Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

168: LA CAMPANA SUBMERGIDA, ELEKTRA i LA DAMA DEL ALBA         

Transcric íntegrament l'article de Francesc Foguet i Boreu:

DE MARGARIDA XIRGU: UNA NOVA APORTACIÓ DOCUMENTAL
Vilanova i la Geltrú, 14 de gener de 2003

La recuperació de documents relacionats amb l'actriu catalana Margarida Xirgu que darrerament ha encetat ASSAIG DE TEATRE, ha obert un filó in exhaurit i fèrtil, en que encara hi ha molta feina per fer. En aquest paper, volem aportar diversos documents d'un gran valor històric per conèixer la trajectòria artística de l'actriu catalana i enriquir els contorns de la seva excepcional odissea creativa. Els tres blocs en que els hem distribuït corresponen a tres períodes diferents que, bàsicament, giren al voltant de tres representacions: l'estrena de 'La campana submergida', de Gerhart Hauptmann, el 1908, a Barcelona; la reposició de 'l'Elektra' d'Hugo von Hofmannsthal, el 1931 , també a la capital catalana, i l'estrena de 'La dama del alba', a Buenos Aires, i, posteriorment, a Montevideo, totes dues l'any 1944. En tots tres casos, Margarida Xirgu fou reverenciada com una de les primeres actrius més esplèndides de les respectives escenes en que actua: la catalana, l'espanyola i la sud-americana.

Dos articles publicats a 'De Tots Colors' -una revista teatral dirigida per Pompeu Crehuet integren el primer bloc d'aquesta aportació documental. Tots dos es refereixen a l'estrena de 'La campana submergida', de Gerhart Hauptmann, el 28 de febrer de 1908, al Teatre Romea de Barcelona. El primer article, escrit per Salvador Vilaregut, col·laborador del Teatre íntim d'Adrià Gual i traductor de 'La campana submergida' (1), descriu el triomf fulgurant que obtingué, en poc temps, la jove actriu en l'escena catalana del moment. Les paraules d'elogi que Vilaregut dedica a Margarida Xirgu confirmen la importància que aquest autèntic home de teatre tingué com a mentor i orientador de la jove actriu. Versemblantment, fou Vilaregut el qui la impulsa, a cavall del repertori estranger, a fer el salt de l'escena catalana a la castellana. El segon article és la crítica de Pompeu Crehuet, signada amb el pseudònim «Espill», de l'estrena de 'La campana submergida', dirigida per Adrià Gual, en el marc de la quarta sessió dedicada a la dramatúrgia estrangera que celebra el Teatre íntim al Romea².

El segon bloc és constituït per dos articles més que Josep Farran i Mayoral, crític literari i traductor, publica a les pagines de 'La Veu de Catalunya' a propòsit de la represa d'Elektra' d'Hugo von Hofmannsthal, el 2 de gener de 1932, al Teatre Goya de Barcelona, en una funció de benefici que l'empresa del teatre dedica a I'actriu com agraïment per la temporada que hi havia fet³.  Recollits posteriorment en el seu llibre 'Política espiritual' («El món de la Cultura», 1930-1932), publicat el 1935, el primer text entona un encès elogi de les excel·lències de Margarida Xirgu com a «actriu universal» i, «per això mateix, essencialment catalana». El segon article, en canvi, és una crítica -plena de prevencions morals- de la representació d'Elektra', en que Farran i Mayoral pontifica sobre el contrast entre 'l'Electra' de Sófocles i la versió de la tragèdia antiga de Hofmannsthal. No cal dir que, atesa la sensibilitat noucentista i la professió de classicisme de que feia gala, aquesta segona quedava molt malparada i, pràcticament, de la representació, el crític de 'La Veu de Catalunya' tan sols en salva la interpretació «inoblidable» de Margarida Xirgu.

El darrer bloc documental és el resultat d'una selecció d'articles del recull de premsa de I'estrena de 'La dama del alba', d'Alejandro Casona, el 3 de novembre de 1944, al Teatro Avenida de Buenos Aires, i, més tard, el 29 de desembre del mateix any, al Teatro 18 de Julio de Montevideo (4). Dença que el 1934 Margarida Xirgu li estrena 'La sirena varada', Casona s'havia sentit en deute amb l'actriu L'estranya màgia que envoltava les figuracions dramàtiques de Xirgu, la melodia de la seva veu i la forma interpretativa que la caracteritzaven suggeriren al dramaturg asturià la idea de crear 'La dama del alba', en que un personatge, el de La Peregrina, era pensat expressament per a l'actriu. Escrita a l'exili, 'La dama del alba' fusionava, com en un retaule imaginari, el món real i el «rere món» poètic, i permetia la trobada de dos noms molt cars a Casona: Margarida Xirgu, per a qui fou escrita, i l'Astúries natal, que li fornia el «paisatge espiritual» (5). Del conjunt d'articles publicats a la premsa argentina i uruguaiana que es feren ressò de l'estrena de 'La dama del alba', n'hem fet una tria dels més interessants pel contingut i, especialment, per la valoració que apunten de Margarida Xirgu. Pel que fa a les crítiques argentines, n'hem seleccionat les signades per Atilio E. Torrassa (Crítico), Samuel Eichelbaum (Latitud), Amelia Monti (Libre Palabra), Vagabond Jim (Criterio), Sergio Villamil (El Federal) i Andrés Muñoz (El Nacional). Quant a les crítiques publicades a la premsa uruguaiana, n'hem escollit les que signen Ramon I. Álvarez (La Razón) i Julio Caporale Scelta (Mundo Uruguayo). Amb una unanimitat gairebé aclaparadora, tant la crítica argentina com la uruguaiana deixaren pels núvols la interpretació del personatge de La Peregrina que broda l'actriu catalana (6).

1 MARGARIDA XIRGU I L'ESTRENA DE LA CAMPANA SUBMERGIDA, DE GERHART HAUPTMANN (1908)

Marguerida Xirgu

VILAREGUT. Salvador. «Marguerida Xirgu». De Tots Colors [Barcelona], n. 27 (03-07-1908).

Ben poques actrius hi ha hagut en la escena catalana, quin esplendit temperament dramatich s'hagi revelat, desplegat y imposat al públich y a la crítica, en més poch temps, que'l de la nostra biografiada. Veusaqui que un dia manca, per malaltia, una actriu per a desempenyar la protagonista de la 'Teresa Raquin', de l'Emili Zola, en els «Propietaris de Gracia», y la empresa va en cerca d'una noya de divuit anys que té molta anomenada y fama de bona actriu, pels petits teatres de cassinos y societats. Ab dos dies, s'estudía'l complicat personatge, e'l representa, obté un exit sorollós y I'endema la prempsa de Barcelona ens diu que en el teatre catala hi ha apuntat una estrella que pot arrivar a ser de primera magnitut. Y la Marguerida Xirgu, que es la famosa actriu en questió, passa ja a Romea, en la següenta temporada. Debuta ab el 'Mar y Cel' corpresa per la por y la estranyesa del medi en que's trova, y agrada. Venen dugues estrenes, 'EIs pobres menestrals' y 'La barca nova' y el seu exit es segur; gradual y encoratjador. Ve la segona temporada, y la jove y gentil actriu, va de exit, en exit. Estrena'ls 'Ditxosos diners' y fa de la «Carlota», una veritable creació, que domina al públich. L'elogi sona molt alt per ella, en la crítica periodística. Dibuixa més endavant una fina silueta en un personatge quasi secundari de la 'Baratería'. Ve 'La llantia del odi', y en la vibranta tragedia d'annunziana, hi obté un exit complert, ab honors de triomf. La delicada figureta del malalt «Gabriel», es presentada per la Xirgu, ab tochs suprems de poesía y de brahó trágich, que impresionen fondament a tothom. Avensa la temporada y en 'La Victoria deIs Filisteus', dona a la interessant «Alma Suleny», una interpretació inoblidable. Finesa, distinció, plástica y vaguetat poetica, son elements que la Xirgu compón per a presentar una figura completament nova (en sentit d'interpretació) en el nostre teatre. ¿Qui, havent vist la preciosa comedia anglesa, no recorda aquella baixada d'escala del segón acte y I'amargor que sent la Xirgu, al véures trahida grollerament per I'home que'l personatge, encarnat per ella aleshores, estima? La actriu, sense descompondres, palideix Ileugerament, clava una lIarga mirada als que I'han enganyada y desapareix plena de melangia, per allá a hont havia sortit. La seva figura es esbelta, vestida pulcrament, de negre, ab el coll de puntes blanques, el lIustrós y bellíssim cabell negre, destriat en bandeaux, el rostre pálit, mate, la mirada fonda ... Y una mena de aureola de dignitat poetica, volantla sempre. Ah!... es una impresió ben nova en interpretacions catalanes! Pero I'exit definitiu I'alcansa la Marguerida Xirgu en la encarnació de la fada «Rautendelein» de la incomparable 'Campana submergida' de Hauptmann, y'l seu exit es més gran, tenint en compte que se tracta d'un dels papers més complicats y difícils del teatre modern, pero que la distingida actriu desempenya ab la més encisadora sensillesa y ab aquella difícil facilitat de que parlen els clássichs. L'hermós monolech ab que comensa la rondalla, pren, dit per ella, una aroma esquisida de lIegenda y es subratllat ab una mena de ritme bressador y somniós que té un encís incomparable. Sa tendre jovenesa, habillada de manera que recorda, de Iluny, a la Primavera de Boticelli, es d'una plasticitat inefable, mentres pentina, tot enmirallantse en I'aigua del pou, sa cabellera d'or y Iluita ab la abella tormentosa, va tota ruixada de flors boscanes; y al acabar el monolech, ha sabut infiltrar la Xirgu en I'auditori tota la quinta essencia de la creació de Hauptmann, essencia de poesia pura, sense retoriques enfargegadores, ni encarcaraments de versaire. Lo mateix direm de totes les escenes del primer acte, dites y jugades ab una clarividencia especial, com colocades per dirho aixís, entre les indecisions de la boira Ilegendaria.Y quan la fada se fa dona, y pagesa, ab quin garbo fa veure la Xirgu sa doble naturalesa, ab quines nuances imperceptibles cuida de no perdre may el seu primitiu carácter. Lo mateix direm de les escenes comiques y dramátiques del ters acte, y de I'esllanguiment dolorós ab que matisa totes les del quart en les que apar un glop de boira que's destria al bat groller de la realitat irreductible. No cal oblidar; tampoch, ses interpretacions dels 'Tristos amors', de la «Cecilia» de 'Les Aigües encantades', en la que's va revelar una trágica de primera forsa en les vibrantes escenes del tersè acte, en la dama jove d'en 'Joan deIs miracles' y en 'La alegria del sol'. N'ha fet molt, moltíssim de camí aquella Marguerideta, que ja de xica pensava en ser comedianta y que sent nena feya les nenas de 'La mort civil' y del 'Lliri d'aigua' y a tretze anys, entussiasmava, ja als públics del «Asiátich», del «Niu Guerrer», del «Ateneu del Districte Segon», de «Gent Nova» de Badalona, del «Marques de la Mina» de la Barceloneta, dels «Ateneus Obrers» de Sant Martí y Sant Andreu, ab les més capdals figures deis teatres francés, castella y catala, ja que va interpretar la 'Zazà', 'La tosca', 'Las flores', 'El amor que pasa', la 'María del Carmen', 'La mancha que límpia', 'La Filla del mar' (un dels seus grans exits), 'L'Aniversari', 'Els vells', 'Mossén Janot', 'L'endema de bodes', 'El pati blau', y la 'Terra baixa', sent festejada, estimada y quasi la noya mimada de tots aquestos públichs, en els que tant domina el sentiment y la bona fe. La Marguerida Xirgu representa en el teatre catala la nota moderníssima. El seu art es de sinceritat y de naturalitat, trencada sempre per un punt de poesia, que dona a tots els personatjes interpretats per ella un valor més estimable. La melositat de sa veu y I'àngel de sa persona contribueix a que sempre se'ns mostri plasticament quasi perfecte. Un altre aspecte notabilíssim de la nostra biografiada es el seu talent crítich. Cal sentirla en la seva conversa particular; ab quina vivor y clarividencia judica les obres senyalant els defectes y apuntant les qualitats, perque es una apassionada de la literatura dramática, que treu gran profit de ses lectures. Ademés, s'ha d'afegir en favor d'ella, un detall que'ns consta. A n'ella no hi ha hagut may directors que la ensenyessin, ni autors que, a forsa d'indicacions, la féssin sortir airosa, no. Ella Ilegeix I'obra, se'n penetra, ronceja, per dirho aixís, en els ensaigs, pero vé la nit de la estrena y sorpren ab sa interpretació. Aixís va succehir ab 'La campana submergida', que ha estat, fins ara, el seu triomf més gran. La Xirgu dona un altre pas endavant, perque en la vinenta temporada, la veurem al Principal al costat den Gimenez y no fora extrany que sorprengués al públich y a la crítica ab interpretacions encara més refinades, ja que'ns consta, també, que ha de crear algunes obres d'aquelles que fan soroll al estrenar-se. Y pera acabar; consignarem, ab goig, que'I Teatre Catala té, ab la Marguerida Xirgu, lo que fins ara li ha mancat sempre, ja que si ha tingut y té característiques y dames joves eminentes, no possehía encara la pedra fonamental de tot drama o comedia, el centre al entorn del que giravolta tota una acció comica o dramática, en una paraula: la primera actriu.

 

Foto Institut Amatller d'Art Hispanic. Arxiu Mas.

 

Teatres


Espill [Pompeu Crehuet]. «Teatres». De Tots Colors [Barcelona], n. 10 (06-03-1908), p. 151-152.

Les paraules de elogi, les exclamacions de entussiasme s'agoten y palideixen davant la sobirana grandesa d'aquella 'Campana submergida', creació colossal de mestre Gerhart Hauptmann. Durant tota la representació I'esperit nostre s'extasia y enlaira y divaga fins a perdre I'esma, de bellesa en bellesa, de grandesa a sublimitat... Y tanta obgecció y tota paraula de fredor se fa impossible davant d'aquell calit desplegarse de totes les magnificencies de I'art y un no té mes remey que callar y admirar sense reserves el talent poderós del poeta alemany que, com ningú entre els moderns, ens sotraqueja y conmou fins a les entranyes…

Espill no us descobrira 'La campana submergida'. Fa anys que corre pels escenaris i fa temps que se la passen de ma en ma erudits y poetes. Espill sols us dirá que, cal donar grans merces a l'Adrià Gual y a n'en Salvador Vilaregut que ab tant d'amor y d'acert han conseguit ferla representar dignament entre nosaltres, seguint aixis la bella tradició del Teatre Intim a quin tant deu la cultura catalana.

'La campana submergida' fou posada en escena divendres passat al Romea, ab dugues decoracions noves de'n Moragas y Alarma. La primera va agradarnos estraordinariament y no tant la segona: pero totes dugues son ben dignes dels aplausos ab que el publich les va rebre. Els actors del Romea varen posarhi el coll en la interpretació dels respectius personatges. Molt bé la Xirgu. Aquell monolech ab que comensa I'obra va ser dit magistralment, eminentment. Lencis de Rautendelein va penetrarnos desde aquell instant y no va deixarnos pas en tot el desplegarse de la esquisida figura ... La Xirgu sera una gran actriu si segueix estudiant y no pert, pel cami de la vanitat, lo que porta recullit pel cami de modestia. y que direm de'n Tor? Va fer una creació mereixedora de tota mena de cants. Va estar justissim, aplomat, sobrí, salvant a cópia d'art y de trassa els terribles esculls que ofereix la interpretació de I'Home d'aigua. En Tor també anira lIuny si, com la Xirgu, no oblida que I'actor no creix a cópia de pretensions, sinó a copia de treball, de temps, d'estudi… Respecte als altres, no cal anomenarlos particularment. Sense fer res d'estraordinari, varen ajudar a la bona armonia d'aquell quadro, un dels més esquisits y sugestius que hem pogut veure pels nostres escenar



                                       Foto  Arxiu Mas

 

2 MARGARIDA XIRGU / L'ESTRENA DE L'ELEKTRA, D'HUGO VON HOFMANNSTHAL (1931)

Salutació a Margarida Xirgu
FARRAN I MAYORAL, J. «Dietari escènic. Salutació a Margarida Xirgu». La Veu de Catalunya. (O 1-0 1-1932, edició del vespre), p. 5; i (02-01-1932, edició del matí, p. 5. Recollit a: FARRAN I MAYORAL, Josep. Político espiritual. (<<El món de la Cultura», 1930-1932). Barcelona: La Revista, 1935, p. 367-369.

Margarida Xirgu, actriu universal, sens dubte per aixo mateix, essencialment catalana. Ella
aporta sempre a les diverses modalitats de I'escena ibèrica els accents de I'anima seva, profundament catalana i mediterrània. I aixo ha fet la seva originalitat, el relleu poderós, en I'escena castellana de la seva personalitat més autentica. Lluny de voler-Ia esborrar, com han fet tantes d'altres, en la imitació de la declamació castellana, ella ha accentuat les seves pròpies característiques, per força de personalitat i per voluntat d'ésser en tot moment ella mateixa. I en aquesta accentuació de la seva personalitat, encara que no ho hagués volgut, com no havia de reeixir a ésser ben catalana i a guanyar amb la força de la seva racionalitat la seva gloria més pura?

Cal dir ara quines són les seves excel·lències, diferents de les excel·lències, tan admirables per altra banda, de les altres grans actrius ibèriques.

En primer Iloc, el sentit de la realitat, de la vida, intensament, francament expressada; i aixo ja per temperament i també per germanor de temperament amb els autors catalans, que ella interpretava als començaments de la seva gloria, de Guimera sobretot.

Una mena de realisme exaltat, goig vibrant d'expressar les realitats apassionades. Ella es dóna tota en les escenes de passió, sense restriccions, amb tota I'anima i tota la sang, i el foc intens deis seus ulls ardentíssims i el tràgic desordre deis seus magnífics cabells. Rarament la passió ateny intensitats iguals en les actrius castellanes.

Una altra nota ben seva, en altres moments i personatges, és aquella autenticitat profunda en les tendreses, en les humilitats sublims deis grans sacrificis, en les resignacions misterioses de les animes singulars, dolces i delicades, que interpreta sovint. També ací trobem qualitats de temperament ben catalanes, influencies deis millors poetes i dramaturgs nostres.

I, finalment, i sobretot, qualitats ben nostres i ben mediterrànies, aquella exultació lírica, puixança de cançó i de música, qui transfigura els versos en els seus Ilavis i en la veu seva. L'actriu espanyola, i pensem en les millors, diu, en general, els versos amb un deix profund d'elegant tristesa, sempre com alguna cosa d'oració resignada o exaltada, accents de profund misticisme racial; o bé amb una mena d'èmfasi i precipitació retòrica, la qual no cal dir que té a vegades els seus encisos.

Però Margarida Xirgu, àdhuc en els moments de més dolçor; aclaparament o tragèdia, posa en la veu seva una vibració lírica que és, en el fons, joiosa; el triomf rialler de I'expressió i de la poesia per damunt de les dolors i les crueltats del viure, que és la gloria de I'art mediterrània.

Així, i dits per ella, els versos i les paraules i els accents i les Iletres, guspiregen sempre de les resplendors de la mar nostra, i les clarors de la nostra Ilum.

Per aquestes belles qualitats de Margarida Xirgu, ens sentim així identificats profundament amb la seva anima, àdhuc quan representa les obres i els personatges més distants de nosaltres; per aixo la sentim tan nostra, faci el que faci en tot moment, a I'escena.

I per aixo, avui, ens fem un goig de saludar amb gran afecte i admiració, la bona amiga, I'eminent actriu, en la seva festa d'art i vetllada d'honor.

 



Margarida Xirgu al costat dels actors i actrius d'"Elektra" a La Chopera del Parque del Retiro de Madrid, el 1931. Foto: Alfonso/Archivo General de la Administración.

 

L'Elektra de Hofmannsthal
FARRAN I MAYORAL, Josep. «Dietari escènic. De la vetllada d'honor de Margarida Xirgu. Uns mots sobre l'Elektra de Hofmannsthal». La Veu de Catalunya. (05-0 1-1932, edició del vespre), p. 5; i (06-01-1932, edició del matí) , p. 5. Recollit a: FARRAN I MAYORAL,Josep. Político espiritual. (<<El món de la Cultura», 1930-1932). Barcelona: La Revista, 1935, p. 369-372.

Tot considerant el frenesí d'aquella Electra, que estupendament encarnava I'altra nit Margarida Xirgu, jo no em podia estar; per contrast poderós de pensar en l'heroïna de Sófocles.

No seré jo qui refusi a cada temps i a cada poeta d'interpretar segons Ilur anima aquests eterns personatges de poesia; així va enriquint-se la serie de lIurs avatars, de lIurs epifanies a trave's dels segles, a partir de Ilur vida ideal, eterna. Això no ens priva, però, de tenir les nostres preferències, de considerar; per reflexió i per amor; més a prop de lIur idea eternal, tal creació, que tal altra. I ens sembla força lluny de la seva idea, aquesta Electra de Hofmannsthal, carregada amb les pretensions efectistes d'una manera estètica inferior; i les més dissolvents cabòries de tota una època; la tan pròxima i tan irremeiablement Ilunyana del «modernisme».

Per tot aixo, I'altra nit, la meva Electra es dreçava dintre de mi més gran, i més sorprenent que mai -per contrast amb la de I'autor germànic-, i per un miracle de I'art, més singularment pura. És cosa de miracle, verament, haver infós en un personatge així violent de passió i cruel de propòsit, tanta de serenitat i de mesura; tanta de consciencia en I'odi, tanta de lucidesa raonadora en la venjança; i, extrem de prodigi -tanta de pudícia i decència i mesura en les accions i les paraules-. Com si al fons de les passions terribles, hi hagués la tendra pudícia, la sublim noblesa, de la immensa amor envers el pare vilment sacrificat i escarnit.

Qui diria que abriga I'odi més inexorable la donzella qui parla així: «M'avergonyeixo, dones, si us semblo, amb molts de planys, despacientar-me massa» …

I, encara, davant de la mare odiadíssima, quina pudícia àdhuc en les inflexions més iròniques, quina lucidesa de raonament.

«Sàpigues ara que aquestes coses em fan vergonya encara que no t'ho sembli. Comprenc que no escauen ja a la meva edat, ni m'està bé de fer-les. Però I'aversió que en ve de tu i de les teves accions, m'obliguen a obrar així per força. Que les conductes vergonyoses ensenyen de conduir-se vergonyosament.»

I encara la venjadora qui crida al germà, en el moment horrible: «Colpeix, si tens forces, una vegada més!», al cap de poca estona, diu consumat el crim: «Ja és morta la malaurada?»

És a dir, que ni I'odi ni la venjança, no extingeixen en aquella ment la compassió envers la víctima (i no per una resta ínfima d'amor filial, sinó per comprensió humana, que ve de reflexió i d'intel·ligència).

Aquella obediència racional a un deure de venjadora justícia, aquelles frases raonadores i
mesurades, en aquells versos nus d'imatges, nets i clars com fulles d'espasa, jo us dic que renoven a cada lectura una sorpresa molt més profunda, que tots els crits i els planteigs d'aquesta Elektra barbaritzant, d'un exasperat decadentisme, a la qual no han estat estalviades -en una escena repugnant- ni tan sols les preocupacions perverses del «fi de segle».

Amb tot, imatges, situacions de gran poeta; la invocació, en començar, al pare mort; I'escena de les dues germanes atuïdes al llindar del palau, per la falsa nova de la mort d'Orestes; les justificacions que dóna Electra del seu foll afany a gratar la terra -no vol enterrar sinó desenterrar; no vol que la prenguin per una infanticida; res no ha donat a la vida, ni té per donar a la mort, etc.- I'escena de la torxa amb Egist, ofereixen traços de grandesa i, en el més noble sentit, de bella teatralitat, tot i els defectes i les desmesures assenyalades. La tragèdia de Hofmannsthal crea un ambient d'intensa vida, remou en nosaltres alts pensaments, com no fa, gaire sovint, el modern teatre. L'època, inculta i barbara, que, tot ho anuncia, ja va passant, no és feta per al gran art, perquè ha perdut el sentit de la grandesa. AI seu torn, el teatre eixit d'ella, amenaça de prolongar I'abjecció de I'anima i del gust. Però la tragèdia tornara al seu Iloc de sobirania, o el teatre deixara d'ésser. Grans, intenses, nobles accions, expressades en beutat i poesia. Bells anuncis de les futures festes: mireu com els públics s'encisen altre cop amb les obres en vers. Bell anunci, I'emoció i el silenci que acollien I'altra nit o la tragèdia d'aquella Electra, massa germànica. Gran part hi tenia, tota potser, la interpretació inoblidable de Margarida Xirgu. Ella va comunicar a la singular figura una realitat i una grandesa que sens dubte I'autor no li donava. La seva sang mediterrània restituïa la nòrdica Electra, la noblesa i el lirisme joiós, dionisíac, que li mancava. Tot en ella, figura i veu i gestos, I'expressivitat enorme de les mans, deis dits, deis tràgics cabells, creava una figura de magnífic relleu.

I aixo amb una generosa despesa d'energies, en intensitat creixent, que meravellaven realment, i valien a la gran actriu, al final, aclamadores ovacions.

3 MARGARIDA XIRGU I L'ESTRENA DE LA DAMA DEL ALBA, D'ALEJANDRO CASONA (1944) (7)

3.1 L'ESTRENA DE LA DAMA DEL ALBA A BUENOS AIRES

Una gran obra va ser representada anit en el Teatro Avenida
I. TORRASSA. Atilio. (Crítica)

Alejandro Casona ha buscat inspiració en les coses de la seva terra natal, allà en la bromosa Astúries, terra de pagesos forts i de miners pacients, on la muntanya s'alça desafiadora entre el mar i el cel, i on la llegenda, com la boira, embolica la dura realitat en tènues vels de poesia i de misteri. Per això el seu retaule 'La dama del alba' és obra de forta i autèntic colorit regional, i al propi temps per la seva elaboració i transcendència de clar i universal sentit artístic.

Amb profunda inspiració, amb magnífic sentit del teatre, amb galanura i riquesa d'idioma ha sabut combinar la llegenda amb una rondalla simple entre éssers comuns i una visió moderna i original de la mort, que dóna al conjunt espontani simbolisme filosòfic. La llegenda és la d'una jove que es va enfonsar en les aigües d'un recés profund i va anar a habitar a un palau d'aïgues verdes, a les finestres del qual copejaven ocells freds, palau del qual va retornar anys després, intacta i més bella, en una nit de Sant Joan, que és «quan tots els rius del món porten gotes del Jordà». La rondalla terrena, la d'una casona d'Astúries on una mare viu pensant en la seva filla morta en el riu, segons tots els indicis, i el record dels que gravita també en qui va ser el seu espòs, per tres dies, i en els seus germanets. La casa es nega al món i a la vida, per tancar el seu dol. Però el dolor troba el seu pal·liatiu. El riu els lliura a una altra jove que va intentar suïcidar-se. I la seva incorporació a la família, substituent gradualment a la morta, sembla retornar l'alegria a tots. Serà la filla per a la mare, per ventura l'esposa per a Martín de Narcés. I l'amor naixent aclareix el misteri d'aquella mort, en una confessió que se li escapa al segon: Adela, la desapareguda en les aigües, no es va suïcidar; viu, doncs va fugir amb el seu amant, deixant accidentals indicis que ell, per pietat i per vergonya, no es va atrevir a destruir.

Magnífica concepció

Mes també ha arribat a aquella casa un altre personatge: una pelegrina, de suau rostre, de paraula lànguida, d'aspecte piadós. A tots enganya, menys a l'avi, qui, per estar prop del final tràngol, té agusats els seus sentits. Ella reconeix: és la mort. Ha vingut per algú, però els nens, que res temen, l'han fet riure amb els seus jocs i després no l'han despertat a temps. Tornarà per algú quan per set vegades la lluna es cobreixi completament de la seva platejada llum. Transcorre el termini, ja la setena lluna plena i ella compareix. Però per portar-se a algú de la casa, després que tots han vist il·luminar una nova aquesta en els seus cors, sinó per convèncer a la suposada suïcida quan, sense saber de la seva llegenda, vol tornar a la casa a procurar la pau després del dolorós rodar pel món. I en la nit de Sant Joan el riu lliurarà un cadàver, el d'aquella que es va ofegar fa quatre anys, miraculosament intacte, com el de la llegenda, perquè els rius de tot el món, en aquesta nit tenyida de fogueres alegres, porten gotes del riu miraculós. Per ventura com a síntesi final. podria dir-se, amb una poetessa de talent: «Tu ho saps: la vida dansa amb la mort. Barregen les seves flors, els seus passos, els seus cabells, l'única saviesa és saber-ho».

La feliç pintura d'ambient, la humanitat i simbolisme dels personatges, la bellesa i profunditat del diàleg, la perfecta enfilada de les escenes, l'encert a fondre tots els elements de llegenda, realitat, misteri i simbolisme, l'originalitat en la seva concepció de la mort, com una dona dolça que compleix designis superiors i és més infeliç que els mortals, doncs no sap estimar ni coneixerà el propi bàlsam que administra, tot això fa d'aquesta peça no només la millor creació d'Alejandro Casona, sinó una de les més belles, al nostre judici, del teatre espanyol actual. [ ... ]

Van servir amb lluentor a la dama de l'alba

La mort no és personatge grat, i resulta a més molt difícil traslladar-ho literàriament a l'escena i viure-ho després en ella. De fer-ho més simpàtic es va encarregar Alejandro Casona en imprimir-li els trets d'una dona serena, de veu clara i de caminar rítmic, que vesteix hàbit clar i cobreix la seva cabellera amb un vel. Els nens juguen amb ella i la fan riure; els vells la pressenteixen i li troben alguna cosa misteriosa; els joves la reben amb simpatia. La seva missió desagradable, d'altra banda, la compleix a l'alba, assossegadament.

Margarida Xirgu, col·locada sempre tan alt per virtut del seu art, va afegir a la seva sèrie de grans creacions una més, i per ventura la més difícil, per la limitació que imposa als seus recursos i pels sorprenents contrastos que ha posat en ella el seu autor. L'escena en què juga amb els nens, el diàleg que sosté amb l'Avi, en ser descoberta en el seu veritable caràcter, i sobretot quan convenç a l'adúltera que el seu lloc no està en aquella casa, on se la creu morta, sinó en el riu, per salvar el millor d'ella mateixa, la puresa d'un record, i per baratar el seu pecat en flor de llegenda, la seva veu, el seu gest, la seva prestància, són vehicles d'una emoció gran i bella, que va acusar l'auditori visiblement. I tot el conjunt d'intèrprets, com arrossegat per la qualitat de l'obra i l'exemple de la seva primera actriu i directora, va complir una labor sense falles. María Gómez, amb gràcia espontània en el paper de Telva, representació del bon sentit popular; natural i expressiva; Isabel Pradas en la noia simple que retorna l'alegria a la casona; i en uns altres de més limitades exigències molt a to Teresa León i Amelia de la Torre, Francisco López Silva, va donar singular relleu al paper de l'Avi, José N. Navarro va dir amb encertats matisos el seu i Alberto Closas va saber trobar l'accent i els trets precisos per al drama concentrat i després la lluita de passions que viuen en Martín de Narcés. Seria injust no citar als nens Susana Canales, Juan Manuel Fontanals i Gustavo Bertot Pradas, que van mostrar una precisió en el dir i una desenvoltura superior als seus escassos anys. L'escena, servida per un pintor dels dots de Santiago Ontañón, va oferir, en el seu marc únic, una bella i autèntica evocació d'interior asturià. Ben escollida per Alejandro Casona i interpretada amb justesa la música gravada especialment pel tenor Faustino Granda, el gaiter Emilio Martínez i el tamboriner Carlos García, amb que s'il·lustra l'escena de la festa de Sant Juan.

 



Margarida Xirgu, Isabel Pradas, Amelia de la Torre, Teresa León, Susana Canales, Francisco López Silva, Alberto Closas, Gustavo Bertot, el escenògraf Manuel Fontanals i altres actors saluden al públic junt amb Alejandro Casona, en l'estrena de "La dama del alba". Foto biografía A. Rodrigo.

 

La dama de l'alba d'Alejandro Casona
EICHELBAUM, Samuel. (Latitud)

Apropar-se a la terra implica gairebé sempre, per a l'escriptor i l'artista, desprendre's del superflu i del retòric, i prendre o deixar-se prendre pels fenòmens elementals. Tot i que es tracti d'artistes inclinats i formats en un artifici compacte, com en el cas de D'Annunzio, aquest moviment d'aproximació resulta en extrem profitós per a l'art, com ho prova 'La figlia de Yorio', que explica entre el més perdurable de l'autor de Loudi. En Alejandro Casona el propòsit d'apropar-se a l'Astúries del seu naixement, després de variades experiències dramàtiques realitzades sobre temes i climes urbans, ha estat singularment promissori. 'La dama del alba', obra reveladora de tal propòsit, és, al nostre judici, la més equilibrada i la més harmoniosa de les seves comèdies. És veritat que aquest equilibri i aquesta harmonia aconseguits no tenen vincle aparent amb l'esperit del seu sòl, sinó més aviat amb la consciència professional vigilant, mes aquestes virtuts estan presents en el retaule i ningú pot afirmar que no existeixi una secreta relació entre els elements utilitzats per l'escriptor i la delectació de les forces interiors que es mobilitzen per realitzar una comèdia. El goig íntim pot ser i és, amb freqüència, la millor explicació d'una venturosa labor.

'La dama del alba', que va presentar Margarita Xirgu a l'Avenida, desenvolupa el que podríem denominar el revers d'una llegenda, paral·lelament a la llegenda mateixa. Aquesta consisteix en el següent: una jove abandona al marit, i res més se sap d'ella. Les gents del lloc llancen la conjectura que s'ha tirat al riu. Els familiars i el marit la busquen angoixantment, però el cadàver de la mossa no apareix. Transcorren diversos anys i un dia els vilatans fan la troballa del cadàver abans buscat en va, i el porten a la casa de la mare i de l'avi. El conflicte dramàtic imaginat per Casona intenta explicar els fets que van originar la llegenda. Angélica -que així es diu la mossa en 'La dama del alba'- abandona al seu marit, Martín de Narcés, al tercer dia de casada per fugir darrere de l'home al que veritablement estima. Bastant temps més tard apareix a aquella casa una jove, Adela, que la seva desventura mou a tanta pietat que la insten al fet que romangui allí, on visible i sensiblement anirà ocupant el lloc de la desapareguda, fins i tot en el cor de Martín, que la defuig sospitosament, actitud que la reemplaçant només comprendrà quan ell li confessi els seus sentiments i li faci conèixer la veritat entorn de la misteriosa desaparició d'Angélica, la qual cosa ocorre en un dia de festivitat religiosa, en què tots es van al poble. Aquesta mateixa tarda, en què també els nous enamorats es van a la festa, torna Angélica, penedida i derrotada, però resolta a ocupar el seu lloc a la casa i en els sentiments de tots, sense excloure els de el marit. Angélica és rebuda per un estrany personatge, La Pelegrina, que és gens menys que un símbol de la mort. Aquesta Pelegrina narra a la mossa la llegenda suscitada amb la seva desaparició i li fa comprendre el bell que seria salvar-la, anant-se, és a dir, sacrificant-se per la seva pròpia llegenda. Angélica es deixa persuadir i es va per a -aquesta vegada certament- enfonsar-se en les aigües del riu, d'on no trigaran a extreure-la les gents del lloc.

En 'La dama del alba' tot està realitzat amb mesura. Les situacions dramàtiques estan lleument exposades i tots els personatges, fins al ressentit Martín i la xerraire anomenada Telva, es caracteritzen per una comuna discreció. Però la fragància seca i densa de la terra no es percep. En tot cas, un perfum que amb prou feines se li sembla, en els trossos de diàleg en què alguna sentència o aquest camperol recorda que no tot el que se sent és la prosa neta i desindividualitzada de Casona. Això indueix a creure que el comediògraf de 'Nuestra Natacha' ha anat mandrosament a abreujar en les aigües del terrer, la qual cosa ha impedit, per igual, que fos pres pels elements de la terra o que els prengués ell decididament. Quant a l'estrany personatge de la Pelegrina, que tanta intervenció té en la trama de l'obra, és evident que Casona ha volgut donar una noció, diguem amable, de la mort, la qual cosa sens dubte ha compromès la gratitud de no pocs espectadors, però la idea de la mort queda així «viciada de nul·litat», com diria un jurista. Qualsevol ésser humà pot tenir una idea particular de la mort -com ho demostra Casona, al nostre entendre- però la mort mateixa no pot ser més que la mort, és a dir, la qual cosa posa terme a la vida visible, sense discriminació de vida alguna, sense distingís d'edats o circumstàncies. La Pelegrina de 'La dama del alba' no només se singularitza per la seva tendresa en el tràngol de compartir un joc de nens, la qual cosa no deixa de ser bell, encara que arbitrari -no podem oblidar que Casona s'ha proposat donar una explicació «real» d'una llegenda- sinó que també s'equivoca presentant-se a destemps, la qual cosa destrueix tota idea de inexorabilitat, sense la qual la mort resulta alguna cosa així com un creditor augmentable.

Margarida Xirgu encarna a la Pelegrina. Ho fa component una figura ingràvida, omplerta de suggestió i de delicadesa, que fa pensar immediatament en una imatge immaterial. María Gámez, en la criada Telva, mostra, una vegada més, les seves excel·lents qualitats; Teresa León, en la Mare, transmet el pesar que l'afligeix per l'absència de la filla; Amelia de la Torre, en l'Angélica, posa de manifest el seu osco temperament dramàtic, i Isabel Pradas, en l'Adela, es mostra sensible i expressiva. López Silva, en L'Avi, no aconsegueix salvar la monotonia del seu to, i Alberto Closas, en el Martín, ens sembla massa rígid.



         La dama del alba. Teatro Avenida (Buenos Aires), 1944.

Foto hereus  d'Alejandro Casona

 

Al marge de les estrenes. La dama del alba
MONTI, Amelia. (Libre Palabra)

A l'arbre se li jutja pels seus fruits. I bé: Alejandro Casona acaba de donar una nova mostra de la seva capacitat d'escriptor, que va a la recerca de l'excepció amb obstinació d'alquimista, en estrenar 'La dama del alba', que va ser llargament aplaudida a l'Avenida, a través d'una labor interpretativa valuosa. És una d'aquestes peces sense sinònims. Purament cerebral i metafísica. És un pensament. Una idea. Una exaltació. Una febre. Un somni ... I com a somni, ple de totes aquestes coses inversemblants, meravelloses o no, que ens fan viure com a realitat totes les fantasies, mentre dormim. I gaudir-les! Encara que el despertar ens trobem amb que res és veritat.

En el seu relat, Casona ens porta a un estatge d'al·lucinació. A un panorama amb aromes de camp i frescors de riu. Afectes de llar honrada. Amor d'home i de dona. Riures de nens. Cants d'un poble en festa que viu sempre de cara al cel i un drama silenciós. El drama d'un home que es va sentir burlat en la seva senzillesa, en la seva confiança, en la seva fe, en la seva més íntima condició. I calla. Calla per no infringir la puresa de la dona que se'n va anar. Perquè quedi, en tots els altres, la idea de la seva virtut. Es creu que el riu se la va portar. I el riu, com l'home, guarden el secret. El silenci en què viu l'home cau sobre cada minut del seu caminar callat. Que no és pena. És desesperació d'haver perdut alguna cosa que era tota la seva ànima. I saber que ha d'estar en algun lloc del camí encara que tots la plorin per morta. Desesperació per la por de veure-la aparèixer algun dia, sense que se li pugui escapar ni a aquest pensament, ni a les coses amb que li recorda, ni al seu propi silenci que ja li dol que l'aprisiona i que cau sobre cada paraula, cada mirada, cada rumor. Que no pot amb la força del nou amor que s'aixeca al seu costat i que es fa, present, viu, tenaç. Però no és això el nou, l'original en l'obra de Casona. És el tracte que els dóna als éssers i a les coses. És la bellesa de la forma i dels contorns. El diàleg penetrant i agut en la seva filosofia i en la seva fatalitat, com a alegre i oportú en la seva gràcia. És el profundament humà i l'audaçment sobrehumà.

És l'encarnació de la «Pelegrina», símbol executat amb destra habilitat d'escriptor i de dramaturg. Fantasia revestida de rosa i or. Personificació suau, tova i poètica de la mort. Que no imposa perquè «no és culpa seva». Que deixa una estranya sensació de misteri sense pors. Una tremolosa però dolça embriaguesa del desconegut. Una mansa promesa de pau.

Atrevida, perillosa i difícil prova la de donar forma a aquest símbol. I forma concisa, elevada i poètica, va saber imprimir-li Casona a ell tal pelegrí personatge de la Pelegrina. Tant que el seu pas, s'espera, es desitja, es necessita. Com la seva presència, la seva paraula i el seu caminar. Tan malenconiós, tan pausat, tan serè. Tan etern també. La veritat és que Margarida Xirgu posa una estilització afinada, rítmica, secreta en la composició de l'estranya protagonista. Posa alguna cosa que és molt seu, únicament seu. Com la blandura profunda, comunicativa i captivant de la seva manera, de la seva veu, dels seus passos, de la seva personalitat i de les seves mans magnífiques. Dos poemes desglossats en cinc versos sense paraules, però amb una força infinita d'eloqüència i expressió.

És possible que en les dues primeres jornades s'observi una aparença de lentitud en l'acció. Però, l'autor resol, amb vigorosa embranzida, els dos actes finals fallint el suspens en un hàbil retorn cap al desenllaç feliç, amb el recurs d'una tan inesperada com a precisa solució. A més de lògica, conciliadora i humana. Secunden a Margarida Xirgu amb encert i eficàcia, Amelia de la Torre, en breu però directa intervenció. María Gámez, amb gràcia natural i contagiosa. Isabel Pradas, amb sentida emotivitat, Alberto Closas i F. López Silva, molt correctes. A to tots els altres. El decorat fix molt d'acord.

'La dama del alba' va aconseguir un èxit definitiu la nit de la seva estrena que li assegurarà llarga permanència en cartell. És d'agrair quan el teatre brinda obres així. Que aspiren a una jerarquia, que les justifiquen i que són un veritable estímul per a l'esperit i la imaginació.

La dama del alba
Vagabond Jim. (Criterio

Ningú ignorava que Casona fos un dramaturg excel·lent, de notable personalitat, i un poeta exquisit; però en 'La dama del alba' aconsegueix una plenitud de bellesa i un equilibri de concepció tan perfectes, que ens impulsa a deixar anar brida a la nostra admiració i a dir una vegada i una altra quant hem gaudit veient-la.

Poeta, Casona ho és fins a l'arrel del seu ésser. Poeta dels que no necessiten d'un altre material que les paraules plenes de sentit de tots els dies, netes i sense afaitats, aparellades amb senzillesa, disposades amb una harmonia fàcil però noble; i la poesia està allí, embullada a cadascuna d'aquestes paraules com sorgeixen d'un esperit massa ple de bellesa per no impregnar tot el que senti el seu contacte. En el teatre de Casona la poesia no se superposa a l'acció, com una vestidura que més o menys fàcilment pot separar-se de la resta, sinó que és alguna cosa inseparable com una pell, impossible de disgregar de l'acció, de l'existència i la manera de ser dels personatges, alguna cosa tan penetrant com una atmosfera i tan fort com la vida que és la seva font inesgotable.

Al mateix temps, Casona és un gran home de teatre i 'La dama del alba' és la síntesi més perfecta que ens ha ofert d'aquesta doble disposició de la seva intel·ligència. La vida plena de color d'una casa pairal a Astúries envaeix l'escenari amb els seus petits detalls realistes i el seu fort sabor poètic. A poc irromp el personatge fantàstic -la dama de l'alba- que no abandonarà l'escena fins al final, i, hàbilment, entremesclats els elements reals i imaginaris, l'acció es desembolica sense confusions, en un crescendo d'emoció meravellosament graduat fins al desenllaç, el més imprevist però -prescindint de la forma- el més lògic possible.

Els personatges, nombrosos i variats, estan creats amb mà mestra. Des de la figura enigmàtica, amb rivets de tragèdia grega, de la Pelegrina, tan suggestiva en el seu doble aspecte de ser sensible i de força cega i fatal, fins a aquests nens tan autènticament infantils i frescs, tots s'imposen per l'embranzida de la seva vida interior; per la intensitat dels seus sentiments i la floració dels seus somnis.

Si Casona va escriure una gran obra, la companyia de Margarida Xirgu va saber donar-li vida amb perfecció extraordinària. Aquella actriu, que com tal pot discutir-se, té en canvi dots excepcionals de directora; que en aquesta ocasió va poder lluir com mai. Ella mateixa va compondre el paper tan subtil de la Pelegrina amb aquest estil seu tan peculiar que nosaltres personalment no admirem -tal vegada per defecte de comprensió- però amb l'autoritat i la riquesa de recursos de l'actriu consumada que és. Isabel Pradas, magnífica de tendresa i emoció, treu el millor partit de la seva veu harmoniosa i de la gallardia de la seva figura. Un altre tant podria dir-se d'Alberto Closas, amo del físic més apropiat per al seu paper i excel·lent actor; que ens impressiona com el galant més complet que aquest any hagi trepitjat els nostres escenaris. María Gómez i Francisco López Silva fan dels seus personatges dues esplèndides creacions. I perquè l'espai no ens permet nomenar a cadascun del repartiment, direm què tots -amb l'única excepció d'Amelia de la Torre que no va estar molt feliç en el seu difícil paper- es van portar a l'altura de l'espectacle. I assenyalarem la preciosa aportació de gràcia i frescor dels nens Susana Canales, Juan Manuel Fontanals i Gustavo Bertot Pradas que es van ensenyorir de l'escena amb aplom i
espontaneïtat admirables.

Ens plau elogiar l'escenografia de Santiago Ontañón, d'un ufanós realisme camperol, carregada de detalls suggeridors i amb un teló de fons de bellíssim efecte.

Els vestits donen la nota de color brillant i adequada i la música escollida pel mateix Casona sobre motius autèntics d'Astúries, afegeix un toc de bellesa a la posada en escena.

Es va estrenar anit a l'Avenida una bona comèdia de A. Casona
VILLAMIL, Sergio. (El Federal)

La idea de la mort ronda de continu la imaginació dels poetes, es guanya en ella i dóna sovint bells fruits. 'La dama del alba' és blat d'aquestes collites interiors.

El seu autor: Alejandro Casona, juga amb l'al·legoria de la mort, fent-la passejar pel racó asturià, entre consejas i llegendes, amb vestidures de pelegrina i una tendresa i un discórrer beatífics. En la seva naturalesa femenina, es dol del seu sinó. Bé volgués ser la dona amb aptituds joioses que la vida no dóna a conèixer; volgués ella apropar-se als éssers i mirar-se en els seus ulls sense danyar-los. Però el seu contacte és irremissiblement fatal, de manera que amb prou feines se li és donat escollir entre els danys el menor i fins a és feliç quan el seu determinisme ve a solucionar un conflicte humà d'aparença insoluble. Casona reverteix en la seva obra el Deus sine machina de la tragèdia clàssica, transformant la cega, horrenda i lamentable fatalitat en una providència justa i delicada. Interpretació pagana però no nihilista de la mort, la rondalla de 'La dama del alba' porta una espècie de consol davant el misteri letal, una sort de succedani de la veritable resignació religiosa.

De tal manera, el personatge que ha començat per experimentar el terror de la mort, conclou fent-se el seu amic quan adverteix que ella, lluny d'arribar a aquesta casa en qualitat d'hoste hostil, ha vingut com a amigable componedora.

Aquesta aventura premissa es realitza en la comèdia mitjançant un artilugi teatral ple de picardia que -si no és original- no per això resulta menys operant.

En aquell estatge de camperols una mare plora sense resignació a la seva filla major que quatre anys enrere i poques hores després de les seves noces, ha mort ofegada en un recés del riu. La mort arriba en aparences de pelegrina aquesta nit. Ve a portar-se a algú d'aquesta casa en circumstàncies en què Martín, marit de la difunta, acaba de salvar a una pobra noia que intenta matar-se llançant-se al riu. Aparentment, és a ella a qui semblés caminar aguaitant la Pelegrina i així ho tem l'Avi, que ja coneix la identitat de la misteriosa viatgera. Però les circumstàncies destrueixen l'equívoc; la mort es marxa prometent a l'Avi tornar després de set llunes per portar-se a qui li estarà destinada, mes no amb un designi deplorable sinó en missió digna de gratitud. Mentre, la jove lliurada del suïcidi es queda en la llar -doncs a ningú té al món- i a poc a poc guanya el lloc deixat per la morta fins a en el cor d'aquella gent. Martín conclou per enamorar-se, però un secret obstacle el separa d'ella. És que l'esposa desapareguda no ha mort en realitat sinó que ha fugit amb el seu amant. El de la seva mort en el recés ha estat una mera invenció amb el que el marit burlat va voler cobrir el fet deshonrós.

En la nit de Sant Joan entre fogates i cants, la morta torna a fer-se present conforme a la seva promesa, no sense el consegüent terror del bon avi que tem ara per la seva néta adoptiva. Però la Pelegrina no arriba com a agent infaust. Ve perquè aquesta nit haurà de tornar amb la seva deshonra a coll l'esposa de Martín. A través d'un diàleg persuasiu i subtil, la misteriosa «Dama de l'alba» sedueix a la seva interlocutora eventual i li indica el camí del recés. Estona després, hauran de trobar el seu cadàver intacte, respectat per les aigües, la qual cosa és interpretat per la gent com a fet miraculós, donant així naixement a una llegenda.

Té aquesta peça en el seu argument i la seva forma literària, el sabor de les velles consejas vilatanes que fes Ramón del Valle-Inclán (la influència del qual és inoculat) les seves millors creacions. La parla antiga i decantada de les gents del camp, omplerta d'imatges brillants i de sentit profund, apareix en l'obra de Casona com el més destacable mèrit de factura. Teatralment la comèdia és més sòlida en els seus dos actes últims, on la imposició melodramàtica del tema ha estat «gambejada» amb molta habilitat per l'autor.

En un paper ple de suggestió, Margarida Xirgu dóna al seu personatge cuidada qualitat. Humanitza la mort aproximant el símbol als sentits de l'espectador i eludint aquesta vegada, amb avantatge a notable, l'accent declamatori que és la seva manera característica. La secunden amb molta propietat Isabel Pradas jove actriu plena de condicions, Alberto Closas, excel·lent també, Francisco López Silva (que ha pres de manera sorprenent la manera de parlar de Margarida Xirgu), l'hàbil característica María Gámez i, entre uns altres, els nens Juan Manuel Fontanals i Bertot Pradas, encantadors en la seva soltesa de precoços intèrprets. Una decoració ben apropiada de Ontañón dóna ambient a aquesta comèdia, que té un encant més en diverses expressions del folklore asturià.

Una bella llegenda de profunda poesia: La dama del alba, d'Alejandro Casona. Margarida Xirgu i la seva companyia van realitzar una magnífica interpretació de l'obra
MUÑOZ, Andrés. (El Nacional)

En el seu Astúries natiu, on la boira i la muntanya es confonen i es completen, com la realitat es perllonga en el somni i la llegenda, ha situat Alejandro Casona la rondalla de 'La dama del alba' que ens va donar a conèixer Margarita Xirgu en el Teatro Avenida. Així també aquest retaule, com el classifica el seu autor; el poeta que va escriure 'La sirena varada' i que torna ara a fer-se present, idèntic i diferent, en plena saó del seu art i del seu astre. Com la boira que embolica el muntanyenc paisatge asturià i com les llegendes que es barregen en la vida quotidiana d'aquest poble afanòs i somiador; són les estampes d'aquest bell retaule amb olor a camp fèrtil i verd i aroma d'encens, de poesia i de misteri.

Una llegenda, entre tantes d'aquest país de llegendes i de realitats, ha escollit i creat el poeta. Resumim-la amb les seves pròpies paraules, d'ingènua i profunda poesia popular. Una vegada era un poble petit amb un riu, i en el riu un remolí profund de fulles seques. I deien que en el fons hi havia un poble submergit, amb la seva església verda tupida d'arrels i les seves campanes miraculoses, que se sentien de vegades la nit de Sant Joan. En aquell lloc vivia una noia d'ànima tan bella que no semblava d'aquest món. I un dia la glòria del lloc va desaparèixer en el recés del riu. S'havia anat a viure a les cases profundes on els peixos copejaven les finestres com a ocells freds; i va ser inútil que el poble a crits la cridés des de dalt. Estava com dormida en un somni de boira, passejant pels jardins de molsa els seus cabells flotants i la tendresa lenta de les seves mans sense pes. Així van passar els dies i els anys ... Ja tots començaven a oblidar-la. Només una dona amb els ulls fixos l'esperava encara. I per fi el miracle es va fer. Una nit de llars i cançons la bella dorment del riu va ser trobada, més bella que mai. Respectada per l'aigua i els peixos, tenia els cabells nets, les mans tèbies encara i en els llavis un somriure de pau ... Com si els anys en el fons haguessin estat només un instant.

Com la noia de la llegenda, en aquest poble submergit ha d'estar també el cos d'Angélica, una jove desposada desapareguda fa quatre anys en el riu al tercer dia de les seves noces amb Martín. Així ho creu la mare, l'avi, els petits germans, els criats, els veïns tots els del lloc. Així ho creuen tots menys Martín, el marit de la desapareguda el record de la qual defuig, sense acceptar ni destruir la creença popular. Hi ha també un personatge misteriós que dubta d'aquesta mort misteriosa. És la Pelegrina, que arriba de pas i ronda la casa com buscant a algú. Ningú sap qui és ni el que busca. Només l'avi, lligant records, la reconeix; però calla per temor. La va veure ja una altra vegada, fa molts anys, quan va ser a punt de morir en l'ensulsiada d'una mina. Aquesta estranya passatgera és la dama de l'alba, la que es porta als morts a l'alba. Però com ningú la reconeix, ningú la tem. Juga amb els nens de la casa, als quals protegeix i respecta perquè li han ensenyat dues coses que no va conèixer mai: el riure i el somni. Per quedar-se dormida, amanyagada pels nens, perd dues vides que havia vingut a buscar: la de Martín, que resulta miraculosament il·lès en rodar per la muntanya amb el seu cavall, i la d'Adela, una jove desesperada que es llança al riu i és salvada pel genet que va ser a punt de morir. Però malgrat haver-la vist tan de prop cap dels dos reconeix a la dama de l'alba. I és que entre ells penja un amor que els impedeix reparar en la mort. Però hi ha alguna cosa en la vida que els separa. És la dona de Martín, que va desaparèixer pel riu; però no per submergir-se al poble dels ofegats, com creuen tots, sinó per fugir amb l'amant. Bé ho sap el marit, que la va perseguir en la seva fugida sense poder donar amb ella ni amb el raptor. Però ho calla per no tacar el record d'un amor, i només descobreix el seu secret a la dona que va encendre en ell una nova passió. I quan torna la fugitiva per interposar-se entre ells, ja és tard per al perdó i el penediment. Així l'hi fa comprendre la Pelegrina, que és l'única que la rep; així l'hi diu aquesta estranya passatgera, aquesta dama de l'alba que ronda la casa cada vegada que s'anuncia una mort. Sentim aquest breu diàleg, entre la mort i l'adúltera:

-Alguna cosa ha de quedar per a mi. Pugues algú llevar-me a la meva mare?
-Ella té el teu record que val més que tu... Un moment de valor i el teu record quedarà plantat en el lloc com un roure ple de nius!
-On puc anar?
-A salvar valentament el millor que et queda: el teu record.

i ella l'obeeix i es deixa conduir al riu, d'on l'extreuen poc després, morta, però més bella que mai, coronada de roses amb els cabells nets, les mans tèbies encara i un somriure de pau en els llavis, nimbada de santedat com la noia de la llegenda.

Aroma de llegenda i aire de camp i de muntanya es respira en aquesta última i bella obra de Casona. I que ben es concilien aquests dos elements en totes les escenes d'aquest bell retaule. Tan entrellaçats van l'un i l'altre, que no es nota el punt on la realitat i la fantasia es creuen, se separen i es tornen a trobar. Tot allí succeeix naturalment, espontàniament, sense xoc i sense parenceria. La mort es passeja per l'escena i no hi ha un instant de truculència o d'efectisme. El transcendent i el quotidià es fonen en un aliatge vital, com dues substàncies químiques que s'atreuen, es necessiten i es completen. Es diuen i es fan les coses més subtils i més corrents, i no hi ha un pas en fals o una frase abstrusa o vulgar. És una obra profunda i senzilla alhora. La suggestió i l'emoció sorgeixen per si soles, dels fets o de les paraules; no hi ha res que no trobi un ressò immediat en la sensibilitat i en l'oïda atenta de l'espectador. El diàleg és un teixit de la millor escriptura, on no es descobreix mai la molesta presència del literat professional. L'acció escènica corre sense violències ni brusquedats com l'aigua d'un riu profund i serè. Les situacions i el seu engranatge pertanyen al millor teatre, sense que s'adverteixi en cap passatge la tècnica teatral. I a més de tot això i per sobre d'això, hi ha des de la primera a l'última paraula la presència d'un poeta que fa poesia sense acordar-se per res de la retòrica i poètica; d'un dramaturg que planta en l'escenari als seus personatges i els deixa viure i créixer sols, posant-se ell a un costat, per no destorbar el seu lliure desenvolupament i la seva pròpia expansió; i hi ha també una sensibilitat tibant i un pensament alerta, i un artista que sap fer art sense que se li vegi com ho fa, manejant-se amb la veritat, amb la imaginació, amb la vida i amb el símbol i expressant-se amb la major subtilesa espiritual i la màxima transparència. Per tot això i molt més que podria dir-se, creiem que 'La dama del alba' és una germana major de 'La sirena varada' i una de les millors obres que s'han  vist en els nostres escenaris.

Margarida Xirgu, que a la seva devoció per les grans obres clàssiques i modernes agrega la seva inquietud per descobrir valors nous, i que com se sap ens va descobrir al Casona de 'La sirena varada', ens ha brindat ara la primícia de 'La dama del alba', afegint així el seu art als valors d'una obra digna de tal actriu. La seva interpretació de la Pelegrina va ser un dels millors encerts de la seva llarga i consagrada carrera artística i haurà de quedar; sens dubte, entre les creacions més comprensives i més expressives de la seva intel·ligència i del seu art d'excepció. A aquests mèrits de la intèrpret s'afegeixen els que comporten la seva direcció artística, sota la qual va trobar els millors col·laboradors en els seus actors i actrius. Tots ells es van exercir en forma digna d'elogi, i molt especialment les actrius María Gómez, Isabel Pradas, Amelia de la Torre i Teresa León, i els actors Francisco López Silva i Alberto Closas, mereixent també un esment especial els nens Susana Canales,Juan Manuel Fontanals i Gustavo Bertot Pradas, el millor encant dels quals resideix que van actuar com a nens i no com a actors. Excel·lent l'escenografia de Santiago Ontañón, i el públic que omplia la sala va tenir entusiastes aplaudiments per a l'autor; per a Margarida Xirgu i per al conjunt del magnífic espectacle.

3.2 L'ESTRENA DE 'LA DAMA DEL ALBA' A MONTEVIDEO

Veu d'escenaris teatrals. Una meravellosa llegenda és 'La dama del alba', estrenada anit en el 18
ÁLVAREZ, Ramón I. (La Razón)

'La dama del alba' és una interpretació poètica d'una llegenda camperola d'Astúries. Alejandro Casona ha recollit -ell mateix ho va dir anit- aquesta conseja de la seva terra natal per traslladar-la a l'escena adornada amb els més eximis dons artístics i ratificant la seva perícia d'home de teatre en oferir-nos una peça d'admirable perfecció tècnica dins de les seves indubtables dificultats. En aquest magnífic poema escènic la mort apareix simbolitzada per una visió dolça, oposada al terrorífic cànon tradicional, com que juga amb els nens sense suscitar-los sospites i fins a l'exterioritat dels seus vestits remeia una estampa franciscana de sedants transcendències. No és la mort la presència de la que espanta, sinó aquella que porta el belego i l'alliberament a les ànimes torturades.

Triomf de Margarida

Margarida Xirgu encarnant aquesta figura ingràvida, donant entitat corpòria al símbol realitza una de les seves creacions més felices, impregnant la ficció que representa el més apropiat aire de irrealitat, d'imatge ultraterrenal, salvant magistralment el perill de divorciar el seu paper del realisme que caracteritza tot el drama en el seu aspecte formal. I correspon aplaudir tant a l'autor com a la gran intèrpret, al primer per haver escrit una obra en què només apareix la preocupació artística, i a Margarida Xirgu per acceptar aquesta obra en què el lluïment no està acaparat per la figura central. sinó sàviament distribuït i dóna lloc al fet que tots els actors exposin les seves qualitats. La eximia intèrpret espanyola demostra així que els que tenen veritable talent escènic no necessiten disminuir als seus col·laboradors per brillar amb llum pròpia, com desgraciadament ocorre en l'escena nacional. Per contra; la forma brillant en què es van exercir María Gámez, Teresa León, Isabel Pradas i Amelia de la Torre, així com els altres intèrprets, no va fer més que ressaltar els relleus de la figura central, donant a tot l'espectacle una unitat magnífica.

En caure el teló sobre l'última escena, el públic va reclamar la presència d'Alejandro Casona, i el prestigiós autor espanyol va pronunciar breus i eloqüents paraules, compartint els aplaudiments que el públic que omplia la sala va prodigar a Margarida Xirgu i als altres actors.

La dama del alba, superació del geni d'Alejandro Casona
CAPORALE SCELTA, Julio. (Mundo Uruguayo)

D'una vella tradició popular asturiana va prendre Alejandro Casona l'assumpte de 'La dama del alba', retaule amb joc d'amor i mort, amb el qual l'autor de 'La sirena varada' aconsegueix, en una culminació de la seva virtut creadora, en un miraculós equilibri de símbol i realitat, les zones triades i senyeres del teatre espanyol de qualsevol temps. Amb repetició immemorial anava, entre camperols i miners de la seva terra, el mite de la Pelegrina -«la Mort, la nostra Senyora que està plena de respostes per a tots els perquès de l'existència...>>- sense que ningú s'hagués arriscat a fer del relat fantàstic -balanceig ingenu de l'humà i el sobrehumà, com agrada al poble; romanç de la terra ardent i del gelat rere món- una altra cosa que tradició de generacions, sense més contextura que el fil del record popular. Alejandro Casona, amb sagacitat escènica admirable, va captar la subtil meravella del tema; va entreveure la seva corporeitat teatral, i va donar a la tasca del retaule la seva passió per les coses del terrer, la seva alada imaginació, la seva magistral ductilitat per moure en les taules, teixint madeixes de somnis i veritats al símbol entendrit de la innominada paorosa -els ulls de cristall i la ruta implacable- i la seva relació infinita i fatídica amb la senzilla i forta humanitat d'un petit poble en què s'assenta el drama. La Pelegrina està així, fixada per memòria i ulls d'un Avi, que un dia la va conèixer en trànsit mortal; en les evocacions ominoses del país miner; i en la realitat de la ronda infantil que la domina i la venç -quan la Mort riu i es dorm, i l'home se salva- i en les aprensions estremides del que la veu propera i amiga; i en el intricat maneig de la destinació inexorable; i en l'angoixant cubileteig dels éssers que no la imaginen sempre propera i mirant-los «des de darrere dels miralls» en les hores indiferents; i més que en cap altra cosa, en el tumultuós i càlid drama de l'amor, a les físiques alternances del qual, i a l'impuls espiritual del que presta una essència impalpable, un gèlid bufo desesperat, i una aspiració inexpressable de donar, amb la seva fatalitat sense redempció, la dolçor i la lenitat d'un trànsit serè, quan l'hora de la destinació hagi arribat.

Poques vegades un autor modern ha enfrontat un joc amb més riscs de barreja de símbol i realitat, i segurament el valor més profund del retaule de Casona és haver aconseguit tan equilibrada solució escènica. Perquè en la rotunda pintura costumista del lloc asturià, quin geni conciliador de formals dinàmiques [sic] i d'alades transparències hi havia assolit, millor que aquest autor, sense caure en efectismes i arbitrarietats, aquesta admirable concreció de la vida, de l'amor i de la mort, arrencada d'un relat, abocada com un drama, deixant en l'ànima els profunds sotracs de les expressions fonamentals que commouen a l'home?

El llenguatge és sempre apropiat, amb locucions costumistes que ningú millor que l'autor podia situar -records de les seves rondes de Sant Joan en sòl natiu- amb valuós vol poètic i amb la graciosa intercalació de romanços populars que animen el total ordit de la peça. Alguna referència de la Pelegrina al tremp espanyol, per lloar-la i saber-la esperar, donen abast heroic de sentida afirmació nacional, mai més emotiva que quan un escriptor enyora la pàtria llunyana, a aquesta escena del retaule, que destaquem per la seva noble intenció transcendent: «Tu pertanys a un poble que sempre ha sabut mirar-me de front! I els vostres poetes em van cantar com una núvia!»

I aquesta dualitat estarrufada de dificultats elocutives, de la Pelegrina, entre la seva essència mortal, i la seva aspiració femenina? I aquest donar, gairebé insensible la fisonomia tremenda, en un joc infantil, que l'autor i la intèrpret han aconseguit eficàcia suprema? I ja que esmentem a la intèrpret i lloc que no disposem d'espai major per al comentari, diguem que Margarida Xirgu ha estat una vegada més, esperit i cos, la protagonista que requeria tal obra, amb tan fi i harmoniós sentit de la agonista, que la impressió que deixa és definitiva i de vibració cada vegada més pura i més profunda com a «campanes de Sant Joan sota l'aigua».Tots els altres intèrprets van aconseguir eficàcia semblant, sobretot aquests nens, de tota gràcia i tendresa per dir les seves parts i realitzar els seus jocs. I els decorats de Ontañón, dignes de tal artista, i de Casona. Però tal esdeveniment mereix més extensa crònica. I hem de continuar.

 

NOTES

1. HAUPTMANN, Gerard. Versió de Salvador Vilaregut. 'La campana submergida'. Rondalla dramàtica en cinc actes. Barcelona: Bartomeu Baixarias (ed.), 1908 (Biblioteca de Tots Colors).

2. Vegeu: GUAL, Adrià. Mitja vida de teatre. Memòries. Barcelona: Aedos, 1960, especialment les p. 209-21 O.

3. «Falten ja pocs dies per acabar la brillantíssima temporada que [h]a realitzat a Barcelona, des del Teatre Goya, la gran actriu catalana Margarida Xirgu. L'empresa d'aquell teatre li prepara per ademà, dissabte, a la nit, la funció de benefici, i Margarida Xirgu, desitjosa d'aprofitar I'ocasió per a donar una prova més del seu gran geni teatral, donara en tal motiu dissabte a la nit, després de la representació de I'obra de Benavente 'Vidas cruzadas', que amb èxit extraordinari segueix donant-se tots els dies, tarda i nit, al Goya, posara en escena la formidable tragèdia en un acte, de Huc de Hofmannsthal 'Elektra', la que, per la seva intensitat dramàtica, dóna lIoc a una de les més grans creacions de Margarida Xirgu, la darrera estrena de la seva temporada, que serà I'esperadíssima de Joaquim Montaner, 'El estudiante de Vich', formidable obra dramàtica en tres actes i en vers, que valgué al seu autor el Premi Piquer, que anyalment s'atorga a la millor obra teatral estrenada.» («Dietari escènic. Noticiari». La Veu de Catalunya. 01-01-1932, edició del vespre, p. 5). Aquesta nota informativa és reveladora del sistema de treball de les companyies teatrals, basat en un ritme frenètic que combinava un repertori d'obres «en cartera» i de noves estrenes per tal d'atreure al màxim el públic. I, de retruc, també ho és de la capacitat i I'esforç de I'actriu catalana per adaptar-s'hi amb una dedicació gairebé absoluta a I'escena. Altrament, la fidelitat i la devoció del públic barceloní cap a Xirgu confirma la bona acollida que se li dispensa en les seves temporades a la capital catalana -una de les places teatrals més cotitzades-, on feia retorns més aviat estratègics, ja que era un lIoc idoni per estrenar-hi peces noves i un bon refugi quan anaven maldades a Madrid. Tant el sistema de treball com la fidelitat del públic barceloní són aspectes que s'entreveuen, així mateix, en la nota que es feia ressò de la vetllada d'homenatge dedicada a I'actriu: «Margarida Xirgu, desitjosa de correspondre a les nombroses simpaties amb les quals compta a Barcelona i que el nostre públic li palesa dissabte passat a la nit [02-0 1-1932], dia del seu benefici, anuncia per ademà, dimecres, tarda i nit, com a darrer dia de la seva actuació a Barcelona, la formidable tragèdia en un acte de Hugo de Hofmannsthal, traduïda de I'alemany per Eduard Marquina i Joaquim Pena, 'Elektra', obra que per la seva intensitat dramàtica dóna Iloc a la més formidable creació de Margarida Xirgu i que li valgué I'esclatant triomf del passat dissabte.  Constitueix un gran esforç d'aquesta artista, el representar dimecres, tarda i nit, 'Elektra', juntament amb el drama en tres actes i en vers, de Joaquim Montaner, estrenat ahir nit amb gran èxit, 'El estudiante de Vich'.» («Dietari escènic. Goya». La Veu de Catalunya. 05-01-1932, edició del vespre, p. 5) Val a dir, finalment, que Margarida Xirgu havia presentat I'Elektra d'Hugo von Hofmannsthal en una funció en profit de I'Hospital de I'Esperança, el diumenge 21 d'agost de 1932, al Teatre Grec de Montjuïc, en el marc del programa següent: «Primera part: Recital de poesies catalanes, per Margarida Xirgu: 1, "L'any mil", de Guimera; 2, "Cançó d'un doble amor", de Carner; 3, "La Serra", d'Alcover; 4, "Lo filador d'or", de Mossèn Cinto, i 5, "La Sardana", de Maragall. Segona part: Extraordinària representació de la famosa tragèdia de Hofmannsthal, en versió castellana, de Marquina i Joaquim Pena: 'Elektra', la més gran creació tràgica de la genial actriu Margarida Xirgu.» (<<Dietari escènic). La Veu de Catalunya. 21-08-1932, p. 2). Sobre Josep Farran i Mayoral, vegeu el retrat que en fa Domenec Guansé, Abans d'ara. Retrats literaris, introducció i edició de Josep Bargalló Valls i epíleg de Josep A. Baixeras (Tarragona: El Mèdol, 1994), p. 188-189.

4. L'advocat Luis M. Rodríguez Sánchez, com a hereu de I'escriptor asturià, conserva aquesta documentació en el seu arxiu particular i ha tingut I'amabilitat -quedi aquí constància pública del nostre agraïment d'enviar-nos-en una copia i de concedir-nos el permís per poder reproduir els papers (carta de Luís M. Rodríguez Sánchez a I'autor d'aquest article, datada a Oviedo el 21 d'octubre de 2002). Sobre el teatre d'Alejandro Casona, vegeu: RODRíGUEZ RICHÁRT. José. Vida y teatro de Alejandro Casona. Oviedo: Diputación de Oviedo / Instituto de Estudios Asturianos, 1963; ARMIÑO, Mauro. «Prólogo». A: CASONA, Alejandro. La dama del alba. La sirena varada. Nuestra Natacha. Madrid: Edaf, 1985, p. 9-31 ; DÍAZ CASTAÑÓN, Carmen. Alejandro Casona. Oviedo: Caja de Ahorros de Asturias, 1990; i, entre altres estudis: ARMIÑO, Mauro. «El teatro de Alejandro Casona». A: CASONA, Alejandro. Retablo jovial. Madrid: Edaf, 1994, p. 9-32.

5. El contacte més o menys esporàdic entre Margarida Xirgu i Alejandro Casona, com també amb altres exiliats republicans, es mantingué durant els anys quaranta i cinquanta. Constatem-ne, si més no, dues mostres que ho corroboren. D'una banda, quatre anys més tard de I'estrena de 'La dama del alba', Xirgu va escriure una carta a Max Aub (resident a Mèxic), datada a Santiago de Chile el 6 d'abril de 1948, en que li comentava que esperava rebre una nova obra de Casona: «Mi querido Amigo: Muchos años y más cosas han pasado desde la última vez que nos vimos y sabe Dios si volveremos a encontrarnos. / Alejandro Casona me escribió desde Punta del Este (Uruguay), anunciándome el envío de su obra, que hasta la fecha no he recibido. Veremos lo que puede hacerse, porque es un sueño pensar que uno hace lo que quiere. / Mucho me complacerá conocer obras suyas, / Un cariñoso saludo de su buena amiga, / [Signatura de Margarida Xirgu]» (carta mecanografiada, enviada per via aèria i conservada a la Fundació Max Aub, capsa 15,53/1). D'altra banda, posteriorment, a mitjan maig de 1956, amb motiu de I'aniversari de Xirgu, I'Agrupació d'lntel·lectuals Espanyols organitza un homenatge en honor seu presidit per Alejandro Casona i Rafael Alberti. Com en altres avinenteses, Casona tingué unes paraules molt elogioses per a I'actriu: «A Margarita no se la puede encuadrar en una bandería ni en una nacionalidad determinada. Eso sería encerrarla en los estrechos límites de un partido o de una geografía. Catalana, española, americana, sólo puede pertenecer al mundo ancho de la cultura, de la libertad y de la democracia, porque en arte lo verdaderamente patriótico es ensanchar su nombre fuera de las fronteras nacionales. El arte teatral es un arte mayor, es siempre un arte para el pueblo, y lo milagroso es hacerse escuchar por todo un pueblo, como Shakespeare, Moliere y Cervantes, y esto lo ha conseguido Margarita» (RODRIGO, Antonina. Margarita Xirgu y su teatro. Pròleg de Ricard Salvat. Barcelona: Planeta, 1974, p. 299-300; vegeu també la carta que Casona adreça a Xirgu des de Madrid, el 8 de maig de 1965, a ídem, p. 316-317). Pel que fa a la relació entre el dramaturg i I'actriu, anotem que Luis M.   Rodríquez ha tingut la gentilesa d'informar-nos que, en la documentació que conserva, no hi ha cap carta de Xirgu a Casona i que podria ser que I'epistolari que es degueren intercanviar tots dos es perdés en el viatge de retorn de Casona a Espanya, el 1962, durant el qual, malauradament, s'extravia una bona part de I'arxiu de I'escriptor. [Sobre el retorn de Casona i la recuperació del seu teatre a I'escena espanyola els anys 1962-1965, vegeu: ESPERT, Núria; ORDÓÑEZ, Marcos. De aire y fuego. Memorias. Madrid: Aguilar, 2002, p. 75-77.]

6.Un mostrari de la crítica argentina:

«Margarita Xirgu encarnó la figura simbólica de la dama del alba con un sentido perfecto de su labor, manteniendo el extraño personaje de la Peregrina con singular relieve.» (Nación).

«Margarita Xirgu fue una protagonista cabal, de rara delicadeza en el decir, que dió, con inteligencia, toda la posible impresión de inmaterialidad requerida.» (La Razón).

«Una interpretación brillante, animó el retablo de pulido diálogo, en cuyas cuatro jornadas Margarita Xirgu, en otra composición definitiva de su personaje, con estupendo despliegue de matices en ese extraño ser inexorable, pesaroso del desamor de la vida.» (Hora).

«Margarita Xirgu dió el tono exacto, el ademán preciso, la expresión cabal al complejo y difícil personaje de la Peregrina, que debe alternar condición de mujer y carácter sobrenatural.» (La Prensa).

«Margarita Xirgu ya no puede recibir más adjetivos de elogio en su sobriedad. Ya los perros ladran contra ella, ladran desde el lodazal de las malas envidias.» (Correo Literario).

«Los valores líricos, dramáticos y teatrales de 'La dama del alba' fueron transmitidos brillantemente, en la versió de anoche, por la compañía de Margarita Xirgu. Supo encarnar esta actriz a la inquietante protagonista con excepcional fineza escénica, empleando voz, gestos y actitudes en consonancia con el aspecto inmaterial que debe trasuntar el personaje.» (El Mundo).

«En el papel central de la obra, Margarita Xirgu estuvo a la altura de su fama de actriz de elevada jerarquía artística.» (Diario Español).

«Margarita Xirgu, que interpretó con su claro talento el pensamiento del autor dramático y el justo acento lírico del poeta, dió austeridad y jerarquía al personaje de la extraña peregrina.» (Noticias Gráficas).

«Margarita Xirgu se desempeñó brillantemente en un papel de corte "dannuzziano" muy acorde, por lo tanto, con su temperamento excepcional.» (El Pueblo).

«La genial intérprete de la creadora de Tierra Baja, de Zazá, de Magda, y de Elektra, la feliz inspiradora del teatro clásico en la maciza concepción del genio calderoniano o en el arrebato fogoso de Fuente Ovejuna de Lope, la insuperable hacedora del creacionismo de García Lorca, vuelve otra vez al encuentro de Alejandro Casona y se recrea en la representación de una de sus concepciones escénicas. [ ... ] Margarita pone al servicio de la creación toda su dulce intimidad, todo su genio escénico, toda su autoridad imponderable.» (España Republicana).

«Autor e intérprete han sabido fundirse otra vez logrando cautivar al público amante del buen teatro; ella, con la encarnación perfecta de "La Muerte" en una visión humana; él, derramando los matices policromados de su paleta del bien decir y del bien pensar, sobre el tablado de la ficción.» (Luminarias).

«Margarita Xirgu, en cada una de sus apariciones, repitió las modalidades de todos conocidas. No obligada a levantar el tono, se mantuvo dentro de una sobria tesitura.» (Cabildo).

«Margarita Xirgu, grande y única, encarnó la figura de la dama del alba con su autoridad habitual, comunicándole generosa vida interior.» (El Radical).

«Margarita Xirgu cumplió su parte con extraordinaria justeza y estuvo en todo momento a la altura exacta de su hermoso personaje.» (La Fronda).

«Margarita Xirgu ha saputo dare al suo personaggio un'aria di mistero misurata che le ha conferito una certa impalpabilitá fisica e spirituale, indispensabile per il miglior effetto della parte.» (Italia Libera).

 

Un botó de mostra de la crítica uruguaiana:

«Margarita Xirgu supo captar con un brillo y una sensibilidad maravillosa, todos los indefinibles matices y rasgos de su personaje extrahumano.» (El País).

«Tuvo 'La dama del alba' una interpretación brillante, dando lugar a una nueva creación de Margarita Xirgu en un personaje de enorme responsabilidad.» (El Día).

«A Margarita Xirgu le ha tocado señalar en 'La dama del alba' una de sus interpretaciones más afortunadas que se le hayan aplaudido en estos últimos tiempos. Era necesario, desde luego, una labor de tan alta calidad para que la comedida apareciera ante el auditorio en su exacto sentido; era indispensable, además, una comprensión sutil del personaje y una identificación plena con el pensamiento del escritor, para que el público lo acompañara, sin resistencias, por los distintos planos atravesados por el autor en su ruta. Pocas veces se le ha proporcionado en estos últimos tiempos a Margarita Xirgu, una oportunidad tan favorable para la exteriorización de sus facultades de excepción. Es ésta, una de lasmuchas comedias del teatro español, que sólo pueden ser animadas por la actriz que las ha llevado a la escena.» (El Plata).

«Consagró así 'La dama del alba' un nuevo triunfo total de Margarita Xirgu.» (Tribuna Popular).

«Margarita Xirgu volvió a imponer su calidad de gran actriz. "La Peregrina" encontró en su figura, en su voz, en su rostro sereno iluminado por triste sonrisa, toda la vida y el conmovedor acento que el autor le imprimió. Llenó, en todo momento, la escena, con su gesto señorial y con la majestad de su arte extraordinario.» (El Bien Público).

7. Com que, en les fotocopies dels articles de premsa que ens ha enviat Luis M. Rodríguez Sánchez, no hi consta la referencia completa, indiquem únicament el nom deis autors i -entre parèntesis- la capçalera on es publicaren les crítiques. Molt probablement, la major part dels articles devien publicar-se -com era habitual aleshores- I'endemà o, a tot estirar, dos o tres dies després de I'estrena de 'La dama del alba'.

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.