Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

                                       164. ALEXANDRE DUMAS FILL

 

Alexandre Dumas va néixer a París el 27 de juliol de 1824 (encara que hi ha biògrafs que sostenen que va venir al món el 24, o sigui el mateix dia que el seu famós pare), va ser novel·lista i dramaturg.


Va ser fill natural del novel·lista i dramaturg Alexandre Dumas (Villers-Cotterêts, 1802 - Puys, prop de Dieppe, 1870) i de la seva veïna costurera Marie-Catherine Labay (1793-1868). Durant la seva infància, va sofrir constants burles dels seus companys per ser fill il·legítim, ja que no va ser reconegut legalment pel seu pare fins el març de 1831, quan ja tenia 7 anys. Les lleis, per aquella època, li van permetre a Dumas pare separar el fill de la seva mare i l'agonia d'aquesta va inspirar a Dumas en els seus escrits sobre els caràcters femenins tràgics. El seu pare li va procurar la millor educació possible en la institució dirigida per un col·laborador seu, en Goubaux, i el Col·legi Bourbon, avui Lycée Condorcet. Alexandre Dumas va tenir tota la seva vida un ressentiment profund cap al seu pare. Després d'abandonar l'internat i acabar els seus primers estudis, a l'arribar als 17 anys els va deixar definitivament el 1841 i va decidir dur una vida independent, de dissipació i llibertinatge, en la que contrauria enormes deutes.


                              

                                      Retrat d'Alexandre Dumas pare.

                                                     Foto Wikipedia

 

Amb tot just 18 anys, en el 1842 la revista mensual “Chronique” va publicar els seus primers versos sense títol primer, i més tard titulats “Préface de la vie (Prefaci de la vida)” que el 1847 van ser publicats sota el títol definitiu de “Péchés de jeunesse (Pecats de joventut)” com es veurà més endavant. El 1844, Dumas es va traslladar a Saint-Germain-en-Laye per viure amb el seu pare i es va convertir en un habitual de la societat parisenca. Aquest mateix any, a París, va conèixer a Marie Duplessis, una jove cortesana que li inspiraria més tard, ja en el 1848, la seva novel·la romàntica “La dama de les camèlies”. Al retorn d'un viatge per Espanya i Àfrica amb el seu pare, el 1846 va escriure la seva primera novel·la “Aventures de quatre femmes et d'un perroquet (Aventures de quatre dones i un lloro)” que havia estat ja presentada a diversos diaris pel seu pare sota el títol de “Fabien (Fabià)”. El 1847 va publicar el primer llibre de poemes “Péchés de jeunesse (Pecats de joventut)” ja escrit el 1842, un compendi de versos que va passar desapercebut i en el que va denunciar, d'alguna forma, la vida dissipada que va dur a la seva joventut, renegant d'ella. A més de suportar l'estigma de la il·legitimitat, Dumas duia sang negra. El seu pare era un mestís descendent d'un noble francès i d'una negra haitiana.


Alexandre Dumas va publicar el 1848 la seva novel·la “Césarine (Cesarina)” i aquest mateix any va estrenar, en el Théâtre-Historique de París, l'escena lírica amb música d'Alphonse Varney “Atala”. També aquest mateix any, contant només amb 23 anys, va publicar la novel·la “La dame aux camélias (La dama de les camèlies)”, un text de fons netament autobiogràfic, inspirat en els seus amors amb la bella cortesana parisenca Marie Duplessis, amb qui va viure un romanç tan intens com desgraciat i en el qual no va intervenir el seu pare per a desfer-lo. La novel·la va obtenir un gran èxit entre els seus lectors i va ser traduïda a diversos idiomes, pel que Dumas sobre la mateixa va realitzar una adaptació teatral, el drama en cinc actes i amb el mateix títol que es va estrenar, en el Théâtre de Le Vaudeville de París, el 2 de febrer de 1852, després de llargues lluites contra la censura i contra Lleó Faucher, Ministre de l'Interior, però amb la protecció de M. de Morny, aconseguint de seguida, tant en la capital francesa com en l'estranger, una ressonància enorme, que li va valer una fama tan important com la del seu pare. En aquesta obra Alexandre Dumas va realitzar una aguda observació dels costums i dels problemes socials del seu temps. Va escriure aquesta novel·la en el temps record de tres setmanes després de la mort de Marie -que l'havia abandonat per Franz Listz, de qui va ser un dels seus grans amors-, i quan posteriorment la va convertir en obra de teatre, ho va fer en només vuit dies. Acabada l'obra li va donar a llegir al seu pare l'original teatral, i aquest, llegint el primer acte, li va dir que no era obra acceptable pel teatre, més, a l'haver d'absentar-se Alexandre fill a fi de realitzar unes diligències, quan va tornar va trobar al seu progenitor plorant emocionat, i, havent canviat d'opinió amb la lectura, li va assegurar que <<era imprescindible que aquella adaptació de La “dama de les camèlies” fora duta al teatre>>. Va existir la curiosa anècdota que a la venda, en pública subhasta, dels béns de Marie Duplessis -que el seu veritable nom era el d'Alfonsina Plessis-, una vegada morta aquesta, un dels compradors va ser el novel·lista Charles Dickens.


“La dama de les camèlies” pertany al moviment literari que es coneixeria com el Realisme, i sent una de les primeres que formarien part de la transició del Romanticisme. L'argument, malgrat algunes lleus variacions, és pràcticament el mateix: tant el drama com la novel·la relaten l'amor sincer d'una cortesana, Margarida Gautier, amb un jove de bona família que es diu Armand Duval. L'obra està ambientada a París, i altres llocs del camp propers com Bougival. Es podria situar-la al voltant de 1840, durant la monarquia de Lluís Felip d'Orleans. La durada del drama és d'aproximadament tres anys, encara que només durant un any existeix acció. Els seus protagonistes són:

. Margarida Gautier (La dama de les camèlies): És la protagonista, enamorada d'Armand Duval. Sense família, és una noia cortesana relacionada amb molts cavallers, entre els quals destaquen el Duc i el Comte. Va néixer al camp, però va abandonar la seva família per a viure a París, on destaca per la seva vida llicenciosa i les seves grans despeses, a més de per sempre estar acompanyada d'un ram de camèlies. És una jove molt bella, però bastant malaltissa. Encara que sembla emmalaltir de superficialitat, amb l'avanç de l'obra es presenta com una dona enamorada, senzilla i sobretot abnegada. S'enamora d'Armand Duval, primer condicionant-lo a que la deixi viure com li sembli i portant-se obedient davant els seus mandats, i acaba per abandonar totes els seus costums llicenciosos per a viure de forma estable amb Armand Duval. No obstant això, el pare d'aquest li prega que deixi al seu fill, el que constituirà el seu últim sacrifici. Regressa a la seva vida llicenciosa, simplement per a accelerar la seva penosa i solitària mort, causada per la tisis, que ve arrossegant des de fa temps.

. Armand Duval: Jove que s'enamora de Margarida. Des de la primera trobada l'estima d'amagat, i és el primer en preocupar-se per la salut de la jove, gràcies a la qual cosa obté el seu amor. Mai accepta en la seva totalitat la condició de Margarida, encara que durant cert període tolera viure amb els diners dels altres amants de la bella jove. Finalment assolirà que ella abandoni la seva vida llicenciosa, però posteriorment al veure's abandonat i sentir-se traït, cortejarà a Olimpia, una altra dona de condició semblant, amb l'únic objectiu de donar gelos al seu veritable amor. Després s'assabentarà que l'engany de Margarita era només una altra prova del seu amor, el que el deixarà desolat.

. Narrador: No és nomenat durant la novel·la. Comença la seva actuació a l'acudir a la subhasta de béns de Margarida Gautier, adquirint per bastants diners un llibre titulat “Manon Lescault” de l'Abbé Prévost. Posteriorment Armand Duval intenta comprar-li el llibre, i el narrador l'hi regala, el que dóna inici a una gran amistat entre aquests personatges.

. Prudència Duvernoy: Veïna i amiga de Margarida. Durant la seva joventut va ser una cortesana com la protagonista, després es dedica a vendre barrets i roba. Manté la seva amistat amb Margarida per interès, ja que quan Margarida està malalta i ha de guardar llit, l'abandona.

. Julia Duprat: Amiga de Margarida. Mai l'abandona, arribant fins i tot a escriure-li cartes a Armand quan la seva amiga està moribunda i fins i tot després de la seva mort.


. Pare d'Armand: Senyor bastant conservador que viu en el camp i que quan s'assabenta dels amors del seu fill, intenta convèncer-lo d'abandonar aquestes passions. Al veure infructuoses les seves temptatives, decideix intentar-ho amb Margarida, la qual accepta renunciar al seu amor.


. Olimpia: Compareix al final de l'obra. És pel que sembla amiga de Margarida, no obstant això, Armand la utilitza per a donar-li gelos a la seva enamorada.


. El Comte: Jove que enamora i manté a Margarida, no obstant això a ella la avorreix i l'acomiada amb rapidesa.

. El Duc: Vell d'enorme fortuna que estima a Margarida, sobretot perquè tenia una filla, que ha mort, de gran semblança amb la protagonista. És el principal benefactor de la jove.

. Gastón: Amic d'Armand Duval, només apareix en el principi de l'obra.

. Nanine: Criada de Margarida.


. Josep: Criat d'Armand, s'encarrega d'enviar les cartes a Margarida de part d'Armand.


. Blanca: Germana d'Armand.

La novel·la està escrita en un llenguatge senzill i estructurada en vint-i-set capítols sense títols. L'argument és el següent:


I. El Narrador s'assabenta per casualitat que va morir una cortesana i que els seus béns seran subhastats per a cobrir els seus deutes. Sap que la difunta era coneguda seva, únicament de vista, era Margarida Gautier.

 
II. Margarida té una singular bellesa, assisteix a tots les estrenes de l'Òpera i del Teatre, la seva fama com cortesana és molt coneguda, sempre assisteix a totes les funcions amb tres coses: els seus prismàtics, una borsa de bombons i un ram de camèlies. El seu florista li ha posat l'àlies de “La dama de les camèlies". Margarida viu d'una pensió indeterminada que li proporciona el Duc que la tracta pròdigament i amb respecte.


III. El Narrador acudeix a la subhasta que és bastant concorreguda. Puja pel llibre “Manon Lescaut” de l'Abbé Prévost, que posseeix una dedicatòria i l'hi adjudiquen per un valor deu vegades superior al real. La dedicatòria diu “Manon a Margarida, humilitat”, signat per Armand Duval.


IV. Armand Duval acudeix, en un estat deplorable i depressiu, a veure al Narrador i li prega que li vengui el llibre esmentat, ensenyant-li una carta subscrita per Margarida en la qual li demana que acudeixi a la subhasta per a comprar alguna cosa per a recordar-la. El Narrador li regala el llibre, el que dóna motiu a iniciar una bona amistat entre ells. Armand li agraeix el regal i marxa plorant.


V. Passa un llarg temps i el Narrador no té notícies d'Armand, així que decideix anar a preguntar per ell al cementiri, on albira la tomba d'una jove adornada amb innombrables camèlies. El jardiner li conta que un jove -Armand Duval- ha ordenat que es mantingués sempre així i que ha demanat a la germana de la difunta que autoritzi el trasllat del cos, ja que en aquest cementiri només té llicència per a cinc anys, i vol atorgar-li una per a tota la vida. El Narrador obté l'adreça d'Armand Duval i va a visitar-lo. S'en va cap a casa seva  però a l'endemà rep un missatge seu en el que el convida a visitar-lo.


VI. El Narrador acudeix i troba al jove en un estat convalescent, el que explica el desig de traslladar el cos de Margarida i el significat del que li expressa: “És l'única cosa que pot guarir-me. He de veure-la. Porto sense dormir des que em vaig assabentar de la seva mort, i sobretot des que vaig veure la seva tomba. No puc fer-me a la idea que aquesta dona, a qui vaig abandonar tan jove i tan bella, estigui morta. He de cerciorar-me per mi mateix. Tinc que veure que ha fet Déu amb aquell ésser que tant vaig estimar, i potser el fàstic de l'espectacle reemplaci la desesperació del record...”. Acudeixen junts al desenterrament, el qual resulta molt dolorós per a Armand, i xocant pel Narrador.


VII. Armand, encara al llit, li encomana al Narrador que escrigui un llibre sobre els fets que li conta. Armand li diu que des que va conèixer a Margarida, va saber que estava destinat a enamorar-se d'ella encara que desitgés que fos difícil la conquesta: “I jo, que hauria volgut sofrir per aquella dona, temia que m'acceptés excessivament de pressa i em concedís excessivament aviat el seu amor que jo hagués volgut pagar amb una llarga espera o un gran sacrifici. Els homes som així; i és una sort que la imaginació deixi aquesta poesia als sentits i que els desitjos del cos facin aquesta concessió als somnis de l'ànima”. Armand li explica que van ser presentats a l'Òpera, i que va fer el ridícul, dient-li ella que “mai havia vist ningú més xistós que ell”. A partir d'aquí, Armand intenta veure-la diverses vegades, però de cop i volta ella emmalalteix de tisis. Acudeix a casa seva innombrables vegades preguntant pel seu estat de salut, sense deixar mai encàrrec ni targeta de visita. No la veurà en dos anys.


VIII. Després d'aquest temps la torna a veure. El seu amor no ha disminuït, les seves paraules ho manifesten: “El que no va impedir que el meu cor bategués quan vaig saber que era ella; i els dos anys passats sense veure-la i els resultats que aquella separació hagués pogut ocasionar, es van esvair en la mateixa fumarada amb només el fregar del seu vestit”. Llavors li demana a una coneguda, la regordeta Prudència Duvernoy que havia estat també cortesana, que se la presenti novament. Ella li diu que Margarida és la protegida d'un Duc molt vell i molt ric, que ella mai es dorm abans de les dues del matí i que de vegades té companyia, però que no té amants, encara que un Comte jove la corteja però a ella l'avorreix.


IX. Es tornen a presentar Armand i Margarida i ella encara que al principi no pot recordar-lo, després li demana disculpes. Armand li descobreix que ell és l'home que ha anat a preguntar pel seu estat de salut durant la seva malaltia, i ella l'hi agraeix. Margarida tracta amb molta crueltat al Comte, a qui acomiada per a rebre a Armand, Prudència i un amic d'Armand, Gastón; durant una alegre reunió en la qual la jove fa gala dels seus modals. A Margarida li sobrevé una crisi de tos pel que marxa presurosa a la seva recambra, i Armand la segueix preocupat per la seva salut.

X. Armand li recomana abandonar aquesta vida llicenciosa, i ella li contesta que a ningú li importa el seu estat de salut, al que Armand replica dient que a ell si. Armand confessa que l'estima amb bogeria, i ella després d'algunes cavil·lacions l'accepta però condicionant-lo a que ha de ser: confiat, submís i discret. Margarida, posant-li una camèlia vermella en el trau, li ordena: “Ens tornarem a veure quan la camèlia que et lliuro canviï de color”. Es besen i ella justifica la seva forma d'actuar així: “Potser li sembli rar que m'hagi mostrat tan amatent a acceptar-lo així, de seguida. Sap a què es deu? Es deu al fet que, davant la perspectiva de viure menys que els altres, m'he proposat viure més de pressa”.


XI. Armand està feliç i sorprès per l'ocorregut, i s'entossudeix a creure que no es tracta d'una donota. Va a veure-la, com li havia promès a la vespra, i ella li contesta que no s'en recorda del pacte, no obstant això, el jove es va acostumant a la conducta de la jove. Més tard Prudència li diu que Margarida el troba encantador.


XII. En aquesta ocasió, Armand passa la nit amb Margarida. Ella el despatxa a les cinc perquè el Duc vindrà aviat i promet enviar-li instruccions per la seva pròxima cita, lliurant-li la clau de les seves estances. A l'endemà, Armand li fa una gran escena de gelos perquè la va veure amb el Comte al teatre, encara que després s'adona que ell ha acceptat certes condicions i la jove el perdona, fent-li saber que s'està enamorant d'ell.


XIII. Prudència li recomana a Armand que no sigui gelós, li diu que no podrà mantenir la vida de luxes de Margarida, i que el convenient és que únicament s'estimin conscients de la realitat. Margarida convida a Armand a passar uns mesos al camp, però el jove s'ofèn, dient-li que no accepta tal situació sense posseir mitjans. A l'endemà Armand rep un encàrrec de Margarida que diu: “Em trobo malament, no vingui avui”, no obstant això acudeix i, molt al seu pesar, veu que el Comte entra a la casa.


XIV. Armand escriu una carta per ferir a Margarida. Després es desespera per haver actuat de tal manera, novament es penedeix i li prega perdó: “Algú que es penedeix d'una carta que va escriure ahir, que s'anirà demà si vostè no el perdona, desitjaria saber a quina hora podrà anar a dipositar el seu penediment als seus peus. Quan podrà trobar-la sola? Ja sap vostè que les confessions han de fer-se sense testimonis”.


XV. Armand li pregunta a Margarida la raó per la que el va enganyar, i ella respon d'aquesta forma: “Amic meu, si jo fos la senyora Duquessa de tal o de qual, si tingués dues-centes mil lliures de renda, i sent el seu amant, tingués un altre amant diferent de vostè, tindria vostè dret a preguntar-me per què l'enganyo; però, com sóc la senyoreta Margarida Gautier, tinc quaranta mil francs de deutes, ni un cèntim de fortuna i tinc despeses de cent mil francs a l'any, la seva pregunta és ociosa i la meva resposta inútil”. Li explica que va acceptar veure al Comte per a poder anar-se'n al camp, ja que no vol deure res a Armand, i acaba explicant-li que sempre està molt vigilada. Margarida li confessa la raó per la qual l'ha acceptat com amant, perquè és l'únic que s'ha compadit d'ella: “Llavors et vaig trobar a tu, jove, ardent, feliç, i he intentat fer de tu l'home a qui cridava enmig de la meva sorollosa solitud. El que jo estimava en tu no era l'home que eres, sinó el que anaves a ser. Tu no acceptes aquest paper, el rebutges com indigne de tu; ets un amant vulgar; fes com els demés: paga'm i no hem parlem més”. Armand li torna a demanar perdó i no s'en va de París.


XVI. Armand accepta totes les condicions que l'imposa Margarida, aviat li lliurarà el “Manon Lescaut” de l'Abat Prevost. Armand canvia la seva vida i els seus hàbits, adquireix alguns deutes i juga per poder obsequiar a la seva enamorada. Intenta, sense assolir-lo, guarir a Margarida.

XVII. Margarida vol passar una temporada en una alegre casa de camp, a Bougival (a Bougival a la novel·la, a Auteuil en el drama), i ho demana al Duc, però al poc temps aquest s'assabenta que viu amb Armand en aquella casa, el que provoca que li doni un ultimàtum a la jove: “Jo (i la renda) o Armand Duval”. Ella escull l'amor, augmentant la felicitat d'Armand. Margarida acaba amb tots els seus costum anteriors, fins i tot amb les seves amistats. El Duc torna a pregar-li que l'accepti, sense importar en quines circumstàncies, però la jove reformada rebutja obrir les seves cartes.


XVIII. Els joves fan projectes del seu pervindre, Margarida prefereix no tornar a París. Armand s'adona que els béns de Margarida van desapareixent, pel que acudeix a París i s'assabenta que ella té molts deutes i que està venent-ho tot. Prudència li diu: “Quina raó tenia jo! Creu que basta estimar-se i anar-se al camp a viure una vida pastoril i vaporosa? No, amic meu, no. Al costat de la vida ideal existeix la vida material, i les resolucions més castes estan subjectes a la terra per fils ridículs, però de ferro, i que no es trenquen tan fàcilment”.

XIX. Armand es compromet a pagar-ho tot, Margarida rebutja la seva oferta, proposant-li que visquin junts humil i austerament, però Armand la contradiu explicant-li que ella necessita dels seus luxes. Margarida respon: “En una relació com la nostra, si la dona té encara una mica de dignitat, ha d'imposar-se tots els sacrificis possibles abans que demanar diners al seu amant i oferir un aspecte venal al seu amor. Tu em vols, estic segura, però no saps el fràgil que és el fil que subjecta al cor, l'amor que se sent per noies com jo. Qui sap? Potser un dia de mal humor o d'avorriment imaginaràs veure en la nostra relació un càlcul hàbilment combinat! Prudència és una xarlatana. Per què vull jo els cavalls! Venent-los, economitzo; puc passar-me sense ells perfectament i així no em gasten gens. Tot el que et demano és que em vulguis, i tu em voldràs el mateix sense cavalls, sense caixmirs i sense diamants... Tu, que no vols permetre'm que comprengui la teva posició, tens la vanitat de vetllar per la meva; tu, que, al conservar-me el luxe enmig del que he viscut, vols conservar la distància moral que ens separa; tu, en fi, que no creus que el meu afecte sigui prou desinteressat per a compartir amb mi la teva fortuna, amb la que podríem viure felices junts, i prefereixes arruïnar-te, esclau com ets d'un prejudici ridícul. Creus que jo comparo un cotxe i unes joies amb el teu amor? creus que per a mi la felicitat consisteix en les vanitats amb que una s'acontenta quan no estima res, però que es converteixen en alguna cosa molt mesquina quan s'estima? Tu pagaràs els meus deutes, malbarataràs la teva fortuna i em mantindràs al final! Quant temps durarà tot això? Dos o tres mesos, i llavors serà massa tard per a emprendre la vida que proposo, doncs llavors ho acceptaries tot de mi, i això és el que un home d'honor no pot fer. Mentre que ara tens vuit o deu mil francs de renda, amb els que podem viure. Del que tinc, jo vendré el superflu, i només amb aquesta venda em faré amb dues mil lliures a l'any. Llogarem un bufó piset en el que ens quedarem els dos. A l'estiu vindrem al camp, però no a una casa com aquesta, sinó a una caseta suficient per a dues persones. Tu ets independent, jo sóc lliure, som joves; en nom del cel, Armand, no tornis a llançar-me a la vida que em vaig veure obligada a dur en altre temps”.


XX. Armand accepta gustós la proposta de la seva estimada, poc després arriba el seu pare. El senyor Duval li retreu a Armand la seva conducta i li ordena abandonar a Margarida. Armand rebutja la seva imposició.

 

XXI. Armand li explica la situació a la seva enamorada. Ella li demana que faci reconsiderar al seu pare per poder estimar-se amb total llibertat. Armand no troba al seu pare per alguns dies i canvia dràsticament l'estat d'ànim de Margarida. Finalment Armand troba al seu pare, qui li diu que tolerarà la relació del seu fill.


XXII. Armand feliç, torna amb la seva estimada, duent-se una gran decepció al no trobar-la: se n'ha anat a París. Com és molt tard, el jove acudeix a París caminant, i només troba una carta a casa seva, que diu: “Armand, quan llegeixi aquesta carta, ja seré l'amant d'un altre home. Així que tot s'ha acabat entre nosaltres... Torni amb el seu pare, amic meu, vagi a veure a la seva germana, jove casta, ignorant de totes les nostres misèries, i al seu costat oblidarà molt aviat tot el que li hagi fet sofrir aquesta perduda que anomenen Margarida Gautier, a qui va voler vostè estimar per un instant i que li deu a vostè els únics moments feliços d'una vida que ella espera que ja no serà llarga”. Armand s'omple de dissort i desesperació, i acudeix a compartir la seva tristesa amb el seu pare, amb qui torna a l'endemà al seu lloc d'origen.


XXIII. Armand caracteritzat pel seu descoratjament, sent la necessitat de tornar a veure-la i torna a París. Margarida ha recuperat els seus cavalls i béns, i pel que sembla la vida llibertina d'antany. El que produeix la ira d'Armand i desitjar venjança. Visita a Prudència, a qui li explica de la seva relació amb Margarida: “Està perdonada, pot dir-li. És una bona noia, però és una perdulària, i el que m'ha fet havia d'esperar-m'ho. Fins i tot li agraeixo la seva resolució, doncs avui em pregunto on ens hagués dut la meva idea de viure sempre amb ella. Era una bogeria”. Li demana l'adreça d'Olimpia, una amiga de Margarida, a qui pensa aconseguir amb diners. Armand acudeix a una festa oferta per Olimpia, i aquí torna a veure amb gran gelosia la seva anterior amant: “Quan, ple de les meves doloroses emocions, vaig arribar al ball, estava ja molt animat. Ballaven, cridaven fins i tot, i en una de les contradanses vaig descobrir a Margarida ballant amb el Comte de Varville, qui semblava molt orgullós d'exhibir-la i de dir a tot el món: Aquesta dona és meva!”. Armand s'obstina en aconseguir a Olimpia aquella mateixa nit i ho aconsegueix.


XXIV. La relació amb Olimpia provoca bastants neguits a Margarida, acabant la seva amistat amb ella. Se la veu cada vegada més pàl·lida. Armand està feliç amb els efectes del seu ardit. Poc després, Margarida acudeix a demanar-li clemència, explicant-li que ha sofert molt i que les circumstàncies l'han obligat a abandonar-lo. Armand li diu que oblida tot l'esdevingut i passen la nit junts: “No, no -diu Margarida gairebé amb espant-, seríem molt desgraciats; jo ja no puc valer per a fer-te feliç, però mentre em quedi un bufada de vida seré l'esclava dels teus capritxos. A qualsevol hora del dia o de la nit que em desitgis, vine i seré teva; però no associïs més el teu futur amb el meu: series molt desgraciat i em faries molt desgraciada. Encara seré per algun temps una noia bonica: aprofita't, però no em demanis més”. A l'endemà Armand va a visitar-la però no el deixen passar doncs es troba amb el Comte, iracund li escriu a Margarida un missatge: “Vaig tornar a casa meva com un borratxo, i sap el que vaig fer durant el minut de deliri gelós que va bastar per a l'acció vergonyosa que anava a cometre? Sap el que vaig fer? Em vaig dir que aquella dona estava burlant-se de mi, me la imaginava en el seu tête-à-tête inviolable amb el Comte, repetint les mateixes paraules que m'havia dit a la nit, i, agafant un bitllet de cinc-cents francs, li vaig enviar amb aquestes paraules. «Se n'ha anat vostè tan de pressa aquest matí, que vaig oblidar pagar-li. Aquí té el preu de la seva nit»”. Però li retornen l'encàrrec i els 500 francs, Armand desesperat i penedit, acudeix a la seva trobada però l'única cosa que rep és: “La senyora se n'ha anat a Anglaterra avui a les sis”.


XXV.  I aquest és el final del que Armand pot explicar, la resta són cartes que havien estat escrites per la jove durant la seva malaltia que mai va rebre. La primera començava: “No vaig poder resistir el desig de donar-li una explicació de la meva conducta, i li vaig escriure una carta; però, escrita per una donota com jo, tal carta pot semblar una mentida, tret que la mort la santifiqui amb la seva autoritat i que en comptes de ser una carta sigui una confessió”. Li confessa que mentre ell buscava al seu pare, aquest va anar a visitar-la i li va pregar que deixés al seu fill, ja que interferia directament amb les relacions familiars i amb la felicitat de la seva filla: “Be, doncs la meva filla va a casar-se. Es casa amb l'home que estima i entrarà en una família honorable que vol que tot sigui honorable en la meva. La família de l'home que serà el meu gendre s'ha assabentat de la vida que Armand duu a París i ha manifestat que retirarà la seva paraula si Armand segueix vivint així. En les seves mans està el futur d'una nena que no li ha fet res i que té dret a contar amb el futur. Pot vostè i se sent amb forces per a destrossar-lo? En nom del seu amor i del seu penediment, Margarida, concedeixi'm la felicitat de la meva filla”. Ella accepta...


XXVI. Margarida continua amb les cartes suplicant que Armand la visiti, o que mori d'una vegada. La seva salut empitjora i l'únic consol que rep és una carta del pare d'Armand, acompanyada de diners. Al poc temps, li embargaran els seus béns, i les cartes començaran a ser escrites per Julia Duprat, doncs Margarida està impossibilitada: “M'ha fet prometre que li escrigui quan ella ja no pugui fer-ho, i estic escrivint-li davant d'ella. Dirigeix els seus ulls cap a mi, però no em veu: la seva mirada està ja vetllada per la mort propera; no obstant això somriu, i estic segura que tot el seu pensament i tota la seva ànima estan posats en vostè. Cada vegada que algú obre la porta els seus ulls s'il·luminen i sempre creu que entrarà vostè; després, quan veu que no és vostè, el seu rostre recobra la seva adolorida expressió, queda banyat en suor freda, i els seus pòmuls es tenyeixen de púrpura”. Finalment Margarida mor en la més extrema desgràcia i solitud.

 

XXVII. A l'acabar el relat, el Narrador acompanya a Armand de retorn a casa seva i li diu: “Vaig tornar a París, on vaig escriure aquesta història tal com me la van contar. No té més que un mèrit, que potser li serà discutit: el de ser veritable. No trec d'aquest relat la conclusió que totes les noies com Margarida són capaces de fer el que ella va fer, ni de bon tros; però vaig tenir coneixement que una d'elles havia experimentat en la seva vida un amor seriós, pel qual va sofrir i pel qual va morir, i he contat al lector el que sabia. Era un deure. No sóc apòstol del vici, però em faré ressò de la desgràcia noble onsevulla que l'escolti implorar. La història de Margarida és una excepció, ho repeteixo; però, si hagués estat una mica habitual, no hauria merescut la pena escriure-la”.


Els principals temes de l'obra són: la prostitució reflectida en la vida de la protagonista Margarida Gautier, els seus costums i amistats. D'altra banda es troba l'abnegació en diversos actes de la protagonista, sobretot pel que fa al seu amor per Armand. També l'obra critica els prejudicis socials, que radiquen en el rebuig social d'acceptar a Margarida, principalment es representen en el pare d'Armand Duval, qui li exigeix sacrificis. Finalment, es troben en menor mesura, la gelosia i la venjança en el personatge d'Armand. Coexisteixen dos narradors en l'obra, d'una banda un Narrador editor qui coneix al narrador protagonista, Armand Duval.

La trama teatral de “La dama de les camèlies” és senzilla, gairebé idèntica a la de la novel·la: un jove burgès acomodat, Armand Duval, s'enamora d'una prostituta de luxe que és diu Margarida Gautier. Al principi ella el rebutja, acostumada com està al tracte amb Comtes i Ducs que li permeten dur una vida repleta de comoditats; no obstant això, la passió d'Armand va fent mossa en el seu cor fins que per fi també ella es descobreix enamorada. El que comença com una tendra història d'amor aviat esdevé tragèdia, ja que el pare d'Armand no està disposat que la reputació de la seva família quedi en dubte a causa de la relació del seu fill; i a més la fastuosa vida anterior de Margarida obliga a la parella a afrontar uns deutes quantiosos que no estan en posició de sufragar. El pare comprèn la sinceritat del seu amor, però també Margarida ha de comprendre que constitueix un obstacle per a la vida i l'avenir d'Armand, i que una jove germana seva no pot casar-se amb l'home estimat a causa de la deshonrosa relació del germà. El pare demana a Margarida el gran sacrifici, i ella es rendeix i fuig. Armand, que no sap res, creu que Margarida s'ha cansat d'ell i l'ha abandonat. Temps després, Armand troba a París a Margarida, que s'ha convertit en amant del Comte de Varville. Despitat, davant de tots li llança a la cara una quantitat que acaba de guanyar en el joc i declara que així queda en pau amb ella. Margarida no suporta tanta humiliació (encara que en la novel·la Armand li anuncia públicament la seva relació amb la cortesana Olimpia), i la seva salut, ja feble, queda destruïda per a sempre. La malaltia pren forma ràpida i sense esperança; quan la fidel majordoma Nanette, sense saber-ho la seva senyora, revela en una carta a Armand la veritat, el jove acudeix tot just a temps per a recollir, en el llit de mort de l'estimada, el seu últim sospir.

Alexandre Dumas presenta a Margarida Gautier com una dona independent, decidida, resolta. Enfront de les dames subjectes a la dominació patriarcal tradicional i a uns costums puritans (com és el cas de la pròpia germana d'Armand, sense anar més lluny), ella representa un nou tipus de fèmina, autònoma i ansiosa per gaudir del que li oferix la vida. Potser el final de l'obra no faci justícia a aquest desig, però la veritat és que, com personatge, Margarida és tota una creació i una bufetada en la galta autoritària/masclista de l'època: la seva personalitat eixerida, la seva ànsia pel plaer o el seu menyspreu per l'opinió aliena són característiques inèdites en una protagonista del sexe femení. Es tracta d'una obra que sempre es mou en el terreny de la tragèdia sentimental, pel que personatges i esdeveniments desprenen una aroma a convencionalisme. L'estil d'Alexandre Dumas és solvent, però poc més, amb el que l'últim tram de l'obra, a més de previsible, resulta una miqueta espès. A pesar d'això, el personatge de Margarida atorga al text una entitat que, almenys, l'allunya del fulletó més clàssic i el converteix en pertinent, fins i tot en els nostres dies. “La dama de les camèlies” va ser interpretada per grans actrius, com Eleonora Duse, Sarah Bernhardt, Margarida Xirgu o Greta Garbo en la seva versió cinematogràfica.

 

                               

           Eleonora Duse interpretant a Margarida Gautier a Nova York el 1896.

Foto Wikipedia

                                               

Sarah Bernhardt interpretant “La dama de les camèlies” el 1896.

 

Greta Garbo i Robert Taylor protagonitzant “Le roman de Marguerite Gautier” el 1936.

                                  

       "Margarida Xirgu protagonitzant "La dama de les camèlies" el 1910.

           Foto Museu de Badalona. Arxiu d'Imatges/Institut del Teatre de Barcelona.

 

Margarida Xirgu va interpretar en català "La dama de les camèlies" per primera vegada el 1910. El 22 de març de 1911, Margarida  Xirgu va oferir, en el Teatre Principal de Barcelona, “La dama de les camèlies” amb la companyia que va dirigir Enric Giménez. Va fer una Dama “admirablement, exquisidament, com una eminència” segons la publicació “De Tots Colors”, fins al punt que una altra publicació “L'Escena Catalana” va advertir que Dumas havia tingut sort en <<trobar una Xirgu que ha sabut posar en l'obra la força que hi mancava>>. El 10 de juliol de 1912, Margarida Xirgu va actuar en la Sala Picarol de Badalona, representant "La dama de les camèlies", i va tornar a convèncer i a entusiasmar als espectadors badalonins. La crítica local va remarcar la seva excel·lent interpretació en el seu <<amatori paper>> ("L'Eco de Badalona"). Ara bé, la presència de la Xirgu va deixar un sentiment agredolç de comiat, ja que era de domini públic que l'actriu catalana preparava el primer viatge a Amèrica, per a representar teatre castellà, una decisió personal que no admetia cap comentari al marge: <<A una artista no se la puede declarar monumento nacional y obligarla a quedarse perpetuamente entre nosotros>> sentenciava, magnànim, el crític de "Gent Nova". Margarida Xirgu el 1915 va representar en castellà "La dama de las camelias" en adaptació de Felipe Sassone, convertint-la en una obra del seu repertori habitual. Entre juny i juliol de 1915 Margarida Xirgu va representar en el Teatre Novetats de Barcelona: "La dama de las camelias". Des del dia 15 fins al 23 de gener de 1916, Margarida Xirgu va actuar en el Teatro Mora d'Huelva. La companyia estava formada per les següents actrius: Margarita Xirgu, Amparo Álvarez Segura, Concepción Ester, Amparo López, Guillermina Moreno, Celia Ortiz, Julia Riaza, María de las Rivas, Josefina i Adela Santaularia, Josefina Segura, Dolores Valero, i els actors: Ricardo Puga, José Rivero, Francisco Barraycoa, Pedro Cabré, Enrique Casanova, Federico Gorriz, José Lucio, Vicente Morales, Miquel Ortín, Ramón Puga, Carlos Segura i José Soler. Entre totes les obres interpretades, el dia 19 de gener va representar una vegada més "La dama de las camelias". El 12 de març de 1916 Margarida Xirgu va representar també, en el Teatro Circo d'Albacete "La dama de las camelias" en adaptació de Felipe Sassone. La Compañía Dramática de Margarita Xirgu va actuar des del 11 d'octubre fins el 22 d'octubre de 1924, en els teatres Cervantes i Circo d'Albacete, amb els actors: José Ruste, Rafael Sánchez París, Miquel Ortín i Alfonso Muñoz com primer actor i les actrius: Amelia Muñoz, Julia Pachelo i Ana de Síria. Entre les obres interpretades, el 21 d'octubre va representar "La dama de las camelias". La Compañía Dramática Española de Margarita Xirgu va actuar a Logronyo en el Teatro Bretón, entre el 19 de setembre i el 1 d'octubre de 1925. Entre les obres representades no va faltar una vegada més “La dama de las camelias”. Infinitat, innombrables vegades, va ser representat el drama en cinc actes d'Alexandre Dumas per Margarida Xirgu, inicialment en català i més tard ja sempre més en castellà.

 

 


Margarida Xirgu protagonitzant "La dama de les camèlies".

Fons Margarida Xirgu de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

 

 

Alexandre Dumas el 1849, per calmar als seus creditors, va publicar les seves novel·les “Le docteur Servans (El doctor Servans)”, “Antonine (Antonina)” i amb gran èxit “Le roman d’une femme (La novel·la d'una dona)”. El 1850 es va iniciar l'aparició d'una sèrie de novel·les històriques que es van publicar com fulletons en la “Gazette de France” amb el títol col·lectiu de “Les quatre restaurations (Les quatre restauracions)”, sent el primer exemplar el titulat “Tristan le Roux (Tristà el Roig o El fill del crim)” i el segon “Henri de Navarre (Enric de Navarra)”. Aquest mateix any es van publicar les seves novel·les “Le mendiant hypocrite (El captaire hipòcrita)” i “Trois hommes forts (Tres homes forts)”. Aprofitant-se de la mort, el 18 d'agost de 1850 del seu major competidor Balzac, el 1851 Alexandre Dumas va publicar l'última novel·la pertanyent al col·lectiu “Les quatre restauracions”, amb el títol de “Les deux frondes (Les dues fones)” ja que el quart episodi no va aparèixer mai. Aquest mateix any també va publicar la seva novel·la “Histoire de la loterie du lingot d'or (Història de la loteria del lingot d'or)” creada per la prefectura de policia de París per netejar la ciutat de 3.300 indesitjables, enviant-los a San Francisco per a buscar or i promocionada hàbilment amb aquesta novel·la.


El 1852 va publicar la seva novel·la “Le régent Mustel (El regent Mustel)”. El 1853 va publicar la col·lecció “Contes et nouvelles (Contes i notícies)” i les novel·les “Ce que l'on voit tous les jours (El que veiem tots els dies)” i “Sophie Printemps (Sofia Primavera)”, i el 15 de novembre va estrenar, en el Théâtre du Gymnase de París, la comèdia escrita el 1851 “Diane de Lys” després d'estar segrestada vuit mesos per la censura. Alexandre Dumas va publicar el 1854 les novel·les “La vie à vingt ans (La vida als vint anys)” i “La dame aux perles (La dama de les perles)” que van iniciar al públic en els costums i misteris del que Dumas va denominar demi-monde (mig-món)”. Aquest mateix any també va publicar la seva novel·la  “Un cas de rupture (Un cas de ruptura)”. El 1855 va publicar la seva novel·la “La boîte d´argent (La caixa de plata)” i el 20 de març del mateix any va estrenar la comèdia en un acte i en vers escrita el 1845 “Le bijou de la reine (La joia de la reina)”, en el Théâtre de l'Hôtel de Castellane, l'últim teatre particular on es representaven seriosament comèdies. Els seus personatges són Lluís de Savoia i el rei Felip V d'Espanya i l'acció transcorre a Espanya, cap a 1708. Aquest mateix any i també durant el mes de març va estrenar, en el Théâtre du Gymnase de París, la comèdia en cinc actes i en prosa “Le demi-monde (El mig-món)” de to moralitzador i al voltant de problemes com la il·legalitat, l'adulteri i la prostitució.


Alexandre Dumas va estrenar el 5 de desembre de 1856, en el Théâtre-Historique de París, la comèdia en tres actes escrita el 1843 “Le verrou de la reine (El forrellat de la reina)” que el 1873 es va tornar a representar en el Théâtre du Gymnase. El 31 de gener de 1857 va estrenar, també en el Théâtre du Gymnase, la comèdia “La question d’argent (Qüestió de diners)” representativa de la literatura de tesi i en la que atacava a una de les obres d'aquelles dates, provocant les reclamacions del famós Jules Mirès que es va creure reconèixer en el personatge de Jean Giraud, encara que Dumas sempre ho va negar. El 16 de gener de 1858 va estrenar, com no en el Théâtre du Gymnase, la comèdia de recerca de la paternitat “Le fils naturel (El fill natural)” en la que va exposar la teoria que, aquell que porta un fill il·legítim al món, té l'obligació moral de legitimitzar-lo i casar-se amb la mare. Dumas sempre va recriminar l'actitud del seu pare pel que fa a la seva mare i va emfatitzar el propòsit moral de la literatura, amb les seves obres de tesis. Els seus personatges presenten problemes d'éssers marginats i víctimes dels convencionalismes. En les seves obres teatrals, carregades d'ensenyaments morals, denuncia els prejudicis socials de l'època i advoca pels drets de la dona i dels nens. Sempre va ser conscient de l'hostilitat, o el menyspreu, que va aixecar la seva condició de fill fora del matrimoni, la qual cosa el va empènyer a lliurar-se a una vida de dissipació, llibertinatge i deutes, que el van conduir a una profunda crisi de remordiments, cristal·litzats en una literatura que sempre tanca ensenyaments morals, i en la que el pecat carnal és castigat sense remissió. Va arribar no obstant a superar el desemparament familiar dels seus primers anys.

 


Retrat d'Alexandre Dumas fill.

      Foto Wikimedia

 

Dumas és considerat com un dels fundadors de l'obra “moral”, el drama realista que s'ocupa dels mals contemporanis amb una funció moralitzadora. Sota el seu punt de vista, la funció de l'autor dramàtic és essencialment moralitzadora, i gairebé totes les seves obres s'ocupen de problemes socials i morals, com la recerca de la paternitat, el divorci, la seducció, el concubinat, el proxenetisme, l'adulteri, la infidelitat conjugal i la prostitució, pel que va ser catalogat com autor d'escàndols. Malgrat la seva inventiva dramàtica i el seu talent per al diàleg, alguns consideren que les seves obres fracassen per la seva tendència a la prèdica. El 30 de novembre de 1859 va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, la comèdia en cinc actes i en prosa “Un père prodigue (Un pare pròdig)”. El 1862 va publicar el relat “Quatre histoires d'amour ó Amours malhereux (Quatre històries d'amor o Amors desgraciats)”. El 31 de desembre de 1864, Alexandre Dumas es va casar amb la princesa Nadeja Naryschkine -Nadejda von Knorring (1826-1873) filla d'un advocat del Bàltic i més coneguda com Nadine- amb qui va tenir una filla el 1860 abans de casar-se amb ella, que es deia Marie-Alexandrine-Henriette (1860-1934) i que no va reconèixer fins el 1864 quan es va casar amb la seva mare, després que morís el príncep Alexandre Naryschkine, dotze anys més gran que Nadine. Havia fugit del príncep amb les seves joies al constatar que el príncep no li donaria mai el divorci. Ja a París, va conèixer a Dumas a través de la seva amiga Lydie, una anterior amant de l'autor. Alexandre Dumas es va enamorar de la cabellera vermellosa de Nadine i dels seus ulls verds i li va dir des de llavors “la princesa dels ulls verds”; iniciant una relació amorosa amb ella a partir de 1853 que va ser desaprovada per la societat ben pensant de París.

 

   

Bust de Nadine Naryschkine, esposa d'Alexandre Dumas, realitzat per Jean-Baptiste Carpeaux.

Foto Gettyguide

 

També el 1864 es va allotjar moltes vegades a la propietat de George Sand, a Nohant. L'admirava, li deia “volguda mamà”, i li va adaptar per al teatre la seva novel·la “Le marquis de Villemer (El marquès de Villemer)” en una comèdia en quatre actes i en prosa que es va estrenar, en el Théâtre de  l'Odéon de París, el 29 febrer de 1864. El 5 de març d'aquest mateix any Alexandre Dumas va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, la comèdia sobre la seducció “L’ami des femmes (L'amic de les dones)”. El 29 d'abril de 1865 va estrenar, en el Théâtre-Français de París, la comèdia d'Émile de Girardin adaptada per ell a l'escenari,  “Le supplice d’une femme (El suplici d'una dona)”. Alexandre Dumas, al contrari que el seu pare, va realitzar diverses adaptacions i col·laboracions amb altres autors, sense posar en dubte la seva gran originalitat, com en el 20 de gener de 1866, que va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, l'adaptació de l'obra d'Armand Durantin “Héloïse Paranquet (Eloïsa Paranquet)” amb una versió totalment diferent a la trama original de Durantin.


El 16 de març de 1867 va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, la comèdia “Les idées de Mme. Aubray (Les idees de la senyora Aubray)”. Dumas va seguir escrivint novel·les, encara que el seu èxit va ser més gran com a dramaturg. Així el 1867 va publicar la seva novel·la semiautibiogràfica -basada en part en la seva relació amorosa amb Nadezna Naryschkine- baix la forma de factum judicial “L'affaire Clemenceau, mémoire de l'accusé (El caso Clemenceau, memòries del acusat)” en la que va continuar perseguint el triomf de les tesis socials, aconseguint un gran èxit per part de la crítica i considerada per molts com un dels seus millors treballs literaris. Aquesta novel·la és un al·legat a favor del càstig de l'adulteri per la mateixa mà de l'espòs ultratjat. El protagonista que és fill natural, alterna l'amor que sent cap a la seva pròpia esposa infidel, que neteja la seva taca d'adulteri d'una manera dràstica, però no sense abans sermonejar als lectors amb una profunda reflexió sobre bé i del mal. El 1867 a més, va tenir una altra filla amb Nadine, Olga-Marie-Jeanne, dita Jeannine (1867-1943), futura esposa del tècnic Ernest Lecourt d'Hauterive (1864-1957).

                                                             

 

                              

 

                                           Retrat d'Alexandre Dumas fill.

                                                 Foto Biografías y Vidas

 

 

 

Alexandre Dumas el 1869 va publicar el relat “Les madeleines repenties (Les magdalenes penedides)” destinat a donar a conèixer l'establiment de dones penedides situat a Clichy-la-Garenne i en el que va reclamar la rehabilitació de les dones decaigudes per l'expiació. Aquest mateix any va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, l'adaptació de la comèdia en quatre actes “Le filleul de Pompignac (El fillol de Pompignac)” d'H. Lefrançois i signada sota el nom de Gustave de Jalin, pseudònim col·lectiu de Dumas i de Gustave-Eugène Fould. Després d'una incursió el 1871 en la política amb el seu famós relat “Lettre sur leschoses du jour (Carta sobre les coses diàries)”, el 16 d'octubre d'aquest mateix any va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, la comèdia “Une visite de noces (Una visita de noces)” i el 2 de desembre en el mateix teatre la comèdia “La princesse Georges (La princesa Georges)”. El 1872 va escriure el relat “L'homme-femme (L'home-dona)” i el fulletó “La question de la femme (La qüestió de la dona)” per l'associació de l'emancipació progressiva de la dona, creada per Arlès-Dufour i la periodista Julie-Victoire Daubié que va fer el prefaci del text. La venda ambulant d'aquest fullet va ser prohibida el 1873. Però aquest contratemps no va impedir a Alexandre Dumas escriure a propòsit de les dones revolucionàries de la comuna “Les Pétroleuses”: <<No direm res d'aquestes femelles, per respecte a les dones a qui se semblen quan elles siguin mortes>>. De fet, un intel·lectual burgès com Dumas va defensar a les dones però sempre que pertanyessin a la seva mateixa classe social.


El 16 de gener de 1873 va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, la comèdia “La femme de Claude (La dona d'en Claudi)” i aquest mateix any va morir Nadine Naryschkine. El 26 de novembre va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, la comèdia “Monsieur Alphonse (El senyor Alfons)”. El 30 de gener de 1874 Alexandre Dumas va ser elegit membre de l'Académie Française, per 22 vots contra 11 en la primera volta de l'escrutini, malgrat l'oposició pertinaç de Víctor Hugo i va ocupar la butaca vacant deixada per Pierre Lebrun. En el seu discurs, va evocar la glòria paternal com el seu millor títol per la benevolència de l'Acadèmia, recordant-los així una de les seves més flagrants injustícies. Haussonville va respondre amb una crítica espiritual del món especial en el que l'autor havia pres els seus models i les seves teories morals i religioses. Aquest mateix any en col·laboració amb el seu pare va estrenar, en el Théâtre de l'Odéon de París, la comèdia “La jeunesse de Louis XIV (La joventut de Lluís XIV)”.

 

El 1875, dos anys després de la mort de Nadine Dumas, es va casar amb Henriette Escalier, nascuda amb el cognom de Régnier, i que havia estat la seva amant per espai de vuit anys; però va morir poc després. Aquest mateix any va publicar els seus contes: “Un paquet de lettres (Un paquet de cartes)”, “Le prix de pigeons (Trenta coloms)”, “La maison du vent (La casa del vent)” i “Le pendu de la Piroche (El penjat de la Piroche)”. També durant aquest mateix any, va publicar els seus relats: “Thérèse (Teresa)”; “Histoires vraies (Històries veritables); “Encore une histoire vraie (Una altra història veritable)”; “Offland”; “Les trois chants du bossu (Els tres cants del geperut)”; “Le fin de l'air (La fi de l'aire)”; “Angelique (Angèlica)”; i “Une execution capitale (Una execució cabdal)”.

 

 

     

                                      Retrat d'Alexandre Dumas fill.

                                                       Foto Google Images

 

 

El 14 de febrer de 1876 va estrenar, en el Théâtre-Français de París, la comèdia de tesi en quatre actes "L'etrangère (L'estranger)" que va ser mal acollida pel públic de la primera nit per despit a una interpretació fora de mida, encara que es va mantenir molt temps a la cartellera. Durant el mateix mes de febrer també va estrenar l'adaptació de l'obra de l'escriptor rus Pierre de Corvin, en el Théâtre de l'Odéon, el drama en cinc actes “Les Danicheff (Els Danicheff)” signat amb el nom de Pierre Newski. Al novembre d'aquest mateix any va estrenar, en el Théâtre du Gymnase, signat sota el nom de Gustave de Jalin -el pseudònim col·lectiu d'Alexandre Dumas i de Gustave-Eugène Fould- la comèdia en tres actes “La comtesse Romani (La comtessa Romani)”. Molts afirmen que Alexandre Dumas va rellegir un bon nombre de comèdies en les quals es va inspirar, tals com: “Comment la trouves-tu? (Com la trobes?)” comèdia-vodevil de L. Pagès i H. de Chambrait de 1857; “Un mariage dans un chapeau (Unes noces en un barret)” comèdia en un acte de Vivier de 1859; “Comme elles sont toutes (Com elles són totes)” comèdia de Ch. Narrey de 1868; “Albertine de Merris” comèdia d'Amédée Achard de 1868; “Mademoiselle Duparc” comèdia de M. L. Denavrouze de 1875, etc... El 1877 Alexandre Dumas va ser nomenat director de l'informe de preus del Théâtre-Français de París. Al març de 1878 va estrenar en col·laboració de nou amb el seu pare, en el Théâtre de l'Odéon, el drama inèdit en cinc actes “Joseph Balsamo”.

 

                                

    
                Retrat d'Alexandre Dumas realitzat per Léon Bonnat el 1878.

                                 Foto Google Images

El 1879 es van publicar les seves obres reunides amb el títol de “Entr’actes (Entreactes)”, uns escrits de joventut realitzats durant aquest any i l'anterior, que més tard van tenir una altra publicació amb el títol de  “Nouveaux entr'actes (Nous entreactes)”. El 1880 Alexandre Dumas va publicar l'assaig “La question du divorce (La qüestió del divorci)” basat en la refutació de família i el divorci d'Abbé Vidieu. El 20 d'agost d'aquest any va publicar el relat dirigit a Jules Claretie “Les femmes qui tuent et les femmes qui votent (Les dones que maten i les dones que voten)”. En el mes de febrer de 1881 va estrenar, en el Théâtre-Français de París, la peça en tres actes “La princesse de Bagdad (La princesa de Bagdad)” especialment escrita per a la senyoreta Croizette. El 1883 va publicar el relat “La recherche de la paternité (La recerca de la paternitat) una col·lecció de qüestions que va examinar sota totes les formes, en cert nombre de prefacis o de cartes, més o menys destinats a publicitat. El 19 de gener de 1885 va estrenar, en el Théâtre-Français, la peça en quatre actes “Denise”. El 17 de gener de 1887 va estrenar, també en el Théâtre-Français, la peça en tres actes “Francillon” en la qual el talent de Dumas i els artistes que el van secundar van fer acceptar, no de vegades sense resistència, les seves inversemblances i les seves audàcies. Aquest mateix any va donar resposta a les crítiques de l'Acadèmia Francesa, en la persona de Leconte de Lisle successor de Víctor Hugo. El 1894 el Govern francès li va concedir la Legió d'Honor.

 

                             

                        Retrat d'Alexandre Dumas realitzat per R. Collin.

                                                       Foto Google

 

 

Alexandre Dumas va morir a la seva propietat d'Yvelines, a Marly-le-Roi, el 27 de novembre de 1895, a l'edat de 71 anys i va ser enterrat en el cementiri de Montmartre, a París. Una de les seves cites més gracioses és: <<Les cadenes del matrimoni són tan pesades que fan falta dos per a dur-les. De vegades tres>>. La seva literatura intimista, és completament diferent a la d'Alexandre Dumas pare en la que tot és acció i aventura èpica, però evidència a un gran novel·lista dotat d'una marcada sensibilitat, que converteix el conjunt de la seva obra en alguna cosa digne de ser tingut en compte i que exclou qualsevol tipus de comparances amb el seu cèlebre progenitor.

 

Alguns texts han estat extrets de “Alexandre Dumas fill”: Biografías y vidas, Wikipedia i Compagnie Nuits d'Auteurs.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos


tornar