per parlar al poble. Un personatge similar a “Un enemic del poble”és el mariner Horster, que cedeix la seva casa al Dr. Stockmann perquè hi faci una assemblea.

El conflicte que mostra “Aigües encantades” esclata en el si d'una família, la dels Amat, terratinents i cacics del poble. En l'obra d'Ibsen, el conflicte es viu entre dos germans, Thomas i Peter Stockmann. En una s'enfronten pare i filla, en l'altra, dos germans. Per sobre de totes aquestes identificacions, el que sobretot recull Puig i Ferreter de l'obra d'Ibsen és una idea i una actitud: l'enfrontament entre un individu (Stockmann-Kitty/Foraster-Cecília) contra una societat immobilista a la qual sembla un pecat intentar millorar qualsevol cosa que s'aparti de les bases tradicionals del seu funcionament, encara que aquestes siguin caduques. Ibsen va ser un dels autors europeus que es van convertir en models per als regeneracionistes catalans. Se'l va identificar amb el "teatre d'idees" a partir de l'estrena de la seva obra “Un enemic del poble”. A partir del 1893, Ibsen es va convertir en el model del Modernisme d'ideologia anarquista, ja que era l'home que havia donat forma artística a la idea d'alliberament de la tradició i de l'immobilisme, cosa que la resta de la massa social considerava una utopia. El que és indubtable és que el teatre d'Ibsen va tenir un gran impacte social per les idees que defensava: progrés, modernitat, enfrontament amb la tradició, sempre des d'iniciatives individuals (enfrontament individu/societat), d'aquí el seu èxit entre el Modernisme anarquitzant. “Aigües encantades” ens mostra dos modes força similars però alhora diferents de veure la vida. El primer és el vitalisme, que és la fidelitat a unes conviccions, la voluntat de sacrificar-se per la comunitat i el convenciment que l'acte heroic, té valor per si mateix encara que sigui estèril. I considerar la vida com a valor suprem. El segon és el regeneracionisme, que s'oposava al conservadorisme de la burgesia. Se sentien capaços de transformar la societat d'una manera objectiva, documentada i científica. Van intentar, a partir de l'art, regenerar les masses incultes. Volien canviar la societat a través de l'art. I, en l’obra, per mitjà del coneixement social i científic.

La història està explicada emprant sobretot diàlegs i són els personatges els que t'expliquen tots els successos. Les descripcions dels personatges són més aviat descripcions d'accions que fan els altres personatges o que han fet i l'opinió del parlant sobre el personatge es denota, a part de pel que diu d'ell, pels adjectius que fa servir (“Si, ja ho veig, s'ha deixat emocionar, com sempre.”) (“La pobre gent busca consol...”). A més l'obra utilitza:

Onomatopeies: al ser una obra de teatre hi surten moltes onomatopeies, i el fet de que siguin diàlegs entre gent de poble caracteritzats com a una mica pagesos, potencia la seva aparició. (“Bah...!”) (“Oh...!”)

Comparacions: al llarg de l'obra es troben infinitat de comparacions sobre tot amb elements de la naturalesa. (“com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu”) (“Aquest home me'l emporto jo pel meu compte, com un pastor que pren l'ovella malalta.”)

Metàfores: al igual que les comparacions, el text n'està ple d'elles i també fan referència a la naturalesa. (“Mentre la tempestat no renovi els nostres aires!”)

Desordres sintàctics: l'obra esta constituïda de manera que gaudeixi d'una certa rima, per això es fan necessaris alguns desordres sintàctics per conservar la rima. (“Aquest home me'l emporto jo pel meu compte, com un pastor que pren l'ovella malalta.”)

"Joan Puig i Ferreter pronuncià una conferència al Teatre Novetats, el 8 de novembre de 1908, dies abans d'estrenar al mateix local, el drama “La dama enamorada”, titulada “L'Art dramàtica i la vida”, on exposà les seves idees sobre el teatre i la funció social de l'artista: "¿Hi ha res tan complex, immoral i mancat de fi com la realitat? Doncs be el poeta  fa de la realitat una obra bella, harmònica, humana i moral. Com? Prenent-ne l'essència i no l'aparença”. E< ">n la conferència es pot trobar l'explicació del perquè d'”Aigües encantades”i com reprèn les idees de “Diàlegs imaginaris”. Per a Puig i Ferreter, l'autor dramàtic (és podria dir que l'artista en general) és un poeta de la vida i de la veritat que té la funció, a través de la seva obra, d'educar al públic (influència de Nietzsche, postura regeneracionista). Per poder-ho fer, li cal viure intensament, conèixer la realitat que l'envolta, deixar-se portar pels seus impulsos i tenir sempre en compte quina és la problemàtica de la seva època (no es pot evadir de la realitat). Una vegada conegui bé la realitat i hagi viscut les experiències necessàries, podrà meditar, concentrar-se i, per tant, crear. I haurà de crear obres que s'inspirin en la realitat, però que la fan més poètica, menys vulgar (per tant, no va practicar l'estètica realista o naturalista). L'autor, com a poeta de la vida, ha de pensar en els problemes personals i col·lectius, però en aquesta creació ha d'estar-hi present la poesia, el sentiment.

Amb aquest darrer drama, Puig i Ferreter aconsegueix un equilibri exacte entre la temàtica amorosa, que uneix en una mateixa flamarada les vides de Lluïsa i Abel, i el destí personal d'aquest darrer: l'anhel d'independència, de fidelitat a la pròpia aventura, durà Abel a trencar els lligams amb Lluïsa i a reprendre el seu camí per senderes sempre noves i sempre incertes. "La dama enamorada” com va dir Adrià Gual, va constituir un triomf per a Puig i Ferreter tant com per als seus intèrprets, que tots varen esmerçar-hi un esforç meritíssim i encertat. El seu sosteniment en la  cartellera, durant un bon nombre de dies, va significar un esforç i un gran combatiment intern, perquè l'obra fou refusada pels puristes aburgesats i, a demés el públic sempre distret i mal guiat per la crítica, no va respondre a les seves qualitats.

El 1909 es van publicar les seves traduccions “Els menestrals” de Maxim Gorki i “El mercader de Venècia” de William Shakespeare. Seguint amb el teatre d’idees que exaltava el regeneracionisme i la vitalitat, va publicar, també aquest any, el drama sobre la marginació social “Drama d'humils”, un esquetx amb 2 personatges masculins i 6 personatges femenins. Editada al juliol, poc abans de la Setmana Tràgica -els esdeveniments succeïts a Barcelona i altres localitats catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909- potser per això no s'arribà a estrenar. Pertany al teatre més social de Puig i Ferreter, i recull les angúnies d'una família obrera davant l'agonia d'una de les filles de la casa, que mor consumida, gastada pel treball i la mala alimentació, davant la impotència d'aquells humils que han de reprimir, com poden, la seva revolta davant de tanta injustícia.

Puig i Ferreter el 1911, mentre feia la carrera de Filosofia i Lletres, "escrit el 1910 i "en el que " retrata la figura del protagonista, un ésser vitalista i passional, gran seductor, "donjuanesc", popular entre tots els homes i les dones, que desperta l'admiració de tothom tret de la seva pròpia dona, Sofia, que finalment pel odi que la rosega, provoca la mort del "Gran Aleix". Aquest mateix any, va publicar la traducció d'”El domini de les tenebres” de Lleó Tolstoi i va estrenar una tragèdia en vers situada al segle  XVII, “La innocent”, un "esquetx poètic en vers blanc, amb un personatge femení i 9 de masculins. La peça està ambientada entre nobles i en un castell, congria la mort successiva de tres membres de la mateixa família, un cavaller que descobreix que ha violat la seva pròpia germana, per venjar que l'espòs d'ella havia estat amb la seva muller, i la successiva mort del pare en assabentar-se del violador de la seva filla i finalment el suïcidi d'aquesta. Al mateix any Puig i Ferreter també va estrenar el seu últim drama de passions “Desamor” que planteja de forma melodramàtica el conflicte generacional entre pare i fill. El 1913 va finalitzar ">Els referents ideològics i estètics de l’obra de Puig i Ferreter fins aleshores van ser Maxim Gorki, Johann Wolfgang Goethe, Henrik Ibsen, Friedrich Nietzsche i els novel·listes russos. D’ells va aprendre la creació de caràcters vigorosos, especialment els femenins –les dames Marta, Lluïsa i Isaura, Cecília–, la pintura precisa d’ambients i accions i un estil audaç. Però el context social d'aquests anys va ser força tens, els conflictes entre treballadors i obrers s'intensificaren i el record de la Setmana Tràgica de 1909 era encara patent. Tot plegat va fer que l'espectador cerqués en els escenaris teatrals un mitjà d'evasió, i els empresaris, així com els actors, van inquirir obres senzilles i divertides. Així doncs, Puig i Ferreter hagué de cedir i adaptar-se a les necessitats del nou públic, majoritàriament burgès: s'imposava l'alta comèdia, el poema dramàtic i el teatre poètic i sentimental. Així va acabar la seva primera etapa de teatre, començada el 1904. La segona etapa de teatre de Puig i Ferreter, és d'un teatre lleuger i sentimental o amorós. El 1914 va estrenar la comèdia “La dolça Agnès” que no es va editar mai. Girava entorn del naixement de l'autor. En concret, tractava d'un fet real, de la seducció de la seva pròpia mare per part del seu cunyat.

 

                                     

  Portada de la publicació “El Teatre Català” amb fotografia de Joan Puig i Ferreter.

Foto Escriptors Catalans

 

 

A partir de l'any 1916, Puig i Ferreter va començar a plantejar-se el seu futur com a autor dramàtic, ja que va veure com fracassaven les seves obres. Va decidir canviar els seus plantejaments estètics, canvi que va reflectir el que s'estava produint en la literatura catalana a causa del pas de la generació modernista a la del grup noucentista. Aquest canvi es produeix en l'obra “Dos diàlegs”, on ja no es poden trobar manifestacions sobre temes polítics o sobre qüestions socials. Sobretot, en aquesta obra es fa evident la por i el desconcert de Puig i Ferreter davant l'emergència d'una nova generació d'escriptors, els noucentistes, generació que ja no és la seva i que tendeix a arraconar-lo. El 1917 Puig i Ferreter va estrenar la comèdia “La senyora Isabel” que va pretendre divertir sense problemes.

El 1918 va estrenar la comèdia burgesa “Si n'era una minyona” i la comèdia de caràcter lleuger, sentimental i amorós “Gueridó i Francina” en la que va voler fer una cosa tendra, apassionada i elegant al mateix temps, però la comèdia li quedà als dits; no aconseguí portar-la a l'escenari, el que li dugué morí sense pena ni glòria. De bell nou en crisi, es dedicà a la narrativa publicant “La novel·la d'Esther”. L'any 1919 va estrenar la  comèdia burgesa “El gran enlluernament” on planteja l'oposició frontal entre l'home d'empresa i l'artista. Ara, la balança es decantarà a favor de l'empresari i mecenes enfront del jove artista, un escultor. Aquest home d'empresa és un artista que ha renunciat a la seva vocació per convertir-se en home d'empresa en un moment en què el país necessita més creadors de riquesa industrial que no pas creadors de bellesa. Puig i Ferreter és un temperament massa vital per a recloure's en els límits convencionals i estrets de l'alta comèdia, per a interessar-se en els problemes estrictes de la burgesia -ell, home de camp, que sent la terra com una presència tel·lúrica- sense aportar-hi problemes subjectius, impulsos primaris, incapaços de conviure amb la imposada civilitat de la nova fauna de personatges teatrals. Així, Joan Puig i Ferreter va ser un dels dramaturgs que amb major grau va acusar els termes de la crisi d'aquells anys; els seus intents per a adequar-se a les noves característiques dramàtiques no acabaven de reeixir i, alhora, el fre que va aplicar per a fer menys acusats els seus plantejaments modernistes, va restar vigor als drames que va assajar dins les formes que fins aleshores li havien estat usuals, i a les que no va renunciar. És evident, doncs, que Puig i Ferreter es va allunyar de l'ideal modernista, però això no li va reportar tampoc cap èxit teatral.

A més de les seves col·laboracions a la premsa al llarg de la seva vida, Puig i Ferreter va treballar en el periodisme com a font d'ingressos. De “La Vanguardia”, després de nou anys, el van treure el 1920 per la seva participació en la vaga que la paralitzà durant mesos. El diari va incloure a Puig i Ferreter en una llista negra implacable i deixà d'esmentar el seu nom durant anys, havent de fer malabarismes inaudits en nombroses ocasions. Fins i tot la rancúnia de “La Vanguadia” no es va esvair fins gairebé mig segle després, quan “Nova Terra” reedità la seva novel·la “Servitud. Memòries d'un periodista” el 1973. El 1921 va estrenar les comèdies “Les ales de fang” i  al Teatre Goya “La dama de l'amor feréstec” on descriu una dona enèrgica, sensual, passional, perversa, dominadora i, fins i tot cruel, en un  teatre de passions caracteritzat pel realisme i pel gran relleu psicològic dels personatges.

"Després d'un parell d'anys en “El Día Gráfico”, Puig i Ferreter passà a “La Tribuna” al maig del 1922, amb un tip del treball de redacció nocturna, però millorant el seu sou i les seves condicions laborals. Allà hi va estabilitzar la presència diària del seu pseudònim “Juan de Siena". Posteriorment va ser director de la revista “Mar i Cel”, que només durà uns mesos, i tornà a “La Tribuna” com a director, on va estar un total de 2 anys. El 1922 va estrenar la comèdia burgesa “L'escola dels promesos” i el 1923 va estrenar, al Teatre Romea, la farsa burgesa en un acte, en què va tancar quasi definitivament la seva producció teatral, “Un home genial” una peça menor"que està a cavall entre la concessió als gustos del públic i els seus interessos i idees com a autor dramàtic.; "L'home genial no és més que l'empresari, un individu baix de sostre, mesquí, que mena el teatre segons els seus interessos immediats. Cristòfol Folldringant, l'empresari, s'expressa així: "¿Què en farem d'aquests joves poetes, pensadors filòsofs? En sa vida faran una obra que arribi als cinquanta. Tot són símbols, lirismes, filosofia i altres galindaines. Bah, bah,bah! La gent s'hi avorreix amb tot això". Es diu que  Cristòfol Folldringant va ser una rèplica cruel i caricaturada de l'empresari Josep Canals.

Desenganyat del teatre, que considerava que s'havia convertit en una indústria pensada només per a la distracció del públic, Puig i Ferreter abandonà la seva activitat teatral l'any 1924 i va començar la seva carrera com a novel·lista, un gènere que ja havia iniciat amb “La novel·la d'Esther” el 1918 i que li va reportar més prestigi. Així doncs, el 1924 va publicar la novel·la “L'home que tenia més d'una vida”, que l'any següent va aconseguir el Premi "La Novel·la d'Ara" i la novel·la “El crim de Pere Darnell”. Ja al 1925 va publicar les novel·les “Les facècies de l'amor” i “El cas de Joan Anglora. Els quatre embriacs. Les tres gemmes de l'aventurer”. En el 1926 va publicar la novel·la “Els tres al·lucinats”, escrita en trenta-set dies i les seves nits, i en la que culmina la seva narrativa d'aquells anys, una extensa obra on tractà novament el tema dovstoievskià de la relació entre amos i esclaus, i on altrament s'intueixen els trets fonamentals del seu estil en prosa: el psicologisme, els materials autobiogràfics o l'individualisme, característiques que el menaran a distanciar-se certament dels ideals noucentistes. En aquesta obra descriu a Margalef, una figura singular, que es pensa haver establert contactes amb el món sempre misteriós del més enllà i al sensual Vilaret -l'esperit i la carn, de fet- amb una lluita final de tots dos, una lluita a mort, en la qual Margalef és vençut. Aquest mateix any, al març, també va publicar la novel·la que fusionà realitat i ficció i mostrà una visió crítica del periodisme barceloní dels anys vint, “Servitud, memòries d'un periodista”, un reflex de la seva experiència com a periodista. Joan Puig i Ferreter consolidava la seva encara recent dedicació a la narrativa, a la vegada que contribuïa a la normalització del gènere novel·lístic en les lletres catalanes del moment. També, posava en solfa, tot venjant-se'n, un dels períodes més obscurs i servils de la seva autobiografia immediata. En el context del domini i control quasi absolut del panorama literari que imposaven els noucentistes a partir de 1910-12, els novel·listes del Modernisme -fins un clàssic vivent com Narcís Oller- aniran emmudint, entre la impossibilitat de publicar, els atacs continuats a la seva obra anterior i el desconcert davant dels nous models literaris. A “Servitud, memòries d'un periodista” relata la seva actuació a “La Vanguardia”, des d'abans de 1914 fins després de la mort de Santos Oliver, i disfressant amb noms suposats als redactors, directors i propietari: La Llanterna (La Vanguardia), Don Hilarió (Comte de Godó), Rojals (Puig i Ferreter), Rodalins (Rodríguez Codolà), Perera (Pomés), Director (M. Santos Oliver), Trias (Opisso), Riu (Priu), Vicens (Llorens), Galindó (Pou de Barros), Rubio (Moreno), Estopa (Escofet), Prunera (Nogueras Oller), Veguer (Màrius Verdaguer), Dolcet (Alegret), un que dorm al sofà (Baget), Ametlleret (Oliver),... "Servitud” és una àmplia galeria de tipus, sovint definits amb quatre traços escarits i precisos, vistos des d'una òptica irònica en la majoria dels casos, tot i que abunden el sarcasme en d'altres, la simpatia en uns pocs i la sincera admiració i amor en un d'ells. Aquest és el retrat del director, l'únic personatge de qui no estrafà el nom. El retrat que en fa a la novel·la, sempre des d'un gran respecte, dibuixa el conflicte d'un home potser massa feble i plegadís, però essencialment íntegre i intel·lectualment superior. En el terreny de les simpaties, el personatge que s'endú les següents preferències de Puig i Ferreter -o, si es vol, del seu heterònim, Andreu Rojals- és el senyor Perera, el seu superior immediat, un pobre home que feia trenta anys que estava en el mateix lloc traduint telegrames del francès i que és, lògicament, el seu introductor en el món del diari. A mig camí entre la simpatia i una certa malfiança hi ha el retrat de Veguer, sota el qual amaga la personalitat de Màrius Verdaguer. També respira força bonhomia el retrat de Riu. Lleugerament més despectius són els retrats de Dolcet, Galindó o Estopa. El retrat accentua la caricatura amb el pretensiós Rodalins, etern crític d'art i censor intern del diari. Els trets van accentuant-se en aspectes pejoratius amb personatges com el regent de la impremta, Vicens, un parent pobre dels amos, o el tenebrós Rubio, l'administrador. El retrat més esperpèntic, però, és el del propietari, Don Hilarió, que vol correspondre a Ramon Godó i Lallana, el membre d'aquesta família que va ser ennoblit amb el títol de comte.

Puig i Ferreter el 1927 va publicar la novel·la “Una mica d'amor” que va ser guardonada amb el Premi “Concepció Rabell”. El 1928 va fundar a Badalona, Edicions Proa, de la mà de Josep Queralt i de Marcel·lí Antic, a suggeriment de Pompeu Fabra i sota la direcció literària del mateix Puig i Ferreter, en la Biblioteca “A tot vent”. Aquest mateix any va publicar la barreja entre novel·la, memòries i assaig “Vida interior d'un escriptor” on donà curs a les seves idees modernistes, exposant el que volia que fos la seva obra, com ell mateix va dir: <<L'art, en mi, serà una purgació. Una confessió>>. El 1929 va publicar i editar en la Biblioteca "A tot vent" la novel·la “El cercle màgic”, que tracta de la recerca dels orígens i la revolta contra l'encarcarament de la societat hipòcrita, sòlidament establerta. L'obra va guanyar, amb escàndol, la primera convocatòria del Premi Joan Crexells. Janet Masdéu, personatge principal d'”El cercle màgic”, és el mateix Puig i Ferreter, que tingué cura de crear-se en aquesta novel·la una família fictícia que ell, en realitat, no tingué mai; amb tot, les figures de Joan Masdéu i Teresa -els seus pares-, de l'oncle Hipòlit, de Rosalia, són extretes de l'observació psicològica aguda de Puig i Ferreter sobre tipus humans que existeixen a tots els pobles de Catalunya. És una de les seves novel·les més importants, a desgrat que hi alternin passatges d'altíssima construcció literària amb d'altres mediocres i fins i tot vulgars. A la trama, Hipòlit torna d'Amèrica de sobte, al cap de trenta anys, i va a casa del seu germà (la casa pairal, de fet és dels dos, ja que el pare ha mort sense testar). La dona i la cunyada del germà, suposen que torna pobre i el maltracten; ell, ofès, els diu que torna ric i ple: aquesta mentida es tornarà grossa i grossa dins la casa (a partir d'aquí el tracten com a un senyor, i ja fan plans amb els seus diners, ja que només tenen deutes, perquè ell no ha sabut dur la terra) i dins el poble fins i tot el capellà ja li demana diners per a pagar una campana nova. En aquest període Puig i Ferreter va col·laborar amb articles sobre literatura, art, teatre i temes quotidians a "La Publicitat" durant 3 anys, també a "L'Horitzó" i a "El Diluvio". Amb aquests articles va tractar les qüestions teatrals que més li interessaven: el teatre d'avantguarda i la seva viabilitat, la polèmica sobre el món de la comèdia, o el Teatre d'Art.

A partir de la proclamació de la II República, al 1931, va dedicar-se a la política dins les files d'Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser elegit Diputat, el 28 de juny d'aquest any, al Congres de Diputats de les Corts espanyoles amb 101.084 vots per la circumscripció de Barcelona, jurant el càrrec el 14 d'agost fins el 9 d'octubre de 1933 i com a professió va constar la de professor. Paral·lelament va ésser Diputat també al Parlament de Catalunya. Va recórrer tot Catalunya com a conferenciant i propagandista, i va proposar a l'Ajuntament de Barcelona la creació d'un projecte nou a Catalunya per tal d'acostar el teatre a la classe obrera: un "Teatre del poble". Aquesta dedicació l'allunyà parcialment de la literatura, encara que el 1932 va dirigir la publicació "La Campana de Gràcia".

 

                                 

                                 Joan Puig i Ferreter donant un míting.

                                        Foto Escriptors Catalans

 

Emprengué altre cop la literatura l'any 1934 amb “Camins de França” considerada la seva obra més important i que ja havia publicat fragments en la "Revista de Catalunya". Integra  dues parts extenses: la primera, "Oratge i tenebra", narra la difícil formació de Puig i Ferreter, mentre que la segona, "Llibertat i poesia", incorpora la figura d'un rodamón, Josep, que l'acompanyarà en el seu vagabundeig per terres franceses i que esdevindrà molt influent en la seva vida i obra. “Camins de França” és una crònica puntual i simptomàtica de determinats ambients i tendències del gran moviment cultural que caracteritza la darrera dècada del segle XIX i la primera del segle XX, anomenat Modernisme amb una etiqueta que sovint no reflecteix la diversitat ni les tensions dels fenòmens que l'integren. Puig i Ferreter, que va ser un personatge característic del moment i que es mantingué fidel fins a la seva mort als postulats essencials del moment, descriu aquest món i a ell mateix, amb una certa distància i ironia, que mai no arriba, però, a l'abjuració. El domini que demostra Puig i Ferreter a les planes d'aquesta obra és el resultat de la seva intensa activitat narrativa dels anys 1924-1930, al llarg de la qual aconsegueix un estil directe, contundent, amb una intuïció lingüística excepcional, ben allunyada del preciosisme dels estilistes més característics del Noucentisme. Suïcida frustrat, l'evasió era també una mort, una manera de desfer-se de tot el llast del passat, i alhora una resurrecció, la purificació per a una vida nova. Les idees de l'època, l'individualisme, l'anarquisme romàntic, flotant aleshores en l'ambient, devien ésser un adob excel·lent per nodrir els seus propòsits. En la seva evasió no el guia cap propòsit concret. Hi és impel·lit per ideals i sentiments contradictoris. Tan aviat significa per a ell com una renuncia a la seva primitiva vocació d'artista, un afany de viure les aventures que l'art no podia oferir-li sinó en somnis, com un desig imprecís, poc formulat, al principi, d'extreure'n una lliçó, una experiència que madurés el seu temperament, que el fes més comprensiu i lúcid com artista. A poc a poc és d'aquesta idea de la que més s'enamora. Cap experiència no li doldrà si pot augmentar el seu coneixement de l'home, en profit del seu art d'escriptor. Vol arribar així al fons del dolor, de la misèria humana. ¿Fins on, però, és cert que aconsegueix alliberar-se de tota llei moral? L'experiència a què es lliura ¿és realment tan revolucionària com en dramatitzar-la suposa? No: Puig i Ferreter no s'allibera de les lleis morals. En pot tenir l'impuls, però segueix essent un petit burgès, presoner de la seva educació, de la moral clàssica. Ell mateix a estones hi convé lúcidament. El desig de fer que la literatura catalana vagi molt d'acord amb l'hora d'Europa, ens ha portat sovint, forçant la nota, a veure repetir-se en petit, a Catalunya, els grans fenòmens que ens enlluernen des de fora. Per ésser molt europeus, renunciaven, individualment i col·lectivament, al que més estima un escriptor, un artista, especialment des del romanticisme ençà: la personalitat. Alguns que no han pogut ésser mai ells mateixos, han estat successivament considerats com a dobles de creadors, una bona contradictòria. Puig i Ferreter, que va ser per un moment Ibsen, ha estat després Dostoievski. Es vol res de més poc seriós? com deia Domènec Guansé.

Un interessant passatge d'aquesta obra es: “La vida del hombre m’apassionava més que no pas els seus escrits. O, més ben dit, tot era una mateixa cosa, tot era vida en l’obra de Goethe, el mestre! I allò que hauria volgut imitar era no pas l’obra de ningú, sinó el procediment de crear-la amb la vida pròpia i la que es regira al nostre entorn”... “I va arribar Nietzsche! De primer antuvi només coneixíem els fragments traduïts per Maragall o em plauen passos quiets i vellutats: vull passos que ressonin amb dringats esperons passos que parlin. Jo sabia tot el cant de memòria. Davallant de les nostres excursions pels faldars del Tibidabo i Vallvidrera, els meus amics m’incitaven a recitar-lo, i jo els llançava amb forta veu damunt la ciutat, com una imprecació als jueus de tota mena, als covards i hipòcrites que hi pul·lulen. En dir aquests versos: Oh, sensuals hipòcrites! us manca la innocència del desig!... I aquests altres: Vostre ideal mentit empesta l’aire: pro encar que prenyat sembli, com la lluna, no parireu cap sol... tots els companys, en un cor estentori, fèiem el cant esdevingut un crit de lluita i una bandera de rebel·lió contra un munt de coses de la nostra ciutat, de la nostra gent, de la nostra política i de les nostres lletres, car ens sentíem enemics jurats de molts aspectes de Barcelona i de Catalunya. De vegades el cant nietzschià sorgia espontàniament dels llavis de tots en treure el cap per dalt de la collada i veure, de sobte, la lluna plena, vermella, enrogir la mar darrera les fondàries de Sant Martí. Barcelona s’ornava de perles i robins dintre la fosca, i apareixia com és, llagotera, voluble i dolça. Llavors l’amenaçàvem, li cridàvem dicteris o li dèiem: Ets una cortesana que et vens al més pinxo!, i engegàvem el crit acusador als flonjos barcelonins:  També vosaltres estimeu la terra, però hi ha vergonya en vostre amor. Era un crit contra el barcelonisme pintoresc, contra la literatura mansoia i casolana, contra el folklore i el floralisme; una apel·lació al lliure examen, a l’inquietament de les consciències. Condició indispensable, bàsica de l’heroisme és, segons Carlyle, la sinceritat, la veritat amb un mateix i amb els homes i les coses. Menyspreàvem folklorisme, tipisme, pintoresc local i tota la literatura de fer bonic. Ens rèiem del catalanisme de cintetes i llacets barrats, sense res de profund a dintre. Volíem ésser realistes, universals i, sobretot, verídics. Havíem fet nostra la dita de Nietzsche: <<Cal escriure amb sang>>. La nostra Bíblia era, com he dit, “Els herois”, de Carlyle, i agafàvem les coses pel costat heroic. Volíem donar tota la nostra mesura, no estalviar-nos gens, lliurar-nos en cos i ànima al nostre ideal, a risc de la salut, del benestar. No ens espantava la pobresa, i ho hem demostrat. Què era l’art per a nosaltres? Un combat, el més noble dels combats per apoderar-nos de la bellesa del món i oferir-la als homes. No publicàvem res, no volíem ésser una bandera ni una banderola de res. Què volíem, doncs? Viure per a sentir molt i per a poder expressar un dia allò que hauríem sentit”.

Puig i Ferreter va afirmar: “En aquest llibre no descric gaire el paisatge, perquè sempre m’ha semblat que això és feina de pintors i no d’escriptors, i que per a cada artista el paisatge es resol diferentment: al músic en música, al poeta en poesia, i a mi se’m resolia en un esclat de visions interiors, o en una excitació dolça de pensaments i sentiments. Jo llavors el paisatge el creava més que el veia, per a mi era un estimulant de la imaginació com la música i els perfums”. La estada en “El Día Gráfico” li va donar matèria per a un segon títol narratiu, basat en la seva experiència periodística, la novel·la breu “On són els pobres!... i altres històries de Nadal”, publicada el 1934.

 

                            

                                       Retrat de Joan Puig i Ferreter.

                                                     Foto Escriptors Catalans

"El 11 de desembre de 1935 va publicar en el número 295 de "El Diluvio", l'article "La passió al teatre", on va dir: “Al teatre català espanta la tragèdia i àdhuc el drama on esclata la passió, que és el preu del teatre d'ençà que es fa al món. Sense desdenyar la riallada, tan sana, cal tornar al nostre teatre, el drama i la passió que són la seva vida i la seva poesia, i allò que ha commogut i enlairat tots els públics del món". class="text" style="font-family:Arial; color:black; "Quan va començar la Guerra Civil, el 1936, va ser nomenat Conseller d'Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, càrrec que va ocupar poc temps. Va ser enviat a París com a negociador per comprar material bèl·lic per a la República i va ser acusat de quedar-se diners i ja no va tornar a Catalunya. Aquest escàndol, que ell sempre va negar, el va marginar dins del grup dels exiliats catalans. Aquest mateix any va publicar “Anna darrera la cortina”, que serà la seva última peça dramàtica i que insinuà una nova etapa teatral, de ressons psicologistes, que el tràgic desenllaç de la Guerra Civil impedí de continuar per sempre més. També va traduir aleshores “Peer Gynt” d'Ibsen incorporant a la cultura catalana, com abans ja ho havia fet, noms tan fonamentals com William Shakespeare, Marcel Proust o Lleó Tólstoi. També va publicar, a Edicions Proa en tres volums, la novel·la “La farsa i la quimera” amb trenta-quatre personatges, una història amorosa i de moralitat inclosa. Els volums són: 1r “Els quimèrics”, 2n “La farsa rústica” i 3r “El somni de foc”. En aquesta obra ; ">Antoni Ardèvol vol tornar a la Moixera amb la seva mare després d'haver fet estudis i haver viscut anys a Barcelona; ho havien venut tot el marxar perquè la mare no pensava tornar-hi. És, potser, l'amor a Maria-Mercè, la col·legiala, que el fa tornar; ella viu en un internat de monges per a al·lotes de casa bona; el seu pare ha anat a viure pel món amb una dona de qui s'ha enamorat bojament; fa anys Ardèvol i Maria-Mercè havien estat enamorats -per carta, a través de la reixa del col·legi-  però ell ho havia deixat córrer. Al poble, Ardèvol, hi troba una colla de quimèrics enamorats de Maria-Mercè a través de la reixa. Un dia el pare, morta la dona que l'havia fet partir, torna a Barcelona, vell i cansat i hi fa venir a la seva filla. Al cap de poc tornen junts al poble. Els farsants del poble -cacic, batle, jutge i demés gent d'ordre- es diverteixen enviant cartes signades com M.M. als quimèrics citant-los a algun lloc de nit; una d'aquestes citacions quasi acaba amb un mort. No els basta això, i a través de Malivern, amic de la marquesa de Gatellar, hostessa de Maria-Mercè i el seu pare, organitzen un ball a ca la marquesa on són convidats tots els pretendents de Maria-Mercè. Ella ja no vol a Ardèvol, ni a l'apotecari, que era el pretendent que  volien les monges per a ella, però de cop sec s'enamora de Cornioler, un abrandat que ha estat frare i l'han fet fora per les seves idees de reformar l'ordre i l'església. Mentre estan besant-se senten que algú ha mort Arbolí, el secretari i vertader cacic del poble. Arbolí se salva de la mort i acusen injustament a un anarquista que li havia proferit amenaces. Un tal Felip vol fer-ho amb M.M. i davant la seva negativa, la mata. Un altre pretendent d'ella, en saber-ho, es deixa morir d'inanició. El moixerí burgès, el menestral i el desvagat són els qui han creat l'esperit singular d'aquest poble. Ells l'han manat en política, l'han administrat, l'han guiat ningú no sap devers on. Al moral li han infiltrat un bàlsam de quietud, de fixesa i, alhora, un somni o deliri de grandesa estàtic i una il·lusió de personalitat. En els més realistes, el moixerinisme es converteix en farsa descordada. En els ardents, somiosos i concentrats, en una confusa quimera que sovint els fa delirar. Tanmateix ¿què ha fet la Moixera per tenir aquesta idea de superioritat? Mai no s'ha distingit per cap acció heroica. Les paraules llibertat i pàtria la deixen indiferent. Tancada en el seu localisme, ha trobat el secret de viure sense ideals. Aquesta novel·la és la història dels homes que l'historiador ignorarà i que, sense ella, no deixarien rastre de llur pas pel món. L'home sempre ha patit d'un mal greu. Quan una dona l'ha estimat es pensa que, en el fons, l'estimarà tota la vida. Cal anotar que la Moixera es dividia en dues menes d'homes: en quimèrics i en farsants. Després es digué que també així es dividia la humanitat. Entre aquestes dues menes d'homes hi ha la gent normal que vegeta o treballa bé, compleix els seus deures familiars i ciutadans amb un bon ordre, i és la gent perfectament civil que no fa enrenou balder. La seva idea, però, tenia l'atreviment d'insinuar que Barcelona i Catalunya eren una Moixera en gran on la trapelleria i el deliri de grandeses feien estralls ni més ni menys que al seu poble, i on la incapacitat d'encaixar amb la realitat era massa general i evident.

"A partir del 1938 i fins a la seva mort, composà a l'exili el cicle novel·lístic “El pelegrí apassionat” en 12 volums (editats, majoritàriament, de manera pòstuma, entre 1952 i  1977) on  va retratar la Catalunya de la seva època i on darrera de molts dels més de dos-cents personatges, s'amaguen persones reals i conegudes de la literatura i la política catalanes. " Al llarg dels darrers anys de la seva vida, amb una delicada salut, va dedicar-se a la correcció i edició de l'esmentat cicle a Edicions Proa, la qual reprengué la seva activitat a Perpinyà sota el seu patrocini. En aquesta obra aboca l'experiència personal, en un intent sense precedents de síntesi, justificació i alliberament. El fil conductor d'”El pelegrí apassionat” són les aventures, preferentment polítiques i amoroses, de Janet Masdéu, a través d'una autobiografia d'anàlisi íntima i implacable. Puig i Ferreter, egocèntric, matusser, ingenu, però enardit per una voluntat de ferro, volgué donar una visió completa de tota un època, la de la Catalunya del seu temps. Es tracta, efectivament, d'una novel·la amb clau, i sota els noms de Benigne, Gentil, Comparet, Llavaneres, etc., s'hi revelen els de Plàcid Vidal, Ventura Gassol, Companys, Ferran Canyameras, per citar únicament exemples ben diversificats. Puig i Ferreter va escriure “El pelegrí apassionat” per denunciar el miratge que ell mateix havia patit i que, segons ell, era un vici del país. El llibre esdevé una crítica de l'encantament col·lectiu dels catalans.  Però, paral·lelament a l'itinerari de purgació i perfeccionament de Janet, que es clou amb una mort exemplar, avança el de Puig i Ferreter, el d'aquest a través de la seva obra.

                                        

                                         

                                             Joan Puig i Ferreter a l'exili.

                                                Foto Escriptors Catalans

 

 

Joan Puig i Ferreter va escriure també poesies de caire breu i secundari, en les que hi ha sempre el senyal d'un esforç per a contenir la lírica puixança sentida, per a defugir la imatge brillant i tota gràcia inútil. És una poesia aspra i sense la llisor d'un treball de llima, esquerpa a les harmonies verbals que no siguin prenyades de veritat. A l'exili, escriví de nou poesia: cent sonets encara inèdits, on el poeta dialogà amb el Dant sobre el gran escàndol de la seva vida. Entre 1942 i 1952 va escriure el dietari “Diari d'un escriptor. Ressonàncies”, que com explica ell mateix, aquesta novel·l eta va ser escrita a tota pressa per treure'n uns diners en haver quedat sense el sou de Diputat després dels fets del 6 d'octubre. Va aprofitar un episodi real que tenia previst incorporar en una novel·la més àmplia, titulada “L'omnipotent”, que havia de posar en solfa les seves vivències en aquell diari, propietat de l'inefable industrial i polític lerrouxista Josep Pich i Pon.

Puig i Ferreter al “Diari d'un escriptor. Ressonàncies explica: "En fi, tornem a la primera etapa d'on naixia “Servitud”. Jo veia els periodistes de Don Hilarió ben inferiors a l'obrer, a l'artesà, al menestral. Gent fracassada gairebé tota, runes d'una morta aspiració intel·lectual, derrotes d'escriptors, d'artistes, la major part. (Potser a la nostra terra els periodistes es recluten entre aquesta gent). Però per què tantes pretensions, tants fums de superioritat? Jo, essent a “La Vanguardia”, m'havia casat -amb cent vint-i-cinc pessetes al mes!- i d'aquest fet em sentia caigut, exiliat i condemnat al punt que em feia llàstima jo mateix i només aspirava a sortir d'aquells llimbs. I vet aquí que al meu entorn veia runes plenes d'orgull, de petulància, de fums, que pel fet d'escriure en un diari i per un miserable sou, es creien déus de l'Olimp. A part els canalles, els cretins, els grimpaires i traficants, que en periodisme pul·lulen com en el seu element. No ho vaig poder aguantar més i vaig fer “Servitud”, amb la persona calibanesca de Don Hilarió per centre (Caliban amb la força dels seus milions, amb totes les misèries del cos o de l'esperit), envoltat d'Ariels eixalats o enfangats. Només en vaig exceptuar l'Agustí Calvet (Gaziel), perquè em semblà d'una altra raça, i a Miquel dels Sants Oliver vaig atribuir un paper superior d'intel·ligència sacrificada al diner, com així fou".  Amb aquesta nota sobre Gaziel, precisament el qui el va treure del diari, es veu que el mòbil de la novel·la no és la venjança personal; de fet Gaziel no és esmentat a la novel·la (on no hi figura la mort de M. Sants Oliver durant la vaga). Agustí Calvet, Gaziel, encara troba que Puig i Ferreter fa curt: "El cert és, però, que Puig i Ferreter, de la missa, en sabia a penes l'introit, perquè es pot dir que no havia passat dels entrants de la casa. Sóc jo -i avui dia ben segur que ningú més- qui podria dir verídicament què hi havia i què hi passava, per haver hagut d'estar-m'hi anys i panys, deixant-hi la flor de la meva vida. I si conté el que sé, una part només, la gent se'n faria creus. Com es conta de Sòfocles, encara en plenitud de forces he renunciat a l'amor, i la meva obra hi guanya en vigor i frescor, però quant m'ha costat! I com certs dies fugiria d'aquesta solitud del camp, d'aquesta vida exclusivament intel·lectual per anar a fer el boig com feia encara mig any enrere com un apassionat fort i fresc"... "Els tres al·lucinats” no tingueren segona versió. L'editor duia pressa a publicar el quadern setmanal i jo urgència de cobrar-lo per necessitat. L'obra fou escrita en trenta-set dies i les seves nits. Vers el final l'al·lucinat era jo, tant m'havia excitat en un treball de creació que durant els dies esmentats em tingué a penes sense sortir de casa, vibrant, enlluernat"... "Estimo molt “La farsa i la quimera”. Amb els seus trenta-quatre personatges, gairebé tots vius, i l'originalitat de la història (jo no recordo haver llegit res que se li assembli per la troballa del motiu inicial), em penso que és la novel·la més novel·la de les meves, la més àmplia, ja que no la més intensa ni més perfecta"... "Les grans invencions novel·lesques, o novel·lístiques, en els seus moments més inspirats, són com la poesia i ens submergeixen en una fascinació que la història, la biografia rarament l'aconseguiran. És la confluència del fantàstic i el real, de la vida de l'home i de la concentració del pensament creador que transfigura la vida en quelcom de més intens, de més profund del que veu l'home ordinàriament. D'aquí l'encís de la novel·la i el seu poder sobre la gent, universalment sentit i reconegut"... "Enlloc jo no m'havia pintat millor ni conegut més exactament que en el Joan-Antoni Margalef d'”Els tres al·lucinats”, que és un personatge inventat de cap a peus, cosa que prova el misteri de la creació artística i el fet que l'autor no es pinta quan així ho vol, més aviat quan crea absolutament, sense còpia ni imitació d'ell o d'un altre, això és, que en la vera creació poètica apareix el més profund del creador, amb tota llibertat"... "Llegeixo Spinoza. Sensació que em deixa de pau, de dolçor, conformitat amb el món, l'home. (La flama tranquil·la d'un llum d'oli). Shopenhauer excita la intel·ligència. No parlo de Nietzsche que abranda demoníacament, trasbalsa, revoluciona. Spinoza calma la intel·ligència i el cor. Comprenc que Goethe se'l fes seu més que cap altre filòsof als quals no estimava"... "El públic, l'empresari, els comediants, pesen massa materialment sobre el pensament, les intencions, la voluntat de l'autor i fan que el bo, en el teatre escassegi tant. En el teatre cal pensar a agradar, a triomfar immediatament i sovint els autors no reparen en els mitjans”... “I vaig abraçar la novel·la amb molt de calor perquè em permetia d'ésser més jo mateix, com en el pròleg de “La farsa i la quimera” vaig apuntar"...  "Quan després d'uns anys de silenci vaig tornar al teatre, confesso que fou amb el desig d'agradar, de tenir èxit, àdhuc de guanyar-hi diners, però, per a això, no vaig tenir prou habilitat ni malícia ni talent”... “Els que em portaren a la novel·la foren Dostoiewski i Edgar Poe. Vaig adonar-me que en la novel·la cabia tant de pensament, vida interior i exterior, situacions, caràcter, dramatisme, poesia, reflexions, meditació, món moral i ideal, en una paraula, a més de la realitat exterior, i creació de caràcters, invenció de fets, diàlegs profunds, en fi, quan vaig veure que a l'entorn d'una història l'autor podia posar tot el seu món poètic, intel·lectual i moral"... "És quan el teatre es limita a contar una anècdota còmica, dramàtica, àdhuc tràgica que el teatre és limitat, com en tants autors moderns on la tècnica sàvia, sovint, substitueix la puixança de la creació poètica, visionària dels grans dramaturgs de tots els temps"... "Realment, en la novel·la, no és el drama, no és la història d'un fet, el que més compta. És el llarg aprofundiment dels personatges i la seva vitalitat, la seva veritat permanent en l'exterior i l'interior. És el fet d'arribar a l'essència de l'home en l'individual i el general.


Del 1943 va dir: “Com m'hauran servit aquests anys d'emigració. Ja en fa set. Era el 36 quan vaig partir. Viuré prou anys per aprofitar les experiències de França? I ja sense aquestes, la meva obra d'avui seria el que és? No doldre'm de res, no queixar-me de res, acceptar-ho tot com a benvingut, car de tot se'n pot fer un bon ús. Àdhuc, la solitud i monotonia d'aquí, acceptada de bon grat, ha acabat per ésser-me favorable. Avui ignoro la irritació i l'enuig"... "Ni que morissis ensems amb la muller i els fills, no moriries sol?  Però ja en vida, si arribem al fons de la veritat, els esperits no estan sols? Potser només ens fem companyia pel cos, pel material: tota vida és una unitat misteriosa i incomunicable. Només l'amor ens crea la il·lusió -pura il·lusió- de la comunicació amb un altre ésser i per això l'amor és tan important"... "No oblidar mai que la meva força no està en l'estil. Si volgués ésser un estilista, seria mediocre. Ésser clar, senzill, directe, per a mi és suficient. Desitjo ésser ric d'altres coses que de formes i paraules"... "Volia fer una altra novel·la sobre el periodisme. He estat en quatre diaris. A "La Vanguardia", nou anys. Dos a "El Día Gráfico". Dos a "La Tribuna". Dos o tres a "La Publicitat" (però aquí només hi tenia un peu, només n'era col·laborador). Aquests quinze o setze anys de periodisme barceloní, quina galeria d'homes tarats, suficients, ignorants, infeliços, malèvols, petits, mesquins i, en resum, curiosos i representatius d'un estament, no m'han permès de conèixer!"... "A la segona etapa, a "El Día Gráfico", l'experiència ja no nova fou més profunda. Em trobava en un món pitjor, més tarat, més insolvent i miserable. Aquí la mentida, farsa, i roïnesa de la democràcia triomfava. Volia fer jo la segona part de la vida de periodista, d'Andreu Rojals amb aquests elements. Seria una novel·la titulada “L'omnipotent”. Manuel de Montoliu arribà al fons de la cosa amb la seva crítica d'”On són els pobres?...”, narració extreta del món d'"El Día Gráfico", en dir que eren les notes per a una obra, i no l'obra que jo havia donat”... "Cansat d'onze anys de treballar de nit, vaig entrar a treballar de dia a "La Tribuna", on per primera vegada vaig estar considerat, respectat i fins estimat".


De 1947 va dir: "Rebutjada la idea de Déu [...] Un pessimisme fort, noble, humà en el possible, em sembla l'única sortida, és a dir, l'acceptació humana sense desesperació, sense dissolució de l'esperit, sense perversió material. És el gran coratge individual, oposat a la inconsciència alegre o destructora de la multitud". Entre 1952 i 1954 Puig i Ferreter va ser Ministre de Justícia del govern republicà a l'exili.

 

 

                                 

              Retrat de Joan Puig i Ferreter.

             Foto Escriptors Catalans

 

Tot i ser un important dramaturg del Modernisme i després un gran renovador de les tècniques narratives, tot sovint ha estat oblidat pel públic i pels estudiosos de la literatura catalana. Joan Puig i Ferreter va desenvolupar una dramatúrgia força singular que combinava el teatre d’idees, el de passió i la comèdia burgesa. Amb personatges d’una gran força, va contribuir a renovar el teatre català del començament del segle XX. La seva obra i les seves idees resten, absolutament, fora del Noucentisme. I al contrari, en molts aspectes, pot ser alineat entre les supervivències del Modernisme: de fet, és un modernista ressagat. Els personatges de Puig i Ferreter es caracteritzen, en general, per una psicologia torturada, aberrant, en constant desequilibri, i per una ideologia grandiloqüent, ambiciosa en els problemes que afronta i patètica; són, a més, gent esquerpa o crispada, rodamons, exhumes o adolescents sense remei; el narrador els sotmet a drames violents i a aventures mesquines o fantàstiques.

 

Va morir a París, el febrer del 1956, i el conjunt de la seva producció literària no ha estat avinentment reconeguda. No obstant, d'ençà els inicis del segle vigent, la seva obra comença a ésser estudiada i valorada. A títol pòstum el 1981 es van publicar les seves “Memòries polítiques” i el 1982 els seus “Textos sobre teatre”, dues obres seves no editades encara.

 

 

Alguns texts han estat extrets de “Joan Puig i Ferreter”: Guillem-Jordi Graells i Escriptors Catalans.

 

 

 

XAVIER RIUS XIRGU


 

àlbum de fotos

tornar