Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

165. MARGARIDA XIRGU A L'AMÈRICA LLATINA: COMPROMÍS I VIVÈNCIA DE LA CATALANITAT A L'EXILI               

 



Transcric i tradueixo, en la seva totalitat, la ponència de Francesc Foguet i Boreu presentada al “Seminario Presencia Catalana en México y en el resto de América Latina”.

La presència de l'actriu catalana Margarida Xirgu a Amèrica Llatina ha suscitat cada vegada més interès entre els investigadors teatrals dels últims temps, des de les aportacions pioneres de Domènec Guansé (1963) i Antonina Rodrigo (1974).


S'ha subratllat la influència renovadora de Xirgu, com actriu, directora, empresària o pedagoga, en algunes de les escenes i escoles de les repúbliques llatinoamericanes, entre elles Argentina, Xile, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Perú i Uruguai, així mateix la seva vinculació amb el teatre espanyol desterrat i, en particular, amb l'obra de Federico García Lorca. S'ha destacat també el seu “compromís” amb la Segona República i l'exili espanyol, fins a l'extrem de nomenar-la amb el qualificatiu de “Margarita la Roja” i de parlar sense matisos de “la seva militància política”. No obstant això, molt més anecdòtic i lateral ha estat l'anàlisi dels vincles i relacions que l'actriu va mantenir amb l'exili cultural català.

En aquest estudi volem oferir noves evidències sobre els llaços que Xirgu va establir com artista i com catalana amb “l'exiliada” (terme encunyat per Artur Bladé i Desumvila), a fi de comprendre molt millor la seva manera de viure la catalanitat, entesa aquesta com part del seu compromís cívic i polític.

 

A voltes amb el compromís

 
En una carta que va datar a Santiago de Xile el 17 de juny de 1946, dirigida a l'insigne metge peruà Francisco Graña resident a la ciutat de Lima, l'actriu expressava la seva posició personal respecte a la possibilitat de tornar a Espanya. Evocava, d'entrada, el gran èxit obtingut en la seva presentació en el Teatro Odeón de Buenos Aires, el 1913, en la seva primera gira americana, organitzada per l'empresari Faustino Da Rosa, que li va servir d'esperó per a formar companyia pròpia i actuar a Espanya i Amèrica.


Deixava clar també ser apolítica (“Jamás pertenecí a ningún partido político. Mi amistad con personalidades políticas fueron siempre relacionadas con el teatro, ignorando en muchos casos su ideología”) i no obstant això al poc temps d'instaurada la Segona República, els enemics d'aquesta van emprendre una campanya indigna contra la seva persona, raó per la qual, sentint-se incòmoda va resoldre realitzar una llarga gira per Amèrica.

La defunció inesperada del seu marit li va fer sospesar l'opció de tornar immediatament i retirar-se per un llarg temps, però la responsabilitat d'una companyia de trenta persones amb la qual anava de tournée, la va compel·lir a sobreposar-se i seguir cap a Mèxic per a complir el contracte.


Amb el retorn a Espanya de Cipriano de Rivas Cherif, el seu assessor artístic, a causa del triomf del Front Popular i l'elecció a la presidència de Manuel Azaña, Xirgu també va desistir de tornar i va decidir continuar la gira per Amèrica, va anar de nou a Cuba i després a Colòmbia, Perú, Xile, Argentina, Uruguai, etcètera. Què va motivar la seva ferma determinació de no tornar a Espanya?. Heus aquí la resposta:


“Creo que Dios me iluminó evitándome ver con mis propios ojos la tragedia de una guerra civil espantosa en mi país. Pero en aquel entonces, por qué no decirlo, la explicación que yo me daba, a mí misma, era cierta amargura por la campaña ignominiosa que se me había hecho y no quería de ninguna manera aparecer como una actriz que necesitaba del favor de los amigos que estaban en el Gobierno para que se me diera la concesión del Teatro Español, concesión que había disfrutado en varias temporadas durante la Monarquía.

 

La campaña en mi contra iniciada en España tenía ya repercusión en América antes que se produjera el movimiento revolucionario; en La Habana y México encontré un ambiente hostil por parte de los españoles antirepublicanos, obedeciendo sin duda órdenes de España.

 

Durante la guerra civil no hice más que permanecer fiel a un Gobierno legalmente constituido y leal con los amigos que figuraban en él. No hice otra cosa y, si dediqué alguna función a beneficio del Gobierno republicano, pedí siempre que lo recaudado se invirtiera en la compra de alimentos para los niños necesitados”.


En el 1940, el fracàs de les gestions portades a terme per a plantar cara al procés incoat per la dictadura franquista per conducte del Tribunal de Responsabilidades Políticas, i la notícia de la seva condemna, al juliol de 1941, a la “pèrdua total de béns, inhabilitació per a càrrecs de tota classe a perpetuïtat, i estranyament, també perpetu, del territori nacional” eren raons massa suficients perquè, davant semblant atropellament, Xirgu renunciés a “tornar a Espanya seguint el mateix règim que l'ha comès”.


Aquesta missiva contribueix, sense cap dubte, a conèixer millor la percepció que tenia Xirgu del seu propi cas com víctima de la depuració política de la dictadura franquista, així com de la seva situació en qualitat de “desterrada voluntària”.


De fet, l'epistolari de Xirgu dóna testimoni de la seva primerenca i profunda preocupació pel desenllaç de la Guerra espanyola, que va viure amb gran estupor i inquietud des d'Amèrica Llatina. En una carta escrita a Buenos Aires, el 18 de maig de 1939, comentava al periodista i amic seu Rafael Moragas que l'estrèpit de la contesa havia arribat a Argentina, sofrint en la seva pròpia pell les conseqüències morals i materials de la tragèdia.

Després d'elogiar a Pau Casals, qui havia emparat a Moragas a Prades de Conflent, es va mantenir ferma en considerar a Manuel Azaña com “president” de la República derrotada, i se solidaritzava amb els refugiats catalans i espanyols que van haver d'emprendre el camí de l'èxode, alguns dels quals -com és sabut- es van radicar a Amèrica Llatina.


A més, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, l'1 de setembre de 1939, Xirgu també es va declarar a favor dels aliats, en coherència amb la seva manera de pensar de sempre. “Usted recordará que en la otra guerra fui aliada. Estoy en el mismo sitio”, escrivia al seu amic i col·laborador Rivas Cherif, des de Mendoza, el 6 de setembre, en una de les poques ocasions que l'actriu prenia partit de manera explícita en relació amb la guerra que assolava al món.


S'ha insistit molt en el caràcter de símbol de la República vençuda, que Xirgu va adquirir durant la Guerra Espanyola i l'exili, fins a l'extrem de convertir-se en una llegenda o un mite de límits imprecisos però, en canvi, s'ha accentuat molt poc la força de símbol de la catalanitat que va assolir Xirgu a l'exili. En aquest sentit, un dels aspectes poc considerats en relació amb la catalanitat de l'actriu, conseqüent amb el seu republicanisme, és l'acceptació -igual que el seu compatriota Pau Casals en quant a Mèxic- del càrrec de “delegada general” del govern català a la República Oriental de l'Uruguai per disposició de Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l'exili, a l'agost de 1959.


“La Humanitat”, portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit al que pertanyia Tarradellas, va publicar una breu nota sobre la presa de possessió del càrrec, aclarint que “contràriament als rumors que havia fet circular la premsa franquista, segueix a l'exili”,i informant que, amb motiu del seu nomenament, havia estat “molt felicitada per tots els estaments polítics i socials del país, on l'exímia actriu compta amb un gran prestigi que honora, a l'ensems, a tots els catalans”.


Per una carta a la seva bona amiga Alícia Rodríguez (l'esposa del director d'escena uruguaià Ángel Curotto), escrita des de l'Hotel California de Buenos Aires, el 20 de novembre de 1958, sabem que Xirgu va arribar fins i tot a esmorzar amb Tarradellas “a casa dels Llausàs”. “Interesante la conversación”, es limitava a comentar a la seva confident sobre aquesta trobada, indici potser de l'empatia que es va establir amb el dirigent català i que explicaria la designació com delegada seva en el país del con sud americà.

De caràcter més aviat simbòlic i honorífic, la delegació tenia com finalitat promoure i coordinar les activitats de les organitzacions catalanes de la República de l'Uruguai. Una vegada oficialitzada, Tarradellas l'hi va agrair, amb la solemnitat que li era pròpia, en una carta datada a Saint-Martin-le-Beau, el 8 d'abril de 1960 -conservada a l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del Monestir de Santa Maria de Poblet-, en la que recalcava el gran prestigi internacional de l'actriu i l'honor que suposava la seva contribució a la “llibertat de Catalunya”. No obstant això, com presidenta de la delegació uruguaiana, Xirgu es va limitar a enviar al molt honorable afectuoses postals nadalenques com resposta a les missives i informes en els que el president a l'exili li exposava confidencialment les gestions, les entrevistes i els contactes que portava a terme per a mantenir amb prou feines, sense recursos ni repercussió mediàtica, la dignitat de la institució i la seva representativitat internacional.


Contribució a la cultura catalana de l'exili


És sabut que l'actriu catalana va participar en les edicions dels Jocs Florals de la llengua catalana celebrats a Santiago de Xile (1943), Mèxic (1957) i Montevideo (1963), en els quals no va deixar de manifestar la seva adscripció a la catalanitat. Prova d'això és el magnífic parlament, un dels més bells de l'exili, que Xirgu va pronunciar en els Jocs Florals de Santiago de Xile, de 1943, en el que enaltia la tenacitat de la cultura catalana per a preservar la continuïtat, encara en circumstàncies adverses; confirmava la ferma voluntat d'ésser dels catalans, malgrat el desterrament, i exaltava la seva llengua com “ànima de Catalunya”.

En algunes ocasions simplement assistia a la festa, com en l'edició que va tenir lloc a Buenos Aires, l'11 de setembre de 1960. A la seva fillola Margarida Xirgu Rico li comentava en una carta escrita a Montevideo el 16 de setembre, la solemnitat de l'esdeveniment literari, el consistori del qual va presidir el seu amic compositor Jaume Pahissa:

“Los Jocs Florals se celebraron en la Facultad de Medicina, en el Aula Magna, y estuvo atestada de un público entusiasta y fervoroso. El banquete se celebró en el Hotel Alvear, en el salón grande, al precio de cuatrocientos pesos argentinos por cubierto y se llenaron totalmente las mesas. La gente catalana, sobre todo las señoras vestidas con un lujo que daba gusto verlas, dieron un gran brillo a todos los actos”.

En ocasió dels Jocs Florals a Montevideo, el 20 d'octubre de 1963, en els que l'actriu mateixa va presidir el consistori, escrivia també a la seva fillola Margarida, en epístola datada a la capital uruguaiana el 12 d'octubre, amb certa ironia: “El domingo que viene se celebran aquí los Juegos Florales de la lengua catalana. Gran fiesta, banquete, discursos. Todo sea por bien de Cataluña”.

Es coneix, per altra banda, que Xirgu va estar present en les activitats dels “casals”, nuclis culturals de l'exili català, sobretot en els radicats a Santiago de Xile, Montevideo, Buenos Aires i Mèxic.

 

                          

                    Margarida Xirgu en un acte del Casal Català de Montevideo.

Foto AGADU MCD. Homenaje a la Xirgu a 40 años de su muerte. Abril-Maig 2009

 

En les seves visites a aquests centres, l'actriu assistia a representacions o espectacles teatrals, festivals, vetllades i festes patriòtic-literàries de diversa índole, banquets de simpatia, esmorzars o vins honorífics, apadrinament de “senyeres” amb l'assistència de les autoritats locals de més relleu, etcètera, en les que es limitava a recitar poemes o com a màxim a improvisar parlaments de circumstàncies.


Sigui com fos, per als organitzadors, aquesta sort d'activitats públiques eren interpretades com bells actes de catalanitat, fins a l'extrem que els responsables dels “casals” repetien sovint, en els seus protocol·laris i sentits discursos públics, que la presència de Xirgu els honrava com artista, com catalana i com actriu universal. En alguna ocasió, anaven més enllà i elogiaven la labor exemplar de l'homenatjada, com a símbol dels valors republicans i democràtics. L'actriu s'ho prenia amb ironia: “El próximo domingo el Centro Catalán de aquí disfrutará d'una nova bandera. Què hi vols fer? Som eixís nosaltres els portorriqueños...”, escrivia al seu germà Miquel des de Montevideo, el 2 d'abril de 1954.


Sens dubte, els directius dels “casals” estaven pendents de les anades i vingudes de Xirgu, de manera que s'aprofitava el seu pas de tournée per les seves ciutats per a dedicar-li actes d'homenatge o simplement per a enviar-li flors al seu camerino, com reconeixement i gratitud.


Sopar d'homenatge de l'Orfeó Català a Margarida Xirgu, a Mèxic D.F. el 17 de juliol de 1957

 

En un sentit més ampli, es pot assenyalar que va ser en el marc de l'activisme cultural catalanista on Xirgu va trobar una tribuna per a manifestar la seva admiració cap a l'Amèrica Llatina per la seva generosa acollida i també per a establir un llaç de confraternitat amb els seus compatriotes. En els homenatges que se li tributaven, l'actriu no deixava de tenir un record per als seus poetes més benvolguts.


A títol d'exemple, en el sisè sopar dels Amics de la Revista “Catalunya”, que va tenir lloc el 3 d'octubre de 1944 en el restaurant Munich, de Buenos Aires, Xirgu va agrair -visiblement emocionada- les mostres d'afecte rebudes i va declarar que seguia actuant per a presentar als poetes joves, ja que se sentia envellida:


“... la tragèdia de la meva terra, primer, i la que ara vivim, han colpit profundament la meva ànima de dona i d'artista. És veritat que s'albira una alba lluminosa d'esperança; per aleshores sols tinc un viu desig, un afany que em deleix de debò: és el de tornar a la pàtria i allí, a Empúries, honorar la meva llengua representant en català les obres mestrívoles del teatre hel·lènic”.


Si bé Lorca se situava a la cúspide de les seves preferències, Xirgu admirava també a alguns poetes catalans, sobretot Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Joan Maragall i Josep Carner, les composicions dels quals li agradava recitar quan prenia part en les activitats programades pels “casals”.


Entre els seus projectes teatrals dels primers anys quaranta, que mai van arribar a materialitzar-se, estava el d'interpretar novament “Maria Rosa”, de Guimerà, autor al que va tenir sempre una gran estima, ja que va contribuir de manera decisiva al seu ascens fulgurant a primera actriu de l'escena catalana, i l'estrena de la peça “Misterio de Quanaxhuata”, de Carner, un text editat a Mèxic el 1943 que va fascinar a l'actriu per la bellesa del seu llenguatge i que constituïa un sincer homenatge a aquest país i a la seva cultura mil·lenària.


Anys més tard, per mediació de Guansé, Carner va escriure a Xirgu, el 4 d'abril de 1958, per a donar-li a conèixer l'obra “El ben cofat i l'altre (Misterio de Quanaxhuata)”, editada el 1951, i una versió castellana del drama, llavors encara inèdit, “Cop de vent” (1966).

Amb tot, van ser contats els textos de dramaturgs catalans que Xirgu va incorporar al seu repertori, a pesar de la seva declarada admiració per Guimerà i el seu interès per altres autors catalans. Una de les poques estrenes d'autoria catalana al que va atorgar una certa èmfasi va ser el de “La corona de espinas”, traducció al castellà de la peça de Josep Maria de Sagarra, altre dels seus dramaturgs predilectes.


L'actriu encapçalava la Compañía Dramática española, que contava amb Ricardo Galache com primer actor, María Gámez com dama de caràcter, Isabel Pradas com dama jove i Manuel Díaz com actor còmic. Sota la direcció de Xirgu, que també va interpretar el paper de Marta, “La corona de espinas” es va estrenar en el bonaerense Teatro Argentino (1155 localitats), el 17 de març de 1949, a les 22:15. El programa especificava que l'acció de l'obra tenia lloc a “Solsona (Catalunya) a l'any 1793”.


Per una carta de Domènec Guansé a Rafael Tasis, datada a Santiago de Xile, el 13 de juny de 1947, i conservada a l'Arxiu Rafael Tasis i Marca, sabem que Sagarra va escriure a Xirgu para proposar-li l'escenificació d'un text seu, traduït per ell mateix, que havia de ser “La fortuna de Sílvia”, una ambiciosa peça estrenada amb poc èxit en el Teatre Romea, de Barcelona, el 5 d'abril de 1947.

 

Segons Guansé, l'actriu va demanar a Sagarra que li enviés un exemplar i es va mostrar “més aviat favorablement impressionada” amb la proposta. A l'octubre d'aquest mateix any, “La Nostra Revista” de Mèxic especulava, en efecte, amb la possibilitat que Xirgu estrenés, a Buenos Aires, “La fortuna de Sílvia”.


Prova de l'interès que l'actriu va mostrar sempre per Sagarra és el fet que, més tard, en una carta datada a Montevideo, el 15 de desembre de 1952, encara sol·licitava al seu germà Miquel que li enviés la peça “L'amor viu a dispesa”, de Sagarra, un títol que li semblava “preciós” i que s'acabava d'estrenar en el Teatre Romea, el 26 de novembre d'aquest any.


D'altra banda, durant la seva intensa vida artística a Amèrica Llatina, Xirgu va contar amb la col·laboració d'alguns professionals catalans establerts allí, com per exemple el compositor Jaume Pahissa, que es va encarregar de musicalitzar algunes de les seves obres; l'escenògraf valencià Gori Muñoz, que va signar nombroses escenografies de les seves estrenes a Buenos Aires (entre les quals es troba la de la citada “La corona de espinas”) i Montevideo; el també escenògraf Manuel Fontanals, que “ilustró las grandes campañas de la actriz insigne”, en paraules de Rivas Cherif, en la dècada dels vint i dels trenta, i que va dissenyar l'escenografia de “El mundo de cristal”, la traducció de “Glass menagerie”, de Tennessee Williams, estrenada a Mèxic el 1957; l'actor Albert Closas, alumne i deixeble seu, que es va convertir en un dels galants més populars del teatre i el cinema llatinoamericans; entre altres més tangencials com l'actriu Montserrat Julió, que va poder conèixer a Xirgu durant una escala a Montevideo, de viatge a Barcelona, al juny de 1951, en la que aquesta li va confessar amb gran tristesa:  “Quina sort tornar a Catalunya, a la nostra pàtria perduda!... No voldria morir sense trepitjar un altre cop la terra on vaig néixer...”.


“The First Lady of the Catalan Theater”


Reflecteix l'interès de la Catalunya exiliada per l'actriu, l'atenció que van oferir les publicacions catalanes, moltes d'elles vinculades als “casals”, que seguien molt de prop els seus viatges per les repúbliques llatinoamericanes i, amb admiració i orgull, donaven compte de les novetats més rellevants de la seva trajectòria artística: les seves gires, les seves actuacions, els seus èxits. No es cansaven d'elogiar els excepcionals dots artístiques de l'actriu i directora d'escena, i posaven èmfasi en la seva catalanitat, en el vincle amb la seva cultura d'origen i, en particular, amb el teatre.


Serveixi d'exemple l'editorial que li va dedicar la revista “Catalunya”, de Buenos Aires, al maig de 1956, en la qual, en nom de la col·lectivitat catalana, es donava la més cordial benvinguda a la “la més gran actriu de l'escena hispanoamericana de la nostra època” i se la considerava, amén de una “ciutadana de la cultura universal”, “una catalana de soca-rel, que ha portat arreu del món la fecunditat d'un art meravellós, descabdellat al llarg de la seva vida d'una manera tan genial com inimitable”. Era, al costat de Casals, un model de conducta, un símbol de virtuts, un valor patriòtic de la continuïtat de la tradició cultural i de la dignitat de l'exili català.

 
Davant l'admiració que despertava Xirgu, no cal dir que els seus conciutadans es van solidaritzar de seguida amb ella quan es va tenir notícia de la condemna del Tribunal de Responsabilidades Políticas del règim franquista, comentada abans. Es pot citar, com botó de mostra, l'article que, sota el títol irònic de “Els grans 'crims' de Margarida Xirgu. La justícia de Franco”, que va publicar Domènec Guansé, a “Germanor”, de Santiago de Xile, en el qual manifestava la seva perplexitat per la dura sentència que, no obstant, era coherent amb les declaracions de l'ambaixador de Franco a la capital xilena, que es delectava de repetir que els emigrats polítics republicans eren “una colla de lladres i assassins”.

Guansé s'explicava la sentència pel fet que Xirgu havia dignificat amb intel·ligència i bon gust l'escena espanyola, estrenant obres de dramatúrgia moderna, recuperant els clàssics, incorporant els autors estrangers i renovant l'art de la interpretació i de l'escenificació en general.


Al dir del crític i després primer biògraf de l'actriu, el règim la castigava per buscar la col·laboració de la intel·lectualitat, per elevar el llistó estètic de l'escena i per haver descobert a Lorca. El tracte infame rebut de les autoritats franquistes es convertia, al cap i a la fi, en “el títol més valuós d'aquesta gran emperadriu de l'art escènic”.


Si el 1941 “Germanor” designava a Xirgu com “ambaixadora nostra” i destacava el seu sentir català (“elevada por la gràcia del seu art a ciutadana del món, mai no ha renunciat a la petita immensa glòria d'ésser i de sentir-se catalana”), l'activista polític i escriptor Josep Carner i Ribalta va arribar fins i tot a qualificar a l'actriu com “the First Lady of the Catalan Theater”, en un article publicat a “Free Catalonia”, de Nova York, el 1942:


“Two years ago the tribunals of Franco, in absentia, deprived Margarida Xirgu of all her possessions, disqualified her for any public official post and condemned her to perpetual exile. Her crime? To be the First Lady of the Catalan Theater. [...] It is the free America, which had so much applauded her, that at last gave shelter to this illustratious Catalan exile”.

D'igual manera, es van solidaritzar amb Xirgu quan aquesta va haver de comportar, el 1949, un nou afront procedent de l'altre costat de l'Atlàntic: la iracunda campanya perpetrada per algun periodista -César González-Ruano afecte al règim franquista- i amb ganes de fer mèrits- que es va acarnissar de forma furibunda i despietada contra ella al saber que cabia la possibilitat de la seva tornada.


Contrarestant als insults, les publicacions de l'exili català no van estalviar els elogis a l'eminent actriu. Des de les pàgines de “Germanor”, de Santiago de Xile, se la va considerar, el 1955, hereva de María Guerrero, a la que, al seu entendre, superaria amb originalitat, gust i inquietud artística, i se la va elevar a la cúspide de l'escena hispànica pel seu esperit renovador (respectant la tradició) i la seva consciència i ambició artístiques, que li havien valgut la deferència i la confiança dels autors.

 

Com Pau Casals, Xirgu constituïa, al dir de “Germanor”, un valor sòlid en la dispersió de l'exili i donava prova, amb la seva sola presència, de la ignomínia del règim dictatorial espanyol. En les pàgines de la mateixa revista seguia amb atenció les singladures de l'actriu per Amèrica Llatina, no solament a Santiago de Xile, sinó també a Buenos Aires i altres ciutats.


A rel de l'arribada de Xirgu a Mèxic, a l'abril de 1957, la revista “Pont Blau” va dedicar també diversos articles a l'actriu en els que, a més de fer-se ressò del seu triomf en els escenaris mexicans, es rememorava el seu pas per l'escena catalana en els primers anys del segle i s'evocava l'origen de la seva ambició artística al·ludint als seus orígens humils.

Inevitablement, el tema de la catalanitat de Xirgu apareixia de manera més o menys explícit. Joan Tomàs portava a la memòria que la relació d'aquesta amb Lorca va motivar la protesta dels conservadors espanyols, que la van acusar de “catalanitat” per les mostres que donava del seu ampli esperit liberal.


Després d'elogiar el bon català que conservava, Vicenç Riera Llorca advertia que el fet que la Xirgu posés el seu talent en la interpretació del teatre en castellà -en la seva temporada a Mèxic va obtenir un gran èxit, sense anar més lluny, amb “Bodas de sangre” i “La casa de Bernarda Alba”- no era obstacle per a estimar-la com “glòria de Catalunya”, ja que l'actriu mateixa no deixava de tenir-ho sempre present.


En el seu article, el director de “Pont Blau” adduïa unes interessants declaracions de Xirgu sobre aquest punt:

 
“Quan vaig dedicar-me al teatre en castellà, vaig fer-ho impulsada per l'ambició, per un afany de superació que sentia des de menuda... No hi va haver en mi cap desafecte per al teatre català, sinó el desig incontrolable d'horitzons més amplis... El que jo guanyés en l'aventura havia de ser un guany per a Catalunya. Vosaltres direu si em vaig equivocar”

En les seves converses amb Xirgu, amb la que compartia reunions i trobades de la societat catalana instal·lada a Mèxic, Riera Llorca portava a col·lació el suposat apoliticisme en el que s'escudava l'actriu i concloïa que, al fi i al cap, les seves conviccions eren clares i fermes. Tal vegada no era política en el sentit que no militava en cap partit, però observava una “conducta” digna d'encomi: “això és el que faig: tenir una conducta”, concloïa ella mateixa.


En les pàgines de “Pont Blau”, es van publicar fins i tot fragments d'una entrevista de María Luisa Mendoza, extreta del diari “Excelsior”, del 5 de maig de 1957, en la que abundava sobre el seu “compromís” polític:

 

-Se sabe que fué usted partidaria de la República y contraria a la política falangista que determinó la guerra civil española...

 

-Sí. La política entra en las casas y se posesiona de los hombres. Cuando la guerra estalló en mi patria yo estava en Chile. No he regresado. Yo era entonces una actriz que trabajaba y no me quedaba tiempo para la política. La guerra me hirió. Sigo estando herida, por eso no vuelvo a España.

 

Se reconoce -sin serlo-, una exiliada política, desde su última salida de España, después de figurar como la primera actriz de su época.

 

 

Catalanitat i viatge sense retorn

 
És en la documentació íntima on podem comprovar les inquietuds i els pensaments més recòndits de l'actriu en relació amb el que podríem dir la seva vivència de la catalanitat. En una carta escrita a Mèxic, el 20 de maig de 1957, Xirgu expressava a la seva amiga Alícia Rodríguez la seva satisfacció pel viatge que aquesta i el seu marit havien fet a Barcelona i, feliç que els agradés “la seva terra”, li confessava: “El deslumbramiento de Barcelona sé que será superado por otras ciudades, pero estoy orgullosa de mi ciudad y creo, como tú, que podríamos vivir en ella sín el que tu sabes”, en al·lusió implícita al dictador Francisco Franco.


El seu neguit per la sort de familiars i amics, que passaven moments difícils sota el règim dictatorial, es veia compensada per l'oasi que li proporcionava Punta Ballena, una urbanització de la costa uruguaia de bon “pedigrí” (formava part, dit sigui de passada, del conjunt arquitectònic residencial dissenyat per l'arquitecte català Antoni Bonet i Castellana). En aquest ambient, Xirgu i el seu marit mantenien bones relacions amb els catalans “instal·lats” -un adjectiu de la pròpia actriu que sens dubte també la definia-, entre els qui es trobava el doctor Joan Cuatrecasas Auremí, un gran amic de la parella, veí confrontant seu i eventual assessor mèdic de l'actriu.

A més dels conterrànis establerts a l'oasi de Punta Ballena, on no era estrany escoltar parlar en català i escoltar cançons en aquest idioma procedents de les cases, donen fe dels vincles que mantenia amb els catalans “instal·lats” les cartes dels seus últims anys, en les que Xirgu explicava als seus familiars les trobades, les festes i les reunions en les que participava, on eventualment es feien onejar banderes i es cantaven cants catalans per a vèncer millor la nostàlgia.

Allunyada de la “inquietud teatral” i conscient de les seves limitacions físiques, cada vegada més evidents, Xirgu encara s'emocionava amb la possibilitat de poder coincidir de nou, com a Montevideo, el 1937, amb un altre català de renom universal: “ver, oír y abrazar a Pau Casals hubiera sido para mí una emoción intensa”, va declarar en carta a Alícia Rodríguez, des de Punta Ballena, el 16 d'abril de 1964.

 

                        

Homenatge de la premsa de Montevideo a Margarida Xirgu l'1 de setembre de 1937, amb presencia de Pau Casals que va asseure al seu costat.

Foto Arxiu Nacional de Catalunya

 

Encara que gaudia d'una situació envejable, no podia evitar sentir enyorança pel seu país: “Mis morriñas de mi tierruca, con el optimismo del doctor [Cuatrecasas], se disipan por unos momentos, pero estarán ahí pronto”, confessava a la seva amiga Rodríguez, en carta datada a Punta Ballena, el 14 d'abril de 1965.

Desconfiava, segons discorria en aquesta mateixa missiva, de la possibilitat que es produís algun canvi polític a Espanya i admetia que, si fos així, no sabia si podria deixar Amèrica, perquè havia fet massa arrels d'amistats i afectes.

En epístola a Rodríguez, des de Punta Ballena, el 24 d'octubre de 1965, li reconeixia irònicament que les seves temptacions de “decir palabrotas en catalán” s'havien incrementat “con las monsergas que nos endilgan por radio para tranquilizarnos, muy pronto no sabré hablar otro idioma”. Una evidència més que, a pesar de la seva conversió lingüística, Xirgu no va abandonar l'idioma matern que tenia molt arrelat.

No era en va l'escepticisme que revela la seva correspondència íntima sobre el potencial canvi de la dictadura franquista i sobre la possibilitat de solucionar positivament la seva situació a Espanya. En carta, des de Punta Ballena, el 25 de gener de 1966, recordava a la seva amiga Rodríguez que les gestions fetes no havien estat satisfactòries, que aviat es complirien trenta anys d'absència i que no havia altre remei que seguir “apretándose el cinturón...”, ja que no podia contar amb els béns que li va espoliar el franquisme. No deixava de lamentar-se per les dificultats d'emprendre un viatge que li permetés reunir-se amb els seus i tornar a visitar els seus paisatges més benvolguts, com Barcelona i Montserrat.

Aparellada a aquest reviscolament del sentir català, durant els anys cinquanta, Xirgu va manifestar sovint en les cartes als seus més íntims la intenció de viatjar a Catalunya per a fer possible el retrobament i satisfer d'aquesta manera un dels seus desitjos més apressants en el seu fur intern. Així, atempta als esdeveniments i efemèrides familiars, Xirgu s'acorava a mantenir vius els llaços amb la seva prosàpia i lamentava la llarga absència que, de tota manera, no havia entebeït els afectes. A la seva fillola Margarida li confessava, amb un punt de dramatisme en una missiva escrita a Montevideo, l'1 de juliol de 1952: “América me ha colmado, 'ja en tinc prou'. Necesito abrazaros a todos vosotros, necesito conocer a mis sobrinos nietos, necesito gozar del paisaje catalán”.

 

            

Pepeta Rico, vídua de Miquel Xirgu, rodejada de quasi tots els nebots nets de Margarida Xirgu, a excepció de Judith i David Xirgu Cortacans, a la casa de l'actriu, a Badalona. Darrere d'ella, d'esquerra a dreta: els germans Marta, Eveli, Lídia i Esther Prat Xirgu; al seu costat d'esquerra a dreta també: David Prat Xirgu, Jordi Rius Xirgu, Ester Xirgu Cortacans i Xavier Rius Xirgu

 

De fet, en els últims anys, mentre anava en augment l'enyorança de la seva terra, la visió que tenia l'actriu d'Amèrica Llatina es tornava molt més crítica i escèptica. En carta al seu germà Miquel, des de Montevideo, l'1 de maig de 1953, comparava l'estraperlo que es produïa a Catalunya sota el franquisme amb “los grandes chanchullos” que es consumaven en terres americanes, fruit de la seva especial configuració social i de la febre materialista i la banalitat que estaven en voga, enfront de les quals l'art no podia competir  (“en este país impera el fútbol”, es queixava). I fins i tot va arribar a afirmar, en una missiva al seu germà, escrita a Montevideo, l'11 de juny de 1953, que estava disposada a arreglar-ho tot per a regressar a Espanya: “el corazón me dice basta de América, basta, basta”. No obstant, sempre acabava per claudicar: “Sí, germanet, sí; tengo momentos en que borraría un continente como tú dices, después... El sol y la luna son los mismos en todas partes y nosotros somos ya habitantes del sol y la luna, me resigno”, li confessa des de Montevideo, el 27 de juliol d'aquest mateix any.


Com ja va destacar Manuel Aznar Soler, en els últims anys són moltes les epístoles en les que Xirgu es va deixar dur per la nostàlgia dels seus i de la seva terra, deplorant l'absència i la distància que els separava. Si bé no desistia en la idea de deixar-ho tot i agafar el passatge de tornada, mai es presentava l'oportunitat. Xirgu anava demorant sempre la decisió de la tornada definitiva, vencent amb dificultats l'enyorança i la resignació. “De cuando en cuando el recuerdo de la terra tira de mí”, declarava a la seva neboda Roser Xirgu Rico, en una missiva escrita a Montevideo, el 8 de juny de 1954. “Dios lo dispone así y hay que resignarse”, exposava a la seva fillola Margarida, també des de Montevideo, el 25 d'abril de 1955. “Mi destino me alejó por más tiempo del que yo creía de España y ahora no sé qué hacer... Tengo miedo a sufrir si hago el viaje. Quizá en la próxima Navidad me anime”, li reiterava uns mesos més tard, el 13 de juny de 1955. En una epístola al seu germà Miquel, datada a Mèxic, el 15 d'abril de 1957, es dolia de tenir una vida tan agitada i intentava convèncer-se que era millor “no echar raíces” ni a l'Uruguai ni a Xile. Encara que, en canvi, també reconeixia que Amèrica era “generosa para el que trabaja”, en una carta a la seva fillola Margarida, des de Mèxic, el 2 de juliol de 1957.

No es cansava així mateix d'animar als seus a visitar-los, de lamentar la seva radicació incompleta a Amèrica i d'afirmar que la família i la terra l'atreien molt. Era hora de pensar, abans que fora massa tarda, en el retorn, però al mateix temps les circumstàncies i els afectes els mantenien lligats més de lo degut a les terres generoses d'Amèrica.


A la seva fillola, des de Buenos Aires, el 27 de novembre de 1958, li reconeixia la possibilitat d'emprendre el viatge de retorn a Espanya, a pesar que li dolia, d'una banda, les conseqüències polítiques que podia ocasionar (“Me detiene, la publicidad que temo darán a mi regreso. Quiero volver sin comentarios, y eso es muy difícil, pero en fin... veremos.”) i, per altra banda, l'arrelament en plena senectut (“ya América es nuestra patria, sin que dejemos de querer a la de verdad”).


Escindida entre Amèrica i Catalunya, entre l'arrelament i el desarrelament, es resignava a acceptar, a pesar seu, una vida transhumant, com va declarar a l'entrevista que li va fer, el 1959, el director d'orquestra Jacques Bodmer -amb qui Xirgu va col·laborar en la cantata “Llanto por Ignacio Sánchez Mejías”, de Mauricio Ohana, a Montevideo el 1959-: “Nos toca ir de un lado para otro, pero no era mi plan... Mi plan era quedarme en Badalona o por allá, por el Montseny, por Puigcerdà o por el Pirineo, verdad. Todo menos esto. No pensaba quedarme en América”.“


Són vàries les epístoles en les que, en les acaballes de la seva vida, Xirgu manifesta el seu desig de regressar i instal·lar-se definitivament a la seva terra, sense plantejar-se ja el camí d'anada i tornada. En un context internacional confús, sense que la situació d'Espanya hagués millorat, Xirgu es dolia encara, el 29 de maig de 1962, en carta a la seva fillola Margarida, des de Montevideo, de no poder estar amb els seus, però la seva tornada seguia sent molt problemàtica des del punt de vista polític: “Si no fueran tan comentados mis pasos, hace ya mucho tiempo que estaría con todos vosotros, pero no me es posible pasar solo como señora de Ortín como es mi deseo, está la otra”.


En definitiva, una vegada i una altra, Xirgu adduïa als compromisos de treball d'última hora, als imperatius morals i materials, a les circumstàncies vitals; una vegada i una altra, parlava de fer un viatge per a abraçar als seus, però mai arribava l'hora.

A l'Uruguai gaudia d'una bona jubilació, també tenia un petit patrimoni a Xile i, en uns moments en que la situació econòmica d'aquests països començava a empitjorar, Xirgu no tenia altre remei que rendir-se a l'evidència: el retorn havia de ser definitiu.


A la seva fillola, en una missiva escrita des de Punta Ballena, el 31 de maig de 1968, li revelava així: “no me siento capaz de ir y venir de Europa, como antes cuando joven y hemos decidido el regreso absoluto; pero da bastante qué hacer, pues como llevamos fuera tantos años, nos instalamos para siempre”.

A pesar de projectar en diverses ocasions el viatge de tornada i de manifestar la seva intenció de portar-lo a terme immediatament, per l'ancoratge a Amèrica o, ja en els últims temps, per falta de salut, mai va arribar a fer-se realitat en vida de l'actriu. En el fons, potser sense voler-ho, Xirgu va complir la seva promesa de no tornar mai més a la seva terra mentre Franco mantingués el règim dictatorial que va implantar amb la força de les armes.

 

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

 

àlbum de fotos

 


tornar